L’aventura argentina es va posposant sola també aquest any. Ara les fronteres encara estan tancades i, mentre esperem, decidim anar direcció Est, començant per Sardenya.
dia 2 de setembre
Embarquem còmodament, tot i que tenim temps de xerrar amb els veïns de furgo de la cua d’embarcament i fins i tot de fer un mos.
Al salpar, ens acomiadem de la meva bonica Barcelona!
El trajecte ha estat plàcid malgrat les pluges d’avui i hem dormit tota la nit al camarot.
dia 3 de setembre
Ens acostem a Puerto Torres, primer contacte visual amb l’illa. Ja veiem la costa però no trepitgem terra fins les 11.45am.
Sortim del port ja amb ganes de gaudir de les coses que ens esperen i anem directes a veure l’Església rom`ànica de Sant Gavino del segle 11 però és una de les més grans que existeixen contruida sobre 28 columnes gregues robades en diferents excavacions.
I ens hem trobat un casament… com a tots els viatges que fem. El primer va ser a Grècia però la cosa es que a cada lloc on anem en trobem un i, no es broma! A Bombai, al sud d’Itàlia, a les Acores, a Islàndia…i ara aquí, només arribar. Després anem cap al Monte d’Accoddi que son unes restes neolítiques en forma com de zigurat però amb un dolmen i un menhir a cada costat.
A la tarda, passat Stintino ens arribem a la Cala Pelosa, però molt diferent de la de la Costa Brava. Aquesta està molt plena i endreçada amb para-sols i gandules totes iguals i alineades. Passem el pic Falcone sense adonar-nos perquè no és pic ni és res i, per la carretera de la costa, direcció l’Alguer arribem a Argentiera on aparquem a la Spiaggia Piccola per dormir. Ens hem donat un bon bany i després hem pujat a la muntanya solitària des d’on hem vist tot el complex miner des d’on extreia la plata i que ara ja està obsolet. Tenia l’estructura d’una colònia tèxtil amb escola, banc, correus, etc. Ara esta tot en desús i es una mica fantasmagòric.
Després de veure una magnifica posta de sol, a sopar i a dormir.
dia 4 de setembre
Continuem direcció L’Alguer però primer seguim la costa del corall
Ens parem al Lago Baratz d’aigua natural, enorme i amb molta vida d’ocells, insectes, peixos, ànecs i les cigales cantant al sol. Fa 6 km el cami q l’envolta i en fem un tros, on ens trobem un grup de Bttrans italians diguem que molt extravertits!
Per la carretera veiem moltes cases granja d’agroturisme, la majoria son masies particulars que ofereixen menjar casolà. Ho provarem
Estem al Parc Regional de Porto Conte, a la badia de les Ninfes, on esta la roca Foradada i es veu la torre Tamariglio.
Visitem la cova de Neptú on has de fer diuen 500 escales, però crec que n’hi ha alguna més. Hem tornat de la visita parlant en català amb el guia!!
Anem fins a Prigionetta que és una reserva animal amb el mont Timidone. El camí és ple de vegetació coneguda per a nosaltres: alzines, pins i margallons. La curiositat és que aquesta reserva va ser feta per presoners que van construir el camí i es van encarregar de la reforestació.
Després de fer un mos en unes taules de fusta al mig dels arbres, fem l’excursió fins a la Cala Barca (que es diu així per un naufragi que hi va haver-hi). Aquesta cala és un enorme penya-segat amb la Isola Plana al mig.
I ja anem a buscar lloc per a dormir, cosa que avui ha estat una mica complicat perquè hi ha molta gent a tot arreu.
Al final hem aparcat entre Fertilia i l’Alguer a una platja de sorra blanca on ens hem donat un bon bany, una dutxa i ens hem regalat una pizza al restaurant Palafitta (a la sorra mateix) amb una preciosa posta de sol i un cambrer que parlava català. el postra d’avui ha estat Seada, un dolç típic, com una mena d’empanada al forn amb formatge calent a dins i mel per fora. Molt bo.
A l’anar cap a la furgo a dormir ens hem topat amb un xiringuito de copes amenitzat per 2 nois genials Fabrizio a la guitarra i Antonio que tenia una veu privilegiada.
dia 5 de setembre
Avui hem anat cap a la ciutat medieval de l’Alguer on hem recorregut tot el casc antic de carrers empedrats amb palaus, i esglésies però molt preparat pel turisme. Te el seu encant tot rodejat de muralles amb les torres molt ben conservades i el port a l’exterior.
Hem passejat força, hem vist la catedral (que per fora sembla l’entrada a un jutjat) l’església de sant Miquel amb una estàtua enorme de fusta amb en Miquel matant el dimoni i després hem entrat al museu arqueològic.
M’ha sorprès la quantitat de botigues amb bijuteria de corall que dubto que tot sigui autèntic o hauran acabat amb la barrera de corall d’aquí a Austràlia.
Hem comprat unes galetes típiques d’aquí en una pastisseria moníssima atesa per una iaia elegant que també parlava català.
Sortint d’aquí hem anat a veure les restes de la civilització Nuràgica de Palmavera, civilització de la que jo no tenia ni la més mínima idea!
Era una civilització pròpia de la illa, contemporània de l’edat de Bronze, amb unes construccions molt peculiars, tan defensives com per viure-hi i celebrar els seus ritus. Ha valgut la pena.
Hem passat per les bodegues Sella e Mosca, molt conegudes a Sardenya però al ser diumenge estaven tancades. Tenen els camps plens de raïm a vessar!!
Anem cap a Bosa per la SP49 la carretera de la costa que es un seguit de penya-segats amb unes vistes magnifiques.
Bosa te dos parts: la Marina, al costat de l’aigua i amb força gent i la part de l’interior que és el poble de les cases de colors.
Aquesta Bosa interior m’ha enamorat. Te la part més de restaurants però si et fiques pels carrerons que pugen cap al castell, està ple de les casetes tradicionals on les iaies estan a la fresca parlant amb les veïnes. Es encantador.
Sopem a un restaurant que, tot i dir-se «Tipico» (a la plaça de la Constitució), sopem molt bé: unes gambes amb malvasia (vi típic d’aquí) i un peix al forn que es deia espigola boníssim.
6 de setembre
Avui dia de tranquil•litat. Despres d’esmorzar pugem a veure el que queda del castell de Malaspina i els valuosos frescos romànics trobats a l’església q hi ha dins. Avui a Bosa es un dia feiner i mentre baixem del castell veiem señores grans venent al portal de casa seva penjolls, arrecades i polseres fetes per elles d’una artesania tipica sarda que es diu «filet». Tambe trobem obertes unes poques botigues de peix i carn.
En tornar a la furgo preparem les rutes properes i, despres de dinar i descansar una estona, anem cap a la zona d’interior de Orista.
Al poblet de Cuglieri hem suat tinta per passar amb la furgo. «Pujada a la Basilica» deia el rètol, i el cami era ample…però cada cop ho era menys. Al final ni basilica ni res, el que voliem era sortir i ho hem aconseguit!, però després d’una estona. Ha sigut l’aventura del dia.
Hem seguit cap a San Leonardo de les 7 fons un poblet petit i molt verd en mig d’una zona que havia estat ben cremada. Realment te 7 fons, un parc d’alzines immens… i una empresa d’extracció d’aigua tipus Font Vella però més petita.
Te una esglésieta romanica que forma part de la ruta del romàtic sard que comença a l’església gegant de Sant Gavino a Porto Torres i va seguint tot l’oest de la illa.
7 de setembre
Avui anem cap a l’interior a veure l’enorme embassament del riu Tirso i cap a Fordongianus a visitar les termes grans i majestuoses amb frescos en una sala on presuposen estava la cantina i amb una part encara en proces de excavacio.
Al costat hi ha uns banys termals medicinals (Terme is Bangius)i allà que hi he entrat. Es un espai individual super net amb una banyera coberta de pedres blanques i amb l’aigua a 41°!! La finestra donava al riu i mentre et banyaves anaves sentint el soroll de l’aigua. Ha estat genial…pero segur que baixa la pressió: quan he començat a dubtar si m’estava banyant al riu o a la banyera, he pensat que havia de sortir…
Fora m’esperava en Miquel sota uns arbres prenent la fresca. Hem vìsitat la Casa Aragonesa de gòtic català (!!) Una masia construida amb pedra vermella de la zona (traquita) . Les escultures de l’exterior son els premis d’un concurs anual que fan a la localitat.
Posem rumb al Nuraghe de santa Cristina i Aqui si que m’he quedat ben impressionada!
La cultura Nuraghe que vam coneixer fa poc, aquí ens mostra unes restes espectaculars: una tomba col•lectiva de 14 metres de llarg, una torre de 7 metres d’alt amb escala interior i finalment un pou sagrat a mode de temple que ja ho voldria l’Spilberg.
Te una escala per baixar al pou que, als equinoccis, reflexa el sol per un forat al sostre. Impressionantment perfecte per l’època en que els arqueòlegs ho daten, tot i que encara estan investigant.
Anem ara cap a la costa a sta Caterina de Pittinuri on fem nit
8 de setembre
Avui bany a primera hora en aquesta platja de sorra blanca i aigua tèbia i ens hem trobat el rodatge d’unes escenes no sabem de quin culebrot italià i el surfers que arribaven ben equipats i en manada. Després d’esmorzar i passant per les salines, posem rumb cap a Cap de Tharros que s’endinsa al golf de Oristano i mostra un magnífic paisatge amb el jaciment arqueològic d’origen fenici i cartaginès. Te unes vistes magnifiques. Hem fet el camí fins al far.
Aquesta zona es bastant àrida de paisatge, no es veu conreu pero si ramats de vaques i ovelles. Una curiositat, ni un topless a les platges!
Cabras es un poblet al costat de la llacuna del seu nom amb el museu arqueologic que mostra els imponents gegants de 2 m. trobats a les darreres excavacions de 2014.
Oristano petita ciutat refinada i elegant, Santa Giusta al costat de la seva llacuna i una zona d’aiguamolls i conreus .
Arborea es un poble fundat per Mussolini i es urbanísticament quadrat (carrers horitzontals i verticals) però la gent li ha donat la volta a aquest estil feixista i es un lloc humà per viure.
Ens arribem entre granges i camps de blat de moro fins a Marceddi llogaret de pescadors al costat de la llacuna plena d’ocells.
Hem passejat pel poblet minúscul. Al final hi ha una passarel•la nomes x un cotxe però amb força transit. Hi diu alguna cosa així com «prohibit si no tens un permís especial» i parlem amb unes veïnes que ens dein «no feu cas, els italians som aixi» Sobre una altra senyal de prohibit pescar, un munt de nois amb tots els estris de pesca i es que serà veritat que els italians…
Dormim plàcidament.
9 de setembre
Esmorzem mirant les barques i la ruta d’avui.
Deixem la zona de Oristano i ens endinsem a Iglesias, la zona del sudoest de l’illa.
Comencem per Sant Antonio di Santadi on ens han dit que fan un pa molt bo i aixi es. Hem comprat 2 formatges que desperten el morts (aixo s’ha de prendre amb cava!) I raviolis artesans. Ah! i el pa que era lo que necessitàvem…
Anem a Pistis amb unes vistes precioses i molt de vent. La Torre del Corsario es una zona mes turístico-especulativa (estem a la Costa Verda). El paisatge, degut al vent, no te arbres, el sol esta cobert de «macchia» uns arbustos baixos i molt verds.
Anem cap al delta del riu Piscinas i la platja, en una zona coneguda com el desert de Sardenya per les dunes de sorra que el vent arrossega. Ens hem donat un bon bany i després cap al càmping que avui toca bugada.
10 de setembre
Avui estem a una zona minera. Deixant enrere les dunes, entrem a la «vall de Is Animas» que és una zona de extracció de zinc, cadmi i més minerals però que ja no està en actiu. Visitem la mina de Ingurtosu, testimoni de la duríssima forma de viure d’aquelles famílies, inclosos els nens. No era una colònia al voltant de la mina, sino que les 5000 persones que hi treballaven venien de pobles propers.
Passada la vall que porta a Fluminimaggiore ens arribem al Cap Pecora amb una vista espectacular de la platja de Portixeddu on hem presenciat un espectacle de la natura: avui fa un dia de núvols i, de cop, hem vist sobre el mar una gran cortina fosca de pluja que anava avançant en la nostra direccio fins que ens ha atrapat. Ha descarregat de valent i ens ha deixat la furgo com una patena.
Seguim fins a Nebida a l’espectacular Porto Flavia, antigament tambe zona minera però amb un sistema de tunels que, amb una gran obra d’enginyeria, van col•locar un braç articulat al final del tunel que’ls permetia descarregar els minerals directament als vaixells que els havien de transportar a les zones de fossa i transformació.
11 de setembre
Avui fem una mica cap a l’interior a terres de secà cap a l’Àrea arqueològica de Su Nuraxi di Barumini (1500 aC) patrimoni mundial de la Unesco.
El que no imaginàvem és que fos tan complerta la visita ja que en total eren 3 visites en una sola: el nuraghe immens en si mateix, la casa Zapata d’una aristòcrata família aragonesa que va construir la seva mansió sobre un nuraghe i ara es visita el subsòl, i el centre Giovanni Lilliu que es l’arqueòleg que va excavar i descobrir aquestes meravelles.
Fem un mos i un gelatto.
A la tarda anem a veure l’altiplà de Giara di Gesturi. Es una zona natural, un bosc d’alzines magnífic, on hi viuen «cavallinis» salvatges en llibertat. Son uns cavalls mes petits que el normal. Fem a peu l’itinerari ambiental de 5 kmts. on, observant en silenci, en veiem uns quants passejant tranquil•lament al seu aire.
L’aventura del dia ha estat quan marxàvem que, en una corba forta, un calaix que estava mal tancat ens ha sortit disparat. Sort que amb les idees de tots dos i un parell d’eines l’hem pogut arreglar. Esperem que duri.
Ara ja es fa fosc mes d’hora i el tema del calaix ens ha endarrerit. Anem a dormir a la font de l’Spendula on comença el camí cap a la cascada.
12 de setembre
Doncs la cascada no hi és. Ni una gota d’aigua dels 30 metres promesos…
Anem cap al poble de Villacidro que es petit i al ser diumenge no te molta vida. Comprem pa.
Visitem Iglesias una petita ciutat que te un centre medieval bonic, on passegem tranquil•lament pels carrerons adornats amb paraigües de colors i on descobrim alguna curiositat: panells públics on recorden els seus morts, cabines transformades en punts d’intercanvi de llibres i l’artesania que fan amb el pa. Sorprenent.
Hem seguit direcció sud, cap a Sant’Antioco, on hem fet una passejada pel port de pescadors i un mos. Després hem anat lo mes al sud possible fins al cap Sperone, a Punta Peonia Rosa i a capo porto di Torre Cannai, on hem dormit mirant al mar.
13 de setembre
El primer que hem fet avui abans de les 8h del matí, ha estat donar-nos un bon bany en aquesta platja solitària. Petits plaers.
Comencem ruta cap al nord per la costa oest amb cales precioses: cala Sapone, cala Lunga amb aigües cristallines… i ja divisem l’illa bessona de sant Pietro. El poblet de Calasetta es petit, de cases blanques i carrers estrets mirant al mar, amb un aire grec. Hi passegem una estona i hi comprem fruita.
Passem de nou a l’illa gran de Sardenya i parem a Tratalias que sembla un poble de decorat de pel•lícula perquè està desert. No ens trobem a ningú! La Lonely Planet recomana parar a visitar l’església de Sta. Maria de Monserrat de romànic tardà (segle 13) i que recorda l’arquitectura pisana. És imponent i també forma part de la ruta del romànic sard.
D’aquí a Vilaperuccio hi ha un canvi notable de paisatge. Camps de raïm, alguns ja conreats i d’altres en procés, perquè veiem els tractors carregats de raïm negre cap a les diferents «Cantinas» del territori on hi ha les premses.
La ruta ens porta cap a la carretera SP71 que voreja la costa sud de Teulada a Chia i al Cap de Pula on dormirem avui a l’ombra de la torre d’Ostia.
14 de setembre
Avui anem des de Pula a Cagliari que, com a ciutat gran que és, te una entrada lletja, portuària i industrial amb salines i llacunes amb alguns flamencs sobrevivents a aquest entorn: es la zona humida de l’estany de santa Gilla. Rodegem Cagliari (ho visitarem quan anem a agafar el vaixell cap a Sicília) i ara si, a la llacuna Molentaraus hi ha una immensa colònia de flamencs saludables i a l’altra banda hi ha la platja i el golf de Cagliari.
Hem agafat la SP17 direcció a Villasimius per anar vorejant tota la costa. Els inicis son molt metropolitans fins arribar a Capitana i, a més, aquí un petit descuit ens ha ficat per un moment a una autopista plena de túnels llarguíiiisims. Ho hem solucionat sortint ràpid a Torre delle Stelle i de nou a la SP17fins a capo Carbonara.
La muntanya aquí es bastant escarpada i no hi ha platja pròpiament dita son caletes aïllades fins a Solanas i, allà on hi ha platja, hi ha construccions però de manera molt controlada.
Estem entrant en zona protegida del Parc Geomarí del Cap de Carbonara on tenen cura de la zona de dunes tot i que no son molt evidents.
De Villasimius endavant, per la SP18, descobrim una zona muntanyosa neta i cuidada, plena de cales paradisíaques d’aigua color turquesa. A algunes s’hi arriba per camins i d’altres només en vaixell, cala Pira, cala Sinzias, Villa Rey. Es zona turística i de busseig i no m’estranya gens perquè el fons en aquesta zona ha de ser preciós!
Després d’arribar a la punta del Cap Ferrato, fer un mos i descansar una estona, posem rumb a l’interior. Deixem la platja i anem cap a la muntanya cap al Monti dei Sette Fratelli.
Parem primer al super a Muravera per emplenar la nevera i després, travessant la Gola del riu Cannas, ens canvia totalment el paisatge: muntanya coberta d’alzina, roure i maccia amb una gran base rocallosa fent formes espectaculars. Arribem al monte Cresia i aquí en un bosquet d’alzines recent despullades del suro farem nit que demà toca caminar…però, mentre sopàvem, hem tingut una convidada inesperada: una petita guineu que haurà sentit l’olor del pollastre!
15 de setembre
Avui ens hem llevat d’hora i hem anat cap a l’inici de la ruta que ens porta al Monti del sette fratelli, com els Castellsague. La ruta és màgica perquè travessa uns boscos immensos d’alzines sureres, algun pi i molts cirerers d’arboç. El camí te una forta i llarga pujada i, després, rodeja les 7 muntanyes i et permet veure-les d’a prop i de lluny fins que ja te les has fet teves. Al final hem acabat fent 16 km.
Son impressionants, de mida gegantina i no saps quina fotografia és la que millor les representa.
De tornada, ens hem topat amb 2 cérvols mascles (ho dic per la cornamenta que lluïen) bastant grans. Un d’ells ha fugit de seguida, l’altre l’hem pogut fotografiar. Aquesta es zona de cérvols, falcons i linx.
Després d’una bona dutxa a la furgo marxem, frescos i nets, cap a Bercei que es un poblet petit agrícola i ramader però amb moltes instal•lacions per a la gent del poble i les estaven utilitzant (camp de futbol, espai per tai-xi, un teatre a la plaça…)
Durant el passeig vam veure un restaurant petitó i senzill que feia pizzes a la «tabola calda». Vam mirar a google i el valorava molt be, així que vam entrar al restaurant i també, de cop, dins una família típica italiana: el fill feia les pizzes (boníssimes per cert), la filla servia i agafava comandes per telèfon, la mamma cobrava i el pare s’hi estava a una cadira a la fresca… Vàrem estar sols sopant, a excepció de la gent que entrava a buscar els encàrrecs…fins i tot els carabinieri!!!
Vam dormir al mateix bosquet d’alzines d’ahir, sense la guineu i amb mes calor i cansament pels kms. que portem a sobre.
16 de setembre
Avui tornem cap al mar a veure una cala de sorra blanca protegida per un vermell penya-segat, la Marina di Gairo. Ara ja es nota el canvi d’ambient: poca gent a les platges, els bars tancats, i a més tot el dia d’avui es mes gris.
Aquesta àrea és entre turística i agrícola fins i tot amb mandariners, al marge de la quantitat de figueres de moro ben carregades de figues madures que anem trobant per tota l’illa.
La torre di Bari, una altra platja llarga i avui mig deserta.
Fem cap a Bari Sardo per arribar-nos a Tortolí d’on surt un curiós «trenino» verde que porta fins a Arbatax. Aquesta petita ciutat, antigament de pescadors, és ara un port turístic donada la presencia de «les roques vermelles» amb formes curioses just al costat del mar.
Anem cap a l’interior cap a L’Ogliastra, que li diuen la Sardenya verda. Hem de passar per Ilbono i Lanusei, dos nuclis de població de ciment i sense encant que ens portaran cap a algunes meravelles de la muntanya.
Ossini nuovo i vecchio. Aquest últim poblet va quedar destruït per un despreniment de terres i, al costat, van fer el nuovo. Fa certa tristesa travessar-lo (perquè la carretera passa pel mig), tot buit, trencat i polsós.
Anem seguint muntanya amunt fins a Ulassai on visitem l’espasa de sant Giorgio, que son roques calcareo-domitiques trencades pel bell mig com si algú (en aquest cas hipotètic, sant Jordi) les hagués tallat amb un ganivet. Al mateix poblet estan les grutes di Su Marmuri (de marbre, seria la traducció del sard) que son unes de les més grans d’Europa i realment impressionen. A més, alberguen una colònia de 30.000 rat-penats a l’interior.
Al sortir ja fosquejava (eren quasi les 20h.) I ens hem quedat a dormir a l’enorme aparcament de les coves que estava desert i te una vista magnífica de la vall.
17 de setembre
Avui ens hem llevat amb una pluja tímida però, malgrat això, hem estat fent una volta pel poblet que viu sota aquestes magnifiques roques. És petit i colorit i encara ens hem trobat iaies absolutament de negre.
Posem rumb encara mes cap a l’interior, cap a la Sardenya profunda. Passem Ussassai per una carretera plena de corbes que puja fins als 1000m.
Passem per Seulo un poblet molt petit i discret però important, ja que forma part de la «Blue Zone»
Hi ha 5 punts al mon que formen aquesta Blue Zone que consisteix en llocs on hi ha la longevitat mes alta. Aquests 5 punts són alguns poblets de Sardenya, la Prefectura d’Okinawa, la població de Loma Linda (Califòrnia), la península de Nicoya i l’illa grega d’Icària.
Avui hem passejat per un d’aquests poblets, orgullós de la seva gent gran. No ens saben explicar els motius, diuen que potser l’alimentació, potser la vida en comunitat.
Hèctor Garcia i Francesc Miralles van escriure un llibret petit, aparentment intranscendent, que es diu Ikigai, on expliquen molt be aquest fenomen i que et deixa bon gust de boca.
Passem per Aritzo poble orgullós del seu passat de pistes de neu amb la qual també, anys enrere, comercialitzaven: la duien en caixes de fusta i palla fins a Cagliari. Sembla ser que també amb els excedents de neu van inventar el sorbet de llimona. Ara, però, és gris i tancat a excepció dels murals públics i la seva situació entre boscos.
Parem al poble següent, Belvi, a fer un mos i després anem cap a una carretera que a mi em sembla una mica d’infart (SS295 i SS7) que porta fins a Dessulo i cap a Fonni amb vaques, vedells, porcs i truges fent la migdiada al mig de la carretera.
Després de Fonni hem trobat lloc per dormir al Llac Gusana, just al costat de l’aigua, amb una vista preciosa i excedent de mosquits.
18 de setembre
Dormir al costat del llac ha estat un plaer…fresc, sort que la dutxa calenta i l’esmorzar ens ha reconfortat.
Després de preparar la ruta d’avui fem cap a una carretereta que ens porta a la base dels pics mes alts de l’illa: el Brunco Spina (1829 m.) i la Punta La Marmora (1834 m.). Pugem fins el cim del Brunco des d’on es divisa la Punta La Marmora i després de reposar una estona anem cap a Mamoiada un poblet molt tradicional que viu de l’artesania de les mascares de fusta i del carnaval, on es vesteixen amb pells de cabra. Es un poble petit però val la pena aturar-s’hi.
De camí a Orgosolo hem de parar a admirar la imatge del poble sota les immenses muntanyes Gennargentu, tot rodejat de vinyes de raïm
Granojo i Canonau que fan uns vins excel•lents que ja hem tastat.
Aquesta zona es diu la Barbagia i alguns volen pensar que aquest nom ve de l’època dels romans quan ja els deien «bàrbars» al conjunt del poble sard, però aquí especialment en aquesta zona consideren Orgosolo un poble imbatible que ho va demostrar quan l’agressió militar que van patir al 1969 aquí coneguda con la «Rivolta de Pratobello».
Segons ens van explicar unes iaies que ens vam trobar mentre passejàvem pel poble, els militars volien instal·lar un polígon de tir en les terres de pastura, prenent així les terres a les famílies del poble. Tots ells es van organitzar en una resistència no violenta i van aconseguir que el polígon de tir dels militar no s’instal·lés. Posteriorment, i com un crit d’atenció al mon i, sobre tot, al govern italià per lo que consideraven un abandonament total d’aquestes terres, un professor va començar el moviment dels murals al poble de Orgosolo que son una meravella. N’hi ha de grans i petits, més polítics i menys però, en general, son un crit d’atenció brutal, una demostració de força i orgull i també…una crida als turistes.
19 de setembre
Ahir vam fer nit al càmping Sopramonte i avui hem decidit passar el dia aquí i dedicar-nos a descansar i preparar les properes rutes.
És curiós que ahir ja vam veure que venia gent expressament a sopar al restaurant, però aquest matí esmorzant, entre torrada i torrada, hem començat a sentir olor de carn a la brasa. Investigant, resulta que estaven fent poquets empalats a la brasa (a l’estil argentí) en una part del càmping preparada per rebre grups de turisme interior que venien a dinar expressament això, típic de la zona.
Evidentment, hem menjat maiale per dinar (a l’estil cochinillo de Segovia) i estava deliciós!!
Estem pràcticament sols…fins que venen 2 furgos de catalans. Estem per tot arreu!!
20 de setembre
Avui anem cap a Nuoro, terra de bandolers primer i, cap al s. XX, d’artistes i intel·lectuals. Aqui va néixer (i hi esta enterrada) la Grazzia Deledda Premi Nobel de literatura al 1926.
La ciutat en si mateixa no te massa interès per nosaltres a no ser perquè és el camí del monte Ortobene. Aquí dalt hi ha la molt impressionant escultura de «il Redentore» de 7m. d’alt ( gairebé fa por) en un entorn de bosc molt ben condicionat pel lleure dels habitants de la zona. Hi ha també un magnífic belvedere que mostra el poblet d’Oliena (on ara hi anem) i el mont Corrasi al fons.
Aqui a Oliena fem un passeig pels carrers de llambordes amb cases velles i deshabitades, a l’ombra de la Punta Corresi (1463m) que, a la sortida del poble, vigila totes les vinyes de vi negre Nepente. Impactant.
I anem cap al Sorgente Su Gologone. És un parc magnífic d’eucaliptus altíssims que acull un pic-nic on dinem i després anem a veure el Sorgente d’aigua que genera el riu Cedrino que va fins al golf d’Orosei.
Des d’aquí pugem per camins 4×4 per la vall de Lanaitho, immenses roques amb el riu a baix i, quan la vall s’obre, ja anem cap a l’inici de les dues caminades que tenim previstes: la gorja de Gorropu i Tiscali on hi ha una zona arqueològica.
21 de setembre
Hem dormit sota les grans roques que formen la gorja de Gorropu: un privilegi.
Després d’esmorzar i de xerrar amb la furgo veïna que eren de Valladolid, hem començat el camí cap al Gorropu. El camí d’arribada a la gorja no era difícil però si llarg. S’ha complicat el tram de recorregut del congost que el divideixen en 3 parts: la de color verd, amb pedres immenses que cal sortejar, el groc amb pedres molt relliscoses i el vermell que només permeten a gent molt preparada.
Tot això t’ho expliquen quan arribes al congost…i et fan pagar entrada!!! Hem al•lucinat. Hem estat unes 6h en total però ha valgut la pena.
Al tornat ens hem donat un bany al riu i cap a fer un mos, que de gana no en faltava.
La tarda l’hem dedicat al relax.
22 de setembre
Avui, ben d’hora, hem anat a pujar al lloc arqueològic de Tiscali. 12km anar i tornar però de nou sortejant grans rocs caiguts del penya-segat barrejats amb algun tros de bosc d’alzines. A costat arribar però ha valgut la pena l’esforç. Érem els primers visitants del mati i ens ha rebut una mena de eremita somrient que ens ha explicat que viu allà dalt, ens ha cobrat l’entrada, (això si!!), i ens ha explicat com funcionava el circuit de la visita.
Ho te tot molt ben conservat i es sorprenent la enorme balma sota la que es veuen un munt de restes de cases a l’abric de la immensa pedra que les protegia. Els arqueòlegs no tenen clar si son restes nuràgiques o be de la resistència dels primers pobles sards contra els romans. Des d’aquí tenien la vista de tota la vall. Magnífic.
Després d’una dutxa i un mos a la furgo posem rumb una mica cap al sud per la recomanada carretera SS125, per recuperar el tros de costa que ens falta i per les vistes que ofereix, però…la carretera s’ha cobert de boira espessa que no ens ho ha deixat veure res i la temperatura ha baixat fins a 17 graus.
Amb la tarda ben gris, hem arribat a l’altiplà del Golgo i al aparcament on teníem previs pernoctar. Hem sopat d’hora o hem anat a dormir mes d’hora encara. Anem amb la llum, com les gallines!
23 de setembre
Just aquí on estem (per que el aparcament està a l’inici) comença el camí de 3,5 km. A la cala Goloritzé que, diuen els italians -que no coneixen la Costa Brava- que es la mes bonica del Mediterrani.
Abans de les 8h ja caminàvem i sort que hem començat d’hora perquè la baixada a la cala ha estat espectacular i infernal!! Quina ma de rocs humits i traïdors…però ho hem aconseguit…només amb una esgarrinxada. Es una meravella que permet l’escalada en una agulla de pedra de 148m. i uns banys en aigües maragdes i de sorra blanca. Un plaer.
El bany ha estat magnífic però ens quedava lo pitjor, la tornada.
Hem arribat suats fins mes enllà i desprès de la dutxa ens hem regalat un dinar al restaurant per celebrar que avui fa 9 anys que estem junts.
Hem xerrat una estona amb una parella de la Garriga que estan al mateix aparcament i, després de descansar una estona, hem fet una passejada, entre vedells i burrets, fins a la voragine del Golgo (su Sterro) que es un barranc amb una caiguda de més de 200 m de profunditat. És un forat cap al centre de la terra.
Tornem cap a la furgo que demà cal matinar.
24 de setembre
Avui ens ha despertat la musica de les esquelles del ramat de cabres veí i la noticia de que han retingut a Puigdemont a L’Alguer. Incredulitat i vergonya.
Deixem l’altiplà del Golgo i Baunei i seguim la SS125 cap al Nord, avui amb vistes excepcionals perquè fa bon sol. La carretera és increïble perquè va travessant el Parc Nacional de Orosei i Gennargentu i va perfilant tota la muntanya.
Ens acostem fins a cala Golone, meravellosa pel que fa a l’aigua i al paisatge però espantosa pel que fa a la gent i als cotxes. Estava superplena i hem girat cua.
Posem direcció a Orosei que és el poblet que li dona nom a la badia i, tot i ser turístic, conserva un cert encant en la part vella de la vil•la.
Dinem, anem al super i posem rumb a la casa de Maura que ens acollirà fins dilluns.
Està a un poblet que es diu Agrustos, es una casa petitona però suficient i amb una bona terrassa florida des d’on veiem el mar. Descansarem molt be aquí.
25 i 26 de setembre
Han estat uns dies genials de relax a Agrustos. No hem fet massa coses: algun passeig, gaudir de les esquelles dels ramats, algun te a la terrassa, llegir, preparar la ruta cap a Sicília…i poc mes.
27 de setembre
Avui ha tocat recollir la casa per marxar i acomiadar-nos de l’amable veïna (Sra. Maria) que ens ha fet d’àngel de la guarda.
Ens retrobem amb la Kalma (la furgo), que ens estava esperant pacientment a l’aparcament, i comencem a rodar de nou.
Deixem Agrustos, fem una volta per Budoni i seguint la costa per la SS125, arribem a sant Teodoro zona de platja molt cuidada però molt plena de gent (no em vull imaginar el mes d’agost).
El que si val la pena és detenir-se un moment a la Laguna di sant Teodoro plena d’aus (cormorans, flamencs…) i al centre de cultiu d’ostres.
Seguint amunt, ens impressiona el pic de 564m. de l’illa Tavolara que és enorme i magnètic: hem anat seguint el seu perfil per totes les caletes des d’on el podíem veure: Porto Taverna, Costa Dorata… Impressionant.
Anem resseguint els poblets del Golf di Olbia fins al Golf Aranci on parem a fer un mos a una de les moltes caletes que anem trobant.
I aquí comença el tram mes exclusiu de l’illa: la Costa Maragda.
El multimilionari Aga Khan va comprar aquest litoral al 1962 i li va donar el nom pel color de l’aigua. Avui dia és lloc de vacances on, milionaris, aristòcrates, artistes, models, etc., amarren els seus iots.
Visitem Porto Rotondo, una zona d’estiueig sense història, tot i que ben construïda amb cases amagades de la vista per jardins immensos i pràcticament buida hores d’ara.
I Porto Cervo molt urbanitzat i poc habitat i, la veritat, m’esperava alguna cosa mes refinada.
28 de setembre
Hem dormit a Palau al costat del mar. Esmorzem mirant com surt el sol i anem un altre cop a fer d’arqueòlegs amb la feina feta. Avui a la tomba dels gegants Coddu Vecchju que, mes que acollir a un gegant, és una tomba col•lectiva amb una estructura curiosa i de grans dimensions (10,50 de llarg per 4 d’ample) on destaca una porta principal de 4 metres d’alçada. És molt curiós que ningú ens n’hagi parlat mai de la cultura Nuraghe si tenen tota l’illa de Sardenya plena!
Aquesta tomba està situada en mig de camps de vinyes. Preciós!
I després fem via cap al port de Palau on embarquem en un ferry cap a l’illa de La Maddalena.
I quina sorpresa mes agradable!. Aigües de color maragda, roques de granit de color rosa, cases molt ben integrades a l’entorn i tot molt protegit.
De fet, tot l’arxipèlag és un parc natural.
Hi ha una carretera d’uns 20 km que fa la volta a l’illa però hi ha infinitat de camins que et porten a caletes paradisíaques: cala Spalmatore, spiaggia dello Strangolato, cala Francese…i aquí hem dinat i hem passat la tarda gaudint del mar.
La posta de sol ha estat magnifica i hem decidit que també dormiríem aquí. Com que ha fet un dia molt clar, el cel està ben estrellat.
29 de setembre
Avui tornem a tenir un dia esplèndid i ventós i hem fet d’exploradors. En Miquel-Indiana Jones sempre busca tresors amagats i avui, buscant, buscant, n’hem trobat un.
Buscàvem el museu de la mina de granit de la que hem trobat vestigis per les cales (vies de tren per a vagonetes) i ens hem trobat davant una enorme porta metàl·lica tancada. Però, just en aquell moment, s’ha obert per un cotxe que sortia amb 4 nois molt joves. Els he preguntat pel museu i no en tenien ni idea però, per sort, m’han dit que, si em quedava tancada, premés el 3131 per sortir. Així ens hem adonat que era un recinte tancat que ha resultat ser una part de l’antiga cantera, un museu-exposició tancat i unes casetes senzilles, al costat del mar, que eren els antics habitatges dels treballadors de la mina remodelats i en lloguer en època de vacances.
Després d’aquesta «investigació», deixem l’illa de la Maddalena i anem a la de Caprera, a la que s’hi arriba per un pont-carretera i on canvia el paisatge. Ara està tot ple de pins i un munt de senders que connecten les cales amb l’interior.
Hem fet un que porta al Mirador Telaione de 212m. des d’on es veu tota la petita illa rodejada d’una aigua blava preciosa!
Anem per camins polsosos a descobrir les cales Relitto, cala Caprese fins a Punta Rosa.
I ja posem rumb a la casa de Garibaldi aquell que va unificar Itàlia i que aquí tenen venerat com un heroi.
La veritat és que des del punt de vista paisatgístic, aquest parc natural format per les dues illes és una meravella, però, si haig de trobar alguna cosa desagradable per a mi és l’excessiva presència de militars, d’escoles de formació, Acadèmia de suboficials de la Marina, etc. En certa forma és el lloc adequat per a la Marina, però sorprèn trobar-ho barrejat amb un ambient més turístic i festiu.
Després de dinar hem agafat ferry i cap a Palau, de nou a l’illa de Sardenya.
Avui farem nit a la vora del mar a la Spiaggia de la Liccia a Santa Reparata per sota de Sta. Teresa de Gallura.
30 de setembre
Avui, a poc a poc, comencem a baixar cap a Cagliari però, pel camí, ens anirem aturant en indrets que encara no hem vist.
Com que anem a l’interior tornem a trobar grans boscos d’alzines i fonts pels camí.
Sortim de la SS133 i per un caminet, que semblava perdut però no ho estava, hem sortit a Luras un paisatge ple de vinyes (amb la seva «cantina» on premsen el raïm i un llac enorme que dona pistes d’ haver viscut temps de més abundància. És el Lago del Liscia.
I arribem al nostre primer destí d’avui: l’ollivastri millenari de Liscia.
I quina passada! 3 oliveres mil•lenàries gegantines, d’entre 2 i 4 mil anys d’edat i de 16 i 14 metres d’alt i 60 de circumferència. Son oliveres silvestres, anomenades ullastres o acebuches en castellà. Tenen un fruit molt petit que no es conrea per a fer oli.
El tronc transmet una gran fortalesa i les formes de les arrels que estan a la vista son inimaginables. Ens hem posat a sota de les branques i tens la sensació d’estar a raser de tot i de tothom.
I seguint amb la màgia, anem cap a Aggius a visitar la Vall de la Lluna, És una esplanada de pedres enormes amb totes les formes imaginables possibles i rodejades de una cresta totalment lunar. Molt curiós de veure.
Hem dinat a un bosc de castanyers amb taules de pícnic.
I aquí ha vingut la sorpresa. Cada dia jo soc la que busco en el programa Park4night possibles llocs on dormir, però avui no m’ha calgut, en Miquel ja el tenia preparat.
Des que vam posar el peu a l’illa que es veuen granges condicionades que t’ofereixen el menjar sard tradicional i en algunes fins i tot et pots quedar a dormir.
Jo deia: “un dia hem de provar de dinar en un d’aquests agroturismes” i en Miquel, ja gairebé a punt de deixar l’illa, avui ha reservat en un agroturisme, aquí a la Vall de la Lluna, per sopar, dormir i esmorzar demà al matí.
És molt senzill però molt ben posat tot i m’ha encantat. Així que avui no cal el park4night!
1 d’octubre
Després del magnífic sopar que ens va oferir ahir a la família de l’Alberto del Agroturisme Lacerra, avui necessitàvem fer una mica d’exercici i hem anat a fer l’excursió per La vall de la Lluna que arriba fins a la més gran de les roques (monte Pulchiana) i et passeja per entre d’altres (no menors) que tenen unes formes increïbles. La caminada en si mateixa es curta, només 7 km., però es entretinguda perquè a cada passa imagines formes diferents a una mateixa roca.
Aquest lloc és màgic i, ens ho ha semblat tant, que hem decidit quedar-nos un dia més.
Quan tornem de l’excursió estem pràcticament sols, (només hi ha una altra furgo amb una parella jove).
Després de dinar en Miquel ha sortit a pedalar i jo m’he quedat llegint una bona estona, amb el gat i els gossos de la casa que m’han fet companyia. Un plaer.
2 d’octubre
Avui serà un dia de més carretera que activitat, ja que anem baixant a poc a poc per carreteres de l’interior de Sardenya.
Parem a Laconi on hi ha un Museu del Menhir on tracten el tema amb molt de detall i està molt ben estructurat. La guia ens ha explicat tota la simbologia amb passió d’arqueòloga i ens ho ha fet gaudir molt.
El Museu està ubicat, juntament amb la biblioteca pública, al Palazzo Aymerich una família adinerada ja de l’època de Carles V, els descendents dels quals van construir aquest palau al segle XIX.
(Ja li hem dit a la guia que això d’Aymerich era català).
I mentre la guia ens anava explicant aquestes històries, ha començat a caure una bona tempesta. La guia s’ha posat tan contenta, que ha obert les finestres que donaven a l’exterior per a que ho poguéssim veure be. La raó és que es veu que fa 7 mesos que no plou i en tenien moltes ganes!!!!
Nosaltres hem hagut d’esperar una estona a que pares una mica i, així i tot, ens hem ben mullat de camí a la furgo.
Hem seguit endavant direcció el jaciment de Santa Vittoria i, al cap de pocs kilòmetres, ens trobem l’enorme embassament de Is Barrocus que fins i tot te la seva pròpia illa, l’isola de Sant Sebastià.
La pluja s’ha anat apartant del nostre camí i hem pogut visitar el jaciment amb calma i veure una magnífica posta de sol.
Quan hem acabat la visita era fosc i no trobàvem massa llocs on dormir en condicions i hem acabat a un oleifficio, una premsa d’oli gestionada per una família on fan el procés d’elaboració de l’oli, de manera totalment mecanitzada un cop els arriben les olives.
Eren ja les 20h passades i ens ha dit que si haguéssim arribat mes d’hora podríem haver dormit a l’oliverar.
3 d’octubre
Ha estat una nit tranquil•la tot i que ja una mica més freda que fins ara.
Després d’esmorzar, el senyor de l’oleifficio ens ha fet un tast de l’oli i ens ha explicat el procés (similar al del vi). Ha estat molt interessant.
En sortir d’allà, a la primera àrea que hem trobat hem buidat aigües de la furgo perquè l’hem d’anar cuidant, i posem direcció sud.
Parem a Santo Sperato, un poblet rural que, com Orgosolo, és conegut pels seus murals i altres expressions artístiques però aquí no tenen un objectiu reivindicatiu, sinó artístic. N’hi ha de molt bonics però sembla que no en tenen massa cura.
I arribem a Cagliari per una altra entrada (la de l’aeroport) però industrial i lletja com a totes les grans ciutats.
És diumenge i ens ha costat una barbaritat poder aparcar en un lloc suficient per les dimensions de la furgo, tranquil, perquè volem passar-hi la nit i segur, perquè a l’app Park4night explica un munt de gent que els han obert la furgo i els han robat.
Al final ho hem aconseguit a una zona blava del port, vigilada, però li hem fet la primera ratllada a la furgo. No és molt greu però és la primera i ens ha fet mal a l’ànima (i quan tornem, suposo que també a la butxaca) Què hi farem!
Un cop resolt aquest tema, hem anat a voltar.
A la part vella, hem vist carrerons amb roba estesa sobre la gent que, en taules parades al carrer, dinaven animadament. Hem visitat la catedral de sta. Maria, (pisana per fora i superbarroca per dins) Per arribar-hi, hem hagut de pujar ben amunt i la compensació ha estat unes vistes magnífiques de Cagliari i la seva posta de sol. De camí hem estat a la que diuen la millor pastisseria de Sardenya, la pastisseria Durke, però ens hem quedat amb les ganes de cometre pecat aquell de la golafreria, perquè estava tancada.
Hem acabat de passejar per entre la vida nocturna i superanimada d’aquesta ciutat i ja cap a la furgo.
Intentàvem dormir una mica però ha estat pràcticament impossible pel soroll d’aquesta ciutat. He enyorat el camp.
4 d’octubre
Ens hem despertat i hem estat una bona estona endormiscats entre el brogit d’una ciutat que no para ni de nit. Però després de l’esmorzar, ja estàvem en marxa.
Avui ha sigut dia d’encàrrecs, de gestions.
Veure els de Grimaldi per ultimar demà el vaixell a Sicília, comprar un edredó que a la nit el trobem a faltar i fer la bugada… mentre fèiem un panino.
Un cop ja estava tot sec i al seu lloc ens hem regalat 1 horeta de migdiada en una zona d’ombra de prop del castell.
A la tarda hem passejat una bona estona pel carrer Garibaldi, molt animat i elegant i… hem trobat oberta la pastisseria Durke!!. La noia que despatxa (i que està també a l’obrador) és molt xerraire i amb un perfecte castellà ens ha demostrat que està al dia de la nostra qüestió independentista, que ella comparteix, perquè se sent sarda i d’esquerres. Hem comprat uns dolços boníssims, similars als panellets, fets amb base d’ametlla molta sense farina.
I per celebrar que és la nostra darrera nit a Sardenya ens hem regalat un sopar al restaurant Ammentos, petit, casolà i de cuina sarda tradicional.
Hem sopat molt be, ben cuinat i presentat amb carinyo. Lo millor: les postres, un plat amb dolços i una gerra de vi dolç que cantaven els àngels. Ha estat un bon comiat.
Aquesta nit no ens hem volgut quedar a l’aparcament sorollós del port, hem seguit les indicacions del Park4night i hem anat fora de Cagliari, al camp, al costat d’una ermita. Una nit plàcida, aquest cop sentint només les esquelles d’un ramat proper.
5 d’octubre
Al tornar a Cagliari, hem passat un moment per la Mercedes a que ens revisessin un sorollet que fa la furgo i que han resolt dins la garantia. Hem sortit contents.
Hem parat a fer un mos en un parc prop de una zona esportiva i ja ens hem començar a preparar les coses per passar la tarda i la nit dins el vaixell que ens portarà a Palerm.
Hem de dir-li adeu a Sardenya, però ha estat una bona experiència això de recorre-la a poc a poc. Hem fet un total de 3.109 km per aquesta illa que, per sempre més, formarà part de la nostra història. Ha estat un plaer i si hagués de fer en esbós ràpid i parcial, parlaria de:
1. El contrast entre la part turística i la part rural.
2. La quantitat de Fiat Panda, cinquecentos i seicentos que trobaràs per tot arreu.
3. Zones muntanyoses amb camins molt ben indicats i cuidats.
4. La cura del seu patrimoni històric i artístic
5. En alguns llocs concrets sentiment de identitat sarda (sobre tot a l’interior) però com a cultura oral que no s’ensenya a l’escola.
6. En general gent amable i curiosa amb el tema català
7. Com a bons italians, han perdut alguns fulls del codi de circulació
8. I la llum mediterrània…que és la nostra!
L’aventura argentina es va posposant sola també aquest any. Ara les fronteres encara estan tancades i, mentre esperem, decidim anar direcció Est, començant per Sardenya.
dia 2 de setembre
Embarquem còmodament, tot i que tenim temps de xerrar amb els veïns de furgo de la cua d’embarcament i fins i tot de fer un mos.
Al salpar, ens acomiadem de la meva bonica Barcelona!
El trajecte ha estat plàcid malgrat les pluges d’avui i hem dormit tota la nit al camarot.
dia 3 de setembre
Ens acostem a Puerto Torres, primer contacte visual amb l’illa. Ja veiem la costa però no trepitgem terra fins les 11.45am.
Sortim del port ja amb ganes de gaudir de les coses que ens esperen i anem directes a veure l’Església rom`ànica de Sant Gavino del segle 11 però és una de les més grans que existeixen contruida sobre 28 columnes gregues robades en diferents excavacions.
I ens hem trobat un casament… com a tots els viatges que fem. El primer va ser a Grècia però la cosa es que a cada lloc on anem en trobem un i, no es broma! A Bombai, al sud d’Itàlia, a les Acores, a Islàndia…i ara aquí, només arribar. Després anem cap al Monte d’Accoddi que son unes restes neolítiques en forma com de zigurat però amb un dolmen i un menhir a cada costat.
A la tarda, passat Stintino ens arribem a la Cala Pelosa, però molt diferent de la de la Costa Brava. Aquesta està molt plena i endreçada amb para-sols i gandules totes iguals i alineades. Passem el pic Falcone sense adonar-nos perquè no és pic ni és res i, per la carretera de la costa, direcció l’Alguer arribem a Argentiera on aparquem a la Spiaggia Piccola per dormir. Ens hem donat un bon bany i després hem pujat a la muntanya solitària des d’on hem vist tot el complex miner des d’on extreia la plata i que ara ja està obsolet. Tenia l’estructura d’una colònia tèxtil amb escola, banc, correus, etc. Ara esta tot en desús i es una mica fantasmagòric.
Després de veure una magnifica posta de sol, a sopar i a dormir.
dia 4 de setembre
Continuem direcció L’Alguer però primer seguim la costa del corall
Ens parem al Lago Baratz d’aigua natural, enorme i amb molta vida d’ocells, insectes, peixos, ànecs i les cigales cantant al sol. Fa 6 km el cami q l’envolta i en fem un tros, on ens trobem un grup de Bttrans italians diguem que molt extravertits!
Per la carretera veiem moltes cases granja d’agroturisme, la majoria son masies particulars que ofereixen menjar casolà. Ho provarem
Estem al Parc Regional de Porto Conte, a la badia de les Ninfes, on esta la roca Foradada i es veu la torre Tamariglio.
Visitem la cova de Neptú on has de fer diuen 500 escales, però crec que n’hi ha alguna més. Hem tornat de la visita parlant en català amb el guia!!
Anem fins a Prigionetta que és una reserva animal amb el mont Timidone. El camí és ple de vegetació coneguda per a nosaltres: alzines, pins i margallons. La curiositat és que aquesta reserva va ser feta per presoners que van construir el camí i es van encarregar de la reforestació.
Després de fer un mos en unes taules de fusta al mig dels arbres, fem l’excursió fins a la Cala Barca (que es diu així per un naufragi que hi va haver-hi). Aquesta cala és un enorme penya-segat amb la Isola Plana al mig.
I ja anem a buscar lloc per a dormir, cosa que avui ha estat una mica complicat perquè hi ha molta gent a tot arreu.
Al final hem aparcat entre Fertilia i l’Alguer a una platja de sorra blanca on ens hem donat un bon bany, una dutxa i ens hem regalat una pizza al restaurant Palafitta (a la sorra mateix) amb una preciosa posta de sol i un cambrer que parlava català. el postra d’avui ha estat Seada, un dolç típic, com una mena d’empanada al forn amb formatge calent a dins i mel per fora. Molt bo.
A l’anar cap a la furgo a dormir ens hem topat amb un xiringuito de copes amenitzat per 2 nois genials Fabrizio a la guitarra i Antonio que tenia una veu privilegiada.
dia 5 de setembre
Avui hem anat cap a la ciutat medieval de l’Alguer on hem recorregut tot el casc antic de carrers empedrats amb palaus, i esglésies però molt preparat pel turisme. Te el seu encant tot rodejat de muralles amb les torres molt ben conservades i el port a l’exterior.
Hem passejat força, hem vist la catedral (que per fora sembla l’entrada a un jutjat) l’església de sant Miquel amb una estàtua enorme de fusta amb en Miquel matant el dimoni i després hem entrat al museu arqueològic.
M’ha sorprès la quantitat de botigues amb bijuteria de corall que dubto que tot sigui autèntic o hauran acabat amb la barrera de corall d’aquí a Austràlia.
Hem comprat unes galetes típiques d’aquí en una pastisseria moníssima atesa per una iaia elegant que també parlava català.
Sortint d’aquí hem anat a veure les restes de la civilització Nuràgica de Palmavera, civilització de la que jo no tenia ni la més mínima idea!
Era una civilització pròpia de la illa, contemporània de l’edat de Bronze, amb unes construccions molt peculiars, tan defensives com per viure-hi i celebrar els seus ritus. Ha valgut la pena.
Hem passat per les bodegues Sella e Mosca, molt conegudes a Sardenya però al ser diumenge estaven tancades. Tenen els camps plens de raïm a vessar!!
Anem cap a Bosa per la SP49 la carretera de la costa que es un seguit de penya-segats amb unes vistes magnifiques.
Bosa te dos parts: la Marina, al costat de l’aigua i amb força gent i la part de l’interior que és el poble de les cases de colors.
Aquesta Bosa interior m’ha enamorat. Te la part més de restaurants però si et fiques pels carrerons que pugen cap al castell, està ple de les casetes tradicionals on les iaies estan a la fresca parlant amb les veïnes. Es encantador.
Sopem a un restaurant que, tot i dir-se «Tipico» (a la plaça de la Constitució), sopem molt bé: unes gambes amb malvasia (vi típic d’aquí) i un peix al forn que es deia espigola boníssim.
6 de setembre
Avui dia de tranquil•litat. Despres d’esmorzar pugem a veure el que queda del castell de Malaspina i els valuosos frescos romànics trobats a l’església q hi ha dins. Avui a Bosa es un dia feiner i mentre baixem del castell veiem señores grans venent al portal de casa seva penjolls, arrecades i polseres fetes per elles d’una artesania tipica sarda que es diu «filet». Tambe trobem obertes unes poques botigues de peix i carn.
En tornar a la furgo preparem les rutes properes i, despres de dinar i descansar una estona, anem cap a la zona d’interior de Orista.
Al poblet de Cuglieri hem suat tinta per passar amb la furgo. «Pujada a la Basilica» deia el rètol, i el cami era ample…però cada cop ho era menys. Al final ni basilica ni res, el que voliem era sortir i ho hem aconseguit!, però després d’una estona. Ha sigut l’aventura del dia.
Hem seguit cap a San Leonardo de les 7 fons un poblet petit i molt verd en mig d’una zona que havia estat ben cremada. Realment te 7 fons, un parc d’alzines immens… i una empresa d’extracció d’aigua tipus Font Vella però més petita.
Te una esglésieta romanica que forma part de la ruta del romàtic sard que comença a l’església gegant de Sant Gavino a Porto Torres i va seguint tot l’oest de la illa.
7 de setembre
Avui anem cap a l’interior a veure l’enorme embassament del riu Tirso i cap a Fordongianus a visitar les termes grans i majestuoses amb frescos en una sala on presuposen estava la cantina i amb una part encara en proces de excavacio.
Al costat hi ha uns banys termals medicinals (Terme is Bangius)i allà que hi he entrat. Es un espai individual super net amb una banyera coberta de pedres blanques i amb l’aigua a 41°!! La finestra donava al riu i mentre et banyaves anaves sentint el soroll de l’aigua. Ha estat genial…pero segur que baixa la pressió: quan he començat a dubtar si m’estava banyant al riu o a la banyera, he pensat que havia de sortir…
Fora m’esperava en Miquel sota uns arbres prenent la fresca. Hem vìsitat la Casa Aragonesa de gòtic català (!!) Una masia construida amb pedra vermella de la zona (traquita) . Les escultures de l’exterior son els premis d’un concurs anual que fan a la localitat.
Posem rumb al Nuraghe de santa Cristina i Aqui si que m’he quedat ben impressionada!
La cultura Nuraghe que vam coneixer fa poc, aquí ens mostra unes restes espectaculars: una tomba col•lectiva de 14 metres de llarg, una torre de 7 metres d’alt amb escala interior i finalment un pou sagrat a mode de temple que ja ho voldria l’Spilberg.
Te una escala per baixar al pou que, als equinoccis, reflexa el sol per un forat al sostre. Impressionantment perfecte per l’època en que els arqueòlegs ho daten, tot i que encara estan investigant.
Anem ara cap a la costa a sta Caterina de Pittinuri on fem nit
8 de setembre
Avui bany a primera hora en aquesta platja de sorra blanca i aigua tèbia i ens hem trobat el rodatge d’unes escenes no sabem de quin culebrot italià i el surfers que arribaven ben equipats i en manada. Després d’esmorzar i passant per les salines, posem rumb cap a Cap de Tharros que s’endinsa al golf de Oristano i mostra un magnífic paisatge amb el jaciment arqueològic d’origen fenici i cartaginès. Te unes vistes magnifiques. Hem fet el camí fins al far.
Aquesta zona es bastant àrida de paisatge, no es veu conreu pero si ramats de vaques i ovelles. Una curiositat, ni un topless a les platges!
Cabras es un poblet al costat de la llacuna del seu nom amb el museu arqueologic que mostra els imponents gegants de 2 m. trobats a les darreres excavacions de 2014.
Oristano petita ciutat refinada i elegant, Santa Giusta al costat de la seva llacuna i una zona d’aiguamolls i conreus .
Arborea es un poble fundat per Mussolini i es urbanísticament quadrat (carrers horitzontals i verticals) però la gent li ha donat la volta a aquest estil feixista i es un lloc humà per viure.
Ens arribem entre granges i camps de blat de moro fins a Marceddi llogaret de pescadors al costat de la llacuna plena d’ocells.
Hem passejat pel poblet minúscul. Al final hi ha una passarel•la nomes x un cotxe però amb força transit. Hi diu alguna cosa així com «prohibit si no tens un permís especial» i parlem amb unes veïnes que ens dein «no feu cas, els italians som aixi» Sobre una altra senyal de prohibit pescar, un munt de nois amb tots els estris de pesca i es que serà veritat que els italians…
Dormim plàcidament.
9 de setembre
Esmorzem mirant les barques i la ruta d’avui.
Deixem la zona de Oristano i ens endinsem a Iglesias, la zona del sudoest de l’illa.
Comencem per Sant Antonio di Santadi on ens han dit que fan un pa molt bo i aixi es. Hem comprat 2 formatges que desperten el morts (aixo s’ha de prendre amb cava!) I raviolis artesans. Ah! i el pa que era lo que necessitàvem…
Anem a Pistis amb unes vistes precioses i molt de vent. La Torre del Corsario es una zona mes turístico-especulativa (estem a la Costa Verda). El paisatge, degut al vent, no te arbres, el sol esta cobert de «macchia» uns arbustos baixos i molt verds.
Anem cap al delta del riu Piscinas i la platja, en una zona coneguda com el desert de Sardenya per les dunes de sorra que el vent arrossega. Ens hem donat un bon bany i després cap al càmping que avui toca bugada.
10 de setembre
Avui estem a una zona minera. Deixant enrere les dunes, entrem a la «vall de Is Animas» que és una zona de extracció de zinc, cadmi i més minerals però que ja no està en actiu. Visitem la mina de Ingurtosu, testimoni de la duríssima forma de viure d’aquelles famílies, inclosos els nens. No era una colònia al voltant de la mina, sino que les 5000 persones que hi treballaven venien de pobles propers.
Passada la vall que porta a Fluminimaggiore ens arribem al Cap Pecora amb una vista espectacular de la platja de Portixeddu on hem presenciat un espectacle de la natura: avui fa un dia de núvols i, de cop, hem vist sobre el mar una gran cortina fosca de pluja que anava avançant en la nostra direccio fins que ens ha atrapat. Ha descarregat de valent i ens ha deixat la furgo com una patena.
Seguim fins a Nebida a l’espectacular Porto Flavia, antigament tambe zona minera però amb un sistema de tunels que, amb una gran obra d’enginyeria, van col•locar un braç articulat al final del tunel que’ls permetia descarregar els minerals directament als vaixells que els havien de transportar a les zones de fossa i transformació.
11 de setembre
Avui fem una mica cap a l’interior a terres de secà cap a l’Àrea arqueològica de Su Nuraxi di Barumini (1500 aC) patrimoni mundial de la Unesco.
El que no imaginàvem és que fos tan complerta la visita ja que en total eren 3 visites en una sola: el nuraghe immens en si mateix, la casa Zapata d’una aristòcrata família aragonesa que va construir la seva mansió sobre un nuraghe i ara es visita el subsòl, i el centre Giovanni Lilliu que es l’arqueòleg que va excavar i descobrir aquestes meravelles.
Fem un mos i un gelatto.
A la tarda anem a veure l’altiplà de Giara di Gesturi. Es una zona natural, un bosc d’alzines magnífic, on hi viuen «cavallinis» salvatges en llibertat. Son uns cavalls mes petits que el normal. Fem a peu l’itinerari ambiental de 5 kmts. on, observant en silenci, en veiem uns quants passejant tranquil•lament al seu aire.
L’aventura del dia ha estat quan marxàvem que, en una corba forta, un calaix que estava mal tancat ens ha sortit disparat. Sort que amb les idees de tots dos i un parell d’eines l’hem pogut arreglar. Esperem que duri.
Ara ja es fa fosc mes d’hora i el tema del calaix ens ha endarrerit. Anem a dormir a la font de l’Spendula on comença el camí cap a la cascada.
12 de setembre
Doncs la cascada no hi és. Ni una gota d’aigua dels 30 metres promesos…
Anem cap al poble de Villacidro que es petit i al ser diumenge no te molta vida. Comprem pa.
Visitem Iglesias una petita ciutat que te un centre medieval bonic, on passegem tranquil•lament pels carrerons adornats amb paraigües de colors i on descobrim alguna curiositat: panells públics on recorden els seus morts, cabines transformades en punts d’intercanvi de llibres i l’artesania que fan amb el pa. Sorprenent.
Hem seguit direcció sud, cap a Sant’Antioco, on hem fet una passejada pel port de pescadors i un mos. Després hem anat lo mes al sud possible fins al cap Sperone, a Punta Peonia Rosa i a capo porto di Torre Cannai, on hem dormit mirant al mar.
13 de setembre
El primer que hem fet avui abans de les 8h del matí, ha estat donar-nos un bon bany en aquesta platja solitària. Petits plaers.
Comencem ruta cap al nord per la costa oest amb cales precioses: cala Sapone, cala Lunga amb aigües cristallines… i ja divisem l’illa bessona de sant Pietro. El poblet de Calasetta es petit, de cases blanques i carrers estrets mirant al mar, amb un aire grec. Hi passegem una estona i hi comprem fruita.
Passem de nou a l’illa gran de Sardenya i parem a Tratalias que sembla un poble de decorat de pel•lícula perquè està desert. No ens trobem a ningú! La Lonely Planet recomana parar a visitar l’església de Sta. Maria de Monserrat de romànic tardà (segle 13) i que recorda l’arquitectura pisana. És imponent i també forma part de la ruta del romànic sard.
D’aquí a Vilaperuccio hi ha un canvi notable de paisatge. Camps de raïm, alguns ja conreats i d’altres en procés, perquè veiem els tractors carregats de raïm negre cap a les diferents «Cantinas» del territori on hi ha les premses.
La ruta ens porta cap a la carretera SP71 que voreja la costa sud de Teulada a Chia i al Cap de Pula on dormirem avui a l’ombra de la torre d’Ostia.
14 de setembre
Avui anem des de Pula a Cagliari que, com a ciutat gran que és, te una entrada lletja, portuària i industrial amb salines i llacunes amb alguns flamencs sobrevivents a aquest entorn: es la zona humida de l’estany de santa Gilla. Rodegem Cagliari (ho visitarem quan anem a agafar el vaixell cap a Sicília) i ara si, a la llacuna Molentaraus hi ha una immensa colònia de flamencs saludables i a l’altra banda hi ha la platja i el golf de Cagliari.
Hem agafat la SP17 direcció a Villasimius per anar vorejant tota la costa. Els inicis son molt metropolitans fins arribar a Capitana i, a més, aquí un petit descuit ens ha ficat per un moment a una autopista plena de túnels llarguíiiisims. Ho hem solucionat sortint ràpid a Torre delle Stelle i de nou a la SP17fins a capo Carbonara.
La muntanya aquí es bastant escarpada i no hi ha platja pròpiament dita son caletes aïllades fins a Solanas i, allà on hi ha platja, hi ha construccions però de manera molt controlada.
Estem entrant en zona protegida del Parc Geomarí del Cap de Carbonara on tenen cura de la zona de dunes tot i que no son molt evidents.
De Villasimius endavant, per la SP18, descobrim una zona muntanyosa neta i cuidada, plena de cales paradisíaques d’aigua color turquesa. A algunes s’hi arriba per camins i d’altres només en vaixell, cala Pira, cala Sinzias, Villa Rey. Es zona turística i de busseig i no m’estranya gens perquè el fons en aquesta zona ha de ser preciós!
Després d’arribar a la punta del Cap Ferrato, fer un mos i descansar una estona, posem rumb a l’interior. Deixem la platja i anem cap a la muntanya cap al Monti dei Sette Fratelli.
Parem primer al super a Muravera per emplenar la nevera i després, travessant la Gola del riu Cannas, ens canvia totalment el paisatge: muntanya coberta d’alzina, roure i maccia amb una gran base rocallosa fent formes espectaculars. Arribem al monte Cresia i aquí en un bosquet d’alzines recent despullades del suro farem nit que demà toca caminar…però, mentre sopàvem, hem tingut una convidada inesperada: una petita guineu que haurà sentit l’olor del pollastre!
15 de setembre
Avui ens hem llevat d’hora i hem anat cap a l’inici de la ruta que ens porta al Monti del sette fratelli, com els Castellsague. La ruta és màgica perquè travessa uns boscos immensos d’alzines sureres, algun pi i molts cirerers d’arboç. El camí te una forta i llarga pujada i, després, rodeja les 7 muntanyes i et permet veure-les d’a prop i de lluny fins que ja te les has fet teves. Al final hem acabat fent 16 km.
Son impressionants, de mida gegantina i no saps quina fotografia és la que millor les representa.
De tornada, ens hem topat amb 2 cérvols mascles (ho dic per la cornamenta que lluïen) bastant grans. Un d’ells ha fugit de seguida, l’altre l’hem pogut fotografiar. Aquesta es zona de cérvols, falcons i linx.
Després d’una bona dutxa a la furgo marxem, frescos i nets, cap a Bercei que es un poblet petit agrícola i ramader però amb moltes instal•lacions per a la gent del poble i les estaven utilitzant (camp de futbol, espai per tai-xi, un teatre a la plaça…)
Durant el passeig vam veure un restaurant petitó i senzill que feia pizzes a la «tabola calda». Vam mirar a google i el valorava molt be, així que vam entrar al restaurant i també, de cop, dins una família típica italiana: el fill feia les pizzes (boníssimes per cert), la filla servia i agafava comandes per telèfon, la mamma cobrava i el pare s’hi estava a una cadira a la fresca… Vàrem estar sols sopant, a excepció de la gent que entrava a buscar els encàrrecs…fins i tot els carabinieri!!!
Vam dormir al mateix bosquet d’alzines d’ahir, sense la guineu i amb mes calor i cansament pels kms. que portem a sobre.
16 de setembre
Avui tornem cap al mar a veure una cala de sorra blanca protegida per un vermell penya-segat, la Marina di Gairo. Ara ja es nota el canvi d’ambient: poca gent a les platges, els bars tancats, i a més tot el dia d’avui es mes gris.
Aquesta àrea és entre turística i agrícola fins i tot amb mandariners, al marge de la quantitat de figueres de moro ben carregades de figues madures que anem trobant per tota l’illa.
La torre di Bari, una altra platja llarga i avui mig deserta.
Fem cap a Bari Sardo per arribar-nos a Tortolí d’on surt un curiós «trenino» verde que porta fins a Arbatax. Aquesta petita ciutat, antigament de pescadors, és ara un port turístic donada la presencia de «les roques vermelles» amb formes curioses just al costat del mar.
Anem cap a l’interior cap a L’Ogliastra, que li diuen la Sardenya verda. Hem de passar per Ilbono i Lanusei, dos nuclis de població de ciment i sense encant que ens portaran cap a algunes meravelles de la muntanya.
Ossini nuovo i vecchio. Aquest últim poblet va quedar destruït per un despreniment de terres i, al costat, van fer el nuovo. Fa certa tristesa travessar-lo (perquè la carretera passa pel mig), tot buit, trencat i polsós.
Anem seguint muntanya amunt fins a Ulassai on visitem l’espasa de sant Giorgio, que son roques calcareo-domitiques trencades pel bell mig com si algú (en aquest cas hipotètic, sant Jordi) les hagués tallat amb un ganivet. Al mateix poblet estan les grutes di Su Marmuri (de marbre, seria la traducció del sard) que son unes de les més grans d’Europa i realment impressionen. A més, alberguen una colònia de 30.000 rat-penats a l’interior.
Al sortir ja fosquejava (eren quasi les 20h.) I ens hem quedat a dormir a l’enorme aparcament de les coves que estava desert i te una vista magnífica de la vall.
17 de setembre
Avui ens hem llevat amb una pluja tímida però, malgrat això, hem estat fent una volta pel poblet que viu sota aquestes magnifiques roques. És petit i colorit i encara ens hem trobat iaies absolutament de negre.
Posem rumb encara mes cap a l’interior, cap a la Sardenya profunda. Passem Ussassai per una carretera plena de corbes que puja fins als 1000m.
Passem per Seulo un poblet molt petit i discret però important, ja que forma part de la «Blue Zone»
Hi ha 5 punts al mon que formen aquesta Blue Zone que consisteix en llocs on hi ha la longevitat mes alta. Aquests 5 punts són alguns poblets de Sardenya, la Prefectura d’Okinawa, la població de Loma Linda (Califòrnia), la península de Nicoya i l’illa grega d’Icària.
Avui hem passejat per un d’aquests poblets, orgullós de la seva gent gran. No ens saben explicar els motius, diuen que potser l’alimentació, potser la vida en comunitat.
Hèctor Garcia i Francesc Miralles van escriure un llibret petit, aparentment intranscendent, que es diu Ikigai, on expliquen molt be aquest fenomen i que et deixa bon gust de boca.
Passem per Aritzo poble orgullós del seu passat de pistes de neu amb la qual també, anys enrere, comercialitzaven: la duien en caixes de fusta i palla fins a Cagliari. Sembla ser que també amb els excedents de neu van inventar el sorbet de llimona. Ara, però, és gris i tancat a excepció dels murals públics i la seva situació entre boscos.
Parem al poble següent, Belvi, a fer un mos i després anem cap a una carretera que a mi em sembla una mica d’infart (SS295 i SS7) que porta fins a Dessulo i cap a Fonni amb vaques, vedells, porcs i truges fent la migdiada al mig de la carretera.
Després de Fonni hem trobat lloc per dormir al Llac Gusana, just al costat de l’aigua, amb una vista preciosa i excedent de mosquits.
18 de setembre
Dormir al costat del llac ha estat un plaer…fresc, sort que la dutxa calenta i l’esmorzar ens ha reconfortat.
Després de preparar la ruta d’avui fem cap a una carretereta que ens porta a la base dels pics mes alts de l’illa: el Brunco Spina (1829 m.) i la Punta La Marmora (1834 m.). Pugem fins el cim del Brunco des d’on es divisa la Punta La Marmora i després de reposar una estona anem cap a Mamoiada un poblet molt tradicional que viu de l’artesania de les mascares de fusta i del carnaval, on es vesteixen amb pells de cabra. Es un poble petit però val la pena aturar-s’hi.
De camí a Orgosolo hem de parar a admirar la imatge del poble sota les immenses muntanyes Gennargentu, tot rodejat de vinyes de raïm
Granojo i Canonau que fan uns vins excel•lents que ja hem tastat.
Aquesta zona es diu la Barbagia i alguns volen pensar que aquest nom ve de l’època dels romans quan ja els deien «bàrbars» al conjunt del poble sard, però aquí especialment en aquesta zona consideren Orgosolo un poble imbatible que ho va demostrar quan l’agressió militar que van patir al 1969 aquí coneguda con la «Rivolta de Pratobello».
Segons ens van explicar unes iaies que ens vam trobar mentre passejàvem pel poble, els militars volien instal·lar un polígon de tir en les terres de pastura, prenent així les terres a les famílies del poble. Tots ells es van organitzar en una resistència no violenta i van aconseguir que el polígon de tir dels militar no s’instal·lés. Posteriorment, i com un crit d’atenció al mon i, sobre tot, al govern italià per lo que consideraven un abandonament total d’aquestes terres, un professor va començar el moviment dels murals al poble de Orgosolo que son una meravella. N’hi ha de grans i petits, més polítics i menys però, en general, son un crit d’atenció brutal, una demostració de força i orgull i també…una crida als turistes.
19 de setembre
Ahir vam fer nit al càmping Sopramonte i avui hem decidit passar el dia aquí i dedicar-nos a descansar i preparar les properes rutes.
És curiós que ahir ja vam veure que venia gent expressament a sopar al restaurant, però aquest matí esmorzant, entre torrada i torrada, hem començat a sentir olor de carn a la brasa. Investigant, resulta que estaven fent poquets empalats a la brasa (a l’estil argentí) en una part del càmping preparada per rebre grups de turisme interior que venien a dinar expressament això, típic de la zona.
Evidentment, hem menjat maiale per dinar (a l’estil cochinillo de Segovia) i estava deliciós!!
Estem pràcticament sols…fins que venen 2 furgos de catalans. Estem per tot arreu!!
20 de setembre
Avui anem cap a Nuoro, terra de bandolers primer i, cap al s. XX, d’artistes i intel·lectuals. Aqui va néixer (i hi esta enterrada) la Grazzia Deledda Premi Nobel de literatura al 1926.
La ciutat en si mateixa no te massa interès per nosaltres a no ser perquè és el camí del monte Ortobene. Aquí dalt hi ha la molt impressionant escultura de «il Redentore» de 7m. d’alt ( gairebé fa por) en un entorn de bosc molt ben condicionat pel lleure dels habitants de la zona. Hi ha també un magnífic belvedere que mostra el poblet d’Oliena (on ara hi anem) i el mont Corrasi al fons.
Aqui a Oliena fem un passeig pels carrers de llambordes amb cases velles i deshabitades, a l’ombra de la Punta Corresi (1463m) que, a la sortida del poble, vigila totes les vinyes de vi negre Nepente. Impactant.
I anem cap al Sorgente Su Gologone. És un parc magnífic d’eucaliptus altíssims que acull un pic-nic on dinem i després anem a veure el Sorgente d’aigua que genera el riu Cedrino que va fins al golf d’Orosei.
Des d’aquí pugem per camins 4×4 per la vall de Lanaitho, immenses roques amb el riu a baix i, quan la vall s’obre, ja anem cap a l’inici de les dues caminades que tenim previstes: la gorja de Gorropu i Tiscali on hi ha una zona arqueològica.
21 de setembre
Hem dormit sota les grans roques que formen la gorja de Gorropu: un privilegi.
Després d’esmorzar i de xerrar amb la furgo veïna que eren de Valladolid, hem començat el camí cap al Gorropu. El camí d’arribada a la gorja no era difícil però si llarg. S’ha complicat el tram de recorregut del congost que el divideixen en 3 parts: la de color verd, amb pedres immenses que cal sortejar, el groc amb pedres molt relliscoses i el vermell que només permeten a gent molt preparada.
Tot això t’ho expliquen quan arribes al congost…i et fan pagar entrada!!! Hem al•lucinat. Hem estat unes 6h en total però ha valgut la pena.
Al tornat ens hem donat un bany al riu i cap a fer un mos, que de gana no en faltava.
La tarda l’hem dedicat al relax.
22 de setembre
Avui, ben d’hora, hem anat a pujar al lloc arqueològic de Tiscali. 12km anar i tornar però de nou sortejant grans rocs caiguts del penya-segat barrejats amb algun tros de bosc d’alzines. A costat arribar però ha valgut la pena l’esforç. Érem els primers visitants del mati i ens ha rebut una mena de eremita somrient que ens ha explicat que viu allà dalt, ens ha cobrat l’entrada, (això si!!), i ens ha explicat com funcionava el circuit de la visita.
Ho te tot molt ben conservat i es sorprenent la enorme balma sota la que es veuen un munt de restes de cases a l’abric de la immensa pedra que les protegia. Els arqueòlegs no tenen clar si son restes nuràgiques o be de la resistència dels primers pobles sards contra els romans. Des d’aquí tenien la vista de tota la vall. Magnífic.
Després d’una dutxa i un mos a la furgo posem rumb una mica cap al sud per la recomanada carretera SS125, per recuperar el tros de costa que ens falta i per les vistes que ofereix, però…la carretera s’ha cobert de boira espessa que no ens ho ha deixat veure res i la temperatura ha baixat fins a 17 graus.
Amb la tarda ben gris, hem arribat a l’altiplà del Golgo i al aparcament on teníem previs pernoctar. Hem sopat d’hora o hem anat a dormir mes d’hora encara. Anem amb la llum, com les gallines!
23 de setembre
Just aquí on estem (per que el aparcament està a l’inici) comença el camí de 3,5 km. A la cala Goloritzé que, diuen els italians -que no coneixen la Costa Brava- que es la mes bonica del Mediterrani.
Abans de les 8h ja caminàvem i sort que hem començat d’hora perquè la baixada a la cala ha estat espectacular i infernal!! Quina ma de rocs humits i traïdors…però ho hem aconseguit…només amb una esgarrinxada. Es una meravella que permet l’escalada en una agulla de pedra de 148m. i uns banys en aigües maragdes i de sorra blanca. Un plaer.
El bany ha estat magnífic però ens quedava lo pitjor, la tornada.
Hem arribat suats fins mes enllà i desprès de la dutxa ens hem regalat un dinar al restaurant per celebrar que avui fa 9 anys que estem junts.
Hem xerrat una estona amb una parella de la Garriga que estan al mateix aparcament i, després de descansar una estona, hem fet una passejada, entre vedells i burrets, fins a la voragine del Golgo (su Sterro) que es un barranc amb una caiguda de més de 200 m de profunditat. És un forat cap al centre de la terra.
Tornem cap a la furgo que demà cal matinar.
24 de setembre
Avui ens ha despertat la musica de les esquelles del ramat de cabres veí i la noticia de que han retingut a Puigdemont a L’Alguer. Incredulitat i vergonya.
Deixem l’altiplà del Golgo i Baunei i seguim la SS125 cap al Nord, avui amb vistes excepcionals perquè fa bon sol. La carretera és increïble perquè va travessant el Parc Nacional de Orosei i Gennargentu i va perfilant tota la muntanya.
Ens acostem fins a cala Golone, meravellosa pel que fa a l’aigua i al paisatge però espantosa pel que fa a la gent i als cotxes. Estava superplena i hem girat cua.
Posem direcció a Orosei que és el poblet que li dona nom a la badia i, tot i ser turístic, conserva un cert encant en la part vella de la vil•la.
Dinem, anem al super i posem rumb a la casa de Maura que ens acollirà fins dilluns.
Està a un poblet que es diu Agrustos, es una casa petitona però suficient i amb una bona terrassa florida des d’on veiem el mar. Descansarem molt be aquí.
25 i 26 de setembre
Han estat uns dies genials de relax a Agrustos. No hem fet massa coses: algun passeig, gaudir de les esquelles dels ramats, algun te a la terrassa, llegir, preparar la ruta cap a Sicília…i poc mes.
27 de setembre
Avui ha tocat recollir la casa per marxar i acomiadar-nos de l’amable veïna (Sra. Maria) que ens ha fet d’àngel de la guarda.
Ens retrobem amb la Kalma (la furgo), que ens estava esperant pacientment a l’aparcament, i comencem a rodar de nou.
Deixem Agrustos, fem una volta per Budoni i seguint la costa per la SS125, arribem a sant Teodoro zona de platja molt cuidada però molt plena de gent (no em vull imaginar el mes d’agost).
El que si val la pena és detenir-se un moment a la Laguna di sant Teodoro plena d’aus (cormorans, flamencs…) i al centre de cultiu d’ostres.
Seguint amunt, ens impressiona el pic de 564m. de l’illa Tavolara que és enorme i magnètic: hem anat seguint el seu perfil per totes les caletes des d’on el podíem veure: Porto Taverna, Costa Dorata… Impressionant.
Anem resseguint els poblets del Golf di Olbia fins al Golf Aranci on parem a fer un mos a una de les moltes caletes que anem trobant.
I aquí comença el tram mes exclusiu de l’illa: la Costa Maragda.
El multimilionari Aga Khan va comprar aquest litoral al 1962 i li va donar el nom pel color de l’aigua. Avui dia és lloc de vacances on, milionaris, aristòcrates, artistes, models, etc., amarren els seus iots.
Visitem Porto Rotondo, una zona d’estiueig sense història, tot i que ben construïda amb cases amagades de la vista per jardins immensos i pràcticament buida hores d’ara.
I Porto Cervo molt urbanitzat i poc habitat i, la veritat, m’esperava alguna cosa mes refinada.
28 de setembre
Hem dormit a Palau al costat del mar. Esmorzem mirant com surt el sol i anem un altre cop a fer d’arqueòlegs amb la feina feta. Avui a la tomba dels gegants Coddu Vecchju que, mes que acollir a un gegant, és una tomba col•lectiva amb una estructura curiosa i de grans dimensions (10,50 de llarg per 4 d’ample) on destaca una porta principal de 4 metres d’alçada. És molt curiós que ningú ens n’hagi parlat mai de la cultura Nuraghe si tenen tota l’illa de Sardenya plena!
Aquesta tomba està situada en mig de camps de vinyes. Preciós!
I després fem via cap al port de Palau on embarquem en un ferry cap a l’illa de La Maddalena.
I quina sorpresa mes agradable!. Aigües de color maragda, roques de granit de color rosa, cases molt ben integrades a l’entorn i tot molt protegit.
De fet, tot l’arxipèlag és un parc natural.
Hi ha una carretera d’uns 20 km que fa la volta a l’illa però hi ha infinitat de camins que et porten a caletes paradisíaques: cala Spalmatore, spiaggia dello Strangolato, cala Francese…i aquí hem dinat i hem passat la tarda gaudint del mar.
La posta de sol ha estat magnifica i hem decidit que també dormiríem aquí. Com que ha fet un dia molt clar, el cel està ben estrellat.
29 de setembre
Avui tornem a tenir un dia esplèndid i ventós i hem fet d’exploradors. En Miquel-Indiana Jones sempre busca tresors amagats i avui, buscant, buscant, n’hem trobat un.
Buscàvem el museu de la mina de granit de la que hem trobat vestigis per les cales (vies de tren per a vagonetes) i ens hem trobat davant una enorme porta metàl·lica tancada. Però, just en aquell moment, s’ha obert per un cotxe que sortia amb 4 nois molt joves. Els he preguntat pel museu i no en tenien ni idea però, per sort, m’han dit que, si em quedava tancada, premés el 3131 per sortir. Així ens hem adonat que era un recinte tancat que ha resultat ser una part de l’antiga cantera, un museu-exposició tancat i unes casetes senzilles, al costat del mar, que eren els antics habitatges dels treballadors de la mina remodelats i en lloguer en època de vacances.
Després d’aquesta «investigació», deixem l’illa de la Maddalena i anem a la de Caprera, a la que s’hi arriba per un pont-carretera i on canvia el paisatge. Ara està tot ple de pins i un munt de senders que connecten les cales amb l’interior.
Hem fet un que porta al Mirador Telaione de 212m. des d’on es veu tota la petita illa rodejada d’una aigua blava preciosa!
Anem per camins polsosos a descobrir les cales Relitto, cala Caprese fins a Punta Rosa.
I ja posem rumb a la casa de Garibaldi aquell que va unificar Itàlia i que aquí tenen venerat com un heroi.
La veritat és que des del punt de vista paisatgístic, aquest parc natural format per les dues illes és una meravella, però, si haig de trobar alguna cosa desagradable per a mi és l’excessiva presència de militars, d’escoles de formació, Acadèmia de suboficials de la Marina, etc. En certa forma és el lloc adequat per a la Marina, però sorprèn trobar-ho barrejat amb un ambient més turístic i festiu.
Després de dinar hem agafat ferry i cap a Palau, de nou a l’illa de Sardenya.
Avui farem nit a la vora del mar a la Spiaggia de la Liccia a Santa Reparata per sota de Sta. Teresa de Gallura.
30 de setembre
Avui, a poc a poc, comencem a baixar cap a Cagliari però, pel camí, ens anirem aturant en indrets que encara no hem vist.
Com que anem a l’interior tornem a trobar grans boscos d’alzines i fonts pels camí.
Sortim de la SS133 i per un caminet, que semblava perdut però no ho estava, hem sortit a Luras un paisatge ple de vinyes (amb la seva «cantina» on premsen el raïm i un llac enorme que dona pistes d’ haver viscut temps de més abundància. És el Lago del Liscia.
I arribem al nostre primer destí d’avui: l’ollivastri millenari de Liscia.
I quina passada! 3 oliveres mil•lenàries gegantines, d’entre 2 i 4 mil anys d’edat i de 16 i 14 metres d’alt i 60 de circumferència. Son oliveres silvestres, anomenades ullastres o acebuches en castellà. Tenen un fruit molt petit que no es conrea per a fer oli.
El tronc transmet una gran fortalesa i les formes de les arrels que estan a la vista son inimaginables. Ens hem posat a sota de les branques i tens la sensació d’estar a raser de tot i de tothom.
I seguint amb la màgia, anem cap a Aggius a visitar la Vall de la Lluna, És una esplanada de pedres enormes amb totes les formes imaginables possibles i rodejades de una cresta totalment lunar. Molt curiós de veure.
Hem dinat a un bosc de castanyers amb taules de pícnic.
I aquí ha vingut la sorpresa. Cada dia jo soc la que busco en el programa Park4night possibles llocs on dormir, però avui no m’ha calgut, en Miquel ja el tenia preparat.
Des que vam posar el peu a l’illa que es veuen granges condicionades que t’ofereixen el menjar sard tradicional i en algunes fins i tot et pots quedar a dormir.
Jo deia: “un dia hem de provar de dinar en un d’aquests agroturismes” i en Miquel, ja gairebé a punt de deixar l’illa, avui ha reservat en un agroturisme, aquí a la Vall de la Lluna, per sopar, dormir i esmorzar demà al matí.
És molt senzill però molt ben posat tot i m’ha encantat. Així que avui no cal el park4night!
1 d’octubre
Després del magnífic sopar que ens va oferir ahir a la família de l’Alberto del Agroturisme Lacerra, avui necessitàvem fer una mica d’exercici i hem anat a fer l’excursió per La vall de la Lluna que arriba fins a la més gran de les roques (monte Pulchiana) i et passeja per entre d’altres (no menors) que tenen unes formes increïbles. La caminada en si mateixa es curta, només 7 km., però es entretinguda perquè a cada passa imagines formes diferents a una mateixa roca.
Aquest lloc és màgic i, ens ho ha semblat tant, que hem decidit quedar-nos un dia més.
Quan tornem de l’excursió estem pràcticament sols, (només hi ha una altra furgo amb una parella jove).
Després de dinar en Miquel ha sortit a pedalar i jo m’he quedat llegint una bona estona, amb el gat i els gossos de la casa que m’han fet companyia. Un plaer.
2 d’octubre
Avui serà un dia de més carretera que activitat, ja que anem baixant a poc a poc per carreteres de l’interior de Sardenya.
Parem a Laconi on hi ha un Museu del Menhir on tracten el tema amb molt de detall i està molt ben estructurat. La guia ens ha explicat tota la simbologia amb passió d’arqueòloga i ens ho ha fet gaudir molt.
El Museu està ubicat, juntament amb la biblioteca pública, al Palazzo Aymerich una família adinerada ja de l’època de Carles V, els descendents dels quals van construir aquest palau al segle XIX.
(Ja li hem dit a la guia que això d’Aymerich era català).
I mentre la guia ens anava explicant aquestes històries, ha començat a caure una bona tempesta. La guia s’ha posat tan contenta, que ha obert les finestres que donaven a l’exterior per a que ho poguéssim veure be. La raó és que es veu que fa 7 mesos que no plou i en tenien moltes ganes!!!!
Nosaltres hem hagut d’esperar una estona a que pares una mica i, així i tot, ens hem ben mullat de camí a la furgo.
Hem seguit endavant direcció el jaciment de Santa Vittoria i, al cap de pocs kilòmetres, ens trobem l’enorme embassament de Is Barrocus que fins i tot te la seva pròpia illa, l’isola de Sant Sebastià.
La pluja s’ha anat apartant del nostre camí i hem pogut visitar el jaciment amb calma i veure una magnífica posta de sol.
Quan hem acabat la visita era fosc i no trobàvem massa llocs on dormir en condicions i hem acabat a un oleifficio, una premsa d’oli gestionada per una família on fan el procés d’elaboració de l’oli, de manera totalment mecanitzada un cop els arriben les olives.
Eren ja les 20h passades i ens ha dit que si haguéssim arribat mes d’hora podríem haver dormit a l’oliverar.
3 d’octubre
Ha estat una nit tranquil•la tot i que ja una mica més freda que fins ara.
Després d’esmorzar, el senyor de l’oleifficio ens ha fet un tast de l’oli i ens ha explicat el procés (similar al del vi). Ha estat molt interessant.
En sortir d’allà, a la primera àrea que hem trobat hem buidat aigües de la furgo perquè l’hem d’anar cuidant, i posem direcció sud.
Parem a Santo Sperato, un poblet rural que, com Orgosolo, és conegut pels seus murals i altres expressions artístiques però aquí no tenen un objectiu reivindicatiu, sinó artístic. N’hi ha de molt bonics però sembla que no en tenen massa cura.
I arribem a Cagliari per una altra entrada (la de l’aeroport) però industrial i lletja com a totes les grans ciutats.
És diumenge i ens ha costat una barbaritat poder aparcar en un lloc suficient per les dimensions de la furgo, tranquil, perquè volem passar-hi la nit i segur, perquè a l’app Park4night explica un munt de gent que els han obert la furgo i els han robat.
Al final ho hem aconseguit a una zona blava del port, vigilada, però li hem fet la primera ratllada a la furgo. No és molt greu però és la primera i ens ha fet mal a l’ànima (i quan tornem, suposo que també a la butxaca) Què hi farem!
Un cop resolt aquest tema, hem anat a voltar.
A la part vella, hem vist carrerons amb roba estesa sobre la gent que, en taules parades al carrer, dinaven animadament. Hem visitat la catedral de sta. Maria, (pisana per fora i superbarroca per dins) Per arribar-hi, hem hagut de pujar ben amunt i la compensació ha estat unes vistes magnífiques de Cagliari i la seva posta de sol. De camí hem estat a la que diuen la millor pastisseria de Sardenya, la pastisseria Durke, però ens hem quedat amb les ganes de cometre pecat aquell de la golafreria, perquè estava tancada.
Hem acabat de passejar per entre la vida nocturna i superanimada d’aquesta ciutat i ja cap a la furgo.
Intentàvem dormir una mica però ha estat pràcticament impossible pel soroll d’aquesta ciutat. He enyorat el camp.
4 d’octubre
Ens hem despertat i hem estat una bona estona endormiscats entre el brogit d’una ciutat que no para ni de nit. Però després de l’esmorzar, ja estàvem en marxa.
Avui ha sigut dia d’encàrrecs, de gestions.
Veure els de Grimaldi per ultimar demà el vaixell a Sicília, comprar un edredó que a la nit el trobem a faltar i fer la bugada… mentre fèiem un panino.
Un cop ja estava tot sec i al seu lloc ens hem regalat 1 horeta de migdiada en una zona d’ombra de prop del castell.
A la tarda hem passejat una bona estona pel carrer Garibaldi, molt animat i elegant i… hem trobat oberta la pastisseria Durke!!. La noia que despatxa (i que està també a l’obrador) és molt xerraire i amb un perfecte castellà ens ha demostrat que està al dia de la nostra qüestió independentista, que ella comparteix, perquè se sent sarda i d’esquerres. Hem comprat uns dolços boníssims, similars als panellets, fets amb base d’ametlla molta sense farina.
I per celebrar que és la nostra darrera nit a Sardenya ens hem regalat un sopar al restaurant Ammentos, petit, casolà i de cuina sarda tradicional.
Hem sopat molt be, ben cuinat i presentat amb carinyo. Lo millor: les postres, un plat amb dolços i una gerra de vi dolç que cantaven els àngels. Ha estat un bon comiat.
Aquesta nit no ens hem volgut quedar a l’aparcament sorollós del port, hem seguit les indicacions del Park4night i hem anat fora de Cagliari, al camp, al costat d’una ermita. Una nit plàcida, aquest cop sentint només les esquelles d’un ramat proper.
5 d’octubre
Al tornar a Cagliari, hem passat un moment per la Mercedes a que ens revisessin un sorollet que fa la furgo i que han resolt dins la garantia. Hem sortit contents.
Hem parat a fer un mos en un parc prop de una zona esportiva i ja ens hem començar a preparar les coses per passar la tarda i la nit dins el vaixell que ens portarà a Palerm.
Hem de dir-li adeu a Sardenya, però ha estat una bona experiència això de recorre-la a poc a poc. Hem fet un total de 3.109 km per aquesta illa que, per sempre més, formarà part de la nostra història. Ha estat un plaer i si hagués de fer en esbós ràpid i parcial, parlaria de:
1. El contrast entre la part turística i la part rural.
2. La quantitat de Fiat Panda, cinquecentos i seicentos que trobaràs per tot arreu.
3. Zones muntanyoses amb camins molt ben indicats i cuidats.
4. La cura del seu patrimoni històric i artístic
5. En alguns llocs concrets sentiment de identitat sarda (sobre tot a l’interior) però com a cultura oral que no s’ensenya a l’escola.
6. En general gent amable i curiosa amb el tema català
7. Com a bons italians, han perdut alguns fulls del codi de circulació
8. I la llum mediterrània…que és la nostra!
Nosaltres i la furgo 