2022-2023 Sud-Amèrica

Argentina, Antàrtida, Xile, Sud de Bolívia i sud d’Uruguai

1a part: de Granollers a Hamburg

Els que ens coneixeu sabeu de la nostra il·lusió per trepitjar terres australs.

El COVID-19 ha fet que haguéssim d’aplaçar durant dos anys aquesta il·lusió i, tot i que no hem parat, (Veure entrades dels anys 2020, 2021 i 2022), sembla que ara -final d’estiu 2022- és possible anar cap a Sud-Amèrica, i ho tenim tot a punt!!

Vàrem començar fa molts anys a fer escapades en furgo, primer de cap de setmana, després de quinze dies, del mes de vacances…però això ens agrada i, com que ja hem experimentat altres viatges mes llargs de més de tres mesos, ara ens plantegem el repte de fer un viatge de 7 mesos, vivint en una altra realitat.

Hem preparat les rutes. Com sempre fem, utilitzem el my maps  per marcar allò que ens agradaria veure, però la realitat, l’entorn, el que ens anem trobant, és realment qui marca el ritme i qui decideix on anem realment.

Vam estar mirant abastament el lloguer d’una furgo directament a Sud-Amèrica però resultava molt car per a tant de temps així que vam decidir traslladar la nostra. El que ha estat mes delicat ha estat triar en quin intermediari navilier confiàvem per a que ens transportessin la nostra estimada furgo, des d’Europa a Sud-Amèrica. Us explico la seqüència (que jo visc com una cursa d’obstacles) i esperem arribar al final i en bones condicions:

1. Portar la furgo a Hamburg:

El vaixell que transportarà la Kalma (la furgo) surt d’Hamburg (Alemanya) i arribarà després de 29 dies de travessia, aproximadament, al port de Montevideo.

A Hamburg ja tenen ja tota la paperassa que hem hagut d’emplenar i tramitar prèviament, i nomes caldrà arribar amb la furgo, localitzar el nostre contacte, registrar-nos al port i acomiadar-nos d’ella. Hem tingut molta cura de deixar a l’interior de la furgo el mínim de coses possibles i res de valor per a nosaltres, ja que (ens han avisat per diferents vies) algun cop, els amics de lo aliè,  trenquen precintes i entren dins a veure que troben. Això que s’escriu en dues frases, ens ha costat un bon debat sobre lo necessari i lo imprescindible en base a lo poc que podrem dur després a la maleta quan agafem l’avió cap a Buenos Aires.

• Tornem d’Hamburg:

Això es fàcil, avió i cap a casa a esperar el dia en que tenim els bitllets cap a Buenos Aires.

• Viatge cap a Buenos Aires:

Nosaltres arribarem uns quants dies abans que arribi el vaixell, de tal manera que podrem conèixer be la ciutat. Ens hi estarem a casa d’una hoste encantadora que vam tenir a casa nostra durant gairebé un mes, del programa HomeExchange,  i que ara ens deixa casa seva a Buenos Aires i un apartament a Montevideo.

• Trasllat cap a Montevideo:

Anirem seguint el recorregut del vaixell que porta la furgo per una aplicació al mòbil  i, quan faltin un parell de dies per a que arribi, ens traslladarem a Montevideo per tal de recollir la Kalma.

Crec que aquest moment serà emocionant, ens tindrà una mica en suspens i amb el cor encongit fins que la veiem sortir… perquè jo ara ja tinc el cap ple de idees estrambòtiques (no s’enfonsarà el vaixell, oi?), preguntes rares i fantasies animades:

• Estarà la furgo dins, oi?
• S’engegarà bé després de tants de dies parada i sense llum del sol?
• Estarà sencera? No hauran trencat res per a poder entrar, oi?
• L’interior tindrà alguna cosa malmesa?
• Si tenim desperfectes, com ho solucionarem fora del nostre circuit habitual?

En fi, prefereixo pensar en positiu, (que tot estarà bé i funcionant!!), perquè aquest serà realment l’inici de l’aventura: ja em veig sortir rodant del port de Montevideo rumb a conèixer Argentina i tot el que puguem!!!

Però no correm tant, que just avui sortim per la porta de casa direcció Hamburg i ho farem com a nosaltres ens agrada, a poc a poc i gaudint del “slow trip”.

Ja us explicarem aquesta primera part de la travessia.

2a part: EMBARCAMENT DE LA FURGO

Dia 25 d’agost

La ruta fins Hamburg ha tingut la seva cirereta…però tot al seu temps.

Hem hagut de sortir de casa a la tarda i hem anat fent ruta per França fins que s’ha fet fosc.

La nit ens ha agafat a un poblet molt verd que es diu Codognan, on hem dormit en un bosquet molt tranquil, que era zona d’inici de caminades, camp de futbol i basquet i un club esportiu privat. També hi havia zona de pícnic per poder menjar i papereres. L’hem trobat pel programa Park4night (30920).

Dia 26 d’agost

A primera hora del mati, era un bullidor de gent corrent, caminant, passejant el gos i així hem esmorzat amb esperit esportiu! El que no sabíem és que avui ens faria molta falta la paciència i l’esperit aventurer!!!

Hem passat l’immens riu Roine que no suggereix cap problema de sequera, al menys aparentment, i hem creuat tota la vall del riu que és molt rica en fruita i conreus.

Ja hem deixat la E15 i hem posat direcció a Ginebra. Ha estat un moment emocionant perquè hem arribat als 40.000 km fets amb la furgo!

Sobre el migdia ens ha sortit un avis a la furgo de problema amb l’ADBlue i, automàticament, ha perdut potencia i no podíem passar de 90 km/h.

Ens hem hagut d’armar de paciència i hem passat el dia entre un taller Mercedes que deien no ens ho podien arreglar perquè era tema de software modificat del motor, però ens han derivat al poblet de Le Gua on hem trobat un especialista molt jove que s’hi ha dedicat en cos i anima i no exagero: vam connectar amb ell a les 18h de la tarda i, un cop fet el diagnòstic, es van posar a treballar fins l’endemà. Van haver de treballar sobre el filtre de partícules però, sobre tot,  sobre el software del motor. La seva dona ens ha fet pasta per a tots i inclús vam riure una estona, ja que hem sopat al mateix taller (sota la furgo elevada). Han resultat ser una gent entranyable.

Nosaltres hem passat la nit, santificats, darrera l’església de Le Gua, al costat del taller.

Dia 27 d’agost

Fa fred en aquest lloc (estem a prop de Grenoble) i, puntual a les 8h del mati, ha tornat el programador i ha acabat d’ajustar el software fins que tot surt ok.

Hem anat a provar la furgo amb ell per aquestes muntanyes i, de moment, no dona cap error.

Hem enfilat cap a Ginebra sense problemes on ens esperen amb la taula parada i una fondue de formatge amb tomàquet i espècies més que deliciosa, per llepar-nos els dits.

La sobretaula ha estat genial i llargament desitjada perquè, a l’estar lluny,  ens veiem molt poc. Hem descansat una estona després de dinar, però hem tornat a la ruta direcció Hamburg.

Hi ha un bon tap a l’autopista, així que per tal d’evitar-lo, hem anat vorejant el llac Leman, admirant les muntanyes, les cases, el paisatge fins a Morges on ens hem pogut incorporar a l’autopista fins a Lausana i hem anat tirant amunt per la Suïssa alemanya passant per Emmental.

Suïssa, sembla un país petit en el mapa, però no ho es pas. En arribar a Basel hem passat la frontera i ja a Alemanya, comunitat europea i amb roaming, hem buscat al Park4night i hem dormit en un càmping del riu Rhin, (79415).

Dia 28 d’agost

Avui ens hem despertat rodejats de boira espessa procedent del riu que ens queda relativament a prop, però que no es deixa veure directament.

Després d’una bona dutxa i l’esmorzar hem tornat a la carretera direcció a Hamburg.

Aquesta no es la manera de viatjar que ens agrada, perquè ara mateix hem quedo amb les ganes de conèixer el riu, explorar-lo, fer alguna excursió per aquesta zona, que és plana i molt verda, però l’objectiu aquest cop és arribar a temps a Hamburg per a deixar la furgo al port, així que cal córrer. 

Hem passat Franfurt que deu ser una ciutat moderna perquè l’ sky line que es veu des de la carretera és preciós.

Sembla que el paisatge es va fent una mica mes verd i amb algun desnivell, ja que fins ara tot és bastant pla, un paisatge molt homogeni.

Cap a 13.30h hem parat a un àrea a menjar una mica i descansar una estona. Què m’he demanat per menjar? Doncs per allò de fer el “guiri” m’he demanat un Frankfurt que ha resultat mida king size!!!! Estava molt bo, però tan bo com els de prop de casa.

Hem passat per Hannover i, fent uns quants kilòmetres mes, ja hem arribat a Hamburg.

Hem anat a dormir a un càmping preciós (Park4night 21109) on ens hem instal·lat davant del riu Elba. El lloc és idíl·lic, llàstima que ho gaudirem poc.

La nostra feina ara es guardar-ho tot, tancar-ho ben assegurat, no deixar coses de valor a la vista, netejar mínimament –(tot i que la furgo estarà un mes dins el vaixell)-, i deixar les coses personals a la maleta preparada per demà, és a dir, tenir la furgo a punt per lliurar-la demà.

Hem descansat molt bé en aquest lloc silenciós i amb la sensació de la feina gairebé acabada.

Dia 29 d’agost

Després d’un bon repàs i tancar-ho tot, intentant que els amics de lo aliè no s’ emportin gairebé res, hem anat cap al port, seguint una bona filera de camions que van en la mateixa direcció.

El nostre enllaç de l’empresa naviliera ha arribat al lloc indicat amb puntualitat germànica, com nosaltres. Ha fet la revisió interior i exterior de la furgo, ha fet fotos de tot el que hi havia, ens ha ajudat amb els tràmits portuaris, i fins i tot li ha fet un vídeo al Miquel quan ha pujat la furgo al pàrquing.

Ha estat una persona encantadora amb el seu castellà esquitxat d’alemany. Ens hem fet fotos i tot!

Dels viatges que hem fet, aquest és el mes complexa pel que fa a logística. No ens queda una altra que confiar en tots els professionals que intervindran.

Ha estat un procés emocionant quan en Miquel s’ha endut la furgo identificada cap al pàrquing des d’on la carregaran al vaixell.

Ens ha quedat una sensació com d’haver traspassat la “casa”, perquè en realitat, quan viatges amb furgo, ella és la casa, el niu, el cau, el refugi…

Esperem poder-la recollir el mes que ve, sana i estalvia al port de Montevideo: llavors serà un altre moment de risc i d’aventura.  

El nostre enllaç amb l’empresa naviliera ens ha portat fins a l’hotel on passarem la nit (ara no tenim furgo!)  i ens ha fet una petita visita guiada amb cotxe per la ciutat que ens ha servit molt per orientar-nos.

Hem rigut molt perquè l’hotel Hamburguer Perle on ens allotjarem avui està al barri de Sankt Pauli, el barri vell de la ciutat, al costat del riu Elba que, segons el The Guardian, és un dels 5 millors llocs del mon per a viure, però… també és el barri on es troba el  Barri Vermell, que és la zona més sexy de la ciutat, plena de cerveseries, de locals de trobades, etc.

Hem acabat de passar el dia visitant la preciosa ciutat d’Hamburg que no te mar, però no li fa cap falta perquè el riu Elba i els canals que el conformen han fet de la ciutat el segon port més gran d’Europa.   Algunes de les coses que hem vist:

Deichstrasse és un conjunt de casetes antigues a la vora d’un canal, que semblen tretes d’un conte de fades i que es van construir al segle XVII.

Speicherstadt era una antiga zona de carrega i magatzematge on es van construir els magatzems d’estil gòtic i de totxana vermella mes grans del mon. Estan declarats patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

Posteriorment aquests magatzems es van anar convertint en centres culturals i d’altres usos.

La Filharmònica de l’Elba que és una gran sala de concerts que destaca per la seva moderna arquitectura amb finestres totes de diferents mides i que, malgrat va costar molts diners als contribuents, s’ha convertit en l’emblema de la ciutat. L’interior també és molt curiós de veure ja que t’ofereix, gratuïtament, una bona vista de la ciutat.

El funcionament del riu és curiós de veure. La llera és el centre de trobada i passeig de la gent i on hi ha una gran quantitat de restaurants de tot tipus, però el riu en si mateix te una bona circulació de barques-bus, de recorreguts turístics i d’altres usos. 

El metro passa pel mig de la ciutat sobre uns grans estructures de ferro que lluny de ser lletges, li donen a la ciutat un aire industrial.

El barri dels restaurants portuguesos i espanyols ben a prop del riu i on ens hem deixat seduir per unes gambetes a l’all, unes braves i un filet amb «vinho verde».

Ens ha semblat una ciutat gran, bonica i tranquil·la per viure-hi.

Després de dinar hem fet una bona migdiada que, després de tants de nervis i emocions, ens l’havíem ben guanyada!!!

Cap al tard hem sortit a explorar el barri vermell, el carrer Reeperbahn  i, sobre tot el petit carreró Herbertstrasse on estan els aparadors de noies que son curiosos de veure.

Aquest petit carrer te un accés amb tanques a cada extrem del carrer i, en teoria està prohibida l’entrada a les dones, però jo no me n’he estat i hi hem passat els dos. El carrer està ple d’aparadors a banda i banda. Aquests aparadors tenen exposats uns objectes molt especials: noies esculturals, altes, rosses, guapíssimes,  esperant… atentes als clients que s’acosten a la finestra, amb el que pacten discretament les condicions i, si hi ha acord, el client entra a la “rebotiga”.      

Vaig pensar que els alemanys son organitzats fins i tot per això, però em va quedar un regust estranys i un munt de preguntes i contradiccions per a resoldre.

Hem passejat per la llera del riu amb sensació de fred pel que estem acostumats  (17 graus de temperatura) i hem entrat a fer un mos amb cervesa per sopar.

Dia 30 d’agost

Ens ha costat trobar un forn o cafeteria per poder esmorzar un te o cafè amb llet amb alguna pasta. Ahir a la nit havia molt moviment al barri, però ara al mati tot és ben diferent. Tots els locals tancats que fa que sembli que estem en un barri gairebé fantasma. Hi ha poca gent pel carrer, gent ben normal, que va a la seva, (a la feina, a l’escola…), res a veure amb el tràfec d’ahir.

Després de caminar una estona per Reeperbahn Strasse, hem trobat un forn on hem pogut esmorzar i ja per fi hem pogut tornar a l’hotel, tancar l’habitació i anar cap a l’aeroport amb un metro que ens hi porta directament.

Un cop hem deixat la furgo, cal esperar que la carreguin al vaixell i que aquest comenci la seva ruta per l’oceà Atlàntic que durarà 23 dies aproximadament.

Nosaltres, des de casa, amb l’aplicació Shiptracking, estem seguint el procés. Esperem que tot vagi bé.

Aquesta primera part de la travessia ha arribat al final, després d’haver fet 1.957 kms. Aviat continuarem l’aventura des d’un altre continent.

Continuarà.

3a part: INICI DEL VIATGE

20 de setembre

Sortim de casa direcció a Madrid on arribem còmodament amb el tren AVLO. Un taxi ens porta al poblet de Barajas, on ens allotgem a l’hostal Viky, ja que demà hem d’agafar l’avió i l’aeroport està aquí al costat, a poca distància.

Abans d’anar a dormir, encara sortim a fer una petita volta per la plaça del poble on fem uns pinxos al Lizarran.

21 de setembre

Després d’esmorzar a la xurreria de la plaça -complint tots els estereotips madrilenys-, ens hem traslladat cap a l’aeroport on facturen maletes i…fem molta paciència.

El viatge serà llarg: anem amb Air Canadà, primer a Toronto i allà ens cal esperar fins agafar el següent avió que ens deixarà a Buenos Aires…i encara hem tingut una propina de mes d’una hora, per que ens han fet baixar de l’avió a Sao Paulo per reposar combustible i canviar l’equip de tripulació.

22 de setembre

Després de tantes hores creuant l’oceà, ens sentim cansats però finalment hem arribat al nostre destí i tot va rodat: les maletes han arribat bé (no se n’ha perdut cap!) i el taxi que teníem contractat ha arribat just a temps. El taxista ja sap on ens ha de portar, a l’apartament on ens esperar Jose Luis que ens ha ensenyat l’espai on estarem aquests dies.

L’edifici era l’antic hotel Chacabuco que ja no existeix i que han transformat en habitatges. L’apartament està decorat en un estil industrial/anys 30 que el fa molt confortable. Jose Luis es molt amable i estava molt agraït pels dies que va passar a casa, mitjançant el programa HomeExchange. Nosaltres estem ara al seu apartament pel mateix sistema de punts. I, a sobre, ens ha convidat a esmorzar dissabte al Cafè Tortoni.

Hem sortit a passejar malgrat la pluja.

Estem situats al costat mateix de la plaza de Mayo i de la Casa Rosada, des d’on tot queda molt cèntric i assequible.

La plaza de Mayo conserva els mocador blancs al terra, però sembla que fa temps que “les mares” ja no hi son.

Fa impressió veure un monument amb figura eqüestre que a la base te tantes pedres com persones van morir durant la pandèmia de Covid 19: cada pedra porta el nom i la data de la mort i es impactant.

Davant mateix queda la Casa Rosada, seu del Govern del país i que diu la tradició que, fa anys, la proximitat de l’escorxador municipal feia que, al netejar les seves instal·lacions, l’aigua vermella de sang, que corria carrer avall, va començar a tenyir de vermell l’edifici. En un intent de solució, la van pintar sencera de color rosa i així ha quedat.

Altres monuments que tanquen la plaça son el Cabildo i una catedral molt diferent a les que estem acostumats, sembla un edifici neoclàssic.

Després hem anat al carrer Florida on està el canvi de moneda. Aquest tema es ben curiós. Si fas el canvi oficial, no et donen massa i ningú te’l recomana. Si fas el canvi “blue” el canvi surt a gairebé el doble (de 144 a 265!). El dòlar blue està acceptat, es públic, es fa a la llum del dia i fins i tot la cotització surt a la premsa com el diari Clarin o d’altres.

De tota la gent que ens ha ofert canvi, hem buscat el senyor que ens ha donat sensació de més confiança…  i ens ha portat a una galeria, on tenien una petita oficina on ens ha fet el canvi. Ens ha acompanyat fins a la sortida i fins i tot ens ha donat la seva targeta. No se si es cert tot el que ens ha explicat sobre la crisi que pateix ell personalment, però ens ha fet un bon canvi.

Després hem comprat les targes de telèfon per estar connectats amb la família i amics però son tipus IKEA, que t’ho has d’instal·lar tot tu, així que ja ho farem demà.

Hem anat a sopar a una “parrilla” que ens han recomanat unes iaies molt ben posades, amb l’argument de que se come rico i “no te cortan la cabeza”. El lloc es diu Pippo i les iaies tenien raó, ha estat genial. Hem menjat el bife de xoriço amb un vi de Malbec…

En sortit sentim que estem molt cansats, però encara tenim ànims per a tornar passejant pel carrer Uruguay, creuant l’Avinguda 9 de juliol, el carrer Florida i fins a l’ Avinguda de Mayo on està el apartament.

Paraules que ens han sorprès avui: el barbijo, la mascareta. El colectivo, l’autobús. El subte, el Metro

23 de setembre

Després de barallar-nos amb les instruccions de la nova targeta SIM, una ens funcionava però l’altre no, així que ens anem cap a Telefónica. Primer hem esmorzat i molt en una cafeteria que es diu Martínez, una magnifica y cuidada cadena de cafeteries per tot Buenos Aires.

Hem passat per Telefónica on ens han solucionat la qüestió i anem a agafar el bus que ens ha  portat al barri de La Boca.

Pel camí i pel que anem veient i ha molts edificis oficials, de l’administració pública, de monopolis, consolats, ministeris… i amb molt de personal contractat.

Un dels ministeris que ens ha cridat l’atenció ha estat el Ministerio para el “Desarrollo “productivo” ?!

I hem arribat al barri de La Boca on de seguida hem trobat “la Bombonera”, com li diuen aquí a l’estadi del Boca Juniors, Està tot pintat de blau i groc, igual que l’equipament dels jugadors. Segons una història, quan l’equip buscava colors per a la seva identitat, els membres de la comissió directiva discutien i no es posaven d’acord, llavors el president va dir que agafarien els colors del primer vaixell que passes pel port. Va passar un vaixell suec i els colors van quedar sentenciats: blau i groc.

Tot l’entorn de La Boca és un homenatge vivent, gairebé religiós a Maradona, en les pintades al carrer, en les botigues de regals, en les samarretes de la gent. Es impactant.

I hem seguit a peu, sortejant cantonades amb “parrillas” de carn en marxa, fins a Caminito: una explosió de passió, per les cases de ferro de colors intensos… i per el  tango.

Ha estat una experiència entranyable, hem gaudit veient com el ballaven, gaudint de la musica… i tot això amb el Rio de la Plata com a testimoni silenciós.

Hem passejat una bona estona fins que hem agafat un bus fins al barri de san Telmo, molt mes tranquil, on vivia Quino, el dibuixant i autor, entre d’altres, de les tires de Mafalda i tots els seus personatges, que precisament estan reproduïts i col·locats en un banc per una cantonada del barri.

Tot passejant ens anem fins a Puerto Madero, on la modernitat dels edificis contrasta i molt amb el que acabem de veure avui. Son edificis altíssims de formes molt actuals i alçades considerables que alberguen empreses i bancs.  

A una banda del canal es troben uns quants “galpones” de façana de totxo vermell i bastant arreglats que eren antics magatzems de mercaderies i actualment tenen altres usos com oficines, botigues, o restaurants.

A l’altre banda es troben alguns amarres i també zona de botigues, restaurants i cafeteries.

I aquí comença també un dels pulmons verds de la ciutat que no ens hem volgut perdre: la Reserva ecològica costanera sud. Hem fet un preciós passeig vorejant l’immens Riu de la Plata del que diuen es el mes ample del món, de fet sembla un mar. Aquesta zona està molt freqüentada per gent que passegen, van en bici, fan footing, o només tafanegen, com nosaltres. Es un passeig llarg i parem a descansar una estona fantàstica sobre l’herba. Descobrim arbres, aus, flors desconegudes per a nosaltres.

Quan ja marxàvem de Puerto Madero, ens trobem de front amb el Puente de la Mujer, molt original, fet per Calatrava i que estava en obres. Dins el canal tenen també un vaixell-escola que es diu Buque escuela Sarmiento i que vindria a ser l’equivalent del “nostre” Juan Sebastian Elcano

I la darrera troballa ha estat el Centre Cultural Kirchner. Impressionant. Son 9 plantes enormes dedicades a la cultura en totes les seves formes concerts, exposicions, dansa, etc. que es van projectar en l’antic edifici de Correus que ja no es feia servir. Es van gastar molts milions que van ser polèmics en el seu moment. La estructura interior es tota de vidre i acer inoxidable.

Lo mes impressionant es que tots els espectacles son gratuïts i plens a vessar. La millor manera de fer promoció cultural.

Hem sopat a la plaça de Mayo, a una cafeteria que es diu Pertutti i anem de cap al llit.

Paraules que ens han sorprès avui: Factura, son les pastes dolces

24 de setembre

Tal com havíem acordat avui ens han vingut a buscar a l’apartament i ens han convidat a esmorzar els nostres amfitrions. Hem anat al  cafe Tortoni, el cafè mes emblemàtic de Buenos Aires.

Hem conversat de mil coses en un ambient privilegiat  ja que el “Tortoni es un testigo de gran parte de la historia nacional. Por aquí pasaron desde los más importantes referentes políticos hasta los más destacados artistas no sólo del país, sino también de la región», va comentar a un diari Nicolás Prado, un dels gerents del Tortoni.

I es cert, per aquestes taules van passar gent tan destacada com la poetessa Alfonsina Storni (la de la Alfonsina i el mar) que va ser la primera dona en entrar a aquest espai, inicialment nomes permès als homes, Carlos Gardel o Jorge Luis Borges. La profusió de quadres i dibuixos (un d’ells de Garcia Lorca) li donen  al local un ambient molt especial. Aqui també es fan espectacles de tango i de concerts de jazz.

Ja sortint de l’ambient cultural del Tortoni, anem al Teatre Colon però no hi havia visites disponibles per avui, així que l’hem vist per fora i hem posat direcció a la llibreria més gran que mai he vist (crec que hauríem d’inventar alguna altra paraula per definir-ho). Es l’Ateneo Grand Splendid.

Va ser un gran teatre des de 1919, moment d’esplendor econòmic de la ciutat, on es van representar grans obres i va servir de lloc de transmissió de la Radio Splendid que va fer debutar a Carlos Gardel.

L’any 2000 amb la gran crisi, el teatre va tancar i al cap d’un temps l’empresa l’Ateneo el va comprar i el va convertir en el que es ara, m’atreviria a dir que la llibreria mes gran del mon, on els llotges son llocs de lectura i l’escenari s’ha convertit en cafeteria. És un plaer passejar-te, perdre’t pels diferents pisos i buscar entre tantes i tantes estanteries. Esplèndid.

Estem al barri de la Recoleta i ens hem dirigit tot passejant fins al cementiri de la Recoleta a veure el petit i discret mausoleu de l’Eva Duarte, la dona de Juan Domingo Perón. Aquest cementiri està ple de prohoms de tots els àmbits i fins i tot membres de la família Borges. El que no ens ha agradat es que només cobren als estrangers!

Al costat mateix hi ha una petita església dedicada a la verge del Pilar amb ceràmiques de 1794.

Al sortir de l’església ens hem trobat amb el Centre Cultural Recoleta, que te la part del pati del darrera amb una instal·lació de cadires per prendre el sol i food-tracks per menjar alguna cosa.

La part de la façana davantera te instal·lat un mercat artesanal immens. Avui fa un dia de sol esplèndid i, al ser dissabte hi ha molta gent passejant, estirats a l’herba de les immenses extensions de gespa que ens trobem anant cap a la plaça de les Nacions on està la Flor  de l’arquitecte Catalano. Fa 23 metres d’alçada i te un sistema automàtic i elèctric que fa que la flor bellugui els seus pètals en funció de la quantitat de llum que rep. Està en un lloc magnífic.  

Tot passejant per una avinguda que està plena de consolats (inclòs l’espanyol) hem  arribat al MALBA, Museu d’art llatinoamericà de Buenos Aires. Avui tenen un especial sobre Fria Kalho i Diego Rivera i, tot i que la cua per a veure’l es llarguíssima,  aguantem estoicament. La sorpresa ha estat que només hi havia 2 pintures de la Frida Kalho i un seguit de fotografies de la seva vida. Realment, ha tingut gust de poc.

Al sortir ens hem sentit tot el pes del dia a sobre  i hem decidit anar a sopar al restaurant Cabrera on ens regalem una carn deliciosa!!!!

Paraules que ens han sorprès avui: Pillada, vol dir picaresca, Regaleria, es una botiga de regalets i Matafuego, que es l’extintor.

25 de setembre

Avui el dia ha estat ple de núvols. És diumenge i els carrers estan deserts.

Hem anat cap al mercat de San Telmo i abans que res esmorzem en un petit bar proper al mercat.

El mercat està ple de gent començant a preparar menjar per l’allau de gent que imagino tindran a l’hora de dinar. És una mena de Mercat de San Miguel de Madrid però sense sofisticacions, molt més autentic. Llàstima que no hi serem per dinar totes les coses bones que hem vist i olorat.

Als carrers de fora del mercat està la Fira d’antiguitats i artesania de San Telmo, plena de idees divertides i coses meravelloses.  

En sortir ens hem topat amb una església enorme de la que sortia musica. Hem entrat i estaven fent missa, però lo més impressionant ha estat l’orgue de l’altar major i les veus dels capellans que, per dir-ho d’alguna manera, formaven un cor d’àngels a diferents veus. Ha estat un plaer sentir-los. L’església era la de la Virgen del Rosario.

Després hem anat cap a la Manzana de las luces, que és un petit complexa històric i cultural encara en procés d’excavació. Està format per galeries i infinitat de túnels plens d’història de la ciutat.

Ja acabant les nostres energies d’avui, hem visitat el Palacio Barolo. És un edifici singular de Buenos Aires i hem tingut el privilegi de fer la visita explicada pel mateix arquitecte que el va rehabilitar. La visita és curiosa perquè la fa establint una comparació amb divina comèdia de Dante, des de les parts fosques de les plantes baixes, fins a la llum i la dificultat d’accedir al cel per una estreta i llarga escala. A dalt ens esperava la sorpresa del far que il·lumina les nits de Buenos Aires.

L’edifici actualment està ocupat per oficines de prestigioses empreses, modistes i professionals.

Ens hem assentat una estona a descansar i després de confirmar els bitllets del vaixell que ens ha de portar a Montevideo, hem agafat un taxi i anem a descansar a l’apartament. Per cert, que aquí condueixen com a Itàlia! Els agrada el risc tant als taxistes com als conductors d’autobusos.

Paraules que ens han sorpres avui: Frutilla, son les maduixes! i Remeras, son les samarretes.

26 de setembre

Avui dia de repàs als espais amb història de la ciutat.

Hem agafat el “Subte” fins al Museo del agua y de la història sanitària, que va tenir el seu origen precisament després de l’època de les epidèmies (1871 ), quan aquí va tenir lloc la gran epidèmia de la febre groga i van començar un seguit d’obres per augmentar la salubritat de les aigües de la ciutat i la millora del sistema de l’aigua corrent i de la seva distribució a totes les cases, aprofitant l’alçada i la gravetat.

Aquest gran edifici neoclàssic és una immensa façana formada per peces de terracota anglesa i cedre del Paraguai que servia per a amagar un enorme i prosaic tanc d’aigua.

El tanc albergava 72 milions de litres d’aigua que van quedar ràpidament obsolets degut a l’increment de la població a causa de la immigració.

Actualment el sistema d’aigües funciona per canals subterranis pels carrers de Buenos Aires. Ha estat una visita interessant i divertida gràcies a les dues apassionades guies que s’anaven provocant entre elles.

Després hem fet un llarg trajecte fins a l’Espai de la Memòria, ubicat a les antigues instal·lacions de la ex-ESMA (escola de mecànica de la armada). Aquí el grup d’operacions 332 era l’encarregat dels segrestos que es portaven a terme i de portar els segrestats a l’espai del casino dels oficials que actuava com a centre de control dels retinguts-segrestats.

Existia tota una xarxa interna de rebuda dels segrestats en una zona d’eucaliptus amb un mur que impedia la vista des de fora. Els portaven emmanillats i encaputxats a les zones de tortura.

Sovint aquesta tortura acabava en extermini. Un dels mètodes era la sedació i carrega dels detinguts dalt d’avions des don se’ls tirava al mar.

El servei de infermeria de la ESMA ajudava a mantenir els segrestats i fins i tot assistia a les sessions de tortures. També assistien als parts de les preses embarassades, els bebès de les quals quedaven en poder del règim.

L’edifici central de l’ESMA te unes immenses portes q donen al pati d’armes. En aquests finestrals estan les imatges dels 30.000 desapareguts.

El recinte és enorme, format per diversos edificis menors que ara s’estan reconvertint en espais de treball vinculats amb el reconeixement dels desapareguts, exposicions de caire social i cultural, treball sobre grups indígenes, les mares de la plaça de maig, etc.

Ha estat una visita colpidora per la vilesa que mostra i de la que és capaç l’ésser humà.

El trajecte de tornada ha estat llarg i hem fet una parada per sopar i anar ja a descansar

27 de setembre

Avui hem anat a Tigre, un poblet a les afores de Buenos Aires i que està situat al delta del riu Paranà.

El Riu de la Plata està format pel riu Paranà i pel riu Uruguay.

En aquesta zona del delta del Paranà conflueixen també uns rius menors que es diuen Luján, Sarmiento i San Antonio. Tota aquesta àrea es visitable amb vaixell i és d’una gran bellesa natural, malgrat el color marró de l’aigua, que baixa plena de sediments. Lo curiós es que les diferents ribes estan esquitxades de casetes, totes amb el seu embarcador, ja que només hi poden accedir pel riu. Així, hem vist llanxes supermercat que acosten els queviures a les cases, una escola a la que els nens i nenes acudeixen també pel riu amb una mena de llanxa-autocar que el porta i els torna a casa. També hi ha drassanes per reparar els vaixells i la part de lleure, com càmpings i petites casetes de vacances.

Cada casa te el seu dipòsit d’aigua pel bany o la bugada però no apta per beure, així que han de comprar-la pel sistema de garrafes.

Moltes zones del riu tenen platges de sorra amb alguna vegetació i molts tipus d’ocells…però el color xocolata de l’aigua no convida gaire al bany.

L’economia del delta es basa en gran part en la transformació de la fusta dels arbres per a pasta de paper, fabricació de mistos i pals de gelat principalment. També es una injecció econòmica el turisme, les visites pel riu, els càmpings i els petits hotels.

Tigre te una important tradició de l’esport de rem.

Per poder anar a Tigre avui hem agafat el tren (l’equivalent a un Rodalies) i ha estat una molt bona experiència: puntual, ràpid, net i amb molt de civisme per part de la gent, cedint seients, ajudant, etc.

En tornar hem anat al Museu de Belles Arts amb obres de pintors i escultors clàssics (Goya, Renoir, Picasso, Rodin) però sobre tot artistes que mostren l’evolució de la pintura argentina. Ha estat interesant.

Paraules que ens ha sorprès avui: Pañalera que es una botiga de bolquers i d’altres coses pel bebè.

28 de setembre

Avui dia d’alçades!

Hem visitat la Galeria Güelmes que està inspirada en l’Art Nouveau francès però amb un toc argentí. Es realment bonica aquesta torre, malgrat que la planta baixa està ara ocupada per minúscules botiguetes. Els ascensors tenen una profusió d’ornaments daurats i son ascensors antics de veritat, amb portes corredores manuals. Pugem al pis 14 amb sensació de fragilitat, i per les escales fins a la mateixa cúpula de coure des d’on la vista de Buenos Aires es de 360 graus. És impressionant i, ara, després d’uns dies de trepitjar la ciutat, ja reconeixem molts dels edificis que veiem des de les alçades.

El mateix senyor que ens acompanya en la visita ens recomana visitar la planta 22 de l’edifici on està instal·lat el Club Alemany (al costat de l’Institut Goethe) i allà que anem.

Està ubicat al carrer Corrientes (com el tango “a media luz” però en un altre número)

Es un edifici modern i d’oficines però el Club Alemany és un selecte restaurant on prenem un cafè per poder observar la vista i fer unes fotos: des de Puerto Madero, el riu, la verdor de la Costanera sur… al gran Buenos Aires al complert, on hi viuen 14,5 milions de persones.

Després i tot passejant, anem a fer un Ojo de bife al mercat de Sant Telmo que l’altre dia ens vàrem quedar amb les ganes i ja no tenim edat per aquestes sensacions.

Tot dinant, coneixem un empresari basc que acaba de liquidar un negoci familiar, agrari, que els ha comprat una gran empresa nacional.

Ha estat una xerrada interessant ja que fa molts anys que va i ve, de Euskadi a aquí, tenint cura del negoci familiar, i la seva visió d’Argentina ens ha estat de molta ajuda.

Ha estat com un capítol actual afegit al llibre “Dos senyors” de Josep Pla que hem estat llegint aquests dies, entre d’altres, per anar-nos ambientant.

Després hem anat cap a casa a descansar una estona, refer les maletes i netejar l’apartament ja que demà el deixem i marxem cap a Montevideo.

Però… abans, havíem reservat localitats gratuïtes per al concert homenatge a Víctor Jara que fan avui al  centre cultural Kirchner. I cap allà que hi hem anat.

Pensàvem que seria una molt bona manera de veure’l per dins i en funcionament, i ens ha sorprès molt positivament. L’espai es enorme tot recobert de fusta amb una sonorització esplèndida.

Estava ple de gom a gom. Han participat 5 cantants, 3 d’ells dones amb veus prodigioses. Ha estat emocionant quan una d’elles ha cantat “Amanda” i quan ha sortit a l’escenari la filla de Violeta Parra. El concert ha acabat amb l’himne de “El pueblo unido” cantat per un cor que ens ha posat la pell de gallina, recordant els nostres temps juvenils i combatius.

Coses de Buenos Aires

Hem estat una setmana i segur que se’ns han escapat moltes coses, però ens ha cridat l’atenció:

• La cultura es majorment gratuïta (museus, centres culturals, visites…)
• Els busos tenen 2 carrils per a circular per a que es puguin avançar. No es cap problema perquè els carrers son amplíssims de mínim 4 o 6 carrils
• Una gran educació i amabilitat en la gent, t’ajuden encara que no ho demanis, es disculpen per res. Son molt rigorosos amb les cues i la correcció personificada.
• La decadència palpable en els carrers i els edificis que recorda altres temps passats de riquesa. La gent es molt conscient de la crisi i lamenta temps passats millors.
• La devaluació de la moneda es palpable: el primer dia 1€ = 260pesos, el setè dia 1€ = 280 pesos
• Gent dormint als carrers
• Grans espais verds en una ciutat plana, ampla de 14,5 milions d’habitants, alguns procedents de la immigració d’altres països de l’entorn. Població bàsicament blanca.
• Es nota la crisi Covid en molts comerços i restaurants tancats, però m’encanta que hi hagi tantíssimes llibreries
• Ens resulta molt curiós veure la gent carretejant el seu termo d’aigua calenta en una ma i la carabassa i la “bombilla” (la canya) en l’altre.
• BA una ciutat de molt de vent

Hi tornarem!

29 de setembre

URUGUAY

Avui comença una altra etapa del nostre viatge.

A les 6,45 estàvem posant les maletes al taxi que ens ha dut a l’estació de passatgers del ferry Colònia-Exprés que ens deixarà a Uruguay.

El trajecte que fa el ferry travessa el Riu de la Plata i per megafonia avisen de no llençar res al riu (ni burilles de tabac, diuen) perquè hi ha colònies de tortugues i fins i tot dofins que cal preservar.

I hem arribat a Colònia de Sacramento des d’on hem acabat de fer el trajecte fins a Montevideo (176 km.) amb uns autocars de la mateixa Companyia que fan aquest desplaçament a la capital.

L’entrada a la ciutat es industrial i barraquista.

El centre, que es nucli de negocis i serveis públics, està força deteriorat: és lo que denominen “la ciudad Vieja”. Malgrat tot es una ciutat mitjana, ideal per viure-hi, sense el passat opulent de BA.

En total, tot Uruguay te uns 4,5 milions d’habitants, dels qual 1,5 milions viuen a Montevideo, la capital.

Hem anat directament a la Direcció Nacional d’Immigració per a obtenir els permisos necessaris per a accedir a la furgo, al port, però això ja serà demà perquè hem d’anar a l’apartament a deixar maletes (ens estan esperant) i hem de descansar una mica del “tute” que portem avui.

Ens hem instal•lat a l’apartament de Homexchange, al barri de Pocitos que sembla d’un nivell alt. Els edificis son moderns i a tocar del mar (oceà Atlàntic).

Hem fet un mos i desprès un passeig per la platja però estem a 18 graus i encara no ve massa de gust aquests tipus d’escapades.

30 de setembre

Avui contacte directe amb els profunds secrets de l’administració duanera uruguaiana, crec que no gaire diferent a la nostra.

Hem sortit ben d’hora per poder enllestir tota la paperassa en un sol dia, però com que aquest barri és desèrtic als matins i la gent que hem trobat nomes anava fent jòguing, caminant, passejant els gossos… no hem trobat ni un cafè obert per poder esmorzar, i  ens ha costat una mica arribar fins al port.

Finalment hem arribat al centre, a la ciudad vieja, i ens hem llençat de cap al primer Starbucks que hem trobat.

Un cop reconfortats, hem iniciat el nostre via crucis particular d’avui.  

Primer a les oficines de KMA que no han obert fins a les 10h, a fer la gestió de un primer pagament de taxes.

Aquí hem conegut la Coni, una noia que venia a fer els mateixos tràmits que nosaltres, però per anar després cap a Alaska.

Després hem hagut d’anar a les oficines de duanes a iniciar allà una altra gestió, però Oh! primera sorpresa!, ens falta el número d’estoc per acabar d’emplenar el formulari.

Hem anat a un altre departament del port, fins que ens han autoritzat (només a una persona) a entrar al port per aconseguir el número d’estoc. A tot això ja eren les 13h del migdia.

Ha entrat en Miquel a les immensitats del port de Montevideo i s’ha trobat amb la Coni (la noia que hem conegut a KMA) fent exactament el mateix.

Mentrestant, jo esperava afora i conegut el marit de la Coni que estava en les mateixes condicions que jo, esperant.  Hem estat xerrant fins que, finalment, en Miquel ha sortit amb el número d’estoc i hem tornat a duanes.

Allà havien de generar uns documents que ens havien d’enviar per correu electrònic, gestió que ens han dit trigaria un parell d’hores. Així que hem dedicat aquesta estona a menjar-nos un excel·lent plat de pasta al Mercat del Port.

Abans d’acabar-nos el darrer ravioli, ja teníem el correu que estàvem esperat i hem tornat contents cap a Duanes.

I aquí ha vingut la segona i gran sorpresa: tota la paperassa està ok, PERÒ…. no podem retirar la furgo per que l’han seleccionat per a un control aleatori i ha de ser inspeccionada per part de la policia i això… ja serà el dilluns perquè aquesta tarda és la festa del funcionari de duanes!!!!

La cara que se’ns ha quedat no els ha impressionat lo més mínim i ens han enviat a la planta tercera, despatx 308.

I, qui hi havia a aquest despatx? Ningú, per suposat, perquè estaven tots a la festa del funcionari que feien a la planta baixa.

Nomes ha sortit d’un altre despatx una senyora molt amable (que es veu que era l’única que no estava a la festa) i que ens ha dit que miraria de localitzar algú i així ha sigut.

Al cap d’uns estona ha pujat un bon home que s’ha disculpat mil cops però del que no hem pogut aconseguir res mes que bons desitjos per gaudir de Montevideo en aquests dos dies extres que tenim per endavant.

En fi, dilluns serà un “sant tornem-hi” i esperem que tot  vagi be.

Hem acabat de passejar pels carrerons centrals de Montevideo i ja hem anat cap a casa amb el bus. I a qui hem trobat al bus? A la senyora de la duana, la que no havia anat a la festa!!! Esperem que tot plegat hagi servit per a que dilluns la gestió sigui ràpida i puguem començar a rodar. 

1 d’octubre

Avui hem aprofitat el mati per a fer preparatius i turisme.

Primer hem anat a la bugaderia i després a passejar pel parc Rodó una immensa zona verda, al costat del mar, amb carril bici i zones de lleure.

Montevideo és també una ciutat molt plana.

De tornada a l’apartament, hem recollit la roba neta i hem anat al supermercat a comprar lo més bàsic per avui i demà. Uruguai te un nivell de vida una mica més alt que Argentina, així que preferim emplenar la nevera quan ja hàgim pogut creuar la frontera que ens sortirà més be de preu.

Després de dinar avui ens toca tarda de relax.

2 octubre

Ja hem començat a recollir l’apartament per deixar-ho tot a punt per demà quan deixem. 

Despres d’esmorzar marxem a la Feria de Tristan Narvaja un immens mercat de diumenge on pots trobar des de «paltas» (alvocats) mandarines i fruites varies, a objectes vells, roba, sabates, joguines, motors, eines….buf!!!

Ha estat un  trajecte distret en el que hem descobert que ahir i avui (dia 1 i 2 d’octubre) son els dies del Patrimoni Nacional i pots visitar gratuïtament monuments diversos. 

Un d’ells ha estat l’ambaixada brasilera, que hem passat per davant i ens han convidat a entrar: com viuen els i les embaixadores!!! i això que només hem vist la planta baixa! D’acord que es un lloc de representació política, però no acabo d’entendre la necessitat del luxe. 

Hem acabat al Mercat del Port un altre cop, avui de gom a gom.

Hem dinat aquí i hem tastat un tendre asado de tira amb un bon vi negre de Uruguay.

La carn d’aquestes terres es una altre cosa. Super tendre. Aquest asado que hem compartit era tendríssim i tenia tots els gustos, i ni parlar dels panqueques que hem fet per postres, una fina pasta de crep amb poma i caramel, o amb dolç de llet. Una passada

El carrer de la “ciudad vieja” continua ple de música, paradetes d’artesania, ambient i reivindicació (des de quan no reivindiquem res a casa nostre?)

Hem entrat a veure una exposició sobre coneguda com la China, una gran actriu de teatre que es deia Concepcion Zorrilla (però tothom li deia China), que va rebre un premi Margarita Xirgu de teatre, que aquest any es celebra el centenari del seu naixement i de la que els Uruguaians estan molt orgullosos.

Després hem agafat un dels busos especials per al Dia del Patrimoni, que ens fa una volta pels gran edificis de la ciutat de Montevideo.

Ja s’està apagant el dia i hem pres l’autobús que ens portarà a casa.

Hem de descansar que demà serà un dia d’emocions. 

3 d’octubre

Avui un altre dia intens entre duanes i el port… però amb bons resultats!

A les 10h estàvem a les oficines de duanes veient com s’anava incorporant el personal.

Tots ens saludaven molt amables i ens deien “esperen acà”…

Quan ja havien arribat tots, hem pujat a una pick up amb els tècnics de duanes i hem anat cap a l’immens port de Montevideo.

Quan hem arribat al moll i hem vist la furgo entre un munt de camions, gairebé ens ha fet un salt el cor de contents que estàvem de veure-la. Semblava prou sencera.

He demanat si podia fer una foto i han accedit sempre i quan no m’hi acostés ni la toques. Això anava en serio.

Al final, ha arribat la policia amb un gos labrador negre al que han fet olorar tota la furgo.

El pobre quisso no tenia massa interès, però entre tots van aconseguir que ens sentíssim una mica com uns delinqüents de pel·lícula o potser els herois.

Quan han acabat de remenar, mirar-ho tot i fer fotos…ens han comentat que, en realitat, nosaltres no estàvem a la llista de cotxes a inspeccionar, sinó que estàvem en una altra llista per revisar documentació, però que ja que estaven allà, han volgut fer la feina. Mareta meva!

Després hem anat a tancar tràmits a duanes de nou (els nois de la porta ja ens saluden amb un somriure de vells coneguts), i ja finalment hem pogut retirar el vehicle i hem donat per acabada aquesta pesada aventura administrativa.

I ja conduint la furgo hem anat cap a l’apartament a agafar les maletes i tornar claus.

Ha estat una bona estada al costat del mar.

I amb 41.447 kms que marca el comptador abans de començar el viatge, ens hem adreçat al mecànic per revisió. Es diu Martín i ens l’ha recomanat en Jose M. un amic que està també per aquí fent ruta amb la furgo i la família. En Martín s’ha desfet per atendre’ns. Es tan amable que, després de canviar-nos uns fusibles i convidar-nos a galetes caseres, ens deixa dormir a l’immens pati que te darrera del taller.

I mentre ens estàvem instal·lant …. ens conviden a un asado!!!

I l’hem menjat amb en Martín i uns cosins que viuen dins un autocar camperitzat que està aparcat allà mateix.

Fins i tot en Martín ha obert un vi boníssim d’unes bodegues de Mendoza.

Quin sopar! I quina gent! Està clar que tenim diferents visions del concepte “hospitalitat”

Però… a aquest ritme o em puja el colesterol o em torno vegetariana!

4 d’octubre

Que bé hem dormit aquesta primera nit a la furgo recuperada!

Després d’esmorzar ens acomiadem dels nostres “veïns” i iniciem la marxa cap a El Pinar on ens espera l’Analia (amiga de l’Ester) que ens guardarà les maletes fins a la tornada.

En aquesta zona la gent fa la vida al voltant de la carretera

Analia és també molt cordial, ella toca la viola en l’Orquestra Filarmònica de Montevideo i, a la seva gran casa, no te inconvenient en conservar-nos les maletes fins la tornada.

Posem direcció a Gauleguaychú, el primer pas de frontera per entrar a Argentina per el pont de Fray Bentos.

La ruta la fem per autopista de peatge que ens resulta curiós perquè te rotondes i permet que creuin els vianants i que circulin bicicletes i busos amb les seves corresponents parades! Per a nosaltres, sorprenent.

Als costats, immenses planures verdes amb vedelles de carn i bens molt peluts, ben rodonets (després hem sabut que son de llana merina). No hi ha ni un conreu, tot es pastura kilòmetre rere kilòmetre.

Abans d’arribar a la frontera hem fet una parada a Fray Bentos a la que va ser la fabrica Liebig extract of Meat Company, els inventors de l’extracte de carn líquid amb tots els seus nutrients. Després també van fer les pastilles de caldo concentrat.

L’impuls alemany i angles va fer que l’empresa anés millorant i rebia treballadors de tot el món fins a 25.000 empleats

Des de 2015 es el Museu de la Revolució Industrial, però el que explica, en realitat, és la història de la fabrica. Com van comercialitzar el caldo de carn i com van generar d’altres productes extrets de l’aprofitament complert dels animals des de sabó a partir del greix, fertilitzants a partir de la sang seca, fals ivori amb els ossos triturats, cuir de la pell…

Aquest caldo i la carn premsada (corned beef) la enviaven inclús als soldats que estaven al front.

En sortir, hem passejat pel poblet de Fray Bentos arran del riu Uruguay.

I hem arribat a la Duana de sortida d’Uruguay i d’entrada de nou a l’Argentina, que aquest cop ha estat un tràmit senzill i ràpid.

Tornem a estar a Argentina! pel pont sobre el immens riu Uruguay i els seus verds aiguamolls i ens rep amb una magnifica posta de sol.

Parem a un Carrefour (i l’apunten a la llista dels NO) per emplenar la nevera i ja marxem cap a trobar un lloc per sopar i descansar. Parem a Gualeguaychú que es el primer poblet d’Argentina que ens trobem.

Hem aparcat al costat del riu Gualeguaychú, que es un afluent del riu Uruguay, en una zona verda, esportiva i de passeig.

5 octubre

Nit i despertar tranquil al costat del riu. Fa mandra i tot posar-se en marxa, però això ho arregla una bona dutxa i l’esmorzar fumejant.

Pampas i zona atlàntica

Aquestaes l’àrea que comencem a explorar avui, a descobrir la cultura gautxa, i posem rumb a

Villa Paranacito on arribem travessant extensions immenses de pastures amb bestiar. Es la part de les “haciendas” o “estancias”de la pampa humida.

Segons diu la guia Lonely Planet es la millor regió ramadera del país.

I arribem a Villa Paranacito, un poblet que viu al costat del riu, ple d’espais de vacances col·locats molt respectuosament amb la natura.

Volíem comprar carn per dinar però les botigues tanquen a les 12,30h i fins a les 5h. Ens haurem d’adaptar.

I hem dirigim a Sant Antonio de Areco tornant a trobar-nos amb l’immens riu Paranà que es navegable.

San Antonio es una petita ciutat colonial a la pampa, la llàstima es que el Museo Gauchesco estava tancat, només obre el cap de setmana i per tant ens quedem amb les ganes de veure-ho.

Hem fet una volta pel petit Sant Antonio i no podem evitar fer un paral·lelisme amb el Rocío pels carrers de sorra i per la quantitat de gent a cavall. Es bonic, hem vist els gautxos en directe!

I hem posat direcció a Luján que es famós per la seva altíssima catedral neogòtica a la que es fan multitud de pelegrinatges des de tot el país per a resar a la Verge de Luján, la patrona d’Argentina que, com que es petiteta, li diuen la Virgencita.

La que hi ha a la catedral es l’original del segle XVII i se li atribueixen moltes curacions.

Avui ha estat complicat trobar un lloc per dormir i finalment ho hem fet aparcats a l’edifici de davant de la policia amb el seu permís, es clar.

6 octubre

Continuem transitant per la Pampa ara a la zona mes meridional, en direcció a la costa per la ruta 6, vorejada d’immenses extensions verdes amb bestiar i algun que altre gautxo… controlant la feina amb el seu mòbil. Tota aquesta zona, com vèiem també ahir, és extremadament plana.

Ens dirigim a La Plata, ciutat propera a BA però amb estil propi: una ciutat universitària de carrers paral·lels en quadrícula. Es la 1a ciutat sud-americana amb un planejament urbanístic i amb números enlloc de noms per cada carrer.

Els entorns de La Plata tenen zones de conreu en aquestes extensions.

És interessant visitar La Catedral neogòtica inspirada en les grans catedrals europees, que es relativament recent perquè es va començar al 1885 i es va consagrar al 1932.

És grandiosa per dins amb espectaculars vidrieres. Les torres exteriors tenen 111 metres d’alçada i et permeten veure tota la ciutat i la línia de la costa d’ Uruguay.

Una altra curiositat interessant es la casa Curutchet, que va dissenyar l’arquitecte Le Corbusier per encàrrec del cirurgià que li dona el nom. Es una casa moderna que te integrat un arbre en el seu interior.

Hem posat direcció a la costa per la RP11 cap a Mar del Plata o “Mardel” com li diuen aquí, però veiem que hi ha un bon tram de “ripio” i optem per RP20 que està asfaltada.

El paisatge es ja conegut: planura i bestiar i fins i tot alguna res morta amb els voltors locals devorant-la.

En hem aturat a Pinamar on farem nit davant del oceà Atlàntic.

Aquesta zona està plena de casetes benestants de vacances i, just aquest cap de setmana, ens han explicat que els argentins tenen “feriado” des de divendres a dilluns inclosos, es a dir que trobarem mes moviment que de costum.

7 d’octubre

Ens hem despertat cap a les 6,15h i hem gaudit d’una espectacular sortida del sol sobre l’horitzó del mar.

I després d’esmorzar hem fet un bon passeig per la immensa platja on només els nens s’atreveixen a posar-hi els peus.

Hem posat direcció a Mar del Plata per la RP 11 i es molt curiosa la sensació: el cantó esquerra de la carretera son dunes de sorra. El cantó dret esplanades verdes amb bestiar. La platja i la Pampa alhora.

Passem Villa Gesell perquè te la mateixa estructura de casetes baixes de vacances que Pinamar. Hem parat a Mar Chiquita una llacuna d’aigua dolça que arriba fins al mar i on hi ha una gran quantitat de pescadors i alguns valents prenent el sol.

I arribem a Mar del Plata (Mardel) que va ser una estació d’estiueig als anys 20-30 i que ara continua amb altres atractius culturals a mes de les platges. També es un dels ports pesquers mes grans d’Argentina.

En arribar ens ha sorprès la seva arquitectura i la quantitat de gent (entre Lloret i Torremolinos)… que espanta una mica.

Anem directament al port on estan preparant la festa dels 100 anys de la primera pesca.

Està tot molt animat i ens entretenim en una tasca de peixet a fer una “picada”, que es com li diuen aquí a unes tapes, i després anem a veure els lleons marins que estan al sol. Un espectacle que no te preu!

Després d’una bona estona de mirar-los embadalits, hem posat rumb a Tandil per una carretera molt verda i amb perfils una mica muntanyosos que casi ens sorprenen després de tants dies de planura.

I hem arribat, i Tandil està de festa, així que nosaltres anem de cap a tafanejar. Es una mena de fira local amb música, food-tracks i mostra de cervesa. I no podien faltar les “parrillas” i n’hem vist de tipus ben diferents.

Hem dormit davant del llac del Fuerte acompanyats per la pluja.

Paraules que ens criden l’atenció

Polluleria i venen fruita

Gomeria on et canvien les rodes del cotxe

Hacer una picada, anar de tapes

8 d’octubre

Hem esmorzat davant del llac on hem dormit i on saltaven les llúdrigues.

Avui fa un vent important i un fred que pela!! Tant, que decidim no fer una excursió que havíem previst.

Anem a fer una volta per Tandil amb grans parcs, una moderna església i moltes botigues al centre. Va plovent de tan en tan.

Cap al migdia posem rumb a Bahia Blanca i trobem ja mes desnivells en el paisatge.

I fent les llargues distàncies que ens separen, arribem a Sierra de la Ventana. Avui ens estem al càmping los Pinos amb un fred que pela. Sort de la calefacció

9 d’octubre

Ens desperten un munt d’ocells barallant-se al nostre voltant. Fa un dia esplèndid de sol per compensar la pluja que hem tingut.

Ahir a la nit, on estàvem aparcats, moltes furgos al nostre voltant van fer la seva parrilla i suposo que podrien haver quedat restes de menjar i els ocells anaven bojos.

No se quina força ancestral empeny aquesta gent cap al foc, però no poden passar sense ell.

Al càmping hem carregat aigua, hem buidat i ja marxem cap Villa Ventana, un poblet verd monissim amb botiguetes de fusta tot molt ben posat.

Aquesta zona es la Sierra de la Ventana que forma part del Parc provincial Ernesto Tornquist.

Volíem fer l’excursió a la Sierra de la Ventana però no està permès, el guia diu que ahir va ploure molt i la ruta es perillosa a causa del fang i la neu que hi ha. El mateix passa a la ruta dels Cerro Tres Picos.

Anem doncs a fer l’excursió que ens queda que es el Cerro de Bahia Blanca. Una passejada en la que hem descobert que el pi i l’eucaliptus estan considerades com espècies invasores europees i van tallant els arbres per aconseguir que s’hi assenti la flora autòctona, baixa i resistent al vent.

Una altra cosa que ens ha cridat l’atenció es que la cara freda, menys solejada i difícil de les muntanyes es la cara SUR. A la cara Nord es on dona mes el sol.

Posem direcció Puerto Madryn i Hem travessat el Rio Colorado que marca el final de la zona de la Pampa i ens endinsem a la zona de la Patagonia.

Es una zona molt gran i està dividida en varies províncies (?): Rio Negro, Chubut, Santa Cru, Magallanes i Tierra de Fuego.

Ara entrem a la província de Rio Negro.

Ens hem embadalit mirant la posta de sol al cantó dret de la carretera i la sortida d’una immensa lluna plena pel cantó esquerra. Impressionant.

Ens queda molt encara per arribar a Puerto Madryn així que avui estrenem aventura: mai havíem dormit encara a una benzinera i avui ho farem a la YPF de Villalonga. Una benzinera petita amb camp al darrera on estan 3 furgos mes.

10 d’octubre

Continuem ruta per aquesta zona de la província de Rio Negro on trobem poblets amb noms alemanys. Molts europeus (inclús catalans) es van instal·lar en aquest país buscant fortuna i van deixar el seu rastre.

Les distàncies son tan grans que avui continuem dirigint-nos cap a Puerto Màdryn i ens portarà una bona part del dia. Estem a la Ruta 3 i em passat el km. 1.000!… i encara queda ruta perquè es la que arriba al sud fins a Ushuaia. Es una ruta completament recta i de paisatge pampero, pla i monòton. De tan en tan un gautxo, o un nucli de bestiar, o una casa. Es fa pesat.

Travessen el Riu Negro i la petita ciutat de Viedma i San Antonio Oeste.

Hem parat a una benzinera a carregar el dipòsit i hi havia força cua de gent (tornen del cap de setmana llarg) i, mentre esperàvem, un senyor s’ha acostat a preguntar coses tècniques de la furgo i, al final, la volia comprar!!!

Algunes persones ens pregunten, però fins ara no ens havia sortit cap comprador!!!

Hem deixat la provincia de Rio Negro i hem passat a la provincia de Chubut.

Puerto Madryn es un poblet d’origen gales que està a l’entrada de la península Valdès, nucli d’acostament de balenes i reserva de fauna marina (cormorans, pingüins). A veure si tenim sort.

Es un important port de pesca (el segon d’Argentina) i destaca també per la Universitat especialitzada en Biologia marina.

Hi hem vist balenes! a la platja de El Doradillo, tal com ens havien dit.

Estan lliures, nedant i jugant devant nostre amb la seva majestuositat i grandària. Es un espectacle.

I després un altre espectacle: la sortida de la lluna immensa i rodona per sobre el nivell del mar i de color dorat, com si li hagués pres el color al sol. Impressionant.

Poc a poc es convertirà en la lluna de plata que veiem cada dia.

Hem dormit sentint els roncs i les bufades de les balenes.

11 d’octubre

Ens hem llevat a les 6h i a les 7h estàvem a la platja de les Canteras.

Aquí l’espectacle de les balenes ha sigut brutal!!

Nosaltres a la sorra de la platja i les balenes saltant i ballant, roncant i suspirant a 50 m. de nosaltres.

Hem fet fotos, les hem mirat amb binocles i al cap d’una estona et quedes amb les mans a les butxaques (pel fred) simplement admirant-les. Embaladits amb aquest regal de la natura.

Poc a poc van marxant mar endins i nosaltres a fer altres coses.

A Punta Flecha hem estat a l’Observatori i a un petit punt d’informació. La zona està plena de Cuis unes petites ratet es grises.

Després voliem visitar l’Eco-centro que explica la vida d’aquest tipus de balenes “francas”, la reproducció, etc. però està temporalment tancat perquè estan preparant una exposició per a final de mes, així que hem aprofitat per anar a fer gestions pràctiques: carregar el mòbil, bugaderia, canvi de moneda…

Hem passat la tarda passejant per Puerto Madryn. Te un aire de ciutat petita on la gent es coneix, es saluden i encara juguen nens al mig del carrer.

Anem a dormir al lloc d’ahir davant les balenes. Es un privilegi que volem aprofitar

12 d’octubre

Hem posat direcció cap a Península Valdes però no hem pogut evitar parar abans a Punta Flecha de nou a veure les balenes des de l’alçada, encara que avui n’hi ha moltes menys que ahir. Està núvol i fa fred.

A la platja de les Canteras hem vist un molt provable part d’una balena.

Estava molt quieta, durant molta estona i panxa enlaire. Hem pensat que estava morta. Finalment ha aparegut a l’aigua una balena blanca petita. Hem estat gairebé 2 hores contemplant l’espectacle. Lentament la balena grossa ha tornat a bellugar-se amb la petita al seu costat i han estat nedant devant nostre una bona estona fent mil i una postures.

I hem entrat a Península Valdes.

Ens hem aturat al centro de visitantes i ens expliquen el funcionament.

Les carreteres son de ripio i n’hi ha dos de tallades o sigui que ens perdrem Punta Delgada.

La resta ho podrem veure però tornant sempre a Punta Piràmide a l’únic lloc d’acampada permès i obligat.

Ens han passat els horaris de les marees per tenir-los en compte per a veure mes animals quan hi ha marea alta.

I tot i que el temps no acompanya (fa vent i ja cauen gotes) hem anat cap a l’illa dels ocells a veure si n’hi havia algun… i hem al•lucinat de la quantitat que hi havia! Miràvem amb els binocles i no hi havia precisió per identificar el tipus d’ocell però l’illa estava plena!! Fins i tot ens ha semblat veure pingüins de Magallanes.

La història de l’illa també es molt bonica: L’escriptor Saint Exupery era també aviador i va volar molt de temps per aquestes terres. La forma de la Isla de los pájaros es la mateixa que la del dibuix/barret que representa, en la seva famosa història “El petit príncep”, a una serp que s’ha menjat un elefant, i diuen que Saint Exupery es va inspirar en la forma de l’illa per a fer el dibuix.

Entre vent fort i rafagues de pluja arribem a Puerto Piràmides l’únic nucli minúscul habitat per humans en tota la península. Es un lloc de serveis i abastiment: algun super petit, llocs de lloguer d’equipament per a fer busseig, algun hotelet i un càmping gratuït, l’únic lloc de tota la península on podem dormir.

Hem sortit a fer una volta a la tarda: les teòriques piràmides que li donen nom al lloc son de sorra i closques de tot tipus de moluscs, es molt curiós. Pel fred que ens fa ens aturem a una cafeteria per escalfar nos amb un te calent.

13 d’octubre

Avui hem anat cap a Caleta Valdes. Son uns 80 km d’anada per una carretera solitària (de ripio) que no permet córrer gaire i això ens permet veure els ramats de guanacos, però difícils de fotografiar (surten corrents!)

I el primer que ens hem trobat es la:

Pinguinera on ens hem quedat una bona estona meravellats admirant-los: son preciosos, brillants i molt elegants. Els mascles estan devant de cada un dels seus nius (cada any el mateix niu!) vigilant-lo i esperant la seva parella de sempre (son monogams) per a la reproducció. Altres criden, fan com un bram romàntic i desesperat, amb un so molt curios, cridant la seva parella i, alguns afortunats que ja la tenen allà, s’omplen de petons fregant-se els becs i s’aparellen.

Un cop tinguin els dos ous, els incubar an alternativament.

Hem passat una estona deliciosa.

També hem vist els lleons marins i els elefants marins en grup amb moltes femelles alletant les cries de color negre.

I hem arribat a Caleta Valdes. Es un lloc senzill amb una infraestructura mínima (WC i cafeteria) i tenen posades unes passarel·les on pots contemplar la platja plena de elefantes marines amb les seves cries.

També es veuen pingüins que s’enfonsen a l’aigua i caminen per la sorra.

Es un àrea protegida, cuidada i respectada, sense luxes on el luxe es estar allà i veure tanta vida en directe.

També hem vist Cuis (ratetes) i armadillos que aquí els diuen “peluditos”

El que avui no s’han vist son orques.

Després hem anat a Punta Delgada però està tancat pel mal estat de la carretera degut a les darreres pluges.

Tornem a Caleta Valdes on fem un mos a la furgo protegits de l’aire…davant de la Pinguinera.

Després ens hem arribat a Punta Norte i hem acabat d’extasiar-nos amb mes vida salvatge.

La tornada l’hem fet acompanyats de guanacos.

Ha estat un dia excepcional!!!!

14 d’octubre

Després de les emocions del dia d’ahir avui anem lents i amb la idea de que toca abandonar aquesta petita península plena de màgia i de vida.

Hem posat direcció Puerto Madryn, però a l’haver de passar per davant de la platja de les Canteres, no hem volgut resistir la tentacio de tornar-hi. I allà estaven les balenes jugant (avui estaven molt juganeres!)i nosaltres badant durant una bona estona.

Després hem arribat a Puerto Madryn, hem fet coses pràctiques i ens hem instal·lat a la zona del port.

15 d’octubre

Ens hem llevat amb un bon sol i posen direcció a Trelew i Gaiman localitats on es van establir els primers Galesos que van donar origen a aquesta zona i al 20% de la provincia de Chubut. Els Tehuelches i els Mapuches eren els indígenes que els van acollir, però dels que no en queda mes que el record.

A Trelew hem visitat el Museo Paleontologico Egidio Feruglio que conte les restes fòssils dels animals mes gran de la nostra història. Una guia ha fet una explicació general, amb un to que hagués posat firmes a un batalló de dinosaures. (S’entiende?!!!)

Han projectat 2 vídeos molt interessants, un d’ells del procés de les trobades dels ossos i del muntatge del enorme dinosaure. El vídeo esta fet amb la participació del divulgador, científic i naturalista britànic David Attenborough i del arqueòleg i director actual del museu. Ha valgut la pena.

El poblet de Trelew en si no te massa mes interès.

Després hem anat cap a Dolavon, un autèntic poble agrícola gales, amb sinies de fusta, de finals del segle XIX, al costat del canal. Es poden veure encara algunes cases d’estil gal·les amb rosers.

Es un poble tranquil, que convida a passejar… i fa bona olor de roses.

En els seus carrers es veuen referencies als seus orígens indígenes.

Hi ha un moli fariner preciós que han convertit, amb molta cura de tota la maquinaria, en restaurant.

Després marxem cap a Gaiman un altre poblet gal•lés on tenen els seus salons de te. I no ens hem resistit.

Hem entrat al salon de te Ty Gwyn que en gales vol dir Casa Blanca.

El menú es un platet de salat i un de dolç i tot el te negre que vulguis.

Salat: Scons, pa blanc i moreno (preparats amb mantega feta per ells) i uns entrepanets de crema de formatge.

Dolç: pastis negre gal•lès, pastis de poma, pastis de gelatina, de dolç de llet amb coco, de crema de llet i una mena de crema de mantega.

Evidentment no ens ho hem pogut acabar, però tocarà posar-nos a dieta després d’això.

En sortir hem posat direcció a Punta Tombo.

Parem a dormir a l’Estancia la Antonieta que els hem preguntat i permet fer pernocta de campers.

La sorpresa ha estat que Alexis, el cuiner, tenia la tarda lliure i ens ha acompanyat, fent una petita excursió, al galpon de esquila. Ens ha explicat que en aquesta estància tenen 4.000 ovelles i en aquest espai que ens mostra, hi ha una primera àrea on les junten,amb l’ajut dels gossos ovellers.

Després les renten i llavors son els professionals de l’esquila els que els tallen la llana.

Amb un aparell de fusta premsen la llana i la porten a la llanera que és on es transforma i es comercialitza.

Hem pogut tocar-la i es d’una suavitat increïble.

En tornar ens acompanya fins a un cassalot abandonat que era l’antic telègraf de l’Estancia al que acudien a cavall la gent dels camps propers per a poder comunicar-se.

També ens ha explicat que pels voltants hi ha una petita construcció on els ramaders de la zona deien que Perón, de jove, hi portava les seves amants, (de jove vivia a Camarones un poblet proper) però potser era una invenció.

Aquí on som no hi ha tecnologia. Ni cobertura, ni wifi, només llum solar i unes vistes magnífiques.

Ha estat entranyable coneixer l’Alexis, una gran persona.

16 d’octubre

Mati de fret i núvols. Ens despertem rodejats dels cavalls de l’Estancia.

I ens hem anat ben aviat cap a la pingüinera de Punta Tombo.

Hem tingut el privilegi de ser els primers en entrar i en sorprendre’ns de l’extensió de terreny i la quantitat de pingüins que hi ha en aquesta zona. És un plaer per a la vista. Avui, a mes dels rituals d’aparellament, hem vist com recollien herbes per a fer el llit dels ous, moltes parelles ja incubant i fins i tot hem vist un ou.

Fa molta gracia com un pingüí incuba i l’altre està fora del niu com vigilant o esperant que li toqui el torn.

A la zona de platja estaven donant-se un bany.

Després hem enfilat cap a Cabo Raso que va ser un assentament de ramaders des del 1800 al 1950. Ara la majoria de cases estan enderrocades però hi viu una família que intenta revaloritzar la platja que han netejat completament.

Encara queda un petit cementiri amb unes vistes magnífiques.

De camí cap a Camarones ens hem anat parant a admirar la fauna espontània: hem vist maras que son com unes llebres grans, nyandus amb les seves cries corrent darrere la mare.

Camarones es un petit poble amb port. Moltes de les seves cases de colors son de finals de segle XIX i estan molt ben restaurades. Una d’elles era la Casa de la Llana, casa telègraf i lloc on es dipositava la llana de les diferents estàncias per tal de poder-la embarcar als seus destins.

Un jutge de pau i estancier va ser el pare de Juan D. Perón que hi va néixer i després es convertiria en president del país.

Deixem per avui les carreteres de ripio i per la RP3 hem arribat fins a Comodoro Rivadavia. Ens ha costat. Només puc dir que, aquesta zona de Patagonia, te unes carreteres interminables.

Hem dormit genial darrera una YPF amb zona preparada i tancada per a la pernocta, amb WC i la cafeteria.

i l’aventura continua…

17 d’octubre

Ahir, per les carreteres de ripio, un cotxe ens va esquitxar una pedra al parabrises i ens va fer un foradet al vidre que es va anar escardant.

Avui a primera hora estàvem a un taller de la petita ciutat de Comodoro Rivadavia que vam trobar per l’aplicació iOverlander. Es fa dir el Dr. Parabrisas i, en 15 minuts, ens ha fet una primera cura d’emergència que esperem eviti mals majors.

Avui hem posat direcció a Puerto Deseado.

Deixem enrere la província de Chubut i entrem a la província de Santa Cruz, regió de Patagònia.

El tram que va fins Caleta Olívia per la RP3 és una platja immensa, deserta, sense res al voltant i certament inhòspita.

Tant a Comodoro com a Caleta es treballa l’extracció i refineria de petroli. No és difícil trobar les màquines a peu de carretera.

També a cada tant, es van trobant petits altars de difunts dedicats a la Difunta Correa, un personatge objecte de cert culte i pelegrinatge, que te la seva llegenda: una dona enamorada del marit. Aquest se’n va a la guerra i ella el segueix pel desert amb el bebè dels dos en braços. Al poc temps la troben morta travessant el desert per manca de provisions, però miraculosament el bebè està viu i mamant del seu pit.

Al lloc on suposadament va morir hi han fet un poble i per les carreteres es troben molts altars amb ampolles d’aigua com ofrena.

Hem parat a posar aigua i benzina a un poblet minúscul que es diu Fitzroy, però que no te res a veure amb la muntanya del mateix nom.

L’aigua l’hem agafat d’uns dipòsits on la gent va a emplenar ampolles per beure perquè, ens expliquen, que l’aigua de la xarxa és salada i només la utilitzen per rentar la roba.

I hem fem un llarg camí fins al Cabo Blanco.

El camí ha estat llarg, de ripio, travessant estancias i kms i kms de planura verda amb milers d’ovelles, petites i grans, però també maras, nyandus, guanacos, llebres… ha estat un festival.

I finalment ha arribat la sorpresa: entre mig del no res, ha aparegut el mar en mig d’unes roques inesperades, coronades per un far majestuós.

Semblava mentida, una aparició. El sol s’estava ja ponent i estàvem sols al mig del no-res.

Després de sopar hem sortit a mirar el cel. Era un increïble espectacle on es podien identificar perfectament la Cruz del Sud, Escorpió, la via Làctia. Ha estat una bona experiència.

18 d’octubre

I aquest mati a 12 graus en Miquel s’ha tirat a l’aigua! Que bàrbar! Per a mi està massa freda encara.

Hem fet una bona caminada explorant aquest indret solitari. Hem vist un lleó marí nedant feliç i uns paisatges espectaculars.

Després hem posat direcció cap a Puerto Deseado per les carreteres de ripio que ens han fet tapar-ho tot amb plàstic perquè la pols es cola per tot arreu.

Pel camí hem vist de nou guanacos, maras, moltes ovelles amb cries i llebres però lo que mes ens ha entendrit avui és una femella nyandú amb deu cries petites corrent com podien darrera seu. Ella alentia el pas per a que les cries no es dispersessin. Ha estat preciós.

Després hem arribat a Puerto Deseado, on l’única bellesa seria l’estuari del riu Deseado, i mes enllà la Isla de los Pingüinos però que bàsicament és un port pesquer industrial. Aquí està instal·lada una de les fàbriques de Pescanova.

Ens hem instal·lat al càmping municipal davant del mar, gestionat per un senyor bolivià que estava molt informat del seu entorn i del país en general. Un plaer parlar amb ell.

19 d’octubre

Dia núvol. Hem aprofitat per a fer una mica de neteja i protegir lo mes essencial de la pols que genera el “ripio”. Ho hem fet cobrint amb plàstics, a veure si funciona. Hem emplenat el dipòsit d’aigua i la nevera i aprofitem el wifi per connectar-nos amb la gent que estimem.

Per aquí és habitual no tenir ni cobertura ni wifi però no els fa cap falta: parlen directament entre ells. Som nosaltres que ens n’adonem de lo acostumats que estem a la immediatesa del Google o el whatsapp. Potser massa acostumats.

He llegit que el nom gentilici de Patagònia, Patagones, el va dir Magallanes per primer cop i va ser una expressió de sorpresa davant la grandària d’aquests homes indígenes de mes de 2 metres d’alçada. Es veu que va dir “qué patagones” que volia dir “quins peus tan grans” (del llibre Hacia los confines del Mundo de Harry Thompson)

Ara però no hi ha indígenes. De fet, els únics que hem vist amb trets indígenes son els bolivians. N’hi ha molts que han vingut a treballar a Argentina.

No hi ha indígenes però si coses curioses com aquest fort vent patagònic o la salinitat de l’aigua que aflora deixant un paisatge blanc com en el Cañadon del Puerto on el llac és sencerament de sal.

L’hem anat a explorar. Son uns paisatges lunars, sense res ni ningú, però de una bellesa impactant.

Ens hem instal·lats més avall, al costat del mar, davant l’ isla del Rey, des d’on podem veure els pingüins amb els binocles.

El silenci és absolut només trencat pel vent, algun ocell o el bram d’algun pingüí.

I mentre estàvem sopant, ens ha vingut a veure un petit lleó marí…potser atret per l’olor del pollastre rostit que he fet per sopar.

Paraules que ens han cridat l’atenció

Frapera = cub amb gel per refredar el vi a la taula

Desaguar en la banquina: buidar aigües grises a la vorera de la carretera

20 d’octubre

Aquesta nit el vent patagònic bufava de valent però aquí estem de nou creuant aquesta terra inhòspita direcció als “bosques petrificados”

Sortint d’aquests camins, hem parat a una cova que han dedicat a la Verge de Lourdes i que és un paratge natural rocós en mig del no res. Tota una sorpresa.

El triangle invertit que forma el mapa d’Argentina es va fent estret a mesura que hem anat baixant cap al sud i ara anirem aprofitant aquest fet per visitar també la part oest que llinda amb Xile, ja que les distàncies interiors es fan mes curtes (tot i que aquí tot és immens)

Avui es fa difícil conduir amb aquestes ratxes tan fortes de vent, sort que la carretera va pràcticament deserta, tot i ser la RN 3 que és la que connecta Buenos Aires amb el Sud. De fet, l’utilitzen molts camions de transport que van a Xile.

I hem arribat al Parc Nacional i Reserva Natural de los Bosques Petrificados.

Lo que ens ha sorprès d’entrada és el paisatge: el terra rogenc, ben sec i les muntanyes planes per l’erosió del vent però com si estiguessin retallades amb un tiralínies. Altres tenen sediments fent curiosos dibuixos, i també estan les muntanyes blanques.

Malgrat aquesta aridesa ens hem trobat maras i guanacos que tenen aquí el seu habitat.

El bosc en si mateix es va crear al 1954 per protegir el jaciment de troncs fòssils trobats de fa 140 milions d’anys. Diuen que és el mes important del món representatiu de l’estepa patagònica.

La veritat és que és espectacular veure els troncs de les immenses araucàries convertits en pedra com per un encanteri, però l’encanteri va ser el canvi climàtic del juràssic amb forts vents que van fer caure els arbres i l’erupció de volcans, les cendres dels quals van colgar els arbres i els van fossilitzar. Semblen fusta però son de pedra.

Creuant aquest paratge espectacular (Meseta del Pedrero) hem anat a buscar la RP 12 vorejant el volcà “Madre e hija”, la zona de la Laguna Grande.

Només sortir de la Reserva el paisatge ha tornat de nou a les planures patagòniques, que ens han permès veure conills, maras, un armadillo creuant la carretera, una guineu grisa preciosa, grups de guanacos, de nyandús i de cavalls salvatges.

El guia de la reserva comentava que, després de l’erosió volcànica, en aquesta terra ja no creix pastura per ovelles (realment no se’n veu ni una fa estona), llavors el que fan molts estancieros es llogar les terres per extracció d’or i plata. Potser es veritat, però no ho hem vist.

En l’àrea de Las Sierras, a la RP12 de ripio, les formacions muntanyoses ens sorprenen en varietat de formes i colors (fins i tot el rosa!) .

Se’ns fa fosc arribant a Pico Truncado, ja a la carretera nacional asfaltada (RN43), i ja és hora de trobar lloc per dormir.

Aquesta zona està plena de pous de petroli i acabem dormint al poblet següent, Koluel Kayke, mes petit i acollidor.

21 d’octubre

Ha estat una nit freda en la que hem arribat als cero graus, però al matí ens llueix un bon sol.

Hem posat direcció oest, a la Cueva de las Manos però la distància és llarga.

Els primers kilòmetres estan plens de màquines extractores de petroli. Fan un efecte estrany. En constant moviment furgant i xuclant l’energia a la terra, aquesta que estem esgotant.

La conducció avui és per asfalt però amb ratxes de vent molt fortes que ens desvien i obliguen a frenar sovint per no perdre el control de la furgo. Fins i tot hi ha senyals de trànsit curioses (el dibuix d’una palmera volant) que t’avisen de la força del vent que, de fet, no calen perquè el vent mateix ja se n’encarrega d’avisar-te.

I el paisatge continua pla per la RN43 amb extraccions mineres.

I hem arribat a la mítica Ruta 40 la que uneix la Quebrada de Humahuaca a Bolívia, amb Ushuaia al sud d’Argentina, i que és la protagonista silenciosa del llibre On the road de Kerouac.

Està deserta però ens mostra les primeres imatges imponents de la Cordillera dels Andes completament nevada. Es un moment molt emocionant.

Hem passat Perito Moreno, el poblet (no el glaciar), ple d’hotelets pels visitants d’aquesta àrea.

Hem continuat fins al centre de visitants del Parque Patagònia.

Aquest parc que encara està creixent i habilitant-se en algunes parts, es va crear per protegir dos animals en perill d’extinció: el huemul (similar a un cérvol petit) i el macà tobiano (un au), però també per a reincorporar altres animals salvatges com el puma.

Aquest espai natural forma part d’un projecte conjunt amb Xile per a protegir les espècies autòctones.

Aquesta part argentina te mes de 500 km2 i, a part de veure guanacos, armadillos, choiques (similar als nyandús), te uns paisatges espectaculars formats per parets escarpades i la vall del Rio Pinturas. En una d’aquestes parets es on es troba la cueva de las Manos.

Al centre de visitants ens han donat totes les explicacions i les rutes que podem fer i ens han donat un petit disgust: la cueva de les manos està tancada per un despreniment que bloqueja el camí d’accés.

El camí que travessa el parc te uns 18 km on estan indicats els diferents miradors i excursions que es poden fer.

Era ja migdia i hem dinat al mirador los balcones des d’on es veu la vall del riu Pinturas i fem uns petita ruta per veure tota la vall des de dalt que es magníficament verda.

Després hem anat a fer la ruta de La Bajada de los Toldos que consisteix en baixar fins a la mateixa llera del riu i travessar-lo. Aquesta excursió et deixa veure clarament la cova de las Manos i l’accés amb el despreniment que no permet l’accés, una pena, però et permet sentir per on corrien i vivien aquests avantpassats que van deixar-nos l’empremta de les seves mans a la paret.

Després, ja amb el sol en retirada, ens hem instal·lat a la zona d’acampada lliure del parc. Demà seguirem investigant aquest magnífic lloc.

22 d’octubre

Avui una altre nit de fred a fora la furgo. Ara a les 8.10 am el termòmetre exterior marca 3,5 graus.

Hem dormit molt bé i al costat teníem una família de guanacos que també estaven descansant.

Estem al costat de la frontera amb Xile així que hem decidit creuar-la i fer cap al Nord. Donem-li temps al sud i les seves baixes temperatures a que pugin una mica.

Avui hem fet dos rutes dins d’aquest Parc Nacional.

Una d’elles ha estat a la Meseta Sumich pel Sendero Koi. Aquesta zona és on suposadament apareixen els pumes, però no n’hem vist cap. D’altra banda, no se com haguéssim reaccionat! El que si que hem vist és un còndor majestuós. La caminada és per l’estepa plena de calafates que comencen a tenir flor, la fruita del qual diuen que és molt saborosa.

L’altra ruta que hem fet és la del Sendero de la Tierra de Colores.

Aquí ens hem sorprès i molt perquè passes del gris, al verd, a l’ocre, al rosa, al groc, al marró… és com si estiguessis al país de les meravelles! I tot te una explicació: fa 130 milions d’anys aquesta era una zona volcànica i els diferents materials explosionats amb les seves diferents composicions minerals fan que la terra obtingui aquests colors.

Hem fet un mos allà mateix i hem estat una bona estona parlant amb un argentí d’origen basc que ens demanava molta informació d’Euskadi. A canvi, ens ha explicat també moltes coses d’aquesta zona i ens a convidat a visitar la seva “chacra” (terreny) on cultiva fruita per a exportar.

Hem passat després pel centre de visitants a dir que marxàvem, tal com ens havien recomanat, i hem estat una bona estona xerrant amb la Juli, la noia que informava avui i que ens ha explicat moltes curiositats del lloc i els animals.

23 d’ octubre

Nit entretinguda: al càmping han fet una festa amb música fins les 6h del mati.

Quan ja havíem agafat la son, ha començat a sonar una alarma dins la furgo que no teníem ni idea de que era…buf!!! Sort que en Miquel ho ha pogut solucionar.

Al migdia, i per fer-nos passar les penes, hem anat a dinar al restaurant Rastro del choique, un lloc de cuina tradicional que ens havien recomanat.

Així que ara toca migdiada, per compensar la nit del lloro andina que hem passat avui. Demà serà un altre dia!

A la Patagònia hi ha una dita: “los que se apresuran pierden el tiempo” Així que avui calma i relaaaaax!

24 d’octubre

Avui hem anat a visitar la chacra (el terreny de cultiu) de Mikel Beloiza. Ell és la 4a generació de productors de cireres des de 1910 quan van arribar els seus avantpassats des del país basc.

La chacra està situada al sud, a la base de la muntanya i estava abastida en un primer moment amb aigua del llac Buenos Aires ( o Chelenco en Tehuelche, que vol dir el llac de les Tempestes), això va permetre el conreu d’arbres fruiters.

Quan va arribar la seva família van fer l’actual cortina d’arbres per protegir el camp dels forts vents. Una pràctica molt comú aquí.

Ens explica l’origen del nom del poble. Li diuen “Los Antiguos” perquè quan estava poblat pels Tehuelches, aquests marxaven amb la migració dels guanacos i aquí es quedaven, en l’assentament, les dones embarassades i els mes vells, d’ aquí el nom de Los Antiguos.

Ens comenta que el seu avi va començar fent pastures per vendre- les a les haciendas que tenien bestiar i algun que altre arbre fruiter, però després les pastures van perdre valor i van començar a fer créixer la seva pròpia plantació de cirerers.

Ens ha ensenyat totes les varietats de cireres que conrea i que tenen el cultiu i la producció escalonada:

Lavin que comencen a recollir abans de Nadal, Lapin, Sweet heart i Regina que es recull a finals de gener.

Actualment estan regant amb l’aigua del riu Jeinimeni i del riu Los Antiguos.

Ens explica que la clau de la producció de cireres està en la llum i que ell està modificant el sistema heredat dels seus per tal de millorar la producció.

Una d’aquestes millores es el sistema UFO de control de les branques de creixement en vertical, per aconseguir una alta densitat floració i producció de la planta.

Exporta la collita mitjançant una cooperativa i també ven cireres directament al mercat de Comodoro Rivadavia.

La Chacra es diu Mi primavera. Ens ha explicat que quan va tenir la seva filla li van posar de nom Huilen que vol dir mi primavera en tehuelche.

Ell espera que algun dia la seva filla continuï la nisaga de producció.

També ens parla de la quantitat de petroli que hi ha a la zona de Comodoro, Caleta Olívia i golf de San Jorge, del gas de tota Santa Cruz i dels jaciments d’or i plata que encara s’exploten.

Ha estat una trobada entranyable i ens demana que li enviem informació d’Euskadi i si podem buscar informació del seu cognom. Ho farem!

Després hem anat a fer el Paso Rodolfo Roballos perquè la gent de Project Adventure amb els que en Miquel va fer la Patagònia en bici, fan aviat una ruta en bicicleta per aquí i ens fa gràcia conèixer el terreny. És un altre dels possibles passos fronterers a Xile.

Les vistes del paisatge andí en aquest camí son impressionants. No hi ha paraules per definir aquesta grandiositat.

Hem fet un mos devant la neu perquè el Paso Roballos està tallat just a 30 km abans d’arribar a la frontera. La causa del tall és l’aigua del desgel que creua la carretera i lha desfet, tornant-la intransitable.

Hem hagut de recular i intentarem demà mati passar a Xile per la frontera de Chile Chico.

A la tarda hem estat passejant pel poblet Los Antiguos per tal d’acomiadar-nos.

XILE

25 d’octubre

I hem posat direcció Xile. Hem passat la duana argentina pel Paso Internacional Rio Jeinimeni només sortir de Los Antiguos.

Després ha vingut l’entrada administrativa a Xile i la revisió completa del que dúiem a la furgo.

Ja ens havien avisat que son molt estrictes i moltes coses fresques està prohibit passar-les, així que ja portàvem molt poques coses que ens poguessin fer llençar i que suposadament diuen que després les incineren.

I hem arribat a Chile Chico que està a la riva del mateix llac que los Antiguos, que a la part argentina es diu Llac Buenos Aires i en aquesta part xilena es diu Llac General Carrera, també conegut com Chelenco.

El poblet es petit i te un cert aire nòrdic amb casetes de fusta de sostres molt inclinats.

Aquí hem començat els tràmits de canvi de moneda i de canviar la targeta del mòbil per poder estar comunicats. La resta del dia l’hem dedicat a passejar pel llac i a conèixer una mica aquest nou lloc.

Demà hem de matinar

26 d’octubre

Aquest mati hem gaudit i molt del paisatge. Hem fet una caminada circular pel camí que porta a la Piedra Clavada, el Portezuelo, la Cueva de las Manos i el Valle Lunar.

El paisatge era espectacular i el vent ha sigut un fidel acompanyant. La Piedra Clavada fa 40 metres d’alçada i està així, clavada, enmig del Prat. La Cueva de las Manos diuen que no es tan espectacular com la d’Argentina però les petjades deixades pels Tehuelques fa 7.000 anys ens han emocionat.

El Valle Lunar és un conjunt de pedres fortament erosionades de diferents colors i que et dona la Impressió d’estar a la lluna realment.

Quan hem tornat a la furgo hem fet un mos i hem posat direcció a la Reserva Natural Jeinimeni que ha resultat una explosió de natura, exuberant.

El riu i el llac Jeinimeni son de un color blau turquesa intens! Els nois de la reserva han sigut super amables amb nosaltres i fins i tot ens han cobrat la meitat de l’entrada, que no és poc!

Ens hem instal·lat a la zona d’acampada que es diu zona del Silencio i estem completament sols… amb un rètol que diu “zona freqüentada por pumas” (!!)

El lloc es preciós! Esperem que el puma no s’hi acosti gaire.

Un cop instal·lats hem anat a fer el Sendero del Silencio que te 3 miradors al llac i en el que hem descobert 3 pica-soques immensos fent la seva feina.

Els bosc és de lengas i ñirres dos tipus d’arbres de la zona i van talant els avets introduïts de manera invasora.

I sopant dins la furgo, encara amb llum de dia i molt fred a fora, (6 graus), l’hem vist! Hem vist el puma! Caminava tranquil·lament a la zona on estàvem aparcats i ha passat just pel costat de la furgo.

La sorpresa i la bellesa de l’animal no ens ha deixat reaccionar per agafar la càmera i fer una foto, però ens hem quedat impressionants!

De color ros clar i amb una cua llarga i peluda, caminant tranquil, majestuós pel nostre costat!

En Miquel ha sortit per veure si creuava el pont del llac però ja no l’ha vist.

Lo de “zona freqüentada por pumas” era veritat!

27 d’octubre

Ha anat plovent tota la nit i ha baixat força la temperatura. Tenim 2 graus a les 10,30h

Quan hem sortit del parc Jeinimeni estava nevant amb flocs petits i les montanyes frontals tenien un blanc recent estrenat. Els hem comentat als nois de recepció que havíem vist el puma i ho han celebrat, perque tenen posades varies càmeres per a veure per quina part del parc es mouen.

Hem iniciat retorn cap a Chile Chico (única carretera de ripio possible, la X-753) i ens ha començat a nevar de valent!!

Ha caigut una bona emblanquinada però, a mesura que ens hem anat allunyant del parc ha anat parant i ha quedat només una mica de pluja.

Encara ens hem parat una estona a contemplar uns flamencs que resistien l’aiguat elegantment.

De tornada a Chile Chico hem comprat alguna cosa q ens faltava, hem posat benzina i ens dirigim per la carretera 265-CH cap a la carretera 7, o Carretera Austral, famosa pels paisatges que travessa, tot i que avui, dia de pluja, no ho podem apreciar gaire.

Hem parat al mirador per la Laguna Verde que te al costat una extracció de or i plata, i ja comencem a seguir el perfil de l’immens llac general Carrera, però rodejats de verd i amb les muntanyes recent nevades. Hem parat a la Quebrada del Diablo, espectacular baixada d’aigua.

És un país d’aigua! No se quants rius hem vist, quants estuaris, meandres i aigua a per tot i tota va cap al Llac General Carrera/Buenos Aires que finalment desemboca al riu Baker i a l’oceà Pacífic.

Aquest llac es immens i el portem veient i seguint des de Los Antiguos.

Hem arribat a Puerto Guadal que viu al costat del llac i d’unes extensions verdes esquitxades de casetes de colors.

I ja hem agafat la Carretera Austral i hem arribat i ens hem instal·lat a Puerto Rio Tranquilo que fa honor al seu nom.

Plou força i ens hem refugiat al càmping Bellavista. Tota una sorpresa.

28 d’octubre

Avui ha estat un dia tranquil per exercitar la paciència, la contemplació de la pluja i el plaer de recuperar-se a la vora d’una llar de foc de troncs ben generosos.

En algun moment ha parat de ploure i hem sortit a conèixer el poble. Hem reservat la ruta en vaixell que farem demà fins a la Cueva de Marmol que no es pot fer d’una altra manera.

Hem dinat al càmping…i ha estat molt mes que un dinar.

Resulta que el noi que porta el càmping és un cul inquiet. Es diu Andres i es cuiner i músic.

Quan li hem preguntat quin lloc ens recomanava per dinar ens ha dit que ell ens faria el millor dinar de Puerto Rio Tranquilo… i així ha estat, molt bo, molt ben presentat i amenitzat amb un petit concert de trompeta que ens ha fet ell mateix. Fantàstic.

Ens ha explicat que li havien concedit una beca per a un curs de música a Àustria i cuinant, que es la seva professió, estava estalviant per al viatge.

La tarda ha estat plujosa de nou i hem aprofitat per llegir i descansar.

Demà s’espera un dia assolellat.

29 d’octubre

Avui hem matinat per estar a punt al lloc de sortida de la navegació ‘Panchito Full Marmol” per a fer l’excursió a la Cueva de Marmol.

Ens han disfressat bé (capelina i pantalons…) i quan estàvem tots, 13 en total, hem anat cap al vaixell. El capità, Nelson (com s’havia de dir si no!) ens ha anat explicant tot el que anàvem veient i ha estat genial.

La cova de Marmol es un conjunt espectacular de formacions geològiques erosionades pel vent i l’aigua formant columnes de diferents formes i grandàries a nivell de l’aigua del llac. Les mes espectaculars porten el nom de catedral i capilla ja que van ser uns jesuïtes els primers que ho van descriure.

Hem arribat enfredorits i remullats però la navegació ha valgut la pena.

Després de dinar hem iniciat la ruta cap a la Bahia Exploradores. En aquest espectacular trajecte hem trobat el llac tranquilo, una vall entre muntanyes (ara nevades) amb una gran quantitat salts d’aigua.

El salt d’aigua mes espectacular per l’alçada i l’abundància, és la cascada Nutria.

Després el llac Bayo, han vingut els rius de color lletós que procedeixen del desgel i arrosseguen sediments del glaciar.

L’objectiu d’aquesta Ruta Exploradores és per a molta gent caminar sobre el glaciar del mateix nom amb un guia.

Tot el trajecte l’hem fet per carretera de calamina (així li diuen aquí al ripio) i anem seguint el Riu Exploradores que acabarà sortint al Pacífic desafiant les muntanyes.

Ja es fa fosc quan arribem a l’inici dels senders i ens preparem per a passar aquí la nit. Demà serem els primers en pujar.

30 d’octubre

Nosaltres no caminarem per sobre del glaciar perquè no portem equipament, però anirem amb la Kalma fins dalt als miradors.

Hem pujat ben d’hora al mirador del Glaciar Exploradores.

Espectacular!

Al davant, la cadena de muntanyes nevades amb el pic Sant Valentin destacant, ja que te 4.058 m d’alçada, i la punta del glaciar amb part de terra i sediments arrossegats barrejats amb gel de totes les tonalitats del blau. Meravellós.

La ruta que hem fet fins a l’origen dels senders que van al mirador ha estat amb unes vistes de les muntanyes nevades realment sorprenents.

El dia te núvols enganxats als pics i hem esperat una bona estona a que marxin per a veure-ho bé, mentre escoltem l’espetegar del gel i les caigudes d’algunes plaques de neu. És el Campo de hielo Norte.

Hem fet allà mateix un mos amb el sol agradable del migdia.

Després hem anat al Mirador del Glaciar. Cumbre de Cipreses

És un pont penjant (i una mica pengim penjam) que travessa el riu i ens porta a una pujada important per un bosc molt espès, de pel·lícula de por, que al final te un mirador diferent del glaciar i del mont Sant Valentin.

La baixada ha estat accidentada perquè ens hem despistat i hem sortit a l’enorme riu Exploradores, d’aigües braves en aquell tram i ni rastre del pont. Jo ja m’he vist per un moment passant allà la nit entre falgueres gegants, lianes immenses i cascades d’aigua. Però finalment hem trobat la tornada i tot ha acabat bé.

Lo curiós del cas és que, després d’aquesta mini aventura, hem posat direcció a Bahia Exploradores i ens hem creuat amb un camió que ha resultat ser del Sr. Orlando Soto, el personatge que ha muntat tot el circuit pel bosc que hem fet aquesta tarda i que ens ha portat al riu. Realment tot està connectat.

Arribem a la confluència dels rius Teresa, San Juan i Exploradores on hi ha un pont que no podem travessar per l’alçada de la furgo. Farem nit aquí.

31 d’octubre

Avui no fa tan fred (9 graus) i després d’esmorzar anem a veure la confluència dels 3 rius per sobre del pont. És ben curiós perquè cada un te un color diferent tot i que, un cop junts, predomina el color verd lletós. Junts formen el riu Bayo que desemboca a la Badia Exploradores i després al Pacífic.

Hem tornat cap a Puerto Tranquilo per aquesta X-728 que ens ha acompanyat aquests dies i que ens ha fet passar per 11 ponts i ens ha mostrat un munt de rius i cascades ( la millor la cascada de la Nutria) i les muntanyes plenes de neu. Tornar a Puerto Tranquilo és la única possibilitat de tornar a la Ruta Austral direcció Villa O’Higgins, però encara ens queda molt per fer.

Ja a la Austral parem a Puerto Bertrand on es pot gaudir el Rio Baker que ésel mes cabalós de Xile, que recorre 175 km fins al Pacífic i que més a baix és base de la pràctica del ràfting. El color del riu, d’un verd maragda intens i les muntanyes nevades de fons (amb el Pic San Valentin al mig) fan una magnífica postal.

Uns kms mes avall hem trobat la confluència amb el riu Neff que val la pena una petita caminada per veure el salt d’aigua del Baker i la confluència del petit Neff d’un altre color. Mentre ho gaudíem se’ns ha acostat una parella de còndors magnífics. És preciós!

Hem seguit fins a l’encreuament amb la ruta X-83 que va en direcció a Puerto Roballos per la banda xilena. Ens arribem fins al Parc Patagònia (al Valle Chacabuco) i fem nit aquí. El paisatge es espectacular, podríem pensar que estem al Paradís. Estem rodejats de muntanyes nevades i verd per tot arreu i els guanacs van passejant tranquil·lament.

1 de novembre

Hem descansat molt bé i el mati ens regala un sol lluent i un cel clar.

L’única boira ha sigut que amb tants kilòmetres de ripio, calamina i forats al terra, sembla que s’ha fet malbé la subjecció de les rodes de recanvi. Ens hem anat cap a Cochrane on ens han recomanat un parell de mecànics…però és “feriado” igual que a casa nostra.

Finalment hem trobat el soldador Sr. Lluís que ens havien recomanat i ens ha ajudat. Ell treballa també per a Viabilitat però te el seu negoci propi.

Hem estat treballant fins a passades les 17h de la tarda però la solució és bastant provisional. Ho hem tornat a muntar tot (com pesen les rodes i com ens hem posat de pols!) i ens hem adonat que estàvem sense dinar i sense forces. Una senyora que fa menjars a casa per encàrrec, ens han fet una pichanga, que ens ha salvat la vida, els ànims i ens ha tornat el bon humor.

De moment, després del Pichanga, ens quedem aquí a dormir i demà ho veurem tot mes clar, tot i que estem decidits a baixar fins a Villa O’Higgins per complir l’objectiu d’arribar fins al final de la Carretera Austral. Després veurem.

2 de novembre

Un dia esplèndid de primavera!

Hem anat a la Reserva natural Tamango que és un corredor faunístic molt ben conservat i es continuïtat del parc de Patagònia argentina. És una meravella la natura respectada i ben cuidada.

És zona de huemules i pudús (uns altres tipus de cérvol) però no n’hem vist mentre fèiem la caminada del Sendero Carpinteros de gairebé 10 km. seguin el riu Cochrane i arribant al llac del mateix nom, enorme i també compartit amb la veïna Argentina, on es diu Llac Pueyrredon. En Miquel s’ha banyat i tot!

En aquesta ruta vam conèixer a la Fernanda i el seu marit, dos professors universitaris molt agradables que tenen cabanyes a les Termes Chillan i ens hi han convidat. A veure si ho podem fer.

En tornar a la furgo encara hem fet un altre bany al llac (jo només de peus que està molt freda!)

Hem dormit aquí mateix perquè hi ha una zona d’acampada davant del llac. El silenci és espectacular, només trencat per una queuelte famella(o també dita tero), que incuba uns ous i els defensa.

3 de novembre

Ens hem acomiadat d’aquest Edèn i seguin la carretera Austral, posem direcció a Caleta Tortel delta del riu Baker. La guia diu que es patrimoni de la Humanitat. Els primers colonos van arribar al 1955 i sembla que tenen poca aigua i llum. Ho comprovarem.

La ruta Austral en aquest tram es boscosa, verda, amb rius, salts d’aigua i llacs i rodejada de pics nevats. Espectacular.

Prop de Caleta Tortel ens hem retrobat amb el Rio Baker amb un cabal immens i de color verdós del desglaç.

I hem arribat a Caleta Tortel, un poblet remot entre dos glaciars, que no te carrers: tot son passarel·les de fusta!!! És sorprenent, diferent amb el riu Baker als peus que ho humiteja tot.

Hi ha una “costanera” que recorre tot el poblet i en base a la qual es van distribuint les cases amb passadissos de fusta que hi arriben a cada porta.

Es veu que la van fundar uns “colonos” al 1955 i la van anar construint pas a pas.

Ens comenten que s’omple de turisme al seu estiu i és un lloc bonic de visitar però que és un lloc difícil per a viure ja que no tenen producció, agricultura i ramats i tot els ha d’arribar del riu o de fora en vaixell i després pagar a algú per a que ho pugi del vaixell a les cases, restaurants o serveis del poble.

Hem dormit a l’entrada del poble.

4 de novembre

Hem sortit molt d’hora cap a Villa O’Higgins en un mati assolellat però ben fresc, 8 graus i amb molta boira per sobre del riu que l’hi dona al paisatge un aire misteriós. El riu immens continua la seva ruta plàcida i impertorbable.

Hem arribat a Puerto Yungay on la carretera Austral queda interrompuda per el Fiordo Mitchel que es travessa en un transbordador per poder continuar endavant.

Al transbordador anàvem amb 2 cotxes mes i ha estat una passejada tranquil·la.

En arribar a Rio Bravo ja hi havia una bona fila de cotxes esperant, que no hi cabran pas al transbordador, cosa que ens alerta per estar demà aquí ben d’hora per a poder fer la tornada.

Ho ha un grup d’onze motards que, per lo empolsinats que van, molt probablement venen de tornada de fer el final de la Austral a Villa O’Higgins com farem nosaltres.

Ara, de moment, anem seguint el Rio Bravo per una zona espessa de boscos amb alguna granja aïllada.

És curiós que la Carretera Austral dona la volta a poc de sortir de Rio Bravo i, per tant, acaba aquí, però sempre ha estat Villa O’Higgins el final simbòlic d’aquesta sorprenent i mítica carretera (l’últim tram es fa per la X-91)

La neu, els rius i els còndors ens acompanyen en aquest tram.

Hem dormit al costat del llac dels Cignes on prèviament i, amb el sol de la tarda, ens hem donat un bon bany amb les muntanyes nevades de fons d’escenari.

5 de novembre

I avui toca fer el camí de tornada Rio Bravo – Puerto Yungay per agafar transbordador i després el ferry que fa el trajecte fins a Puerto Natales

Ens hem posat ben d’hora a la carretera i a l’arribar a Puerto Yungay hem hagut d’esperar una bona estona fins que ha arribat el ferry, hem fet tots els tràmits, hem pujat a bord i hem pogut acomodar-nos.

Hi ha moltes més furgos a bord, plenes de pols com la nostra i suposo que cansats dels camins ripio i calamina.

El viatge se’ns farà llarg: son 42h de travessia però la bona notícia és que podem baixar a dormir a la furgo i els menjars ens els fa la naviliera, una avantatge!

Després de sopar arribem a Caleta Tortel (ara la veiem des del mar) des d’on pugen un carregament de fusta i uns quants passatgers més. En total, no som més de 50.

6 novembre

Nit bressolada pel moviment del vaixell, però hem dormit bé.

El menjador, on ens serveixen els àpats, és petit i cal compartir taules. Avui hem esmorzat amb una parella xilena que treballen en el sector de la cria i transformació del salmó, des de l’alimentació fins que arriba al consumidor. Un procés interessant no exempt de contaminació.

Anem navegant pel canal Messier i en un moment donat, el capità ens ha avisat de que anàvem a passar davant d’un vaixell embarrancat que valia la pena veure i així ha estat. Era el vaixell Capitan Leonidas. Abans de la creació del canal de Panamà els vaixells mercants passaven per aquesta ruta que estem fent i aquest vaixell, degut al mal temps, va embarrancar just on una caravel·la antiga de fusta ja hi havia naufragat. Més tard, amb el conflicte entre argentins i xilens, va ser utilitzat per a fer pràctiques de tir i ara mostra els forats de bala, el rovell del temps i una profusa floració que li dona una bellesa solitària ben especial.

Hem seguit ruta i hem passat davant d’illot que te instal·lada la Stela Maris, la Verge dels Mars, i, quan passen per davant els vaixells, fan sonar les seves botzines com a símbol de respecte. Ha estat un moment emocionant.

Un altre estona curiosa ha estat cuan hem arribat a Puerto Edèn. Un seguit de barquetes han descarregat marisc i altres productes que el nostra Crux Australis transportarà ves a saber on. Aquí ens han deixat baixar a terra una estona (mentre fan carrega i descarrega) i hem pogut tastar unes algues compactades per a fer fregides amb all o per afegir als rostits. Son molt bones, així seques. Les hem comprat i espero que ens agradin un cop cuinades.

Puerto Edèn està situat al sud del Golfo de las Penas i dins del Parc Bernardo O’Higgins. Al 2002 tenia una població de 176 persones i fa 6.000 anys estava poblat per la població indígena anomenada Kawesqar que s’alimentaven de peix, de carn de foca, nutria i balena i necessitaven poc per viure: una canoa, una tenda lleugera coberta de pells i fulles, de ràpid muntatge i desmuntatge. Utilitzaven estris de caça, pesca i recol·lecció d’aliments… i els habitants actuals son hereus d’aquells pobladors. Es de destacar que, dels 176 habitants , només 70 son dones.

Hem reprès navegació, passant entre un munt d’illes i fiords. Estem navegant pel Pas de Lingue i la natura és exuberant, entre muntanyes, a l’esquerra el Campo de hielo Sur i a la dreta la sortida (entre illes) al Pacífic.

Hem passat per l’estret Paso del Abismo (entre l’illa Saumar i l’illa Wellington) i ja sortim al Canal Wide: i pensar que els grans vaixells de mercaderies passaven per aquí abans d’existir el Canal de Panamà!

Hem continuat ruta amb un dia gris i alguna pluja puntual.

Hem aprofitat per llegir. En Miquel el llibre El descubrimiento del Puerto del Hambre de Sarmiento de Gamboa, i jo acabant el Hacia los confines del Mundo de Harry Thompson que m’ha fet sentir encara mes emocionant aquesta aventura, perquè he estat acompanyada dels personatges de Darwin i FitzRoy. Tot un plaer.

El vaixell s’ha acostat una mica més a la costa pacífica, el mar es fa mes obert i les onades es noten però tornarem a entrar de nou als canals que separen la profusió d’illes i illots que formen la costa pacifica xilena. Espero que aquesta nit puguem dormir sense massa dificultat.

7 de novembre

Avui darrer tram de navegació. El dia s’ha llevat núvol i el mar en calma.

Després de la dutxa baixem a esmorzar i ens comenten que arribarem a Puerto Natales després de dinar, o sigui que encara ens queda trajecte. Ara estem navegant pel Canal Union entre la Península de Zach i la península Benson. Al mapa no sembla gens fàcil.

El paisatge muntanyós i nevar continua sent una sorpresa constant. Hem passat el glaciar Sarmiento, d’un blau intens per l’antiguitat del gel i, mes tart, per les que denominen las Torres del Paine “falsas” perquè s’hi assemblen molt en perfil.

Hem vist també una plataforma salmonera, que ha despertat en una companya de travessia el comentari en contra per la contaminació que generen a causa dels antibiòtics i el tipus de menjar que els donen i que queda a les aigües.

Ja a l’entrar al canal Valdes trobem un dofí primer, i un lleó marí després, jugant al nostre voltant.

Aviat entrarem a la Bahia Ladrillero i arribarem a Puerto Natales.

Hem compartit viatge amb gent molt interessant: Pablo un jove conductor d’autobusos estudiant de mecànica a la Universitat de Punta Arenas i que ens ha recomanat el mecànic per a que ens arregli les rodes; Laura, una persona entranyable, valenta i viatgera que ens ha ensenyat com toca el ukelele i el trompe, un instrumento mapuche; Carlos i Rosalia de la Estància Los Cerros a Ushuaia, que ens han convidat al “marcado” de les vedelles; una feminista xilena que m’ha recomanat un llibre que pinta molt bé…. i així…un viatge molt entranyable a part dels paisatges que t’emplenen els ulls i el cor.

I ens hem hagut d’acomiadar en arribar a Puerto Natales de tota la gent encantadora que hem conegut, inclosa la tripulació.

Hem trobat el soldador que ens havia recomanat en Pablo per solucionar el tema de les rodes de recanvi i allà hem passat la tarda desmuntant.

Potser demà estarà resolt.

Dormim davant el mar i d’una colònia de cignes de coll negre.

8 de novembre

Avui ens hem llevat tart perquè hem d’esperar que ens avisi el mecànic si ja podem recollir els suports arreglats.

Avui doncs mati de passeig per Puerto Natales, petita ciutat centrada en les activitats de muntanya properes (Torres del Paine i Perito Moreno) i que pertany a la província independent de Nueva Esperanza.

Hem estat mirant prediccions i sembla que s’acosta una depressió important de pluja i vent que ens fa dubtar sobre si ens convé que el nostre proper destí sigui aquest.

A la tarda hem anat al mecànic i hem hagut d’esperar una estona, però ha fet bona feina i pensem que quedarà solucionat.

Després hem fet neteja de la pols dels camins en tot lo de la bodega i un cop tot net, hem muntat els suports reparats…hem acabat passades les 23h!!!

Sembla que aguantaran!!!

9 de novembre

Avui dia de pluja i vent ben fort.

Les coses de l’interior de la furgo (roba, estris de cuina, etc.) ja ho portem tot protegit de la pols amb plàstics. Ara hem anat a buscar un plàstic gran per protegir lo de la bodega que ahir vam deixar net, ja que encara ens queden hores de ripio.

I ja disposats de nou a l’aventura, posem direcció a las cuevas del Milodon.

Cap a finals del segle XIX un explorador alemany va descobrir, en aquestes coves, les restes d’un animal herbívor de 4 metres d’alçada: el Milodon. Aquesta troballa va inspirar a Bruce Chatwin a escriure En la Patagonia.

La cova es va formar fa 14.500 anys i te 200 m de profunditat. Les excavacions han proporcionat molta informació a paleontòlegs i arqueòlegs sobre la fauna d’aquella època i sobre les persones que la van habitar, però encara no està excavada totalment.

El Milodon va ser una mena ós mandrós, lent però temible per la seva grandària, les seves urpes i un seguit d’ossets incrustats al pel, vestigis d’una possible closca protectora, com ara la dels armadillos.

Ens comenten els conservadors del parc on està la cova que estan començant mobilitzacions per reclamar salaris justos i que probablement afectarà a tots els parcs de la zona, a partir de dissabte. Esperem que la Administració els resolgui el tema aviat i que aquesta situació no es impedeixi veure coses importants.

El temps s’està complicant molt (vent molt fort i pluja) i decidim finalment que farem la part de muntanya d’aquí a uns dies per poder gaudir-ho bé. Posem doncs direcció a Punta Arenas, per la Ruta del fin del Mundo, la ruta 9 Norte…en direcció Sur.

Aquesta és la zona de Magallanes, el Sud de Xile.

I ens allotgem a les Cabanyes Las Piedras, que tenen un jardí enorme on acullen furgos. Alejandro el propietari és un llibre obert i en un moment ens ha prioritzat lo mes important per a veure, des de la replica del Beagle, al museu etnogràfic i d’altres idees.

Estem en ple estret de Magallanes. És una zona espectacular que transpira la història dels grans descobridors i de la que ens sentim partícips. Molt emocionant.

10 de novembre

Avui hem anat a veure les rèpliques dels vaixells Victoria (que va comandar Magallanes) el Beagle (comandat per FitzRoy, acompanyat del naturalista Darwin cartografiant el sud de Xile) i el Endurance vaixell amb el que Shackleton volia creuar l’Antàrtida i va quedar embarrancat en el gel. La tripulació va arribar a l’illa Elefant a demanar ajut fins que el pilot Pardo va salvar a la tripulació en una petita barca. Tots uns herois aventurers!

Hem anat a després al cementiri municipal molt curiós, colonial i colorista que, diuen, es el mes bonic de Sud-Amèrica. Recorda molt al de Recoleta a Buenos Aires. La gran entrada que te, la va propiciar i pagar una dona, una gran empresària de l’època (finals del XIX) que es deia Sara Brown, a condició de que ningú mes que ella entres per aquella entrada, i així ha estat. I allà esta enterrada també la família Menéndez, prohom de l’època que va fer molts diners i…que també va acabar amb bastants indígenes que li feien nosa.

Després hem anat al Museu Maggiorino Borgatello, una mena de museu etnogràfic amb definició de tots els pobles de la Patagònia, i on l’església te un paper gens neutre.

Hem anat a dinar al mercat municipal una Chupe de Centolla que estava boníssima!

A la tarda hem passejat per Punta Arenas, la costanera, els nius de cormorans, les grans escultures als conqueridors i hem intentat entrar al museu naval però està en manteniment.

A la nit hem sopat al Sotito’s Bar: hem tastat el primer pisco-suor d’aquest viatge (que bo!!!) i hem menjat ostiones a la parmesana i un bé rostit boníssim. De postra un pankeke de poma. Tot molt bo. Ens van recomanar aquest lloc i ha valgut la pena.

Mentre sopem veiem l’estret de Magallanes i els núvols que estan ocupant tot l’espai al mar.

11 de novembre

Avui posem direcció al Fuerte Bulnes, situat en la Punta Santa Ana.

Manuel Bulnes era el president Xile al 1843 i en aquell moment va fer enviar un vaixell (el Ancud) a Magallanes, amb soldats xilens i capitanejada per l’anglès John Williams. Quan van arribar a Puerto del Hambre van declarar la zona territori xilè i van posar la bandera i una mica mes amunt, van fundar el Fuerte Bulnes que, segons la història, era una zona ventosa i de terra erma i la van acabar abandonant, per anar a fundar l’assentament de Punta Arenas

Hem visitat Puerto del Hambre que conserva restes de les excavacions que va fer Sarmiento de Gamboa, i la Bahia Mansa, que fa honor al seu nom. Després hem pujat al Fuerte Bulnes que és un lloc pintoresc (com els fuertes de les pel·lícules del Far West) però important per a ells, els xilens, perquè és part de la seva història.

Seguim la ruta 9 Sur (de ripio un altre cop!), trobem la tomba del almirante Pringle Stokes del Beagle, travessem el Rio San Juan, el Santa Maria i el San Pedro i entrem en la zona del cap Froward el punt mes al sud del continent americà!.

Hem fet nit entre el bosc i el mar.

Ha estat una nit tranquil·la tot i que estàvem rodejats de xilens que arribaven i es posaven a fer foc per al seu asado! És cap de setmana.

12 de novembre

Avui ens hem llevat d’hora per a fer la ruta a peu fins al far San Isidro, també l’últim far del continent americà. La ruta és preciosa perquè va seguint l’Estret de Magallanes i contrasta molt veure tota l’estona el mar i el Monte Sarmiento al fons ben nevat (2300 m), amb tota la Cordillera Darwin.

El camí son 12 km bastant planers però tota l’estona per còdols i això ho fa bastant dur.

Les vistes des del far son magnífiques.

Hem fet un mos arrecerats del vent i en acabar el camí de tornada he hagut de remullat els peus a l’aigua del mar a veure si es recuperaven.

Hem posat direcció al Parc Nacional volcànic Pali-Aike (que vol dir Terra del Dimoni en tehuelche).

El paisatge ha canviat totalment. Hem deixat enrere els boscos verds i ens endinsem en planures seques amb estancias. Tornem als vedells i les ovelles i parem a la Estancia abandonada San Gregorio.

Aquesta estancia era propietat del prohom asturià Menéndez. Sembla un poble fantasma i estan totes les instal·lacions de la transformació de la llana talment com si acabessin de marxar els obrers. Inclús està el vaixell ancorat i rovellat a la porta, com qui diu, davant mateix, a la Bahia San Gregorio.

No hem trobat informació de què va passar, però si que actualment es reivindica l’ús d’aquests espais per a projectes turístics.

En aquestes planures àrides retrobem els nyandus, guanacos i una mofeta.

També hi ha molta instal·lació subterrània probablement de gas.

I la sorpresa estava al final del camí (cap avis abans), a la tanca d’entrada del parc.

El parc volcànic està tancat per paro de los guarda parcs de tots els parcs de Xile.

I no ha aparegut ningú. I aquí estem, preparant-nos per fer nit aquí rodejats de guanacos al mig del no res i amb una posta de sol increïble.

13 de novembre

Ha estat una nit molt silenciosa i tranquil·la.

Hem esperat fins les 9h per si venia algú a obrir el parc, però l’únic cotxe que ha arribat era el d’un altre visitant frustrat, així que hem decidit abandonar l’objectiu.

En el camí de tornada hem vist (apart de guanacos i nyandús), una guineu i un rapinyaire pendent dels moviments de tots.

Ens dirigim doncs al Cabo Virgenes, on hi ha una pingüinera. Com que es una zona transfronterera, ens toca passar a Argentina de nou amb la consegüent paperassa. El pas es diu Monte Aymond i en territori argentí representa el final de la ruta 3 que connecta amb Buenos Aires.

ARGENTINA

La zona que travessem és planura amb aïllades muntanyes volcàniques i evidents rius de lava. I ens hem trobat amb la Laguna Azul un immens cràter amb un llac que canvia el color en funció de la llum que rep. Passejar per aquesta zona ens ha tret el “disgustillo” de no haver pogut entrar a Pali-Aike.

Per arribar a Cabo Virgenes hi ha una carretera (la 51) que han tallat perquè ara es privat i estan fent l’entrada d’una hacienda. Ens han fet fer una bona volta i això no és el primer cop q ens passa!

Estem de nou per la mítica Ruta 40 que comença aquí al cabo Virgenes, primer anem a la pinguinera però es veu que el km. 0 està al costat del far. El buscarem!

Aquesta zona per la que hem passat és immensa i plena de jaciments petroliers, instal·lacions de oleoducte i gasoducte… i ovelles, guanacos, nyandus i milers d’aus.

La pingüinera en teoria és la 2a. mes gran d’Argentina després de Punta Tombo i és cert que hi ha molts individus, però al ser molt gran, plana i amb vegetació baixa, dona una sensació de obertura tal que sembla que els falti protecció, però no, s’ho organitzen molt bé els pingüins. Ara continuen covant els ous que no neixen fins a finals de novembre.

Hem anat fins a la punta del cabo Virgenes però és un gran oleoducte.

Hem trobat un lloc perfecte per dormir mirant al mar aprop de la pingüinera.

14 de novembre

Ens despertem envoltats d’una boira molt espessa que no ens deixa ni veure el mar.

Hem anat cap al far de Cabo Virgenes i amb emoció hem arribat fins al km.0 de la mítica Ruta 40 de la que portem fets ja bastants kilòmetres… i no poques aventures compartides amb la nostra furgo, la Kalma.

La ruta de tornada se’ns ha fet una mica repetitiva (tant de ripio és molt pesat), però finalment hem arribat a Rio Gallegos, una petita ciutat arran de l’immens riu del mateix nom.

Hem aprofitat per carregar el mòbil i la cartera amb companyia Telefónica i bitllets argentins respectivament i després de fer una volta, hem decidit anar cap a Punta Loyola.

Aquí hi ha un vaixell ancorat, el Marjorie Glen, amb una història tràgica i estranya al hora : un vaixell construït a Escòcia, amb bandera Noruega que transportava carbó des de Gran Bretanya a Rio Gallegos, quan Argentina n’és una gran productora! De fet a 300km està Rio Turbio que és un gran jaciment. Coses de la història o… ves a saber!

No ens agrada aquest espai desolat amb el vaixell mort i abandonat i posem direcció al Parc Nacional Monte Leon.

Aquest tram se’ns ha fet molt difícil i ha estat perillós a causa del fort vent que ens arribava a desplaçar la furgo de la carretera i que, sumat a les fuetades que deixaven anar els camions que venien en contra, l’ha convertit en un malson.

I hem dormit just a l’entrada del parc arrecerats per les cases de la que va ser l’antiga hisenda Monte Lobo.

15 de novembre

A les 9h en punt han obert el parc i allà que estàvem nosaltres.

Hem fet la ruta a peu fins la pingüinera que pensàvem que ja no ens sorprendria però… ja havien nascut molts pollets de pingüí!!! Quin regal de la natura! Havies d’esperar a que l’adult s’aixequés un moment i, llavors, allà estaven! Dos peludets de color gris que obrien els becs demanant menjar amb una veueta recent estrenada. L’adult els protegia amb les aletes i s’hi tornava a asseure a sobre amb molta cura. Preciós!

Després hem anat al Monte Leon que es un penya-segat (que sembla un lleó!) on hi ha una loberia de femelles i individus joves que s’ho passen molt bé relliscant pel tobogan de pedra que aquest lloc els ha regalat.

Després hem anat a l’illa de Monte Leon o l’illa del guano, perquè està plena a vessar de Cormorans de coll negre i es amb els seus excrements que fan els nius.

Cap a mitjans del segle XVIII i fins a mitjans del XX es recol·lectava el guano com a fertilitzant i aquesta illa era un punt important de recollida, fent malbé nius i reduint l’espècie de forma alarmant.

La descoberta de fertilitzants sintètics va fer caure el valor del guano en picat i això ha permès que aquesta espècie es puguin reproduir de nou.

La natura no deixa de sorprendre’ns i l’entorn és totalment estepari, d’una bellesa ben aspre: sorra, vent i plantes arrapades a terra.

Hem reprès ruta de nou acompanyats del fort vent en direcció a Comandante Luis Piedra Buena, que diuen és la ciutat de major qualitat de vida de tota Argentina.

Avui ens estem a un càmping petites i verd al costat del riu.

Després cap a l’oest cap a Perito Moreno. Quines ganes! Però això serà un altres capítol!

16 de novembre

Avui, hem fet dia de relax a un petit càmping al costat del Rio Santa Cruz (Càmping Vial). Aquest poblet (que es diu Comandante Luis Piedra Buena), està tan ben posat i cuidat que inspira al descans i ens ha anat bé per a parar una mica de “rodar i rodar”.

17 de novembre

Carregats d’energia renovada, posem direcció a Puerto San Julian, on Magallanes també hi va fer port.

Per arribar a aquesta localitat hem creuat el denominat Gran bajo de San Julian que és una depressió important del terreny que la converteix en la zona mes baixa de tot el continent americà. Conté la Laguna del carbón que està a 108 m. per sota el nivell del mar. És curiós.

Un amic d’en Miquel (que està escrivint un article sobre Puerto San Julian), aprofitant que estem aquí, ens ha demanat unes fotos d’uns espais concrets d’aquesta localitat (una comissaria i un prostíbul) que tenen una història curiosa aixi que avui hem anat a fer de reporters de fets històrics.

Primer ens adrecem al punt d’informació turística que ens explica una mica la història dels fets , però ens remet a Martina Molina, una estudiosa del tema, al Museo del Campo que ens explica la història complerta.

Sembla que hi va haver una gran revolta d’obrers als anys 20 del segle passat, que es va denominar Revolta de la Patagonia Rebelde i l’exèrcit va carregar contra els obrers, matant-ne 1500.

El líder sindicalista que va propiciar la revolta va ser Facón Grande, ajudat per altres sindicalistes de poblacions properes.

A Puerto San Julian hi havia un prostíbul denominat curiosament la Catalana, perque la propietària ho era i es deia Paulina Rovira. La resta de les noies eren una anglesa (Maud Foster que portaria el prostíbul mes endavant) una espanyola , dos argentines i una xilena a les que denominaven familiarment les pupil•les de Sant Julian.

La majoria eren casades amb mariners o estanciers i era acceptat pels marits que fessin aquests serveis extres perquè ells estaven mesos fora de casa.

Després de la revolta, el tinent Anaya de l’exèrcit li va demanar a Paulina Rovira per portar als soldats mes joves per tal que els iniciessin en el sexe i, quan va arribar el moment, les noies els estaven esperant amb pals, pegant-los i foragitant-los amb el crit de “no nos acostamos con asesinos!!! ja que havien estat ells els que havien afusellat els obrers. Aquesta va ser la col·laboració de “les pupil·les” a la revolta, tot i que els va costar un temps de presó a l’antiga comissaria de policia que també hem visitat.

Aquí, en aquesta comissaria van tancar també en Facon Grande.

L’escola religiosa Maria Auxiliadora (que està davant de la comissaria) va començar a enderrocar-la per a fer-hi un gimnàs, però les autoritats argentines les van aturar argumentant el valor històric de l’edifici… però així ha quedat, mig enderrocat!

Tot això ens ho ha explicat la Martina Molina que, a part de gestora del museu, és activista i forma part de la Mesa de Huelga de San Julian que s’encarrega de reivindicar la seva història.

Ens recomana visitar:

– el depósito Braun i Blanchard que es el “galpon” on dormien els soldats assassins, esperançats per rebre els serveis de les noies de La Catalana i on també estaven els obrers detinguts.

-la comissaria de policia on van detenir les noies de la Catalana i al propi Facon.

-la tomba de Maud Foster al cementiri municipal.

-l’edifici de La Catalana

També ens recomana:

-un llibre, de la Patrícia Halvorsen “Esas mujeres en la Patagonia austral” on hi ha mil històries de dones amb coratge, com la d’una noia anglesa molt culta que venia a fer d’institutriu, però va estar a una estància fent de grangera i, decebuda, quan ja no podia mes, va tornar a San Julian on es va posar a treballar a un hotel i també feia serveis sexuals. Es va enamorar d’un client que era comissari de policia i, com que era molt guapa i tenia altres pretendents… la va matar: Només meva, o de ningú!

-una pel·lícula de Osvaldo Bayer “la Patagonia rebelde”.

Una nota tendre després de tant de dolor és que, Doña Laura, la nova madam del prostíbul, va tenir cura de Maud Foster, fins que va morir als 70 anys (va patir d’arterioesclerosi).

Hem visitat la seva tomba al cementiri municipal, on se li va fer un homenatge per la seva valentia i on també hi ha un record, en forma de dibuix, als obrers morts que es creu que estan en una fossa comuna, prop de la Estància La Anita, on s’estan fent excavacions per a trobar-los.

A Facon Grande els militars el van matar per l’esquena i està enterrat al lloc on va caure.

Ha estat un dia molt intens, ple de Història i de històries, que ens ha servit per a refermar-nos en la idea de lo important que és fer palesa la història dels nostres avantpassats i dels seus petits i grans gestos.

Hem posat direcció cap a Tres Lagos.

La carretera és de rípio i ens porta una bona estona. Mentrestant fem el km. número 50.000!!

Hem arribat a Tres Lagos, un poblet minúscul de poques cases. En Miquel hi va ser-hi fa molts anys amb la bici i diu que no ha canviat gaire.

18 de novembre

En aquests viatges aprenem mecànica sobre la marxa. Ens han sortit unes llums a la furgo i hem canviat un fusible que ha permès que la meitat d’elles s’hagin apagat. Hem mirat si un mecànic ens podia ajudar amb la resta, però aquest poble està desert.

Tot i així, hem trobat una botiga de recanvis.

Hem posat direcció a El Chaltén que és la porta d’accés a la part Nord del Parque Nacional de los Glaciares.

Per la carretera hem divisat les primeres vistes dels Andes Patagònics amb les punxes nevades dels 3 gegants: Cerro FitzRoy 3405m. , Cerro Torre 3102m. i Cerro Perito Moreno 3393m.

Un paisatge impactant amb les muntanyes i amb el llac Viedma a l’esquerra, on la punta visible del seu glaciar, va deixant caure trossos de gel sobre un aigua turquesa.

El poblet de El Chalten viu del muntanyisme. Es denominen “la capital internacional del treking” i diuen que el Fitz Roy ha estat pujat pels millors escaladors del món i l’ambient és just aquest: botigues d’esports, Bars, restaurants, alguna llibreria, súpers i un espai per a motorhomes que es on dormirem.

A la tarda hem fet la ruta del Chorrillo del Salto amb una ventolera de cara que ens feia difícil continuar però ha valgut la pena. És un lloc preciós.

A la tornada hem trobat en una petita llibreria el llibre que ens havia recomanat la Martina de San Julian. A la nit hem començat la lectura.

19 de novembre

Nit de pluja suau i ens llevem amb les muntanyes ben blanques i molt poca temperatura. Fins al migdia no deixa de ploure i comença a sortir el sol a poc a poc.

La nostra idea per avui era anar a fer el mirador del FitzRoy però hem canviat de idea perquè no veurem res a causa de la boira espessa que s’hi ha instal·lat cobrint la muntanya.

Posem direcció al Lago del Desierto, que està tocant a Xile, i entre pluja i neu, travessant uns boscos magnífics i rius d’aigua maragda, arribem al llac.

No se perquè li diuen Lago del Desierto perquè això no podria ser mes verd i frondós i està rodejat de muntanyes plenes de neu. Una mica de sol tímid surt entre els núvols: l’efecte no és gens desèrtic.

Després de fer un mos, en Miquel s’ha animat a pujar al mirador del Huemul i ha gaudit fent fotos a tort i dret al glaciar del mateix nom. Jo he descansat una estona.

Quan arribem a El Chalten, el FitzRoy continua amb l’agulla mes alta tapada per un núvol. Tenim ganes de veure’l.

20 de novembre

El dia avui es blau, blau, blau. Si, també hi ha algun petit núvol però NO estan sobre el Fitz Roy que llueix majestuós!

Ens hem afanyat per a fer la ruta que va des del pont del Rio Elèctric fins a Poincenot que es un punt de creuament de rutes de muntanya. En principi son 7 km d’anada, però un cop allà, ens ha picat el cuc i hem fet un grandíssim esforç per pujar fins a La Laguna de los tres.

El darrer tram és vertical i complicat de pujar però més difícil de baixar, perquè hi ha 400m de desnivell en el darrer kilòmetre, molt escarpat.

Però, quan arribes a dalt, l’emoció és total perquè és la base mateixa de l’enorme Fitz Roy amb una llacuna gelada, a tocar!!!! Sense núvols. Sense paraules.

Hem gaudit una estona, hipnotitzats, davant d’aquella meravella de la natura (en Miquel encara s’ha acostat a tocar el llac) i ja hem començat a baixar.

Se’ns ha fet dura la tornada per l’aire i el cansament però hem arribat a la furgo molt satisfets. Hem fet 21,3 kms i 900 m de desnivell que, per a nosaltres, és bastant.

21 de novembre

Ens hem despertat menys trinxats de lo que ens esperàvem (ja sortirà!) i després d’esmorzar hem deixat el Chalten (Parque Nacional de los Glaciares-Norte), i hem posat direcció a El Calafate (Parque Nacional de los Glaciares-Sur).

Deixem la ruta 23 i ens incorporem de nou a la Ruta 40, vorejat l’immens llac Viedma amb algunes plaques de gel.

El Calafate, en realitat, és una planta silvestre, amb unes punxes molt grosses i esmolades que fa una flor groga petita i, després, un fruit dolç que és molt similar a un nabiu. Aquesta petita ciutat te el nom d’aquest fruit.

Hem anat a un mecànic que aviat ens ha solucionat l’avís que encara ens apareixia. Les carreteres de ripio afluixen i descargolen tot el que poden!

Ens instal·lem a un petit càmping on unes altres furgos ens diuen que no hi ha ningú però està obert. Suposo que ja apareixerà el propietari en algun moment.

Hem sortit a passejar i, coses de la vida, m’he trobat una antiga companya de feina que està per aquí amb el seu marit. Si es que el món es un mocador!

22 de novembre

En Miquel s’ha animat a fer revisió de la furgo mes a fons i canvi d’oli. Així que ell ha tornat al mecànic i jo m’he quedat a la cua de la Western Union perquè se’ns han acabat els pesos argentins.

A la tarda hem estat passejat pel Calafate i hem sopat a la Tablita un asado deliciós per a celebrar que ja hem superat els 50 dies de ruta. Imparables!…. de moment.

23 de novembre

Hem deixat el Calafate amb un dia assolellat i hem posat direcció al Perito Moreno, vorejant la blavor del llac Argentino.

Poc a poc, mentre ens hi acostàvem, el paisatge s’ha cobert de boira i ha arribat la pluja i el fret: ahir anàvem en màniga curta i ara estem a 5 graus.

I hem arribat a la Curva de los Suspiros queés el punt on es veu el frontal del glaciar per primer cop. Hi ha fins i tot un mirador amb aquest nom.

Ja de lluny, és impactant la grandària que te el Perito Moreno i com, a mesura que t’acostes, es va tornant d’un blau indescriptible.

És molt emocionant.

El recorregut és lliure i està organitzat amb unes paral·leles metàl·liques a diferents alçades del glaciar que et permet tenir la sensació de que estàs a punt de tocar-lo.

Hem estat embadalits gaudint de les formes, els colors, els sons que produeix el gel al despendre’s, fent fotos… fins que ens hem quedat gelats i mullats per l’aigua-neu.

Hem tornat a la furgo a fer un mos i escalfar-nos una estona i, ja mes protegits de la pluja, hi hem tornat… perquè no deixaries de mirar-lo.

De fet, en pagar l’entrada, et diuen que si dorms al càmping Lago Roca i el guarda parcs et segella l’entrada, al dia següent hi pots tornar a entrar sense pagar, així que hem anat cap al càmping recomanat per poder tornar demà a veure si el podem contemplar amb una mica de sol.

Hem fet el camí de ripio fins al càmping, preciós, que travessa estàncies de prats verds amb bestiar i, al fons, el cos del glaciar entre les muntanyes nevades.

I allà ens hem quedat: davant del llac i les muntanyes nevades.

Només hem estat 2 tendes, una altra caravana i nosaltres amb un silenci magistral.

24 de novembre

És un lloc idíl·lic. Avui fa sol i despertar-te a la gespa davant les muntanyes nevades és una visió inoblidable.

Hem anat a fer un recorregut fins al llac i fins la Estancia Nibepo Aike que és preciosa, està en actiu i fan sortides a cavall.

Hem tornat cap al gran gel, el glaciar, que te 70 m. d’alçada, 5 km. d’ample, més de 30 km. de llarg i que és un dels pocs glaciars que avança, cosa que provoca els espectaculars despreniments, tot i que es considera un glaciar “estable”. Va a desaiguar al llac Argentino que te zones de mes de 700 m. de profunditat.

Avui hem gaudit encara mes que ahir, el sol li donava al gel unes tonalitats de blau mai imaginades! Hem fet el recorregut de la passarel·la de la costa, hem vist caure torres de gel, hem imaginat mil i una figures que s’anaven desfent a poc a poc… i, com el foc, et podries estar hores mirant aquesta bellesa de gel totalment canviant. Una meravella.

Descansem de tantes emocions a un càmping a El Calafate.

Demà anirem cap a Torres del Paine (Xile). Però això serà una altra aventura…

25 de novembre

Hem deixat amb certa enyorança la Tablita, el Perito Moreno i tants moments viscuts en El Calafate que quedarà per sempre en les nostres memòries.

Hem posat direcció a Torres del Paine, cosa que ens obligarà a passar de nou la frontera amb Xile. Paperassa i temps.

El canvi de paisatge és xocant. Ahir entre gels i verdor i avui travessant una planura immensa on només hi ha guanacos, perquè amb aquest vent violent, aquí no hi pot viure res mes. És com travessar el “no res”

Hem fet la part de ripio d’aquesta carretera (ruta 40) i hem parat a Tapi Aike a emplenar el dipòsit a la darrera benzinera de la part argentina , perquè aquí la benzina és més barata que a Xile…i perquè no hi ha cap mes en kms a la rodona.

Avui ens ha acompanyat la pluja i el fort vent patagònic tot el camí.

Hem passat el tràmit duaner bastant ràpid perquè no hi havia gent i ja li tenim pillat el “tranquillo” i hem posat direcció a Bahia Toro. Carretera asfaltada i esplanades ben verdes.

Hem anat al càmping Bahia el Bote, on va estar instal·lat en Miquel fa 16 anys, però el que hem trobat és un càmping abandonat amb les cabanyes vandalitzades. Tot i que hi havien uns pescadors i el lloc era idíl·lic, ens avisen que a la nit ve gent a endur-se material. Hem preferit dormir més endavant amb les Torres del Paine al front.

26 de novembre

Hem dormit molt a prop de una de les entrades del Parc Nacional de les Torres del Paine i a primera hora ja hi érem. Ens hem informat del que podíem fer i, com que és enorme, hem decidit conèixer-lo per la part que es pot fer en cotxe. Les “Torres” son impressionants però està tot el parc resseguit pel riu Paine de 30 km de llarg i que uneix 5 llacs que provenen del desgel del ventisquero Dickinson, tots ells d’un blau intens que li donen al lloc un toc màgic.

La paraula Paine significa blau en Aonikenk pel color que tenen les “torres” segon la posició del sol.

No arriben a 3.000m d’alçada però son imponents amb la neu i les puntes negres d’origen volcànic.

Hem gaudit dels infinits llacs (Sarmiento, Grey, Toro, Pehoe, Northernskjol, llacuna Azul, Verde, Amarga…) i dels salts d’aigua, tot rodejat de extensions verdíssimes i amb una gran biodiversitat amb mes de 500 plantes i 25 mamífers diferents, entre ells el puma. Nosaltres només hem vist guanacos i còndors i moltes més aus de les que crec que podrem conèixer mai.

Hem fet un mos i hem anat a fer la caminada fins a la base de les torres. És un tram que denominen de vent extrem i del que tanquen l’accés si el vent passa de 80 km per hora. La vista de les torres que emergeixen dins el llac blau és meravellosa.

Al tornar gaudim del Salto Grande, una caiguda d’aigua immensa del riu Paine.

En tornar, hem aparcat davant el llac Pehoe (Puerto Puerto) i hem deixat tot preparat per demà. Hem dormit molt bé.

27 de novembre

Avui hem fet l’excursió al glaciar Grey. Per això, hem d’agafar un catamarà que creua el llac Pehoe. Ens llevem d’hora i a un quart de 9h ja hi havien grups d’estrangers per a fer la cua per pujar al catamarà. En Miquel ha anat esperitat cap allà i jo he recollit i tancat tot.

El vaixell va ben ple.

Quan hem arribat, tothom s’ha distribuït en diferents direccions en funció de la ruta que volien fer.

Aquí hi ha dos grans rutes:

• La travessia que va per darrere les torres que dura uns 9 dies
• La coneguda col·loquialment com a W que passa entre les dues torres i dura uns 5 dies.

La resta, son caminades mes assequibles. Nosaltres hem pujat fins al Mirador del Glaciar Grey que és un tros de la W de 15 kms. espectaculars.

Ens ha fet molt bon dia i el passeig en vaixell pel llac Pehoe, la vista del llac Los Patos i finalment el llac Grey amb trossos de gel surant i la vista del propi glaciar, et deixen sense paraules.

La tornada s’ha fet mes llarga i en arribar, he posat els peus dins el llac mentre arribava el vaixell de tornada. Els tenia ben adolorits.

Avui hem dormit al càmping Pehoe, dins el parc, i una dutxa llarga i calenta m’ha fet recuperar el bon humor.

28 de novembre

Avui “els paines” s’han llevat emboirats i amb pluja i nosaltres amb ells. No es poden veure.

Hem anat cap a la Laguna Amarga que diuen que és zona d’avistament de pumes, però, és clar, no ens estaven esperant a nosaltres.

Hem recorregut la zona i hem fet allò que ens han explicat sobre els guanacos: sempre n’hi ha un que vigila (mascle) en un turó i dona l’avís, en cas de perill, a la resta del grup. Ens recomanen que si veiem el guanaco vigia, mirem cap on mira ell: és la possibilitat més clara de veure un puma, perquè mira sempre cap on intueix el risc, per tal de cridar i avisar així al grup de femelles que estan amb ell.

Però aquest cop no hi ha hagut sort.

De fet quan vam veure el puma era al capvespre. Com a bons felins, s’hi veuen millor i estan mes actius a la nit que de dia, i menys si plou, com avui.

I hem deixat el Parc Nacional de las Torres del Paine amb pluja i les torres totalment cobertes de núvols. Han estat 2 dies i mig de gaudir de l’aigua, les muntanyes i la natura.

I ens hem encaminat cap a l’estància Lazo, on en Miquel s’hi va estar amb els ciclistes fa 16 anys.

I l’hem trobat! És immensa i molt ben posada… però ja no es Hosteria des de fa 3 anys. Hem parlat amb el estanciero, el Sr. Jorge, i en Miquel li ha explicat la història. Ens ha obert les portes de casa seva i ens ha ensenyat com estan reconvertint la casa, abans menjador de l’hosteria, i ara museu en procés de coses de la família.

Ens ha explicat la història de la seva família, de cognom Iglesias, originaris d’Astúries, des que el seu avi va comprar la estància a la família Lazo, i ells l’han anat modernitzant per 3 generacions.

Cap dels seus 3 fills volia portar la Hosteria i finalment la van tancar i es dediquen al bestiar i a passejades a cavall.

Ens deixa passejar pels prats de l’estància i trobem el lloc on el mateix Jorge (16 anys mes jove) els va fer l’asado al grup de ciclistes.

Ha estat molt bonic, molt emotiu.

Després ja hem posat direcció Puerto Natales i hem carregat coses al super, hem fet una rentadora i a fer el sopar.

29 novembre

Hem dormit i hem passat el dia a Puerto Natales. Fa fred i molt de vent.

Com que és el segon cop que hi estem, ja ens coneixem els carrers i en una estona tenim totes les gestions fetes. A la tarda descansem a la sala comuna del càmping el campinguino i el noi que ho gestiona, un madrileny que fa 8 anys que viu aquí, ens recomana un munt de coses per a visitar a Tierra de Fuego. 

30 de novembre

Hem sortit de Puerto Natales amb un vent tremend. Hem anat per la RN 255 travessant fins a la 1a. Angostura per una zona desèrtica, en la que no pot créixer res amb aquestes ventoleres. És lo que en diuen la Ruta del fin del Mundo. 

I arribem al port de Punta Delgada per embarcar i travessar l’estret de Magallanes amb un mar molt mogut donat les ràfegues de vent. A l’altra banda ens espera la Tierra del Fuego. 

Els primers que hem trobat son els guanacs i les ovelles i una carretera de ripio per arribar a Porvenir: mes de 100 km de terreny empolsinat amb instal·lacions de gasoductes i alguna extracció de petroli, en un paisatge aspre i desolat. 

Tierra de fuego és la zona menys habitada de Xile. 7000 habitants provinents d’origen immigrant. Per una banda croates, quan en 1.879 es va descobrir l’or. Per un altre, i més tard, van arribar immigrants de la illa de Chiloe a ocupar llocs de feina a les estàncies i a la pesca. 

Porvenir és una ciutat petita amb les cases de fusta de colors i una bona platja on apareixen pingüins rei de tant en tant.

Avui no n’hi han, però després de tants kilòmetres, ens preparem per a descansar aquí aquesta nit, si el vent ens deixa. 

1 de desembre

Ens hem estat en aquest poblet tranquil, passejant i gaudint de les cases de colors i fugint del vent austral. 

Hem dinat a l’Anclamar, un restaurant molt senzill però amb història: una dona amb 2 fills, al poc d’arribar al poble va enviudar. Passejant pel poble va veure una casa en lloguer i, casualment, va trobar al propietari i el va abordar, tancant un bon tracte de lloguer. Ella volia treballar i muntar una Hosteria, li va semblar bona idea pels vaixells de passatgers que hi arribaven.

El negoci li va anar prou bé per tirar endavant i, més tard, coneguda per la seva bona cuina, va transformar l’hosteria en el restaurant Anclamar, on encara hi treballa i nosaltres hem dinat. 

Hem anat a la Bahia Chilota, probablement on desembarcaven, a mitjans del XIX, el vaixells amb els treballadors que venien de l’illa de Chiloe a fer feines de ramaderia i pesca.

Tant al far, com a diferents llocs de Porvenir, hi ha recordatoris per als orígens Selk’nam de la població de l’illa grande de Tierra de Fuego. 

Els Selk’nam van ser la tribu aborigen que poblava des de sempre aquestes terres… fins a la meitat del segle XIX. En aquest moment ja havien arribat els grans terratinents que necessitaven les terres per a que les seves ovelles poguessin créixer i vendre després la llana a las filatures. 

Que van fer? Per exemple, el terratinent Jose Menéndez “el rey de la Patagonia” va oferir 1 lliura esterlina per cada Selk’nam mort i els assassins ho podien certificar amb una orella o una ma, per exemple. 

Es a dir, que no només Colón i els seus “amics” van portar malalties i ho van saquejar tot, sinó que també van crear perillosos precedents: uns segles mes tard, els diners van ser la gran malaltia i en Menéndez i els Brown van ser els grans depredadors d’aquesta ètnia a canvi d’obtenir més guanys amb la llana. 

El govern de Xile era conscient de l’extermini que s’estava produint i, per tal de blanquejar la situació, van capturar els pocs Selk’nam que van quedar vius, i van ser portats a l’illa Dawson on hi havia una missió salesiana, i on se’ls obligava a anar vestits. D’aquesta manera, no només van voler instal•lar en els aborígens el concepte del pudor (que ells desconeixien), sinó que també els van contaminar amb múltiples malalties pels insectes o virus que duia la roba. És la sempiterna negació de les característiques culturals de l’altre, del que no coneixem, pel sol fet de ser  diferents. 

En poc temps (15 anys) els terratinents amb el suport de les autoritats i dels missioners, van acabar amb tota una ètnia.

Els nens van ser venuts i, els seus descendents, actualment, intenten recuperar l’idioma i fer palesa trets de la seva cultura. 

Aquest segle XIX es va transformar totalment aquesta gran illa de Tierra de Fuego amb la desaparició dels Selk’nam, l’aparició de l’or, de la ramaderia i dels grans terratinents. Mes tard,(1945) vindria el petroli. 

A la tarda, hem visitat el Museu Municipal que es un testimoni de la història fueguina, des dels Selk’nam fins la colonització i el desenvolupament consegüent. Ens ha resultat interessant ja que és una zona que (exceptuant els aborígens) te poc mes de 150 anys d’història i, resulta xocant si ho comparem amb els processos històrics del vell continent. 

Avui fem nit a prop de l’Estancia Josefina camí de la Bahia Inútil. 

2 de desembre

Una altra nit de molt de vent. Aquesta terra és dura i aspre. 

En havent esmorzat hem passat per l’estancia Caleta Josefina on hi ha el Cementiri dels Colonitzadors que correspon a les tombes dels primers  pobladors i colons de l’Estancia fundada al 1.893. 

Està tota l’Estancia rodejada de tanques que en Miquel ha saltat per arribar a les tombes. Eren massa altes per a mi i jo m’he conformat amb les fotos. 

Després hem anat a la Reserva de pingüins Rei, petita i molt protegida i controlada . De fet, gràcies a tot això, han aconseguit passar de 3 parelles, als 160 individus actuals. 

Son grans, brillants i elegants i poden mesurar fins a 120 cm d’alçada. 

Els mes joves son de color marró i no saben nedar fins que van canviant les plomes i adquireixen aquest to blanc, negre i groc tan característic. 

Mes tard aprendran poc a poc a nedar i s’aniran independitzant. 

Ha estat una meravella…. I hem estat xerrant amb un noi de Lleida que estava estudiant aquí. 

Mes tard, hem anat fins a Cameron, un poblet minúscul, que va tenir el seu origen en una estància fundada per una família neozelandesa que es dedicaven a les ovelles.

I just al costat de la platja, oh sorpresa!!!, hi havia un pingüí rei a la sorra, sol i extraviat, custodiat per 3 militars. Ens ha sorprès tan la situació que els he preguntat què feien amb el pingüí (potser era la seva mascota?), però m’han dit que l’estaven vigilant, que ja havien avisat a la protectora i estaven a punt d’arribar per endur-se’l a lloc segur. 

No se com haurà acabat la història. Espero que amb final feliç per al pingüí. 

De tota manera, hem trucat a la pingüinera i ja estaven al cas. 

Després hem posat direcció cap al Parc de Karukinka, per entre estàncies i llacs, guanacs i flamencs. 

Ens hem entretingut amb una màquina molt especial: la Draga Aurifica Russfin que van portar d’Anglaterra 1904 per fer-la funcionar durant 6 anys remenant la terra del riu, traient els àrids i fent mes fàcil la feina dels buscadors d’or. Ara es monument històric. 

Des de Cameron, el paisatge és àrid, pla i empolsinat però quan arribem a la zona del Lago Blanco (Parque Karukinka) tot son boscos espessos de lengas. Passem a registrar-nos pels carabiners per accedir al llac i ens endinsem per un camí on gairebé no hi arriba el sol, fins que apareix el llac immens rodejat d’un prat verd amb arbres que, avui, ens guariran de l’aire. És un lloc idíl·lic. 

3 de desembre 

Avui ens hem llevat amb la vista del llac enfurismat pel vent. El Lago Blanco és un lloc de pesca amb mosca, on es poden trobar truites (salmonades i irisades) de entre 2 i 14 quilos de pes… però ara estem ben sols al paradís. 

Al marxar ens cau una mica d’aigua neu… tenim la neu ben a prop. 

Hem anat cap a la Vall dels Castors que s’ha convertit a Xile en una plaga destructiva, des que al 1940 van importar 25 parelles reproductives per la industria lucrativa de la pell, i ara son capaços de destruir boscos sencers només amb les dent i la cua. 

Avui en dia hi ha mes de 100.000 castors i son capaços de tallar centenars d’arbres i provocar inundacions amb els seus embassaments. 

La imatge del bosc és desoladora, plena d’arbres caiguts, però ells viuen contents als seus caus evidents, dignes d’ experts enginyers, en una enorme vall verda, compartida amb guanacs i cavalls salvatges. 

Mentrestant, ens cau una petita calamarsada… de menys d’un minut i, ràpidament, surt el sol. És el clima fueguino. 

De tornada, ens hem registrat de nou als carabiners i els hem comunicat que anem cap al llac Fagnano i l’entrada del parc nacional Yendegaia.

Aquest parc està encara en construcció però, amb el PN Alberto de Agostini (situat a la Cordillera Darwin) i el de Tierra de Fuego, son un corredor natural de fauna entre Argentina i Xile…però que no està comunicat per carretera.

Hem passat per l’antiga estancia Vicuña, ara abandonada, que dona fe dels preciosos edificis que es podien arribar a fer aquí, només de fusta, a principis del segle XX. 

Aquesta zona fueguina de Xile és bastant desèrtica, sense assentaments humans, però amb un paisatge preciós.

Hem travessat un bosc de lengas el final del qual ens ha regalat la vista de les muntanyes nevades i una bona nevada!

Hem circulat per la Y-851, el Lago Deseado només es voreja i, entre neu i lengas arribem al Lago Fagnano, enorme, immens, del qual, una petita part és xilena i la gran part és argentina. 

Del llac surt el riu Azopardo bo per a la pesca de la truita i el salmó. 

Aquest bosc és molt bonic i es pot travessar gràcies a que estan millorant la ruta amb l’ajuda de l’exèrcit per treure de l’aïllament aquesta zona de tanta bellesa i tant valor estratègic. El Parque Nacional Yendegaya. 

De fet, hem arribat fins al punt mateix on acaba el tram permès i està instal·lat el campament militar des del que estan millorant la carretera. Hem estat xerrant amb el “Mayor” i ens deia que treballen 20 dies seguits amb 10 de descans però que tot i el treball intensiu, tenen previst acabar en uns 8 anys més.

Girem cua i parem a fer un mos davant d’un cau de castor… i allà que estava ell! 

L’hem vist desplaçar-se per l’aigua un parell de cops, però s’ha fet el tímid i ja no l’hem vist més.  

Retornem pel mateix camí fins prendre el desviament que va a Caleta Maria. Una platja que, sortejant illes, rebria aigua del oceà Pacífic (Seno Almirantazgo) i que te al seu davant una muntanya nevada amb el seu glaciar. El contrast és ben curiós.

Volíem fer nit aquí, però el vent se’ns emporta literalment, així que buscarem un altre racó pujant la muntanya. 

4 de desembre

Ens ha semblat que anava plovent suaument durant la nit, però estava nevant!!! Quan ens hem llevat estaven totes les muntanyes blanques!

Hem desfet aquesta part de la Y-851 del Parc Nacional Yendegaya amb un camí on hem trobat de tot: neu, pluja i molt, molt de vent. 

Hem arribat al lloc dels control dels carabiners i han pres nota que ja marxàvem del parc.

Hem seguint (amb vent tan fort que s’enduia la furgo) fins a la Cruïlla del paso San Sebastian que és el pas de la frontera. 

Una mica abans, hem parat a fer un mos i el vent ens ha forçat una de les portes, (malgrat anem sempre amb molt de compte). Ens l’hauran de revisar a Rio Grande perquè ara no es pot obrir. 

Hem passat els tràmits de sempre per tal de sortir de Xile i entrar a Argentina, i hem contestat les preguntes de sempre: donde van?, donde se alojaran? Etc. 

I un cop a l’Argentina, ritual de canvi de targeta al mòbil i de bitllets al moneder….

Hem posat direcció Rio Grande i en diverses estàncies tornem a trobar màquines extractores de petroli per bombeig. Aquesta terra està explotada al màxim. 

I hem arribat a Rio Grande, una gran truita esculpida ens saluda. És zona de pesca, (de fet, venen polítics i actors reconeguts a pescar aquí),  però bàsicament és la zona de més vent de tota Sud-Amèrica!!! Si a la zona patagònica ens queixàvem de vent, no se com portarem els dies que ens queden per Terra de Foc. Ens haurem d’armar de paciència… i de pedres a les butxaques! 

El gran terratinent Menéndez, de qui ja hem parlat, tenia per aquesta zona grans estàncies, i això va fer que Rio Grande creixés i s’anés configurant com a ciutat. Aquí també va ser on Monsenyor Fagnano va fundar una missió amb la intenció de convertir a la població aborigen, els Selk’nam… que després exterminarien. 

Ara és una ciutat industrial i centre de serveis petroliers. 

Tan Rio Grande com Ushuaia, son zones franques lliures d’impostos, sense IVA, amb la intenció de promoure el desenvolupament local. 

5 de desembre

Aquesta nit hem estat dormint, amb 3 furgos mes, al pàrquing d’una YPF i hem dormit super bé. Aquesta gent ho tenen tot molt preparat: la cafeteria dona al pàrquing, tenen wifi i lavabos nous i nets i s’asseguren la clientela. Totes les YPF segueixen el mateix model “Full”

Al matí, hem anat a la Western Union a canviar pesos argentins i després cap al taller de la Mercedes-Benz a veure si ens arreglen la porta. 

Es curiós, però hem vist algun cotxe amb un cable de subjecció per a que les portes no se’ls puguin obrir mes del compte. Ja estan preparats pel vent.

Altres curiositats que hem xoquen d’Argentina (després d’uns dies rodejada del rigor del caràcter xilè) és l’obsessió per declarar a totes les places que les Illes Malvines són argentines… i l’obsessió pel futbol. 

Fins a la tarda, no hem pogut solucionar lo de la porta, i no gràcies a la Mercedes precisament, (ja que ells depenen d’un “xapista” que no s’ha presentat) si no que, mentre esperàvem, hem anat a netejar la furgo i el mateix senyor ens ha acompanyat a un planxista que ens ho solucionat en menys de 1/2 hora i per menys de 10€. 

La xarxa d’ajuda mútua espontània que tenen en petits llocs d’Argentina és exemplar! Ja ens ha passat diverses vegades i és per aprendre: menys utilitzar la paraula solidaritat i més practicar-la ajudant amb lo que puguem al nostre entorn. 

6 de desembre

Avui és festiu a casa nostra però aquí és un dia ventós normal. 

Aquí carregar el mòbil de saldo és una aventura. Normalment has de buscar quioscos de llaminadures o botigues de loteria, però avui la sorpresa ha estat màxima: ens han carregat el mòbil en una farmàcia!

Hem posat direcció a Tolhuin, però amb molta cura ja que hi ha un incendi molt gran que no tenen encara controlat per culpa d’aquest vent endèmic.  Veurem com va. 

Hem entrat a la famosa Estància de José Menéndez, el gran pioner i gran terratinent. És preciosa i immensa i està en funcionament. És un tros d’història, de transformació d’un país, d’extermini dels aborígens…

Però com explica Josep Pla en el llibre “Dos senyors” també hi van haver catalans terratinents que treballaven la llana, com el Sr. Puget, el protagonista d’una part del llibre. 

I de seguida la trobem!!! 

Ens hem endinsat a la estància la Catalana, la del Sr. Puget… però ara  ja és propietat de l’estància Ayamonte i veïna de la Estància Las Hijas, la màgia catalana només ha quedat al nom. M’agradaria pensar que, quan es van instal·lar el Sr. Puget ho van fer amb millors maneres que el Sr. Menéndez.

Hem anat avançant per la RN-3 i ja toquem l’oceà Atlàntic a la nostra esquerra i el paisatge s’omple de lengas, ñires i troncs plens del liquen, que aquí denominen “barbas del abuelo” perquè semblen cabells llargs. 

Ara hem començat a sentir una olor com de troncs cremats, que deu venir de l’incendi, però no hem vist cap més senyal de risc. La circulació de cotxes és normal i no es veuen núvols de fum ni colors sospitosos. 

Hem passat ara per la carretera RP-18 i la policia la te tallada, ja que dins si que es pot observar columnes de fum. Una gran pèrdua ja que és una part de la reserva natural denominada “el corazon de la Isla”. Una pena. 

Hem arribat a Tolhuin (que en Selk’nam vol dir “cor”) i trobem un poblet petit de casetes de fusta on hi ha una exuberant i increïble pastisseria-forn absolutament desajustada a la dimensió del poble. És la Pastisseria La Union que és molt coneguda i visitada per famosos. Allà que hem anat. 

És immensa, tant, que podria ser un restaurant!!

Als famosos de les fotos no els coneixem però… tenen coses boníssimes i no ens hem resistit gens. 

Hi ha 3 recons amb escultures de pasta de paper (a l’estil cafè Tortoni) de 3 personatges: el Dr. Favaloro, “innovador ” del by-pass coronari que va salvar moltes vides a partir d’aquell moment, va crear una fundació i l’estat argentí el va matar a impostos, tant, que es va arribar a suïcidar, la monja Carla Riva que també va fer molt per a la salut i pel desenvolupament  formatiu de la població, i l’escriptor i polític Òscar Domingo Guitierrez “Mingo”.  Un lloc sorprenent. 

Aquesta nit ens quedem al lloc d’acampada Hain al costat de la part argentina del llac Fagnano, que aquí li diuen llac Kami. 

Dèlia, la senyora que ho gestiona, junt amb el seu fill Andres, ens explica la història del lloc,  que va començar fa 37 anys amb un solar que, poc a poc, van anar condicionant amb el seu marit, Roberto Balbel que, malauradament, va morir fa dos anys. 

És un lloc tot preparat amb material reciclat, al que acudeixen grups d’escoles, excursions organitzades de ciclistes, grups de motor-homes, etc. 

Dèlia ens comenta que a l’hivern la temperatura pot ser de -20 graus i que els 7 graus d’ara no son fred en absolut. Tot un consol. 

Dormim molt tranquils protegits del vent, que fa que el llac sembli un mar trencant les onades. 

7 de desembre

I avui dia de repòs i repàs (com sempre que  ens estem a un càmping): buidat, càrrega d’aigua, una mica de neteja… i després hem anat caminant fins al poble que està a 3kms., a dinar a Los Ramírez que és cuina casolana. 

Avui, curiosament, ensopeguem un dia sense vent, dels 15 dies l’any que diuen que no en fa. 

Això ens fa contents. El llac està en plena calma, i se senten els hidroavions… tot i que avui es nota una mica l’olor de socarrim. 

L’Andres, el noi del càmping diu que trigaran temps en sufocar aquest incendi ja que és una zona molt verge la que s’està cremant i no hi ha camins per accedir-hi. Només el poden apagar per hidroavions i, si el vent es molt fort, no poden volar. 

Aquí, a els Ramírez, parlàvem sobre l’incendi amb un cambrer amb aire molt decebut. Està trist per la pèrdua que representa, però també per la inoperància política, per la corrupció i el desinterès per una illa del sud del país, però que te una gran riquesa natural i estratègica compartida amb Xile que els polítics no volen tenir en compte. 

Aquest sentiment de desencant pels polítics és general. 

8 de desembre

Marxem d’aquest lloc tan peculiar i ens acomiadem de la família que ho gestiona: tota una història. 

Posem direcció a Ushuaia per la ruta nacional 3 vorejant el llac Khami-Fagnano 

Al fons es veuen les que seran ja les darreres muntanyes nevades dels Andes que moriran just al Canal de Beagle. 

Fem el Paso Garibaldi que ens mostra uns miradors magnífics sobre el Lago Escondido, rodejat d’espessa vegetació de ñires i lengas. A l’horitzó encara es poden intuir les columnes de fum de l’incendi.

Hem passat per l’estació d’esquí Cerro Castor, ara deserta, amb els fantasmes dels telecadires voleiant per sobre els nostres caps. 

I hem arribat a Ushuaia, a la fi del món, amb una gran dosi d’emocions pel que representa per a nosaltres. 

Ushuaia és un port que ha crescut una mica artificialment gràcies al turisme, però te l’encant de les muntanyes nevades que toquen ja el canal de Beagle.

Fa molts i molts anys aquesta part de Tierra de Fuego estava habitada per uns indígenes denominats yaganes, als quals l’església també va intentar canviar la seva manera de viure i de pensar. De tota manera, hi va haver un missioner, Thomas Bridges, que va aprendre el seu idioma i en va fer un diccionari, però el efecte de les malalties, dels caçadors, etc. va fer que poc a poc aquesta ètnia també desapareixes. 

Entre 1884 i 1947 Ushuaia va ser una important presó on es van tancar mes de 800 presoners per cel•la, criminals, lladregots i presos polítics d’arreu. Ja al 1950 es va transformar en base naval. 

Hem fugit una mica de tot aquest conjunt d’apartaments i botigues de souvenirs i ens hem posat al Càmping la Encantada, tranquil, al bosc…

9 de desembre

Aquesta nit ha estat entre la pluja i la neu i no és d’estranyar perquè estem a prop de l’Antàrtida. Ens llevem amb 5 graus i es que ells estan feliços amb la seva primavera. A l’hivern un dia bo poden tenir -20 graus. 

Avui a les 16h juga Argentina en el mundial de Qatar. Ja ens han avisat que a Ushuaia estarà tot tancat, així que baixem ara a l’oficina de informació turística que ahir a la tarda ja estava tancada, en Miquel ha anat al barber i, després de dinar, no podíem fer res mes que lo que tots els argentins estan fent aquesta tarda: veure el partit de futbol contra Països Baixos. Ens hem posat a un bar del centre “l’Aristoteles” i, tot i que no entenc un borrall de futbol, l’ambient no te preu. Argentina bull.

Els ha costat però han guanyat i el carrer és una explosió. 

Ha estat molt xulo poder-ho viure en directe 

10 de desembre

A les 23 h encara hi ha llum clara al cel i a les 4h de la matinada ja es dia clar, fet que ens te una mica sobtats.

El cert és que estem molt al sud.  

Avui ens hem endut una alegria al baixar cap a la carretera: al port ja està atracat el “Plancius”, el vaixell que ens ha de portar a l’Antartida. Quina emoció! 

Avui hem posat direcció a la Estància Harberton, la primera estància que es va construir a Tierra de Fuego al 1886. 

Aqui encara hi viuen els cinquens descendents del missioner Thomas Bridges que va predicar als Yamanas i hi va escriure el seu diccionari. S’hi va acostar bastant a la seva cultura i inclús treballaven a la Estància uns 1000 Yamanas, fins que el xarampió va matar a la majoria d’ells.

El camí fins la Estància és de ripio però molt verd i salvatge, esquitxat de llacunes, del riu Larsiparsahk i de casetes aïllades que recorden els ranxos de les pel·lícules. 

Hem parat en un moment del trajecte perquè es veu, al front, l’illa Navarino i els famosos “Dientes de Navarino” que és una serra dentada de la muntanya i ara encara amb neu, a l’altra banda del canal de Beagle. 

Quan arribem a l’estància, l’aparcament està estratègicament posat al costat d’una casa de te denominada Manacatush i aquí esperem a la primera visita a les 14h. amb un te calent. 

Visitem primer el Museu Acatushum de biologia marina, molt ben explicat de la ma dels que realitzen el treballs de recollida, tractament i conservació dels ossos. Espectacular col·lecció que va iniciar Natalie Prosser Goodall, una biòloga que després es casaria amb un Bridges i es va quedar a l’Estància on va muntar el museu. 

Després, des de la casa de te, hem recorregut la Estància al complert, des de l’hort, el jardí, el petit cementiri familiar, una petita reserva forestal on es troben ñires, lengas, canelos i d’altres arbres autòctons fueguinos. 

Hem visitat també el “galpón de esquila”, amb tots els estris i la seva història al darrera i els diferents edificis. Ara aqui encara hi viu la cinquena generació. De fet, la noia que ens ha servit avui el te,  és part de la sisena generació.

Hem anat després fins a la estància Moat que s’hi arriba travessant un immens bosc de ñires, coihues i lengas verdisimes, vorejant el canal Beagle i veient la munió de petites illes Picton, Nueva, Lennox… totes pertanyents a territori Xilè, algunes en litigi amb Argentina. 

El final de la carretera el marca la Prefectura Naval Argentina, i aquí hem començat el nostre camí de retorn. És la punta est del sud: la península Mitre. 

Per la part de l’est de Ushuaia, hem arribat lo mes avall que es pot arribar amb cotxe. És la fi d’aquesta part de món amb el final dels Andes al darrera. Aquí acaben. 

Dormim al costat del riu Varela. 

11 de desembre

Ens despertem en aquest entorn verdíssim i després d’esmorzar tranquil·lament, amb la companyia dels ocells, posem direcció a Puerto Almanza (RN24-complementaria J) i ens arribem fins a àrea de Punta Paranà amb una carretera de ripio que te una vista excepcional de Puerto Williams, el port xilè que potser rivalitzarà aviat amb Ushuaia. 

Hem fet una petita caminada a una cascada que hi ha prop del final del camí (restaurant Akum). Aquest camí esta ara en obres, perquè l’estan habilitant per a coincidir (algun dia) amb Ushuaia. 

Aquesta àrea és coneguda per la cuina de la centolla, així que intentarem trobar algun lloc fiable… i trobem taula a la Sirena i el Capitan… que no ens ha decepcionant gens!!!( merluza negra i centolla gratinada).

Avui les notícies de l’incendi son esfereïdores: donen per perduda la Estància Carmen i també la Estància Los Cerros, la dels nostres amics. A part del sentiment de solidaritat, la tristesa és enorme pel desastre ecològic que suposa. 

Hem dormit davant de l’estret de Beagle en front de Puerto Williams

12 de desembre

Hem deixat aquest petit paradís de silenci que és Puerto Almanza direcció a Ushuaia. 

Hem parat al Museu de Motos que hi ha a la carretera i que és, a més, una destil·leria. Tenen una exposició de motos antigues i promociona la ruta Alaska-Ushuaia. Ens ha donat a tastar el Dry London Gin (super sec) i comprem un limoncelo. 

Aquí a Ushuaia ens estarem uns dies més del que teníem previstos, ja que no podrem anar a veure als nostres amics a la Estància Los Cerros a causa de l’incendi. Anem parlant amb ells i estem al cas, però els pobres no estan per a visites de cortesia en aquests moments.

Dormirem uns dies a un apartament del programa per punts HomeExchange, per canviar una mica de ritme, mentre esperem el vaixell que ens ha de dur a l’Antàrtida.

13 de desembre

Ens ha resultat estrany dormir aquesta nit sota una teulada de veritat!!! Portàvem més de 60 nits seguides dormint a la furgo, tot i que molt còmodament, també és veritat, però també ens venia de gust trencar el ritme.

Ens hem entretingut amb el bany i amb l’esmorzar i després hem sortit a contactar amb l’oficina de Ocean Wide, l’empresa amb la que tenim contractat el creuer a l’Antàrtida.

Aquí ens han explicat que cal fer per deixar l’equipatge (ens el pugen ells al vaixell), quan fer-ho, quines coses estan permeses i quines no… Ai quins nervis! això ja s’acosta! 

Avui dinem a casa, ben d’hora, perquè a les 16h. en punt torna a haver-hi futbol del campionat mundial Qatar 2022 (Argentina contra Croàcia) i no ens volem perdre l’aventura en directe de veure aquí a Argentina aquest partit. 

I ha tornat a ser una aventura. Quan el partit ha finalitzat, el carrer tornava a estar ple de gent emocionada amb banderes i fins i tot els vaixells del port feien sonar les seves botzines. 

Ha tornat a ser espectacular aquesta bullida de gent.

Hem tornat a la casa de “pedra” a sopar i dormir després de tantes emocions. 

14 de desembre

Avui després d’esmorzar, hem estat molta estona amb la vídeo conferència amb l’empresa que, mentre estem aquí, està treballat a casa en el tema de la transformació de la calefacció per un sistema aerotèrmic… i se’ns ha menjat tot el mati… i gairebé el dia fent les gestions informàtiques que ens han indicat.

Estem de viatge però no estem desconnectats del món. 

15 de desembre

Aquest mati ha estat de visites culturals.

Hem anat primer a l’Antiga casa del Governador que està connectada amb el  Museu de la fi del món, òbviament explicant les múltiples expedicions per mar que van navegar per aquestes aigües i els animals que s’hi troben.

Després hem anat al Museu de la presó que, malgrat l’intent de modernitzar l’ambient, per a mi, te un punt macabre important. 

Els diferents governs argentins de l’època tenien la idea de colonitzar les terres del sud i assegurar la sobirania davant la proximitat i els conflictes fronterers amb Xile. Per aquest motiu, van pensar en colonitzar la zona amb un penal. 

A finals del segle XIX va arribar a Ushuaia el primer grup de 14 persones que van iniciar la Carcel de los reincidentes, habilitada en un primer moment amb cases de fusta. 

Per altra banda, existia una presó militar en Puerto Cook que va ser traslladada també a Ushuaia “per motius humanitaris” (no vull ni imaginar el fred que hi devia fer allà).

Llavors al 1902 es va començar a construir el Presidio Nacional que va ser construït pels mateixos presos. 

Consta de 5 galeries en forma d’estrella de 79  cel·les cadascuna i després les parts comunes (serveis, dutxes…) i un gran hall central que s’utilitzava per grans reunions i esdeveniments. 

Una de les característiques d’aquesta presó era la rigorosa disciplina i el treball constant dels presos que, a part de la construcció de la presó, van construir el tren i d’altres edificis de la ciutat, carrers, ponts, etc. i van realitzar treballs al bosc, a la cantera, treballs de mecànica, fusteria, sabateria, sastreria, pintura,  ferreria, etc. També realitzaven altres tasques internes com la fabricació del pa, les tasques de neteja, o bugaderia. 

Dins la presó hi havien delinqüents de grans delictes o amb penes de llarga duració, però també hi havia condemnats per dissidència política, tot i que molts complien la condemna fora d’aquest edifici. 

Tot Usuhaia es va veure beneficiat per la feina d’aquests presos. 

El penal va ser tancat per Juan Domingo Perón al 1947 i es van redistribuir els reclusos entre les diferents presons del país. 

Després hem anat al Museu Naval d’Ushuaia. 

A mi em feia certa mandra però se m’ha tret de cop!

Només entrar ens ha rebut un curiós recepcionista portador d’una barba blanca ben llarga, molt amable i semblava que molt assabentat del tema naval.

Hem visitat les tres sales i la darrera, com no, era sobre la Guerra de les Malvines. 

I aquí ha fet el senyor la seva actuació estel·lar.

Resulta que ell va ser militar en actiu de la Guerra de les Malvines i, la nit de l’1 d’abril de 1982 quan es va produir l’atac argentí a les illes, ell va ser el primer militar que hi va desembarcar seguit dels seus companys, que van neutralitzar els dos objectius que tenien marcats, sense tenir cap resistència per la part anglesa. Al dia següent hi va haver un combat en la part nord i aquí si que van tenir dos baixes de companys. 

Lo curiós del cas es que mentre el senyor ens ho explicava li canviava la cara i s’anava apassionant com si s’hi trobes allà de nou. 

A l’exposició hi ha tot de fotografies del atac en les que hi surt ell tot cofoi en plena feina. 

Ens ha acabat d’explicar tot el procés dels 74 dies que va durar la guerra i que, segons ell, van perdre nomes que per manca de munició.

La nostra cara anava passant de la incredulitat a la sorpresa, de l’aversió a la guerra a la curiositat. 

Ell continua sent militar (amb el rang de Tinent) però ja retirat i ara gestiona les visites del museu. 

Ha estat tota una experiència. 

A la tarda hem visitat el Cementiri Municipal que és molt colorista com tots els que hem vist i curiós per la situació davant del mar i al mig de la ciutat, perquè les caixes estan a la vista i perquè aquí estan algunes de les tombes (ben identificades) dels reclusos que morien al famós penal.

17 desembre 

Avui hem anat a fer una ruta al Parc nacional Tierra de Fuego. És la darrera part dels Andes que arriba al mar. És una franja protegida de bosc subantàrtic format pels arbres típics d’aquesta zona (lengas, ñires, coiues i canelos). 

Sortim de la Ensenada Zaratiegui i arribem fins a Alakush. 

Han estat uns 10 km. on ens ha fet vent, ens ha plogut, ha sortit el sol…i torna a començar: és el temps d’aquesta zona. 

El bosc que hem travessat és preciós. D’un verd intens acompanyat d’un silenci només trencat per algun ocell o per les branques dels arbres que belluguen amb el vent sempre present. 

El bosc arriba fins al mateix canal de Beagle que anem vorejant. 

Quan hem arribat a Alakush, davant del Llac Roca, hem vist una exposició al Centre de Visitants sobre la flora i fauna de la zona i hem après una paraula que ens ha agradat molt. Es la paraula Maià-kú, que fa referència a l’esperit de qui observa el món amb ulls curiosos i ho capta tot des de lo mes petit a lo mes gran. Està clar que nosaltres som dos “Maiakus” en ple viatge. 

Després de fer un mos que portàvem preparat, hem esperat un bus que ens ha deixat de nou a la furgo a l’Ensenada Zaratiegui, on encara es conserva el servei històric de Correus ja tancat, és clar, però et dona una idea de la vida del segle passat en aquesta zona. 

Dilluns hi tornarem  per acabar de veure la zona de Bahia Lapataia, perquè aquest parc meravellós.

Està tot molt a prop de la capital, exactament a 20 km de Ushuaia. 

18 de desembre

Avui aquí no es un dia normal. Tot està mediatitzat per la final del Futbol!

Està tot absolutament tancat com si, apart de diumenge, fos un “feriado” per que el partit comença a les 12h d’aquest hemisferi. 

Hem començat a buscar lloc per veure l’esdeveniment del moment però tot era ple: al casino (un espai enorme) calia reserva prèvia, alguns bars no es podia ni obrir la porta i, al final, negociant, ens han deixat estar a la sala VIP del Hard Rock on hem vist el partit rodejats d’argentins… i una taula que semblaven francesos perquè no han dit ni mu en tot el partit i han marxat capcots. 

La qüestió és que ha estat una final d’infart, molt emocionant. 

La passió s’ha desfermat quan han guanyat la copa del món i tothom, nosaltres també, hem sortit al carrer. 

Aquí a Ushuaia hi ha 60 mil habitants i, no tots estaven al carrer, està clar, però hi havia tanta gent, tanta eufòria i alegria que s’encomanava… i també hi havia molta mística amb el Diego A. Maradona. El tenen com a un deu! 

La plaça de les Malvines era el nucli del sarau i l’escultura de les illes (tan venerada) estava plena de gent penjant, cantant i bevent.

Va ser una festa!  

19 de desembre

Avui és dia de tancament. Deixem l’apartament on hem passat aquests dies deliciosos que ens han permès conèixer a fons aquest recó de món i viure el mundial en directe. 

Hem patit, per transferència, l’incendi de “el Corazon de la Isla” i com ha afectat als nostres amics de “la Estancia Los Cerros”, però també hem gaudit dels paisatges i de la gent.

Quan hem marxat, hem anat a comprar carn i queviures al Frigorífico Trelew, molt assortit i de qualitat. Aquesta gent son uns dels que van ajudar desinteressadament, enviat carn i queviures als bombers voluntaris que lluitaven contra el foc a Los Cerros. La carn que venen en aquesta botiga procedeix de les vedelles d’aquesta estància. Un dels gestors és el Diego, el propietari de l’apartament on hem estat. El món és un mocador. 

En sortir, hem anat de nou cap al Parc Nacional de Tierra de Fuego a fer la caminada que envolta el Lago Ocigami, que a Xile li diuen Lago Roca. La caminada es denomina Hito XXIV, un nom ben estrany per a una ruta, però que ha estat molt bonica, travessant el bosc que arriba fins a l’aigua i amb un dia ben assolellat que no es habitual en aquestes terres. 

Després encara ens han quedat ganes per arribar a la badia Lapataia que és on acaba la Ruta Nacional 3, la que ve des de Buenos Aires. O sigui que és el km. 3.079, o si es vol mirar a l’inrevés, seria el km. 0 nord-sud. Una ruta ben llarga!! 

Hem fet encara un parell de rutes mes pel parc (el sender de La Baliza i la senda Castorera) gaudint del paisatge, però sense veure castors ja que aquí, segons diuen, tenen la població molt controlada. 

Després hem anat a cercar un lloc per dormir, dins el mateix parc, a la zona habilitada. És una esplanada verda preciosa, amb lavabos químics i alguna furgo mes amb les mateixes intencions que nosaltres. També hi ha pescadors perquè estem arran del riu Lapataia on diuen que també hi ha truites i salmons, però nosaltres no som capaços de trobar ni rastre. 

20 de desembre

Hem dormit magníficament rodejats de silenci només trencat per la remor del riu.

Després d’esmorzar tranquil·lament hem anar a fer la resta de les rutes que ens faltaven (la senda del Mirador de la Bahia Lapataia, la senda del Turbal i la Laguna Negra).

Ja cap al mig dia hem tornat cap a Ushuaia de nou.

Avui ens toca fer una rentadora perquè demà hem de deixar preparada la bossa de roba que lliurarem al vaixell per passar els 12 dies de gel a la Antàrtida. Millor no oblidar-nos de res perquè allà botigues no en trobarem ni una. 

Hem parlat també amb el càmping on deixarem la furgo tots aquests dies que estarem al vaixell. Tenen un bon espai assolellat on es mantindran carregades les bateries per a quan tornem.  

DIARI DE L’ANTARTIDA

del 22 de desembre 2022 al 3 de gener 2023

22 de desembre

Avui. És avui quan pugem al vaixell cap a l’Antàrtida. Son les 7.30h del matí i l’emoció ja la sentim a flor de pell.

Hem preparat la bossa per aquests 13 dies, hem recollit tot i hem deixat ben aparcada la furgo al Càmping La Encantada que s’encarregaran d’ella aquests dies. 

Un taxi ens ha recollit al càmping i a migdia ja havíem lliurat l’equipatge a l’oficina d’Oceanwide on ens havíem de registrar. 

A les 16h hem d’embarcar al vaixell i, mentrestant, anem a passejar per últim cop per Ushuaia i anem a fer un mos al restaurant Augusto. 

L’espera fins les 16h se’ns ha fet pesada, però tot arriba, i finalment hem pogut pujar al Plancius, el vaixell de l’aventura.

Ens ha rebut tot l’equip de guies i la tripulació en formació i ens han acompanyat al camarot on ja estava el nostre equipatge.

El vaixell és més gran del que inicialment semblava (per les fotos) i molt ben condicionat. 

El temps de la tarda ha servit per a conèixer la tripulació, el capità amb 12 anys d’experiència, el Hotel Mànager, que s’encarrega del personal del restaurant i habitacions, el metge que ja ens ha avisat que els accidents més habituals son de trauma i passen dins del vaixell (ens ha demanat tenir molta cura sobre tot a la dutxa), i així ens han anat explicant detalls del que serà el funcionament  quotidià del vaixell amb 110 passatgers a bord més la tripulació i guies. 

Lo primer que hem fet ha estat un simulacre de evacuació. Hem après  a posar-nos els salvavides i com hem d’accedir a la llanxa de rescat. Tot això ho hem fet amb els dits creuats!. 

Després l’expedition leader, Martín, que és el cap dels guies i biòleg marí, ens ha explicat la ruta que farà el vaixell durant els 2 dies que trigarem fins arribar a l’Antàrtida creuant el passatge de Drake i la previsió del temps que per demà que sembla serà bastant ventosa. Més dits creuats. 

En acabar, ens han ofert el Cocktail del capità com a benvinguda: ha estat una copa de cava i uns snacks calents que anaven portant de la cuina.

Cap a les 19h hem anat a sopar i ho hem fet amb 2 noies americanes, la July i la Cristensen, una infermera que treballa per la salut comunitària dels infants a Miami i l’altre psicòloga d’un hospital a Chicago. Ha estat interessant. 

Com que aquí costa que es faci de nit, hem estat fent voltes i fotos per la coberta fins que el vent ens ha dit prou. 

23 de desembre

La nit ha estat molt moguda. Fins a la 1.30 de la matinada, hem dormit bressolats mentre travessàvem el Canal de Beagle. A partir d’aquest moment, hem notat que passàvem ja a mar obert, al Passatge de Drake, on s’ajunten les forces de l’oceà Atlàntic i l’oceà Pacífic i el moviment a començat a ser mes fort. Ens anàvem dormint i despertant. 

A les 7 del mati hem provat de llevar -nos però no sabíem on teníem els budells. Per sort, per megafonia han explicat que tots els ponts estaven tancats perquè hi havia una turmenta molt forta al mar i ens recomanaven continuar estirats i romandre a les nostres cabines. 

Ens hem pres una Biodramina i ens hem sentit millor i fins i tot hem anat al menjador a les 12.30h, l’hora del dinar, tot i que hem fet un mos lleuger per lo que pugues passar. 

Després hem estat parlant amb el Marco un guia italià que viu a Puerto Natales. És agradable parlar amb algú sense tenir que traduir. 

Per cert, el metge del vaixell ens ha posat una enganxina darrera l’orella per combatre el mareig sense pastilles. A veure si funciona. 

Hem pujat dalt de tot on està la cabina de control i és espectacular la maquinària i l’electrònica amb la que funciona el vaixell, sobre tot avui que no es veu res de lo tapat que està el cel per la tempesta. 

Durant la tarda, sembla que afluixen  una mica les onades i, amb els guies, hem pogut organitzar els grups d’activitats dirigides.

Nosaltres ens hem apuntat a les caminades per la muntanya que farem el dia 25, al bivac a la neu el dia 26 a la nit i a una sortida amb kayak el dia 27. La resta de dies baixarem a fer d’altres activitats que els guies proposen en els diferents punts que travessarem. 

Després ens han fet una xerrada sobre el temps a l’Antàrtida, dels vents, de la qualitat de les aigües riques en aliments per a molts animals. Molt interessant. 

Just a l’hora del sopar el mar s’ha tornat brau un altre cop… però hem sopat de luxe. 

24 de desembre

La nit ha tornat a ser molt moguda perquè hem acabat de passar el passatge de Drake i hem entrat en lo que ahir ens explicaven es denomina la zona de convergència antàrtica.

En despertar-nos hem notat i hem pogut veure un mar blau en calma, amb el sol brillant. Ha estat un regal! Sembla que la zona de tempesta ja l’hem deixat enrere. Ens anuncien que estem a 55 graus sud i a 5 graus de temperatura. El dia serà encara de travessa però demà ja comencem amb les activitats. 

El pla per avui és d’entrenament d’us de les zodiacs que utilitzarem cada dia per a baixar a terra (al gel, de fet!). L’entrenament ha estat amb vídeos i fotografies però molt il·lustratiu. M’agrada la filosofia de pensar en equip i no individualment que hi haurà a cada zodíac. Després ha vingut el repartiment de les botes especials que hem d’utilitzar cada cop que deixem el vaixell. Ha estat divertit, però molt ben organitzat alhora. Els 2 guies que parlen castellà estan molt pendents de nosaltres i es d’agrair escoltar una veu coneguda ja que al vaixell tot i tothom funciona en Anglès. 

Ens han donat un número més de bota i és confortable amb el mitjó gruixut. Ja veurem un cop estiguem a la neu. 

Lo següent ha estat el control del vestuari d’exterior que portem, per assegurar-se de que tot és waterproff. El pitjor que et pot passar a l’exterior és que et mullis. Hem passat la prova!. 

Després hem tingut una xerrada sobre natura i un altra sobre fotografia. A veure que tal pinta. 

El dinar avui l’hem compartit amb un pare i el seu fill de San Francisco que ens han recomanat visitar la part oest dels Estats Units. Caldrà tenir-ho en compte per a properes escapades. 

Després hem convertit l’espai comú de trobada de la 5na planta, en un taller de neteja de material. Per plantes ens han anat avisant i ens han anat revisant el material extern que durem per evitar el transport involuntari de restes d’aliments o microorganismes que puguin malmetre o alterar la vida de l’Antàrtida. Hem netejat molt bé sobretot les motxilles i les botes amb pinces, aspiradors, etc. Ja ens han avisat que no està permès recolzar res al terra, ni seure ni agenollar-se. S’ho prenen molt seriosament. 

Hem creuat el Southern Ocean que és el que rodeja pròpiament l’Antàrtida i ens acostem a les illes Shetland del sud. 

Després hem tingut una petita xerrada sobre fotografia del món salvatge per part d’un dels guies i ja hem anat a sopar.

L’apat d’avui ha estar diferent perquè, encara que aquí no ens ho sembli del tot, és la nit de Nadal. 

25 de desembre 

Ens hem llevat a les 6.30 i a la finestra ens esperava l’espectacle magnífic de gel. Son les illes Shetland del Sud i l’illa Half Moon Island. 

Avui l’esmorzar és a les 7h perquè començaven les activitats a l’exterior, però ja ens han anunciat que caldrà esperar perquè el vent és molt fort. 

Per tant, hem baixat a esmorzar igualment i després hem sortit al pont ben abrigats a veure la neu i els icebergs en directe. És impressionant. És la nostra primera visió en directe del gel antàrtic i és impactant. 

Distingim també unes construccions que podrien ser part de la Base Esperança, que Argentina va construir per a repoblar aquesta zona.

El vent és molt important i passem dins l’espai comú, des d’on ho veiem  tot igual i s’està calentó. 

Just en aquest moment avisen per megafonia que, per seguretat, tanquen les portes de tots els ponts, de sortida a l’exterior. Ens ha vingut just. A més ens comuniquen formalment que anul·len les activitats previstes per avui a l’exterior per que la força del vent les fa molt perilloses.  

Després hem tingut una xerrada sobre el ocells de mar que viuen en aquesta zona amb costums curioses com el Wilson’s storm petrel que pot caminar sobre l’aigua. 

Mes tard hem tingut una altra xerrada sobre fotografia a la natura.

Just en aquest moment hem passat per l’estret que ens dona entrada a l’Illa Decepcion, d’origen volcànic i a la que els antics caçadors de balenes denominaven “la puerta del inferno” ja que hi ha una imponent roca sota l’aigua que sovint els perforava els vaixells . El cràter que és per on naveguem, era una badia perfecta per a les balenes denominada port Foster. 

Hem fet tota la volta pel cràter mentre dinàvem i després ens han explicat la teoria de les onades, perquè es formen, tipologia, velocitat, etc. 

Hem pogut descansar i llegir una estona, però de seguida ens han presentat la història de l’Illa Decepció i després ens han donat la gran notícia: sembla que la previsió del temps per demà diu que farà un dia esplèndid i podrem baixar a terra que en teníem moltes ganes.

Hem sopat i cal anar a dormir d’hora perquè demà a 7.30 estarem esmorzant. 

26 de desembre 

Avui ens hem llevat a 6.30h i a les 7 quan ja estàvem tots al menjador se sentia a l’ambient una excitació general: avui baixem a terra! (vull dir al gel) 

Abans de l’esmorzar ja hem fet una volta per coberta admirant els grans icebergs que envoltaven el vaixell i que els tripulants anaven sortejant amb molta cura. De passada, hem fet la prova de la roba que ens han recomanat els guies per decidir com ens sentíem amb el fred exterior i si ens calen mes capes o menys. 

I ha arribat el moment d’abrigar-se bé, en serio, perquè hem de passar una mica mes de 3h a la intempèrie.

Anem cap al pont de sortida on ja estan les escales i les zodiacs preparades. Hem registrat la sortida  a un rellotge electrònic, ens revisen l’armilla salvavides i ja estem a punt per baixar a la barca, just en el moment que comencen a caure uns flocs de neu. Està nevant!!!

Ens han portat a Portal Point on hem desembarcat, ens recullen l’armilla salvavides (que pesa força) i ja ens hem posat a caminar cap a una àrea elevada des d’on les vistes son espectaculars: hi ha els glaciars, els icebergs de totes formes i mides… i els pingüins nedant. Increïble. 

Quan la zodiac ens ha tornat al vaixell hem de netejar les botes submergint les soles amb un desinfectant amb sabó i passar-les per uns raspalls mecànics. Després ja podem fitxar l’entrada al vaixell. 

Ha estat una experiència inoblidable. 

Després, ja dalt del vaixell, hem vist un grup de balenes que ens acompanyaven en el trajecte. Magnífic espectacle. 

Un cop dinats, ens hem de tornar a preparar perquè ens fan un petit creuer amb les zodíac pel Foyn harbour. 

És una badia preciosa plena de icebergs, glaciars, alguna foca i nius de cormorans. El gel és un espectacle de tons del color blanc i blau.

Aquí també hi ha mig enfonsades les restes d’un vaixell que te història pròpia. Ens ha explicat la guia que era un vaixell de caçadors de balenes que, com que havien tingut molta sort en la caça d’aquell dia de 1960, ho van celebrar tant, que a la nit anaven tots ben borratxos i se’ls va calar foc al vaixell sense que se n’adonessin. Sort que els van poder rescatar a tots vius. El vaixell, com un fantasma, està mig enfonsat, rovellat i en part cobert de neu. 

Quan hem arribat al Plancius hem aprofitat per descansar una estona i treure’ns la sensació de fred del damunt.

Després de sopar ens hem abrigat bé perquè aquesta nit anem a fer bivac. 

D’entrada, ens han lliurat una gran bossa en la que tenim tot l’equipament necessari. Hi ha: un aïllant, un matalàs inflable, 2 sacs tèrmics i un sac extern on hem de posar tot lo anterior… i posar-nos nosaltres dins!!! 

Amb les zodiacs hem anat a Kerr Point – Ronge Island i un cop arribats a la zona de bivac, ha començat l’exercici que ens ha fet entrar en calor: ens han donat unes pales i hem hagut de cavar el nostre llit a la neu. 

Ha estat divertit, tot i que estava  gelat i hem anat fent torns amb la pala. Ens ha quedat xulo aquest llit de matrimoni de un pam de fons!

Quan ja hem tingut el llit fet, ens hem anat a caminar una mica per a observar la zona: hem dormit amb dues foques i 3 pingüins ben a prop, de fet crec que estàvem al seu lloc i no se si els haurà agradat massa la nostra presència. La música de fons que hem tingut aquesta nit ha estat el crepitar del gel de les muntanyes que ens rodejaven.

A les 10,30-11h ja estàvem tots dins dels sacs intentant dormir malgrat l’excepcionalitat del moment i del lloc. Hem dormit poc, no s’ha fet fosc en cap moment però curiosament no hem passat gens de fred.

Ha estat una experiència inoblidable.

27 de desembre 

A les 4,30h ens hem llevat amb un cel de llum de migdia i ha començat la feina de guardar tot el material que hem utilitzat i cobrir amb la pala el forat que ha estat el nostre llit per una nit. A les 5h han vingut les zodiacs a buscar-nos per a portar-nos de nou al vaixell, on ens esperaven sucs, croissants i cafè o te. Tot un detall per part dels cuiners.

Ens hem ficat al llit “de veritat” només una estona, fins a 7.30h que ha començat un nou dia. 

No oblidarem la sensació viscuda al gel. 

Avui hem anat a l’illa Danko que està plena de pingüins gentú. Son mes petits que el pingüins de Magallanes però igual de graciosos.

Hem pujat per la neu fins la pingüinera més alta, respectant els carrils que es fan els animals per pujar i baixar fins a l’aigua. És la seva autopista i tenen preferència de pas. Des d’aquí es veuen tots els grups de pingüins. 

Quan hem arribat arran de mar ja estaven arribant les zodiacs a recollir-nos, però mentrestant, hi ha hagut un bany col·lectiu. En Miquel ha nadat i tot. Jo he fet un entro-surto!… però hi he entrat. Estava més que glaçada!

El cert és que avui el dia està assolellat i hem gaudit molt d’aquest matí, bany inclòs. 

Després de dinar i descansar una estona, ens hem començat a preparar per a fer la sortida en kayak. 

Ens han donat tot el material: botes especials, vestit de neoprè, xaqueta impermeable i una armilla fluorescent de seguretat.

Ha sigut una experiència interessant remar entre el gel, entre els icebergs, però buf, una experiència molt cansada i jo he acabat amb els braços i les mans molles d’aquesta aigua gelada. 

Quan ens acostàvem al vaixell hem vist que havia tirat l’ancora al costat d’una antiga estació d’investigació que ja està en desús.  Que dura devia ser la vida d’aquesta gent!.

En arribar a l’habitació una dutxa calenta m’ha tret el fred de l’aigua de remar i ja era gairebé l’hora de sopar. 

Ens anava sortint el cansament del rem i de les poques hores de son de la nit passada i hem anat d’hora a dormir. 

28 desembre

Avui després de l’esmorzar hem arribat a Goudier Island on hi ha l’estació d’investigació Port Lockroy que està en actiu de novembre a març. 

Primer, però, ens han fet anar a l’espai comú perquè ha pujat al vaixell  precisament una professional que viu i treballa a l’estació, i ens ha explicat la seva experiència i funcionament.

Bàsicament conserven l’herència de com era la vida en l’antiga estació als anys 50 i han convertit aquest edifici vell en un petit museu ja que al 1962  es va abandonar la base. Les professionals viuen en un altre edifici molt modern i amb plaques solars, però no tenen aigua corrent que els subministren els vaixells. El Plancius per exemple els hi n’ha lliurat. 

Tenen un punt de Correus i utilitzen els segells com a flux monetari. La qüestió és que el recorregut que fan les cartes és molt llarg: primer van a Folkland Islands (Les Malvines), després al United Kingdom i després al seu destí. És a dir que poden trigar més d’un mes en arribar.

És pintoresc. 

L’equip d’aquesta base treballa en un estudi sobre la colònia de mes de 1000 pingüins que està en decliu  i per aquest motiu fan menys visites, ja que alteren les seves “autopistes” que son els camins dels pingüins. 

També treballen en la qualitat de l’aire. 

Ara tenen uns fusters durant unes setmanes per a treballs de manteniment. Tenen també un petit aeroport per a avionetes. 

Per a baixar a fer la visita ens han donat una mascareta perquè el Covid ha arribat també a l’Antàrtida. Ha resultat una experiència molt curiosa visitar l’antiga estació, ara museu, que està absolutament rodejada de pingüins en l’etapa de la posta dels ous. Quan vam visitar la pingüinera de cabo Virgenes ja vam veure les cries. Suposo que aquí el procés és diferent a causa de la baixa temperatura. 

Avui l’hora del dinar ha estat acompanyada d’unes balenes que s’hi han estat una bona estona rodejant el vaixell. 

A les 14.15h ja tornàvem a ser al pont per a baixar a les zodiacs: avui ens toca caminada sobre la neu amb raquetes.

Ha estat, com tot, molt ben organitzat. Portàvem 2 guies i ens han posat arnés i raquetes i ens han lligat amb una corda seguint al guia i hem anat pujant per la neu verge en la zona d’una muntanya que es diu “las 7 germanes”. Ha estat molt divertit i amb uns paisatges increïbles rodejats de glaciars i amb vistes a l’estació d’investigació Port Lockroy que veiem molt lluny. 

I avui sorpresa per sopar: ens han preparat una barbacoa a la popa del vaixell!!! Amb “cochinillo” i tot. Ha estat divertit però hem hagut d’acabar a dins el menjador per que feia molt fred. Suposo que per això ens han donat, com aperitiu, un vi calent amb canyella boníssim. 

Ja portem dies en aquest vaixell, fent tots els àpats i un munt d’activitats i està tot super ben organitzat i la cuina és de molt nivell. És per felicitar-los. 

Dia 29 de desembre

Ens desperten a les 6.45h perquè el vaixell està a punt de travessant el Lemaire  Chanel que és molt estret i molt impressionant de veure. Sort que el capità i la tripulació controlen. Ens han acompanyat tres balenes geperudes. 

Aquest canal te 1600m d’amplada, 140m de profunditat i 11 km de llarg i, com que és un lloc molt fotografiat, li diuen el “Congost Kodak”.

Després d’aquesta petita aventura se’ns ha fet l’hora de l’esmorzar. 

I mentre nosaltres menjàvem, el vaixell ens ha portat fins Pleneau island i la Salpetrie Bay on fem una ruta en zodiac rodejats d’immensos glaciars i icebergs.

A la tarda trepitgem Petermann Island on veiem primer una colònia de pingüins Gentú que tenen el cap blanc i negre i el bec taronja. Mes amunt i caminant sobre el gel, trobem una altra colònia de pingüins Adelie que son diferents als guantú. Aquests tenen el cap i el bec completament negre i els ulls blaus. És increïble la natura. 

Hem fet la caminada fins a una petita llacuna i aquí ens han donat una petita alarma: hem de tornar al vaixell ràpidament perquè el mar s’està cobrint de gel. Això no és un problema per al Plancius però si per a les zodiacs que ens han de venir a buscar. 

Hem tornat tots cap al vaixell. 

Hem escoltat la xerrada de cada tarda sobre que farem demà i ens hem passat una bona estona al pont contemplant l’espectacle de passar de nou pel Canal de Lamaire direcció nord. Estem començant a tornar cap a Ushuaia. 

30 de desembre

Avui hem tingut una interessant xerrada amb Jerome un senyor angles que viatja amb el seu fill, però de seguida hem hagut d’anar a preparar-nos per baixar a terra (pantalons impermeables, botes, abric, salvavides, motxilla…) avui ens han portat amb les zodiacs a Stony Point on ens hem posat les raquetes i hem pujat un petit cim des d’on es veu la Badia Paradiso un lloc d’una bellesa molt especial: és un espai molt ample, rodejat de muntanyes blanques, glaciars blaus i icebergs enormes. 

Després, un cop a les llanxes, hem estat recorrent la badia sencera. Normalment hi ha balenes i fins i tot orques però avui no hem tingut sort. De fet, van ser baleners del segle passat que li van posar el nom de Badia Paradiso per la seva bellesa. 

Una curiositat: a la badia hi ha una antiga base, la base argentina Brown, que va ser destruïda per un incendi al 1984, provocat per el metge de la base que no volia estar allà ni un minut més. Imagineu el fred que devia passar el pobre home!. Afortunadament tots els membres de la base van ser rescatats per un vaixell americà i ara el que hi ha és una colònia de pingüins Gentú . 

Avui (com ahir) el mar està molt glaçat i ens porten al vaixell una mica més d’hora. 

A la tarda, després de dinar i de posar-nos tota la parafernàlia de roba, ens han baixat a Orne Island on hem pujat un petit cim per a poder veure les vistes sobre l’estret de Gerlache. Una meravella. 

Aquí hi ha també colònies de pingüins Gentú i Adeli.

Aquesta tarda no lluïa el sol, el temps estava molt núvol i fred i al caminar sobre la neu, ho hem notat molt, però res que no se’ns  passi amb una dutxa calenta i un canvi de roba. Ha valgut la pena! 

Després d’una estona al camarot, Martín, el coordinador, ens ha avisat de un avistament i realment hem tingut un espectacle al voltant del vaixell que ha generat commoció: unes orques gegants estaven al costat del vaixell ensenyant als seus cadells a caçar per alimentar-se. Ha estat impressionant i la tripulació las ha anat seguint lentament per poder veure l’espectacle sencer. En total potser hi havien 6 o 7 exemplars. Les càmeres de fotos i els mòbils de tothom disparaven sense parar. Ha estat fantàstic, increïble!!!!

A l’hora de sopar tothom parlava del mateix. 

El metge del vaixell ja ens ha comunicat que demà mati ens posaran les enganxines a les orelles per al mareig, ja que demà començarem a acostar-nos a mar obert i al Passatge de Drake. 

31 de desembre 

Avui hem fet, amb certa tristesa, la darrera baixada a terra d’aquest viatge a l’Antàrtida. 

Amb les zodiacs hem fet dos grups. Primer hem anat a una platja de sorra negra denominada Hanna Point  on ens han rebut unes enormes foques joves que estaven en els seus rituals de joc i d’aprenentatge de lluita , fregant-se mútuament els pits i simulant que es mossegaven. Compartien espai amb una colònia de pingüins Gentú i Chinstrap (aquests últims tenen com una barba blanca). 

La zona ens sorprèn perquè no te neu, estem a les Illes Shetland del Sud i ja una mica més propers a Ushuaia. Després de tants dies de gel i neu aquí trobem terra, amb unes algues de colors i sorra negra provinent de la seva història volcànica. 

Hem trobat fòssils de fulles, restes de troncs petrificats, esquelets de balenes que aquí van varar per a morir i, entre mig, els simpàtics pingüins corretejant, tafanejant-ho tot. 

Després hem anat a rodejar l’illa amb la zodiac per la Badia Walker i ens ha acompanyat una foca que buscava menjar. A prop nedaven uns pingüins que, molt probablement, no eren conscients del perill que corrien de ser menjats per la foca. 

Avui, en aquesta última sortida, el dia ha estat fred (0 graus) i ens han anat caient lleugers flocs de neu. 

Anem ben abrigats i no hem passat fred però s’ha agraït molt quan ens han deixat al Plàncius.

Al migdia (després de l’hora de dinar) ens hem anat acostant al Passatge de Drake i es nota més moviment. Ja portem posades les enganxines contra el seasick: esperem que funcionin i que aquesta llarga travessia se’ns faci lo mes curta possible.

Per altaveus ja ens han avisat d’una nova xerrada aquest cop sobre foques, que ha estat molt interessant. 

L’equip de guies es va esforçar molt en fer-nos passar distreta la travessia d’anada i,  pel que veig, estant fent el mateix en aquesta travessia de tornada que durarà dos dies i mig en un mar molt mogut. 

Avui hem tingut un sopar especial, de festa. 

I quina festa! En la sala comú la tripulació ha preparat una nit de canvi d’any. 

Han posat safates amb pastes salades i han preparat copes de cava per a que tothom pugues brindar.

Com que no teníem raïm, ens hem menjat 12 cacauets i el capità ha donat l’inici del compte enrere i tothom hem cridat allò tan americà de 5, 4, 3, 2, 1 i….happy new year for everybody!!!!!

Han seguit els brindis, el petons i les abraçades i, després, música i ball malgrat el vaixell tenia molt de moviment.

Estàvem tots a la festa, els guies, part de la tripulació, cuiners, cambrers… ha estat una festa molt bonica.

En un moment, en Miquel i jo ens hem marcat uns passos de Swing i ens han fet corro i tot. 

1 de gener 

Ahir ens vam ficar al llit a dos quarts de tres i, com que estàvem cansats, malgrat les onades, hem dormit seguit fins l’anunci de l’esmorzar a les 8h. 

Erem poquets al menjador, molta gent encara dormia. 

Després dels passos de ball que ens vam marcar ahir, aquest mati alguns passatgers ens saluden com els “spanish dancers”. 

Hem aprofitat per passar les fotos a l’ordinador, llegir una estona “en moviment”, i ja cap a les 11 ens han fet una presentació sobre els tipus de balenes, comportament, etc. 

A les 12.30 ja ens han cridat per a baixar a dinar i tarda de migdiada, perquè si t’estires al llit no notes tant  els salts del vaixell. De fet, han avisat que tanquen tots els accessos a coberta per l’estat de la mar.

La xerrada de la tarda ha estat molt divulgativa perquè ens han explicat què és el que hi ha concretament als barrilets que portem a les zodiacs. Es un kit de sobre vivència, d’emergència per a cada 10 persones per si s’hagués de passar un dia en terra, esperant el rescat. La veritat es que tranquil·litza saber que ho tenen tot pensat. 

Després hem sopat amb dues parelles britàniques i, com que sopem tan d’hora (19h), encara hem llegit una estona a la sala comú. 

Martín, el coordinador dels guies especialistes, ens ha comunicat que el pitjor moment de la navegació pel Passatge de Drake que estem creuant, serà cap a mitja nit a causa del vent. Esperem ens agafi adormits!

2 de gener

La nit ha estat molt però que molt moguda i ens hem anat despertant. A les 8h, però, ja estàvem esmorzant. 

Oceanwide ho tenen tot molt ben organitzat: quan hem sortit de l’esmorzar, ja tenien posada a recepció una caixa vermella per a les propines i, a l’habitació, ja ens hem trobat sobre el llit la factura de les consumicions que vam fer per cap d’any. 

Hem anat a pagar, ara que no hi havia molta gent, i hem enllestit de seguida. 

Ara ja hem vist terra per les finestres però estem encara molt lluny. Ens expliquen que poden ser petites illes a prop del Cap Hornos i la part més septentrional de l’Illa de Tierra de Fuego (al sud en aquesta part del mon). 

Avui hem tingut una xerrada molt interessant sobre el canvi climàtic i la conservació de la vida salvatge. 

Després hem dinat rodejats de les vistes de terra ferma. 

Hi ha un cert ambient d’excitació al menjador. Tots sabem que aquesta gran aventura està arribant al final, i hi ha un sentiment de tristesa pel final del viatge i un cert neguit per tornar (la majoria) als seus domicilis…ara que ja ens coneixem una mica entre tots els passatgers. 

La xerrada de la tarda l’ha donat un dels enginyers del vaixell que ens ha explicat com funciona el vaixell i tots els por menors dels motors, la dessalinització de l’aigua i tot de detalls curiosos. 

Després a les 16h. han fet la crida, planta per planta, per a que retornéssim les botes que portàvem tots iguales, que ens han funcionat fantàsticament bé. 

A les 18h hem tingut una copa i pastes amb el Capità per celebrar que tot el viatge ha anat molt bé i hem vist un magnífic vídeo que han fet de totes les activitats i moments entranyables que hem viscut. El sopar també ha estat molt emotiu. 

Han estat 13 dies compartint aventures amb la mateixa gent i hem generat un vincle, tot i que serà efímer. 

Estem ja atracats al port. 

3 de gener

Hem dormit sense onades i amb l’equipatge preparat.

L’esmorzar ha estat ple de somriures, emocions i bons desitjos per a tothom i la baixada del vaixell plena d’abraçades i petons a tot l’equip de monitors que estaven formats a la passarel·la precisament per acomiadar-nos un per un. Molt emocionant.

Nosaltres hem agraït especialment el suport que hem rebut de Eddi (argentina) i Marco (italià que viu a Puerto Natales) que ens han cuidat molt al parlar castellà.

De fet, érem els únic espanyols al vaixell!!!! De 110 passatgers la majoria eren americans i la resta bastant variada (russos, búlgars, de Dubai, Madagascar, Polonia, Alemaia, Anglaterra, Xina, India…una bona varietat)

Ha estat una experiència inoblidable per molts anys que visquem.

GENER 2023

3 de gener

Tornem a la ruta després de la nostra gran aventura antàrtica que ens ha deixat un somriure pintat a la cara i unes vivències a la memòria que no oblidarem mai. 

Després de 13 dies, hem anat a recollir la furgo, a la bugaderia i al mercat i ens hem posat en marxa direcció al Nord cap a  Coyhaique, però farem paradetes, ja que és una bona tirada i passarem per llocs que ja hem visitat.

Part del trajecte, sortint d’Ushuaia,  l’hem fet amb aigua-neu i 4 graus de temperatura: sort que estan a l’estiu!

Anem per la RN3 vorejant el Lago Escondido entre pluja i sol fins que hem arribat a la duana de San Sebastian: paperassa, revisió d’aliments i tot això només per a una estona, ja que la millor carretera asfaltada -la 257CH- ens porta per aquí però, en realitat, hem de creuar l’estret de Magallanes i entrar de nou a Argentina per arribar al nostre objectiu. 

I així ho hem fet, amb fort vent, pluja i bastant tard a la nit. El cert és que, contra mes tard passes una frontera, menys gent trobes fent la paperassa, però és igual de pesat i burocràtic. 

En acabar, ens hem posat a sopar i a dormir en un lloc tranquil indicat per l’Ioverlander.

4 de gener

Ha estat una nit de molt de vent però ens llevem amb un bon sol.

Ens hem arribat a Rio Gallegos a carregar els mòbils però no ens hi quedem perquè és una ciutat gran, sense massa encant ni interès. 

Hem seguit cap al nostre destí desafiant el vent que ens domina la furgo. Hem d’anar molt a poc a poc, travessant aquestes planures on hem recuperat els guanacs i les estàncies, el cel blau i els núvols esgarrapats. 

Si a l’Antàrtida ens han encantat els pollets de pingüí i les cries d’orca, aquí hem gaudit amb les cries dels guanacs enganxades a la mare i els bens ja mes crescuts. 

Ha estat un dia de ruta. Hem parat a Gobernador Gregores un poblet senzill on uns nens ens han preguntat d’on érem. Quan els he dit que veníem de Barcelona han fet una exclamació tots a una: “Barcelona!!!! De Messi?????” Quina gràcia m’han fet i tot decidits em demanaven si tenia algun record de Barcelona… “o una camiseta de Messi firmada” 

La temperatura ha anat pujant a lo llarg del dia (afortunadament) i ara tenim uns deliciosos 22 graus! 

La mítica ruta 40 que ens porta cap al nord passa molt a prop de la Cueva de las Manos que no vam poder visitar quan baixàvem cap al sud, a causa d’un esfondrament de terra que la mantenia tancada. A veure si demà la podem visitar. 

Hem arribat a fer nit a un lloc molt pintoresc. Es diu Bajo Caracoles però no és ben bé un poble. Recorda els punts de parada de les diligències de les pel·lícules de  l’Oest. Hi ha un punt de policia, l’equivalent a l’oficina del sherif,  una construcció que es hotel, bar i botiga que seria el “Saloon” i un únic sortidor de benzina que seria l’equivalent a la zona on menjaven i descansaven els cavalls. Imaginació al poder!.

Al voltant d’això unes quantes furgos com nosaltres hem descansat al mig del no res. 

5 de gener

Hem dormit molt be amb un silenci total, que ni el vent s’ha atrevit a trencar. Fa sol i 23 graus. És genial deixar de banda els anoracs i passar a la màniga curta i el protector solar.

Per un tram de ripio tornem a intentar veure la Cueva de las Manos.

La vegada anterior estàvem sols en aquest paratge, ara s’ha de fer cua i les visites son guiades i en grup (aquí és estiu). No serà el mateix però ens semblava imperdonable estar aquí i no intentar-ho. 

I ha valgut molt la pena. És una meravella arqueològica. El noi que ens feia de guia ens ha fet fixar fins i tot en els mes petits detalls i ho hem gaudit molt malgrat la calor de 29 graus. I pensar que fa dos dies estàvem tornant del gel antàrtic!! 

Després de sufocar la calor amb aigua fresca, hem posat direcció al poblet de Perito Moreno lloc que pren el nom del pèrit Francisco Pascasio Moreno, que va arribar a aquesta localitat com a pèrit en el litigi amb Xile d’on col·locar la frontera. Argentina el va honorar posant el seu nom al poble, així com al glaciar.

Hem fet un mos al cafe Iturrioz creat a la meitat de 1900 per un emprenedor, i encara funcionant. Ara, mig cafè mig museu.

Hem intentat esbrinar com passar de Chile Chico a Puerto Ingeniero Ibàñez amb les barques però no funcionen les webs… ni la informadora turística. En la benzinera ens recomana la “barcaza” abans que la carretera de ripio, així que ens decidim a anar cap a Chile Chico a veure si tenim sort i tenim barca. 

Aquí hem dormit a la plaça darrera d’una altra furgo perquè la policia naval ens ha dit, molt amablement, que no podíem estar al llac: crec que ha començat l’estiu i ens ho faran gruar. 

6 de gener 

I no hi ha barca… fins d’aquí tres dies, així que anem cap a la carretera de ripio i repetint paisatges.

Avui aquí a Xile no es festiu. No celebren els Reis i nosaltres trobem a faltar la festa familiar i el tortell, però ens hem de conformar amb unes cireres, perquè aquesta zona és la terra de les cireres i son enormes i boníssimes, de proximitat… i també son les que ens arriben al nostre país per Nadal a preus escandalosos. 

Avui no hi ha hagut forma d’activar les targetes xilenes que teníem al telèfon (sembla com si estiguessin bloquejades). Hem comprat unes de noves però tampoc funcionen i ningú ens sap dir què està passant. Amb aquest tema hem perdut molt de temps. 

Ens posem en marxa i recollim un noi que està fent auto-stop. Avui serà un dia llarg de ruta direcció Coyhaique, tot i que farem nit pel camí. 

I hem arribat fins a Puerto Rio Tranquilo ben plens de pols però gaudint, de nou, del paisatge increïble que et mostra la carretera Austral

Els hem preguntat a la policia pel problema que tenim amb el mòbil i han estat molt amables… però no tenien idea. 

Hem anat al càmping Bellavista (on ja hi havíem estat)a veure si amb wifi i l’ordinador aclarim alguna cosa mes i, després de molt tafanejar, hem trobat el registre per a mòbils estrangers, però te un horari per poder introduir els documents i ho haurem de fer demà. 

Després d’uns excel·lents espaguetis hem dormit com àngels. 

7 de gener

Avui li hem dedicat mig mati a l’empresa de telefonia xilena Entel. A veure si tot el que hem fet ens serveix per a recuperar l’ús del nostre mòbil. 

De fet, moltes de les aplicacions que utilitzem son offline (maps.me, notes, fotos…) però volem estar connectats amb la família. A veure si funciona!. 

Hem aprofitat per treure una mica la pols del camí de ripio que es fica per tot arreu i quan hem acabat…, hi hem tornat: anem cap a Villa Cerro Tranquilo també per carretera ripio (la carretera Austral), però ho perdonem tot perquè és un tram molt verd i florit. 

Acompanyats per una suau pluja travessem la vall del riu Murta, tan verda, espessa, exuberant i emboirada que sembla màgica: si sortissin unes fades per aquí al mig, no ens semblaria gaire estrany. 

La raó real del clima d’aquesta zona de Xile és que les altes muntanyes dels Andes retenen les boires que venen de l’oceà pacífic i poc a poc es converteixen en una pluja constant que ho manté tot molt verd. 

La part sud de la Carretera Austral (que vam fer fins a Villa O’Higgins) ens va semblar espectacular, però aquest tram direcció nord és tan bonic que no m’estranya que la guia de viatge digui que aquesta carretera és “una de las rutas escénicas más famosas del planeta” i jo afegiria que és un gran desafiament pels vehicles i conductors pel tipus de paviment. La furgo de moment va fent la seva feina. 

Hem arribat a la petita Villa Cerro Castillo rodejada de boscos i altes muntanyes basàltiques i, just passada aquesta zona, la vall i el cel s’obren. Sembla que s’ha acabat la pluja i la boira i el sol sembla que vol sortir. 

I arribem a la ciutat de Coyhaique. El que no ens imaginàvem era lo que ens costaria trobar un lloc per dormir. És una ciutat d’una urbanització estranya i els llocs que ens mostra l’aplicació IOverlander per a poder dormir dins la furgo, o no existeixen, o estan tancats, o fets un desastre. 

Finalment hem acabat a un càmping una mica desastrós però… amb premi. Quan hem arribat estaven celebrant el 90è aniversari de la propietària i la nostra arribada ha estat acompanyada de música de mariachis en directe!! Hem dormit molt bé a una esplanada d’herba.

8 de gener

Avui hem aprofitat el wifi del càmping per treure els bitllets d’una altra de les “barcazas” (ja no se quantes portem!) que hem d’agafar per anar de Caleta Gonzalo a Hornopiren. Aquest cop hem tingut sort. 

Hem seguit ruta per la Carretera Austral aquest tram increïblement verda, florida i plena d’aigua. El “oh que bonic!” se’ns queda curt: muntanyes, valls, cascades, rius, esplanades…

La intenció d’avui és anar al Parc Nacional Queulat però ja estem gaudint molt del camí abans d’arribar-hi.

Hem passat per Villa Mañihuales un poblet minúscul en un lloc privilegiat per la natura que s’ha organitzat de cara al turisme sense perdre la bellesa. 

Més endavant ens hem trobat rodejats d’immenses muntanyes encara amb neu. Aquest tram de la Austral és increïble!

Hem passat per Villa Amengual, petita, entre mig de tanta verdor, i en aquest tram hem començat a veure alguna furgo més per aquesta ruta. 

A prop del parc Queulat, el paviment ha canviat a ruta de ripio de corbes increïbles i rodejats de falgueres gegants i verd per tot arreu. Mai havia vist una cosa igual. És sorprenen i molt emocionant aquesta “selva” xilena que la guia Lonely Planet defineix com a “paisatge juràssic”

Fer aquesta ruta és indescriptible i més quan veus la quantitat de ciclistes esforçats que pedalen sota la pluja enmig d’aquesta bellesa. 

No hem pogut accedir al Parc Queulat. Has de reservar hora per internet i nomes deixen entrar 50 persones cada dia… hem continuat, ja que, a sobre, continua plovent.

El tram final de la ruta, ja més obert, l’hem fet vorejant el canal Puyuhuapi que dona, per sota de l’illa Magdalena, al golf Corcovado i al Mar de Xile. Molt bonic.

No deixa de ploure i hem anat cap al poblet de Puyuhuapi, que és un conjunt tot de casetes de fusta al costat del canal (també li diuen Seno Ventisquero). Aquest poblet va ser fundat al 1935 per 4 immigrants alemanys que van venir a aquestes terres a la recerca d’aventures exploradores, però que ara te molts negocis de cara al turisme (cabanes, restaurants, càmpings…)

Ens hem instal·lat al costat del riu i, sota la pluja, hem aprofitat per a revisar el mapa i preparar  rutes per demà i dies propers. 

Avui dormirem sentint les gotes sobre els nostres caps

9 de gener

I no ha parat de ploure en tota la nit!.

Hem esmorzat i hem comprat menjar en les botiguetes d’aquest poblet minúscul.

Al sortir a la carretera, hem recollit una parella belga que anava, com nosaltres, a Futaleufú, i estaven fent auto-stop, i hem viatjat amb ells. 

La ruta també és molt verda però no tant espectacular com ahir i és asfaltada. 

En aquest tram lo immens son els rius i les cascades però, a l’entrar en la ruta 235 CH que va a Futaleufu, tornem a la “selva juràssica”: arbres immensos, vegetació exuberant, boires. És d’una bellesa impressionant.

I tot i que encara falten 40 km per arribar a Futaleufu, ja hem trobat el riu del mateix nom, ample, verd i que baixa molt ràpid. És per això que està considerat el riu, per a fer ràfting, mes perillós del món i on recomanen baixar només si tens un nivell d’expert. Avui pensem especialment en el Pol. 

El rètol de la carretera anuncia Futaleufu amb aquesta frase: “un paisaje pintado por Dios”

I la veritat és que ho va pintar molt bé, és preciós, pintoresc, casetes de fusta, ambient esportiu… hi ha calidesa en l’ambient. És molt agradable! 

Futaleufu vol dir Rio Grande en llenguatge Mapuche. 

Avui ens hem regalat un dinar a “la Antigua Casona” un restaurant italià que ens han fet raviolis de ricotta amb mantega i “morchelas” (molt semblants a les múrgoles). En Miquel ha demanat tallarines amb tòfones. Estava tot boníssim!!! 

El propietari ha sortit a saludar-nos i en un moment ens ha explicat la seva vida: Vivia a Milà treballant a una oficina de temes de construcció i va sentir la necessitat de fer el Camino de Santiago. Ens comenta que, això, el va transformar i va decidir venir a Futaleufu a fer aquest restaurant. Diu que és el millor lloc del món per a viure!! Una història entranyable. 

De tota manera aquí, al 2008, va reaccionar el volcà Chaiten que està a 150 km de distància per terra i a 90 km per aire, (així ho expliquen aquí). 

La qüestió és que va quedar tot devastat, colgat de cendra i moltes cases, negocis i finques de bestiar a la ruïna perquè no tenien res per a menjar. 

Després, al 2010, van tenir l’erupció d’un altre volcà proper de la mateixa cadena muntanyosa. Aquesta és una terra de sobrevivents.

En Miquel fa 17 anys va estar aquí amb el grup de la bici recorrent part de l’Austral en bicicleta i ens ha fet especial Il·lusió visitar-ho. 

Com que continua plovent, ens posem a prop de la llacuna a descansar. 

Mes tard, hem pogut fer un passeig per aquest poble de casetes de fusta i situat enmig d’una natura meravellosa. 

Hem dormit al costat del llac 

10 de gener

Avui hem pogut sortir a caminar!!! Ha deixat de ploure, al menys avui. 

Hem fet la ruta dels Miradors que et porta a tres punts per a admirar el riu i tots els voltants. És realment espectacular el contrast de colors, el verd de l’herba i el blau intens del riu, amb les casetes perdudes en mig del no res i les muntanyes de fons, encara amb neu. 

Els miradors es diuen Mirador Piedrero que és el primer, sobre un penya-segat d’infart, després segueixes fins al Mirador Còndor que és el que està més amunt, i veus tota la vall del riu a vista de còndor, i el tercer, més arran  de riu, que es diu  Mirador Piedra Ventosa. 

El bosc que hem pujat i baixat era ple d’ocells, entre ells uns pica-soques que no s’han deixat fotografiar i també una guineu que ens ha sortit al pas, però cap huemul. 

Hem arribat cansats al poble. 

Com que se’ns ha desajustat la xarxa que portem sobre els seients, hem fet un petit pelegrinatge per buscar una goma o un cordó amb que poder reparar-ho. Després de molt voltar, hem trobat un taller de costura immens i hi he entrat.

El porta una senyora que vivia a Santiago i, després de la pandèmia, han vingut a viure aquí i es dedica a cosir els vestits de neoprè per als que fan ràfting. 

Hem estat una estona xerrant i es queixava de la inseguretat de la gran ciutat. Ho tindrem en compte. M’ha regalat un cordó que crec ens podrà servir. 

Hem passat pel restaurant Martín Pescador on en Miquel hi va menjar fa 17 anys. 

Tota aquesta zona forma part del Parque Pumalin fundat per Doug Tompkins, el milionari (The North Face, Esprit) i naturalista estatunidenc que va comprar moltíssims terrenys per a convertir-los en parcs naturals. Aquesta zona forma part de la Patagònia Verda. 

11 de gener 

Avui ja està el cel ben tapat un altre cop. Una boira molt espessa cobreix el cel i part de les muntanyes. Sort que vam poder aprofitar el solet d’ahir. 

Avui ens hem entretingut amb els valents que baixen en ràfting pel riu. És espectacular l’amplada, la profunditat i el color de l’aigua… i el valor que li posen per passar la zona de ràpids que és ben llarga. 

Ens hem preguntat: ho fem? Però… finalment hem optat per gaudir només veient-ho. 

Hem posat direcció a Chaiten (no confondre amb el Chalten on està el FitzRoy!)

Aquesta carretera tan verda està mes que plena de ciclistes i emociona veure l’esforç i la passió que hi posen per aconseguir l’objectiu d’haver rodat per la Ruta Austral. 

I hem arribat a Chaiten tocant al oceà pacífic però en una zona altament volcànica. 

Després de passar Chaiten hi ha 2 volcans importants: un amb el mateix nom Chaiten i l’altre amb un nom curiós Michinmahuida. Passem a prop del Michinmahuida però només el podem intuir perquè te els seus mes de 2.400 m. d’alçada coberts per la boira

El volcà Chaiten és el que he comentat que va reaccionar al maig del 2008 provocant grans pèrdues a causa de les cendres que van arribar fins a Buenos Aires. Va està en erupció durant un mes i els efectes van ser devastadors. La població va ser evacuada però posteriorment van reconstruir la localitat. 

Hem anat a caminar per la platja en calma. Sembla que vulguin començar a marxar els núvols. 

12 de gener

Hem llegit a la guia que hi ha una excursió fins al cràter del volcà Chaiten que es veu que encara es pot veure fumejant… però que el tenen molt controlat així que, havent esmorzat, hem anat cap allà. 

La carretera austral en aquest primer tram és ampla, asfaltada, però igual de verda i frondosa. Ens criden molt l’atenció les falgueres gegants i “las nalcas” que son unes fulles molt grans, aspres, rasposes i de les que, els indígenes alacalufes de la zona de la Araucania, es mengen els troncs amb llimona. Diuen que te un sabor similar a l’api. 

I hem fet el camí de pujada al volcà plovent, curt (6 kms.) però de força dificultat (per a nosaltres!): en 3km hem pujat 650 m de desnivell ben enfangat, però ha valgut la pena. 

L’espectacle és brutal. Es veu tota la part de un costat del volcà de color taronja, que és el cantó del cràter que va quedar més visible, les fumeroles actives i, a baix, l’aigua de la pluja que li dona diferents colors i textures. 

Just quan hem arribat a dalt, ha parat de ploure i hem gaudit la vista i la baixada. 

Hem arribat a la furgo molls i cansats però contents. 

Posem direcció a Caleta Gonzalo on la carretera queda tallada i cal agafar un ferry fins a Hornopiren, però parem un moment al Sendero Los Alerces. En Miquel va a tafanejar què i com son los Alerces però jo em quedo descansant. Estic morta. 

En Miquel m’explica que els Alerces son arbres altíssims i mil·lenaris, gegants, diu una curiosa inscripció que està a l’entrada del parc que quan van arribar els conqueridors espanyols, aquells arbres ja portaven allà més de 1.000 anys!!!!

Jo he descansat una estona i m’ha anat molt bé.

A poca distància d’aquí, està el càmping Rio Gonzalo on hi va estar en Miquel amb els ciclistes al 2006. Hem entrat a veure’l i és increïble, diferent. Només pots entrar a peu perquè has de travessar un pont penjant de fusta, però un cop hi ets a dins, és el paradís. La molsa és tan gruixuda que et sembla que caminis als núvols i només hi ha tendes, silenci i algun ocell. Molt tranquil. 

M’ha agradat ser-hi perquè ho havia vist en fotografies i coneixia la història. 

Després hem anat ja a la cua del transbordador que ens ha de portar fins a Hornopiren però fent una escala, una cosa ben curiosa: ens han deixat a Fiordo Largo, hem fet un tros de carretera fins a Leptepú ( molt divertit, tots els cotxes en filera, fent una cuca de llum) i allà ens hem tornat a pujar a u altre vaixell fins a Hornopiren. Amb tantes illes i illetes, fiords i canals aquesta gent se les empesquen i tenen solucions per a tot!! Arribarem passada la mitjanit. 

13 de gener 

Ahir vam arribar a Hornopiren amb el transbordador a les 1.30h de la matinada i ens vam posar a dormir tot seguit davant el fiord. El despertar ha estat màgic davant d’un aigua tranquil·la i esquitxada nomes per alguna barca de pesca. 

Hem carregat benzina i hem descarregat roba a la bugaderia “la Espumita” que ens ha fet una bona “clavada”. Lo que, com a molt, ens costa a Xile l’equivalent a uns 10€, aquí han estat 18€. Quan li he dit que era molt car, només argumentava que la vida a Xile és molt cara. No ens hem posat d’acord i he pagat. Està clar que aquí és ara temporada alta, el seu Juliol i Agost. Si que diuen que la Ruta Austral és cara, però aquesta dona s’ha passat! 

Mentre tant, hem anat a fer una volta per les 8 casetes que formen el poble i hem trobat una fira artesanal amb “xiringuitos” culinaris molt senzills però amb molt bona pinta. En un feien bé asado i no ens hem pogut resistir. Ens ha costat mes cara la bugaderia que el dinar! 

I ja hem posat direcció a Puerto Montt, amb escales interessants: hem agafat el darrer tram de la ruta austral fins a Puelche i després la V-69 de ripio empolsegat, vorejant el estuario de Reloncavi fins a Puelo, un poblet de cases petites amb encant, rodejat de mar, muntanyes i molta vegetació. Aquí, seguint el riu Puelo, ens arribem a veure el llac Tagua Tagua, esplèndid. És un lloc petit on trobem molta gent que vol agafar un ferri (es comencen a notar les vacances de la gent d’aquí) i girem cua cap a Puelo. Hem descansat en un càmping, on hem  buidat el dipòsit d’aigües negres. 

Demà començarem l’aventura a l’illa de Chiloé

14 de gener

Aquest càmping d’esplanades de gespa natural el gestiona un home sol, educadíssim i molt amable, amb pinta d’artista, i que viu allà mateix en una cabanya de fusta.

Hem posat direcció a La Ensenada per poder passar a Puerto Montt. Ens comença a ploure suaument. És clar que està tot tan verd!

Anem seguint el Seno Reloncavi, que és com un diàleg entre el mar i les muntanyes cobertes d’arbres fins l’aigua mateixa, i anem veient tot de salmoneres. Són instal·lació al mar, com una mena de boies, totes molt ben posades. 

En aquests boscos també hem descobert unes plantes molt similars al bambú, però ens han explicat que no ho son, i viuen per l’alta humitat de la zona.

Hem vorejant la zona est del llac Llanquihué, molt bonica però molt turística! Hi ha restaurants, cabanyes de lloguers i bars per a tot arreu. Hi ha també un carril per bicis que dona la volta a tot el llac. 

Arribem a Puerto Varas, gran, amb molta gent i cotxes, i sortim corrents, tot i que està arran de llac i és molt bonic. Per això és tan turístic! I Puerto Montt, una gran ciutat bastant industrial enllaçada amb Pargua per autopista (de peatge només en metàl·lic!) d’on surt el transbordador cap a l’illa de Chiloé. 

I hem arribat a Chacao, la població on arriba el ferry, amb solet i casetes de colors.

En aquesta illa de Chiloé hi ha moltes coses especials: les esglésies de fusta, el menjar, les històries màgiques, la seva independència… i mes coses que anirem descobrint 

Ancud és la capital amb 41.000 habitants però està pensada tota de casetes de fusta de colors al costat de la platja i no sembla tan gran. 

Volíem visitar el museu regional de Ancud i el de les esglésies de fusta de Chiloe  que son patrimoni mundial de la Humanitat, però estaven tancats. Haurem de fer un segon intent, o visitar-les una per una i en son 16!. 

Anem cap a la costa, al restaurant tradicional Quetalmahue a celebrar la darrera nit dels 67 anys d’en Miquel. Demà caldrà celebrar els 68!!! (jeje) 

El restaurant es petitet, senzill, tot de fusta i serveixen el “curanto” que es un menjar d’origen polinesi fet amb pedres calentes i enterrat a terra. És a base de marisc, carn de porc, plantes de la zona i patates. Molt calòric.

Hem dormit, per oferiment d’ells, al jardí del restaurant. 

15 de gener

Avui en Miquel fa anys i el mòbil no para! I això que volíem sortir d’hora per anar a la festa religiosa que fan a l’illa de Caguach. A veure si ho aconseguim.

De fet, la nostra idea era anar primer per l’oest de l’illa però al dir-nos que aquesta festa només passava avui, ens hem reordenat.

La qüestió és que, després del que hem viscut, ens plantegem si valia la pena, però ha estat una decisió pressa. 

Hem sortit de Quetalmahue cap a Dalcahue i d’aquí, amb transbordador, a l’illa de Quinchao i al poblet de Achao on s’agafa un altre vaixell que et porta a l’illa de Caguach, en un trajecte de mes d’una hora. 

Amb tant de recorregut, hem arribat a l’esplanada immensa de l’església i ja estaven acabant una cerimònia religiosa a l’aire lliure amb tantíssims pelegrins, que no sabies molt bé per on anar.

L’església va ser construïda el 1919, i és una de les 16 que hi ha considerades com Patrimoni de la Humanitat per la Unesco perquè representen una arquitectura religiosa única.

Hem pogut entrar i és una construcció tota de fusta (inclús les columnes) i segueix un esquema bàsic: sostre a dos aigües, façana, pòrtic i campanar que donen a l’esplanada i una volta interior espectacular, còncava, imitant el fondo d’un vaixell. Molt bonica i avui, a mes, guarnida. 

La gent, aquí a Chiloé, havíem llegit que eren molt religiosos, des de fa mes de 4 segles, per la presència de les missions jesuïtes i franciscanes que van arribar a l’illa, però avui ho hem pogut constatar. 

L’església estava plena de ciris, de gent que venia a demanar favors a Jesús. Un capellà repartia uns trossets de tela de color lila que després hem sabut eren trossets del vestit que la imatge ha portat durant tot l’any i cada any li fan nou. A la processó del Jesus Nazareno per tota la gran esplanada amb música i banderes xilenes, la gent li pregava. Ha estat curiós. 

Hi ha hagut dos coses que ens han cridat molt l’atenció: una molt important és l’acceptació, sense cap protesta ni malestar, d’una cua de mes de tres hores per poder agafar el vaixell de tornada. Jo he estat a punt de voler cremar  les naus! 

L’altre, ha estat que aquí no volen targes de crèdit i portem poc efectiu…al vaixell de tornada de l’illa, després de negociar, ens ha perdonat el preu del tiquet de tornada. 

Finalment hem tornat a Achao on hem passat la nit bora el mar, a la costanera que li diuen aquí.

A estat una celebració diferent del 68 anys d’en Miquel. Per molts anys, Miquel!!!! 

16 de gener

Achao no descansa aquest dilluns al mati. Totes les botigues, el mercat, els treballadors… tot bull.

Nosaltres, amb el dia d’ahir encara enganxat al cos, anem a comprar al mercat i cap a Dalcahue a veure si trobem un Western Union obert i podem portar efectiu.

En aquesta zona son molt típiques les construccions de les cases-palafito, enlairades de terra, però construïdes dins l’aigua. La majoria son cases mes aviat petites, lleugeres, fetes de fusta d’alerç les mes antigues. Una curiosa arquitectura.

Passegem per Dalcahue i tot està enfocat bastant al turisme: botigues d’artesania, teixit de llana, ponxos…

L’església només la podem veure per fora (avui estan tancades) però està construïda seguint la tradició chilota que ja hem comentat.

Anem cap a Castro després de fer un mos i descansar una estona. 

I hem trobat un caos de ciutat amb carrers amb desnivells importants, moltíssim trànsit i bastant deixada, poc cuidada. 

Espectacular, però, l’església de Sant Francisco, immensa i tota de fusta envernissada. Diuen que és una de les joies de la Unesco i la veritat es que et deixa amb la boca oberta, tot i que per fora està pintada de color groc i lila. 

Hem fet un passeig per la part vella (que també és la més turística) i els palafits, cases dins l’aigua, però la veritat és que ens ha quedat un regust aspre, tant com la llana que fan servir per a teixir els jerseis i la roba dels souvenirs. 

A 4 km hi ha una segona joia, hem  anat cap a l’església de Nuestra Señora de Gràcia de Nercón, una altra bellesa de fusta fosca aquest cop. 

Hem posat direcció a l’illa de Lemuy on volem passar uns dies de descans en un càmping que ens han recomanat. 

De camí agafem en auto-stop un noi ben especial que es dedica a fer malabars per als cotxes que estan parats als semàfors. L’hem portat fins a l’illa. Hi ha oficis per a tothom! 

17 de gener

Fa un dia esplèndid i aquest lloc, de dia, és una meravella. 

Gespa natural, el penya-segat, el mar i, al fons, els Andes. Es veuen perfectament el volcà Michinmahuida, ben nevat, i el Corcovado, amb un pic final molt característic. 

Aquest càmping basa el seu confort en les coses mes simples, hamaques i gronxadors als arbres, taules i bancs al sol fets amb els arbres polits, llocs preparats per a fer foc (al que son  tan, tribalment, aficionats els xilens). 

Hem anat a fer una caminada a la platja amb una bona baixada del penya-segat pel mig del bosc que, després, hem pujat per un camí ben dret. 

Hem estat una estona parlant amb la senyora que porta el càmping que venia de collir pèsols i faves. Son uns terrenys heretats de la seva àvia que va viure 102 anys en aquesta terra. Ella ha nascut aquí i, apart del càmping, gestiona l’horta i el bestiar i viu d’això. Diu que no va mai al supermercat, de fet, per aquí a prop hi ha porquets lliures (els “chanchos” els diuen aquí), uns quants bens i dues vaques. 

Aquí a tot l’arxipèlag de Chiloe son molt tradicionals les llegendes i les històries de bruixes, històries de por. 

La senyora del càmping ens ha explicat que el vaixell que te just al penya-segat representa una història que li explicaven quan era petita. Aquest vaixell que es diu Caleuche era conduït pels esperits dels mariners morts a la mar i travessava el mar, de nit, sempre tot il·luminat, i s’enduia a les noies joves. La senyora del càmping el te fet de fusta, il·luminat a la nit, i amb el nom que li havia posat la seva àvia: el Saisa. 

Hem passat un dia entranyable amb una posta de sol increïble. 

A veure si aquesta nit ens vindran a veure els mariners errants.

18 de gener   

Avui tenim un dia de sol lleganyós i una mica fresc. 10 graus al despertar-nos en aquest estiu del que estan tan contents.

En Miquel ha decidit, després de més de 3 mesos, provar de nou la bici i s’ha anat a fer una bona volta.

Jo he estat més caminadora i “intel·lectual” i m’he dedicat a passejar una bona estona, a llegir i a  escriure.

Dia de relaxament molt profitós.

19 de gener

Avui tornem a la ruta amb una bona dosi de nostàlgia per lo bé que hem estat al càmping Apahuen i lo bonic del paisatge, mes que relaxant, gairebé poètic… i no exagero. 

Hem anat a fer un recorregut pels petits poblets de l’illa Lemuy, tots amb la seva església de fusta, mes o menys conservada, tots amb un aire de tranquil·litat important però amb noms irrepetibles: Detif, Puqueidon, Licura, Cahueldao, Chulchuy…

Hem passat de nou a l’illa gran de Chiloe i, com les distàncies son curtes, en mitja hora estàvem a la zona del Parc Nacional de Chiloe i constatem que, com diu la guia, estem a la cara que dona a l’oceà Pacífic i el clima ha canviat a humit, ventós i amb un règim d’altes precipitacions. De 20 graus al migdia hem passat a 15 justets. 

Recorrem la zona de la platja, amb immenses dunes i un exercit de bitxos voladors de mes de 2 cm que fins i tot xocaven contra els vidres de la furgo. 

Després hem tingut l’experiència de que l’entrada al Parc Nacional només ens la volien cobrar en efectiu, a mes de cobrar-nos doble import per ser estrangers. Ens hem sentit molt malament i no hi hem volgut entrat. 

He escrit una carta de queixa a la CONAF (gestora dels parcs) que suposo no contestaran, però al menys m’he desfogat, tot i que molt amablement, això si. 

Hem posat direcció a Tenaun, on hi ha una altre de les esglésies de fusta. Aquesta blanca i blava de 3 campanars. Preciosa. 

Sopem al lloc de la Mirella i dormim davant el mar acompanyats, aquesta ultima nit a Chiloé, per la llum d’una posta de sol espectacular

20 de gener

Hem dormit sentint una pluja lleugera a sobre nostre i ens hem despertat rodejats de núvols. 

Avui anem acomiadant-nos de l’illa de Chiloé, del seu misteri en les històries i els personatges mitològics (el Caleuche, la Voladora i tants altres… ) de la seva cuina (el curanto), del seu clima, de les seves meravelloses esglésies de fusta… de totes les casetes que viuen del camp, el bestiar i la pesca… i tantes coses mes. Ha estat un immens plaer! 

Hem posat direcció, de nou, al continent amb transbordador i 3 peatges de autopista. Hem passat per Puerto Montt, Puerto Varas i hem rodat per la base del llac Llanquihue i, arribant a Ensenada hem tingut dos sorpreses:

Una sorpresa ha estat la preciosa vista del volcà Osorno que semblava que el poguessis tocar, però es que eren 2.652 m. de bellesa! 

L’altra, ha estat una procesó en el nostre carril de la carretera, dedicada a San Sebastian i amb poca parròquia, la veritat, però que ha fet un embús de cuidado! 

Hem anat fins als Saltos de Petrohué que és el riu molt blau-verd que passa entre camins de colades de lava i fa salts d’aigua. Els bonic de veure però els comentaris de la gent eren que baixava poca aigua comparant-ho amb anys anteriors. Això del canvi climàtic va en serio i es nota.

Després hem agafat la carretera que puja a l’impressionant i nevat  Volcan Osorno. 

Tota una experiència. Hi ha telecadires per pujar mes amunt però només pugen si fa bo. 

Dormirem aquí i a veure quin temps farà demà. Estaria bé que  poguessin pujar mes amunt a tocar la neu. 

Mentre sopem el cel ens regala una posta de sol espectacular. 

21 de gener

I està el cel tan tapat de boira que no es veu res de res, ni el volcà que el tenim, a tocar, darrera nostra! 

El telecadira no funciona amb aquest temps tan espès, així que comencem a baixar per la carretera cap a Ensenada… però sense veure res. 

Hem arribat a Puerto Octay una petita ciutat fundada per immigrants alemanys a final del segle XIX que conserva les primeres cases a modo de patrimoni cultural i el camp cultivat.

Es nota un aire diferent a lo que hem vist fins ara, les cases mes grans, mes senyorials, una església de fusta molt bonica, els canals i la plaça central, tranquil·la, amb petites botiguetes on hem comprat una fruita fantàstica. Aquí ara tenen la fruita d’estiu i l’estem gaudint: maduixes, préssecs (aquí duraznos) nectarines…

Hem dinat al costat del llac i llavors… una senyora ens ha avisat que portaven una roda desinflada…igual que ens hem quedat nosaltres, es clar! 

Però els Bombers ens han indicat un vulcanitzador i hem anat cap allà. La cosa és que és dissabte i quan hem arribat ja ens ha dit que estava a punt de tancar, que anéssim a Osorno o Entre Lagos. 

Hem inflat la roda i hem pogut arribar a Entre Lagos on un vulcanitzador amb mes ganes de treballar que el primer ens ha canviat les dues rodes de darrera i a diagnosticat de mort absoluta la roda, que no teníem punxada si no que s’havia esquinçat bé per l’ús. Ara caldrà comprar 2 rodes noves. 

Anem a provar-les cap al volca Casablanca, on dormim a una zona que sembla una pista d’aterratge en desús però molt tranquils, ja en Antillanca, just abans del refugi de la CONAF. 

22 de gener

Està una mica núvol però a les 10h ja estàvem a punt per pujar al cràter , previ pagament de 15000 pesos. 

No hi ha cap aglomeració, de fet estem sols, però quan hem arribat al cràter (més que immens) ens hem trobat una parella molt agradable que havien fet nit allà.

Hem estat xerrant una estoneta, ella de Peiohue i ell de Chiloé, cosins, ella normalment viatja sola però aquest cop havien quedat per a fer varies excursions a prop del cràter. Ell un microbiòleg independentista chilota que treballava a una empresa salmonera i va abandonar per la poca cura del medi ambient que tenien. Ha estat una conversa interessant amb molts mes temes. Ells han anat a fer la seva ruta i nosaltres hem anat a creuar tot el cràter. Les vistes son espectaculars!  

Hem tornat a la furgo on, després d’un mos hem posat direcció a Osorno per demà solucionar el tema de les rodes. 

El temps ha canviat. Poc a poc va pujant la temperatura. Avui fa calor! 

I com és una gran ciutat, fem nit al càmping municipal que és un bosc. Genial. 

23 de gener

Una nit molt tranquil·la! I només amb llençol tot i que a mitjanit refresca. Ara ja portem gairebé 16.000 kms d’aquest viatge i ens criden l’atenció moltes coses però una en particular es la quantitat de treballs que a Europa hem desestimat i aquí continuen (imaginem que amb sous baixos) per exemple el senyor que t’obre la tanca/porta per entrar o sortir del càmping o d’altres llocs, o la persona que et posa la benzina, la persona que només cobra en una botiga… i molts d’altres. A casa potser era així fa uns anys i hem optat per la automatització de moltes coses amb el consegüent augment de l’atur. 

I anem cap al lloc que ens han recomanat a buscar 2 rodes de recanvi noves, però no en tenen per aquest pes i ens envien a un altre distribuïdor (Ferosor Agrícola). Això ens permet creuar i conèixer millor Osorno, ciutat desangelada. 

I aquests senyors ens han aconseguit les rodes, però d’aquí a dos dies! 

Així que, mentre esperem, ens anem cap a la costa, per la U-40, perquè aquí a Xile les distàncies son curtes.

I ens hem trobat amb l’oceà Pacífic brau, amb un dia gris i travessant el poblet de Pucatrihue que allotja dues comunitats indígenes.

Avui hem dinat a la Cascada del Chacao. Molt bé.

El dia està enfadat i gris però hi ha gent que s’atreveixen a mullar-se els peus. 

Anem cap a la platja de Tril Tril per ruta de ripio. Una caleta preciosa però en la que no ens venen ganes banyar-nos pel vent, l’absència de sol i el mar. És una platja molt diferent a les que estem acostumats. 

Ens posem en un lloc molt verd per passar la nit i la tempesta se’ns ve a sobre

24 de gener 

I ens ha plogut tota la nit!

Al llevar-nos lluïa un sol tímid però el Pacífic continuava igual d’esverat. No se perquè li diuen “pacífic”. 

Hem deixat també enrere Bahia Mansa, on ens ha sorprès la quantitat d’algues i la seva mida , que eren recollides en bosses per unes quantes persones. Aquestes algues, un cop seques, son un menjar que es ven a les botigues. 

Ens hem entretingut al moll de Bahia Mansa i allà hem vist el procés per assecar-les i venda. 

Hem posat direcció a Valdívia i per la carretera i, seguint la tradició, hem tastat el mote con huesillo, la sopaipilla i la salchipapa.

No he comentat que Xile, com a país, està dividit en regiones, a les que mes tard, van afegir dues mes, alterant llavors l’ordre correlatiu de com estan disposades en el mapa. 

Fins ara, hem vist, (començant pel sud i pujant), la regió XII que és la Region de Magallanes y la Antàrtida Chilena, després ve la XI que és la Region de Aisén (la Cueva de las Manos, los Campos de hielo, San Valentin.. ), la X que és la Region de los Lagos (Puerto Montt, Osorno i els mil llacs i volcans), i ara entrem a la Region de los Rios que, curiosament no te el número correlatiu, sinó que és la Región XIV perque per diferències geogràfiques, històriques i  culturals es van separar de la Region de los Lagos. 

Hem arribat a Valdívia, una ciutat gran, molt verda, que viu de cara i viu del riu, amb molta inquietud cultural, ja que es el centre universitari austral i, per tant, hi ha molta gent jove. 

Quan hem arribat, hem deixat la furgo i ens hem anat a la costanera del riu Valdívia, plena de paradetes d’artesania, el mercat de peix i un munt de gent.

Hem fet una volta en barca per conèixer una mica tot i hem navegat el riu Valdívia primer, seguint la costanera que va ser refeta després del gran terratrèmol de 1.960, i després pel riu Calle-Calle (kayak-kayak en indígena i significa abundància) que arriba als sector de las Animas (li diuen així per les animes en pena dels indígenes morts pels espanyols, glups!) que actualment es una drassana. Hem passat al el riu Cao-Cao (que vol dir moltes gavines, en indígena) que te 10 m. de profunditat i en la ribera del qual havien moltes cases de les famílies alemanyes que van arribar a Xile a finals del segle XIX. 

El terratrèmol va enderrocar moltes d’aquestes cases i ara només en queda una.

Passem també per un dels ponts que creua el riu i veiem l’illa Teja perquè havia sigut una bòvila. 

Durant la navegació una guia ens explica algunes coses curioses que ens criden l’atenció: 

Ens explica que a finals del segle XIX (1845) es va promulgar a Xile la llei de colonització que va facilitar que moltes famílies alemanyes vinguessin a viure, a canvi de terres, i de que ells treballessin per a la  industrialització i la economia de Xile. 

Els primers que van venir van fer un efecte crida i, com que va coincidir amb una crisi econòmica i política a Alemanya, es van multiplicar les famílies que van venir buscant una nova vida. 

Encara ara es nota a la ciutat els efectes d’aquesta iniciativa i el resultat va ser que van fer de Valdívia un lloc econòmicament pròsper 

Una altra cosa curiosa de Valdívia és que no te molts edificis alts a causa del riu Catrico que és un riu subterrani i fa que les estructures no puguin ser molt profundes.

Un cop fora del vaixell, el sol era molt agradable i hem fet un bon passeig fins la furgo. 

25 de gener

Avui mati de museus i mes coses . Hem visitat proper el Museu Histórico i Antropologico que consta de dues plantes, un pis petit amb una discreta exposició sobre la cultura mapuche que habitaven la zona des de Puerto Montt a Temuco,  i que denominen la selva fria, amb la sala de ceràmica i la sala de la plateria mapuche, que dona mes pistes sobre la seva organització familiar, ritus, etc i com van incorporar noves tècniques apreses dels espanyols, dels incas i d’altres cultures que coneixien.

Cap a final del segle XVI es van construir els “fuertes” españols per poder protegir dels mapuches i el huilliches (el temut “enemigo domestico” que li deien) tant l’exercit com, sobre tot, el tresor indià, l’or de Perú. 

Després hem entrat al Museu de las Exploraciones on tracten el tema de com els indígenes Mapuches treballaven la llana, la seva diferent coloració amb elements naturals (fruites, fulles, flors, arrels, fang) i l’elaboració del fil i dels telers. Ha estat molt interessant veure tot el procés des de l’esquila a l’ús de la peça acabada, tot respectant la natura. Fa reflexionar. 

Després hem anat cap a la Playa del Piojo a Niebla, un poblet de platja, on hi ha la Fira Costumbrista que és una trobada d’Artesans i paradetes de menjar típic i música. 

Hem fet un mos i cap a les 16h. han començat a arribar les barques amb la pesca del dia i ha estat un espectacle: caixes de navalles, sacs de musclos i petxines grosses i després el peix, bàsicament, salmons molt grans i peixos serra. 

Part de l’espectacle ha estat que els pescadors netejaven el peix allà mateix a la barca i tiraven els caps i els budells al mar i, tant punt han tirat el primer, els lleons marins no s’han fet esperar, barallant-se amb les gavines per tal de sopar bé. 

Després hem anat a veure el Fuerte de Niebla que era un immens espai defensiu de la ciutat de Valdívia i que geogràficament és preciós. 

Hem tornat a la platja del Piojo on de nou hem gaudit de la fira, la música i on hem passat la nit. 

26 de gener 

Avui, ben d’hora, ens hem posat en marxa cap a Osorno. Ens han trucat que ja tenen les rodes de recanvi que havien d’arribar de Santiago, així que cap allà que anem i, mentrestant, el nostre amic de la estancia Los Cerros en Ushuaia ens comenta que s’ha reviscolat de nou el foc en la seva àrea. Quin greu, pobre gent. El vent patagònic és difícil de vèncer, ara ho sabem del cert, després d’haver-lo viscut. 

I hem arribat de nou a Osorno, a Ferosor Agrícola, S.A. el lloc on ens han de lliurar les rodes de recanvi i hem de deixar les velles. 

Hem rodat molt i era d’esperar que tinguéssim que canviar “les sabates” de la Kalma. 

Ara, si tinguéssim que canviar les de davant, ja tindríem recanvi!

Aquí ens han atès amb molta professionalitat i, per que no dir-ho, amb amor: l’Estefano va dir que les rodes trigarien dos dies i dos dies han trigat i ens les han instal·lat correcta i ràpidament, però el extra afegit és que, mentre arribaven les rodes, l’Estefano ha estat pendent de nosaltres, ens ha recomanat llocs per veure, restaurants bons, platges idíl·liques… es a dir, un sol de persona!!! 

Ara ja, amb les rodes posades, ( i un regal que ens han fet d’una bossa de prunes), anem cap a la frontera per la ruta 215 cap a Villa Angostura i Bariloche. És ja a l’Argentina, però està aquí al costat, i ens esperen!!

Hem creuat la frontera pel passo Cardenal Samoré… i ens ha tocat la ruleta de la revisió de la furgo: se’ns han quedat la fruita. 

Hem arribat ja cap al tard a Villa la Angostura.

27 de gener

Hem fet una volta pel port de Villa la Angostura i anem cap a San Carlos de Bariloche vorejant un dels llacs de la ruta de los 7 Lagos, el Lago Nahuel Huapi d’un blau espectacular i rodejat de muntanyes. 

El paisatge aquí és eixut, sense arbres i Sant Carlos de Bariloche és una ciutat de 128.000 hab i és caòtic i tremendament turístic. Les platges del llac estan plenes i el trànsit i la urbanització dels carrers es una bogeria dispersa i mal organitzada i plena de pols per les obres i els carrers sense asfaltar. És una ciutat jove, només te 100 anys i el llac és el seu tresor, però no ens hi quedem, malgrat fa un dia esplèndid de sol amb un cel blau sense ni un núvol. 

Hem posat direcció cap al Cerro Tronador.

Quan hem arribat a l’entrada del Parc Nacional Nahuel Huapi, no hi ha ningú per cobrar l’entrada però indica clarament que, en aquell moment el camí només és horari de baixada. Només podem pujar en horari de matí. Hem intentat fer un tram però el camí és molt estret i baixen un munt de cotxes i microbusos en el seu horari, així que hem trobat el càmping La Querencia a la nostra dreta i allà ens hem quedat. 

Hem gaudit un magnífic final del dia al costat de l’immens llac  Mascardi amb un sol magnífic. 

28 de gener

Hem sortim d’hora cap al Cerro Tronador i a mig camí ja veiem els seus 3.478m. coberts de neu amb dos glaciars. (Glaciar Blanco i Glaciar Manso) És majestuós!. 

Hem arribat a Pampa Linda on està la gendarmeria i el guarda parques.

Hem pujat fins al Ventisquero Negro on l’espectacle està servit. 

Hi ha un circ de muntanyes ple de neu amb els glaciars que van deixant anar despreniments  de neu. Quan cau la neu, el soroll és com el d’un tro potent i d’aquí el nom de Tronador.

Després hem pujat a la base del Tronador i des d’allà, ja a peu,  al Sendero Garganta del Diablo on hi ha dues cascades (provinents del gel del glaciar) que formen un riu de muntanya molt viu!

De tornada, després de remullar-nos els peus, fem un mos al aparcament del Ventisquero i esperem descansant a que sonin les 16h. que és el moment permès per a fer la carretera de tornada. 

Hem creuat Bariloche i ens incorporem de nou a la mítica ruta 40 (que venim trepitjant des del km 0) aquest cop direcció Neuquen. Ara encara estem a la provincia de Rio Negro, però aviat entrarem a la Provincia de Neuquen. 

El paisatge ens canvi radicalment, estem anant cap a l’interior i ara tenim muntanyes rocoses amb algun arbre i d’altres ben pelades… però hem dormit davant l’Embassament Alicurà del riu Limay, un llac immens amb una enorme badia amb sorra de platja.

Ens ha sorprès l’espectacle de pescadors i de fogueres. Aquí lo del foc sembla que vingui d’algun passat ancestral i primitiu. Per a ells es normal arribar i encendre un petit foc per a fer la carn, sempre la carn…

29 de gener

Els pescadors no dormen mai. Quan ens hem llevat ja feia estona que rondaven pel llac.

Abans de les 9h ja érem en ruta cap a Villa el Chacón (direcció Neuquen). El tema d’avui son els dinosaures: en aquesta zona se n’han trobat tants i tan grans que es diu que es el lloc del planeta amb mes concentració de restes paleontològiques d’aquests animals… i anem a veure-les 

El paisatge que travessem és completament estepari amb un sol de justícia (26 graus a les 9h) i, de tant en tant, veiem el riu Limay que ens acompanyarà fins al destí. 

Hem arribat a El Chocón que és el centre d’aquesta àrea paleontològica. Hem visitat el Museu Municipal de Ernesto Bachmann que és on hi ha varies reproduccions a escala dels dinosaures trobats a la zona i després hem anat a una zona d’excavacions on es poden veure clarament les petjades d’un dinosaure. 

Després, amb 40 graus de temperatura i la furgo sota l’ombra d’un gran arbre, hem fet un mos i hem anat a un poblet que es diu Plaza Huincul i hem visitat el Museu Municipal Carmen Funes, molt ben explicat i amb reproduccions espectaculars a mida real. 

I sota un sol fortíssim hem fet carretera fins a Junin de los Andes, espero que necessitem l’edredó per dormir. 

I hem aparcat al riu Chimehuin en una zona molt verda amb altres campers. Ha baixat la temperatura i farà fresqueta

30 de gener 

De Junin (que està molt ple de cotxes i gent per una fira i que ja el visitarem a la tornada) anem a veure el llac Huechulafquen, en zona mapuche, (ruta 61 de ripio) i que és un de la Ruta de los 7 Lagos, tot i que n’hi ha molts més: aigua per tot arreu. Ja estem veien el volcà Lanín, majestuós, amb els seus 3.768m. i quan t’hi acostes impacta amb el llac a sota. 

Hem arribat a l’entrada del Parc Nacional Lanin, gestionat per Mapuches, i aquí també ens claven per ser estrangers. Ho trobo una molt mala política dels Parcs Nacionals. 

La ruta del llac es preciosa! Tot el camí està resseguit de petits càmpings amagats entre els arbres que donen al llac (ja ens han avisat que aquí no es permet l’acampada lliure) i ens quedem al final del camí al càmping agreste Arroyo Germain.  Un altre paradís que teníem pendent de descobrir.

Aquí el llac s’estrena una mica i forma un altre llac, el Llac Paimún i aquí hem estat gaudint d’una pau immensa. A la tarda em fet com si fóssim de la terra i hem posat en marxa un foc. Ha estat divertit. Hem dormit en un silenci total. 

31 de gener 

Ens llevem amb un bon vent que arrissa el llac però ha anat parant. 

Hem passat un dia de relax davant l’aigua i amb un bon sol. Hem passejat, hem fet sessió de lectura i descans amb el Lanín darrera i la lluna creixent. 

1 de febrer

Els argentins son molt comunicatius (en termes generals). Hem anat a carregar aigua a la furgo i una família ens ha convidat a “pancitos” que tenien a la foguera, m’ha donat la recepta i m’ha regalat un sobre de llevat! No estem acostumats a tanta proximitat.

RECEPTA DELS PANCITOS

1/2 k de farina 0000, (a casa nostra seria farina de força per a fer pa), sal, oli, aigua i el llevat prèviament remullat. Deixar reposar i fer tortes a la graella o al forn.

Una altre família s’ha interessat per la furgo i hem estat xerrant sobre la força política dels Maputxes en aquesta zona… en fi, que aquí fàcilment ampliem la família.

A la tarda després de passejar pel bosc d’araucàries immenses,  li hem deixat eines a un d’ells que tenien problemes amb el cotxe i hem fet un intercanvi perquè necessitem algun sistema per aguantar la dutxa i resulta que ell és ferrer i ens ha dit que ens ho podria arreglar. 

Després de l’intercanvi de telèfons,  ens hem acomiadat del volcà Lanin i dels llacs i hem posat direcció a Junin de los Andes on hem passat la nit al costat del riu. 

2 de febrer

Avui hem anat a trobar-nos amb el Justo, el ferrer, a Sant Martín de los Andes, on ells viuen i on te el taller. En un pis pas ens ho ha solucionat. 

No estem acostumats a la solidaritat d’aquesta gent. És infinita! I el nostre agraïment també. 

San Martín de los Andes és turístic, rodejat de muntanyes que a l’hivern estan plenes de neu, i del llac Lacar. Ara farem la part nord de la  ruta de los 7 Lagos… però hi ha molts mes: Llac Lacar, Hermoso, Machonico, Falkner, Villarino, Escondido, Correntoso, Espejo, Nahuel Huapi, i més… alguns ja els havíem vist, d’altres els anem descobrint ara en aquesta ruta. 

Tots tenen el color blau intens, una bona profunditat, i platgetes per a gaudir-los. 

Hem de tornar, però, a San Martín, (és a prop), per posar direcció al pas fronterer de Carirriñe cap a Xile de nou. Esperem que no hi hagi tanta gent com la darrera vegada. 

Hem passejat per San Martín i  és una ciutat turística però molt elegant, molt ben posada, neta, enjardinada, molt bonica!

Hem dormit al riu, a prop de la platja del llac.

3 de febrer

Avui cap a Carirriñe, al pas fronterer amb Xile.  

La policia ja ens ha confirmat que el pas és obert però que el camí és de ripio i complex però molt bonic. 

Optem per fer-lo i és veritat que el camí és dolent però el bosc és preciós i passem una ma de llacs blaus immensos que compensen l’esforç: els llacs Currhué Chico, el Currhué, la Laguna verde i la paret de lava volcànica del Volcà Achen Ñiyeu que li fan de límit al llac Epulafquen i aquí parem a fer un mos. 

Aquesta ruta es un camí de muntanya amb trams difícils però finalment veiem el cartell de Benvinguts a Xile. 

La sorpresa ha estat que, a la duana per fer la paperassa, teníem dos cotxes davant, tots d’una mateixa família, que portaven les cendres d’un difunt!!!! 

Els carabiners no sabien ben bé què havien de fer i hem estat una bona estona esperant mentre trucaven no se on, miraven les cendres, demanaven la documentació del mort…

Els del Servei de sanitat que revisen el menjar que portes, com que tenien temps, ens han remenat la furgo a fons i s’han endut els ous,  les nous i dos trossets de carn congelada. Mai s’ho havien mirat tan a fons! 

I per fi hem arribat a Coñaripe que estava ple a vessar de estiuejants xilens.

Hem fugit cap a la zona de les termes: n’hi ha moltes, les Termes Geomètriques son les mes famoses i les mes cares. No hi hem entrat, (haguéssim deixat la pensió!), però n’hi ha d’altres molt boniques com les Termes del Rincón amb cascada i tot i que hem pogut visitar.  

Hem dormit una mica mes amunt. 

4 de febrer

A las nits refresca. Ens hem despertat a les 7.30 i teníem 10,5 graus però ràpidament la temperatura s’enfila. 

Deixem la zona de les termes cap a Coñaripe (en maputxe, Sendero del Guerrero) i Villarrica però està tan ple de gent i la carretera amb una caravana de 12 km. que marxem cap a Pucon… en les mateixes condicions. 

La platja del llac està explotada al límit amb apartaments moderns, hotels i “cabañas” i hi ha molta gent.

Hem entrat un moment al supermercat i les cues eren gairebé tan llargues com les de la carretera.

Hem posat direcció al Parc Nacional Huerquehue però està tancat temporalment per risc d’incendi degut a les altíssimes temperatures que estem vivint. 

Aquí està el Càmping Olga, verd i al costat del llac Tinquilco. Així que dormim aquí i esperem a demà a veure si obren.

Al vespre ens hem donat un bon bany al llac i, després de sopar, hem sortit, com cada nit, a buscar la “Cruz del Sud”

5 de febrer

Avui ens hem llevat d’hora. El noi del càmping ens ha dit que avui havien obert el parc i, mentre jo preparava motxilles i entrepans, en Miquel s’ha fet la caminada fins a l’entrada del parc per pagar les entrades, ja que l’inici de la ruta que volem fer està al costat del càmping. 

Hem fet la ruta dels llacs Chico, Verde i Toro, ruta molt verda, fresca i plena d’araucàries: 11 km i casi 800 de desnivell. 

Avui ha baixat força la temperatura i ha estat molt agradable. En Miquel, per variar, s’ha banyat a la Laguna Verde. Hem acabat la ruta amb una cascada molt refrescant i cap al càmping a dutxar-nos que estem cansats i anem plens de pols i sorra.

Un bon sopar i a dormir que demà hem de continuar

6 febrer

Hem marxat d’hora cap a Pucon, un elegant poblet turístic on hem aprofitat per als assumptes pràctics :bugaderia, diners, carregar mòbil (en una farmàcia!)…

Hem fet un mos dolç i hem anat a reparar l’esquerda del vidre que s’estava fent mes gran amb el moviment i el ripio. 

Hem posat direcció al  Parc Nacional Conguillio. És una zona maputxe i, segons la guia, una de les mes boniques. 

A l’aplicació IOverlander ens indica un lloc per dormir molt a prop de l’entrada i gestionat per una família maputxe i allà ens trobem una història ben bonica. 

Estan el Pedro i la Patrícia que ara tenen un petit restaurant d’empanades i cuina senzilla i ens conviden a que, després de fer 200 m. mes, i instal·lar-nos al càmping de la germana de la Patrícia, anem allà a sopar. I així ho hem fet, però per arribar cal passar per la casa de la 3a. germana, es a dir, que ja hem conegut a tota la família maputxe. 

I ens hem col·locat al càmping Truful, molt senzill i molt net, sobre les colades de lava del volcà Llaima que està a prop, i hem anat a fer un mos a la cantina. Ens han fet 2 empanades de morchelas (murgules) i formatge i una parrillana que son patates fregides amb ceba, trossets de carn i 2 ous ferrats per sobre. Quasi res!.   La cambrera era molt trompada i estava fent pràctiques dels seus estudis de turisme i molt assabentada de la realitat de la comunitat maputxe. Hem passat una estona molt interessant xerrant amb ella perquè ja érem els últims. 

I al final ha aparegut un senyor molt educat que desprenia elegància i ens ha vingut a saludar: era el “tio”, així li deien, i ens ha explicat que era el responsable d’aquella comunitat maputxe que estava formada per unes 45 famílies que vivien de i per a protegir la terra. De fet, ens ha dit literalment que la terra era d’ells, des de sempre, i que ni els inques ni els espanyols els hi van poder robar i ara no cedirien davant de les pressions polítiques. Que el que calia fer era protegir-la. I ens va donar les gràcies per visitar-los en Maputxe “Shaltumai”. 

7 de febrer 

I ens hem preparat per caminar. Hem anat a l’entrada del Parc Nacional Conguillío a fer la ruta del Sierra Nevada però, sorpresa, està tancat per risc d’incendi. Ens deixen fer la ruta de la Cascada Truful que és només un passeig, però molt maca i, després de molt pregar, els guarda parques ens han deixat travessar el parc per la carretera de muntanya que surt a la part nord a un poblet que es diu Curacautin.

La ruta ha estat increïble: passes a tocar del volcà al que anomenen “venes de foc”, pel color vermellós que li ha quedat a la muntanya a causa de la lava. De fet, el camí està fet entre mig de la lava originada per l’explosió del 1r de gener de 2.008 i passa també pel mig d’un bosc d’araucàries immenses, esquitxat de llacs cristal·lins. 

I hem arribat bé fins al final d’aquest camí de l’Araucania Andina (al menys hem pogut veure una mica el parc per dins!).

Hem seguit fins a Curacautin travessant diferents comunitats maputxes identificades amb els seus noms (Kilape López, Benancio Huenchupan, Huentecol Cheuquepan…) i algun rètol combatiu que fa al·lusió a la lluita maputxe per la terra.

Posem direcció a Lonquimay i passant per un poblet que es diu Malalcahuello ens trobem 3 volcans mes, el Toluhaca, el Lonquimay i el Sierra Nevada. 

La gent que viu en aquesta zona està en constant perill, ni que sigui per càlcul de probabilitats… però aquí estan les seves arrels.

Arribem a Lonquimay i pugem fins a l’estació d’esquí des d’on hi ha un mirador amb una vista magnifica de tots els volcans, previ pagament a una dona maputxe-pehueltxe (ens ho diu amb orgull!) que està perduda a la muntanya però a punt per cobrar. Ha valgut molt la pena.

Però mentre pujàvem hem vist una noia que estava venent el fruit de l’araucària: uns pinyons grans que bullen fins que s’obre la punta i es poden pelar. Els hem tastat i tenen un gust entre el pinyó i la castanya. 

Ens explicava que cullen el fruit rodó de l’araucària femella, pujant a dalt de l’arbre, amb lo que punxen les fulles!!!

Ens explicava que quan una araucària mort esperen un temps que li caigui la escorça i llavors la treballen per a fer els plats i els estris de la llar. Artesania en estat pur. 

Després hem anat al Geoparc Kutralkura vorejant tot el volcà Lonquimay (el teníem literalment a tocar!) fins al mirador del volcà i d’un dels seus cràters que li diuen “Navidad” perquè va esclatar al Nadal de 1988 i va estar traient foc durant 13 mesos seguits, ocasionant la destrucció dels boscos d’araucàries i desviant un llac amb les consegüents inundacions. El panorama és desolador però alhora d’una bellesa inquietant. 

Per tornar cap al poble de Malalcahuello hem hagut de fer un túnel encara mes inquietant, estret, d’un sol carril d’anada i sense cap sortida. Era ben llarg i penses: com surts d’aquí en cas d’accident o incendi?…

Hem passat la nit al costat del riu a Malalcahuello. 

8 de febrer

Ens despertem molt d’hora. Volíem anar cap a Temuco i Concepcion però hem de desestimar-ho ja que les carreteres estan tallades per mes de 10 focus d’incendis a la zona. 

Hem posat direcció a Chillan. Anem a veure els amics que vam conèixer en una excursió que vam fer plegats.

Hem pujat per la ruta 5 que és una autopista que passa pel mig dels 10 focs que estan en marxa. 

L’experiència ha estat impactant, amb tant de fum espès i tantes zones calcinades. 

Hem arribat a les 3 cabanyes que tenen el Nelson i la Fer i ens han rebut amb la carn i els xoriços (les nostres botifarres) a la parrilla. 

I hem dinat, hem compartit, hem xerrat, hem fet un piscosour,  hem continuat xerrant i hem compartit sopar amb el que teníem: un “once” li diuen aquí a sopar picant alguna cosa.

Hem dormit a la furgo, al jardí de les cabanyes. 

9 de febrer

Ens despertem amb la sensació d’estar com a casa. Els gossos (Maia i Odin) ens donen de nou la benvinguda i esmorzem plegats a la cabanya amb el Nelson i la Fer, i la conversa, el relax i el compartir una bona estona.

Després nosaltres ja marxem a fer l’excursió a peu a la Cascada de Rucapiren. 

Ha sigut una ruta pel bosc increïble amb arbres mil·lenaris immensos i una ascensió fins la cascada difícil en la que t’havies d’ajudar amb les arrels dels arbres. I la visió final de la cascada, salvatge i refrescant, amb gent que feia rappel, tot un espectacle. 

La baixada ha tingut la seva dificultat i hem acabat ben plens de pols i sorra, però ha valgut la pena.

Després hem anat a dinar a un lloc que ens havien recomanar la Fer i el Nelson i que no hagués imaginat mai que existís.

Es diu Sol i Chez Rudy’s. Son una parella que vivien a Santiago (ell és americà) i han vingut aquí a muntar aquest petit restaurant amb el plus del “chocolate del amor” que te’l posa de postra, però que li venen a comprar a litres… pels seus poders afrodisíacs!!!!

La veritat és que és una dona molt especial que fa comunitat amb els veïns, amb els bombers, que dona allò que pot a qui ho necessita i que basa la seva filosofia de viure en l’amor. La seva frase: el amor es infinito. Ens ha enamorat. 

Quan li hem dit que érem de Barcelona, ha dit que seríem uns bons crítics per a la seva xocolata que ella considerava que en Espanya era de les millors que es feien. I l’hem tastat, i encara m’he enamorat mes d’aquesta dona. És una de les millors xocolates desfetes que he menjat mai, i ens ha regalat la recepta. Caldrà tastar-la. 

Després hem pujat fins a l’estació d’esquí i les Termes de Chillan, que deu estar plena de vida i neu en el seu hivern però ara es veu una mica trista. 

De baixada, parem al restaurant on hem dinat que ja havíem acordat que ens deixaven lloc a la immensa esplanada de l’entrada per a poder passar la nit.

Quan hem arribat hem estat compartit conversa una bona estona sobre les llums i les ombres de Xile i ja després hem anat cap a dormir! 

10 de febrer

I hem compartit cafè, cake i mes conversa! Aquesta parella no te final, son un pou de conversa, d’història, d’aventures… i la seva frase “dame un abrazo de esos que juntan trocitos” m’ha arribat a l’anima. 

I hem anat a trobar-nos amb la Fer i el Nelson que ens han portat a passejar per Chillan.

Hem visitat el mural que, dins l’escola Mejico, va pintar el muralista mexicà Siqueiro. És enorme! 

Cobreix les dues parets oposades d’una gran sala i el sostre que les uneix. És una expressió de la lluita indígena amb els conqueridors, xilena en una banda i mexicana en l’altre. Ens l’ha explicat una guia, però no ens ha deixat fer fotografies.

Diu que representa l’amistat de Mèxic amb Xile

Després hem anat a veure la Catedral que te una llum molt especial i és d’una gran senzillesa. La creu, de 32 metres, és en homenatge als 32 milers de persones que van morir en el gran terratrèmol de 1939.

I després ens hem fet una volta pel mercat colorista i d’artesania, just abans d’anar a dinar a un restaurant peruà, amb piscosour. 

I després d’una estona a la casa dels nostres amics ha arribat el moment del comiat. Sempre és difícil quan et trobes bé amb algú, però calia. 

Hem sortit de la Region VIII del Bio-Bio i hem posat direcció nord, però veurem que podem visitar entre els incendis i l’ambient de la gran ciutat i voltants. 

Dormim al càmping el Sauce a Talca que ja és la VII Region del  Maule. Al càmping ens atén Mario que està completament sord i ens comuniquem amb ell per whatsapp. 

11 de febrer

Els matins son freds malgrat ahir ens ficàvem al llit amb 31 graus. 

Avui posem direcció nord travessant grans extensions de vinyes d’aquests vins tan bons que tenen per aquesta terra: el vi de la varietat Carmener ens ha enamorat. 

Hem anat a visitar el Museo de Colchagua a Santa Cruz creuant la VI Regió de B. O’Higgins, zona agrícola amb molta producció de blat de moro (per al pastis de choclo!), arbres fruiters, hortalisses…

El museu Colchagua forma part d’una fundació creada per Carlos Remigio Cardoen Cornejo, un empresari metal·lúrgic, químic, agrícola i turístic xilè que va ser acusat de tràfic d’armes. Potser per netejar la seva imatge, va tenir tot un seguit d’iniciatives divulgatives de gran qualitat. El museu que hem visitat va ser inaugurat al 1995 i te 4.000 m2. L’objectiu és difondre la història i cultura de Xile i Sud-Amèrica, incloent-hi successos mes recents com el rescat al 2010 dels 33 miners atrapats a la mina de San Juan, o la vida de Pablo Neruda. 

És exhaustiu i molt divulgatiu, molt ben explicat. 

Després de descansar una mica, posem direcció a Isla Negra, travessant una immensitat de vinyes, oliveres i ametllers. 

Però hem arribat a la zona de Sant Antonio i Cartagena i és un continuo de carrers i molls amb una caravana continua que ens mostra el mar en aquest oceà que de “pacífic” no en te res. 

12 de febrer

Avui després d’esmorzar hem anat cap a la Casa del poeta Pablo Neruda a Isla Negra. 

Quina meravella! Les seves col·leccions, els seus espais, la seva sensibilitat i el mar present a cada racó. M’ha encantat la visita. 

I per anar a Valparaiso hem tornat a fer una caravana que desanima al mes fervent, per unes construccions en zona de platja que farien envermellir a Torremolinos i sobre paisatge de dunes (que caldria protegir). Son les platges de Algarrobo. 

I la vella Valparaiso caòtica i marinera, plena de murals, de carrers enrevessats i plens de gent de tot arreu, de parades artesanes, d’escales, de cases de colors… i segons ens avisen, de delinqüència, com a tota ciutat. 

Aquí ens estem 2 nits a l’hotel Gervasoni i la Kalma (la furgo) la deixem tancada a un pàrquing que ens facilita la Pilar, una dona xerraire que ens ajuda a fer els malabarismes per entrar al lloc. 

La tarda la passem passejant pels carrers i admirant-nos de tanta vida. El passeig iugoslau que està ple de cases de colors i murals infinits, els carrerons, les escales.

Hem anat a sopar i en el menú entrava el piscosour que mai mes trobarem tan bo com el primer que vam compartir a Punta Arenas. 

13 de febrer

Avui hem agafat l’ascensor Reina Victoria, un dels que connecta els “Cerros” amb el centre. Hem visitat el mercat de Cardonal, el soroll… hem vist el cementiri dels Dissidents, el rellotge Turri, el mirador de 21 de Maig des d’on veus tot el port i la ciutat sencera, la plaza Sotomayor on avui hi havia mercat artesà… i hem pujar per l’ascensor Peral.  

Hem descansat una bona estona a l’hotel i a la tarda nit hem sortit a passejar pels carrers, acomiadant-nos. Hem sopat en un petit restaurant italià un plat de pasta boníssim

14 de febrer

Avui hem deixat l’hotel, hem recollit la Kalma i ens hem acomiadat de la Pilar i de la vella Valparaiso. 

I,  sense adonar-nos, en un continuo de semàfors, hem arribat a Viña del Mar, una gran ciutat ben posada. 

Ens passem pel Museu d’Arqueologia i Història Francisco Fonck on tenen un esplèndid moai de l’illa de Pasqua. 

I sense adonar-nos, amb continuïtat de construccions espantoses, hem arribat a  la Roca Oceànica  mirant a l’oceà. (Ai si veiessin la Costa Brava!) 

Hem passat Concón i posem direcció a Los Andes. 

La nostra intenció és continuar coneixent el nord de Xile però, com que ara a Argentina estem a la seva part mes ample i les distàncies allà son molt grans, resulta que Mendoza està gairebé a tocar i, per tant, farem una incursió a Argentina per conèixer aquesta zona de bons vins i tornarem a Xile fins acabar la visita

La ruta fins los Andes és àrida, sorrenca però amb cultiu d’alvocats (aquí Paltas) i vinyes. 

Avui fa un dia molt calitxos però per un moment hem vist la punta nevada i llunyana del Aconcagua que ha desaparegut entre d’altres muntanyes mes properes.

Hem parat per a preparar un mos i seguim cap al paso Libertadores amb una carretera asfaltada de revolts d’infart. És espectacular la ruta lenta, plena de camions i amb les corbes numerades. 

Després ha vingut el túnel Libertadores que estalvia un munt de revolts mes i que està a 3.185 m d’alçada. 

Quan hem sortit hem tingut la temptació de fer la carretera de ripio que puja fins al Cristo Redentor de los Andes i aquí si que l’emoció no te la treus de la gola, pel paisatge, per l’alçada, pels colors de les muntanyes! Quan arribes a dalt l’alçada és de 3.854m. el vent et tira a terra i veus els ventisqueros a tocar. Ha estat molt emocionant.

I ja a passar la frontera de Xile a Argentina que ha anat molt ràpid, massa…

Hem visitat el cementerio de los Andinos  on estan enterrats aquells que han mort fent l’Aconcagua que està a tocar. Aquí hi ha una de les bases des de les que es comença la pujada. 

I a uns 15 kms. un gendarme ens demana papers i veu que a la frontera no han fet bé el tràmit d’immigració, d’entrada a Argentina… i ens ha fet tornar!!!!

Ja de nit arribem a Uspallata i directes al càmping municipal a dormir. Estem cansats de tantes emocions avui. 

15 de febrer

Anem cap a Cerro Tucumberal (a la vall de Uspallata), on hi ha mes de 400 petroglifs de la cultura huarpe i inca. És espectacular veure’ls claríssimament després de tants anys… i sota un sol de justícia. 

A l’esplanada que es pit veure des d’aquí, es va instal·lar l’estructura del suposat monestir on es va filmar la pel·lícula 7 anys al Tibet amb el Brad Pitt. Aquí el veritable espectacle és el paisatge.

Recorrent la carretera de ripio RP52 trobem un petit recordatori a Charles Darwin que va passar per aquí investigant i recollint mostres quan va fer la volta al món. 

I en aquesta terrosa carretera retrobem la companyia dels guanacs… i de les creus instal·lades pels jesuïtes! És un petit oratori instal·lat al mig del no res dedicat a la Verge de Fàtima. 

Hem arribat fins al Mirador des d’on es veuen els 3 pics nevats Mercedario (6.770) Aconcagua (6.960) i Juncal (5.180). Impressionant. 

Després per la mateixa RP52 que te uns revolts que tallen la respiració hem arribat fins al Hotel Termes de Villavicencio que està connectat amb la Reserva Natural Villavicencio, un punt verd entre tanta aridesa. 

I hem posat direcció a Mendoza amb 35 graus de temperatura 

16 de febrer

Igual que Santiago i Valparaiso, també ens han avisat (inclús l’Ioverlander) que Mendoza és una ciutat de cert risc, així que hem dormit a un càmping molt tranquil. 

I avui a Mendoza, què hem fet? Doncs anar a visitar una bodega, ja que estem en una de les grans zones de vins d’Argentina.

Per arribar hem hagut de creuar l’enorme i verda Mendoza, una ciutat ample en extensió i amb moltíssims arbres que li donen ombra als seus carrers i l’enorme Parc San Martín. 

Ahir vam estar buscant bodegues (Vistalba, el Enemigo…) i, finalment, vam triar los Toneles que, a més, te restaurant amb menú degustació que es diu Abrasado ( d’abraçada, brasa i asado!) 

La visita i el tast itinerant ha estat sorprenent pels diferents sistemes emprats (els “ous” de fusta i els de ceràmica!), pel disseny i lo artístic de la bodega i pel guia que en sabia un munt. 

Però encara havia d’arribar el tast del millor oli del món i d’un vinagre “aceto” dolç deliciós!!! Sorprenent. 

Quan hem arribat al restaurant Abrasado encara no s’havien acabat les sorpreses. 

És un lloc on tenen cura de tots els detalls. L’atenció del Marco, el cambrer que ha atès la nostra taula, ha estat sublim, però després ha vingut el “somelier” amb un enginy de vidre austríac que no havíem vist mai: un decantador espectacular, per a servir els diferents vins del maridatge. 

La qualitat dels vins maridats ha estat molt alta i a l’alçada de les carns macerades que hem menjat. Un luxe!!! 

De tornada al càmping, migdiada i tarda relaxant 

17 de febrer

Ens ha costat sortir de Mendoza, és una ciutat molt gran en extensió i amb 1,2 milions d’habitants. 

Hem posat direcció cap a San Juan,  ciutat va patir un terratrèmol molt greu. Anem per la ruta 40 que, en aquest tram, és una carretera àrida i amb diferents punts de control de fruita per prevenir la mosca del raïm, fins i tot ens fumiguen els baixos de la furgo. 

Aquesta és zona d’oliveres i ceps, però, per la ruta 40, durant mes de 100 km, el terreny és molt sec, fins que ens acostem al Parque Provincial Ischigualasto ( Valle de la Luna) i el paisatge esdevé totalment sec i pedregós, amb tocs verds, però en realitat és la zona més àrida d’Argentina, amb immensos cactus resistents a l’aridesa del terreny

Ischigualasto és el centre de trobada dels dinosaures mes primitius del món i en mes gran quantitat. És un centre molt important per a l’investigació paleontològica on també investiguen indicadors ambientals: els canvis climàtics com a resposta a les extincions massives dels dinosaures. 

El museu està molt ben plantejat i és didàctic i modern. 

Ens preparem per sopar i dormir a la zona habilitada que tenen i demà haurem de matinar. 

18 de febrer 

Doncs ens ha sonat el despertador a 3/4 de 7… amb 6 graus de temperatura. 

A les 8 hem estat a punt per a iniciar la caravana que ens farà recórrer 40 km del parc Ischigualasto o Valle de la Luna.

Aquest parc te mes de 63.000 Ha de colors i formes de roques diferents a causa de l’erosió de l’arenisca pels forts vents de la zona. La importància del lloc és de caire científic i paleontològic perquè conté fòssils del període Triàsic (del Mesozoic fa 200 milions d’anys) i es la zona mes rica del planeta en quantitat de restes trobades de grans dinosaures. 

Ischigualasto vol dir terra seca en cacan (idioma de la comunitat diaguita).

La visita ha estat molt ben guiada, i han estat espectaculars les formes de les pedres, els contrastos de colors i la varietat de cactus que hi viuen a l’entorn. 

Ens ha agradat molt. 

Després hem posat direcció cap a Xile travessant la Garganta del Rio Jachalper, una carretera de les que et notes el melic per lo estreta i pel desnivell, que et fa passar per la llacuna Cuesta del Viento que sorprèn en mig de tanta aridesa. 

I hem passat la primera duana argentina sense problemes. 

I hem anat a poc a poc per uns revolts d’infart fins arribar als 4.775m. d’alçada  on hem descobert els penitents: petites figures que es formen amb el gel i que perduren clavades al terra per la temperatura com si estiguessin pregant.

Passem el límit argentí i entrem en territori Xile amb 5 graus de temperatura exterior i tanta boira que ens acaba nevant. 

És un pas difícil, tant que a la duana Argentina et donen un número i avisen a la duana xilena on l’has de lliurar per assegurar-se que has arribat bé. 

Allà ens han escorcollat amb gos i tot però amb molta amabilitat i ens avisen que evitem Arica i Antofagasta pels mateixos motius que Santiago.

I t’ho diu la mateixa policia!

Quan ja pensàvem que trobaríem un poblet per descansar, ens trobem la carretera tallada perquè “una quebrada se salio, pues” amb les pluges. Hem acabat dormint a la carretera avui, davant d’una casa i amb el permís de la senyora de la família que hi viu.

19 de febrer

Doncs ha estat un despertar divertit i una mica precipitat. A les 6,30h ens han trucat a la porta. Es lleva en Miquel a veure que passava i era una senyora que ens pregunta: “Ustedes son los que recogen persones?”. Se’ns ha quedat una cara de no entendre res i li hem dit que no. Però al cap d’una estona ja eren varies dones per fora, donant voltes.

Ens hem mig vestit i hem anat un tros mes avall on ens hem pogut dutxar i esmorzar tranquils. Hem deduït que aquelles dones devien anar a treballar a algun lloc i algú les havia de recollir, però no nosaltres!

Després d’aquesta matinada, ens posem en marxa per descobrir la vall de l’Elqui, amb coses tan diferents com els observatoris astronòmics, el pisco o la poesia de Gabriela Mistral. 

La vall està molt a prop del riu i aprofiten tota la base de la vall i part de la muntanya pel conreu, de tal manera que hi ha un gran contrast entre el verd de les vinyes, el blau del cel i l’aridesa de les muntanyes. 

Hem arribat a Montegrande on està la Casa-Museu de Gabriela Mistral, on va viure fins als 11 anys. De fet, va recórrer tot Xile fent de mestra i escrivint. 

Quan va guanyar el Nobel ja estava malalta de càncer de pàncrees i abans de morir va deixar dit que volia que l’enterressin al Cerro de Montegrande per poder veure el seu poblet sempre mes. 

De fet el Mausoleu hi és, però malgrat havia d’estar funcionant, estava tancat quan hem anat a veure’l. 

Després hem pujat fins a la Comunitat Cochiguaz, famosa per ser zona de fortes energies tel·lúriques i avistament d’ovnis però, en realitat, ens hem trobat un petit centre budista, un hippie venent pedres de quars i diferents llocs de teràpies alternatives, fins i tot un càmping. 

Pel poblet de Pisco Elqui no es pot ni passar de tants turistes com hi ha intentant entrar a la fabrica del pisco Mistral. Ens en buscarem un altre. 

Hem pujat fins al poblet de Horcon i allà al costat del riu ens hem quedat a descansar a un càmping

20 de febrer

Hem posat direcció a Vicuña però ens hem aturat a la Destil·leria Los Nichos fundada en 1868 i portada actualment pels descendents del fundador.

La guia ens ha explicat el procés d’elaboració del pisco i del vi dolç i la història del nom tan curiós. De fet hem visitat els “nichos” però poc tenien a veure amb la mort. 

Es una destil·leria artesanal. 

Després ens ha fet un tast de Pisco de 35 i 40 graus.

Hem comprat una botella de vi dolç mentre ens explicaven la recepta dels piscosour: 

3 mesures de pisco

1 de llimona (aquí ho fan amb llima)

1 d’aigua de sucre

Unes gotetes d’angostura

Remenar molt amb gel i no cal clara d’ou. 

Es pot fer també amb papaia o figa de moro, que aquí li diuen Copao, afegint-hi unes gotes de llimona. 

Vicuña ja és una ciutat mes gran i hem aprofitat per rentar roba i dormir a un observatori que ens recomanava la guia: Alfa Aldea es diu i ha estat genial.

Son unes vinyes enormes que tenen 3 cases, lavabos, dutxes, taules i lloc per acampar , tot molt nou i per la part astronòmica una sala d’actes amb audiovisual, un petit amfiteatre amb lloc per a un modern telescopi i tot l’espectacular cel xilè. 

La calor de la tarda (37 graus) l’hem sufocat a la piscina i després amb una xerrada informal a la fresca amb el propietari i els dos joves astrònoms que ens han explicat moltes coses, no només celestials, sinó també terrenals del seu país, dels miners, de l’aigua, dels salaris…

Després de sopar ha arribat el moment. Ens han fet una xerrada introductòria i, amb diversos materials, hem posat els sentits en marxa i hem pogut “tocar” la via làctia i un forat negre i hem “escoltat” les reverberacions del sol. Però lo millor era fora, sota el cel, i quin cel! Ha estat molt amè i molt didàctic. Hi ha d’altres observatoris mes gran i mes importants a Xile al món de l’astronomia ( el de Vera Rubin, o el Alma amb 66 antenes parabòliques) però jo avui he gaudit com un infant. 

Hem tingut una molt bona nit

21 de febrer 

I avui hem posat direcció cap a la Serena i hem arribat amb una boira molt espessa i només 17 graus de temperatura. 

La Serena te 200.000 habitants però és una de les ciutats mes antigues de Xile amb arquitectura colonial. 

Avui potser estaven tots al carrer perquè estava ple de gent. Es una de les grans platges de Xile i potser les vacances la fan estar tan plena de gent amunt i avall.

Hem visitat el Museu Arqueològic on hem descobert tres cultures ancestrals d’aquesta zona: los Diaguitas, los Molle i los Anima.

La cultura inca (aquí escriuen Inka) va ser molt extensa i finalment va incorporar la cultura Diaguita 

A l’exposició hi ha també un Moai regalat per l’illa de Pasqua. 

Al migdia hem estat passejant pel mercat de la Serena i la seva placeta Recova plena d’artesania i restaurants. 

A la tarda ja hem fet ruta cap a Punta de Cahoros i caleta Chañaral de los Aceitunos travessant una zona desèrtica, molt àrida, on tot era sorra i cactus. Impressiona. 

La idea es dormir aquí en aquest poblet mariner i demà mati fer la ruta amb vaixell per avistament de fauna marina. 

I ja hem fet nous amics a una furgo propera, en la que el senyor es dedica al turisme a Iquique. Tenim un bon informador pel que ens falta per veure. 

22 de febrer 

I a les 9h estàvem muntats en el vaixell que ens ha mostrat l’Arxipèlag de Humboldt que va des de Chiloe fins a Perú i que es diu així  pels molts nutrients que porta l’aigua i que fa que sigui zona d’avistament de moltes balenes de aleta o balenes fin que venen a aquesta zona a menjar.

La reserva natural de Humboldt la forman 3 illes: Dama, Chañaral i Cahorros. 

Ens hem acostat molt a l’illa de Chañaral i hem pogut veure 5 o 6 exemplars de balenes. 

Ja a l’illa hi ha pingüins de Humboldt, que escalen la roca, una colònia immensa de llops i foques petites que no feia gaire que havien nascut, pelicans, cormorans i un Chungungo o Nutria marina. 

Malgrat avui seguia el dia de boira espessa, ha estat un avistament espectacular i molt ben explicat per la guia. 

La boira i el paisatge buit i sorrenc et fan sentir al mig del desert: estem a la III Region de Atacama, però curiosament, el desert i Sant Pedro de Atacama estan una mica mes al nord. 

En aquesta àrea comencem a veuen perforacions mineres. 

Anant cap a Huaso hi ha una petita vall de producció agrícola, la qual un projecte miner canadenc força polèmic, el Barrick Gold, està posant en perill per les perforacions. 

Aquí a Xile en general els sous son baixos i a la mineria es guanyen millors sous… tot i que amb un risc molt alt ja que el sistema de seguretat es molt relatiu i perforen a molta profunditat. 

Parem a fer un mos a la platja de Los Toyos que recorda Fuerteventura… i de camí cap a Copiapó ens trobem a la carretera rètols que ens avisen de perill perquè les dunes envaeixen la calçada… i es veritat!! És ja paisatge desèrtic. 

23 de febrer

Avui marxem ràpid cap a la Mercedes de Copiapó. Cal revisar una peça de la porta del darrera que s’ha trencat. Aquests mes de 20.000 kms.  que portem fets ens estan passant factura. 

Ens han atès ràpid i bé i hem anat a l’oficina de turisme de Copiapó a confirmar els plans que teníem, així que hem posat direcció al Museu Minero de Tierra Amarilla i després al Parc Nevado 3 Cruces. 

De moment mentre anem cap al museu, veiem la dura realitat minera d’aquesta zona.

El Museu està just al costat de la minera Carola i de la mina Punta del Cobre extractores de coure d’aquesta zona i on pots veure muntanyes paral·leles formades per l’escòria. Tot està ple de pols

Jo pensava que el museu parlaria també del procés dins les mines, l’entorn socioeconòmic que envolta els miners, en definitiva, de la part humana, però el museu només és una mostra de les  diferents roques i minerals en la que aquesta zona de Xile és molt rica. M’he sentit una mica defraudada i m’han quedat pendents tantes preguntes! Quantes hores treballen? Contrauen malalties? Quins son els sistemes de seguretat? Perquè porten els miners en busos amb les finestres opaques?. Els miners son els que fan la mina, els que donen la vida per ella i ni tant sols els esmenten.

Després hem posat rumb al Parc Nacional Nevado tres cruces i per arribar-hi la carretera passa per un seguit de kilòmetres de zona d’extracció minera amb un paisatge espectacular que ens porta als 4.550m. des d’on veiem un seguit de pics nevats que no acabem d’ubicar. Després hem arribat fins al Salar de Maricunga a 3.756 m just al capvespre i era tan bonic que ens hi hem quedat a dormir.

24 de febrer

Despertar-se al costat del salar amb un cel impecablement blau, no te preu, però fa molt de fred a fora: 2 graus… i hem dormit poc. Estàvem a mes de 3.500m i l’insomni i el mal de cap ens han acompanyat tota la nit. 

Després d’esmorzar i abrigar-nos hem posat direcció al Nevado ojos del Salado prop del Parque Nacional Nevado de tres cruces (ens fem un embolic amb aquests noms). 

Ahir vam arribar pel tram de carretera que es diu “Circuito seismiles” de la ruta del Desierto i avui l’hem completat fins la Laguna Verde en un recorregut excepcional en el que hem recreat la vista en tants salars, pics i volcans nevats alhora que hem perdut el compte.

Mai havíem vist una cosa igual.

La rematada ha sigut la Laguna Verde rodejada de pics nevats. La Serralada dels Andes és espectacular. Molt àrida en aquesta zona però el contrast de colors val la pena. 

Nosaltres avui estem regular. Portem uns quants dies piocs, no sabem si ens hem refredat amb els canvis de temps, si hem agafat la Covid o si es l’alçada. Ja passarà. 

A la tarda hem arribat a Diego de Almagro i després de posar benzina i aigua hem anat a conèixer les platges de sorra blanca de Chañaral, on hem sopat i dormit sentint el mar.

25 de febrer

I ens hem despertat veient les onades salvatges del oceà pacífic que no et conviden a banyar-te. 

Hem posat direcció a Taltal ja a la II Region de Antofagasta. 

Taltal diu la guia que és un poble salnitrer, però ens hem trobat un poble pescador amb un front marítim ple d’ocells i de venedors de peix recent pescat. 

Ens ha cridat l’atenció la quantitat de llops marins i pelicans que volten a la platja cercant menjar. 

Hem anat per la carretera de la costa trobant cases de fusta al costat del mar, algunes semblen de pescadors, altres fan menús però no hi ha cap poblet mes, com nosaltres els entenem. 

El que si trobem son molts altarets de gent que està enterrada per la carretera (segurament per accidents de trànsit) i que estan molt ben guarnits i cuidats, semblen casetes o petits temples. 

Hem posat direcció a Mina Escondida i el trajecte continua sent molt pesat, sense res, només muntanyes i muntanyes de sorra i pols, absolutament monòton. De tant en tant veiem una petita instal·lació minera però, quan arribem a La Negra, l’ambient canvia, l’aire es fa blanquinós i espès i descobrim que això que sembla que sigui un poble empolsinat, resulta que es una gran cimentera que provoca una gran pol·lució. 

Ens ho ha explicat el noi de la benzinera que anava absolutament tapat cap, coll, boca i ulls (apart d’un mono complert) per a evitar la pol·lució com sigui. 

Aquestes males condicions m’han fet recordar l’anècdota que ens van explicar d’un miner i la seva dona que, al jubilar-se, es van anar a viure a Espanya perquè hi tenien família. Al poc temps, la dona va morir, i a l’autòpsia, en trobar-li restes de cianur al cos (provinents de la mina) van voler empresonar al marit. 

No se com va acabar la història però està clar que aquesta feina és molt nociva i malauradament molt ben pagada. 

I amb la visió de mes kilòmetres de terra per endavant, hem agafat la direcció de la Mina Escondida.

No és visitable però és la 2a mes gran de Xile i és com una ciutat de carrers, carreteres internes, vies per a les vagonetes, camions circulant, circuits que transporten el coure…

Nosaltres hem agafat la B-55 direcció a Sant Pedro de Atacama, creuant un desert immens amb volcans nevats de fondo.

Al salar de Imilac trobem uns aparcaments per a dormir al mig del no res, i allà ens instal·lem.

Com cada dia, després de sopar, hem sortit a veure la Creu del Sud i, llavors hem vist que teníem una roda punxada. Demà tindrem feina. 

26 de febrer

Tingui la forma que tingui, avui crec en Deu. Avui crec en els miracles. 

Ens hem llevat molt d’hora amb només 1,5 graus de temperatura. 

L’esmorzar ens ha escalfat i ens hem posat per la feina de canviar la roda. Tenim els estris, la roda nova, només queda la feina de canviar-la.

Però no ha estat tan fàcil. No sabem si els cargols estan espatllats, però no hi ha forma de que girin. Ho hem provat de totes maneres i postures, fins i tot hem saltat a sobre de la maneta de descargolar i no hi ha hagut manera! 

Ja pensàvem que ens hauríem de quedar aquí, en aquest desert. Jo he calculat l’aigua i el menjar que ens quedava i, mirant al cel, pensava molt fort:

“sis plau, sis plau que passi per aquest desert alguna bona persona que ens ajudi”

I llavors, en aquell moment hem començat a sentir ben lluny un soroll que semblava un avió, però al cel no es veia res… i de cop, ha aparegut pols al camí i, a l’estona, no ha aparegut un cotxe, no! Una caravana! No exagero! 

Hem parat el primer cotxe (que era de seguretat) i li hem explicat el que ens passava i han parat tots a ajudar-nos.

Els dos primers cotxes davant nostre per començar a ajudar-nos, mentre anaven arribant 4 cotxes més, una ambulància i 5 camions! 

Nosaltres portàvem batallant amb la roda mes de 2h i ells, en un moment, ens ho han arreglat gràcies a una maquina de cargolar elèctrica. 

Els hem donat les gràcies mil cops i, lògicament, ens han preguntat on anàvem, d’on veníem, etc. Eren tants que no els hem pogut convidar a cafè a tots, però quan han marxat, s’han anat acomiadant tocant les botzines!

Ha estat molt bonic, molt emocionant i jo diria que un miracle en mig d’aquest desert de no res. 

Està clar que ens n’hem de comprar una maquina d’aquestes i un gat nou… però Avui crec en Deu. Avui crec en els miracles.

Li hem tornat el favor a la natura donant-li d’esmorzar a una guineu preciosa que se’ns ha acostat. 

Un cop hem recollit tot, ens anàvem a posar en marxa, i ha aparegut un altre cotxe, aquest cop de vigilants de la Comunidad Atacameña del Peine. Eren indígenes amb trets molt marcats i son els que tenen un contracte amb la CONAF per a cuidar de totes aquestes terres. Hem xerrat una estona amb ells i ja hem començat a rodar cap al Salar de Atacama. 

I el famós Salar d’Atacama també està en procés d’explotació total. La sal és important per a la nostre societat i aquí hi ha una enorme industria al seu voltant. No hem pogut travessar-lo, tot i que hi ha la carretera per a fer-ho, però està tallat al pas. Ara és el camí fins a l’aeroport Minsal i a la Societat Xilena de Liti.

Aquesta zona minera del nord de Xile em deixa un regust estrany. Tots diem que estem preocupats per la terra i pel canvi climàtic però tots volem un mòbil millor amb la bateria de liti, un cotxe elèctric o la bateria de la nostra furgo, per exemple. La terra algun dia dirà prou i no som capaços d’aturar-nos ni aturar-ho. 

En Miquel va estar just aquí fa 19 anys i també s’ha quedat parat pel canvi, tot i que la vista dels volcans que envolten el salar s’ho val, entre ells el magnífic Licancabur! 

Hem anat  a fer la volta al salar pel cantó sud fins a Peine on hem dinat i passejat una mica pel poble sota un sol de justícia  (l’església, la piscina natural). Aquest poble com tots els de la zona està habitat per indígenes. Fa molta gracia un rètol que tenen just a l’entrada:

“No nos sobran niños, maneje con cuidado”.

Hem anat a Socaire on hem reservat entrades per demà per conèixer el Salar de aguas calientes i les llacunes Miscante i Miñiques. 

Avui hem dormit a un llit de veritat a la casa d’hostes de l’Ada. Hem sortit a passejar a veure la posta de sol i en aquest poblet només se senten els gossos de tan en tan.

27 de febrer

Ens despertem d’hora ben descansats i posem direcció al Salar aguas calientes sur.

El paisatge per arribar-hi és d’una vegetació daurada que es diu “pajabrava” i, com que aquí tenen què menjar, hem trobat famílies de vicunyes i de nyandús. 

La llacuna de sal està rodejada pels volcans Miñique, Tujactu, Cahuasi i Pular. És immensa, a trossets blava i blanca per la sal. L’efecte de la llacuna entre els volcans és preciós!!

Les pedres que rodegen la llacuna son vermelles i li acaben de donar un efecte marcià. És un lloc inoblidable… com tants d’altres. 

Després anem a la llacuna Miscante de un color blau turquesa intensíssim i rodejat dels volcans Ipira, Cordon de Puntas Negres, volcà Miñique i volcà Miscanti.

La dona guarda parcs, indígena, ens explica que el poble indígena atacameny parlen la llengua Kunza en la que “miscan” vol dir gripau i “inti” vol dir sol.

Els volcans Ipira i Miñique tenen una gran importància ritual i simbòlica per a la seva comunitat. 

Ens parem a fer un mos mirant als volcans i ja posem direcció a Socaire, i Toconao per arribar a San Pedro de Atacama. 

A Tambillo veiem les primeres llames sota el volca Licancabur i passem pel desviament a l’Observatori A.L.M.A. Aquí si que no hi entrem perquè és un projecte internacional de radiotelescopis per a generar una potentíssima xarxa de diversos països. 

Després hem arribat a San Pedro de Atacama i lo primer que hem fet es anar a un vulcanitzador a reparar la roda que vam punxar al desert i després anar a un càmping que es diu “La casa del sol naciente” el nom promet pel que volem: recuperar-nos i reorganitzar-nos per lo que encara falta. 

A la nit sortim a sopar i m’ha encantat el carrer de los Caracoles. En Miquel ja ho coneixia, però per a mi ha estat un impacte: carrers sense asfaltar i molta gent jove, molts artesans i agències de viatges…un ambient totalment turístic però amb encant, molt agradable i relaxant. 

28 de febrer 

Avui sortim d’hora cap a Calama a canviar l’oli perquè ja portem fets mes de 65.000 kms. amb la furgo i toca cuidar-la que ens porta molt lluny! 

Un noi que treballa amb transport de viatgers amb una Mercedes com la nostra, ens va recomanar que anessim a Lubritexa a Calama que diu que tot Sant Pedro hi va perquè son els millors. 

I ha estat així. És un taller molt rigorós, sistematitzat i amb grans coneixements teòrics que avalen la pràctica i han canviat l’oli, els filtres, han fet manteniment general i ens han donat una classe magistral sobre el comportament del motor en grans alçades com les que estem fent. 

Ja li tocava a la Kalma, la nostra furgo, que algú, mes professional que nosaltres, en tingues cura després d’aquest viatge en el que portem fets més de 23000 kms., dels mes de 65000 que ja porta la furgo. 

De tant rodar per ripio i el desert, portàvem els protectors dels baixos amb molta sorra acumulada i després del manteniment ens envien a una empresa de rentat de camions que està davant (en la llunyania) de la mina Chuquikamata.

Aquí et dones compte de la quantitat de serveis que treballen indirectament gràcies a l’existència de la mina. Si Xile tanques les mines, mes de mig país quedaria a l’atur. 

Un cop neta, ens han col·locat els protectors de nou i hem anat cap al supermercat i ja cap a Sant Pedro d’Atacama.

1 de març 

Avui dia de relax relatiu al càmping i dic relatiu perquè tocava netejar la furgo de tota la pols acumulada que portavem d’aquests dies. L’estada però és molt relaxant en aquest espai tan silenciós.

A la tarda hem sortit a fer una volta i que bonic és això amb la llum de la tarda i aquest ambient tan especial. M’encanta San Pedro de Atacama. 

2 de Març

Hem posat direcció a Toconao, però abans, ens parem a les llacunes que hi ha al Nord del Salar d’Atacama: Laguna Cèjar, Laguna Piedra i Laguna Tebenquiche que formen la Reserva Nacional de los Flamencos. Està gestionat per la comunitat atacameña de Solor. 

A la Laguna Piedra et permeten un bany de 30 minuts i l’hem gaudit! Ha estat divertit perquè l’aigua es tan salada que no pots nedar, et quedes com assegut al sofà de casa.

Després et quedes com si fossis de guix, absolutament blanc de tantíssima sal. 

Al final del recorregut tenen una instal·lació de dutxes d’aigua dolça i el canvi et senta de maravella. 

Després hem anat cap al Valle de la luna, que es diu així perquè diuen que s’assembla a la superfície lunar. És la Cordillera de la Sal en la depressió per-andina i rodejada de volcans. 

Aquí hem pogut fer el recorregut amb cotxe fins a 3 punts on hi ha diferents estacions (Duna Mayor, Mirador Achaches i las Tres Maries) i allà, hem fet tot el circuits a peu amb un sol de justícia, però maravellós. Les dunes de sorra sensuals i la sal brillant que sortia de les pedres vermelles. Espectacular! 

Després a les 19.30h hem anat al Mirador Piedra del Coyote a veure la posta de sol. 

Quan hem tornat a San Pedro de Atacama encara ens ha donat temps de recollir la roba a la bugaderia. 

3 de març

Aquesta nit no hem dormit massa. No se si pel llac salat o pel sol que ens va donar caminant ahir a la tarda, però he tingut força malestar i no he deixat dormir a en Miquel. 

Així que avui dia extra de descans per a mi, i en Miquel ha anat al barber, a comprar fruita i a demanar informació a Sernatur i a la duana sobre les carreteres que ens esperen aquests propers dies. 

4 de març

Avui hem anat cap a Sierra Gorda, per la carretera 25, que va a Antofagasta i que travessa una zona de explotació salnitrera enorme.

El nostre objectiu avui es aturar-nos a diversos llocs d’importància històrica.

Primer hem anat veient la quantitat de mines salnitreres que hi havia fa uns anys i ara, estan totes tancades i mig enderrocades, com les ruïnes de l’ex poble Pampa Union o de l’ex mina Anita amb restes de cases d’adob on vivien els salnitrers, donant un ambient de decadència total. 

Després ens hem aturat a la que havia estat l’Oficina Salnitrera de Chacabuco.

Son 36 ha.  que es van construir en mig del desert, entre el 1.922 i el 1.924 amb allotjament per a 5.000 hab. dedicats a l’extracció i la transformació de la sal i d’altres minerals. Va funcionar intensament fins que la van afectar dos factors importants: la crisi americana de 1929 (els efectes de la qual van arribar també a Xile) i la generació de salnitre sintètic per part d’Alemania.

Al 1.940 van tancar la mina. 

En aquest interval es van fer malbé moltes de les instal·lacions però algunes de les cases van ser mantingudes durant la Dictadura d’August Pinotxet i, entre 1.973 i 1.975, l’armada xilena les van utilitzar com a camp de presoners polítics, tema que en la visita es “cita molt de puntetes”. 

El cert es que està tot en un estat lamentable, brut, deixat, diria que ruïnós. 

Aquest centre de presoners va ser el mes gran de Xile i va funcionar com a camp de detenció i execució dels presoners.

Un tram més enllà està el cementiri dels miners que van morir a causa d’aquesta vida tan dura que van portar, en el que hi ha moltes tombes de nens. 

Quan retornem cap a Calama, a ma dreta en la carretera 25, està el Cementerio de los apestados, lloc construït cap a 1.910 i abandonat 19 anys mes tard. 

Va sorgir de la necesitat d’ inhumar, lluny dels assentaments, als morts per les epidemias que van arrasar la regió del 1903 al 1920, basicament per la pesta i la febre groga que va afectar basicament a la població infantil de les oficines salnitreres. Aquest cementiri es un de tants que estan abandonats a la Pampa del Salnitre; pero te la singularitat de que la major part de la població son nens i nenes i és únic a Chile amb totes les tombes iguales, de fusta i sense inscripcions. 

Després ja hem fet cap a Chiu Chiu però tot el poble està de festa i hem anat a Lasana, on hem dormit, acostant-nos cap al Tatio. 

5 de març 

Ens despertem en aquest paratge verd i tranquil entre “quebradas”, (càmping Ckaari Yali) al costat del Rio Loa a la carretera B-175.

Parlem amb la família indigena que porta aquest lloc, on està tot net com una patena. 

Ens indiquen alguns llocs per veure i cap allà que anem, aproximant-nos cap al Tatio. 

Visitem la Laguna Inka Colla, un miracle en aquest desert, que es tan fonda, que fins i tot en Jacques Cousteau va venir a investigar. Segons ells te una fondària de 80 m. però l’aigua és molt pesada i costa molt de sortir. 

Segons la llegenda, Inca Colla va enamorar amb la seva bellesa a Tupac Yupanqui, l’Emperador, amb qui va tenir un fill. Quan l’Emperador va marxar a les seves conquestes, ella estava tan trista que es va submergir a la llacuna amb el seu fill i mai mes va sortir. 

Diuen que aquest és un lloc sagrat, un lloc únic al desert on la comunitat indigena de Chiu Chiu ve a connectar-se amb la natura. 

Després hem fet la ruta pels poblets propers de cases d’adob amb sostres de palla i una minúscula creu protectora. Tots tenen el mateix  aire: Toconce, Ayquina…

Ara anem cap a Caspana, un poblet dividit pel riu que convida a quedar-te. Tot passejant xarrem amb la Marta, una iaia de 83 anys que vigila el seu ramat de llames i ovelles i després amb un grup de dones, que ens animen a veure l’església. Està a dalt de tot del poble però ha valgut la pena. Està construïda amb fusta de cactus (cardon) i està ben guarnida de flors de paper.

Ens hem quedat a dormir.

6 de març

A les 4.15h ens ha sonat el despertador per arribar a l’hora als Geyser del Tatio, després d’una ruta a les fosques! 

Fa fred i es va llevant el dia a poc a poc, però rodejats de fumeroles, amb el cel que lentament es torna rosat. El contrast és únic.

Quan ja tímidament el sol treu el nas darrere les muntanyes, les fumeroles van desapareixen, per això cal matinar tant.

Les fumaroles que queden en peu son les 4 mes grans, amb Sorgents d’aigua bullint. 

L’espectacle és impactant amb les muntanyes nevades de fons, una d’elles el volcà Licancabur que fa dies que ens acompanya. 

La tornada ha estat per un poblet que es diu Machuca, amb un paisatge verd i humit amb flamencs i moltes mes aus. Ha estat un matí molt complert.

Aquests dies hem estat a molta alçada, avui a mes de 4.500m. i el cos ho nota, a més, avui li afegim la super matinada i, quan (ja de tornada) hem arribat a San Pedro de Atacama, després de fer un mos, hem fet una bona migdiada.

A la tarda hem sortit a aconseguir mes informació sobre el pas de frontera amb Bolívia i després hem anat a sopar que demà serà el meu aniversari… i he bufat una espelma i tot!!!!

7 de març

Ens organitzem després d’esmorzar per anar cap a la frontera i oh! La roda baixa un altre cop!.

Passem primer pel senyor que la va arreglar (després de l’aventura al desert) i després de mirar tot, ens confirma que tot està bé, així que anem cap al Paso Hito Cajon mentre anem fent glopets d’infusio de fulla de coca pel mal d’alçada. Avui passem de 2500 a 4500 m. 

I hem passat la frontera amb Bolívia sense cap incident. Tant que ens havien dit i ens havien previngut i ja estem a Bolívia! Ens han regalat fulles de coca pel trajecte. 

Això si, el primer que et demanen és l’entrada als 4 Parcs naturals de Bolivia (150 bolivianos per cap), ens han explicat les rutes i comença l’aventura.

Hem entrat a la Reserva Natural de Fauna Andina Eduardo de Avaroa. 

Hem creuats les magnífiques lagunas blanca y verde entremig de famílies de vicunyes (algunes mamant)

Anem seguint el camí fins a Uyuni en l’aplicació Wikiloc ja que no hi ha carretera, és una ruta amb camins que creuen el no-res, però un no-res meravellós. Ens va acompanyant la cara nord del volcan Licancabur i, al final quan el deixem, tot son colors ocres i vermells. Sembla que estiguem dins de la pel·lícula Laurence d’Arabia.

En aquest desert que li diuen Pampa Jara, hi ha Les Pedres del Dalí, que son un conjunt de roques volcàniques amb formes surrealistes al mig del desert de sorra i rodejat de montanyes vermelloses.  Increïble. 

A pocs metres hem trobat el salar de Chalviri amb una piscina de aigua calenta on ens hem banyat contemplats per algun flamenc (centro comunal Polques) . Boníssim aquest bany a 38 graus. 

I el camí va pujant fins als 4900 m d’altura i està núvol, tant, que es posa a nevar! Estem a 4,5 graus 

Poc a poc anem fent camí en aquest desert fins a la Laguna Colorada. 

Aprop hi ha un lloc on els tours fan nit i ens han deixat fer nit resguardats del vent.

8 de març

Avui les furgos dels tours estaven en marxa a les 5h i ens han despertat, així que ja ens hem posat en dansa. Esmorzem i a 7,30h ja estàvem en camí.

Rodegem la Laguna Colorada que te un color rosat a causa del krill i està plena de flamencs amb un sol radiant. 

Hem fet una parada al Arbol de Piedra, pedres calcàries erosionades que tenen unes formes increïbles, la que més és la que te forma d’arbre. 

I hem seguit la ruta de les llacunes: 

Laguna Honda, Laguna Chiar-Khota, Laguna Hedionda, Laguna Cañapa, que també li diuen mirador dels flamencs, per la quantitat que hi ha. 

Les formes i colors de les muntanyes acompanyen molt bé aquestes maravelles de la natura. 

Hem estat al mirador del volcan Ollague… fumejant!!! i hem deixat ja els camins de sorra i pedres del desert i trobem una carretera ample que, ens ha emocionat tant, que ens ha portat a la frontera!!  Allà ens ha costat trobar la manera d’arribar a San Juan per una pista espantosa. Els xilens i els bolivians tenen força rivalitat i un xilè ens deia l’altre dia que les pitjors carreteres de Xile son les millors de Bolivia… i no anava errat. 

El cert és que entre la ruta d’ahir i la d’avui, la “puna” o mal d’alçada i lo d’hora que ja estàvem en dansa, avui ens hem “regalat” una habitació al poblet de San Juan a l’hostal “la màgia de San Juan”. 

Hem anat a canviar bolivianos a una botigueta on una parella ens han rebut els pesos xilens: quin lio amb tants de pesos diferents! 

Els propietaris del hostal son una parella encantadora que ens han fet un sopar deliciós, amb bona conversa sobre la realitat boliviana i la rivalitat amb Xile. 

Aquí a San Juan hem conegut una parella basca (Dabid i Garazi) molt macos. Ells han dormit aquí també.

9 de març

Hem dormit molt bé i hem esmorzat millor. Ara estem al altiplà bolivia i fa 3200 m d’altura. Sembla que la “puna” ha desaparegut 

Posem direcció a Colcha K i Puerto Chuvica a l’entrada del salar que és enorme. Segons ens deia ahir el propietari del hostal, el salar te mes de 120×80 km2 (com la provincia de Granada!) i no hi ha camins ni indicacions amb lo que es molt fàcil perdre’s, a mes, ha plogut molt aquests dies i hi ha zones toves inundables. 

De fet, ara quan hi anem, està provent.

A Bolivia no marquen els camins i, malgrat el gps(sort n’hi ha) ens costa trobar l’entrada del salar. 

És una maravella. Mai havia vist una cosa igual!

Hem fet el camí de terra que s’endinsa al salar fins que s’acaba i comença el no-res blanc. Avui hi ha moltes plaques d’aigua i quan s’acaba el camí no continuem per la sal sense senyalització ni indicacions de profunditat o gruix però ens morim de ganes. 

Ahir ens explicava el propietari de l’hostal que no és  estrany  tenir que treure cotxes del salar.

Amb tot això tornem enrere i ens trobem a la Garazi i en Dabid que venien al mateix. Ells son molt decidits però nosaltres no ens atrevim. 

Ens acomiadem i al cap de 5 minuts ens diem, va els seguim! 

I ens hem retrobat al mig del salar i l’hem acabat plegats. Ha estat una altra experiència inoblidable! 

Quan hem sortit del salar hem anat de cap a rentar els vehicles ja que la sal es molt corrosiva.

Hem entrat a Uyuni i jo m’esperava una ciutat gran, ja que es la cinquena del país, però es en la línia del que hem vist, carrers terrosos i tots els estereotips del poble bolivià: barrets, faldilles de colors, nens a l’esquena…

Hem anat a treure diners a un caixer perquè a la tarda tots els Western Union estaven tancats i després a fer un mos amb els bascos i encara hem fet una cervesa a l’habitació del hostal on dormirem. Son molt agradables. 

10 de març 

Esmorzar compartit amb els bascos i comiat, però ens hem donat els telèfons. Estarem en contacte!

Ens diuen que hi ha molta aigua al voltant de la Isla del pescado o Incahuasi, i que no està permès anir-hi, a mes de que està molt endins del salar i hauríem de tornar a netejar la furgo. Així que decidim sortir a badar pels carrers i la gent de Uyuni. I ho hem gaudit amb cercavila inclosa del 116è aniversari de l’escola Padilla de Uyuni. Hem allucinat molt amb la quantitat de nens, tots vestits de pirata amb banda de música i tot. Un espectacle.

Una senyora ens deia que totes les escoles de Bolívia son públiques i que cada família acostuma a tenir entre 3 i 4 fills. 

Hi havia un periodista filmant la notícia i, quan m’he adonat, tenia un micròfon a la cara: i de donde son, que opina de… etc. etc. Encara sortirem a la tele boliviana! 

Hem dinat a uns xiringuitos de brassa on feien costelles de llama, saborosa però forta. 

Després hem descansat una estona. Aquest sol et deixa pla, no m’estranya que tothom vagi amb barret. 

Hem comprat cosetes de regal i després hem trobat de nou els bascos que, igual que nosaltres es queden una nit mes. Així que hem anat a veure el cementerio de los  trenes i a sopar una pizza i continuar xerrant. Ens han servit un piscosour molt dolç… I hem decidit veure els estels i la sortida del sol al salar 

11 de març 

A les 3.30 ens ha passat a buscar un 4×4. El nostre guia es diu johny i ha resultat ser completíssim, malgrat el primer contacte eixut. 

Ens ha portat pel salar, de nit, fins que ens ha parat a un lloc que el terra estava cobert d’aigua.

Ens ha repartit unes botes d’aigua i ens ha fet baixar.

Aquí ha començat la màgia.

Primer hem estat mirant els estels: orion, la Cruz del Sur…avui la presencia de la lluna li donava a l’ambient una lluminositat blava preciosa. 

El Johny ens ha sorpres treient un trípode i fent-nos fotos amb els estels de fons. Ha estat una estona divertida perquè ens feia fer postures.

Després el sol ha començat a anunciar-se i aquí ens hem tornat bojos fent-nos fotos en el mirall que feia l’aigua…que li diuen el Espejo del Salar mentre en Johny es feia una migdiada. Ha estat genial.

Després ens ha portat a l’illa de les Banderes on hi havia dues estelades i allà fins i tot ens hem animat amb els Segadors. Tant els bascos com nosaltres ens hem inflat a fer fotos, tant aquí, com al monument al Dakar. Ha estat genial. 

De tornada amb el 4×4 a les 7h, la Garazi i jo ens hem adormit, però en arribar a l’hostal ens hem pres un bon esmorzar! 

Hem descansat una estona i ja hem posat benzina i ens hem preparat per marxar. 

El comiat del Dabid i la Garazi ha estat entranyable i ens hem abraçat gairebé amb pena! Ells tenen 4 mesos per endavant i nosaltres un i mig. Ens tornarem a veure!

Després hem anat cap a la Mina Pulacayo des d’on s’extreu plom, estany i plata. Aquí encara hi viu gent, de fet està en actiu la biblioteca, l’escola, l’església, el cine-teatre, el cementiri i, per suposat la mina, que reflexa la duresa d’aquesta feina. 

Està valorada com a Patrimoni Industrial de la Unesco i principal mina de plata de Bolivia.

Ara ja estem deixant Bolivia, rica per la seva gent indigena i molt pobre en infraestructures. 

I ja hem posat direcció a la Quiaca, la frontera amb Argentina, que no ens ha estat fàcil, ja que en una de les fronteres que vam creuar no ens van segellar el passaport i han hagut de comprovar un munt de coses. Finalment, hem passat i amb revisio lleu de furgo.

Un cop a La Quiaca, de nit i en un indret bastant lleig i fosc, vam intentar trobar un hostal i estava tot ple! Al final en vam trobar un i hem pogut descansar.

12 de març

Ha estat mati de gestions: benzinera, Super i canviar diners. Ara ens desfem dels pesos bolivianos, tot i que aquest lloc, al ser fronterer, està ple d’indigenes bolivians que és l’únic interès del lloc. 

Hem entrat al mercat (tant colorista!) que està obert tot i ser diumenge. 

I ja ens hem posat en marxa direcció a Iruya.

La RN 9 en aquesta zona te unes muntanyes de formes i colors espectaculars,. Quan girem cap a Iruya ens trobem 40 km de ripio (RP13)  pero el paisatge s’ho val.

Hem arribat a Iruya i els llocs per dormir estan difícils per l’orografia! 

Acabem a l’hostalet de la plaça.

La Sra. que porta l’hostal quan ha sentit el nostre accent ens explica la història del pare Pedro Olmedo dels claretians que va fer molt per les comunitats d’aquesta vall. 

Fem una volta a la tarda per aquest poblet de camins empedrats i estrets i després ens organitzem els darrers dies de viatge.

13 de març 

Hem descansat i esmorzat molt bé i, quan marxàvem, la Sra. Dora del hostal ens ha tornat a parlar meravelles del pare Pedro olmedo i Juan Gea. Ens han entrat ganes de buscar-los a la parròquia de Humahuaca cap a on anem ara. 

Hem visitat l’església i, després d’haver parlat amb la Dora, no m’ha estranyat gens veure que hi ha i diferents grups de treball comunitari. Una frase molt clara era “Misericordia es poner el corazon en la miseria del otro”. Una altra manera d’entendre la religió. 

Tornem a fer la carretera de ripio infernal però gaudint de les muntanyes embellutades de verd i vermell fins que arribem a l’inoblidable Humahuaca, un poblet de carrers empedrats i botiguetes discretes i molta artesania local.

Visitem inclús un forn de peces de fang precioses amb dibuixos del paisatge local: cactus de totes formes i tamanys, llames i vicunyes. 

I hem anat a sopar al local Aisito on actuen un noi que toca la guitarra acompanyat d’una magnifica flauta andina. Després se’ls afegeix un cantant de Geòrgia (USA). A mes hem menjat molt bé una caçoleta de bé i una amenida de quinoa. Boníssim i… hem descobert al poeta Armando Tejada Gomesinterpretat pel guitarrista Federico Gamba i una flauta andina, el Chunca trio.

Ha estat meravellós aquest moment musical amb un bon sopar i un vi Malbec.

14 de març 

Hem dormit amb unes quantes gotes de pluja però el dia sembla que serà assolellat. 

Hem posat direcció a la comunitat indigena d’Hornocal a veure el Mirador de los 14 colores de la Serrania del Hornocal. Estem a 4.340m. i a 8 graus de temperatura a les 12 del migdia!. És impressionant, espectacular, immens. 

Fem el camí a peu en una baixada enorme fins al darrer mirador. Els colors van canviant en funció del color dels núvols, ja que s’està preparant una bona tempesta. És un festival de colors!!!

Allà hem conegut una parella argentina (Adriana i Alfredo) amb la que “hemos estado platicando” una bona estona. Son de Córdoba i ens han passat un itinerari fins allà. 

De tornada hem ajudat a un pare i la seva filla que se’ls havia punxat la roda de la moto. 

Hem arribat fins l’església de San Francisco de Pàdua al poblet d’Urquia que és petita però guarda una col·lecció de pintures d’angels armats de l’escola de Cuzco i un retaule dorat del segle XVI. Ha estat molt interessant. 

Després hem visitat les restes del Pucara de Licara que en realitat era una reproducció poc afortunada d’una ciutat pre-incaica… i on lo mes interessant ens han semblat els immensos cactus de la zona. 

En arribar al poblet de Tilcara, hem anat a visitar la Garganta del Diablo, bastant impressionant, i on hem caminat fins a la cascada. 

Travessem Maimara on hem vist ja extensions de vinyes però, curiosament, amb cactus immensos al bell mig! Son molt típics d’aquesta zona nord d’Argentina. 

Hem arribat ja cap al tard a Purmamarca i ens hem posat a sopar i dormir a un parking habilitat on també hi havia una parella de suïssos. 

15 de març

Avui ens hem despertat rodejats de turistes. On hem dormit és el mirador de los 7 colores, però després de veure el d’ahir, ja no impressiona tant.

Hem posat direcció cap a la Cuesta de Lipan, 17 kms de carretera de pujada rodejats de muntanyes de colors i cactus enormes vigilant el trànsit. 

Aquesta carretera ens porta a Salinas Grandes i travessa el salar. 

Realment és gran però no tant com el Salar de Uyuni que es el mes gran del món. 

Això era un antic llac de l’època del Holocè que es va assecar i ara te un gruix de sal de mig metre, del que extreuen sal, i sembla que encara no extreuen liti. 

Passegem una mica per la sal però per endinsar-te, la comunitat indigena et cobren entrada i,  tot i que l’objectiu es molt lloable, no ho fem.

Hem estat mirant les artesanies en “laja”. És una pedra que treuen de San Antonio de los Cobres i que després graven a ma, amb diversos dibuixos. 

Hem posat de nou direcció a Purmamarca. La visita i la ruta d’anar i tornar ha valgut molt la pena. 

I Purmamarca és una festa! Colorista i musical amb les muntanyes de colors de fons. Fem unes empanades, i ens trobem un grup que toca i canta “carnavalitos”.  Canto Joven, es diuen. Un espectacle. 

Ens hem comprat un aguallo que és com un mocador de fer farcells que posarem a casa com a estovalles. 

Hem fet la carretera fins a San Salvador de Jujuy: canvia el paisatge, mes verd i frondos, i la temperatura mes alta.

És una ciutat mitjana sense massa interès i el Museus de Ciències Naturals tancat, així que anem cap a  Salta per la “cornisa” que és una zona molt i molt verda i ens sobte molt, perquè portem moltíssims dies de roques, cactus i desert de sorra i sense veure verd. Fins i tot hi ha un llac que es diu Dique de la Cienaga ple d’ànecs! Ens endinsem en un bosc tropical, humit on l’aire fa olor d’herba, tenen camps de conreu de blat de moro i hi ha bestiar pastant: truges, cabres, vaques i cavalls. Però a mesura que pugem, és cada cop mes tancat i tropical fins i tot ens hem trobat uns ocells espectaculars. 

Hem arribat a Salta i es una ciutat gran. Ens posen al camping municipal que te una piscina inmensa. 

16 de març

Aquesta nit ha plogut, tronat i llampegat molt però hem dormit bé. 

Després d’esmorzar hem anat a treure els tikets del Tren a las Nubes per dissabte i hem començat la ruta per la ciutat.

Hem visitat la Catedral que m’ha impressionat (no per l’arquitectura que és el que m’agrada admirar) si no per lo creient que sembla que es la gent. És un dijous no festiu i està ple de gent resant (homes i dones), fent cua als 4 confessionaris que hi ha i passant a besar una verge. 

Quan anàvem direcció al MAAM (Museu Arqueològic d’alta muntanya) ens hem trobat un avi divertit, somrient-li a la vida, que ens ha explicat coses seves, ens ha recomanat el MAAM i m’ha dedicat un poema suposadament improvisat: 

En el camino de mi vida me encontre una flor

Victoria se llamaba y me lleno de amor

I amb aquest esperit hem entrat al museu on una part de la cultura inca ens ha frapat per la costum de triar als millors infants de famílies influents, simular el casament per generar agermanaments entre famílies i, després, conduir-los dalt del volcà Llullaillaco i al ritual de ofrena als deus, on els donaven chicha per endormiscar-los i després els enterraven. 

Hi ha tot un camí dalt les muntanyes dels Andes on es celebraven aquests rituals en la part mes alta. Es van trobar diverses mòmies que van ser objecte de investigació (el nen, la criada, la nena del llampec) aixi com la que finalment va ser recuperada i que havia estat robada de la seva tomba als anys 20 i ara ja és al MAAM.

Avui hem après que aquelles muntanyetes de pedres que trobem quan anem d’excursio son d’origen inca i es diuen “apacheta”. Ells ho feien per marcar el camí i per a ofrena a la Pachamama. 

Un cop refets de la tràgica història dels menuts, visitem la barroca església de San Francisco i ens acostem al convent de San Bernardo que és el mes antic de Salta. Al cafe del davant (Cafe del Convento) hem parat a fer un mos i descansar una mica. 

Després a la tarda hem estat al mercat però en mig d’un veritable embolic de cotxes i gent.

Per sopar hem fet un extra al Restaurant el Baqueano, propietat de Fernando Riverola (xef) y Gabriela Lafuente (sommelier) que tenien el restaurant a BA i després de diversos èxits i premis es vam traslladar aquí a Salta al Cerro San Bernardo.

En Miquel ha demanat el menú degustació amb maridatge i jo un menú que m’és més ajustat. 

Els vins tastats ha sigut: Laborum vi negre Syrah, Adentro vi blanco Torróntes, Fèlix Sauvignon blanc, Tacuil RD blanc Salta, Altura màxima Colome pinot noir, Puna Malbec reserva

I per a menjar, jo he pres Carpaccio de llama i bé a dos coccions amb crema d’albergínia i menta torrada i de postres Tabaco y Chanel.

En Miquel ha pres el menú degustació que estava composat per els següents plats: Tàrtar de llama; Truita curada amb iogurt; Cistellet de quinoas; «Arbejas» i favetes amb crema d’enciam i llimona; Bé a dos coccions; Pa amb mantega especial; Gelat de papa andina;  i Alfajor rodó. 

Tot plegat ha estat molt curiós, diferent i, sobretot, boníssim!!!

17 de març

Avui ha tocat neteja integral de furgo. Cal fer-ho de tant en tant.

Al migdia hem estat passejant pel centre i a la tarda ens hem pres un descans.

A la nit hem sortit a gaudir del flocklore a la Casona del Molino. És un local de música típica folklòrica de Salta on, mentre tu estàs sopant, hi ha gent que ha vingut amb els seus instruments i toquen (molt be per cert) músiques típiques d’aquesta zona nord, per exemple les  sambes  de Salta, els Carnavalitos, o les Chacareres de Jujuy.

Ells diuen  que aquesta música és tant famosa com el tango, però jo el que he trobat és que és entranyable, de la gent, directe des del cor, sense trampes. Hem gaudit molt, malgrat la pluja que ens ha amenit el sopar.

18 de març

A les 6h del mati ens ha recollit un taxi per a dur-nos a l’estació de trens des d’on surt el transport del “Tren a las nubes” 

Aqui a l’estació de trens fem el check In i ens pugem al bus blau. Ens ha tocat una guia molt agradable i eficient que ens explica moltes curiositats del trajecte

Ahir va ploure molt i el camí està molt inestable, cal anar amb compte. Hem fet la 1a parada a Puerto Quijano i després travessem la Yunga que en quetxua vol dir selva: realment es una zona de gran i verda vegetación.

Ens ha explicat que en 1943 es va inaugurar el tren que arribava fins a Antofagasta (Xile), per transport de menjar i minerals; ara només és de caire turístic

Fem la Quebrada del Toro amb molts viaductes i túnels construïts en els anys 20 del segle passat. 

En aquesta zona hi ha el Paraje Moya on hi ha comunitats indígenes, de les quals, les mes grans son de 15-20 persones. 

És també una zona de allaus de fang i ho podem comprovar perquè la carretera la van netejant de la pluja d’ahir mentre passem. 

Als anys 60 comencen a vendre bitllets per a passatgers i als 70 li donen una orientació turística per la bellesa del recorregut.

El tren a las nubes fa 50 anys que funciona.

Quan arribem als 1500 msnm apareixen els Cactus “cardon” que ens acompanyen només fins als 3500msnm. Creixen poc els primers 50 anys i després 1cm per any, es a dir que la majoria son centenaris.

Un altre planta típica (plomall) es diu cola de zorro. 

Ens expliquen que la batalla de Salta, que es va lliurar aquí, els saltenyos disfrassaven els cactus per simular mes soldats i així van espantar els espanyols.

Trobem les Chacorai, las muntanyes de colors de Salta no tan promocionades com les de Jujuy però igualment sorprenents.

Aquí va venir el padre Chifri que va ensenyar el catolicisme als indígenes amb titelles i va crear l’Alfarcito, un lloc construït per ell que te església, escola, taller d’artesania i les llames, que probablement son les que abasteixen de la llana per a les manualitats. Un reco de maravelles. Aquest sacerdot va ser molt estimat a la zona. Gran esportista va patir un accident que el va deixar paralític i va escriure un llibre sobre la seva vida: Despues del abismo. Maximiliano Chifri. 

Aquí ens donen l’esmorzar. Ell va fer també la Fundacion Alfarcito, per mantenir el projecte. 

Passem per la Quebrada de las Cuevas. Estem ja a mes de 3000 m i comencem a veure la vegetació desèrtica i la neu. 

Aquí fa 8000 anys va apereixer l’home i els pobles indígenes tastiles, atacama i coya fins que van arribar els inques i les seves infraestructures: van fer el camí de l’Inca des de Colòmbia fins aquí. Ens explica també la història dels nens ofrendats a la Pachamama que vam sentir al Museu.

Veiem la Cordillera que dona entrada a la zona de Puna (que vol dir desert en quetxua), zona desèrtica que te volcans i salars i que arriba a Bolivia, Perú i nord de Xile i Argentina. Es molt rica en animals. 

Arribem a San Antonio de Cobres la població minera mes alta de tota Argentina amb temperatures molt extremes i d’on extreuen liti. 

Pujem al Tren a las Nubes el 4t mes alt del planeta i iniciem la ruta per les parades de Toconadito, les aguas termales de Pompeia, mina Concòrdia, i a 4200 msnm trobem el viaducte La Polvorilla, en curva, prodigi de l’enginyeria de l’època. 

Aquí podem baixar a fer-nos fotos i menjar una empanada entre les venedores de records que arriben carregades fins aquí. 

Ens baixen al poble de San Antonio de los Cobres i d’aquí a Salta en autocar. 

19 de març

Avui ens despertem amb esperit viatger de nou. Hem estat 4 dies a Salta (les Valls Calchaquies) i ens ha encantat tant la ciutat com el càmping on ens hem estat. 

Ara toca anar cap a Payogasta i Cachi i el Parc Nacional Los Cardones. 

A l’inici del camí trobem cavalls engalanats amb cavallers i dames molt ben vestits de gauxos. Hem parat a preguntar i fer-los fotos: celebren Sant Josep de Cerrillos amb una cavalcada amb el Sant i un dinar. Venen de tot arreu i son preciosos! 

La vall per la que transitem (RP33) és molt verda, amb terra roja i a la que passem dels 1500 msnm comença el festival de cactus enormes: cardones els diuen aquí.

Fem una bona pujada de corbes que li diuen la Cuesta del Obispo i 

ens trobem al Parc Nacional de los Cardones on els cactus estan arreu i son immensos. Hi ha diversos camins i miradors amb explicacions de com neixen sota les “jarillas” una planta que li fa de dida protectora fins que ja es fa gran (10 o 15 cm.) Llavors ell creix a poc a poc durant cents d’anys. 

Hem arribat a Cachi on celebren Sant Josep amb una festa gaucha a l’esplanada immensa del càmping municipal i ens hi hem apuntat. Música, ball i color!!

Hem dormit a la plaça de Cachi. 

20 de març 

Avui hem fet el darrer passeig per Cachi, hem comprat pimenton típic d’aqui i hem anat a visitar les bodegues Puna.

Tenen únes vinyes immenses i ens ho han explicat amb tant de detall que hem gaudit. Després, al sol i contemplant les vinyes, hem fet un mos amb una carn tendríssima i un vi excelent. 

Hem anat cap al càmping municipal de Cachi (ja desocupat i net de la festa d’ahir) on hem fet bugada i hem passat una nit molt tranquil·la.  

21 de març 

Deixem Cachi amb tristesa per la seva bellesa, la seva gent i la que hem conegut (2 parelles de Córdoba un fuster i un ferrer, una parella americana periodistes de viatges de Puerto Vallarta i un japonès que fa Suramerica en bici!) però seguim!

Avui anem cap a Cafayate per la RN40 i parant a “la ruta dels artesans” curiosament, homes que teixeixen i filen la llana. Ens hem aturat a veure les maravelles a les que no podem accedir amb el nostre pressupost ja que un ponxo de vicunya molt suau costava 500€. 

Hem conegut a l’artesà que va aprendre del seu pare i que ara ensenya al seu fill. Aquest artesà va fer ponxos pel Sant Pare, i per a polítics i persones conegudes. Te les fotos penjades. 

Tota la RN40 en aquest tram està ple de poblets de cases típiques fetes d’adob i palla. Mes que poblets son comunitats de 4 o 5 cases. És una zona agrícola i el verd contrasta amb la intensa pols del camí. Realment transitar per la mítica 40 es un repte però els diferents paisatges que travessa s’ho val. 

Aquests dies estem rodant per les Valls Calchaquies que tenen mes de 500 km i envolten el riu Calchaqui. Els poblets que trobem tenen la seva història ja que la vall estava habitada per indígenes diaguites que van lluitar i resistir per la seva independència, però que van ser vençuts pel Fernando Varela al 1867. 

En aquesta àrea travessem moltes “quebradas” i, la quebrada de les fletxes, un tram  abans de Cafayate, és espectacular pel plegament de les muntanyes que, si volen,  canvien de color i son totes de cop d’un vermell intens.

San Carlos és un poblet mes gran, amb hospital i plaça d’Armes i està ja en tram de carretera asfaltada. Ja queda menys per Cafayate i, quan arribem, reservem lloc al Càmping i anem a fer la carretera RN68 que és la Quebrada de Cafayate que s’ha de fer ara amb la llum de la tarda que fa brillar els diferents colors de la pedra. Son 50 kms. espectaculars: les formacions que ha fet l’aigua i el vent en pedra ben vermella son los Castillos, las Ventanas, el Obelisco, la casa de los loros (muntanya plena de nius), el Fraile, el sapo, las tres cruces, el Anfiteatro, la Garganta del diablo.

Tot es enorme i espectacular i te un tram que es diu la Quebrada de las Conchas perquè s’hi han trobat closques de muluscs, probablement d’èpoques molt antigues, abans de les formacions muntanyoses.

22 de març 

Avui anem a conèixer el poblet de Cafayate, les seves botigues d’artesania, el mercat… Hem passejat una bona estona però avui fa una onada de calor que ens empeny a descansar a l’ombra del càmping. 

Hem aprofitat per a preparar la ruta prevista per a aquests darrers dies a l’Argentina. 

Avui hem conegut un assessor miner de Xile que viu a Antofagasta que ha viatjat per mig món amb la furgo.

23 de març

Aquest mati lo primer que hem fet es ajudar als veïns de càmping a posar el seu cotxe en marxa. Dos joves molt amables que ens han convidat a pernoctar al jardí de casa seva a prop de Córdoba. 

Un bon intercanvi!. 

Hem anat a veure les runes indígenes de Quilmes, realment impressionant per la història dels indígenes que hi van viure. Van ser un poble lliure, que vivien en col·lectivitat i veneraven la Pachamama. Formaven part de la cultura diaguita i parlaven el ka-kan  transmès per via oral. 

El seu abast arribava als 400 km. Tenien una curiosa organització comunal i eren agricultors, teixidors i miners. 

Van viure en aquesta ciutat des del segle X per mes de 600 anys. Van defensar la seva independència i els espanyols no aconseguien entrar a les Valls Calchaquies ja que oferien una gran resistència, però al 1664 els espanyols fan un atac massiu contra aquest i d’altres pobles indígenes i només aconseguiran vèncer-los per la fam i la sed. Van fer molts presoners que van portar fins al Rio de la Plata

Al 1716 se li entrega al cacique de Quilmes la cèdula reial que reconeix la propietat de les seves terres

Al 1984 l’estat argentí va reconèixer les comunitats indígenes. 

Nosaltres avui després de visitar les restes arqueològiques de Quilmes hem anat cap Hualfin per la RN40 i després cap a Antofagasta de la Sierra per la RP43. Ens endinsem en la zona de Catamarca. 

I no ens deixa indiferents. Estan caient gotes i ens reb un enorme arc de Sant Martí i unes muntanyes de colors amb dunes blanques!!! Completament blanques, semblen de sucre però son de pedra pomes! La llum del capvespre també fa la seva màgia amb el poc verd de les pastures de les vicunyes salvatges. És un espectacle.

Fem nit a un poblet minúscul que es diu El Peñon.

24 de març 

Amb llum de dia les muntanyes son immenses i donen forma a un paisatge totalment lunar. 

Posem direcció a Antofagasta de la Sierra amb 13 graus de temperatura, però… hem agafat el camí 4×4 que porta al campo de Piedra Pómez i es al·lucinant.

El camí es molt dolent però anem tirant. 

Hem vist una furgo alemanya que ja feia el camí de tornada i ens hem parat a parlar. Ens deia que el camí ara era de molta sorra que millor passéssim per l’esquerra i, malhauradament, els hem fet cas i ens hem quedat clavats a la sorra…mentre la furgo ja havia marxat.

I allà estàvem al mig del blanc no res.  

Hem començat a mobilitzar-nos per treure les planxes i intentar sortir del forat quan, del no res, ha aparegut un cotxe d’emergències en carretera: avui torno a creure en els miracles! 

Ens han ajudat i, amb l’eslinga, han tirat de nosaltres i ens han desencallat! No m’ho podia creure! 

Després ha arribat un altre cotxe amb una parella de Córdoba i ens animaven a seguir-los per la sorra, però hem estat prudents i hem dit que tornàvem perquè aquesta furgo pesa 3.500 kg. i no volem que ens torni a passar. 

Ells han marxat i, mentre nosaltres acabavem de recollir tot, veiem que ara son ells els que s’han quedat clavats a la sorra. 

En Miquel ha anat cap allà a veure si els podíem ajudar amb el nostre material però ens han dit que tiréssim que ells ja havien trucat als seus companys d’emergències per a que els treguessin.

La tornada fins a la carretera l’hem fet amb molta mes cura, i ja enfilem la carretera fins a Antofagasta de la Sierra que circula entre volcans negres com el sutge ( el Antofagasta i l’Alumbrera). El paisatge es inimaginable, amb neu i colades de lava, desert de sorra, cendres i sal.

I arribem a Antofagasta (que en ca-can vol dir “pueblo del sol”) son 2/4 de 3h i no hi ha ningú pel carrer. 

Hem recalat al Choi on podem descansar. Tarda de passeig i oficina de Turisme des d’on ens contacten amb 3 noies i un guia per a fer l’excursió al cràter mes gran del món, del volcà Galan que te 45 km de diàmetre. Demà a les 8h estarem en marxa.

25 de març

I a les 7,30h ens ha tocat a la porta una de les noies. Venia de l’hospital per la “puna”, el mal d’alçada. Li han posat oxigen i tot. Així que canvi de plans i post-posem el recorregut fins demà. 

Hem esmorzat mes tranquil·lament i el noi ens ha explicat que avui hi haurà moviment cap a Antofalla perquè es una petita comunitat indigena Kolla Atacamenya que avui voten el seu cacique. 

Anem per la RP44, camí amb “serrucho”, com li diuen aquí a la calamina i parem a la Laguna Colorada ja feta un salar.

Seguim fins arribar a mes de 4.500 msnm amb un paisatge magnific i quan arribem al Mirador del Salar de Antofalla, et quedes sorprendidissim! El salar, el poblet d’Antofalla al fons i un paisatge lunar espectacular. De fet des del mirador anem baixant fins que 

creuem el salar i entrem a la comunitat indigena: curiosament t’has inscriure i pagar per ser-hi. De fet son una cinquantena en total els que hi viuen i no tenen llum, van amb un grup electrogen i les cases son d’adob. 

Hem fet un mos a la furgo i ens recomanen anar a la Laguna Verde que és un altre salar espectacular, de diversos colors amb forats d’aigua transparent als que denominen Ojos del salar. 

I comencem el camí de tornada per la Vall de la Botijuela que es un petit oasis d’aigües termals. Impressiona molt el tram de camí entre muntanyes desertes i de cop apareix un jardí immens. El vas veient però costa arribar-hi per lo sinuos del camí i ho fas gairebé amb el cor encongit de tanta bellesa. Ens han explicat que hi viu un mític ermità, i allà que ens l’hem trobat.

Es veu que viu allà, sol, des de jove i qustodia aquell indret que quan el trepitges, et transforma en un personatge d’una història de Tolkien. 

Ens ensenya el antic geiser d’on ara només surt aigua tèbia i ens convida a banyar-nos. 

Ens ha deixat contemplar una estona aquest lloc, que es casa seva, però ell després ha marxat a recollir les seves ovelles. 

Per a la tornada passem per un paratge desèrtic però magnific. Zones de lava, muntanyes vermelles, de sorra blanca, es impactant i arribem a la forta baixada de la Quebrada del Diablo. Avui ha estat un dia espectacular. 

26 de març

Avui anem al volcan Galan amb una excursió compartida amb 3 noies (Clàudia, Alejandra i Gabi) i un guia (Anibal) que en sap un munt i no deixa d’explicar-nos coses interessants. 

Fem una parada per observar Petroglifos de 12 Mil anys d’un poble vingut del nord de Xile de la zona de Atacama. 

Recorrem la Quebrada Mirihuaca on el paisatge va canviant pero quan parem de nou al fondíssim cañon de Mirihuaca, la vista és d’infart! 

Son impressionants les esplanades verdes  amb vicunyes i com tenen un únic lloc com a WC. 

Fem una altre parada per veure los Castillos, un entorn rocós del que està acabant de marxar la boira. 

I arribem a Quebrada Real Grande un pas molt estret de roca vermella que et fa sentir petit i vulnerable. 

Avancem i ens parem de nou a la Sierra de Toconquis que fa mes de 5.000 m alçada. Aquesta serra ens marca l’inici del voltant del cràter del volcan Galan. 

Fem una altra parada al surgent del riu Piricas que ens ha anat acompanyant. Aquí fem un mos i petem la xerrada.

Aquest riu tan fred i transparent forma la magnifica Quebrada Piricas i aqui comencem la baixada d’Infart fins a la base del cràter on es veu la Laguna Diamante i, mes tard, las fumarolas amb aigua calenta i les muntanyes que van generant la gran circumferència del volcan Galan. Es un espectacle.

Ja tornant, per camins i baixades dignes de Thelma i Louise, ens hem parat a Laguna Grande on ens hem trobat mes de 18000 flamencs amb la posta de sol. Els hem vist menjar, volar, banyar-se, hem vist la “guarderia” del pollets que encara no poden volar: tot plegat ens ha deixat sense paraules i amb un gran record.

Quan ja arribàvem a Antofagasta, l’Anibal, encara ens ha parat en un lloc que estava ple de lo que denomina piedras-campana que son piroclasticas, expulsades d’un volca que va explosionar lluny i han arribat fins fins aquí. Estem cansats però aquest últim concert ens ha despertat l’últim somriure. 

El comiat ha estat entranyable després d’haver compartit aquest dia genial. 

27 de març 

Però avui ens hem tornat a trobar a La Clàudia i la Alejandra (la Gabi havia anat a pujar un volca) i després d’esmorzar i recollir la ropa a la bugaderia, ens hem animat i hem anat els 4 amb la furgo fins a las Peñas Coloradas.

I la veritat és que no ens esperàvem el que hem trobat.

Hem entrat a investigar les pedres pel nostre compte i hem trobat un munt de petroglifos. Hi hem estat una bona estona i quan ja marxàvem ha aparegut l’Alfredo, un senyor amb furgo que era el propietari ancestral d’aquell terreny on vivien els seus avantpassats. S’ha presentat com a guia i ens ha explicat les pintures, ens ha ensenyat les tombes, els morters de gra, els rituals i les cases de les seves besavies, on teixien i cuinaven. 

Ha estat genial.

Tot això ha anat amenitzat amb les seves queixes contra les mineres per com estan deixant la terra. 

Tenen un veritable problema amb el liti: els dona feina a bons sous però acabarà amb el paisatge que hem pogut veure aquests dies. 

Després d’acomiadar-nos hem enfilat cap a Belen. 

A mig camí hem recollit una senyora que feia auto-stop. Venia de visitar la família a Laguna Blanca i l’hem portat fins a Belen. 

Estava molt assabentada de la història del seu país, de les repercusions del tema miner i ens ha estat molt agraïda per haver-la baixat. 

Belen és un poblet sense gaire encant. Dormim al càmping municipal que es un espai verd lliure on la gent fa esport.

28 de març 

Ja de bon mati hi havia gent corrent, amb bici i caminant. Nosaltres hem esmorzat tranquil·lament i hem vist que se’ns havia tallat un cable de sota el seient del Miquel, o sigui que hem hagut de buscar un mecànic i no ha estat fàcil. 

Li hem dedicat el mati a la furgo, mentrestant jo he aprofitat per comprar i després hem anat cap a les ruïnes arqueològiques inques de de Shincali.

Interessant però has de posar molta imaginació. La guia ho ha explicat molt bé però la calor ens ha passat factura. 

Després hem fet una cervesa amb les altres dos parelles que venien. Ha estat una estona agradable i Jorge y Angela ens han convidat a un asado quan arribem a CABA!!!

A la nit els càmpings de Tinogasta estaven tots tancats i hem dormit a la plaça de Sant Rosa. 

29 de marzo

Hem recollir la Gabi que venia també cap a Fiambala i l’hem carregat a la furgo. Hem començat camí i l’aventura ja ens esperava! Un cotxe clavat a la sorra! L’hem ajudat a sortir. La veritat es que ens ha entretingut però ens hem sentit bé de fer-ho. Era el retorn del favor que ens van fer a nosaltres al salar de Piedra Pomez. 

Hem arribat a Fiambala i ens hem regalat una cervesa fresqueta amb empanadas i humitas. 

Després hem anat al càmping Doña Chochita, si! Doña Chochita. 

Fiambala és una zona de vins i hem anat a visitar una bodega que ens han recomanat. Bodega Don Diego. Hem conegut al propietari Javi, de Bilbao! Hem tastat i xerrat i ens ha convidat a la nit a prendre un vi a la fresca. 

Després hem anat al Cañon del Indio. Ha estat una caminada per un congost de pedres i roques a darrera hora de la tarda fins arribar a veure dos roques  que realment semblen un indi i una Índia que es voldrien fer un peto. 

Mes enllà puges a un mirador i la vista és magnifica de tot l’entorn. 

La tornada l’hem fet amb la lot i hem vist ja els estels. 

De tornada al càmping davant nostre ha caigut l’estel mes gran que mai hem vist amb la punta tan vermella que semblava un foc artificial, però era un estel!!!

He fet sopar i després hem anat a veure al Javi. Han estat casi 3 h de conversa interessant i 2 botelles de vi!! Clar que la Gabi se n’ha begut una bona part. 

30 de març

Ens hem llevat tard. Després de la dutxa i un esmorzar ràpid hem sortit cap al Balcon de Pissis que és un mirador dels pics de 6.000m que son la passió de molts muntanyencs. Aquests pics son el Incahuasi (6638m) el Nevado Ojos del Salado (6879m) el Tres cruces (6749) i el Volcà Pissis (6882m) aquest últim és el volcà mes alt del planeta. 

El camí per arribar al Balcó es de ripio (45km)  i ple de camions de mineria. Pel que transporten sembla que deu ser liti el que extreuen. Ens han explicat que l’empresa  explotadora és xinesa i quant han de guanyar per a fer aquest desplegament i despesa en infraestructura i que els surti rendible. 

El paisatge és al·lucinant. Pugem a mes 4500 m i el color de les muntanyes i les llacunes és increïble. Per sobre comencem a veure les puntes dels 6.000 amb les llacunes que canvien de color amb el vent. Son paisatges inoblidables. 

A la baixada hem fet un munt de fotos del color canviant de l’entorn. 

Estem tocant a la frontera xilena “Paso Sant Francisco” però està tancada: voliem veure els 6000 per la part posterior però només n’hem vist alguns. El trajecte es preciós amb el sol de la tarda, els llacs glaciars amb algun flamenc, els humedals amb vicunyes.

Arribem a Fiambala cap a los 20h i cansats, així que anem a sopar i a dormir. 

31 de març

Avui ens desperten uns motoristes brasileiros que estan al càmping i que, a les 7h del mati riuen i parlen a crits com si fossin les 12h del migdia d’un día de carnaval! 

Amb certa mandra ens posem en marxa. Avui el dia està núvol i fresc. 

Ens dirigim a descobrir les dunes i passem a llogar una “sandboard”. 

El recorregut ha estat magnific per poblets minúsculs rodejats de dunes de sorra blanca i valls verdes de conreu. 

Hem fet molt ripio buscant l’accés inexistent (ja ho deia el maps.me) a la duna Federico Kirbus que diuen que és la mes alta del món, hem jugat a lliscar en les dunes petites de color blanc que trobàvem pel camí, però el moment estelar ha estat quan hem arribat a la Duna Màgica. No és alta, no!, és enorme!!!! 

De fet, dona veritable vertigen pujar fins a la cresta i ja no dic el respecte que dona tirar-se amb la taula. En Miquel ha estat valent pero al baixar es frenava amb els peus. Jo he arrossegat el cul el primer tram que és el de mes pendent. 

La Gabi s’ha llençat el primer cop i la impressió l’ha deixat sobtada…però ha repetit.

Ha estat una estona molt divertida. Això si, hem acabat amb sorra fina ficada fins al carnet d’identitat. Una petita bogeria. 

Després a la tarda hem anat cap a les Termes de Fiambala on hi ha un itinerari natural de piscines des dels 30 als 45 graus. Va pujant la temperatura a poc a poc i, al final, surts mes que relaxat.  Hem sortit mig atontats però encara  hem fet un mos abans d’anar a dormir. 

I això no acaba aquí. Encara ens queda el mes d’abril, tot i que serà ja de anar fent passos per a preparar la tornada.

1 de abril 

Recollim tot al càmping Doña Chochita i ens mentalitzem per l’inici de la tornada a casa. Aquest mes és el darrer i l’aprofitarem a fons, també recordant tot el que hem vist.

Avui és dia de ruta. Anem de Fiambalà a San Fernando del Valle de Catamarca. Aquí deixarem a la Gabi, la noia amb la que hem anat coincidint aquests dies i que gairebé hem afillat. 

Parem primer a Tinogasta i, mentre en Miquel canvia les rodes del davant a un “gomista” (estan molt gastades), la Gabi i jo anem a comprar empanades per dinar, cervesa i postres. Ens ho mengem tot a la furgo i comencem ruta per la carretera RN 60, deixant enrere ripio i calamina o “serrucho” com li diuen aquí al Nord. 

No hem pogut veure tot el Nord però el que hem visitat ha estat màgic i sorprenent. 

Sentim tristesa de deixar-lo enrere. 

El camí fins a San Fernando del Valle de Catamarca és molt verd i ple de camps d’oliveres molt plenes i aquí a punt per a la collita. 

Deixem a la Gabi en aquesta ciutat, on ella agafarà avió cap a Buenos Aires i nosaltres continuem direcció a Córdoba, tot i que pararem abans a descansar. 

I hem parat a Recreo, cosa que ha estat un desastre absolut!. Tenien no se quina festa i a les 4h de la matinada ens hem llevat del llit i hem hagut de marxar perquè el reggaetón, la música tecno o el tunda- tunda no ens deixavan dormir. 

Hem parat a una estació i hem dormit fins les 8h en un meravellós silenci.

2 d’abril

Després d’aquesta nit, el dia desperta gris i amb pluja. Posem direcció a la Estància Santa Catalina que és un antic espai jesuític. En aquesta provincià de Córdoba (on ja hem entrat) i la seva capital, els jesuïtes van tenir un paper molt important al segle XVII. Ara son llocs visitables, declarats per l’UNESCO com a Patrimoni Mundial de la Humanitat.

El camí per arribar-hi és molt verd i amb extensions de conreu de blat de moro. 

Fem una primera parada al poblet de Jesús Maria per a veure el Museo Jesuítico Nacional que està a l’església i convent construïts al 1618 en un magnífic entorn verd on antigament hi havien els horts i d’altres dependències de serveis.

Hem pogut visitar les cuines, on rentaven, el forn, la zona de verema i el petit museu de ceràmica indígena. Ara l’església es dedica a actes culturals i exposicions. 

Després de fer un mos, ens hem acostat a la Estància Jesuítica Santa Catalina. Aquí si l’església funciona com a tal i avui fan la missa de Rams.  La resta no ens l’han deixat visitar perquè és propietat privada. Els edificis son monumentals. 

Posem direcció a Córdoba entre estones de pluja i encara mes pluja. 

El paisatge és absolutament pla amb grans extensions de conreu de blat de moro, que aquí li diuen choclo. 

Arribem a Córdoba, gran ciutat, de carrers amples i molt llargs, places i passeigs amb moltíssimes zones verdes.

Preguntem a la policia i ens podem estacionar sense problemes a l’estacionament on ells tenen els cotxes i, a més,  son molt amables i silenciosos. És una zona vigilada 24h, així que ens hi instal·lem i sortim a passejar pel centre. 

Quan tornem a la furgo ja és fosc i preparem sopar i a dormir que aquesta nit passada va ser infernal. 

3 d’abril 

Hem descansat molt bé i després d’esmorzar ja hem marxat a descobrir el centre de Córdoba. 

Avui és dilluns i algunes coses estan tancades però visitem per fora l’església del Sagrat Cor,  el palacio Ferreyra, que alberga un dels museus de Belles Arts que te la ciutat, i la Manzana Jesuítica de la que queden restes descobertes en el procés d’obres del carrer Duarte Quiros, però de la que també queden edificis en peu. La “manzana”, en si mateixa, queda dividida per aquest carrer, però continua amb un altre monument, el col•legi Montserrat i encara va mes enllà. És enorme.

Expliquen que l’ordre dels jesuítes arriba a Córdoba cap al 1600 i fins al 1776. Després es van fer càrrec els franciscans fins al 1807 i després… van fer habitatges i el nou carrer Duarte Quiros.

El procés de superposició que s’ha donat aquí és similar al d’altres ciutats que tenen nuclis històrics d’un passat cultural que, sovint, es troba ensorrat sota els nous edificis que s’han fet a sobre. Aquí s’han conservat algunes restes però, a sobre, han fet un institut tècnic universitari.

En el camí trobem la Catedral, la plaça San Martín i el passatge Santa Catalina on es rendeix  homenatge als desapareguts per la dictadura de Videla. Aquest passatge està ple de fotografies de desapareguts i unes imatges inquietants d’empremtes fetes amb els noms dels joves morts. Aquest passatge acaba en una altra placeta amb l’església dedicada a la mateixa santa Catalina. 

Ens crida molt l’atenció dos nois vestits de militars de gala en la porta d’un edifici i hi entrem. És la Secretaria de Cultura i ens fan una visita guiada gratuïtament. Son uns patis magnífics i assolellats on, molt abans, hi havia hagut la presó i el dipòsit d’aigües de la ciutat (en la seva formació) un cop es van alliberar dels espanyols. Ara, aquest edifici inclou el Museu de la ciutat. 

Anem cap al Mercat del Nord on hem fet una bona passejada pels llocs de fruita i carn i, després, dinem molt be al Pretto, que te parrilla (com no!) i carn molt tendra. 

De tornada hem consultat una agència de viatges (per fer números i decidir com arribem fins a les Cascades d’Iguazu). La feina la haurem d’acabar de fer demà. 

Tornem cap a la furgo una mica cansats. Tarda de lectura i relax. 

4 d’abril

Avui hem tingut dia de gestions per acabar el que vam començar ahir: Western Union i agència de viatges. Ja hem lligat 4 dies per anar a veure les Cascades d’Iguazú. Deixarem la furgo a l’aeroport i anirem en avió, així acabarem aquests mesos de viatge relaxats i sense conduir tants kilòmetres… a més des d’aquí el viatge és molt barat.

Al migdia dinem a la furgo i, després  de descansar una estona, anem passejant pel centre fins que anem a sopar a una “parrilla”, molt bé per cert, per acomiadar-nos de Córdoba.

5 d’abril 

Hem anat a visitar Alta gracia, un poblet petit, Patrimoni Mundial de la Humanitat, molt verd i molt bonic. Aquí va venir a viure a finals del 1923 la família d’Ernesto Che Guevara per mirar de que els aires de la Serra li anessin bé per a l’asma que patia. 

Aquí el Che va viure 11 anys ininterrompudament, on va fer una vida lliure a la natura i va practicar molts esports. 

Hem visitat la seva casa museu on s’explica la seva vida, els seus estudis de medicina i els viatges per a tota Llatinoamèrica i d’altres continents (primer en bici i després amb la seva mítica moto) que el van portar a descobrir la injustícia, la pobresa i el desig de canviar-ho. 

El fet de conèixer a Fidel Castro, el va animar a lluitar contra la dictadura cubana de Batista. Després van venir altres gestes i visites a l’Índia, Egipte i d’altres països, sempre buscant afavorir als mes necessitats, fins que a Bolívia el van ferir, capturar i matar als 39 anys. 

Ens endinsem al Valle de Calamuchita verd, molt verd, amb embasaments artificials procedents del riu Los Reartes. 

Hem visitat el poblet petit de Reartes i el de Villa General Belgrano, poblet molt especial i diferent ja que te un origen i una estètica alemanyes a causa dels supervivents del cuirassat alemany Graf Spee que va naufragar prop de Montevideo a la II Guerra Mundial i, com a conseqüència, es va generar un assentament germànic del que ara només queden l’estètica, els noms, l’estil de les construccions i la curiositat de la gent que l’ha convertit en un lloc turístic.

Anem cap a la furgo a sopar i a dormir entre conills, burrets i gallines

6 d’abril 

Avui hem dormit molt tranquils, no se sentia ni una mosca! 

Avui anem cap a Yacanto de Calamuchita. Aquí hi viu la Coni, que ens va donar moltes idees quan preparàvem el viatge, i hi estarem a casa seva uns dies. Aquí es on tenen el centre de ioga Umepay. 

El lloc es increïble! Prop d’uns embassaments i zones verdes immenses. Pura natura.

Hem fet un mos a la cafeteria Siembra Dicha que ja sabien que nosaltres arribaríem: son una comunitat on es coneixen tots i gairebé ens esperaven.

Ens hem instal·lat a la caseta petita però mes gran que la furgo. Estarem genial al mig de la natura

7 d’abril 

Avui ha estat un dia de neteja general de la furgo… i també d’una mica de descans. 

Ha fet un bon dia de sol i en aquest entorn amb ocells, sentint l’aigua del riu i el silenci, poca cosa mes cal fer per a relaxar-se i descansar. 

8 d’abril

Aquesta nit mentre dormíem hem tingut dues visites: una guineu… i la Cande, una amiga de la Coni, però  nosaltres ja dormíem. 

En llevar-nos, hem vist una nota esborrada per la pluja i que no hem pogut llegir i un paquetet d’herbes per a infusió.

Avui en Miquel ha sortit amb la bici i jo he anat a caminar fins a la Casa de Te Siembra Dicha però he caminat poc, m’explico:  Aquí es habitual que el primer cotxe que passa en el teu mateix sentit, es pari i t’acosti fins allà on vas,  i just això és el que m’ha passat. M’ha parat un senyor que m’ha acostat al Siembra dicha, fent-me el trajecte mes curt… i explicant-me que ja havia vist sortir de casa a en Miquel amb la bici… 

Quan ha arribat en Miquel, hem fet un mos aquí mateix i hem anat cap a casa. 

A la tarda ens ha visitat la Cande i els seus dos nens (l’Astor i la Muna) i hem tret l’entrellat del regal del mati. Son unes herbes relaxants amb les que la Coni ens ha volgut obsequiar i li va encarregar a ella que ens les portes. 

Ella ens ha explicat com va sorgir la comunitat Umepay. Inicialment eren una comuna que, després d’un procés de creixement del grup i les famílies, i de moltes assemblees per tal d’acordar-ho, van decidir transformar-se en una zona amb cases unifamiliars, però amb espais comunitaris i. Es un projecte molt interessant i aquí es respiren bones vibracions.

Després hem baixat tots plegats al riu gran, on ens hem banyat en un aigua cristallina. 

Avui es la darrera nit que passem aquí, així que, recollim al màxim, excepte lo necessari per esmorzar demà, i a dormir que demà matinem. 

9 d’abril

Avui ens despertem d’hora per esmorzar i recollir-ho tot molt ràpidament, ja que ens esperen a Villa Carlos Paz a les 11h.  a una casa de Home Exchange. 

Deixem enrere aquesta vall verda i pacifica on ens hem relaxat aquests dies i anem cap a la carretera. 

I, oh! sorpresa! Hem trobat un control policial on ens han posat una multa perquè no portàvem les llums correctes que demanen a la província de Córdoba. Portàvem les de posició però aquí cal portar las “luces bajas”, mareta meva! Set mesos rodant pel “cono sur” i, ara que estem a punt de marxar,…multa gorda!

No ha valgut ni el desconeixement d’aquesta llei, ni el dret a picar de peus: ens han caigut 9000 pesos de multa (uns 20€) que caldrà pagar si volem sortir del país. 

Quan hem arribat a la casa ens hem quedat mes que sorpresos: immensa i de revista de decoració. 

El propietari és un jubilat molt amable que ens ho ha explicat tot i ens ha deixat aquí amb la boca oberta. 

Hem anat al supermercat i a fer una volta pel poble-ciutat i la resta del dia l’hem dedicat al bany de sol i a llegir. 

Després de sopar hem estat a fora a la fresca contemplant la lluna i la creu del sud. És bonic el paisatge del llac amb les llums de les cases reflectides a l’aigua.

10 d’abril

Avui a casa és el dia de la Mona, però aquí és un dia feiner qualsevol i es nota en el silenci de l’ambient. 

Algunes cases del voltant ja estan buides i al llac ja no hi ha tanta activitat. És un plaer està perduts en aquest indret. 

11 d’abril

Després de dos dies de relax… ja n’hem tingut prou! En Miquel se’n ha anat amb la bici i jo m’he arribat caminant fins a la “costanera” del llac.

Hi havia molts pescadors i molts ciclistes i persones caminant i corrent. 

El cert és que és un lloc molt agradable malgrat que avui fa molt de vent.

He estat parlant amb un pescador que m’explicava que la manera com mes peixos agafen és tirant blat de moro al mig del llac i llavors tirant allà la canya. Diu que ahir van pescar 25 carpes enormes, de les que m’ha ensenyat les fotos. Es veu que les porten a Córdoba i allà les venen. 

Ha estat una caminada molt agradable. Ens hem trobat a la casa amb en Miquel que també ha fet una bona ruta en bici. 

A la tarda hem estat emplenat formularis preparant el lliurament de la furgo al port de Montevideo per a que ens la tornin cap a casa. 

12 d’abril

Avui hem anat al centre de Villa Carlos Paz a pagar la multa que ens  van posar diumenge i hem comprat alguna provisió, però pensant en deixar la furgo completament buida. 

Villa Carlos Paz és una ciutat tranquil·la i agradable, amb moltes zones verdes i serveis. 

Hem anat a fer una bona passejada pel costat del llac i hi fem un mos. Després ens hem entretingut mentre “llepàvem” un gelat boníssim de dulce de leche. 

Ens prenem la tarda de descans. 

13 d’abril 

I bufa com ha plogut aquesta nit!!! Semblava el Diluvi Universal amb llamps i trons que impressionaven en aquesta casa tota de parets de vidre!

En llevar-nos hem vist que, tot i lo magnifica que és aquesta construcció, te dues petites goteres per les que es filtrava l’aigua.

Cap al mig dia ha parat de ploure i hem anat cap al centre. 

Hem passejat una estona i hem anat a dinar al restaurant Armando que només tenen peix.

Després de tants ojo de bife, bife de chorizo,  i d’altres talls de carn molt bona que hem menjat en aquests països, ha estat un regal una mica de peix amb un vinet blanc.

Tarda de pluja de nou i baixada de temperatures. La tardor va empenyent l’hivern. 

14 d’abril 

I la pluja és prou intensa. Volíem anar al mirador de la Quebrada de Condorito però el dia està espès i tempestuós. 

15 d’abril

Deixem la magnifica casa que ens ha acollit aquests dies de descans i anem cap a l’aeroport direcció Iguazu. Aquesta ja és una de les darreres etapes en aquest fantàstic viatge. 

Quan arribem a l’aeroport ens entretenim una mica buscant el millor aparcament vigilat per a la nostra Kalma. Gairebé ens fa pena deixar-la, amb la de kilòmetres que portem compartits.

Finalment la deixem a Airpark, un pàrquing vigilat i així ens quedem mes tranquils. 

Aquest aeroport es com de joguina. Una planta d’accés i només 7 portes d’embarcament. No hi ha pèrdua. Tot sembla mes fàcil en una ciutat petita. 

Hem passat els controls d’entrada del aeroport i ara cal esperar el nostre vol. 

La travessia ha estat curta i fàcil i en un no res érem a l’Hotel Aramis.

Hem sortit a fer una volta a descobrir que…. Iguazú no és res més que un poblet de botigues, restaurants i serveis pels turistes. 

16 d’abril 

I avui ens despertem molt d’hora. A les 7h en punt ja estàvem esmorzant. Gairebé tots els del menjador estàvem també al bus que ens porta a las cascades d’Iguazú  (cantó argentí). Ens feia molta il·lusió aquesta visita! 

Cauen gotes i fa calor però així és el clima tropical. 

I ha estat brutal! 

Un cop dins, primer et recull un tren que és el mitjà de desplaçament dins el parc. Després hi ha un seguit de passarel·les que s’han de fer caminant i que et permeten una vista espectacular de tot. 

La primera passarel·la et porta a veure la Garganta del Diablo que és el conjunt de cascades mes gran de totes: d’aigua de color verd i blanc, i tan altes que et quedes sense paraules… i ben remullats.

Després fas la passarel·la superior per on veus el riu que desemboca a les cascades i que, quan plou molt fort, s’emporta tot el que te davant. De fet,  ja s’ha endut les passarel·les en dos ocasions per la gran crescuda de l’aigua. 

Després d’aquestes caminades, hem anat a fer un mos i més tard hem iniciat la caminada de la passarel·la inferior, des d’on gairebé  pots tocar l’aigua. 

Avui està molt núvol i va plovent intermitentment i, entre l’aigua de la pluja i la de las cascades, hem quedat bastant xops. 

Encara, però, ens hem remullat més perquè hem anat a fer una activitat complementaria molt interessant: viatge en catamarà pel riu Iguazú.

Primer, ens han portat en un bus destapat per la selva fins arribar al riu i en el recorregut la guia ens ha ajudat a veure tucans i d’altres ocells i una vegetació molt intensa.

Quan hem arribat al riu ens hem equipat de nou per a la pluja i hem pujat al vaixell. Des d’aquí la guia ens va explicant que, la part mes fonda del riu de 25 m. aproximadament, és la frontera natural amb Brasil que està a l’altra banda del riu. En la riba brasilera hi ha tot de gent pescant i banyant-se i en la riba argentina ens indica llocs on hi ha comunitats guaranís vivint-hi.

Passem un dels dos ponts que uneixen els dos països, (on un tros està pintat amb els colors argentins i l’altre amb els de Brasil) i arribem al moment en que el riu Iguazú desemboca al riu Paranà on hi ha el magnífic pont de la Integració que connecta Brasil amb Paraguai: estem veient en aquest instant el territori dels tres països a l’hora: Argentina i Brasil a cada banda del riu Iguazú i Paraguai al front, banyada pel riu Paranà. 

Quan iniciem la tornada, ha començat a ploure molt fort i ens hem quedat ben molls, però contents de tot el que hem pogut veure i viure avui.

En baixar del catamarà, un cotxe ens ha dut a l’hotel i una dutxa calenta ens ha fet passar la sensació d’estar sota la pluja intensa. 

17 d’abril

Avui el bus ens ha dut a Brasil, hem passat la frontera i el poblet de Foz de Iguazú (en guaraní Foz vol dir Port, la I significa Aigua i Guazú vol dir Molta: és a dir, que Foz de Iguazu vindria a dir “Port de molta aigua”) fins que arribem a la part brasilera de les cascades. 

Tota la bellesa que vam admirar ahir des de les diferents passarel·les, avui l’hem pogut veure de cop, de manera global. És espectacular! 

18 d’abril

Avui ja se’ns havien acabat els “bonus” del paquet turístic, però a nosaltres ens faltaven 2 activitats per fer: la Gran Aventura i el Sendero Macuco. 

Així que avui, equipats amb roba de bany, hi hem tornat.

Hem agafat el bus municipal que et deixa al Parc de les Cascades de Iguazú i hem tornat a entrar, directes al bus que et porta per la jungla i després cap al riu en direcció a les cascades a fer “la gran aventura”

I que és la Gran Aventura? Doncs una dutxa brutal!

Després de fer uns ràpids pel riu Iguazú, ens han portat a les cascades i ens hi han passat varies vegades per sota mateix de la caiguda de l’aigua, que queia amb molta fúria. Eren  dues cascades immenses i aquí ni la capelina ha servit de res! Hem acabat ben molls! Sort que anàvem amb el banyador.

La veritat és que ha estat una experiència realment molt divertida. Ha estat com si juguéssim, o com passar una estona fent entremaliadures amb allò que el pares sempre ens deien que no s’ha de fer… hem gaudit com nens.

En acabar les passades sota l’aigua, ens hem pogut canviar de roba i, un cop secs, ens anem a fer el Sendero Macuco. És un recorregut de 7 km per la selva humida veient, ocells, rèptils, precioses papallones, micos i etc., etc. Ha valgut molt la pena. 

Després, amb el bus de tornada, hem arribat a l’hotel, on una dutxa ens ha deixat relaxats i en perfectes condicions per sortir a sopar. 

19 d’abril

Avui és el dia del comiat. Tornem d’Iguazú a l’aeroport de Córdoba a recollir la furgo i posar direcció a Montevideo a l’Uruguay. 

Un bus ens transporta de l’Hotel Aramis fins a l’aeroport i aquí ens torna a rebre aquest ambient de joguina, tot petit, sense cues i amb poca gent. 

Passem el control sense cap problema i ara a esperar el nostre torn. 

Quan l’avió s’enlaira encara veiem les cascades a cua d’ull i podem admirar,  per últim cop, la frondositat de la selva, el riu Iguazu i després l’enorme riu Paranà de color xocolata a causa del ferro que conte la terra i les pluges d’aquests darrers dies. Tot plegat, quina meravella de la natura! 

Ha estat un vol tranquil i de seguida hem estat de nou a la furgo.

Ens n’hem alegrat! Som gairebé una família! 

I hem posat direcció a Santa Fe, travessant la plana província de Córdoba plena d’extensíssims camps de conreu de blat de moro i, un cop la deixem enrere, entrem a la província de Santa Fe on seguim amb el mateix paisatge. 

Arribem a la ciutat de Santa Fe ja fosc, però encara passem per davant del Convent de Sant Francesc construït al 1.680 d’estil colonial i faig unes fotos. 

Després ens arribem fins a la població de Paranà, on ens sorprèn el túnel que hem de travessar per passar a l’altra banda del riu i que està construït per sota de l’aigua!

És tard i per aquí no hi ha massa llocs on dormir, així que ho fem en una fantàstica YPF… que te fins hi tot cabanyes. 

20 d’abril

Avui fa 7 mesos que vam sortir de casa! Caldrà celebrar-ho. 

Hem fet un trosset enrere per veure el riu Paranà de ple i amb llum de dia, perquè ahir era de nit quan vam passar. Te un passeig molt bonic (una costanera) on hi ha molta gent caminant, en bici, corrents. 

Ha estat una estoneta curta, contemplant i gaudint del riu, però ha valgut molt la pena. És impressionant! 

Posem direcció al Parc Nacional El Palmar, ja a prop de la frontera amb Uruguai. 

Se’ns ha fet llarg el camí fins aquí per la RN18, i mes, quan hem vist que s’havia despenjat el dipòsit extra de benzina que portem. 

És a dir, que hem fet un mos i hem anat a buscar un mecànic de guàrdia per a que ens ho subjecti bé! 

I l’hem trobat! Després de 7 mesos de ruta, sempre que ho hem necessitat hem trobat persones excel·lents que ens han ajudat a sortir bé de qualsevol mal tràngol. 

Ens han solucionat el problema i hem tornat cap al Parc Nacional El Palmar que està ple de sorpreses. 

Primer que res el paisatge, amb una quantitat de palmeres inimaginable. Estem rodejats per tot arreu i amb una profusió increïble. Son realment boniques. 

Després, els animals que ens hem anat trobant: està ple de capibares, que aquí en diuen “carpinchos”, i son de de totes mides, i estan per a tot arreu, pels camins, entre les palmeres, banyant-se en els tolls d’aigua… Mai les havíem vist en llibertat. Les mes grans son de la mida de les truges i tenen el pel dels porcs senglars, tot i que son rosegadors, de fet, els mes grans del món. 

Hem fet uns quants senders a peu. Un d’ells, ens ha portat a un llac magnífic amb la llum del capvespre i l’altre, era de caire històric, ja que aquí (entre les palmeres, van empresonar i executar a Zenón Casas, federalista que anava en contra del centralista López Jordan, durant la denominada “revolució jordanista” que va tenir lloc a la dècada del 1870. Impressiona veure les 3 creus subjectades a tres palmeres. Aquest Palmar doncs, forma part també de la història de l’Argentina. 

Al capvespre hem anat al càmping que hi ha dins el parc i on passarem la nit rodejats de cérvols i viscatxes, que semblen conills grossos però amb la cara pintada com de camuflatge, preparats per a l’atac, tot i que son pacífics.

Estem a la Riba del riu Uruguai i fa una nit freda, de jersei de llana, tot i que el termòmetre marca 18 graus. Fem una copa de vi i ens posem sota l’edredó. 

21 d’abril

Després de la dutxa i l’esmorzar 

Deixem la província argentina de Entre Rios i deixem l’Argentina (per uns dies), amb una llagrimeta.

Hem passat de nou per Gualeguaychú, tancant així el cercle del nostre viatge en furgo que va començar just per aquí. La nostra primera nit la vam passar, fa mes de 200 dies, a la vora del riu. 

Hem passat la frontera uruguaiana sense cap problema i hem posat direcció a Montevideo, on demà ens esperen els amics xilens de Chillan per a compartir el dinar. 

El que no ens esperàvem era que se’ns rebentes una roda gairebé a l’inici del trajecte, abans d’arribar a un poblet que es diu Jose Enrique Rodó. 

Eren cap a les 18h., o sigui que ens quedaven poques hores de llum.

Ens vam posar per la feina i tot anava bé fins a l’últim cargol que lliscava i no el podíem treure (estava passat de rosca). 

Vençuts i a les fosques, vam trucar a emergències en carretera i en una estona estava allà en Ramón i família (era divendres i potser el devíem haver enxampat portant-los a sopar).

Va posar tota l’energia i les eines que portava, però el diagnòstic va ser que el cargol s’havia de tallar i qui ho podia fer estava a 5 kms. i era de nit. Va intentar localitzar alguna grua, però no va ser possible, així que estava clar que la solució seria al dia següent al matí. 

I allà, a la “banquina” que diuen ells, a la cuneta, hem intentat dormir… però el soroll del trànsit ho ha fet gairebé impossible. 

22 d’abril 

I ens hem llevat ben d’hora per esmorzar i tenir-ho tot preparat per a quan vingués el Cristian, el senyor que ens havia d’ajudar a tallar el cargol per poder canviar la roda. 

Ha vingut mes tard del que ens va dir, però és un bon professional, a més de molt agradable.

Primer, ha pogut serrar molt bé el cargol però, com que el cargol continuava impertèrrit, ha hagut d’anar a buscar una broca per tal de foradar-lo i aquesta ha estat la solució: el cargol ha sortit suaument, com si res hagués passat. Hem pogut posar la roda nova i hem començat la ruta fins a Montevideo.

Mentre tot això passava, hem anat  parlant amb la Fernanda i el Nèstor amb els que havíem d’anar a dinar. Ells han seguit l’aventura en diferit, però amb final feliç, perquè hem pogut arribar a les 14h al restaurant. 

La conversa amb ells sempre ha estat molt agradable i avui hem gaudit i rigut amb les nostres aventures!

Encara hem estat una estona pel passeig mentre llepàvem un gelat cadascú i… fins al moment d’acomiadar-nos amb la promesa de que ens vindran a veure a Granollers a la que puguin. A veure si és veritat. 

Ara ja és capvespre i ens va sortint el cansament per haver dormit poc i malament aquesta nit passada, així que ens anem cap al parc de la zona de Punta Carretas on aparquem disposats a veure la posta de sol i descansar potser fins demà. 

23 d’abril 

Que bé hem descansat avui en aquest parc! Ho necessitàvem després de la nit del lloro d’ahir. 

Esmorzem veient el mar (perquè és com un mar!) del Rio de la Plata que tenim al davant. 

De fet és la desembocadura de dos grans rius, el Uruguai i el Paranà i formen el Rio de la Plata que desemboca a l’oceà Atlàntic. És un paisatge immens i molt relaxant. 

Avui aquí a prop hi ha una bugaderia i aprofitem per a deixar-ho tot net.

Després anem a dinar a Soprano’s Melvin i a descansar una estona. Al capvespre sortim a caminar per la Costanera de Montevideo que te 22 kms!!, tot i que no l’hem fet sencera.  

24 d’abril

Avui hem fet unes passes mes pel que a l’arribada a casa.

Després d’esmorzar hem anat a les oficines de KMA que es l’empresa que fa els tràmits per a que puguem lliurar la furgo al port i ens arribi en vaixell a Europa. 

Després hem estat a Movistar solucionant uns problemes de connexió que tenim amb la targeta uruguaiana i, tot passejant, hem arribat a les oficines de Buquebus. Ja tenim els bitllets a punt per, només deixar la furgo al port, marxar cap a Buenos Aires a passar els darrers dies. 

Hem estat al mercat fent un mos i amb la furgo hem anat a Ciudad de la Costa a preparar-nos per a passar aquí la nit al davant del mar i les dunes. 

Aquest lloc està a prop d’on demà matí recollirem les maletes. 

Hem sortit a fer una caminada per la platja i pel carril bici abans de sopar i ja a descansar. 

25 d’abril

Avui després d’esmorzar i buidar el dipòsit extra de benzina al dipòsit principal, hem anat a casa de l’Analia, la noia que ens ha guardat les maletes buides durant mes de 7 mesos. És una persona encantadora que ens ha fet un favor molt gran perquè a la furgo no ens hi cabien. 

Hem estat una bona estona xerrant del viatge i ja després hem anat cap a l’apartament de Home Exchange a Montevideo. 

La Sol, la nostra amfitriona, ja està allà amb les claus i, després d’instal·lar-nos, hem anat a la furgo a fer les maletes, ja que ho hem d’empaquetar tot i deixar-la lo mes buida possible per a que pugui pujar al vaixell. 

Ha estat una estona com al camerino dels Germans Marx a Una nit a l’Opera. 

No se com ho hem fet, però al cap d’una estona, hem aparegut els dos amb les tres maletes fetes i sense deixar ni rastre de que hem estat convivint en aquest petit espai durant mes de 7 mesos. Petits miracles!

Ja a l’apartament he preparat un magnífic plat de pasta, amb un vi argentí, i ens hem regalat una petita migdiada. 

A la tarda, passeig, gelat, i a preparar la ruta de demà, que encara ho podem aprofitar. Al final, per logística del port, hem de lliurar la furgo el dia 28, es a dir que, mentrestant, aprofitem per visitar Uruguai. 

26 abril

Hem dormit en un llit de veritat però no tant còmode com el de la furgo. 

L’esmorzar ens l’hem preparat nosaltres (igual de bo) i ens preparem per a fer uns kilòmetres fins a Punta del Este. 

Tothom amb qui parlem aquí a Uruguai ens pregunta: I no heu anat encara a Punta del Este? Així que avui ens hi acostem. 

Quan hem arribat a la furgo, ens hem trobat un paper al parabrises. Era d’un senyor que deixava el seu contacte per si li volíem vendre la furgo!!! 

És el segon en aquest viatge que ens la vol comprar, i un munt de gent  més que ens ha parat per preguntar si es de Europa, si l’hem llogat, si la poden veure per dins…

Avui fa un dia gris, humit i pesat, inclús plovent de tant en tant. 

Hem arribat a Piriapolis, que és un poblet de costa que va fundar un senyor que es deia Piria, i d’aquí ve el nom del poble. 

Després hem anat fins a Punta del Este que és un lloc d’estiueig d’alt nivell, per les cases, pels iots, pels edificis… i es veu que és on estiuegen, entre d’altres, els argentins que molts diners. 

La veritat és que és un lloc massa construït tant al cantó est, com al cantó oest del estret que forma la “punta”, però els edificis son elegants i tenen certa gracia.

Hem fet un dinar molt agradable al costat del mar i ja hem tornat cap a casa a descansar. 

27 d’abril

Avui hem anat al parc de Punta Carretas (on vam passar les primeres dues nits),  perquè és un espai molt ample i tranquil,  i aquí hem buidat, netejat i reordenat la bodega de la furgo, hem revisat molt bé tot lo que queda dins, creuant els dits per trobar-ho tot intacte quan la furgo arribi del llarg viatge de tornada .

Hem posat anticongelant i una mica de benzina al motor i ja està a punt per demà anar cap al port.

Hem dinat a l’apartament i hem descansat una estona.

A la tarda hem anat al cine, al magnífic centre cultural que tenen en aquesta capital. Es diu Alfabeta i m’encanta aquest lloc: una immensa llibreria, una elegant cafeteria i un cinema de moltes sales. 

La pel·lícula no ha estat massa bona, malgrat els actors (Iam Nisson i Jessica Lange) i del personatge que li dona nom, Phillip Marlow, detectiu de novel·la negra americana. Fluixeta. 

Hem descansat aquesta darrera nit a Montevideo. Demà, més emocions. 

28 d’abril

Avui hem recollit tot el pis i hem baixat les maletes a la furgo, mentre esperàvem la Sol, la nostra amfitriona, que venia a recollir les claus.

I ja ha començat la primera part de la tornada. 

Primer, en Miquel m’ha deixat a mi a l’Estación de Tres Cruces amb les maletes i ell ha anat cap al port on havíem de lliurar la furgo i fer tota la paperassa i les revisions pertinents, per a que la pugin al vaixell. 

El dia 3 de maig la furgo començarà la seva tornada cap a casa, per mar, fins a Hamburg, on l’haurem d’anar a  recollir.

Després, un cop ens hem trobat a l’estació de busos, hem fet el check In, hem fet un mos i a les 16,30h ja estàvem en marxa direcció Colònia. L’empresa es diu Buquebus i és això exactament el que farem: primer en bus fins a Colònia i després en vaixell fins a Buenos Aires. 

En un dia normal, tot hagués sigut mes fàcil i ràpid, però és un cap de setmana llarg i arribem a l’apartament de Buenos Aires passades les 00h.

Sort que la Mimi i en Jose ens esperaven pacientment amb un somriure. 

29 d’abril 

Que agradable és aquest loft! Hem descansat molt bé i quan hem baixat al carrer tota l’avinguda de Mayo estava plena d’activitat.

Estaven muntant carpes, escenaris, megafonia… es preparaven per a celebrar el dia de Veneçuela.

Nosaltres hem estat passejant acomiadant-nos dels carrers,  places i edificis ja coneguts, i cap a migdia hem anat a veure la festa de Veneçuela.

Hem tastat els “Tequeños” que son unes tires de formatge arrebossades, amb un “Papelon” que és una beguda dolça i freda similar al mote con huesillo de Xile. No ens ha apassionat però diuen que allà donde fueres haz lo que vieres, i això hem fet… tot i que te els seus riscos! 

A la nit també ens hem anat a acomiadar… aquest cop de la carn argentina. 

Els “porteños” diuen que el Restaurant Don Julio és el millor de Buenos Aires i la carn era molt bona, però a mi em va agradar més el Restaurant La Cabrera on vam anar a l’inici del nostre viatge. 

La veritat és que la carn argentina és deliciosa, tot i que després de 7 mesos i mig, ens hem fet el propòsit de abaixar el consum quan arribem a casa. Per una temporadeta haurem de fer dieta “saludable”… i més exercici del que hem fet darrerament. 

30 d’abril.  

Avui hem anat a caminar a Puerto Madero amb els seus edificis tan singulars i l’espectacular Puente de la Mujer de Calatrava. 

Als galpons laterals, convenientment rehabilitats, està instal·lada la Universitat Catòlica de Buenos Aires. 

Avui és diumenge i hi ha molta gent passejant. Cedim a la gana i fem un mos mirant al canal. 

A la tarda és dia d’organitzar maleta i motxilles un altre cop i ara per tornar a casa.

1 de maig 

Avui encara hem fet una volta per la plaza de las Madres de mayo fent temps a que ens vingués a buscar el taxista que ens portarà a l’aeroport.

Ara si que hem arribat al final de la nostra aventura. Aquí acaba el nostre GRAN viatge. 

Va ser un projecte llargament preparat (vam tenir tota la pandèmia per a fer-ho) i que ha resultat magnífic.

Han estat més de 30.700km en 223 dies. Més de 7 mesos de ruta per gairebé 6 països (Uruguai, Argentina, Xile, Antàrtida, sud de Bolívia i un trosset petit de Brasil) que han donat per a molts descobriments, per a sortir contínuament de la nostra zona de confort, per a aprendre coses noves, per a riure, per a emocionar-nos, per a conviure, per a passar fred i molta calor, per a viure els imprevistos, per a conèixer gent estupenda i tantes i tantes coses: experiències vitals increïbles!

Ara ens fa pena que s’acabi, però alhora tenim moltíssimes ganes de veure als nostres. 

Si hagues de respondre a quin lloc és el que t’ha agradat més? crec que no podria dir una sola cosa.

• la bellesa del Buenos Aires que enyora un passat d’un prestigi perdut. 
• La natura salvatge a la península Valdes
• Els gauxos a la immensitat de la Pampa 
• La bellesa del nord argentí (Antofagasta de la Sierra i voltants)
• Mendoza i els vins 
• La història de la Cueva de las Manos
• La fragilitat dels carrers de fusta de Caleta Tortel 
• La vegetació extrema de la Carretera Austral 
• El desert del nord de Xile
• Sant Pedro d’Atacama
• La tradició boliviana 
• L’experiència de creuar l’immens salar d’ Uyuni i visitar-ho a la nit
• La verda Córdoba 
• La pujada al Fitz Roy
• El asado de El Calafate
• Les Torres del Paine
• El glaciar Grey i el Perito Moreno
• Les estàncies 
• L’estret de Magallanes 
• La quantitat de grups indígenes encara presents.
• Els llacs
• Els volcans
• Els 6000 m. 
• La “puna” (mal d’alçada) 
• Els pingüins i les seves autopistes
• La Tierra de Fuego sencera
• Ushuaia
• La experiències a L’Antàrtida que és un viatge en si mateix
• Misiones i les cascades d’Iguazu. 

Tantes coses i tantes emocions que no oblidarem:

• La recollida de la furgo al moll de Montevideo
• El fet d’aconseguir arribar a Villa O’Higgins
• Cabo Virgenes i estar al km. 0 de la mítica ruta 40
• La primera visió del Andes nevats
• La realitat de l’explotació dels salars per extreure el liti 
• La dura història de les antigues mines salnitreres i l’impacte dels seus cementiris. 
• La ESMA i Chacabuco i d’altres centres d’Internament i tortura de les dictadures
• La pluja intensa a la carretera Austral
• La bellesa discreta de Futaleufú
• El Silenci de Puerto Tranquilo
• El neguit d’haver de travessar espais immensos sense senyalització, sense res ni ningú.

Tantes persones que ens han ajudat i gent esplendida que hem conegut:

• Analia, que ens ha guardat les 3 maletes durant 7 mesos 
• Martín, el mecànic d’Uruguai que, en lloc de cobrar-nos la reparació , ens va convidar al nostre primer «asado».
• El senyor de Puerto Natales que ens va soldar els suports de les rodes de recanvi. 
• Fernanda i Nèstor de Chillan amics per sempre.
• La família Henninger de la Estancia Los Cerros de Tierra de Fuego, devastat per l’incendi
• Justo de San Martín de los Andes que ens va arreglar el plat de la dutxa
• Els Feller que ens van salvar una roda 
• Anibal un gran guia i muntanenc, ara un bon amic 
• La Gabi i nosaltres: una estranya i divertida família. 
• La senyora que em va ensenyar a fer “pancito”
• La que m’ha demanat que visiti a una amiga seva a Blanes ….

I nosaltres?

Hi ha una pregunta que desperta curiositat en molta gent: com us ho heu fet, més de 7 mesos, convivint 24h en un espai tant petit? Doncs senzill:

• xerrant molt: hem tingut molt de temps per a fer-ho. 
• Utilitzant l’esperit de col·laboració per repartir-nos les tasques, bastant espontàniament.
• Passant moltes hores a l’aire lliure.
• Respectant els espais i els moments de l’altre

També ha estat una gran experiència com a parella, de treball en conjunt, de resoldre situacions inesperades …

Un sentiment negatiu que ens ha quedat de l’Argentina és el veure i viure la caòtica situació econòmica en la que es troben. És molt difícil de solucionar aquesta inflació galopant, possiblement fruit de la corrupció, que la gent està patint directament i es nota un sentiment de desencís i resignació que no se durant quant de temps podran tolerar. 

Un exemple: al setembre 1€ equivalia a 280 pesos. Ahir, 1 de maig, 1€ equivalia a 490 pesos. Qui portarà estabilitat a l’Argentina? A l’octubre proper tenen eleccions però…

Nosaltres, amb aquests darrers dies a Montevideo i Buenos Aires, hem tancat el cercle d’aquest viatge. Hem acabat allà on vam començar aquesta aventura, així que ara, en tornar a casa, ens toca anar pensant en el proper viatge, però primer cal reposar bé aquest, gaudir-lo en el post-viatge i… abraçar als nostres! 

Ha estat meravellós!!!