6 d’octubre
La travessia des de Cagliari (Sardenya) a Palerm (Sicília) ha estat tranquil•la. Em va costar dormir-me amb el petit moviment del vaixell, però finalment ho vaig aconseguir però per poca estona ja que arribàvem a port abans de les 6h!
Ens ha costat trobar un lloc per esmorzar i al final hem pujat al santuari de santa Rosalia, patrona de Palerm, penjada en una muntanya al mig de Palerm, i allà hem fet «la primera colazione» com li diuen a l’esmorzar, amb crostata i croissants calents…per compensar hem pujat les escales fins al santuari, església barroca del segle XVII.
Aquest entorn es la reserva natural del Monte Pelegrino.
Fa un dia gris i plujós
Després de lluitar amb el trànsit (aquí m’atreviria a dir que es pitjor que a Sardenya) hem arribat a Mail Boxes a recollir un paquet que ens arribava des de Granollers i després ja a l’aparcament vigilat on ens estarem aquests dos dies.
Un cop col·locats, ens hem agafat el bus 107 fins al centre (barri de l’Albergheria) i hem passat la resta del matí al mercat Ballaró entre crits dels venedors i amb gent de tots colors. Hi ha paradetes de menjar i hi hem fet unes tapes per dinar. Això és un espectacle!
Després hem fet una ruta per veure La Martorana que es una església bizantina preciosa feta a la base d’una mesquita (encara conserva una columna), la plaça Pretoria, on hi ha una enorme font a la que denominen “la plaça de la vergonya” perquè les estàtues estan totes nues i això es veu que va ser massa fort per la gent de l’època.
Seguim cap a Quattro Canti que es un encreuament de carrers que marca el centre de la ciutat vella. A cada cantonada, rodona i plena d’escultures, li dona el sol en diferents moments del dia.
Tot passejant, visitem la Catedral i la Porta Nova i ja busquem el bus per tornar a la furgo. Hem matinat molt i hem caminat molt. A les 21h ja érem al llit. Ens feia falta.
7 d’octubre
Nosaltres hem dormit molt be però el dia avui venia amb uns quants núvols amenaçadors.
Hem sortit amb paraigües cap al Teatre Massimo, un edifici enorme i imponent però tan escrostonat i atrotinat per fora, que ens ha tret les ganes de veure’l per dins.
Ens hem acostat al mercat di Capo però no tenia ni la meitat d’encant, ni d’ambient, ni de cridòria del d’ahir.
Ens hem adreçat a la plaça de la Independència a veure la Capella Palatina i aquí si que ens hi hem quedat «enganxats» literalment. És tan bonica i tan plena, que no pots deixar de mirar cada detall, fins que notes que et fa mal el coll de tanta estona que fa que mires al sostre.
Inicialment és bizantina però te tocs musulmans i fins i tot romànics. El pantocràtor et mira allà on vas, hi ha infinitat d’escenes bíbliques representades, totes les sanefes brillen amb incrustacions daurades i, fins i tot el terra, està geomètricament decorat. Ens ha semblat realment impactant.
Al sortir era l’hora de dinar i com estàvem a prop del Mercat de Ballaró hem anat a fer un mos.
El que no sabíem era que riuríem més que menjaríem: ens han acomodat en una taula, han començat a caure gotes i ens han col•locat a tots apretadets sota uns para-sols.
Fins aquí cap problema. Hem fet la comanda, ens han portat dues copes de vi…però la pluja ha esdevingut una bona tempesta i una ràfega de vent a plegat un dels para-sols que ha caigut sobre una parella. Afortunadament ningú ha pres mal però la resta de taules ens hem aixecat volant i ens hem amagat sota l’altre para-sol com hem pogut. Per suposat, he rescatat les dues copes de vi per a que no s’aigualissin.
Els 2 cambrers jovenets, quan han vist el moviment en desbandada, no podien parar de riure i no sabien que havien de fer i nosaltres allà tots apretadets, fen amics amb la resta de la gent. Hem acabat ben remullats.
Al final ens han tornat a col•locat a tots en un altre espai entre crits, bromes i cançons. Quan hem acabat de dinar era tard i no se molt be que he acabat menjant, però hem rigut molt i ja havia parat de ploure, així que, tot passejant i llepant un gelat de festuc (típic de Sicília), hem anat fins al mar.
Hem estat una estona passejant fins que ha tornat la pluja, sort que ens ha rescatat el bus. Hem arribat a la furgo ben mullats!!!
8 d’octubre
Ha estat plovent de valent aquesta nit però el matí ens ha rebut amb un gran arc de Sant Marti i amb un ara plou, ara no plou.
Comencem la nostra ruta lenta pel tot Sicília i anem cap a Monreale, un poblet petit conegut pels seus ceramistes i per la immensa Catedral que recorda molt a la Capella Palatina que vam visitar ahir, però molt més gran, i te una explicació. Aquesta va ser encarregada pel net de Rogeli II (qui va encarregar la Palatina) i volia superar al seu avi en poder i, per demostrar-ho, va construir aquesta enorme catedral, esplèndida i amb barreja d’estils bizantí i àrab, tot i que la classifiquen com d’estil normand.
Hem fet una passejada pel poble i hem aprofitat per comprar fruita, just quan tornava la pluja.
Ara hem d’agafar la SS113 per anar per la costa i fem un tram de les afores d’un Palerm vell, desbaratat i ple d’escombraries. Quina pena.
Ens parem a un mirador a Mondello ( la platja de Palermo) i fem un mos per continuar endavant.
I arribem a Segesta…just quan tancaven. És octubre i tanquen més d’hora.
Li dediquem una estona a trobar un lloc per dormir, fins que en trobem un de perfecte al costat d’una petita església tancada.
9 d’octubre
I, ben d’hora, ja estàvem a les taquilles del lloc arqueològic.
Aquests grecs eren estrategues també per triar els llocs on construïen els seus espais, tan lúdics, com sagrats. Aquesta és un vall immensa, verda i cultivada, que es pot contemplar sencera des de dalt de les restes del teatre, força ben conservat i una gran àgora en procés d’excavació.
També hem gaudit del temple dòric que no van poder acabar en el seu moment a causa d’una de les guerres que van patir, però que la seva immensitat (36 columnes) et deixa hipnotitzat una bona estona…fins que s’ha posat a ploure. Sort que ja havíem acabat la visita!
Ens anem fins a Castellammare que te unes vistes precioses, tot i que ben remullades. Els núvols de pluja no ens deixen avui, i aquests son ben negres.
Ara volíem anar al Parc Natural de Zingari però està plovent molt i ho deixem per demà que sembla que pinta millor.
Ens arribem fins al Capo de Sant Vito ( el poblet es diu San Vito lo Capo) poblet de platja, agradable ara a l’octubre amb poca gent. Està emmarcat entre unes immenses roques que el protegeixen i li confereixen un ambient i una imatge única!.
Aqui he estat passejant per les onades fins a la posta de sol.
10 d’octubre
A la nit ha estat plovent i el cel estava ple de núvols negres quan ens hem llevat però, tot i així, equipats amb els nostres impermeables, hem començat la ruta de la Reserva Natural de Zingaro. Son 13 km en total (anar fins a Scopello i tornar).
A la guia que portem només deia que era un camí que voreja el mar, amb una gran quantitat d’aus, però hem descobert que és molt més que això. La ruta a peu és preciosa perquè estàs en contacte visual amb el mar tota l’estona, pots accedir a alguna cala a banyar-te, hi ha una balma amb restes arqueològiques i, a més, hi ha petits museus en el recorregut sobre tradicions de la zona. Però lo que no diu la guia, i a mi m’ha agradat molt conèixer, és el motiu pel qual no hi ha carretera de Scopello a San Vito lo Capo. La gent de la zona era conscient de la bellesa d’aquest indret i de la seva importància arqueològica i, quan van veure que començaven a dinamitar la muntanya per a fer la carretera (anys 60) van començar una forta oposició i una lluita ciutadana que va aconseguir que no s’arribés a construir mai, de manera que es va crear la primera reserva natural de Sicília.
El paisatge pel que transcorre el camí és molt verd i està ple de margallons, les fulles dels quals les utilitzen per a l’artesania local, des de bosses, a bijuteria.
I mentre anàvem contemplant el paisatge, a nosaltres ens ha vingut a veure una serp negra que la persona del museu natural ens ha comentat que també és típica de la zona, igual que una sargantana verda amb el cap blau (gamarro blau) que ens ha explicat que protegeix a les persones d’altres animals ja que, quan el gamarro hi és, la resta no s’hi acosten…i ens explicava que això ja ho va dir Leonardo da Vinci…»e se non è vero, è ben trobato».
Hem baixat a una cala a fer un mos i a gaudir del sol i ja després hem començat el camí de tornada.
Avui dormirem al mateix lloc d’ahir a San Vito lo Capo davant del mar que te unes postes de sol espectaculars.
11 d’octubre
Després d’una altra nit de pluja, ha sortit un bon sol mentre esmorzàvem i posem direcció a Erice, un poblet medieval situat al cim de la muntanya Eryx de més de 700m. És especial, carrers empedrats, un munt d’esglésies i palazzos i unes vistes de Trapani i les salines fantàstiques.
Ens ha sorprès el gòtic de la catedral que és sobri, fet tot de pedra, sense vitralls, però amb uns artesanats que aconsegueixen una gran lluminositat interior i una altra cosa sorprenent però totalment diferent: els dolços de la Maria Gramatico: senzillament deliciosos. També hem tastat el canello de ricota.
Després hem anat cap a Trapani i les seves salines encara a l’aire (quan ve l’hivern les tapen) A les llacunes hi havien flamencs i una gran varietat d’ocells.
Hem visitat també les salines de Nubia.
I des d’allà hem contemplat com una gran tempesta cobria la muntanya d’Erice. Sort que aquest cop no venia cap a nosaltres.
Hem posat direcció a Marsala, terra de vins dolços i hem trobat un lloc ben singular per dormir.
És un aparcament però ho gestiona una senyora que es diu Collette, i es fa dir Mammacollette.
Ja ha estat peculiar la rebuda que ens ha donat amb un got de vi de Marsala que, segons explica, és de les vinyes de la seva finca, on dormirem amb la furgo.
Ella aparenta uns 60 anys pel geni i la desimboltura que mostra però ens ha confessat que en te 78! Ens hem quedat ben sorpresos…perquè, amb la seva energia, ens ha fet el sopar ( pasta amb gambes) i l’esmorzar…i ha anat d’un pel que no ens cobra res!!!.
Una zona de la finca la te destinada pels joves que fan kitesurfing, ja que estem davant mateix de la platja, i això també li dona un aire singular al lloc.
M’hagués agradat que no estigués tan enfeinada per poder parlar-hi i saber mes d’ella.
Hem dormit molt tranquils.
Dia 12 d’octubre
Després de l’efusiu «bon giorno», amb un somriure generós, i l’esmorzar que ens ha ofert la mamma Colette, gairebé ens ha fet pena marxar!
Hem anat cap a Marsala encara admirant les salines que quedaven en aquesta zona.
Marsala llueix un passat romà (insula de carrers de marbre) i barroc, amb una gran quantitat de palazzos (molts d’ells atrotinats) i esglésies.
Després Mazara del Vallo que és un port pesquer dels més importants d’Itàlia. Aquí a Mazara hi van viure fenicis, romans i àrabs.
D’aquesta última estada, la ciutat conserva una cashba feta de carrerons petits, sinuosos, sense llum i amb molts comerços (la majoria tancats).
Aquesta herència del passat àrab i la proximitat amb els països magrebins fa que actualment sigui un dels lloc amb més immigració d’Itàlia.
De fet, tot passejant a la 1h del migdia, hem tingut el privilegi de sentir pels altaveus el cant del muetzí d’alguna Mezquita propera.
Una altra característica d’aquest lloc son les rajoles artístiques que guarneixen els carrers. Ha estat una bona passejada.
Hem fet un mos al mateix aparcament de Selinunte, una zona arqueològica amb gaire bé restes de 10 temples. Les restes son impressionants però també ho és la zona on estan construïdes que te unes vistes immillorables.
Hem gaudit una bona estona caminant entre pedres mil·lenàries.
Avui hem sopat i dormit davant el mar.
13 d’octubre
Després d’esmorzar sentint les onades, hem anat per feina: calia fer neteja i, amb aquest paisatge, és més fàcil.
Avui posem rumb cap a l’interior.
No me’n puc estar però, de comentar dos qüestions molts evidents:
– el pèssim estat de les carreteres locals. No exagero si las assimilo a lo que nosaltres denominaríem simplement «camins». No hi ha manteniment imaginem que per a promocionar l’ús de les autopistes que estan construïdes la majoria en grans viaductes.
– la vergonya de les escombraries que, malgrat les incineradores que s’han construït, estan pel carrer, a les carreteres, als túnels… Sicília és preciós, però aquestes qüestions empobreixen la seva imatge per que uns quants s’emplenin be les butxaques.
Segons la guia Lonely Planet la màfia està infiltrada a les obres públiques, al sector de la construcció i a la instal•lació de plantes incineradores que no s’utilitzen.
No coneixem aquesta situació interna de Sicília, només puc dir que la brossa és al terra i als carrers, i les carreteres estan en molt mal estat, sigui quin sigui el motiu.
Arribem a Corleone. Aparentment, és un poblet més. Posat dalt de la muntanya, carrerons petits i vida al carrer. L’interès que teníem en venir aquí era per visitar el CIDMA (Centre internacional de documentació sobre la màfia i els moviments anti-màfia).
La visita ha resultat colpidora.
El centre està instal•lat en les estances un palazzo però el contingut és lo important, mostrat de manera senzilla, planera sense aparells electrònic ni vídeos, només fotografies reals i documents que, explicats en castellà per un guia que havia nascut a la zona i ha viscut l’ambient, ens ha tramés una sensació de realitat i de temps present de «la cosa nostra», que et fa sortir d’allà amb el cor encongit.
Ens dirigim a Caccamo per admirar les vistes des del castell, però la boira és tan espessa, que és impossible veure res.
Dormim al poble, en una zona de caravanes on hem estat «aparentment» sols i ho dic així perquè ens vam deixar fora el graó per pujar a la furgo i aquest matí ja no hi era. Una tonteria que et deixa mal gust de boca.
14 d’octubre
Després d’una nit de pluja constant i intensa, marxem sense castell ni vistes fins a Termini on, en una mena de Leroy Merlin, hem hagut de comprar un «gradino» nou.
Anem cap a Cefalú sota una pluja imparable i quan arribem hi ha un descontrol important de trànsit perquè, a causa de la pluja, hi ha hagut un esfondrament que ho complica tot molt. Cansats d’estar aturats i ja una mica estressats, hem pogut arribar i aparcar davant d’una bugaderia i hem decidit treure’n profit de la situació per endur-nos la roba neta.
Hem sortit de Cefalú com hem entrat, plovent a bots i barrals.
Posem direcció a Castelbuono (un poblet preciós que hem pogut visitar en una treva que ens ha donat la pluja) i cap a l’entrada del Parc Regional de la Madonie al poblet de Petralia Sottana, i ens hi hem quedat.
15 d’octubre
Avui ha estat impossible fer res. 7 graus de temperatura amb un temporal de vent i pluja. Hem sortit a conèixer l’entorn de Petralia Sottana i el vent se’ns enduia literalment. Hem buscat refugi i hem dedicat el dia al «dolce far niente»
16 d’octubre
Avui el temps s’ha calmat una mica i anem cap a Piano Bataglia a pujar al Pic Carbonara, el segon més alt de la illa després de l’Etna. El temps ens ha aguantat prou bé (9 graus) i hem tingut una mica de tot: boira espessa, neu, trams de bosc de faigs (ja amb colors de tardor), algun raig de sol i molts cérvols! Ha sigut molt bonic.
Fem un mos i anem cap a Gangi, Sperlinfa, Nicosia, Mistretta amb un caos de circulació important, no només dins la ciutat, sinó que estan construint una carretera paral•lela i és un veritable embolic. Després cap a Sant Stefano di Canastra, un lloc de moltíssima ceràmica, i Torremuzza on dormim vora el mar a prop d’un monument «la finestra sul mare» dedicat a un poeta italià ja mort.
17 d’octubre
Aquesta nit no ha plogut i al despertar-nos hi ha un sol molt tímid (mai havia estat tan pendent de la meteo!) I per això, perquè no plou, posem rumb al Parc de Nebrodi que és una magnífica extensió de roures, amb alzinar i fageda que ja estan canviat el color de les fulles a totes les tonalitats de verds, grocs, ocres, vermells…una simfonia per a la vista.
Hem trobat gent que recollia uns bolets que ens han explicat que eren propis de la zona i, molt animats, ens hem posat a buscar-ne…però no n’hem trobat ni un!.
Hem gaudit molt del paisatge, de les vessants verdes de la muntanya, de la vall immensa, dels poblets Capizzi, Cerami, San Teodoro, Cesaró.
No hem tingut sort amb el temps i ens torna a ploure i està molt núvol i amb boira.
Estem en el tram de carretera que va a Randazzo, i comencem a veure camps de colades de lava, lo que ens fa pensar que, com que estem a prop de l’Etna, si no hi hagués tanta boira, potser el veuríem.
Randazzo és un poblet maltractat per la 2a Guerra i que guarda vestigis concrets per a que en quedi constància: tot i les restauracions, moltes cases tenen senyals de metralla.
Ens quedem a dormir en una zona verda preciosa, propera a Randazzo. Poc a poc la pluja va parant i el cel es va escampant i anem veient el volcà.
És impressionant i el podem veure amb la llum de la lluna gairebé plena. Emociona.
18 d’octubre
Avui, durant la nit, ens anàvem despertant i miràvem per la finestra. Cada cop el cel estava més clar i, cap a 6.45h, ja hem sortit a admirar el volcà i fer fotos. Quina meravella!!!
Hem esmorzat veient les fumeroles i encara hem estat vedant una estona abans de marxar.
Tornarem per veure’l més d’a prop però, de moment, seguim la nostra ruta cap al Cap d’Orlando i Milazzo. Avui embarquem cap a Strómboli.
Anem per la carretera SS116 que va travessant poblets i els darrers boscos del Parc Regional Nebrodi amb arbres immensos de tots colors (sobre tot castanyers!)
I arribem a Capo d’Orlando on els arbres ens acompanyen ben be fins al mar.
Podem ja distingir a l’horitzó les siluetes muntanyoses de les illes Eòlies. Cap allà que anem!
I després de sortejar l’infernal trànsit de Milazzo, arribem a l’aparcament que teníem reservat per a la furgo, que ens esperarà aquí guardada fins que tornem.
El mateix senyor de l’aparcament ens porta amb una furgo al port on esperarem a que arribi el vaixell. Mentrestant, aprofitem per a fer un mos.
Els vaixells que van a aquestes illes son molt ràpids i en 2h ens plantem a Strómboli. No son Ferrys si no que fa l’efecte com si volessin sobre l’aigua. Parem primer a l’illa de Lipari, després a la de Panarea i finalment a Strómboli.
M’ha semblat un paradís diferent. D’entrada no hi ha cotxes perquè els carrers son tan estrets que només passa un tricicle, una mena de tuc-tuc, o motos, bicis o patinets.
La sorra es ben negra de lava volcànica i les cases ben blanques amb algun toc de color.
La Sigrid, de la Casa di Frank on ens allotjarem, ens ha vingut a buscar al vaixell i ens hem instal•lat després de que ens expliqués uns mínims de l’illa: on sopar, si volem fer la volta en vaixell al capvespre per veure les explosions del volcà, si volem pujar al volcà…
Hem pujat a la barca i ha estat magnífic tot plegat, la posta de sol, la lluna gairebé plena i el volcà escopint foc. M’ha semblat màgic. EI «capità» ens ha convidat a una Malvasia mentre esperàvem les embranzides del volcà.
Hem sopat a casa Leonardo, una pizzeria amb vistes al mar.
Tota l’illa te un pla d’evacuació. A les diferents parets pots trobar indicadors d’on has d’anar en cas d’una gran erupció, terratrèmol o tsunami.
19 d’octubre
Avui hem aprofitat molt el dia. Després d’esmorzar hem fet una caminada per l’altra banda de l’illa que ens ha portat a les petites platges de sorra negra magnífiques de Piscità i, tot i que no anàvem preparats pel bany, no hem deixat passar l’oportunitat. L’aigua estava a molt bona temperatura i això de banyar-se a l’octubre te el seu punt.
Després hem fet uns espagueti de «fruti di mari» boníssims. La noia que ens ha atès era casualment argentina que feia 40 anys que vivia aquí a Stromboli.
I ens hem posat roba de muntanya i hem començat l’ascensió del volcà.
Pel que ens han explicat, darrerament hi ha hagut accidents amb resultat de mort (a l’agost sense anar més lluny) i ara només et deixen pujar fins a 400m. (el volcà en fa 900). Si passes aquest límit que està molt identificat, i no vas amb un guia, et poden posar una multa de 500€.
Com que nosaltres anàvem sols i seguint la ruta del wikiloc, hem anat pujant fins gairebé els 400m. Aqui ja la gent estava parada i disposada a esperar a que arribes la nit.
Ha estat un capvespre preciós, amb el sol amagant-se al mar, la lluna plena, enorme, a l’altra banda i la gran mole de pedra fosca al mig que ens ha regalat unes explosions que no oblidarem.
Ja de nit i amb lot, hem desfet el camí que arriba fins al restaurant L’Observatori on hem sopat mentre continuàvem veient el foc del volcà.
20 d’octubre
Avui ens acomiadem del volcà i d’Stromboli amb el vaixell-bus que ens deixarà a l’illa de Lipari.
En arribar ja veiem que és una ciutat més gran que tot Strómboli amb el seu encant de carrerons enrevessats però, no te la gràcia d’Strómboli que ens ha robat el cor.
Descarreguem motxilles a l’habitació on dormirem a Enzo il Nero i sortim a conèixer Lipari.
Te una part arqueològica i històrica important relativa diferents èpoques:
– restes romanes
– el pirata Barbarroja que hi va arribar i, a part de destruir-ho tot, va segrestar totes les dones per vendre-les com esclaves.
– els espanyols que van regnar després que van construir la fortalesa defensiva.
– Mussolini que va utilitzar la fortalesa com a presó per als seus adversaris.
Avui les cel•les de la presó estan utilitzades com a espais expositius amb obres artístiques elusives a aquella etapa de dolor.
Després recorrem la part de la platja, els carrerons plens de plantes i l’avinguda Vittorio Emmanuel II que és el carrer mes comercial i d’ambient de bars i restaurants.
Sopem a Il Coralo uns raviolis de peix espasa i albergínia boníssims. Aquí es pesca molt aquest peix i s’utilitza molt a la cuina siciliana.
21 d’octubre
Avui hem fet l’esmorzar a la terrassa veient el mar i, com que ja ho teníem tot a punt, marxem cap a la parada del bus que ens portarà a Quattropanni per a començar una excursió a peu que acabarà a Pianoconte.
Ha estat molt interessant perquè passa per una mina de caolí i també hem trobat restes de pedra “pómez”, obsidiana i quars.
La ruta va mostrant el mar però no hi ha cales per banyar-se ja que el mar trenca molt fort les onades a les roques volcàniques que fan uns desnivells molts forts cap a les profunditats, com un tobogan gegant de no retorn.
Pel camí ens hem trobat un iaio a les portes de les Termes de san Calógero. És un edifici magnífic, que era un balneari, ara tancat per problemes «polítics» i, just al costat, hi ha restes de les antigues termes romanes.
El iaio en qüestió era un personatge, sense dents, mitat poeta, meitat amant de la història, que t’atura oferint-te un got de Malvasia i t’explica la història de les termes per la voluntat. Així ens hem pogut colar per dins de les restes romanes totalment deixades de la ma de Deu. Encara no entenc com aquell iaio tenia claus per entrar allà, però potser millor no saber-ho.
Hem fet un mos a l’ombra i quan hem arribat, dutxa, descans, passeig i sopar.
22 d’octubre
Avui fem el darrer esmorzar a la terrassa de Lipari.
Agafem un cotxe de lloguer per 1/2 dia per veure el que ens falta d’illa.
Ha estat divertit perquè ahir ja vam passar per l’oficina de lloguer de cotxes i ja havíem acordat hora, tipus de cotxe i preu però, avui quan hem arribat, el mateix noi que ens havia atès, ens demanava 10€ mes. Li ha costat acceptar l’evidència però, al final i amb un somriure murri, ha dit allò de «va bene»…i ens ha endossat un “cabriolé” que es desmanegava sol…
Hem fet un bon repàs de l’illa i fins i tot ens hem donat un bany a l’spiaggia de la Forbice, tot i que anàvem a la spiaggia Secca. Ens hem liat una mica i ens ha costat una petita excursió però ha valgut la pena.
Hem passat per Canneto que ens ha agradat molt. És molt tranquil, tant tranquil, que hi hem tornat a fer un refresc mirant al mar. Porticello, Acquacalda, Quattropani i un petit monastir de la Madonina de la Catena.
Hem tornat el cotxe a l’empresa de lloguer i ja ens hem preparat per agafar el vaixell cap a Vulcano.
El trajecte és molt curt ja que es l’illa veïna. Només arribar, t’inunda l’olor a sofre, a la que et vas adaptant a poc a poc.
Volíem fer una estada de 2 dies però ens informen que diumenge es giren vents forts de llevant i que molt provablement suspendrien la sortida de vaixells. O sigui, que ens hem re-organitzat.
Un cop hem localitzat la casa on dormirem (Casa Arcada), anem a les piscines de fang que hem trobat tancades. Les estan remodelant. Just al costat està la Spiaggia d’aigua calda i aquí si que m’he remullat una mica. L’aigua és només tèbia però la terra està calenta.
Tot passejant, arribem a la Spiaggia d’aigua negra que, amb la posta de sol està molt bonica.
Preparem les coses per pujar demà al volcà fins allà on puguem, ja que ens han avisat que una part estava també tancada, i ja marxem cap a sopar.
El que no sabíem era que el sopar va ser una gran sorpresa.
Ens havien recomanat que reservéssim al restaurant la Forgia di Maurizio i així ho vam fer.
El restaurant és petitó però molt especial, amb detalls orientals, potser de Turquia, Índia i el Magreb, tan especial com en Maurizio: un senyor feliç i orgullós del que fa, d’origen i edat indeterminats amb la seva gorra de llana, una copa de vi a la ma i molta elegància natural.
Ja d’entrada s’asseu amb nosaltres a explicar-nos la carta amb una passió que t’ho haguessis menjat tot.
Jo vaig demanar un peix amb salsa de cítrics boníssim i en Miquel un mixt de calamars farcits i rotlles de peix espasa. Però el millor va ser el postra: una mena de flam de poma amb trossets de poma àcida i per sobre moltíssima canyella i unes galetes amb malvasia.
Segons ens explica en Maurizio ho fan tot ells fins i tot el pa de blat de moro…i es nota. Va ser un sopar entranyable, per recordar.
23 d’octubre
Hem dormit molt bé, és una casa molt silenciosa i còmoda.
Ens preparem per pujar fins allà on puguem del volcà i ens hi posem després d’esmorzar, que ahir ja ens havíem baixat el trac i el camí començava a uns 500m de la casa.
Arribem a l’inici del camí i oh, sorpresa! Hi ha unes tanques que no et permeten accedir. A sobre de la tanca, un escrit oficial del centre de vulcanologia explicant els motius. Per lo vist està tancat des del dia 14 d’octubre per què els gasos que està traient el volcà tenen una major concentració de toxicitat.
El motiu és seriós però ens hem quedat amb un pam de nas. Per tafanejar una mica, hem intentat entrar per un altre camí i des de la carretera un cotxe que ens ha vist, ens ha començat a pitar, m’he acostat i ens ha dit que no pugéssim que el perill era real. Conclusió: no bany de fang, no pujada al volcà. Haurem de tornar…o no.
Ens hem acomiadat de la casa, hem avançat la tornada a Milazzo i aquí estem, amb un machiato, al moll esperant el vaixell.
I en arribar a Milazzo, s’ha acabat la pau!!
El senyor de l’aparcament on teníem la furgo ens ha vingut a buscar i ens ha deixat just a la porta. Gairebé ens hem posat contents de retrobar la furgo sana i estalvia i ja ens hem posat en marxa cap a Catània.
Aquests dies es preveu molt mal temps i, com volem pujar a l’Etna amb sol, tirem carretera avall i Taormina-Messina ho farem de camí a Itàlia.
Fem una carretera de muntanya preciosa (SP93 – 185) amb colors de tardor. La sorpresa ha estat quan hem arribat al poblet de Linguaglossa i hem trobat tot cobert de color negre i la gent escombrant els carrers, les entrades de les botigues, netejant els cotxes…l’Etna aquesta matinada ha escopit cendres. Ha estat realment impactant. Hem parlat amb un senyor i ho explicava mig rient, sembla que ja estan acostumats…però nosaltres no.
En Arribar a Catània anem a dormir a una zona de caravanes a prop de la platja, la pena és que el mal temps no ens ho deixa gaudir.
1 de novembre
Avui estrenem el mes de novembre passejant per Scili i els seus palazzos i chiesas.
Al ser festiu, hem d’anar fins a Rosollini per trobar una bugaderia, però ja ens estem acostumant a aquest sistema.
En acabat, posem rumb al punt més al sud-est de l’illa, ple d’aiguamolls i ocells, arribant a Pachino. Seguint un grup de flamencs ens endinsem per uns camins plens de camps de cultiu intensiu en milers d’hivernacles: tomàquet cherry, carbassó… a Pachino li diuen l’horta de la Mediterrània…això si , la quantitat de plàstic que han invertit als hivernacles és esgarrifosa.
Ens arribem fins a l’illa delle Correnti, el punt més al sud-est de Sicilia on es fonen el mar Jònic i el Mediterrani i, com que fa un sol esplèndid, fem un mos aquí mateix i passegem fins la mateixa punta.
Un surfista que va amb 4×4 se’ns acosta a veure la furgo i parlem de les rutes que ens falten.
Amb el canvi d’hora, el dia s’acaba molt de pressa! Passem vorejant el mar per Portopalo di capo Passero i ens enamorem de les extensions verdes que formen les «Aziendas» siguin de conreu o de bestia.
Ens quedem a dormir en una d’aquestes hisendes que es diu «Tenuta Lorenzo», on tenen una part molt ben preparada per a campers i una altra part que podem visitar on te la granja: cabres, porcs, ases, oques i…gats i gossos que ens han fet companyia i ens han fet riure.
Parlant amb el senyor de la granja ens explicava les peripècies que han viscut amb l’huracà, ja que es veu que en una setmana els ha plogut el que correspondria a tot un any. Tot i així, ens ha regalat carn dels seus porcs per a que la tastem.
2 de novembre
Hem dormit com als núvols i a 2/4 de 7 ja teníem penjat al cel un sol esplèndid. Això és com un premi!!!
Acabem de travessar aquest paisatge de la reserva de Vendicari tan fèrtil i generós, tan fructífer, i anem cap a Ispica a visitar l’Àrea arqueològica, on trobem unes catacumbes amb més de 400 nínxols de l’època pre-històrica. Lo curiós del cas és que en la mateixa àrea, hi ha gimnàs greco-romà amb inscripcions i una esglesieta totalment bizantina pel tipus de pintures trobades a les parets. Eren assentaments que s’anaven modificant i aprofitant d’aquestes zones fèrtils.
Després hem començat a fer el camí que va de punta a punta del congost… però hem hagut de desistir perquè l’han tallat pel mal estat en que ha quedat després de les pluges d’aquests dies d’huracà.
Seguim fins la petita ciutat de Noto que és encantadora. Neta, lluminosa, tranquil•la, carrers amples, molt agradable. Hem visitat la catedral i hem passejat una bona estona perduts pels carrers, fins que hem trobat el cafè Sicília, molt recomanat a la guia per als seus dolços i gelats. Aquí hem fet una parada molt dolça.
I seguim cap a Siracusa, una ciutat moderna, molt cuidada, endreçada, amb un punt esnob però que destil·la elegància. I tot això barrejat amb la seva història ancestral des dels grecs fins ara.
Aprofitem el que ens queda de tarda per veure la catedral impactant perquè està construïda sobre un temple dòric, aprofitant les columnes vistes. La plaça on està situada també és imponent i la llum de la tarda la fa dorada.
Passegem pels carrers del que va ser el barri jueu, per la vorera del mar fins al castell…demà seguirem aquí.
3 de novembre
Sobre les 8h del matí marxem cap al Parc Arqueològic (Neàpolis, li diuen) on fem un bon repàs a la història greco-romana en un entorn molt ben conservat. El teatre grec que encara fan funcionar a l’estiu, l’amfiteatre romà, l’ara de Garone on feien sacrificis als deus, la Latomia del Paradiso d’on els esclaus treien la pedra per construir la ciutat, i l’orella de Dionisi que te una acústica increïble.
Tornem a Ortigia a fer una darrera passejada molt pausadament. Fa un dia magnífic, bona temperatura i un mar preciós que contemplem des del castell. Visitem després el Museu del Papir que resulta molt interessant per les múltiples aplicacions que te. Aquí mateix a Siracusa hi ha una font plena de la planta del papir (Fontana Aretusa) i passegem per carrers i carrerons que veiem amb una altra llum a la d’ahir a la tarda-nit.
L’he trobat molt maca Siracusa.
Dormim ben tranquils
4 de novembre
I deixem Siracusa amb certa nostàlgia i posem direcció a la Vall del riu Anapo, un congost imponent en el que hi ha una Necròpolis de l’Edat del Ferro amb més de 5000 tombes excavades a la pedra i repartides pel congost. El camí ens ha portat fins al riu, crescut per les darreres pluges, on ens hem donat un bon bany d’aigua fresca, inclús jo…i al novembre!!!
Ara, però agafem carretera fins a la base de l’Etna i haurem de començar a guardar la màniga curta i treure els polars.
Estem a un càmping molt nou, modern i còmode. Quan vam arribar, ens pensàvem que estaríem sols, però hi ha un munt de campers. Esperem que no intentem pujar a l’Etna tots a l’hora!!
5 de novembre
Avui dia gris i de pluja. Aprofitem per organitzar la marxa de Sicília cap a Albània i fer altres coses pendents. Dia relaxat i de descans per imperatiu del temps.
6 de novembre
I avui excursió pels boscos del voltant de Nicolosi veient la part sud-est de l’Etna.
És una excursió molt bonica per que travessa colades de lava i boscos de castanyers, roures, pins, faig, alzines i ginestes, amb colors de tardor…però també amb algun tram de carretera i, sobre tot, molta escombraria. Aquest tema és dramàtic a tota l’illa.
En arribar al càmping fem un mos i, amb la furgo, anem a explorar la part sud-oest del volcà, fins a Piano Fiera. És impressionant. Tan la vista del volcà amb neu a la punta, amb el verd del bosc i les extensions de lava, com la carretera que hi porta.
De tornada fem la mateixa carretera (perquè ens ha captivat) i ens trobem 3 pastors que estan recollint els ramats. Un d’ells ens para amb el bastó i ens pregunta d’on som i quan sent Spain, li agafa un atac d’alegria i comença a dir «torero» «torero» mentre belluga les mans com una “bailaora” i ens demana si el podem portar a casa. Tot un número de cabaret!.
Agafem la carretera fins al Piano Vetore, una esplanada verda, immensa amb l’Etna al fons…i gent molt abrigada (estem a 1732m. i el sol ja s’ha posat) que estan muntant trípodes. Els pregunto si volen fer fotos del volcà de nit, i resulta que son una associació d’astronomia i fan una classe oberta per mirar els estels: coses curioses.
Hem baixat per la carretera que està construïda sobre la colada de lava i, en un revolt, veiem la imatge de un sostre enterrat: era una casa que va quedar colgada en el seu moment i la impressió ens trasllada a la pobre gent de l’illa de la Palma. Quina pena!
7 de novembre
Avui deixem el càmping de Nicolosi amb les nostres 2 butlletes de reserva per a pujar caminant a la punta de l’Etna.
Arribem al Refugi Sapienza i anem a presentar-nos. Coneixem el guia, un vulcanòleg italià, llarg com un «santpau», que ens ha donat un casc i unes botes de muntanya. Jo he rondinat una mica perquè volia pujar amb les meves botes, però ha estat implacable i he cedit de seguida, per allò de «portem-nos be…que és el que mana!».
Quan el grup està complert (unes 10 persones) anem cap al “funivia” que ens deixarà a 2500 m. d’altitud.
Aquí, normalment, la gent agafa una mena d’autobusos Unimog 4×4 que et pugen fins als 2.900m. (Hi ha una mena de carretera entre la lava)
Nosaltres aquesta pujada l’hem fet a peu pels terrens del volcà i el guia ens ha pujat fins als 3.000m. ben a tocar del cràter.
La impressió és bestial! Els diferents colors del fum que va traient, el groc del sofre a la punta, la fissura de la darrera erupció…i el silenci i el color negre de les colades de lava que et rodegen.
Ens ha costat una mica pujar perquè era molt dret, relliscós i el guia tirava força…però ha valgut tan la pena!!!!
Lo genial ha estat la baixada relliscant pendent avall per els camins de cendra. Hem gaudit com nens!!!!
Desprès hem fet un mos al bar del refugi i ja hem tirat avall per la carretera que va a la part nord del volcà fins al càmping «Clan dei Ragazzi» on estem totalment sols, enmig d’una pineda d’arbres altíssims (Pineda de Ragabo).
Una dutxa calenta ens fa treure el cansament de sobre i…a dormir d’hora que ha estat un dia de moltes emocions…però abans preparem l’excursió de demà pel territori nord de la base del volcà
8 de novembre
Ens despertem ben d’hora dins d’aquest bosc màgic i sembla que tindrem bon dia!!!!
Després d’esmorzar i abrigar-nos (aquí fa mes fred), anem cap a l’inici de la nostra caminada d’avui.
La ruta que ens hi porta es ben curiosa: Carretera negra plena de cendres en gran quantitat, i les fulles grogues de la fageda caigudes pel vent. Un gran contrast negre i groc i el volcà al fons.
Fa molt de vent avui i a estones ens hem d’ajupir. Arribem a 1.920m. a una cova i un tub de lava. Aquí comencem la tornada. Ha estat una excursió curta (6,4 km.) Però intensa que se suma a l’esforç d’ahir.
Quan comencem a tornar s’ha posat a ploure, però hem arribat be a la furgo.
Ens costa acomiadar-nos de l’Etna, dels seus colors, de la seva força. Anem fins a Piano Provenzana que es la pujada al volcà des de la vessant Nord però que ara, en aquesta època de l’any, està tancada. Només funciona a l’estiu.
I anem ja baixant cap a la carretera que ens portarà a Taormina.
Escarpada en un penya-segat bastant ple de construccions d’estiu, Taormina és distingida i elegant però, avui hi ha tanta boira que l’hem gaudit poc.
Hem passejat pel centre, ens hem acostat al teatre greco-romà i ha estat molt agradable…però tenim el regust de que els dies a Sicília ja s’estan acabant.
Anem seguint la costa direcció a Messina on un vaixell ens portarà a la península d’Itàlia i després un altre cap Albània, però de moment parem a fer nit al càmping La Fochetta a la costa entre Taormina i Mesina.
9 de novembre
Hem dormit sentint les onades del mar.
D’hora al matí ens ha arribat un correu electrònic de l’empresa dels vaixells que ens portarà a Durrés (Albània), avisant-nos de que necessitarem una prova PCR recent per tal de poder pujar al vaixell. Així que hem hagut de tornar a Taormina on estaven els laboratoris més propers que ens podien fer la prova ràpidament.
En principi a la tarda ens envien els resultats.
I ja enfilem cap a Messina, nom que te gust de comiat.
I hem agafat vaixell fins la península italiana i anem a un agroturisme a acomiadar-nos d’aquesta etapa. Aviat arribarem fins Bari des d’on sortirà el vaixell que va a Durrés.
….I aquí acaba la nostra aventura siciliana recordant tants llocs bonics com hem vist, tantes coses curioses com hem trobat, la seva gent, els canolos de ricotta, l’Etna, les platges, les figueres de moro, les postes de sol….. i tantes i tantes coses més que faran que aquest viatge sigui inoblidable.
En total hem fer 2.870 km… Ciao Sicília!!!!
Nosaltres i la furgo 