Dia 12 de novembre
Hem arribat al port de Durres sobre les 8.30 del matí, procedents de Bari, en un vaixell més que mig buit.
Al baixar, el primer que hem fet és l’assegurança obligatòria de la furgo: la policia ja t’indica a quina finestreta has d’anar i després, al mateix punt d’arribada, hem canviat la tarja del mòbil, perquè aquí a Albània la nostra companyia no té roming.
Son tots molt amables i ens ho han fet fàcil.
Parlen mig italià i mig anglès. Ens entendrem.
Hem passejat pel centre de Durres i hem pogut canviar moneda. Hem anat a un banc i la mateixa noia que ens ha ates ens ha indicat a quin canvista anar perquè ella al banc ens donaria menys diners. Hem canviat doncs en una oficina de canvi a 1€=122 leks i després hem comprat un mapa de carreteres i visitat el que els queda d’un amfiteatre romà bastant malmès.
I ja hem posat direcció a Mamurras. Tenim una cosa important a fer: visitar les germanes d’una comunitat religiosa molt vinculada a la família, que s’han posat molt contentes de veure’ns. Hem arribat a l’hora de dinar i… a la nit encara estàvem allà, parlant de lo diví i de lo humà, i no hi ha hagut manera de convèncer-les de que a la furgo es dorm molt bé…i ens han fet quedar-nos a sopar i després, preparar-nos cadascun el nostre llit on dormirem en habitacions separats després de molts dies…
Son molt valentes aquestes 3 dones per estar treballant els seus ideals en una terra tan llunyana a casa seva i amb una gent que va ser oficialment atea durant molts anys.
13 de novembre
A les 7.30 ja estàvem tots en dansa, dos germanes a missa i la tercera, Amali, preparant l’esmorzar.
Després hem anat a l’hort que tenen darrera la casa que és immens i les abasteix de molt del que necessiten. Hem estat agafant fruita i després ja a arribat el moment d’acomiadar-nos. Ha sigut molt sentit aquest comiat.
La trobada ha estat molt enriquidora per a nosaltres, una gran presa de contacte amb la realitat actual d’Albània i un bon repàs a la seva història ja que aquestes dones, de procedències diferents (Sicília, Índia i Valladolid) van viure els complexos primers anys de transició a la democràcia després de la caiguda del règim comunista de Hoxha que pel que expliquen va ser terrible.
I ja de nou a la carretera, carregats amb la generositat d’aquestes dones valentes, posem rumb al nord i ens sorprèn la quantitat de benzineres i renta cotxes que trobem.
Les distàncies no son grans però les carreteres son dolentes i estretes i cal anar amb compte. Anem pujant cap a la vall de Theth rodejats de muntanyes d’esglai…i encara no hem arribat! Son els immensos Alps albanesos.
Els poblets pels que passem son agrícoles i ramaders amb pallers dels antics, (dels que dibuixàvem de petits), porcs, ovelles i vaques en llibertat.
Avui és dissabte i trobem gent que fa aquesta mateixa carretera on nomes fem que dir Oh!, Mira, mira!, Has vist això?
I arribem a Theth on estan començant a descobrir què és el turisme. Ara hi arriba la carretera asfaltada però la guia que portem és de recent edició i ens avisava del mal estat en que es trobava abans.
Només arribar, nens que s’acosten demanant dolços, barrejats amb un munt de suposats càmpings que s’hauran d’actualitzar per rebre turisme. Dinem el plat típic de la zona, composat de iogurt, formatge feta, amanida amb molt de cogombre i carn de be, no se si estofat, o directament bullit, però estava molt bo.
A les 16h ja és gairebé de nit. Fem un passeig, però fa fred a fora i decidim fem vida dins la furgo. Aquest mes de novembre i desembre ens passarà això, poques hores de llum i la temperatura anirà baixant.
Nit molt tranquil•la, però amb la calefacció posada.
14 de novembre
Ens llevem a les 6h que ja és de dia clar i, ben aviat, ja estem fent la ruta a la cascada de Grunas i a la Laguna Blue Eye. Hem fet un tros amb la furgo, per camí 4×4, i l’últim tram a peu. Allà on hem aparcat ens ha sortit un noi del no res, a oferir-nos un cafè, però com que ja havíem esmorzat, hem estat parlant un moment amb ell. Viu aquí i ens diu que està preparant «alguna cosa» pel turisme que va arribant cada cop més.
El paisatge és meravellós, de conte de fades.
La tornada a peu la fem travessant el llogaret de Nderlysaj, un conjunt de cases aïllades del món.
Dinem a Theth i posem rumb a Koman, pujant el coll de mes de 1800 m d’alçada amb unes muntanyes d’impressió.
Després, el tros de carretera per arribar a Koman ha estat espantós, 43 km. de camí 4×4 i de nit… semblava que no arribàvem mai!
El poble (4 cases mal contades) està desert excepte un senyor simpàtic a la porta d’una casa immensa molt ben posada…que era el seu càmping. Ens dona totes les facilitats i informacions del mòn i aqui hem sopat i dormit.
Hi ha una altra parella al mateix càmping , amb els que ens organitzem per anar demà a la ruta amb vaixell pel riu.
15 de novembre
I podem dir que hem dormit «sota un pont»!!!! perquè el càmping és una explanada magnífica al costat del riu, però el senyor ha fet la casa, literalment, sota del pont de la carretera, aprofitant les bigues com a sostre!
Però avui el dia encara ens havia de donar més sorpreses
Després d’esmorzar, hem anat al port on ja estava l’altre parella i ens hem posat a parlar amb el del bar que xampurreja l’anglès.
Com hem rigut. A la guia que portem diu que a aquest país vagis preparat per acceptar imprevistos, perquè a Albània tot és inesperat. I així ha estat.
Els del vaixell ja ens tenien controlats però mentre parlaven amb el del bar que també ens oferia portar-nos (perquè el vaixell, al haver poc moviment, tornava l’endemà) ha marxat sense nosaltres davant dels nostres nassos!!! I era l’únic vaixell del dia!!!
Per suposat que ja només ens quedava l’opció del senyor del bar amb el que després de regatejar i fet grup amb els dos nois del càmping ens ha sortit a 15€ × persona.
Però ha valgut la pena!. Ens ha portat a una cascada i a una cova amb ratpenats inclosos on es refugiaven els cristians perseguits en el seu moment. Ha estat interessant i divertit.
Hem pogut veure les casetes aïllades i l’escola penjada d’un penya-segat. A la meva pregunta de com arribaven els nens i nenes a l’escola, la resposta ha estat clara i contundent: walking!!!!
Una cosa curiosa és que al mig del riu hi ha com un petit illot amb una creu cristiana immensa que és el símbol de la reconciliació.
Al final ens ha calgut un cafè amb llet ben calent tot i que ens oferia un licor casolà…que tenia pinta d’haver-nos escalfat potser més i tot.
En tornar al càmping ens trobem que han caçat un porc senglar i el tenen penjat preparat per a fer-lo trossos per cuinar. No ens quedarem a dinar.
Desfem la carretera infernal (SH25) amb llum de dia i podem gaudir del paisatge magnífic que voreja el riu Drim que és immens, molt cabalós, i a més de la llum, l’exploten amb piscifactories.
Ha de ser molt dur viure aquí a l’hivern. Està previst que nevi ja la setmana entrant.
Arribem amb llum de dia a Shkoder i podem veure la sobrietat extrema d’edificis de l’etapa de la dictadura barrejada amb amplies avingudes amb venda ambulant, trams de carretera a mig fer, palosantos (caquis), abocadors, moltíssima gent en bicicleta i centenars de gossos abandonats. Ens arribem a veure el pont de Mes de l’etapa otomana (amb 13 ulls!!!) i ja comencem a veure moltes mesquites.
Anem a veure la Mesquita de plom, immensa, amb la cúpula de plom i sense minaret i el Castell de Rozafa que t’ofereix la vista de Shkoder.
Fem cap a Shiroké, on dormim a la riba del llac Skodres, al pàrquing del restaurant Arbri. Aquest llac enorme, te 370 km² i està compartit amb Montenegro, ja que estem just a la frontera.
16 de novembre
Ha estat un despertar genial davant del llac i amb bon sol.
Fem la carretera fins a Zogaj vorejant l’aigua, descobrint pescadors i un munt d’ocells.
Anem cap a Velipojë (SH27) que es la zona d’Aiguamolls i delta del llac Shkodra. És una terra fèrtil.
La zona de platja es molt extensa i amb hotels en construcció a dojo!
I de la platja a l’interior on estan cobrint las muntanyes de palla per protegir-les de les pluges i on comprovem com restauren els edificis sobris de l’etapa comunista i els donen un repàs de pintura blanca amb els balcons taronja i li dona un altre aire.
En general, les cases de nova construcció es veuen sòlides, no així les connexions elèctriques. Ja ens van dir les germanes de Mamurras que hi ha freqüents talls de corrent.
Anem cap a Kepi i Rodonit i el paisatge és molt bonic però les carreteres, no!. Quan arribem, al mig dia, descobrim que és un lloc de postal i decidim quedar-nos a descansar.
Hem passejat per la zona de muntanya i hem descobert la zona de búnquers que va fer construir el dictador Enver Hoxha per la seva por de ser envaït. És impactant.
A la platja dins l’aigua, estan les restes d’un castell i altres 4 búnquers enormes….i, oh! Imaginació al poder, dins d’un d’ells estan fent un bar de copes!!!
Dins aquesta enorme extensió hi ha una casa habitada per una senyora italiana acompanyada d’uns gossos que la defensen i que ens han donat un bon ensurt.
Passem la nit sols a l’esplanada d’herba, sense més soroll que el mar i algun lladruc de lluny.
17 de novembre
Avui fem cap a Kruje per una zona molt agrícola…però plena de «hotels resorts» en construcció. Estem al costat del mar i espero que sàpiguen planificar bé i que els ingressos pel turisme no els faci destruir el paisatge.
Arribem a Fushe-Kruje que és un carrer central que sembla una botiga al carrer continuada, non stop. Des de fruita a roba, quincalla, peces de cotxe, renta-cotxes….
Moltes dones amb bosses que paren habitualment els cotxes que van en la seva direcció per a que les portin.
Les veiem també treballant el camp, portant ramats o conduint tractors. L’estètica és fosca i amb mocador al cap. Els homes més relaxats. Se’n veuen molts als bars.
A la ciutat de Kruje al mig del basar, amb la mesquita al costat i sentint el muetzí pregant te n’adones que estàs culturalment molt a prop de Turquia.
Després de dinar, hem visitat el Castell que te dins el Museu Etnogràfic i el que la filla del dictador Hoxha va fer construir en memòria de Scanderbeg, una mena de super heroi del segle XV que va alliberar Albània de la dominació otomana i que el tenen a tot arreu. És com si s’haguessin construït un símbol nacional. El hammam i el tekke estan tancats.
Un tekke ve a ser un lloc de culte dels bektashies (secta sufí) on enterraven també els dervixos importants, però ara està en restauració.
Tenen, però, un altre heroi que és en George Bush a qui li han dedicat una estàtua i…una pastisseria!!! Li estan agraïts per ajudar-los en contra dels servis a la guerra dels Balcans, però quan he vist la pastisseria que es deia George W. Bush, no podia parar de riure.
18 de novembre
Avui hem pujat a dalt de tot de la muntanya de Kruje des d’on hi ha una vista impressionant de la Vall de Tirana i on hi ha un petit tekke en una cova que és un centre d’oració.
Davant nostre, els gestos d’una senyora m’han encuriosit: ha posat una espelma dins la cova i després ha tret d’una bossa diverses peces de roba que duia i las ha anat passant per cadascuna de les moltes fotografies que hi havia penjades dels diferents líders espirituals sufís.
A l’entrada, una noia albanesa ens ha saludat en italià i he aprofitat per preguntar-li el significat del lloc però m’ha dit que no ho recordava. M’ha sorprès la resposta.
Ella vivia a Itàlia i havia vingut a veure a la família durant uns dies. A Itàlia hi ha un col•lectiu molt gran d’albanesos que van marxar en acabar la dictadura.
Després anem cap al basar on compra la gent d’aquí (no el basar turístic) a Fushe Kruje (Fushe vol dir a les «afores de») que és un mercat ambulant de tot lo quotidià.
Tot seguit fem carretera fins arribar al Llac Divjare-Karavastase. Una meravella de la natura, on l’aigua dona vida a milers d’aus i peixos. És un Parc Natural de més de 200 km², amb més de 260 tipus d’aus, entre elles el pelicà que és el símbol del parc, ja que hi ha 80 parelles que hi crien normalment.
El silenci és impactant i la millor companyia per admirar tanta bellesa.
Però a l’hora de dinar hem caigut a la temptació d’entrar en una de les petites i casolanes granges restaurant que hi ha a la vora del camí de sortida del parc.
I l’hem encertat. És un lloc curiós, molt familiar i, apart de menjar un bon peix a la brasa, ens ensenyen la granja que tenen darrera on hi ha de tot: gallines, conills, ànecs, faisans i porcs que estaven posats dins d’un búnquer!!! Crec que és donar-los un molt bon ús als búnquers de la dictadura.
Ha estat una estona distesa, familiar i divertida.
Ah! I ens han fet una foto per posar-la a la seva col·lecció de visites!!! I això que ells no parlaven anglès, ni nosaltres albanès. Està clar que quan hi ha voluntat d’entendre’s. l’idioma és el de menys.
En acabar, posem rumb a Ardenica.
L’aplicació Park4night que consultem sovint per trobar el millor lloc i més segur per dormir, també ens està donant sorpreses en aquest país.
Ja vam trobar, fa uns dies, un restaurant amb vistes al llac que et deixava pernoctar al aparcament gratuïtament, i vam estar genial, però avui, el que hem trobat és l’aparcament d’un hotel de muntanya. L’encarregat, Soni, ens ha indicat on posar-nos per poder accedir millor a la senyal del wifi i ens ha ensenyat els lavabos i, si volem, la dutxa. I tot gratuïtament. Se’ns ha quedat cara de sorpresa. Està clar que això és una altra manera de fer!!!
19 de novembre
Despertem amb unes vistes magnífiques de la Vall de Kalonje.
Aqui a prop està el monestir de Ardenica que anem a visitar tot decidits perquè és un monestir ortodox del segle XIII que, segons la guia, te frescos importants però, oh, sorpresa! està tancat i barrat sense cap indicació.
Després d’una estona d’esperar, desistim i anem cap a Apol•lònia.
Apol•lònia és un lloc arqueològic amb restes d’origen greco-romà, algunes en procés d’excavació com el teatre. Està emplaçat a dalt d’ una muntanya amb unes vistes de la vall absolutament verda gràcies als camps de conreu. Val molt la pena la petita església bizantina que està dins el recinte.
I arribem a la vella i bella Berat.
Trobem un petit càmping al centre mateix de la ciutat, portat per en Redian i la seva mare Elisabeth. Persones encantadores i molt amables.
Marxem a veure la ciutat. Primer reposem forces i val a dir que ens sorprenen molt els preus del menjar a Albània: cuixes de pollastre al forn amb patates 350 leks que son 2,80€, si, si, no m’he equivocat (aquests dies cuino una miqueta menys)
Una altra cosa curiosa és que per dir SI, neguen amb el cap amb un moviment ràpid similar als indis.
Hem passejat pels carrers empedrats del casc antic i hem pujat al castell on es pot admirar tota la ciutat a banda i banda del riu Osumi: els mil ulls de les cases amb mil finestres del barri de Gorica i la part més antiga que es el barri de Lagja.
Quan ja baixàvem, hem vist una furgo amb matricula espanyola a la porta d’un hotel i, just llavors, arribaven els seus propietaris, una parella molt simpàtica de Conca (Alejandro i Marisa) amb els que hem compartit experiències i una cervesa.
Va ser una estona molt oxigenant i divertida.
20 de novembre
Hem dormit molt bé en aquest espai verd amb arbres fruiters al mig de la ciutat.
Quan ja havíem acabat d’esmorzar ha vingut l’Elisabet, que cuida l’espai i viu allà mateix a preguntar-nos què tal havíem dormit i, de seguida, hem vist que tenia necessitat de parlar.
Ens ha explicat un munt de coses sobre la dictadura i la seva vida actual. Impressionant.
Avui sortim tard però ha valgut la pena.
Deixem Berat i posem rumb a Çorovodë, (SH72) al congost del riu Osumi.
Per tots els poblets que passem ens inunda el verd de les muntanyes i la gent amb oficis precaris: picapedrers, pastors, transport de sacs de mil coses en carros o directament amb la mula, treball al camp…
I fent la ruta ens hem trobat un cotxe que ens tocava el clàxon i, com que no hem entès què volia, hem continuat. Al cap de poca estona el cotxe estava parat i ens ha fet senyals: hem vist que era en Redian, el fill de l’Elisabeth del càmping d’aquesta nit.
Ell els feia de guia per al congost a una parella jove turca, d’Ankara i ens hi hem pogut afegir.
Ens ha ensenyats llocs que, sols, no haguérem trobat mai. Estem molt agraïts.
A l’acomiadar-nos ens ha donat el seu telèfon per si necessitem res durant el viatge. Son gent generosa, tot i que aparentment es mostren seriosos i de somriure difícil, però quan entres en contacte canvien i t’expliquen coses de la seva realitat.
Parem a un càmping sobre el congost, on dinem i ens conviden a Raki. Diu que és de fabricació familiar i que només te 19 graus, però crec que en te molts més. La veritat és que està molt bo i m’ha tret el fred!.
Hem passejat una estona i ens ha seguit un gosset de no més de 2 mesos fins a la furgo. Ay! com ens ha costat deixar-lo! Me l’hagués endut a casa!! N’hi ha moltíssims de gossos abandonats.
La tarda l’hem dedicat a llegir i preparar la ruta dels propers dies.
21 de novembre
Portem uns dies que dormim amb la lluna ben grossa i ens despertem amb uns dies freds (5°) però radiants de sol.
Avui, anirem de Çorovode a Permet tot i que la major part del camí és 4×4.
Hi anem pel congost del Osumi, preciós amb els colors de la tardor i la llum del matí amb la rosada.
Pel camí, ens va arribant una fumera i descobrim que en una planura estan fent carbó. Tenen les piles de fusta enceses i tapades amb munts de terra.
A mig camí, hem hagut de parar per un soroll estrany que hem localitzat i ens ha costat 2h. resoldre amb paciència i unes quantes eines i imaginació.
Ja contents, després de resoldre el problema que teníem amb la roda de recanvi, hem arribat a Permet.
Diuen que, excepte la roca que el caracteritza, aquest lloc és completament nou, ja que el van bombardejar cruelment els nazis. De fet, va ser contra els nazis que es va organitzar aquí la resistència capitanejada per l’Enver Hoxha que, un cop es va fer amb el poder, va crear en aquesta petita ciutat-poble el seu primer govern dictatorial.
Ens quedem a dinar i a dormir aquí en una casa a lo més alt del poble. Ens cal descansar de furgo encara que sembli mentida!
22 novembre
Avui, després d’esmorzar, hem anat al taller mecànic a que ens milloressin el que ahir havíem intentat fer nosaltres dos, entre riures i bona voluntat.
No cal dir que ha estat un xou. Hi havien dos operaris, un només parlava albanès i l’altre afegia paraules amb italià, mentre en Miquel bellugava molt les mans i parlava un català adulterat i estrany. Les vaques que pastaven darrera s’ho miraven amb cara de resignació i jo hem petava de riure. He estat a punt de filmar-los.
Al final tot ha anat bé i hem sortit amb la roda ben col·locada.
Avui està plovent i potser tindrem uns dies grisos aquesta setmana.
Anem cap a Gjirocaster per unes muntanyes verdes precioses i plenes de boira. És la vall del riu Drin.
I en arribar, ens sorprèn la conquesta de la muntanya per tot de cases imponents: són les «cases-torre» que es van construir en la etapa otomana.
En aquesta zona s’extreu molta pedra similar a la pissarra i amb ella fan les teulades que, amb la pluja, brillen de manera espectacular i avui és dia de pluja.
Anem a veure l’immens castell que, des del segle VIII aC. uns i altres han anat modificant segons les seves necessitats. De fet, va ser presó en l’etapa de la dominació nazi i en la posterior dictadura comunista de Hoxha. Aquesta part és molt impactant. Et posa la pell de gallina. Pel que hem llegit, a la presó la coneixien popularment com «la casa de les 7 finestres»
La resta del castell l’han habilitat com a precari museu de la història d’Albània, tot i que explica coses interessants. També hi ha una part dedicada a l’armament, que hem passat ràpid.
La vista de la ciutat, que es pot observar des de l’exterior del castell, és magnífica.
Després ens hem perdut pels carrerons del Basar, on està una de les mesquites i la madrassa (escola religiosa islàmica).
Per tots els carrers ja han posat els guarniments de Nadal.
A les 16.30h se’ns fa fosc i tornem a cobert.
Hem sortit a sopar però tot és ben tancat. Estem a la zona del basar i veiem un bar petit on estan sopant un grup de 3 joves. Al veure’ns mirar ens conviden a entrar…i entrem en un mon desconegut.
Més que un bar o un restaurant, és el menjador d’una casa de planta baixa amb una llar de foc, on descansa un enorme lleopard de peluix, i un petit espai on un senyor gran ha instal•lat una mena de taula auxiliar amb una nevera, un microones, una fregidora…en mig d’un desordre descomunal.
Això si, només entrar , ens ha ofert una copa de licor dolç que cal veure-se’l amb un clau d’espècie a la boca. Molt suau.
Els 3 nois que ens han animat a entrar son canadencs i ens recomanen uns quants plats. Hem demanat uns rotlles potser d’arròs embolicats en unes fulles verdes, una albergínia farcida i una mena de coca de formatge i ceba. Aquí no acostumen a oferir postres però ens ha dut 2 pastissets de xocolata. La veritat és que no era el que m’esperava avui per sopar, però era bo.
«No problemo. Thank you for you» era tot el que el senyor sabia dir, però ens hem entès.
23 de novembre
Avui dia boirós i plujós.
Hem vist el centre més modern i la casa-torre Skenduli de l’any 1700 que l’ensenya el mateix propietari. Està feta de pedra i fusta de castanyer que diu que es molt flexible i, per tant, útil en cas de terratrèmol. És una casa fortificada amb obertures estratègiques per poder disparar en cas de necessitat.
El senyor explica que li van prendre la casa durant el comunisme i la van convertir en un museu etnogràfic. Al 1993, quan va acabar la dictadura, li van tornar i hi va viure durant 30 anys.
Te lloc pels animals, 4 hammams, la zona per a les dones més austera que la zona per a homes i les habitacions on dormien separadament, ja que eren matrimonis de conveniència.
Baixem passejant fins al centre però no te massa encant i decidim seguir viatge.
Ens en portem un bon record d’aquest lloc de carrers empedrats.
Posem rumb a Butrinto i, abans d’arribar a Sarande per la SH 99 comencem a trobar rètols de carretera escrits també en grec. Estem molt a prop de la frontera amb Grècia i davant de Corfú, l’illa en la que va residir la família Durrel abans de la Segona gran guerra: val la pena veure la sèrie o llegir la trilogia. És una història real.
Tot i que avui ha plogut força sembla que el cel ens vulgui donar una treva quan arribem al Blue Eye.
El camí fins al sorgent d’aigua està tancat als cotxes perquè ho estan arranjant (bona falta li fa!), però fem el tram a peu, ben enfangats, fins a veure la llacuna transparent d’aigua abundant i tons blavosos. Però lo espectacular és que tota aquella aigua surt d’un punt concret de la terra en mig del no res. La profunditat des de la que brolla l’aigua recorda la forma d’un iris de color blau profund i per això li diuen Blue Eye.
Aquest sorgent no se sap exactament quina profunditat te, però els submarinistes que ho han estudiat, parlen de, provablement, uns 50 m. de profunditat.
De fet, a partir d’aquest punt, l’ entorn és meravellós, d’aigües transparents per tot arreu i rodejat del verd de les muntanyes. Increïble.
Aquest llac dona també vida al riu Bistricë que desemboca al mar Jònic al sud de Serande.
Després hem posat direcció a Butrinto però abans d’arribar ens hem quedat embadalits fent fotos a la posta de sol que ens ha regalat el cel a l’alçada de Ksamil amb l’illa de Corfú a tocar.
Avui dormirem just a l’estret de Vivari pel qual el llac Butrinto surt al mar. Estem a les portes del parc arqueològic.
24 de novembre
M’ha encantat la visita a les ruïnes de Butrinto. És una barreja d’art, història i natura. Val molt la pena.
Restes arqueològiques romanes i gregues barrejades al bosc i amb l’aigua filtrant-se pels ciments. Hem fet una excursió entre pins, eucaliptus, l’àgora o el teatre. Un plaer.
En acabar, hem volgut passar a l’altra banda del canal a tafanejar i ens hem pujat a l’artefacte de fusta que passa els cotxes d’una banda a l’altre del llac. Es veu una mica trasto i no dona molta confiança, però no ens hem ofegat.
A poc d’enfilar la carretera, ens para una parella amb motxilles que fan autoestop i van cap a Grècia. Els entaforem darrera i passem una estona agradable xerrant amb ells. Son suïssos i porten 3 mesos voltant…una mica com nosaltres. Com agraïment, ens han regalat una bossa de mandarines
Els deixem a la frontera i agafem la carretera interior (SH97) fins a Sarande on ens entretenim tafanejant a les platges.
Son d’aigua molt clara d’un blau transparent, efecte de la sorra blanca. A la guia hi ha un comentari que deixa entendre que la sorra la van portar des del Carib i pel color inconfusible que te, penso que deu ser veritat. El resultat son platges impecables que et donen ganes de posar-te a dins.
Seguim la carretera pels poblets de costa fins a Himare i aquí busquem lloc per dormir. Ens quedem a la platja Livadhi, aprofitem per gaudir de la posta de sol mentre fem una tranquil•la i llarga passejada en la que observem que van construint discretament hotels macos i cases d’apartaments, afortunadament no gaire alts.
A les 17h ja és negra nit, així que preparem ruta per demà. És un dels moments del dia que mes m’agrada.
25 novembre
De bon matí agafo un potet de sorra a la platja Livaghi de Himare mirant a Corfú, per afegir-la a la col•lecció.
Posem direcció a Orikum a veure si és possible visitar la península de Karaburun, ja que, segons la guia, és un espai militar però te dins una part arqueològica. Veurem.
I deixant enrere les platges de Himare, la carretera SH8 et sorprèn a cada pas: a l’esquerra l’illa de Corfú que t’acompanya pel mar i una muntanya enorme a l’altra banda, esquitxada de poblets de regust grec. És una carretera de corbes però val la pena fer-la.
En un punt trobem la resposta als nostres desitjos de que no malmetin la costa. Un rètol i unes grues anuncien la construcció de 9 hotels, 350 vil·les, 90 botigues i restaurants, gimnàs….i veiem com ja s’està fent realitat, trencant una part de la muntanya. Una pena.
Després de Palasë, la carretera s’enfila per un port de muntanya de vertigen que vas fent, impressionat per l’alçada i amb Corfú que t’acompanya.
Ja gairebé arribant a Orikum, veiem que estan perforant aquesta magnífica muntanya: als turistes que vinguin no els caldrà fer tanta corba.
Arribem a Orikum en mig de més platges de color caribeny i ens endinsem en la península de Karaburun per una carretera on hi han deixat moltíssimes restes de búnquers que hauran desmantellat.
Al final de la carretera ja veiem els rètols de zona militar i un soldat ens diu que no està permès el pas. Quan li diem que anem a veure el jaciment arqueològic, ens deixa passar però es queda els DNI i ens cobra l’entrada.
La vista des de dins és maca però està tot poc cuidat. Els militars no estan per qüestions artístiques!
Després ens arribem a Vlorë que, segons el meu parer, és una ciutat gran que ha perdut els papers. Tot son hotels alts de 5 estrelles i està molt construït.
Tot Vlorë està guarnit amb banderes vermelles perquè diumenge i dilluns és festa nacional.
Celebren que el 28 de novembre de 1443 Skanderbeg els va alliberar del domini turc i, el dia següent, celebren el dia de l’ alliberament dels nazis. No ens hi quedem.
Ens arribem fins a Narta a veure la llacuna i, tot passejant, ens arribem a veure el monestir bizantí de Santa Maria. Sempre m’han agradat aquestes esglésies tan intimistes.
Passejant per entre el bosc anem veient restaurants petitons molt familiars i ens fiquen dins d’un d’ells. Molt senzill però amb bon peix.
Al sortir els preguntem per algun lloc o càmping per allà a prop, per anar sobre segur per què son gairebé les 16h i se’ns farà fosc, i ens convida a dormir posant la furgo en el bosquet de darrera del restaurant amb uns arbres altíssims. Allà ens quedem i passem una nit ben tranquil·la, tot i que anem sentim com comença a ploure.
26 de novembre
I si que plou, si! Tant, que mirem previsions en la ruta que teníem pensada i això ens fa canviar d’opinió.
Ens falta encara per veure la part del llac Ohrid, a l’est, on sembla que no farà tan mal temps, així que cap allà que anem…
Però les previsions de vegades no acaben de funcionar.
Estem a Pogradec, davant del llac, i gairebé no es veu res per la boira que fa i això que aquest llac és un dels mes grans de l’Europa Meridional.
Ens refugiem en un càmping petitet a esperar que escampi la pluja. Tenim 7 graus de temperatura a les 12 del migdia…i les muntanyes properes amb neu.
Estem pràcticament a la frontera amb Macedònia. Fem una volta pel poblet i fem un mos. Be, aquí això d’un «mos» (que és lo que nosaltres fem al migdia), aquí no s’hi escau gens. Fa dies que ens fixem a les cartes dels restaurants i acostuma a posar 500gr al costat de cada plat de peix o de carn. Mengen molt aquesta gent!!!!
Farem nit al càmping. Estem sols i sembla que vol parar de ploure. A veure si és veritat i demà surt el sol.
27 de novembre
Doncs sol, lo que es diu sol, no en fa. El cel és ben tapat però al menys no plou.
I anem a fer la volta al llac Ohrid, o millor dit, haguéssim fet la volta al llac Ohrid si a la frontera amb Macedònia no ens haguessin demanat la carta verda internacional que no dúiem. Portàvem un document on diu clarament que podíem passar però no hi ha hagut manera de convèncer-los.
Així que hem fet la volta, amb la cua entre cames, i hem posat direcció a Korçë.
Aquesta ciutat de 76.000 habitants és mig cristiana ortodoxa i mig musulmana.
Abans que res, deixem la furgo en un àrea vigilada, que sembla un centre cristià tipus Caritas o alguna cosa similar (Dorca, es diu), i anem a peu cap al centre.
Ens topem amb una catedral ortodoxa sòbria i impactant a l’hora, en una plaça que ja està preparada per rebre l’any nou amb un «2022» gegant i ple de llumetes.
Seguim passejant en direcció al Basar i anem trobant botigues de roba que imagino son com devien ser a casa les dels anys 50. És una sensació estranya d’un viatge en el temps. La roba és actual però l’entorn és molt antic.
I arribem al basar que, segons la guia ha quedat desdibuixat per la creació d’una gran plaça moderna amb bars i restaurants. És cert, no és un Basar típic, sinó que és una zona amb moltes botigues amb els productes (sigui el que sigui) exposats a fora. No hem comprat, però hem passat una estona divertits amb els crits dels venedors i el tràfec de la gent, ja que avui és dissabte i està ben ple.
Tot passejant per trobar un lloc on fer un mos per l’avinguda sant Jordi (Bulevardi Shen Gjergji), entrem en una petita pizzeria on, al preguntar si podia pagar en euros, m’han fet el favor de la setmana, perquè havia de canviar moneda…i m’ha tornat el canvi amb leks amb un canvi molt favorable per a nosaltres. Per cert 2 pizzes i 2 cerveses (marca Korça, fetes aquí) no ens han arribat a costar 12€
Després al carrer Nentori hem trobat una gran biblioteca pública, molt moderna que, curiosament al terra exterior te pintada la silueta d’un temple ortodox amb un gran text explicatiu del dibuix, en record de la incautació que va fer el règim comunista del temple per a convertir-lo, en aquest cas, en biblioteca, però en d’altres casos en polvorí, magatzem, o d’altres usos civils. No volen oblidar el seu passat per tal que no es repeteixi.
I ja fosquejant i passejant hem anat cap a la furgo, pel Bulevard de la República i travessant una grandíssima zona d’instal•lacions esportives molt noves i modernes.
Des de la furgo sentim el partit de futbol entre el Tirana i el Skenderbeu que és l’equip local.
Haurà estat apassionat pels crits que se sentien.
28 de novembre
Avui anem lents i fins les 10h no hem sortit a la carretera i encara ens hem parat a comprar fruita i passar per la mesquita que ahir no vam veure.
Posem rumb a Dardhe, un poblet de muntanya al que pugem per una carretera que s’enfila de valent i que te a punt les màquines llevaneus per aquests dies que es preveu que nevi.
És petit i rodejat de muntanyes nevades amb gent de diumenge i amb un fred que pela.
Tornem cap a Korçë i ens passem per la fabrica de cervesa, abans de continuar, però està tancada.
Seguim a Pogradec i anem envoltant el llac que avui no te boira i impressiona. És enorme, està rodejat de muntanyes nevades i s’intueix Macedònia al fons.
Pel camí ens trobem molts pescadors del llac que posen el peix a la carretera per tal de vendre’l.
I comença a ploure més fort.
Intentem anar a la necròpolis rupestre de Serce que son les tombes d’uns reis prehistòrics, però el camí estava en molt mal estat, amb molts sots d’aigua i aquesta era la part «bona» del camí. Així que el sentit comú ens ha fet desistir de la idea.
Cal ser flexible davant les evidències. En només 2 dies hem hagut de renunciar a entrar a Macedònia i a fer aquesta excursió, però cal acceptar allò que no es pot canviar.
Posem rumb a Elbasan plovent a bots i barrals, així que contemplem les muralles des de la furgo.
Fa un dia molt tancat i no hi ha previsions de que pari. Aparquem a una avinguda i fem un mos dalt de la furgo a Elbasan mateix i, quan acabem, posen rumb a Tirana i allà passarem la nit
29 de novembre
Després d’esmorzar, abrigats i amb paraigües, sortim a conèixer la ciutat. Ens trobem al mig de la plaça Skanderger, lògicament amb l’estàtua eqüestre del seu Cid Campeador, heroi nacional, que està per a tot arreu i que no podia faltar.
És una plaça gran que aglutina una sèrie de llocs dignes de visitar: la mesquita Et’hem Bey que no és molt gran però te les parets cobertes de fustes pintades amb motius de natura i amb el nom d’Al·là. És un treball meravellós i un dels centres religiosos que es va salvar de la aniquilació comunista. Al costat està la torre del rellotge que, ha quedat rodejada gairebé per complert d’edificis moderns.
Una de les coses que crida l’atenció de Tirana és la barreja entre edificis antics de l’etapa comunista amb edificis altíssims i de disseny moderníssim. És com si estiguessin reconstruint la ciutat, donant-li expressament un altre aire.
A Tirana també li diuen la ciutat dels colors, perquè el seu alcalde (a l’any 2000) va decidir treure la ciutat de la monotonia del color gris dels edificis de l’etapa comunista i emplenar-la de color, convidant artistes internacionals a col·laborar. El resultat és que hi ha façanes molt coloristes i que els edificis que es construeix actualment no han perdut aquesta senya d’identitat.
Potser seguint aquesta iniciativa hem vist en altres ciutats (Durres i d’altres) cases que, un cop pintades amb un toc imaginatiu, deixen enrere la tristor dels edificis comunistes i alegren l’entorn.
Seguint amb la visita, trobem que es conserven edificis d’estil feixista, totalitari, que actualment s’utilitzen per a serveis de la ciutat, ministeris i edificis administratius, tot i que l’efecte que ens fan és una mica esfereïdor. A més, com que encara estan celebrant la independència, hi ha banderes vermelles amb les dues àligues negres per tot arreu. Fa respecte.
Hem vist el castell que era de la família Toptani, uns aristòcrates de mols diners que van ser polítics al llarg de la història d’aquest país. Ara no és castell, sinó un centre comercial (!!!)
Després ha vingut un sotrac… afortunadament del passat, però ha estat colpidor: hem visitat el Bunk art2. Ja he comentat l’obsessió que l’Enver Hoxha tenia pels búnquers, per la seva por a que l’envaïssin, doncs sota la plaça, connectant tots els edificis oficials per passadissos subterranis, hi ha una petita ciutat que ara és un museu de l’horror comunista, molt ben ambientat i documentat. Ens ha impressionat molt.
Quan hem sortit fora hem anat a que ens donés una mica l’aire cap al Pont dels Adobers i a perdre’ns una estona al basar (Pazar i Ri).
Resulta que el pont és curiós perquè està com arraconat per una gran avinguda i, a més no te riu. Si, un pont sense riu. El motiu és perquè el pont és del segle XVIII quan llavors el riu passava per sota, però al construir la ciutat moderna, van desviar la llera del riu i ara passa uns metres més enllà. Malgrat tot, el van restaurar en record dels treballadors del cuir de l’època.
El Basar no és el típic basar estil marroquí, sinó una zona central amb una coberta molt moderna (recorda vagament l’estil els Encants de Barcelona, en petit) amb parades d’alimentació, picadura de tabac, herbes i andròmines vàries (inclús de la guerra) i una sèrie de carrers complementaris, amb locals de planta baixa, que exposen els productes al carrer, amb la consegüent cridòria i moviment de gent amunt i avall.
Hem fet una parada amb un shawarma i després hem anar a veure la catedral ortodoxa “moderna”, la de la Resurrecció de Crist en la que estan pintant els frescos a les parets, tot i que les pintures tenen ja un aire diferent a les més antigues.
Recordem que durant el comunisme la majoria de centres de culte van ser enderrocats o malmesos i ara estan restituint tot allò que creuen important des del punt de vista religiós.
Poc a poc s’ha anat enfosquin el dia i hem anat passejant, mirant botigues i fins i tot, per curiositat, hem entrat en uns grans magatzems, i ha estat com entrar a Diagonal Mar: botigues com Zara, Tezenis, Calzedonia i d’altres ens han portat a casa de cop, tot decorat amb boles de neu artificial i els arbres de Nadal.
De tornada hem passat per les obres de nova construcció de la que serà la mesquita Namazgjah, la més gran de Tirana. Bestial. Imponent.
També hem vist la Piràmide de Tirana, (ara en procés de demolició), que la filla d’Enver Hoxha, que era arquitecta, va fer en honor del seu pare. És de ciment gris i enorme i, actualment, el seu efecte queda compensat per una petita instal·lació que es diu la Campana de la Pau, feta després de fondre tot una sèrie d’armament utilitzat a les darreres revoltes de 1997 i que van recollir uns nens, els quals, queden reflectits al costat de la campana com a símbol de pau i de futur.
La pluja ha tornat amb força i ha fet que acabés la nostra visita a Tirana per avui.
30 de novembre
Ha plogut força aquesta nit i fa molt més fred que ahir. Les muntanyes del nostre entorn estan completament nevades!.
Avui passegem per Tirana, tornant a buscar el color de les seves façanes. Unes estan més desgastades que altres, però reconec que van tenir una bona idea, al menys, camufla la tristesa del gris del ciment.
A d’altres poblets també hem vist la mateixa estratègia…i al menys alegra la vista.
I com que el viatge està arribant al final i estem a prop de Fushe-Mamurras, passem a acomiadar-nos de les germanes que han estat pendents de nosaltres durant tot el viatge. Son i han estat de nou molt amables i generoses de cor amb nosaltres.
I ja posem direcció Durres a fer-nos la PCR o el test d’antígens. Esperem que tot vagi bé i puguem arribar a casa sense problemes.
Ens queden dos nits i ens fem un regal. És molt còmoda la furgo… però aquestes dues nits que ens queden les passarem a un hotel a la Rruga Epidamn, molt cèntric, i així segur que arribarem descansats.
De fet la nostra tornada no estava prevista fins al 18, o sigui que els donarem una sorpresa, abans del que havíem dit.
Fem un mos i sortim a passejar pel la platja de Durres a veure la posta de sol. N’hem vist moltes junts de postes de sol en aquest viatge, però esperem que en puguem veure moltes més…en la propera ruta!
Fa molt fred avui i ens posem a cobert, avui en una casa de veritat.
1 de desembre
Avui dia de passejada per la ciutat, descobrint un antic hammam, gaudint del sol esplèndid que fa i menjant els darrers byreks de formatge. Que bons!
Per tancar el cercle del viatge a Albània, ens assentem al sol a prendre una cervesa a la cafeteria Sema, on ens vam prendre el primer cafè només arribar, quan vam baixar del vaixell.
Aquesta cafeteria està just davant de l’ajuntament de Durres i de la Gran Mesquita (Xhamia e Madhe) realment una de les més grans. Es veu molt moderna, però en realitat, la original es va construir en 1938 i els comunistes van enderrocar el minaret i l’interior per dedicar-la a un espai per a joves. Quan va arribar la democràcia, la van reconstruir i per això el seu aspecte més nou.
La imatge que ens emportem és de gran tolerància pel que fa a la religió.
Avui hem fet un sopar típic albanès en un restaurant on la persona que ens ha atès parlava castellà.
Com sempre fem, hem aprofitat per fer-li preguntes sobre el nivell de vida, ja que en un país on la pobresa hi és present i es veuen moltíssims cotxes de molt alta gama. La resposta ha estat que qui te aquests cotxes son d’albanesos que viuen i treballen fora del país i que poden estar implicats en negocis tèrbols. Ho diu primer veladament però després reconeix explícitament que existeixen màfies implicades en tràfic de drogues. De la resta de gent, la que treballa. Comenta que poden tenir uns ingressos de 500€ al mes.
És cert que el menjar, inclús en un restaurant, aquí no és car per a nosaltres, però la resta de coses (sabates, roba, etc.) ja no és tan barato, gairebé amb els preus que tenim al nostre país.
Dia 2 de desembre
Avui surt un sol tímid que desapareix cobert de núvols negres. Avui sembla que tindrem pluja.
Ja no tenim massa més que descobrir en aquesta ciutat, només ens queda tancar l’habitació, carregar de benzina la furgo, perquè aquí és més barata que a Itàlia (i no és barata!), fer-nos el test d’antígens amb els dits creuats per a que surti negatiu, i pujar al vaixell.
Ningú sap que tornem abans del previst. Serà una sorpresa plena d’abraçades desitjades.
Hem passejat tranquil·lament per acomiadar-nos de Durres i la generosa gent albanesa.
Dinem a la cafeteria Sema. Un comiat en tota regla.
Avui fa 3 mesos que vam sortir de casa i és dia de balanç del nostre primer viatge «llarg» amb la furgo.
Estem contents de com ha anat. Ahir en parlàvem tot sopant. En Miquel em deia que li ha agradat que soc resolutiva en las situacions i que no em costa gens ni mica abordar a la gent i parlar-hi. Jo he vist en ell un gran domini del volant inclús en situacions molt difícils, un gran exercici de paciència, tranquil·litat i bon humor davant les dificultats i això m’ha fet sentir segura. I la furgo ha estat a l’alçada del que necessitàvem!! Formem un bon equip i ens ho hem passat molt be.
Caldria millorar algunes petites comoditats que trobem a faltar dins la furgo i que son de fàcil solució, però això ja serà pel proper viatge.
Haguéssim continuat si no fos per les poques hores de llum, la pluja i el fred.
El que està clar és que el viatge plegats ha valgut molt la pena. Ha estat una gran experiència que repetirem.
I els nervis pel resultat dels antígens ja han passat. Hem sortit tots dos negatius i hem entrat al port. I aquí ha començat una estona extra de malestar.
La policia del port ens ha fet posar a la zona de l’escàner dels camions. Si, els escanegen! A un li han buidat el camió. Si, li han desmuntat tota la càrrega (unes caixes petites) i al final se li han quedat una caixa de tomàquets, pebrots i plàtans!!! Hem al·lucinat…he pensat: doncs a nosaltres ens buidaran lo poc que queda a la nevera!!!!
La cosa és que ens han tingut allà més d’una hora sense dir-nos res.
Al final, ha vingut una altra camper i un cotxe de policia ens ha fet seguir-lo fins a l’altra punta del port (que és enorme). Jo pensava que perdíem el vaixell!!!
Doncs ens ha portar a un altre escàner més petit i m’ha fet baixar, preguntant-me si portava dins «childrens or some animals inside»
Després de veure al de la caixa de pebrots, he estat a punt de contestar que portava unes cuixes de pollastre al congelador…però el policia estava tan seriós que m’he guardat la broma a la butxaca.
Al final hem pujat al vaixell i al camarot ja hem comprovat que seria una nit de balanceig.
3 de desembre
En Miquel ha dormit com un sant i jo poc i malament amb tant de moviment, però la dutxa i el capuccino m’ha posat a lloc. Ja entrem a Bari. Siamo già in Italia!!!!
Però ara venia la tirada llarga de Bari al port de Civitavechia per agafar el vaixell que ens deixarà a Barcelona.
Però a en Miquel li ha picat la curiositat de Roma i, mentre ell conduïa, jo he preparat una ruta improvisada per a fer una volta ràpida: Coliseum, el Foro Roma, el castell de sant Angelo, la placa de sant Pere de resquitllada però suficient, perquè no ens han deixat entrar i ja hem deixat per un altre cop veure la fontana de Trevi, les escales de la piazza d’Espagna i altres coses, perquè crec que hem fet unes quantes infraccions amb la furgo en poca estona i enmig d’un trànsit impossible.
He posat direcció al port de Civitavechia on ens confirmen que han endarrerit la sortida. És veu que hi ha vent forts al Golf de Lleó.
Ens anem a passejar pel poblet i ens prenem una xocolata calenta que fa un fred que pela.
Que diferent és tot a l’Albània que encara portem a les ninetes dels ulls.
I mentre passegem ens arriba un altre correu electrònic del vaixell endarrerint-ho una hora més…ens anem a sopar!
Ja cap a les 23h arribem a port, fem la paperassa i ens preparem a esperar dins la furgo, amb la calefacció posada. A les 3.30 de la matinada comencen la càrrega del vaixell.
4 de desembre
Al camarot s’estava calentó però hem dormit nomes 4h. Al vaixell hi ha sorolls per tot arreu i els altaveus et conviden a la vida fora del llit.
Després de la dutxa i l’esmorzar només ens queda esperar. Serà un dia molt llarg, malgrat els llibres, les converses i els passejos per coberta.
Es fa pesat… però quedarà compensat per la sorpresa i les consegüents abraçades.
I hem arribat passada la mitja nit amb un regust estrany de pena perquè s’ha acabat i de il•lusió per tornar a casa i a la nostra normalitat.
I en tot aquest viatge de mes de 3 mesos (Sardenya, Sicilia i Albania) ens ha acompanyat constantment el mar Mediterrani en les seves diferents versions (jònic, adriàtic…) aquest mar que ens uneix i ens separa, que ens dona vida i li treu a tanta gent, aquest mar mirall o ferotge. El nostre mar, la nostra cultura.
Hem fet, curiosament, 2021 km per Albània, país que ens ha sorprès gratament.
Ens queden a la retina:
- La seva natura espectacular.
- La seva gent amable, generosa, col·laboradora però poc somrient.
- La sensació d’un país, net dins el que cap, però poc cuidat i, sobre tot, en completa re-construcció. Els caldran molts leks per arreglar les carreteres, per exemple.
- És terra de vi, mel i oliveres.
- Els búnquers, búnquers i mes búnquers. Alguns pintats de manera divertida (casc de camuflatge, marietes…) altres aprofitats per a d’altres usos, o directament destrossats.
- La quantitat de Lavazho, benzineres i gomisti a dojo que, en una estona, et deixen el cotxe com nou.
- La sorprenent quantitat de cotxes Mercedes de vidres tintats per km quadrat.
- La vida a la vora de la carretera: centenars de llocs de venda ambulant a les carreteres, sobre tot de mel i fruita, però també de qualsevol altra cosa.
- Els gossos i gats abandonats a milers.
I després de gairebé un mes per terres albaneses…i només se dir Faleminderit!!! L’albanès és un idioma difícil però em val aquesta paraula per tancar aquesta història.
Gràcies per aquesta experiència. Faleminderit Albània!!
Nosaltres i la furgo 