A l’anterior escapada vam estar provant els amortidors nous.
Ara li hem canviat les «sabates» a la Kalma, la nostra furgo, per uns neumàtics Goodrich T/A 245/70/R-16 i també volem posar-los a prova.
Sortim de casa amb 19.100 km. i ens anem a fer una ruta molt especial. Se’n diu de las «Montañas vacias» encara que també se la denomina la Laponia española perquè és una de les zones més deshabitades d’Espanya.
La ruta es pot trobar a internet a l’enllaç https://montañasvacias.com
Inicialment és una ruta prevista per a fer en bicicleta de muntanya, però la major part del traçat és per pistes i provarem de fer-lo amb la furgo.
Diumenge, 25 de juliol
Després de travessar la plana de Lleida, travessant poblets amb grans extensions de conreus de regadiu, plenes d’arbres fruiters i naus dedicades a la recol·lecció, ens endinsem a la província d’Osca i Saragossa i, en plena franja de Ponent, ens trobem amb els 3 rius (Cinca, Segre i Ebre) que formen l’embassament de Mequinensa.
Dinem allà a una petita braseria i fem cap a Alcanyis i Terol. Passem per unes valls desèrtiques, sense cap cotxe ni ningú, on trobem el poblet d’Escucha on hi ha extraccions mineres de carbó i lignit.
I arribem a Terol. Jo no hi havia estat mai i només havia sentit allò de «Teruel también existe» però m’ha sorprès la seva preciosa arquitectura mudèjar, la llegenda dels amants i les restes arqueològiques de dinosaures. Després de deixar la furgo a un pàrquing públic al costat de l’estació, i des d’allà mateix trobem la plaça de castanyers que ens porta a una escalinata espectacular. Visitem les petites esglésies, la catedral, les placetes, les frases al·legòriques als amants i, acabem fent un cafè a la Plaça del Torico, la més cèntrica i amb més ambient. Teruel és petit però molt bonic. Anem a dormir a una zona per a caravanes que hi ha davant els poliesportius, en front mateix de Dinópolis que és un parc temàtic. Hem tingut una nit d’ambient tranquil, si no hagués estat per la tempesta que ens ha caigut amb llamps, trons i una bona descarregada d’aigua.
Dilluns, 26 de juliol
Després d’esmorzar, fem una escapada al super i fem cap a Albarracín.
Observem un gran canvi de paisatge, de les planes de blat recent segat, a les agrestes muntanyes de la Serra d’Albarracin. Parem a veure la Galeria dels Miralls, un aqüeducte d’època romana excavada a la pedra i que era funcional per a portar l’aigua d’un lloc a l’altre.
Arribem a Albarracin i quedo gratament sorpresa de lo ben cuidat que està tot. És un conjunt de casetes de pedra roja enfilades a la muntanya i al fons la muralla. Fem la visita complerta passejant amb calma: la Casa Azagra (li diuen la casa blava), l’Ajuntament, la Catedral, la plaça Major, la pujada a les Muralles i ens perdem pels seus carrerons impossibles. Avui no fa calor després de la tempesta d’aquesta nit. Dinem molt be al restaurant Senyoria de Albarracin, un ternasco i un cap de be, com el cuinava la meva mare.
Aqui a Albarracin tenen molts pàrquings, es nota que estan acostumats al turisme, però en cap d’ells es pot pernoctar, així que fem una mica més de carretera i per camins 4×4 ens endinsem ja a l’inici de la ruta de las «montañas vacias» en la nostra versió «furgo», aventura off-road.
Ens arribem al Mirador de Escombrera, cap al barranc del Cabrerizo, en mig d’una zona increïblement verda i protegida que es diu Los Pinares de Rodeno que contrasta amb les formes monumentals que anirem trobant de les grans pedres vermelles. Sembla que son d’etapes prehistòriques prèvies al Mesozoic.
Arribem al punts de la Peña Alto de la Cruz, on hi van lluitar els 2 bàndols a la Guerra Civil espanyola. Pugem unes escales de pedra fins dalt i la panoràmica que es pot veure és de somni: tot els bosc esquitxat de pedres vermelles immenses. Curiosament a dalt de tot hi ha un control forestal amb una agent controlant possibles incendis. Ella ens explica que el risc d’incendi aquests dies es alt degut a la quantitat de llamps que van arribar a caure i a lo sec que està el bosc.
Passem per la Laguna de Bezas en una plana al mig del no res i estem una estona albirant ocells i, per un trosset de carretera comarcal ens arribem a Frias de Albarracin, un poblet petit i isolat on parem per deixar passar un ramat de bens que ens rodegen.
Des d’aquí ja ens arribem al naixement del riu Tajo a Fuente Garcia, que aquí és només un rierol petit en una gran esplanada amb unes escultures de Jose Gonzalvo que simbolitzen el riu. Aquest escultor és nascut a Rubielos de Mora on vam trobar una gran part de la seva obra. Dormim aquí mateix, (malgrat el impacte de les escultures) sense ni un soroll, per seguir ruta demà mati. Estem als Montes Universales, a la Serra d’Albarracin.
Dimarts, 27 de juliol
Aquest mati mentre esmorzàvem han arribat dos cotxes conduïts pels pastors que porten per aquí els seus ramats. Ells també han esmorzat al sol tranquil·lament. Aquí sembla que el temps no passi, tot és silenci, no hi ha res, ni ningú (apart dels bens i nosaltres, és clar).
Per curiositat fem un tram de camí cap al Tajo, però tornem a la direcció de la nostra ruta cap a Checa i Chequilla uns poblets on trobem los «Torreones» que son els monuments naturals que formen les pedres roges que recorden vagament als pilars de Meteora.
Arribem a Peralejos de las Truchas. Fa més deu anys el grup de BTT d’en Miquel van estar per aquestes terres i, intentant recordar, ens fem una volta pel poble per trobar la casa on van estar allotjats. Estava molt canviada però els records afloren. Anem seguint la ruta fins la Laguna de Taravilla on dinem sota una immensa extensió de pins i continuem camí. Trobem una mina del que sembla guix o calç, cosa que anirem retrobant a lo llarg d’aquesta ruta.
Un altre element que no falta en aquesta aposta off-road és l’aigua. El riu Tajo te molts afluents, els més importants el Jucar, el Guadalaviar, el Turia que son més coneguts, però d’altres més petits, com el Cabrillas, també li donen el seu cabal.
Ara ja estem a la zona del Alto Tajo que és magnífica i sobrada d’aigua i verd. Passem pel Salto Poveda també conegut com «Las Chorreras» que és un lloc refrescant i verd que conserva un tros del dic que van construir en el seu moment per a fer una central elèctrica i que va resultar, finalment i per sort, una iniciativa fallida. Aquí no ens podem banyar perquè està prohibit però ens en morim de ganes, així que busquem i finalment trobem un recó permès en plena natura i ens donem un bany al riu Tajo d’aigües cristallines i gens fredes per lo que jo m’esperava. Ens preparem a la vora del riu per passar aquí mateix la nit, sentint només els grills i el soroll de l’aigua.Ens hi estem una estona a la fresca preparant la ruta de dema de manera molt relaxant. A les 22h. hem sopat i estem al llit.
Dimecres, 28 de juliol
Comencem el dia a les 6.30h pels camins que segueixen el riu Tajo en direcció a Zaorejas que és el seu camí natural per un congost impressionant, a estones tancat i amb camí estret, a estones ben obert però amb unes pedres amb formes espectaculars a causa de les erosions de l’aigua i el vent que generen imatges gairebé fantasmagòriques.
Tota la zona de l’Alto Tajo està molt ben protegida, cuidada i senyalitzada.
Parem a Zaorejas per comprar fruita però és un poblet tan petit que no te cap botiga, però avui ens ha ajudat «l’àngel dels viatgers» perquè hi havia el camió setmanal de la fruita!!!
Des d’aquest poble, ja més lluny del riu, tenim canvi de paisatge, canviem els grans boscos per paisatge de boix i sotabosc. Aquí acaba el Alto Tajo i nosaltres ens endinsarem ara per camins cap a la Serrania de Cuenca.
Els camins 4×4 que hem anat recorrent son, en general, fàcils. Avui ha estat una mica més pedregós i complex, però sense problemes.
Arribem a Valsalobre en un petita vall i després d’un tram de carretera comarcal arribem a Beteta en un petit turó amb castell i tot. A prop esta el Tobar i des d’aquí tornem als camins i arribem fins a la llacuna Grande del Tobar que és una sorpresa en mig de tanta pols dels camins de pedra: blava amb una zona de nenúfars blancs, enclavada en una mena de circ, com si fos un antic cràter. La curiositat del lloc és que està format per una base d’aigua salada subterrània.
Tirem cap a Santa Maria del Val que és l’inici de la Serrania de Cuenca. Aquí ens trobem l’embassament de la Tosca amb aigües del riu Cuervo que és afluent en diferit del riu Tajo.
Tornem a agafar 4×4 i, amb alguns trams mes difícils, arribem a la zona mes alpina de la Serrania a 1.659 metres d’alçada. Es preciós, frondós i verd. Tot allò que es veu des d’aquesta zona es una immensitat verda amb el blau intens del cel i els característics núvols blancs castellans que recollia Velàzquez a les seves pintures.
Avui dinem aquí, ben entaulats i rodejats de natura verda.
Seguim fins a Laguna del Marquesado per un tram de pista amb un petit ensurt ja que trobem unes senyals de perill i un rètol que diu «camino cortado por obras» i, per un moment, se’ns ha caigut el mon a sobre. Aquí no hi ha vida humana en molts kilòmetres al voltant i si havíem de desfer el camí ens portaria molt de temps!!! El cert és que no estava tallat, potser era una zona d’obres, però hem pogut arribar fins a la Laguna del Marquesado.
Des d’aquí, iniciem una pista fangosa i bastant difícil que ens ha fet suar una mica i, alhora, agrair-nos la decisió de protegir els baixos de la furgo que s’ha endut més d’un cop.
Finalment, i com diu un conegut nostre «los caminos difíciles llevan a sitios increibles» i aixi ha sigut: el final del camí ha estat un gorg magnífic amb les aigües cristallines del riu Cabriel que tenia preparat un lloc per a nosaltres per a fer nit. Després d’un bon bany, l’aigua freda ens ha tret totes les penes i l’adrenalina sobrera que ens ha generat la baixada.
Estàvem cansats després de l’esforç extra d’ahir i hem dormit a la glòria sentint el riu. Després del bany matiner i l’esmorzar, avui anem de ruta a fer el cim del Jabalambre.
Durant tots els dies hem anat seguint les indicacions de la ruta «Montañas Vacias» que ahir ens avisava de l’estat del camí en algun tram (com vam poder comprovar) i que en aquest tram ens ha espantat una mica ja que diu que cal anar amb subministraments d’aigua i menjar ja que en 75 km. al voltant no hi ha res de res.
Per carretera comarcal arribem a Riodeva, on ens fa angunia veure com exploten la muntanya i des d’aquí ens enfilem per camins als Amanaderos, un conjunt de petits salts d’aigua, i comencem la ruta d’ascensió fins al pic Jabalambre. Ens ha costat una mica per algun tros en concret i un desnivell molt fort que hem pujat…i hem hagut de tornar a baixar perquè el GPS ens ha gastat una mala passada.
Avui he hagut de baixar de la furgo. En un moment ha quedat travada i les rodes patinaven. Ha calgut desviar-nos una mica per tornar a reprendre el bon camí. El premi d’avui? doncs la vista panoràmica des del cim a 2.019m d’alçada i les àligues que ens sobrevolaven.
El descens cap a la Puebla de Valverde ha estat bufar i fer ampolles per un petit tram de carretera. Avui l’hem ben suat la samarreta…
De fet, la nostra aventura off-road acabaria aquí, però volem fer una mica més de turisme per aquesta àrea on trobem curiós que els camps de blat encara no estan segats i avui és un dia de sol potent que ens sorprèn després d’haver estat tots aquests dies amagats pels boscos.
I aquesta tarda tinc una petita questió familiar a resoldre. El meu avi patern va néixer a un poblet que es deia Rubielos i, aprofitant que estem aquí, el volia visitar. La cosa és que hi ha 3 pobles seguits que es diuen Mora de Rubielos, Rubielos de Mora i Fuentes de Rubielos…així que caldrà passar pels tres!!
Mora de Rubielos te un casc antic petit i cuidat però com és molt difícil aparcar la furgo, enfilem cap a Rubielos de Mora que ens ha sorprès per lo senyorial de les cases típicament castellanes amb escuts i molt ben conservades. Aquí dinem i després (amb un sol de justícia) anem a veure Fuentes de Rubielos. És un poblet petit que, en contrast amb els altres Rubielos, traspua una certa pobresa. Ha estat interessant la ruta dels 3 Rubielos, tot i que avui no resolc l’enigma familiar. Em caldrà investigar.
Estem en plena Sierra de Gúdar i travessem camps molt ben delimitats d’alzines de tòfones. Ara, ja tot carretera, enfilem cap al poblet de Cañada de Hoyos on per una petita carretera s’hi arriba al pàrquing d’un gran bosc on estan les famoses Lagunas de la Cañada cadascuna amb la seva llegenda, històries d’amors impossibles, com la de la Gitana. La veritat és que son molt boniques i segons expliquen canvien de color en funció de la temperatura, les plantes, els diferents microorganismes que hi viuen, etc. Fem un passeig pel bosc visitant les llacunes i finalment, com que al pàrquing no hi ha ningú, es un bosc i no hi ha cap senyal que ho impedeixi, ens quedem a dormir.
Avui ha fet molta calor i una dutxa ens ajudarà a passar la calor abans de dormir. Els dies passats hem gaudits de temperatures molt suaus i hem dormit amb edredó. Avui està clar que serà diferent, tot i que a les nits refresca bastant.
Divendres, 30 de juliol
Avui després de esmorzar i acomiadar-nos del bosc anem cap a Cuenca. M’ha sorprès molt gratament. Només sabia lo de les cases penjades, però ha estat un passeig molt interessant. Hem deixat la furgo al costat del riu (el Júcar) i per unes escales hem accedit al barri vell. Tot passejant, hem descobert placetes, palauets amb llegenda i tot, la casa que, malauradament, va ser seu del Tribunal de la Inquisició, la plaça Major, amb la Catedral i l’accés a les Casas Colgadas (que no colgantes! Si dius això s’enfaden i et responen una grolleria).
La millor vista de les cases és des del Parador.
Avui serà el nostre darrer dia, així que ens regalem dinar a un restaurant que es diu Raff i que es molt recomanable. Hem tastat las «regañás» con crema de lentejas d’aperitiu (son com una mena de chips de patata) Ajoarriero amb ous de maruca (un peix de la zona), paletilla de lechal i jo un pop amb patata negra i moniato. Tot estava deliciós i ben presentat. De postres un sorbet de mango i coco i choco mex, que era xocolata de diferents textures. El vi m’ha semblat molt especial. Era un vi blanc amb la força gairebé d’un negre i amb només 12 graus. El nom? també molt curiós: BICI OSO. L’ampolla no porta etiqueta de paper, si no que te pintat un ós en bicicleta!!
Després d’aquest regal, descansem una estona i iniciem la tornada cap a casa parant al poblet de Castillo de Garcimuñoz que a més de recomanat per ser medieval, te àrea de caravanes per poder passar la nit.
El poblet és petit però moltes de les cases son antics convents, cases senyorials amb escuts i amb molta història. De fet, aquí va néixer el Jorge Manrique, el que va escriure les «Coplas por la muerte de mi padre», aquelles que ens feien aprendre a l’escola quan érem petites…doncs es veu que a més de poeta, era també guerrer.
I, com no, visitem el castell. ja a l’entrada em vist una estructura estranya que hem pensat que era per donar ombra si fas cua per entrar…però qui ha de fer cua si en aquest lloc hi ha com a molt 200 habitants? No, no era per donar ombra. Tot el castell està ple d’una munió d’estructures de ferro que, suposadament, son una al·legoria a la natura… Son obra d’una arquitecta, Izaskun Chinchilla, qui va presentar a concurs el seu projecte de restauració i va guanyar. Era l’any 2013. la meva opinió? Espantós! No faré més comentaris al respecte, és veritat que hi ha gustos per a tothom, només diré que el castell hagués quedat preciós sense tota aquesta decoració.
Ens posem a l’àrea de caravanes disposats a dormir d’hora, però uns nens es distreuen fent gresca una estona. Potser no els agrada que estem aquí.
Dissabte, 31 de juliol
I, ben d’hora, després d’esmorzar posem rumb a casa, travessant immensos camps de gira-sols primer, i arbres fruiters a la zona de València.
Arribem a casa cansats i amb aquell silenci que t’envolta quan has acabat un projecte desitjat, però també contents i satisfets. És molt interessant fer aquest tipus de rutes perquè evidentment poses a prova la màquina, i en aquests cas les noves rodes. També pots veure indrets naturals magnífics als que no arriba la carretera però, sobre tot i a nivell personal, poses a prova també el teu esforç al conduir per indrets difícils, i la teva contenció, suport i confiança en qui condueix quan ets copilot. En tot moment ha estat una experiència personal molt interessant. Totalment recomanable.
Nosaltres i la furgo 