La volta a Andalusia en 80 dies 2022-03

17 de març de 2022

Fa just dos anys estàvem iniciant aquest viatge, quan l’esclat de la pandèmia ens va fer tornar cap a casa.

Ara hi tornem, ja que en vam gaudir ben poc, només del que us explicava en una anterior entrada d’aquest blog que es diu “2020-03 Andalucia, cercant el sol”

Així que avui carreguem la furgo i ens posem en ruta un altre cop, amb una mica de pluja però amb moltes ganes.

Ens agraden els camins mes que les carreteres, però avui hem aprofitat que l’AP-7 no te peatges i hem fet els 700 km que ens separen de la zona del Cap de Gata. Hem arribat just per instal·lar-nos prop del mar a Garrucha (seguint una proposta de Park4night)i abans de sopar, encara hem anat a caminar una estona per conèixer la zona i estirar les cames.

18 de març de 2022

Hem dormit molt bé. No plou i sembla que sortirà el sol, encara que sigui tímid i esgarrapat.

Pugem fins a Mojacar, poblet blanc, costerut i amb vistes màgiques de la vall i del mar que la llevantada d’aquests dies ha convertit en un monstre ferotge.

Ens arribem a Carboneras per la carretera de la costa i Agua Amarga. El paisatge d’aquesta zona es curiós, mig desèrtic, però ben verd encara en aquesta època de l’any.

Anem a Sorbas per una ruta plena de camps de plaques solars i hivernacles i al desert de Tabernas on es van rodar (i es roden encara) pelis de l’Oeste. Aquí cal imaginar a Clin Eastwood o John Wayne cavalcant perseguits pels Xeroquis.

I, de cop i volta, ens trobem unes torres espectaculars i parem a investigar. Es tracta d’un antic jaciment de ferro (ja en desús), del que es conserven els forns de calcinació que transformaven el carbonat ferrós en òxid de ferro. El caputxó metàl·lic millorava la combustió. El poblet de referencia es diu Lucainena de las Torres que ha resultat ser una preciositat ple de flors.

Ens hi hem passejat entre les flors, els carrers blancs, els safarejos i hem topat amb la plaça de l’Ajuntament on està “el meson de la plaza”. Hem parat a picar alguna cosa i això s’ha convertit en un dinar “de meson”. La senyora que ho porta ens ha explicat la seva vida culinària i la dels seus clients i ha estat un molt bon inici de viatge.

Seguim ruta per Nijar, Rodalquilar (antigues mines d’or) i parem al Mirador de l’Amatista amb una bona vista de la Costa d’Almeria.

Fem el camí del cabo de Gata: la playa de los Genoveses i la preciosa playa de Monsul on es van rodar unes escenes de la pel·lícula “Indiana Jones i la ultima creuada”.

Es un parc natural preciós i molt cuidat però precisament per això no deixen pernoctar enlloc. Avui hem hagut d’anar una mica cap al interior (zona Rodalquilar) per trobar lloc per dormir tranquils i no molestar a ningú. En aquesta cerca, hem passat pels cultius intensius de tomàquet que abasteixen un 30% dels tomàquets de Europa però també hem pogut veure els barracons on pernocten els immigrants que hi treballen: una vergonya! Es humanament inacceptable.

Finalment hem acampat a prop de la mina d’or en desús de Rodalquilar. Al menys no hi havien rètols de prohibit acampar i pernoctar.

19 de març de 2022

Al mati ens hem animat a fer la ruta per la zona de la mina que es diu “Cerro del Cinto” Han estat 11 km de vent i sol per uns paratges impressionants on es veu clarament la intervenció humana en coves, túnels, cates…i al final les instal·lacions de les Mines d’or de Rodalquilar ara tancades.

En tornar a la furgo encara hem entrat al geomuseu on una exposició parlava del passat volcànic d’aquesta zona.

Després de dinar al sol (quants dies feia que no el veiem!) i descansar una estona hem anat fins a la zona de les Salines del cap de Gata (platja de la Fabriquilla) on dormirem devant del mar després del llarg passeig per admirar la posta de sol.

20 de març 2022

Ben d’hora hem anat fins al Far del Cap de Gata on es pot admirar “l’Arrecife de las Sirenas”, un regal de la natura per a la vista.

Després, per un camí de pedres, hem fet la volta per darrera de les salines i hem vist alguns flamencs elegants. Ens hem estat una estona gaudint-los.

Ja sortint de nou a la carretera, hem enfilat cap a Almeria.

Hem anat directament a un pàrquing vigilat on es pot pernoctar per 6€/dia i ja hem començat la ruta per la ciutat amb sorpresa inesperada: estàvem fent una volta per la plaça de la Catedral, quan hem sentit crits, música i alguna botzina impacient i, es clar, cap allà que hem anat. La sorpresa ha estat que hem trobat dos confraries que estaven assajant en uns carrers estrets els “pasos” que després portaran amb les verges i els Cristos durant la Setmana Santa oficial. Ha estat emocionant veure l’esforç i la fe que li posen i ho fan a cegues, amb els ulls tapats!!!

Parlant amb un d’ells ens ha dit que son 35 les persones que carreguen a les seves espatlles els 1.500kg que pesa la estructura i les imatges

Commou, impressiona…forma part de la seva cultura.

Després hem anat a veure l’Alcazaba, a fer unes tapes i a passejar per fer-les baixar.

Hem tingut una tarda relaxada i després hem anat a veure el Barça-Madrid a la cafeteria d’un hotel. Ha estat emocionant el 4-0 en un ambient de madridistes!

21 de març 2022

Avui plou suaument i hem aprofitat per anar al súper.

Després hem enfilat per Alhama de Almeria per la A 348 que una banda te extensions de hivernacles de tomàquet i a l’altre banda canteres d’extracció de marbre.

Ens arribem a Ohanes per la AL-3404, carretera de moltíssimes corbes però ben asfaltada i vorejada de muntanya rocosa vermella fins arribar al poble, des del que es pot veure una vall inesperada molt verda amb terrasses de cultiu. Ens hi estem una estona passejant i escoltant històries de la gent que ens trobem.

Fa fred, estem a 7 graus, i es veu la neu ben a prop.

La guia Lonley Planet ens deia que era un poble productor de vi rosat que extreuen de les parres que conreaven a les terrasses. La sorpresa d’avui ha estat que ara les terrasses son plenes de oliveres i ametllers.

Seguim fins Laujar de Andarax un poblet en una zona natural increïblement verda. Hem anat fins al lloc que li diuen “el Nacimiento” que son diverses cascades artificials i una zona amb taules i barbacoes però on, en realitat, no neix el riu Andarax, ja que ve de mes amunt. Es un lloc agradable i hem dinat al sol i després hem tornat caminant al poble on hem fet la ruta de les fonts.

Es un poble gran, amb història i tot molt ben arranjat.

22 de març 2022

Ha estat una nit freda. Després d’esmorzar hem sortit a fer l’excursió del “Sendero del Aguadero” de 15 kms. entre pins, alzines, castanyers i molta aigua per tot arreu. Hem tingut de convidats en el recorregut la neu, 2 cérvols, 1 àliga, 1 puput i 1 esquirol.

Hem arribat a la furgo amb el cel negre, però no ens ha plogut. Després de dinar ja ens hem preparat per marxar: allà mateix hem pogut emplenar el dipòsit d’aigua i hem fet cap als poblets del voltant. Avui dormirem a Padules i es preveu una altra nit freda i de pluja. Sort de la calefacció!

23 de març 2022

Quina nit de ploure be!. No ha parat en tota la nit!! Hem dormit tranquils davant d’unes bodegues i protegits per un mural d’una mena de Cid Campeador. Aquí cadascú te els seus herois.

Ara, de dia, aquí a Padulas també plou (de fet no ha parat) i la boira ho cobreix tot però les nostres intencions son anar cap a Lanjaron a veure si el temps ens ho permet.

I va escampant a poc a poc i podem veure les grans extensions de cultiu de vinya i ametllers.

Ens hem arribat fins a Trevélez al mig de l’Alpujarra granadina esquitxada de poblets de noms difícils ( Bérchules, Ugijar, Pórtugos, Juviles, Soportújar, Carataunas, Cozvíjar…) que formen part del Parc Natural de Sierra Nevada…i ben nevada.

Després de la obligada compra d’un tast de pernil a Trevélez, hem anat fins a Pampaneira, lloc típic per les catifes artesanes de colors, hem passat per Lanjaron i ja, passant el port del “suspiro del moro”, allà on Boabdil va fer la seva ultima mirada a Granada i va deixar el regne, hem arribat a Granada.

Hem trigat una estona en decidir quin pàrquing triaven dels tots que havíem buscat prèviament per Internet . Son cars, molt cars (entre 20 i 32€ les 24h). Finalment passarem les nits granadines als pàrquings del costat de l’Alhambra, que n’hi ha un expressament per furgos, tot i que sense cap servei.

Tot i ser car, aquest espai està ben situat, i després de dinar ens passem a fer e bescanvi de la reserva de les entrades per la visita a l’Alhambra de demà.

Després ens hem perdut passejant per l’Albaicin i gaudint de les seves placetes, l’ambient, l’olor de flors…i hem arribat al Mirador de Sant Nicolàs, des d’on hi ha una vista magnífica de tota l’Alhambra.

Hem anat al carrer Oficios a fer la volta exterior per la Catedral i la capella real. Hem visitat la Madraza i tot caminant pel costat del Darro i les muralles de l’Alhambra, hem arribat a la furgo.

24 de març de 2022

Hem descansat acompanyats de una pluja suau, però en llevar-nos semblava que ens acompanyaria un bon dia.

Hem esmorzat a la velocitat de la llum perquè a les 8.30 hem d’entrar als “Palacios Nazaries” i allà estàvem com un clau.

Hem agafat l’àudio guia i hem entrat disposats a gaudir.

Després vindrien els diferents jardins (El Generalife, los Arrayanes…), l’Alcazaba i tot el conjunt que es una meravella.

Precisament perquè ja l’havíem visitat en altres ocasions, ha estat una visita relaxada, entretenint-nos en els detalls, en la història i l’hem gaudit com mai.

Val a dir que a primera hora hi havia poca gent i això, més la magnífica olor de les flors que impregnat l’ambient, ha fet aquesta visita inoblidable.

Hem acabat cansats però encara ens han arribat les energies per veure el Palau de Carles V i el Museu de Belles Arts, queno està en consonància amb tot allò que acabàvem de veure.

Uns amics ens havien recomanat un lloc per anar a fer tapes i ha estat un bon consell: Bar Los Diamantes al centre de Granada on hem menjat molt bé.

El temps, mentrestant, s’ha anat complicant. El cel s’ha tornat d’un daurat terròs, ha baixat força la temperatura i ha començat a plovisquejar fang, així que hem anat a fer un te amb xurros a la plaça Bib-rambla (una altra recomanació), hem passejat pel Zacatin i hem acabat visitant l’interior de la Catedral i la Capilla Real on estan les restes dels Reis Catòlics.

Com que el temps no acompanya, hem agafat el bus fins a la furgo i quasi ens hem espantat quan l’hem vist: bruta i plena de fang.

Ens hem refugiat a dins amb un te calent, un llibre i una manta.

25 de març de 2022

Avui no teníem pressa i hem esmorzat mes calmadament.

El temps no ha millorat gens però ens equipem bé i ens hem anat fins al barri del Sacromonte.

Des d’aquí, com des de l’Albaicin, les vistes de l’Alhambra son precioses.

Hem passejat pels carrerons plens de cases-cova, on la majoria s’han convertit en restaurant / espectacle, llocs d’audició de flamenc, escoles de Cante, etc.

Hem arribat fins al “Museo de la mujer gitana” que en realitat es una pinzellada sobre les seves costums on un guia gitano ens ha explicat els seus orígens, creences, rituals…ens ha argumentat la seva manera de ser com a ètnia. El paper de la dona queda en un segon terme en aquest espai.

Una curiositat: els murals que hi ha dins la casa-cova on està instal·lat el Museu son de Raúl Ruiz, conegut a Granada com “el Niño de las pintures” que fa art urbà a les parets. Una mena de Bansky granadino.

La veritat es que hem vist algunes i les hem trobat interessants.

Hem anat després cap al Museu Sefardi però estava tancat per reformes fins al mes d’abril, així que hem enfocat cap a la zona de tapes a fer un mos.

Hem demanat un vi, i la tapa de regal de avui era….paella!!! Així que ens hem demanat unes tortitas de camarones, per dissimular, per no dir que amb la tapa gratis ja fèiem!

En sortir, hem caminat pel carrer Elvira, on estan la major part de teteries i restaurants magrebins, i ens hem regalat un te marroquí amb baklaba.

Hem tornat a la furgo a escalfar-nos i descansar una estona i, passades les 20h., hem sortit a fer una “tapilla”i a veure un espectacle de flamenc a la sala Eshaviraclub. Es un lloc bastant alternatiu.

Els que actuaven ens van sorprendre molt gratament. Un rapsoda que interpretava poesia actual antibèlica (Fernando Grieta), una joveníssima “cantaora” de veu potent i trencada (Jihan), una sorprenent guitarrista finlandesa amb una força i sensibilitat amb la guitarra que ens ha deixat sorpresos (Yute) i la Bailaora, (Erika) poc convencional, però amb molta escola darrera. Totes plegades formaven un quadre que ens va fer vibrar a tots. Molt bon gust de boca.

L’ambient era jove i agradable però coneixien molt bé el món del flamenc. Ens han recomanat un documental: Los sabios de la Tribu, a Filmin que és sobre la història del flamenc.

26 de març de 2022

I amb una certa nostàlgia deixem Granada, el Darro, l’Alhambra, l’olor de flors de l’Albaicin i tantes coses viscudes.

La nostre intenció inicial era pujar al Veleta però està fent molt mal temps (calima, pluges, vent i fred) així que anem a recórrer poblets i tornarem en uns dies quan el sol ens vingui a veure.

Hem posat direcció a Santa Fe (em feia gràcia perquè es el meu cognom) i es un poble bonic i ple d’història. Aquí els Reis Catòlics van signar els documents que autoritzaven a Colon a quedar-se amb allò que descobrís (les Capitulacions).

Cap a l’hora de dinar hem arribat a Fuente Vaqueros. Em feia molta il•lusió veure on va néixer i créixer Federico García Lorca. La casa museu estava ja tancada però ens hem topat amb un dels tinents d’alcalde i ens ha dit que a les 16h feien una visita guiada. Així que, allà mateix, hem fet un mos i hem esperat el moment.

La casa es maca d’una família benestant i conserva molts elements de la història recent.

Ha estat interessant el debat sobre dos qüestions:

Una, la seva mort, que va ser un assassinat i no un afusellament com alguns llibres citen. Un afusellament seria la conseqüència d’un sentencia judicial i a ell el van matar sense cap judici. Les males llengües diuen que, a part de la seva homosexualitat i compromís polític, el motiu de la mort podia haver estat una revenja contra el seu pare per temes de negocis.

L’altra qüestió es la localització del seu cos, de les seves restes que, segons uns, estan a una zona propera i, segons altres, el seu cos va ser lliurat a la família a canvi de diners i silenci. La veritat potser no la sabrem mai però aquesta teoria quedaria bastant avalada per la negativa absoluta de la família a donar permisos a ningú per possibles inhumacions que havien demanat tant Paul Preston com Ian Gibson, estudiosos de la seva vida i la seva obra.

Després hem visitat El Centre d’estudis Lorquianos, on hi ha una exposició sobre les connexions artístiques de Lorca amb Dalí, Buñuel, Walt Whitman, Buster Keaton…. Interessant.

Tant l’entrada de la casa natal com la del centre d’estudis estan il·lustrades per grans dibuixos i textos del “Niño de las pinturas”.

Hem posat direcció a Moclín un poblet a mes de 1000m. d’alçada, murallat, que va ser una de las últimes fortaleses àrabs en caure a mans dels cristians, abans de conquerir Granada. Un poblet que forma part del Camí de Sant Jaume que puja des del Sud. Hem dormit a una zona molt tranquil·la del poble

27 de març de 2022

Avui llueix el sol. Sembla estrany després de tants dies!

Hem fet la “ruta mozarabe del Gollizno”. Força pendent però entretinguda, amb molta aigua, ponts i passarel·les.

En tornar al poble, força cansats pel desnivell, hem fet unes tapes al bar de la plaça España i un bon descans a la furgo.

A la tarda, hem anat a veure les trinxeres que conserven de la Guerra Civil i una cantera on extreien les rodes pels molins de gra. Aquest es un dels 5 pobles que nomenaven el “graner” de Granada per que hi havia molts cereals. Ara son camps d’oliveres i ametllers.

28 de març 2022

Avui ha tornat a sortir una mica de sol. Hem fet un esmorzar tranquil, una mica de neteja i una bona conversa amb els veïns de caravana que ja vam conèixer ahir (Cristòbal i Flores). Hem posat direcció a Alcalà la Real.

Aquest poble va sorgir als peus de la Fortaleza de la Mota, una ciutat immensa, murallada, primer àrab, i després conquerida pels cristians.

Val molt la pena la visita, està ben restaurat i conserva totes les dependències del que era, una gran ciutat fortificada, protegida.

Quan això va deixar de tenir sentit, van començar a construir-se les cases fora dels murs, originant-se l’actual Alcalà la Real.

Ens hem endinsant en el Parc Natural de las Sierras Subbéticas, travessat pel riu Genil, ja que hem agafat direcció a Priego de Córdoba. Tornarem a recuperar el nord de Jaén al camí de tornada

A Priego, val molt la pena el Barrio de la villa fet de carrerons estrets i de cases blanques plenes de flors. Un goig per a la vista.

I si anem de lo mundà a lo diví, Priego es també bressol del barroc andalús amb un munt d’esglésies “escalfant” per a les processons de Setmana Santa.

Hem passejat pel carrer del Rio, senyorial, on va néixer Niceto Alcala Zamora (1r. president de la República), i que acaba en una font de 139 brocs que es diu la Fuente del Rey y de la Salud.

Hem descobert que tenen una àrea de caravanes gratuïta, i cap allà que hem anat per a descansar a la nit. Es un lloc molt verd i ben condicionat.

29 de març 2022

Ha plogut aquesta nit però hem descansat molt bé. En llevar-nos semblava que volia escampar.

Hem anar a comprar per emplenar la nevera i després a fer la visita de la Parròquia de la Asuncion que es coneguda pel Sagrari d’estil barroc andalús espectacular que et deixa amb la boca oberta perquè no hi ha ni un centímetre sense ornaments.

Hem posat direcció al poblet de Zagrilla Alta i hem visitat el Centre Micològic “La Trufa” amb dues exposicions molt didàctiques sobre el mon boletaire i les tòfones. Tenen també un jardí molt ric i ben documentat.

Al sortir ens hem trobat un camp immens amb arbres ben florits que eren codonys! A la guia en parlava que aquesta zona es coneguda per la qualitat dels seus codonyats.

Hem passat per una altre poblet blanc i recollit que es diu Carcabuey i hem anat a fer un mos a l’ermita de la Virgen de la Sierra, amb unes bones vistes, fins i tot d’una zona d’extracció de marbre. Està al cim Picacho a 1200m. d’alçada. Està tot preparat per a les romeries que hi solen fer.

Ens hem arribat fins a Doña Mencia, al costar mateix de la Via Verde del aceite. Li diuen així perquè es l’antic traçat del tren que transportava l’oli de Jaén a Puentegenil. Aquí hi ha un àrea de caravanes que ens va be per a fer bici I visitar el poble. Aquesta es una zona verda magnifica, emmarcada en milers de camps d’oliveres d’aquest Parc Natural de les Serres Subbétiques.

30 de març 2022

Una altra nit de pluja, però el dia va aguantant. Avui hem anar fins a Zuheros a visitar la Cueva de los Murciélagos amb algunes pintures rupestres.

El poblet ens ha enamorar, penjant d’alt d’una penya, amb castell i tot, que sembla el de la pel•lícula “La història interminable” (del llibre del Michael Ende).

Després de fer un mos, hem tornat a l’àrea de caravanes de Doña Mencia, en Miquel ha sortit amb la bici i jo he fet un bon tram caminant… però m’ha enganxat la pluja. En arribar a la furgo m’he fet un te ben calent i he estat llegint una estona…i sopa de ceba ben calenta per sopar.

31 de març de 2022

De nou nit de pluja i mati inestable. Volíem anar a fer el camí del gorg del riu Bailon però, mentre esmorzem, hem de canviar de plans perquè veiem al cel com va avançant la pluja just en la nostra direcció.

I ha caigut un bon aiguat que ens ha agafat camí de Jaén rodejats de camps d’oliveres per tot arreu.

Aquests dies estic descobrint paraules en castellà precioses, que sonen molt bé, i son d’origen àrab com la paraula “almazara” que per a nosaltres es el trull o un “guadamecí” que es cuir decorat per molts usos, sobretot pels capçals del llit.

Però també hi ha noms de poblets que son divertits com “Venta de Pantalones” així mateix!

En arribar a Jaén aparquem la furgo en un lloc vigilat de Adif i fem un mos abans de començar la visita a la ciutat.

Hem triat primer el Palau de Villardompardo que te uns banys àrabs del segle XI espectaculars.

Mes tard va albergar lo que denominen “casa-cuna”, una casa d’acollida per a dones i els seus fills de la que encara es conserven els safarejos.

Però com que el palau es immens, també te una exposició etnogràfica de la zona de Jaén que inclou des d’estris del camp, a ceràmiques, elements per a la construcció, la caça, la transformació de la llana en fil i confecció de vestuari, etc. Està molt ben muntada.

A dalt hi ha una terrassa-mirador des d’on es veu tot Jaén.

A la sortida es va construir una capella per us dels “senyors” del palau i que ara es una sala d’exposicions on hem pogut gaudir d’una composició de quadres de Rafael Zabaleta amb versos de Miquel Hernández. Ha estat preciós.

Després pel casc antic hem anat a la catedral. Dir que es enorme es poc. Es immensa!!! I barroca i amb els “pasos” preparats per a sortir aviat a les processons.

En acabar, ens hem assegut una estona al solet que, després de tants dies grisos, fa il•lusió sentir-lo. De fet, agafem forces per anar a fer unes tapes que aquí li diuen “ir a ligar”…però hem acabat entrant en una penya flamenca que també era restaurant a tastar el típic “rabo de toro”. L’ambient era ben curiós i la cuina molt bona.

1 d’abril 2022

Hem dormit molt tranquils però amb una petita anècdota. Ahir quan vam entrar al pàrquing, la màquina no donava tiquet, ni hi havia barrera a la zona d’entrada, però si a la de sortida. Vam preguntar a un senyor que estava a la maquina de tiquets i la resposta va ser: no ze procupuzté! Zále con cuidaito por onde ha entrao i yaztá!!

Pero la sorpresa ha estat que aquesta nit hauran vingut els de manteniment i la tanca i els tiquets d’entrada funcionaven perfectament. Així que hem invertit una mica de temps per poder sortir, però hem sortit!!

Després bugaderia i cap a Córdoba la sultana.

Pel camí veiem que s’acaba el monocultiu d’oliveres i comença un altre paisatge de conreu de fruita, plaques solars, cereals…

Hem encertat ràpid amb el lloc d’aparcament on ja n’hi havien d’ altres de furgos. (A prop del zoològic i el jardí botànic)

Ens ha sorprès el sol que fa i el canvi de temperatura. Quines ganes tenia de solet!!!

Hem fet un mos i ens hem posat en marxa cap a la Mesquita. Com que ara es temporada baixa, hem pogut entrar sense problemes i hem pogut gaudir tranquil·lament de la bellesa interior d’aquesta meravella.

Hem tingut un bon debat sobre l’adaptació de la Mesquita islàmica a Catedral cristiana (al segle XVI). Es cert que els cristians, tot i voler una catedral, van conservar la mesquita, però el contrast entre les dos cultures es tan evident que gairebé fa mal.

Hem pujat després a lo que va ser un minaret i ara es la torre de les campanes, des d’on es pot veure una bona panoràmica de la ciutat.

En sortir, hem fet un passeig pel barri vell, amb carrerons estrets i blancs plens de patis de flors. Entranyable.

Està molt present en cada cantonada la proximitat de la Setmana Santa. Hi ha moltíssimes esglésies i capelles preparades, botigues de teles pels “capirotes” i els vestits de nazareno. Es molt curiós perquè veus en directe la participació de la gent en els preparatius.

Hem Passat pel Museu de Julio Romero de Torres i ens hem arribat fins a la “placeta del Cristo de los Faroles”.

El retorn cap a la furgo l’hem fet per carrers animats i plens de gent ( es nit de divendres!) però, sobre tot, el que m’emporto es l’aroma de tarongers i “arrayanes” que hi ha per tota la ciutat.

2 d’abril 2022

Avui hem anat a tafanejar a un dels ponts que creua el riu Guadalquivir, el pont romà, que connectava Girona amb Cadis en la època romana. Ara es només per a vianants i estava ple de famílies prenent el sol. El pont acaba a la torre de Calahorra que es d’origen islàmic.

Després hem anat a visitar l’Alcazar dels Reis Catòlics que era la residència dels reis quan estaven al sur i va ser seu de converses sobre la reconquesta i d’altres decisions que van prendre al segle XV. Lo mes espectacular per a mi han estat els jardins. Immensos.

Els Banys del Califat han estar la segment visita i, per canviar de registre, hem anar a perdre’ns al barri jueu, encalat i enrevessat i ple d’història. Hem visitat la petita Sinagoga i la Casa de Sefarat amb històries de un poble perseguit que et posen el pels de punta. En acabar la visita un dels guies ens ha obsequiat al pati amb unes cançons sefardites.

Avui hem dinat tot sortint de les visites i després hem baixat passejant fins a la Plaça de la Corredera.

Ens ha sorprès el Rincon de San Francisco un petit oasi en mig del brogit de la gent. Sortim al Puente de Miraflores un altre dels ponts que creua el riu Guadalquivir immens i tranquil en aquest tram i ja des d’aquí anem a descansar a la furgo.

3 d’abril 2022

Aquesta nit han baixat molt les temperatures. Ens hem despertat amb 6 graus, sort de la calefacció i la dutxa calenta.

Avui hem anat a veure la ciutat califal Medinat-Alzahara. Tenen un centre d’interpretació i investigació on, apart de museu, et recreen la vida urbana i la del califa i encara sort! perquè les ruïnes actuals estan, a la pràctica, completament espoliades.

La història romàntica diu que Abderrahman III tenia una favorita originària de Síria que enyorava la neu del seu país i, per a que no estigues trista, va rodejar la petita ciutat d’ametllers i cireres per a imitar la neu amb el color de les flors.

La història mes real explica que, quan arribaven emissaris cristians per parlar amb el califa, els feien travessar els jardins i tot un circuit que els enlluernava de tanta bellesa i enormitat en la construcció que així, quan arribaven a l’audiència amb el califa, ja estaven descol·locats. Estratègia!

Malgrat queda molt poc de tanta opulència, ha valgut la pena la visita.

Hem posat rumb a Montilla i, abans d’entrar, ja ens trobem moltes fàbriques de botes de vi de fusta, tot i que, de moment, veiem mes oliveres que vinyes!

Aparquem sense problemes i anem directes a la bodega “el barril de oro” on mes que dinar, vivim un festival: croquetes de cua de bou, arròs negre i pollastre amb espècies i una ventresca de tonyina que m’ha fet respirar fons diversos cops! El vi que ens acompanyava era primer de “tinajilla”, després un fino de 3 anys i un Pedro Ximénez de panses pels postres, que segur que baixava del cel, tot i que jo no soc de vins dolços. En acabar ens ha acompanyat a la botiga del costat on venen aquestes meravelles a granel i en botella. Una gran trobada per al dia d’avui perquè a més ha sortit molt barat.

Hem anat després a l’àrea d’autocaravanes a descansar amb vistes a la vega

4 d’abril 2022

A la mateixa àrea de caravanes hem buidat i emplenat aigua. Tant de bo mes pobles i ciutats tinguessin aquestes instal·lacions!

Hem anat a veure la Bodega Lagar Blanco que està situada a les afores de Montilla i això ens permet veure tots els camps de vinyes començant a brotar.

La bodega es petita i artesana i ens expliquen els diferents processos del vi. Tot el raïm es del tipus Pedro Ximénez que mes que una marca de vi es una varietat de raïm. Ens mostren el procés del vi de “Tinaja” que es el mes jove, el dels “fino” de diferents anyades que envelleix en botes de fusta, i el Pedro Ximenez que fan amb el raïm assecat manualment a l’aire lliure fins que es torna pansa.

Hem anat després cap a Espejo un poblet com si fos un pastís de nata amb un castell per guinda.

I ja em posat rumb a Antequera on passarem la tarda i dormirem a l’àrea de caravanes. La veritat es que estem sorpresos perquè hi ha àrees de caravanes gratuïtes ben instal·lades…però molt plenes! No vull pensar que passarà durant la setmana santa.

Després de fer un mos i descansar una estona hem anat a conèixer Antequera de la que diuen es la Florència andalusa.

Hem pujar fins a l’Alcazaba i la col·legiata de Santa Maria la Mayor des d’on es veuen bones vistes de la ciutat. Aquí està l’arc dels Gegants i les restes d’uns banys romans. Tornant, comencem a comptar les esglésies que ens trobem però perdem el compte: la guia diu que n’hi ha mes de 30!!

Comença a ploure i anem cap a la furgo.

Dia 5 d’abril 2022

Fa un temps de mil dimonis. Aquest mati ens hem llevat amb 5 graus i no para de ploure. Ens han enviat una peça de la furgo a un taller de Granada i li hem dedicat el mati a la furgo.

Donat el temps, el tornado que està instal·lat al golf de Cadis i la gentada que es preveu per setmana santa, hem decidit fer ara la costa de Motril a Màlaga i, quan arribi la gentada i el bon temps (que sembla que arriba divendres), anar cap a l’interior.

Hem fet, doncs, la ruta per Motril, Salobreña i Almuñecar amb pluja però hem pogut veure el mar… i la gran quantitat d’apartaments i hotels que hi han construït.

Hem seguit fins a Nerja però les coves només es poden visitar al mati, així que busquem lloc per sopar i dormir.

A veure si demà, al menys, no plou!!!

Ens hem quedat a un àrea de caravanes a 15 km de Màlaga entre Torre de Benagalbón i Rincón de la Victoria

6 d’abril 2022

Avui plou i fa sol, com a la cançó…

Hem estat molt bé aquí a Torrox, sentint el mar i, després d’esmorzar, anem cap a la Cova de Nerja. Enorme, espectacular i que m’ha portat molts records ja que va ser un viatge que vaig fer amb els meus pares als 15 anys i poc després el pare va morir. Ara la zona exterior està molt ben condicionada amb jardins, botigues, etc.

El paisatge que trobem en aquesta zona es de conreu tropical de mango, kiwi i alvocats. Es curiós!!!

La contrapartida es que està tot molt construït, pleníssim d’apartaments (ara tancats) que semblen “d’un sol us”

Passem Vélez-Màlaga. Les platges no estan encara massa cuidades i el fet de les pluges d’aquests dies i la sorra negra no ajuda a que ens enamori aquest tros de la Costa del Sol.

I hem arribar al Rincón de la Victoria, molt a prop de Màlaga on ens instal·lem en un càmping petitó i silenciós, fugint del brogit de la capital.

Després de dinar i descansar una mica, xarrem una estona amb el senyor del càmping que ens indica unes quantes curiositats de Màlaga i cap allà que anem en bus i amb bona temperatura.

Ens sorprèn que ja està tot disposat per a les processons i inclús podem veure dos “pasos” de la confraria Estudiantes. Ens endinsem cap al centre, pel passeig de los Larios, que es on surt al balcó l’Antonio Banderas durant la processó, i ens perdem cap a la catedral i el centre comercial amb molt d’ambient als bars i les botigues. Ens sorprèn la quantitat d’estrangers que hi viuen.

Tornem en bus cap al càmping

Dia 7 d’abril 2022

Avui fa un sol esplèndid. Sortim molt ràpid del càmping per a poder agafar el primer autobús cap a Màlaga.

Es fantàstic trepitjar el centre sense gent amb botigues i bars encara a mig obrir.

Som gairebé els primers en entrar al Museu Picasso i ha estat fantàstic, una bona experiència perquè relata molt bé la seva vida i les diferents influències pictòriques que va tenir en diferents moments, així com un “cara a cara” amb pintors clàssics que van inspirar obres concretes de l’autor.

Després hem anat a la catedral i ha estat gairebé un xoc.

De la transparència d’emocions picassianes de la que veníem, hem entrat en l’univers enorme de la catedral (que es immensa) i d’un barroc fosc i opressiu.

En sortir, hem anat a fer unes tapes al Pimpi, sense dubte, el millor de Màlaga (ens l’havia recomanat el senyor del càmping)

Hem descansat a l’ombra dels jardins del passeig del “Palmeral de las Sorpresas” i finalment hem tornat a la furgo.

El clima ha canviat de cop, fa molta calor i tothom va amb xancletes i tirants!!! Així que en arribar a la furgo, tarda de bany de sol i descans. Un dia esplèndid.

8 d’abril 2022

Avui dia de lleure total amb la calma. En Miquel ha anat a Màlaga en bici per la via verda i ha pujat fins el castell.

Per a mi, un dia fantàstic de lectura, converses i un bon bany de sol.

9 d’abril 2022

Ens acomiadem d’en Fernando i la K (els gestors del càmping) amb una certa pena. Hem estat molt bé aquí però ara que comencen vacances de setmana santa i tothom ve cap al mar, nosaltres fugim i anem cap a l’interior d’aquesta zona que es diu Axarquia. Fent el tafaner, hem buscat el significat i resulta que Xarquia es una paraula d’origen àrab que significa a l’est d’una gran ciutat, en aquest cas, de Màlaga.

El paisatge es va fent muntanyós i trobem el primer poblet: Olías des d’on es veu la badia i la ciutat de Màlaga i Torremolinos.

Hem pujat fins a Colmenar travessant el Parc Natural de Montes de Màlaga, molt verd, des d’on podem intuir la costa africana i una punta nevada.

I hem començat la pujada cap al poblet de Comares una petita meravella mocàrab amb unes vistes impressionants, ceràmiques i arcs àrabs que encara conserven.

Ens ha sortit al pas una senyora gran amb el seu bastó a la que finalment li hem comprat taronges i alvocats del seu hort.

Hem dinat aquí a Comares i després hem posat direcció a Periana a una zona per passar la nit que ens indicava el Park4night. La sorpresa ha estat que era en ple carrer i sense cap encant, així que hem anat fins a Baños de Vilo que es un paratge amb aigües sulfuroses però on tampoc hi havia lloc. Hem començat a fer la volta al carrer mentre un senyor ens mirava, i en Miquel li ha preguntat si sabia d’algun lloc on es pugues dormir i li diu: aquí, este campo es mio, usted mismo!!! I ens ha solucionat la nit.

Es un camp oliveres amb el terra d’herba. El Sr. ens ha semblat que era belga i te una casa de turisme rural al costat.

Encara hem anat a fer un passeig abans de que es poses el sol.

10 d’abril 2022

Avui ha tornat a sortir un mati fresc però lluminós. Hem dormit molt bé rodejats de verd i després d’agrair l’estada als nostres amfitrions, hem posat rumb mes a l’interior encara, fent el port del Sol  de 1.085m. d’alçada.

Els paisatges son tan verds que no encaixen amb els estereotips que acostumem a tenir d’Andalusia.

Arribats a Alfarnate hem hagut d’agafar un camí perquè la carretera està tallada per obres i volem arribar a Ventas de Zafarraya. Ha estat preciós ple de camps florits i extensions de blat ben verd.

I al final, en una corba, descobrim les crestes blanques de Sierra Nevada. Quins contrastos!

I hem arribat a Alhama amb un paisatge que canvia de color. Ara ens rodeja el color de la terra.

Anem cap a l’Embassament de los Bermejales que està bastant buit malgrat les passades pluges. Un senyor ens explicava que mai estaria ple per mes que plogués, perquè la gent treu l’aigua per poder regar els camps d’alvocats i mangos que necessiten molta aigua.

Hem trobat un lloc vora l’aigua i passem el dia aquí i la nit.

11 d’abril de 2022

Dia lluminós de nou, tot i que encara es veuen les conseqüències de l’episodi de calima que ha embrutat fins i tot els arbres i els camps. Al terra, ha quedat una pasta dura com ciment vermellós, que rellisca si es mulla, i que ha donat un to rosat a les cases encalades…però el blat que creix de nou es d’un verd net i brillant!! Avui hem posat direcció al Parc Natural del Torcal de Antequera però ens hem aturat als banys de Alhama de Granada uns antics banys àrabs, ara balneari, que fora te dos gorgs d’aigua calenta que ja estaven amb gent banyant-se a les 9h del matí!.

Pel camí que anem fent veiem núvols amenaçadors que se’ns acosten, esperem que quedi en això i prou.

El paisatge ha tornat a canviar de nou a valls de regadiu molt i molt verdes: son les beceroles del Paratge Natural del Torcal i el dia es va complicant. Arribem al poblet Fuente de Piedra que ens ofereix un petit càmping i aquí ens quedem.

I ha estat ben curiós. El càmping es gairebé minúscul i molt tranquil i just al costat hi ha com una mena de assentament fet amb cases prefabricades, amb el seu jardinet, on totes les bústies exteriors son amb noms estrangers. Es com una colònia establerta d’anglesos i alemanys dins d’aquest poble malagueny de Fuente de Piedra.

A la tarda hem anat a fer la caminada al voltant de la Llacuna on la vista i la oïda han estat de festa, ja que estava plena d’ocells, flamencs…i conills vivint ben tranquils i grossets en aquest paratge natural.

Aquesta Llacuna de Fuente de Piedra es la mes gran d’Andalusia i te l’entorn adequat per a la reproducció del flamenc rosa i per altres aus. Aquest aiguamoll està considerat, junt amb el de la Camargue, com els dos mes importants d’Europa per a la nidificació de flamencs.

La base de la llacuna és salina i és estacional, a la primavera-estiu es pot assecar i cristal·litzar, però just ara estava esplèndida.

12 d’abril 2022

Les pluges anunciades no acaben d’arribar, així que en Miquel ha marxat a fer kilòmetres amb la seva bici i jo he tornat caminant cap a la llacuna, ahir em va enamorar.

Als matins el centre de visitants és obert i, he aprofitat per tafanejar. És un centre il·lustratiu dels processos d’anellat, nidificació, rutes que utilitzen les aus…però on més estona m’hi he estat és contemplant un altre cop els flamencs. Quina meravella. Son tan elegants!

En tornar he fet relacions amb gent del poble i m’he posat a cobert perquè començava la tempesta.

En Miquel ha arribat just quan començava a ploure, tampoc s’ha mullat gaire.

Tarda de pluja, te, lectura i relax.

13 d’abril 2022

Tota la nit plovent i ens llevem amb núvols.

La nostra intenció avui es anar al congost de Los Gaitanes a fer l’excursió del “Caminito del rey”. A veure el temps què ens deixa fer, bé, el temps i l’oficina que ho gestiona, perquè per Internet ja no es podien fer reserves d’entrades fins finals de juny.

I hi arribem passant pels grans embassaments de Gualteba-Guadalhorce i per un bosc ben verd, però està pleníssim de gent i cotxes i això i el cel ben fosc ens deixa una mica descol·locats.

Per si el “Caminito” no ens és possible per la gentada, hem buscat una alternativa: pujar al pic del Convento on hi ha una panoràmica de tota la zona, però, tossuts, anem fins a l’oficina de l’inici del “Caminito” perquè ens han dit que cada dia reserven algunes entrades per vendre-les directament.

I….ho hem aconseguit! Hem començat la ruta i hem vist que està molt ben habilitada i és segura, perquè passa per llocs que fa respecte per l’alçada! Es una ruta només d’anada i que mitjançant panells t’explica la història del lloc.

Fins al s. XIX era una ruta de pastors però van pensar en fer un tren que portés els minerals de Córdoba a les indústries de Màlaga travessant el congost per túnels i viaductes. Donant un pas mes, van pensar que, aprofitant el desnivell de l’aigua que passa pel congost, es podria fer electricitat. S’ho van manegar per a fer un salt d’aigua (el salt del Chorro) i un embassament, el de Gaitanejo. Quan tot això va estar acabat, el rei Alfons XIII va posar la darrera pedra i d’aquest fet ve el nom de “Caminito del rey”.

Després es van construir dos embassaments mes (Guadalteba i Guadalhorce) que asseguren el subministrament elèctric per a tota la província de Màlaga i un lloc meravellós per passejar i perdre’t sentint el soroll de l’aigua i els ocells. Es realment bonic.

14 d’abril 2022

Avui hem fet l’excursió que teníem pensada, molt interessant. Primer hem pujat al Mirador de las buitreras on es veuen els voltors aprofitant els forats de les roques per niar, amb un paisatge magnífic.

Després hem pujat fins al pico del Convento a la Sierra de Almorchon que te unes vistes impressionants de tots els embassaments que ens rodegen en aquesta zona de Màlaga.

Hem fet un mos a mig camí i hem començat la baixada que ha estat complicada, perquè cal fer-ho per una immensa roca amb forts desnivells. Ens han explicat que aquesta roca es una duna de sorra de fa molts milers d’anys enrere i que s’ha anat solidificant. Ara es un paratge preciós rodejat de verd i aigua per tot arreu gràcies als embassaments.

Feia calor i, en tornar a la furgo, ens hem anat a l’embassament a donar-nos el primer bany de la temporada. Gelada estava l’aigua, però després una dutxa calenta i una estona de descans ens ha deixat com a nous.

A la tarda hem anat cap al poblet de Ardales a veure la processó. Petita però amb tot: penitents, “cantaora” de saetes, els costaleros…impacta, encara que no ho comparteixis.

15 d’abril 2022

Ens anem cap a Ronda passant pel magnífic paisatge de la Sierra de las Nieves que es reserva de la Biosfera. La carretera (MA-5401) es estreta i no massa bona però el paratge s’ho val.

En arribar al poblet de El Burgo, ens han retingut perquè passava la seva processó. Aquesta l’hem vist còmodament sense baixar de la furgo.

Arribem als 1.190m. del puerto del Viento des d’on es veu tota la Serrania de Ronda. Una panoràmica impressionant.

I arribem a Ronda, nosaltres i milers de visitants mes! Es divendres sant…

Hem passejat pel centre, ens hem entretingut amb la processó, una mica més formal que la d’ahir a Ardales amb un munt de dones elegants, de negre amb “peineta” i mantellina.

Després hem visitat la Casa del Rey Moro que te interès per la mina d’aigua que tenien els àrabs i que anava des del riu a dalt de tot de la ciutat. Diu la llegenda que qui va construir la mina i pujava l’aigua per abastir la ciutat, pujant 200 graons cada vegada, eren els presoners cristians.

Durant la reconquesta, les forces dels reis catòlics van conquerir la mina i, per tant, Ronda i els presoners van ser alliberats.

Hem fet, sota un sol de justícia, la caminada fins a la panoràmica espectacular del pont sobre el riu Guadalevin. És la imatge que tots tenim al cap de Ronda perquè l’hem vist molts cops als llibres, però que en directe impressiona.

Ronda és una ciutat bonica amb amplies avingudes i jardins, però el millor, per a mi, son els seus miradors a la Serrania, als camps, al riu. És una molt bona panoràmica.

16 d’abril 2022

El que mes m’agrada de viatjar en furgo son els matins i l’hora de l’esmorzar, cada dia amb un panorama diferent.

Avui toca anar al supermercat i així ho hem fet.

Després hem anat a Setenil de las bodegas. És un poblet ben curiós amb cases dins la roca, que abans eren bodegues.

Al ser dissabte sant l’hem trobat molt ple de turistes però, tot passejant, hem descobert un altre moment curiós de la celebració de la Setmana Santa a Andalucia: el desmuntatge de tots els “pasos” i la recol·locació de Cristos i Verges als seus llocs d’origen: es com mirar darrera de l’escenari quan ha acabat la funció: teles, caixes amb garlandes, flors per terra, gent atrafegada de totes les edats, amunt i avall…

Vam anar a dormir a Olvera, al punt d’inici de la via verda de la Sierra.

És una antiga estació de tren que han transformat en bar-cafeteria, àrea de lloguer i manteniment de bicis, centre d’informació de la via verda, àrea de caravanes i uns antics vagons de tren que han transformat en apartaments.

Hem descansat molt bé.

17 d’abril 2022

Després de l’esmorzar avui toca exercici a la via verda de la Sierra. La via sencera fa 36,5 km de Olvera a Puerto Serrano.

Com que jo anava caminant i en Miquel en bici, hem quedat a l’estació de Zaframagon per trobar nos i fer un mos plegats. Hem començat a l’estació de Navalagrulla amb la fresca del mati.

En Miquel s’ha fet la via verda sencera, anar, tornar i algun extra (80 kms.) i jo anada i tornada (13 kms.) de Navalagrulla a Zaframagon. L’entorn ha estat idíl·lic de camps de blat i de pastures i tot en un silenci tan relaxant només trencat pel soroll de les meves botes i els ocells.

Un dels punts clau d’aquest tram és el Peñon de Zaframagon que és una gran roca que forma el congost del riu Guadalporcun (afluent del Guadiana) on te el seu habitat natural i de reproducció una colònia de voltors.

I m’hi he estat una bona estona mirant-los, entrant i sortint dels forats de la roca, i en un moment donat, n’he comptat una cinquantena!!

Tot seguit, ja he arribat a l’estació de Zaframagon que han convertit en centre d’interpretació i informació sobre els voltors i d’altres aus, una cantina i un punt d’observatori astronòmic.

He fet la visita guiada al centre d’interpretació tota sola (un luxe!), he estat a l’Observatori gaudint dels ocells i, de seguida, ha arribat en Miquel.

Hem fet un mos a la cantina i també hem fet un descobriment: el senyor que ens ha servit ens ha explicat, molt cofoi ell, que avui al poblet veí, Coripe, cada any cremen un personatge fet de palla, que ells consideren que ha estat una mala persona. Diu que el personatge el tria l’AMPA de l’escola, que és secret fins el moment de la crema, i que ell els ajuda amb els cartells. Tot rient, ens comenta que fa dos anys van “cremar” a Puigdemont i que no entenien que la Fiscalia els hagués posat una demanda. No ens ha fet cap gracia.

Ens ha fet una mica de mandra posar-nos en marxa de nou, perquè el sol era fort, però la dutxa a la furgo ens ha compensat de tota la calor.

18 d’abril 2022

Nou dia de sol i calor i hem posat direcció a Algodonales i Zahara de la Sierra per una ruta plena de deveses amb roures i alzines.

Algodonales és un poblet blanc protegit per una muntanya que fa les delícies dels aficionats al parapent.

Zahara de la Sierra protegida per un antic castell i un embassament que, amb el sol d’avui, sembla un mirall blau-verd.

Hem recorregut els seus carrerons i hem pujat al castell des d’on hi ha unes vistes precioses de les cases blanques i l’embassament.

La història d’aquest poblet està també vinculada a la reconquesta cristiana, enaltint-la com si fos lo millor que els ha passat mai. Aquest fet es repeteix per una gran part d’Andalucia i queda encara mes patent en el pobles que porten el cognom “de la frontera” (Arcos de la frontera, Jerez de la frontera, Jimena de la frontera…) ja que es diuen així perquè formaven la frontera entre l’imperi nazarí  i el cristià. Els reis catòlics es veu que ho van “solucionar” al 1492!

Hem descansat una estona dins la furgo a l’inici de la caminada que porta el nom de “ruta de la Garganta verde”. Quan el sol ha baixat una mica i ens hi anàvem a posar, una noia que sortia d’una altra furgo em pregunta si cal permís per a fer aquesta excursió (a la guia ho recomana). Hem començat a parlar i hem fet l’excursió tots junts. Ha resultat ser d’origen suec per part de mare, però treballant i vivint a Màlaga, molt agradable i molt viatgera, que coneix molt bé aquesta zona i ens ha dit un munt de llocs per explorar.

L’excursió ha estat preciosa a una balma immensa sobre un riu sec, però amb un paisatge rocós, verd i ple d’ocells i de voltors a tocar.

Quan hem acabat hem intercanviat telèfons i nosaltres hem marxat a dormir a Grazalema per la carretera CA-9104 passant pel Puerto de las Palomas de 1357 m. i una vista mes que espectacular!!! Aquest tram de carretera val molt la pena i es patrimoni de la Biosfera!!!

19 d’abril 2022

Avui ens despertem amb ventada i rodejats de núvols. Estem a gairebé 1000 m. i fa fresca, sort de la dutxa calenta!

Grazalema és el poble que te l’índex de pluja mes alt d’España i per això és tan verda. El poble és d’origen celta però amb una marcada petjada morisca i medieval amb grans cases senyorials, però també és terra de bandolers i sembla que les seves muntanyes van ser també cau de maquis, lluitadors amagats.

Hem arribat en dia de mercat i hem triat i remenat.

Després hem enfilat cap al poblet de El Bosque passant pel port de El Boyar de 1103 m.

El Bosque és un poblet petit pel que passa el riu Majaceite i hem fet la ruta a peu seguint el riu fins al poblet de Benamahoma.

La ruta és magnífica, constantment verda i sense perdre el soroll de l’aigua ni un moment.

A l’entrar a Benamahoma trobem un cartell que explica la història del lloc. Aquest nom vol dir “fills de Mahoma”, i llegíem, que aquí van viure els darrers musulmans fins a l’any 1609. Crida l’atenció que s’hagi mantingut el nom durant tant de temps.

20 d’abril 2022

Ens despertem amb fred i el dia ben ennuvolat.

Arcos de la frontera és un altre dels magnífics pobles blancs de muntanya, i també, un dels pobles amb el cognom “de la frontera”. Hem fet passejada pels carrerons de la zona antiga i ens ha sorprès una gran catedral que està a la plaça del Cabildo. Feta sobre les restes d’una mesquita, te una façana plateresca molt erosionada, poc cuidada. L’interior està molt carregat de daurats, però haig de dir que he après un concepte que desconeixia: el tenebrari que és un canelobre alt, triangular (enorme) de 15 espelmes, que s’utilitzava en l’ofici de tenebres de Setmana Santa, abans de la reforma del Concili Vaticà II del 1956 però que aquí encara el mantenen.

Pugem després al campanar des d’on hi ha una magnífica vista de la vega del riu Guadalete. A la part posterior del campanar hi ha la plaça Cabildo que és un dels grans miradors que te Arcos. L’altre, el  mirador del banc de colors, encara es mes panoràmic.

Hem sortit de Arcos, l’últim poblet de “la ruta de los pueblos blancos” i hem posat direcció a Jimena de la Frontera per la carretera CA-6108, verdíssima i una continua devesa amb roures, alzines sureres mig despullades i toros. Aquesta magnífica zona es fruit de la continuació del parc natural de Grazalema i la Sierra de los Alcornocales.

Hi hem arribat a un càmping de muntanya (avui toca rentadora) rodejats de verd, ovelles i cabres. Només sentim els ocells i els esquellots.

El noi del càmping es un encant que ens explica una mica la zona on estem: tenen acebuches (que son oliveres salvatges) queijigos (que son roures de fulla petita) i les alzines sureres (aquí alcornoques). Ens comenta que en aquesta zona s’explota el suro pels taps de les ampolles de vi, però també aprofiten els retalls que queden, que premsen i li donen altres usos com per aïllants, roba, etc. Aquestes planxes primes de suro es diuen bornizo

21 d’abril 2022

Avui fa bon dia i aprofitem per gaudir de la natura perquè demà sembla que anuncien pluges de nou aquí a Jimena.

Després d’esmorzar, en Miquel se’n ha anat amb la bici a gaudir del parc Natural dels Alcornocales i jo he anat a fer la ruta a peu del Ríu Hozgarganta.

Aquesta ruta ha resultat ben curiosa i diversa.

D’entrada, bona part del camí és de sorra que el vent porta del desert del Sàhara (no estem lluny) i quan es solidifica fa pedres grans i rodones. El camí segueix el riu on trobo un molí de farina antic i després d’algunes cases/cortijo amb grans extensions de terreny que queden al marge del camí. Després s’arriba a unes construccions paral·leles al riu que servien per refredar la foneria on es va començar a fabricar armament i munició. Aquesta fabrica, que al poble li diuen “la fabrica de bombes” i en realitat es deia la “Real Fabrica de Artilleria” va estar a ple rendiment sota el regnat de Carles III, fins al 1789 que la van tancar. A part dels problemes polítics, un dels motius del tancament va ser l’estacionalitat del riu, que al estiu s’assecava, i no podia fer la funció de refredament de les màquines.

Ja el camí entra al poble i et porta al castell. Provablement d’origen romà, també te restes nazaries i medievals. Conserva la torre circular però avui estava tot tancat i només he pogut veure l’exterior.

Quan ha arribat en Miquel portava fets 64 kms. amb un desnivell de 1400 m. Crec que ja està restablert del tot.

La tarda ha estat de relax i lectura veient com s’acosten els núvols de la pluja anunciada.

22 d’abril 2022

Aquesta nit ens ha acompanyat la pluja i sembla que així seguirà durant el dia d’avui.

Hem posat direcció Gibraltar “to see the rock!” però com que el dia està tan negre, no ho fem directament sinó que fem uns passos enrere i ens desviem a veure Estepona i Marbella (que no sigui dit!) a veure si passa la borrasca.

I hem arribat a Torreguadiaro i ja veiem el mar, gris per la pluja, però el nostre Mediterrani… amb construccions pròpies d’estiueig i urbanitzacions.

Estepona rodejada de platges boniques i apartaments

Puerto Banús d’un luxe artificial amb clíniques d’estètica i el Corte Ingles…ivistes al mar, això si!!

Marbella es una petita ciutat de costa, densa, però amb un cert toc de distinció. M’esperava els xeics àrabs i les grans mansions però no les hem vist. Es clar que la pluja tot ho torna gris.

Hem posat, doncs, direcció a La Linea i comencem a veure cotxes amb matrícula anglesa GBZ i el volant a la dreta: the Rock is near.

Sembla que la pluja comença a escampar.

Hem anat directament a una àrea de caravanes que hi ha al port. Per davant tenim el mar i darrera the Rock. I ens ha caigut una bona tempesta d’aigua i vent durant tota la tarda. Ens hem distret pintant mandales, escoltant música, mirant fotos…i a la nit hem dormit com si estiguéssim dins un vaixell veler. Mare meva, quin vent!

23 d’abril 2022 (Sant Jordi)

L’esmorzar ens ha posat en marxa i hem anat caminant a passat la frontera amb Gibraltar. A partir d’aquí tot en anglès o millor dit andalunglish. Es curiós!

Hem trobat, a Main Street, el cementiri dels anglesos caiguts a diferents guerres.

I hem començat l’ascensió to the rock a peu perquè, donat els forts vents, el telefèric estava tancat.

Ens han demanat per un taxi 40€ mes les entrades que en valen 38€. hem dit NO

Com que pujàvem a peu, hem decidit fer-ho per les Mediterranean steps, i ha estar una excursió preciosa, al costat del mar i amunt, amunt, amunt!

Quan arribes dalt de tot del roc et trobes una bateria militar i m’ha sorprès al principi, fins que he entès que Gibraltar es la seu de la Royal Army anglesa i tot gira al voltant d’això, de la feina professional dels militars anglesos que estan aquí treballant per a la defensa del roc, en cas de atac.

Hem pogut visitar the Saint Michael’s Cave que es com una cova de Nerja en petit, i un dels túnels que van construir durant la Segona Guerra Mundial. Immens i impactant on hi cabien tota la població de Gibraltar, en cas d’atac, amb instal·lacions com 5 hospitals, dipòsits d’aigua, dormitoris, menjadors…

I lo mes curiós es que després d’una bona estona aquí dins, descobrim que hi ha un bon entramat mes de túnels no visitables que s’utilitzen per a fer maniobres!

Acabem molts cansats (17 km) i decidim tirar endavant amb la furgo cap a Tarifa, que es el punt mes al sud d’Europa, on s’ajunten les aigües del Mar Mediterrani i l’Oceà Atlàntic i on el vent fa les delícies dels enamorats del surf. Fa realment molt de vent i desplaça la sorra. Es bonic però no és agradable.

Hem anat cap a Bolonia, a peu de platja on hem dormit davant del mar.

24 d’abril de 2022

Bolonia és una immensa platja, meravellosament verge, per la que passegem després d’esmorzar.

Hem anat després a visitar les ruïnes romanes de la que va ser la petita ciutat de Baelo Clàudia, originada arran de la industria de la pesca i la salaó. Es com un Pompeia en petit, amb la seva industria, les botigues, les cases, el teatre, els temples…

Hem anat després cap a Zahara de los atunes i fins a Barbate. Aquí si que ens hem donat un petit homenatge i hem dinat al Restaurant el Campero, especialitzat en tonyina. Deliciós, tendre, ben cuinat. No tinc paraules.

Tot sortint anem cap al port de Barbate i ens trobem amb l’arribada dels vaixells que havien sortit a pescar tonyina. Un espectacle de tonyines de mes de 200kgs. cadascuna!!! Se les enduien uns compradors japonesos que estaven pendents de tot i als que han cridat apart dins la llotja, només descarregar els immensos peixos de la barca! Ja saben el que es fan, ja!

Ens fem el passeig de Barbate fins al centre i, tot i ser un lloc turístic, conserva l’estil d’un poblet blanc.

25 d’abril 2022

Aquesta nit hem dormit al port de Barbate. Mati tranquil d’ higiene de la furgo i mercat. El mercat de Barbate era una ebullició de venedors lliures al carrer: que si camarones, que si chirlas, espàrrecs… hem entrat al mercat i hem pogut comprar “tarantelo” de tonyina. Un tall molt melós que vam provar ahir. Ara es la temporada de la tonyina d’Almadraba i està fantàstica!!!

Hem posat direcció a Caños de Meca rodejat de pins i dunes de sorra amb el far de Trafalgar, al fons, envoltat de sorra…potser això els va fer perdre la batalla!

Ens està agradant molt aquesta part de la costa, des de Tarifa cap a Huelva (costa de la Llum). Es mes tranquil·la, igualment blanca i sense grans edificis.

Vejer de la Frontera es una veritable sorpresa. Amb un casc antic murallat amb un deix àrab i el record de les seves tradicions: la virgen de la oliva, el “cobijao” que hauria de ser en femení, perquè les que anaven tapades i de negre només eren les dones, pau, música, aigua fresca i bon vi.

Hem anat cap a El Palmar on hem passat una estona a la platja atlàntica, freda, i immensa.

I en tornar del bany ens hem trobat la Guàrdia civil. Nosaltres estàvem ben aparcats així que espero que no ens hagin regalat la primera multa del viatge.

Hem fugit d’aquí (per si les multes) cap a la cala del aceite a Conil, on dormirem mirant al mar…si la Guardia Civil vol!

26 d’abril 2022

Que bonic despertar aquí, la platja tranquil·la, el sol suau, la sorra netíssima…preciosa! Es Conil.

I anem cap a Sancti Petri una zona molt elegant i residencial amb golf inclòs, prop de Chiclana de la Frontera.

Hem creuat una zona d’aiguamolls amb flamencs, salines, ocells…però no es possible entrar-hi.

Hem anat directament a Cadis. La plaza de Espanya, la Catedral, la plaza del Topete (que li diuen la plaça de les flors) i després el Mercat. Una experiència perillosa si vas a l’hora de dinar.

Que bo tot i quins preus! M’he quedat de pedra! Com pot ser que a casa sigui tot tan car i aquí no? Hem comprat 6 gambes fresques i 9 escamarlans per el sopar i ens hem gastat 9€!!!!!! No ho puc entendre!

Hem fet un pescaito frito i un xeres Lustau. Mes que bo!!!!

M’ha encantat el peix, el vi, l’ambient.

Després hem anat cap a Puerto de Santa Maria a dormir. Hem passejat pels voltants, per la platja i ens hem acomodat a la playa de la Muralla. Allà ens hem fet el nostre soparet i hem descansat a la glòria.

27 d’abril 2022

En Miquel s’ha donat un bon bany a la platja abans d’esmorzar. Jo…pell de gallina fins que es llevi el sol!

I hem anat cap a Jerez de la Frontera que a les 11h tenim reservada la visita a les Bodegues Lustau.

Ahir a Cadis vam tastar aquest vi (un amontillado i un dolç) i ens van parlar de la bellesa arquitectònica d’aquestes caves al marge de la qualitat del vi.

I aquesta es la que hem triat per visitar, davant de les altres caves mes conegudes com González Byass, Tio Pepe… i no ens ha decebut. Ha estat una visita guiada, molt detallada i molt ben explicat el procés del vi, amb cata inclosa durant la visita i amb un entorn arquitectònic magnífic.

En sortir hem anat a conèixer Jerez: la Catedral, l’Alcazaba, les places, la elegant zona comercial…

i al final, hem anat a un “tabanco” (que és una bodegueta típica) a menjar unes tapes i després a descansar una estoneta que avui anem a veure un espectacle flamenc amb sopar inclòs.

I allà hem anat. L’espectacle i la Companyia es deien Puro Arte i el local era una bodega del segle XVIII al costat de les Bodegues Álvaro Domecq. Ens han donat unes tapes, un vinet i “muscho arte” i ho dic de debò. Eren molt bons professionals de la dansa, i el flamenc en aquella veu i en aquells cossos ens ha sorprès i ens ha emocionat!

28 d’abril de 2022

Ens hem despertat ja molt a prop de la nostra fita d’avui: anar a veure els cavalls.

Hem arribat d’hora a la Real Escuela del Arte Ecuestre i ens deixen entrar a passejar pels jardins i a veure un vídeo sobre els cavalls que veurem després a l’espectacle amb una fotografia magnifica.

I arriba el moment. El pavelló on es fa l’espectacle (gairebé versallesc) sembla que fins i tot tingui els grans de sorra comptats i posats al seu lloc. Al ritme de música clàssica espanyola, l’espectacle comença. Es diu “Asi bailan los caballos andaluces” i ballen de debò!!!

És un espectacle rodó per la música, les coreografies, el vestuari i, sobre tot per la gràcia i l’elegància dels animals. Ens ha agradat molt. Val molt la pena.

I després vam fer un canvi de direcció: lo seu era anar cap a Sanlúcar però ens va quedar la curiositat per la Fira de la Tonyina de Barbate i…allà que vam tornar!

Suposo que això es una mostra de lo que serà Sevilla, però hi havia molt ambient.

El programa d’activitats es variat: documentals, mostres de cuina, estands de majoristes i de bars, restaurants i molta música! Tanta que, després de tastar la tonyina i ballar una mica, marxem d’aquí.

La nostra idea era dormir al port però fins aquí arriba el soroll i anem cap a Caños de Meca on descansem molt bé.

29 d’abril 2022

I hem seguit cap a Sanlúcar de Barrameda. Hem aprofitat per a comprar unes poques coses al supermercat i després hem anat a la visita de les Bodegues Barbadillo, les mes importants de tot Andalusia per la producció de vi “Manzanilla” i les mes grans que he vist mai. El Sr. Barbadillo va fer molts diners a Mèxic i, en tornar, va muntar la primera bodega i després un seguit mes que formen una veritable muralla de bodegues on es fa del mes suau fins al dolç: el vi jove, la manzanilla, la manzanilla de rama, el oloroso, el amontillado i el Pedro Ximenez. Tots es fan amb raïm Palomino excepte l’últim.

Set generacions han seguit la producció i han fet cada cop mes gran la bodega.

Conreen el raïm en un tipus de terra que li diuen “albariza” i que, pel Consejo regulador del vino de Jerez, no reguen mai.

En el tast ens donen primer el As de Mirabras que es un vi jove, la manzanilla, la manzanilla de rama, i després el oloroso. Et recomanen el maridatge adequat però jo els prefereixo sols, com si d’una copa es tractes. Son intensos.

I hem anat cap al Guadalquivir a la zona Bajo de Guia on estant els llocs de tapes.

A la tarda hem sortit a fer una bona caminada pel passeig a la vora del riu quan s’ajunta amb el mar. Nosaltres a una riba i Doñana a l’altre.

Es una gran platja on celebren al mes d’agost les famoses carreras de caballos de Sanlúcar.

30 d’abril 2022

Sortim de Sanlúcar per camins que travessen la zona pesquera i de salines de Puerto Bonanza i una zona agrícola molt humida pels aiguamolls de Doñana (CA-9027) li diuen Los esteros del Guadalquivir.

I trobem una gran llacuna del propi riu que està pleníssima de flamencs! Ens hi estem una bona estona mirant-los amb els binocles. Quina elegància i quina pau que transmeten.

També hi ha cigonyes, ànecs i molts d’altres tipus d’ocells que no se identificar.

La idea es arribar lo mes a prop possible de Sevilla per aquesta àrea on està la Isla Mayor i la Isla Mínima (on es va rodar el thriller del mateix nom).

El camí ha canviat, ara es la CA-9013 i hem descobert que potser es el paradís de les cigonyes. En una esglesieta n’hi ha 14 nius!!!! Mes tots els que ens trobem pel camí.

Aquesta terra es plena de camins i camins de terra, immensa i riquíssima en conreu, en aigua, i fins i tot en arròs.

Isla Menor o Mínima es una immensa esplanada de conreu i terres en repòs, esquitxades de casalots llunyans entre si i que està formada per una xarxa de camins de terra entre els que et podries perdre i no et trobarien mai mes!!

Hem aconseguit sortir i, anem cap a Isla Mayor.

Ens hem trobat un transbordador per travessar el Guadalquivir que ens ha deixat a Coria del Rio.

Ens hem endinsat a Isla Mayor amb un paisatge similar a l’anterior però molt mes asfaltat (A-8053) i alhora verd perquè voreja zones protegides. Passem per la Reserva Natural concertada Dehesa de Abajo i ens parem en un forat pla de la carretera davant d’una llacuna plena d’ànecs. Espectacular. Aquí fem un mos i descansem sentint les aus.

I hem posat direcció a Sevilla, on fa dies tenim reservades 4 nits per poder viure la feria i la bellesa de la ciutat.

I l’hem vist de ben a prop perquè l’àrea d’autocaravanas està molt a prop de la feria i hem anat cap allà a veure l’encesa de llums, les casetes, l’ambient.

Hi ha força gent i la majoria amb vestits de farbalans, menys nosaltres, es clar. Els nois tots amb vestit blau marí, corbata i gomina! Fins i tot els nens van mudats. Sembla que portin uniforme d’una escola anglesa.

Un cop enceses els milers de llums de la portada, hem entrat a una caseta pública a fer un mos i Deu n’hi do l’ambient de gent ballant sevillanes. La resta de casetes son privades i la gent anava als sopars molt mudats, com si anessin de casament. Tot plegat ben curiós…i una mica classista!

1 de maig 2022

Ahir vam anar tard a dormir i al mati hem anat mes lents però hem anat a veure Sevilla: el Parque de M. Luisa, la plaça d’Espanya, el Alcazar, que m’ha semblat preciós, tant pels jardins com per la part mossàrab, l’Alameda de Hèrcules, la pastisseria la Campana que és antiquíssima…

Després hem hagut de tornar a creuar la feria per arribar a la furgo i la situació era impactant per la quantitat de gent. La policia local ha hagut de desviar els carruatges per poder donar entrada a la gent que arribava a peu amb totes les seves gales. Ens prenem un “rebujito” mentre anem a descansar cap a la furgo.

2 de maig 2022

Avui hem vorejat el Guadalquivir fins la Torre del Oro (on guardaven l’or que portaven de les Índies), la catedral, immensa i amb pintures d’importants artistes con Murillo, per exemple, i hem pujat a Giralda, que es el minaret de la mesquita que hi ha a la base de la catedral. Sense tanta gent crec que ho hagués gaudit mes.

Després d’un mos al barri de la Santa Cruz, antic call jueu, hem anat cap a Triana, un barri molt particular, popular i amb molt d’encant i, rodejats de faralaes un altre cop per tot arreu, hem travessat la feria per anar cap a la furgo. Ens ha enganxat la pluja just quan arribàvem…pobres faralaes!!!!

3 de maig 2022

Avui en Miquel ha sortit amb la bici a fer la Via verda d’Itàlica, tornant pel riu Pudio, 64 kms.

Jo he acabat de passejar per Sevilla pel carrer Sierpes fins a la Macarena que es tot un símbol. He anat a veure el mercat de l’Encarnació on estan instal·lades les originals torres de fusta que aquí denominen col·loquialment “Las Setas” i es que ho semblen!. He parat a fer un mos a la plaça San Francisco i m’ha anat be descansar. Quan he arribat a la furgo cap a les 17h. ja estava en marxa una altra riuada de faralaes cap a la Feria.

Jo no he anat en bici, però el meu mòbil diu que he fet 14 km. Tampoc està malament.

Cap a les 20h ha caigut un altre xàfec fort amb llamps i trons. Anem a descansar que demà ja deixem Sevilla i comença un altre capítol,

4 de maig 2022

I avui hem deixat Sevilla i la Feria, tot i que aquí continuaran encara lluint i ballant uns quants dies mes.

Hem anat cap a Santiponce a veure les restes romanes de la ciutat de Itàlica que va veure néixer als emperadors Trajano i a Adriano. (Val molt la pena llegir la trilogia de Trajano de Santiago Posteguillo)

En aquestes restes es conserven un immens amfiteatre per a 20.000 espectadors, banys i dues cases de les que s’han extret mosaics complerts però que no tenen protegits. No estic segura si és perquè no tenen recursos o perquè no li donen el valor que te, ja que tot plegat data del 200 aC.

Hi ha calçada original en bona part dels amples carrers on s’intueixen botigues, banys i les clavegueres que encara funcionen.

I en acabar hem posat direcció cap Almonte i el Rocío, ja que demà tenim reserva per a veure el Parc Natural de Doñana.

En arribar al Rocío, el primer que ens ha sobtat es la llacuna de la Rocina (li diuen el Charco de la Boca o la Madre de las Marismas) amb centenars d’aus, la majoria flamencs i també cavalls solts per la gespa. Un entorn preciós per a aquesta ermita gran i blanquíssima.

Quan hem arribat estava tancada, però hi ha una zona immensa, habilitada per a posar espelmes, amb potents extractors, de la quantitat d’espelmes enceses que hi ha.

Després de fer un mos, entrem a l’ermita, ja oberta. A l’altar major hi ha un penó amb la imatge de la Verge del Rocío brodada, per que fins al dia 22 de maig no arribarà la verge, que està a Almonte, des d’on la porten el dia de la “romeria” i la deixen aquí. Es veu que es queda a Almonte cada 7 anys.

Hem fet una volta per l’aldea i et dona sensació d’estar a un poble de l’oest americà: de fet El Rocío està reconeguda com aldea internacional del caballo i tot son cases baixes i terra de sorra.

Les cases son magnífiques tenen màxim 2 pisos amb el seu campanar i alberguen a 115 Hermandades.

Ara tothom està enfeinat, repintant les cases, posant pals molt alts folrats de romaní i que emplenaran de flors, per que es on fa el recorregut la verge. També estan arreglant tots els camins ja que, segons ens expliquen, arriben entre 1 i 2 milions de persones a una aldea de 1500 habitants. Arriba gent a peu, en carro o a cavall de les províncies de Huelva, Cadis i Sevilla.

Ha estat un privilegi dormir davant l’ermita i davant la llacuna.

5 de maig 2022

Avui a les 6,30h estàvem en dansa i a les 8h ens pujàvem a un 4×4 per endinsar-nos al Parc Natural de Doñana.

Hem sortit del Rocío pel que diuen el camino rojo o camí del colesterol i hem visitat bàsicament dos ecosistemes:

El bosc amb exemplars de freixes (fresnillo), Oliveres silvestres (acebuche), alzines (alcornoque), margallons (palmitos) i un llarg etc… va ser reforestat amb pi i eucaliptus i, a les zones mes humides podem trobar fins i tot falgueres.

La marisma que es la zona on hem trobat una bona quantitat d’animals que hi tenen el seu habitat.

Animals: Hem vist milans, cérvols, voltors, ibis, falcons, mussols, òlibes, cigonyes, i una raça d’ eugues (“marismeñas”) que son el resultat d’un creuament entre cavalls autòctons i cavalls àrabs. Les vaques autòctones també tenen una posició de les banyes cap a l’exterior per defensar-se dels atacs dels llops.

Evidentment, no hem vist cap linx perquè surten a caçar a trenc d’alba o al capvespre però ha valgut la pena.

El guia si que ens ha explicat algunes anècdotes sobre els cérvols, per exemple, que no tenen gens d’instint maternal i, si han parit i es veuen en perill, abandonen la cria sense contemplacions, (desmitificant així la història del Bambi de la nostra infantesa). Sobre la femella de linx ens deia que, al contrari del cérvol, son molt protectores amb les cries i acostumen a parir als forats dels arbres o llocs on poder deixar les cries a recer.

Ens explicava que ara es l’època de naixement de les cries d’euga que, per a la romeria del Rocío (sobre el 22 de maig) ja estaran a punt per a fer el camí fins Ayamonte.

Ens comenta que cada 26 juny fan la rapa de les eugues, per a evitar paràsits, i que és una tradició interessant de veure.

En arribar a la llacuna on teníem aparcada la furgo hem vist justament una euga que acabava de parir (la placenta era visible al terra) i la cria en prou feines s’aguantava dreta. Meravelles de la natura.

Hem fet una volta pels camins amb la furgo i ja hem posat direcció oest.

Ens aturem a la platja de Matalasecanyes i ens hi quedem al costat del mar

6 de maig 2022

Avui dia de relax. En Miquel ha fet la seva ruta fins a Mazagon (76 kms. que s’ha fet!) i jo m’he anat a fer l’excursió del Parc de les Dunes. És tremenda la força del vent i com desplaça la sorra que arriba a cobrir el sotabosc (diu la guia que fins i tot els pins!) i, per suposat, algunes pistes de fusta que hi havien instal·lades sobre les dunes.

Després he anat a la platja de Matalascañas a passar la resta del mati. Aquesta es una de les platges mes verges, llargues i desertes d’aquesta zona d’Andalusia.

De fet, no hi havia massa gent i el sol era molt agradable.

M’he anat a banyar, però m’ha costat molt perquè son d’aquelles platges planes que has de caminar i caminar per a que l’aigua t’arribi als turmells. Hi havia moltes dones agafant petxines a la platja i devien ser professionals perquè portaven la bossa plena i jo, després d’una bona estona, només n’he trobat una!!!

A la tarda ens toca anar al supermercat i després anem cap a Mazagon on descobrim una sèrie de platges de mes de 3 km amb noms ben curiosos i, si m’apures, de risc…Playa de Castilla, del Asperillo, de la Mata del difunto, la del Medano del loro, la de la torre del rio de oro, el acantilado del Asperillo, la del Arenosillo…i la de Rompeculos…aquí ho deixo.

Anem a sopar a un lloc que ens han recomanat (la torre del Loro) i celebrem els nostres 50  dies de viatje. Ens quedem a dormir al port de Mazagon.

7 de maig 2022

Avui, dia de calor que han anunciat que ens acompanyarà aquests dies.

Mentre anem cap al monestir de la Ràbida veiem els camps de cultiu de maduixes, mores i fruits vermells. Ahir a la tarda, a Mazagon, vam poder veure qui en te cura d’aquests camps: un col·lectiu important de població probablement senegalesa que ahir, divendres i dia de mercat, feien una cua immensa a l’única oficina de la Caixa que hi ha al poble. Un senyor ens va explicar que era el ritual de cada divendres de mercat, que venien a treure els diners al caixer i a comprar tot allò que necessiten. Els habitacles on s’estan son igual de deplorables que els que vam veure per la zona de producció de tomàquet a Almeria. Indigne d’essers humans.   

I hem arribat al La Rabida, un estuari tranquil on s’ajunten el rio Tinto i el Odiel i on tot el que hi ha (monuments, restaurants, avingudes, etc.) porta noms vinculats al descobriment: nuevo mundo, los conquistadores, las caravelas…

Hem visitat el monestir franciscà on van tenir lloc les converses prèvies a la ruta del descobriment i on també es va fer un consell de ministres simbòlic per commemorà els 500 anys d’aquell fet. Curiosament, en una sala i ha caixetes amb terra de cada país descobert… igual que al meu despatx… Lo mes sorprenent per a mi ha estat el claustre mossàrab i la capella, edificada en la base d’una mesquita, i amb un meravellós Crist gòtic de fusta.

Hem vist la replica de les 3 caravel·les i anem cap a Palos de la Frontera i després a Móguer.

A Móguer hem anat amb molta il·lusió per part meva, a veure la casa de Juan Ramon Jiménez, premi Nobel de literatura de 1956. “Platero y yo” va ser el primer llibre sencer que em vaig llegir quan tenia 10 anys i em vaig enamorar de Platero…, de la literatura i del plaer de llegir.

Però a Andalusia, en aquesta època de l’any, tot es festa i romeria i aquí a Móguer es la Romeria de la verge de Montemayor, patrona del poble, i tot està tancat durant 5 dies, la visita a la casa de l’escriptor i poeta també…

M’he quedat amb les ganes de veure on va viure, però… em quedo amb el meu Platero.

I ja que tothom anava de romeria, hem decidit anar a tafanejar a L’ermita de Montemayor i ens hem trobat un seguit de “hermandades” festejant a la verge, tots guarnits de camperols i farbalans. Ha estat similar a l’ambient de la feria de Sevilla però amb un toc religiós. La festa segur que vindrà després.

Hem fet un mos i un descans entre cavalls i peregrins i després hem anat cap a Huelva, una ciutat calorosa (31 i 33 graus marquen els termòmetres del carrer), bastant deserta i discreta amb un port important que embarca minerals de Rio Tinto i sal.

Impressionants els aiguamolls del Rio Odiel que tenen un pont llarguíssim que els creua per poder sortir de la ciutat.

Punta Umbria, amb un important port de pescadors, es un bon mirador de tota la part industrial de Huelva…i la seva immensa platja, fins a la platja del Rompido, el lloc on estan tots els onubenses que no hem trobat a Huelva, perquè trobem fileres i fileres de cotxes per tot arreu.

Passem per la Barra del Rompido (delta del riu Piedras) i hem posat direcció Illa Cristina.

Travessem Lepe i lluny de ser només el poble dels acudits, es una població gran i amb moviment econòmic i centre agrícola de producció de maduixes. Aquí també hi ha barraques infames per als recol·lectors de temporada. Quin greu!

I hem recorregut Illa Cristina i hem marxat cap a Ayamonte on hem aparcat davant del port esportiu.

El passeig per Ayamonte ha estat fantàstic. Es un lloc ple de vida marinera, comercial, llocs de tapes, un passeig immens que voreja el riu Guadiana i al fons es veu el Puente Internacional del Guadiana, que dona entrada a Portugal.

Avui ens adormim amb el so del mar.

8 de maig 2022

I avui ens hem acomiadat del mar perquè comencem a pujar cap al nord de les províncies andaluses però ja en direcció est, es a dir, fent a poc a poc el camí de tornada cap a casa, tot i que encara ens queda molt per veure de totes les muntanyes que ens esperen.

I el paisatge canvia ràpidament a camps agrícoles de taronges a punt per collir i poblets de noms curiosos Tharsis, Alosno, Cabezas Rubias…i primeres evidències de zona minera, i la terra ben vermella, de ferro i coure. De fet, l’objectiu d’avui son les Mines de Rio Tinto que veiem amb un recorregut en tren que ens porta per la zona i una guia ens va explicant la història del lloc.

El Rio Tinto es d’aigua àcida on poden viure algunes bactèries i fongs. Es de color vermell gairebé negre i en alguns llocs presenta unes vetes verdes orgàniques similars a lo que suposen es podria trobar al planeta Mart. De fet, tenen un projecte que es diu Rio Tinto, Marte en la Tierra.

Les mines que hem vist son d’origen romà on s’extreia or i plata. Després una empresa anglesa va començar a extreure ferro i coure mitjançant el treball totalment manual. Des de nens començaven a treballar a la mina, i nomes aconseguien una mitjana d’edat de 36 anys,  en que acostumaven a morir pels efectes de la silicosi. La guia ens explicava que a l’acabar la feina sovint anaven al bar a prendre un licor de 55 graus al que els anglesos denominaven “menwater” i els treballadors “manguara”. Segurament ho necessitaven per a oblidar-se de la feina.

Practicament van arrasar la muntanya i al 2001 es va tancar la mina. Va ser llavors quan es va fer un treball de reforestació amb pins, oliveres, eucaliptus i Jara.

Mes tard, el coure va tornar a guanyar en importància i es va fer la mina exterior del Cerro Colorado que encara està en actiu, però totalment mecanitzada i amb d’altres condicions laborals.

A la tarda hem recorregut els poblets de la Sierra de Aracena ( Aracena, Castaño del Robledo, Jabugo -llàstima que es diumenge i està tot tancat!- i acabem a un petit càmping a Cortegana on dormirem. El paisatge es molt verd tot ple de castanyers en ple creixement i amb rètols que avisen de la seva explotació.

Dia 9 de maig 2022

En aquest càmping (Ribera del Chanza) el silenci es total. Estem rodejats de verd, arbres i ocells. Una petita meravella.

Avui hem anat a caminar pels voltants i hem fet la excursió de la Ruta de los Molinos. 12 kms de camí fresc, verd i ombrívol seguint el rierol que forma el Barranco de Carabaña i hem estat acompanyats de porcs negres en llibertat que després ens menjarem en forma de bon pernil. També és una zona rica en ramats d’ovelles i vaques.

Hem visitat també el castell i, en acabar l’excursió, ens hem regalat unes cerveses ben fredes a la plaça del poble. La calor és molt intensa per a ser mes de maig. No vull pensar a quines temperatures arriben al mes de juliol i agost.

La resta del dia ha estat de relax. Avui repetim nit en aquest petit paradís de silenci.

Dia 10 de maig 2022

Avui en Miquel se’n ha anat amb la bici a recórrer la Sierra de Aroche.

Jo he aprofitat per a fer “coses de casa” (rentadora i una mica de neteja), però, sobre tot, llegir, descansar, prendre el sol… dia sense presses.

Dia 11 de maig 2022

Avui ja hem recollit tot i ens disposem a deixar, amb certa pena, aquest petit llogaret del món. Però altres destins ens estan esperant.

La nostra primera parada d’avui l’hem fet a Almonaster la Real un poblet petit però amb una mesquita que sembla una miniatura de la Mesquita de Córdoba… però sense pintar.

La van fer al segle XI sobre una basílica visigòtica i te les sales intactes, separades per arcs de ferradura. Es una petita relíquia digna de veure en aquesta Sierra de Aracena y Picos de Aroche (Huelva)

A la tornada cap a la furgo, un jove ens ha convidat a veure unes casetes baixes, que abans eren pessebres pels animals de càrrega i ara, ell i el seu pare, les estaven convertint en un petit museu de coses antigues, sobre tot estris del camp, però no només. Ens ha impactat la passió que li posava al explicar-ho i gairebé ens ha emocionat que algú dediques els seus diners i la seva energia a mostrar als altres com havia sigut el passat.

I hem anat cap al poblet de Jabugo, on lo primer que sorprèn es una gran nau on la marca Sánchez Carvajal te l’escorxador i mes d’un milió de pernils assecant-se. Se sent l’olor del bon pernil des del carrer.

A Jabugo hem comprat pernil, està clar, però sobre tot, hem après una cosa important. El Sr. de la botiga es un productor que ens ha explicat el procediment natural d’elaboració dels pernils per a que siguin tan bons i amb DO Jabugo…i també ens ha comentat, amb la seva indignació i la de la resta de productors, que la fabrica d’embotits el Pozo se’ls ha instal·lat al poble i no utilitzen els procediments naturals establerts, perjudicant tot l’esforç que ells fan per a la qualitat del producte, però dient que estan a Jabugo. Doncs a aquestes brutes estratègies comercials… ni aigua!.

Hem passat per Aracena, poble que li dona nom a la Serra on és. Blanc, gran, elegant amb el seu castell i església immensos.

I seguint encara al global de Sierra Morena, hem canviat la Sierra de Aracena y Picos de Aroche de Huelva, pel Parc Natural de la Sierra Norte de Sevilla amb un paisatge verd de deveses, alzines i porcs, escassos poblets i entrades senyorials a immensos “cortijos”.

Després de Castillblanco de los Arroyos fem una parada per reposar forces sota unes alzines i seguim cap a Cazalla de la Sierra travessant kilòmetres i kilòmetres de bosc d’alzines.

Hem arribat a Alanis un poblet minúscul amb un castell- alcassaba i ens quedem a Batan de las Monjas, un lloc perdut, tranquil, verd, al costat del riu…crec que l’Edèn era aquí.  

Dia 12 de maig de 2022

Avui ens disposem a caminar i vaja si ho hem fet!!! 21 kms en total.

Hem sortit de Batan per la via verda i hem arribat a les Cascades del Rio Hueznar. És un itinerari molt bonic, tranquil, fresc i molt recomanable pels paisatges: és primavera!

Hem continuat fins a Cerro del Hierro que era una antiga mina, ja en desús, però on encara hi viuen descendents dels miners i tenen la seva pròpia capella.

Hem arribat amb molta calor però ens ha salvat un bar-restaurant que estava allà perdut i que ens ha confessat que la seva temporada alta acaba tot just ara, ja que viu dels ciclistes i excursionistes com nosaltres i, ara que augmenta la calor, aniran desapareixent fins al setembre que bé.

La tornada ha estat amb sol però les immenses deveses i els ocells, ens ha ajudat a arribar. Hem parat a descansar una mica (ens venia de camí) al Nacimiento del Hueznar al poblet de San Nicolàs de Puerto. Es curiós veure com les cascades que hem vist aquest mati neixen d’aquest surgent en forma de tímides bombolles.

Els darrers 3,5 km han estat els mes difícils perquè la calor atabalava, però ho hem aconseguit.

Una dutxa i un descans ens ha deixat com a nous…o gairebé!!!

13 de maig de 2022

Avui en Miquel (el incansable) ha sortit amb la bici per a recórrer la via verda sencera. (54 km)

Per a mi ha estat un mati de descans després de la caminada d’ahir. Primer he aprofitat el sol suau del principi del dia i després, la fresca al costat del riu, amb la companyia del so del aigua, els ocells i un bon llibre.

Aquí a Batan de las Monjas, sobre les 10h del mati, fa fresca (entre 11 i 13 graus) però cap al pic del migdia la cosa canvia i molt!!!!

A la tarda hem revisat la ruta d’aquests propers dies i, per tant, avui serà la darrera nit en aquest petit paradís verd de la Sierra Norte de Sevilla, al costat del riu Hueznar. Ens costarà deixar-ho!

14 de maig 2022

Avui hem anat cap a Carmona. Hi ha 3 ciutats en aquesta zona (Carmona, Osuna i Ecija) que la guia de viatge que portem les presenta com “senyorials i imprescindibles” i això ens ha decidit a visitar-les, tot i que tornarem tot seguit a la vida silvestre que es lo que mes ens agrada.

De camí hem conegut Constantina i Lora del Rio.

I en direcció a Carmona ens hem trobat, d’entrada, amb un canvi de paisatge total. Ni un arbre i tot d’esplanades immenses de conreu de blat fins que els ulls es perden. I molt crescut i daurat, gairebé a punt de sega al mes de maig! Això és un altre clima.

I hem arribat a Carmona que conserva les restes de les muralles àrabs, amb l’entrada a la ciutat per la porta de Sevilla i la sortida per la porta de Córdoba. En el casc antic un munt d’esglésies i convents dels que hem visitat el de Santa Clara, d’un barroc sevillà intens i un claustre d’arcs blancs a traves dels quals la bona olor que desprenia la cuina a aquesta hora ens ha connectat amb la vida mundana, però la cuina no es pública ni es pot visitar. En sortir, hem comprat uns dolços a les clarisses.

En sortir, la temperatura era de 35 graus… tot i que a l’ombra corre una mica l’aire.

Hem posat direcció a Osuna on trobem una petita ciutat amb moltes cases palau i molt homogènies.

Hem aparcat a la Universitat i m’ha resultat molt curiosa la informació que he trobat allà mateix. Es una història bonica: corria l’any 1.548 quan un senyor que es deia Juan Téllez, que era conte de Ureña i tenia influència a la Universitat, va decidir que becaria a 36 alumnes als quals, no només els pagava els estudis, sinó que també els pagava l’allotjament i el menjar en una hospederia que estava allà al costat i que es deia el “Corral de la Sopa”. Ara es un restaurant que honora aquest fet mantenint el nom. Aquests 36 no tenien excusa!!!

Hem començar a endinsar-nos a Osuna i hem vist que tot, tot i tot està tancat. Ni una botiga, ni una església, ningú pel carrer… fins que comencem a veure vestits de farbalans un altre cop! Es la feria!

Com que no podem accedir a res, anem cap a la feria, amb un sol de justícia de 33 graus a les 17.30h.

I es com la de Sevilla però amb menys gent i les noies amb farbalans igual de guapíssimes i ells amb barret molt elegants.

També hem vist que començaven els toros i, curiosament, és la plaza de toros de Osuna on es va rodar el capítol final de la sèrie Joc de Trons. Per tafaneria, hem estat a punt de dir-li a l’acomodador que ens deixes treure el nas, però per principis, no ho hem fet. No volíem veure el maltracte a aquest animal tan digne.

I després de passejar una estona entre farbalans, hem decidit que anàvem a dormir a Ecija i demà serà un altre dia, esperem que un diumenge normal.

15 de maig de 2022

Hem dormit a una àrea de caravanes amb una mica de soroll però es que Ecija és la mes gran de les tres ciutats, te mes moviment i era la nit de dissabte.

Ens ha agradat molt. És una ciutat productora d’oli i molt monumental. Te molt present el seu passat romà i àrab i la major part de monuments son mudèjars i barrocs.

Li diuen la ciutat de les torres perquè te 12 imponents campanars amb les seves corresponents esglésies i una sèrie de palaus dignes de visitar com el de Peñaflor i el de Benameji o la Casa del gremi de la Seda amb policromies exteriors que estan molt ben restaurades. Per contra, es troben (tot passejant) molts edificis preciosos que no estan conservats i sap greu tot i el pressupost que això segurament representa.

A aquesta ciutat també li diuen “la sarten de España” perquè es veu que es el punt mes calorós de la península on s’han registrat sovint els 45 graus.

Avui sol enteranyinat, lo que ens ha permès una visita relaxada.

I quan hem acabat la visita, hem posat direcció al Valle de los Pedroches, que forma part encara de la Sierra Morena i del Parc Natural de la Sierra de Hornachuelos.

Es que… ens tira la muntanya!

Hem deixat enrere, per tant, les províncies de Huelva i Sevilla i ens endinsem al nord de Còrdova en aquest viatge de tornada.

I la sorpresa ha estat servida.

Veníem de grans àrees verdes i riques en aigua i ens hem trobat que aquesta vall de los Pedroches es una zona mesetària d’enormes extensions de blat (segat en alguns camps) i alguna alzina molt de tant en tant, però és pla fins que se’t perd la vista. Estem tocant a Castella i el paisatge ens ho diu.

Però què son els Pedroches? Son masses granítiques (quars, feldespat i mica) molt dures però que poden ser desintegrades per qüestions meteorològiques i que, amb el temps, es van llimant les arestes i es generen blocs enormes sorprenentment arrodonits i aïllats que es diuen Bolos o Pedroches. Aquesta zona n’està plena.

Veiem uns poblets molt sobris Alcaracejos, Villanueva del Duque i parem a fer un mos a Hinojosa del Duque.

Aquest lloc es mes gran, amb la seva catedral de la Sierra i carrerons empedrats.

Avui fa 60 dies que vam començar el nostre viatge per Andalusia i, tot i que la furgo te de tot el que nosaltres necessitem i ens resulta molt còmoda, avui ens hem fet un petit regal: una nit d’hotel aquí a Hinojosa. Hotel Piedra y Luz.

Se’ns fa estrany tant d’espai!!

16 de maig 2022

Després d’esmorzar hem explorat una mica l’entorn de Hinojosa cap a Fuente la Zarza (poqueta aigua i algun ocell)i  l’ermita de la Mare de Deu de l’Antigua que és la patrona del poble.

Aquí ens hem trobat un pastor preocupat, dalt d’un tractor,  a qui se li havia escapat una ovella i ens preguntava si l’havíem vist… totes les ovelles estaven apretadetes a l’ombra de les poques alzines que hi ha, i una li ha sortit rebel!

Anem a Belalcazar on veiem el castell de los Sotomayor, que està absolutament tancat, els safarejos i una ermita gairebé enderrocada. Sap greu no saber realment el perquè hi ha edificis magnífics amb història pròpia que cauen en l’oblit, però així és!

I per carreteretes de kilòmetres i kilòmetres de camp amb alzines, hem anat direcció Santa Eufèmia i El Viso i, anant cap a Pozoblanco, el comptador de kilòmetres de la furgo ens diu que ara mateix portem 5.000 km fets!!

I després de Pozoblanco hem posat direcció a Cardeña, deixant enrere les planúries de Los Pedroches i començant a endinsar-nos al Parc Natural de Cardeña y Montoro de la Sierra de Andujar.

El paisatge canvia, aquí es mes verd i mes arbrat (bàsicament alzines) i arribem a Cardeña i, lògicament, com ens va passant darrerament a tot arreu…eren festes, o pitjor, ahir van acabar les festes i avui tothom te la festa de la “resaca” institucionalment reconeguda per aquí.

Fem un mos al poble i anem cap a un poblat proper, el Cerezo, on segons la guia es zona de cérvols. Volem passar aquí la nit, tot i que ara estan recollint les restes de la Romeria d’ahir.

De moment, en lloc de cérvols, hi ha porcs negres pastant tranquil·lament en aquesta devesa.

I tot sopant ens han arribat els sons dels diferents animals de la nit.

17 de maig 2022

Avui hem fet una excursió a peu des d’aquest poblat abandonat del Cerezo on hem dormit, fins a la Vegueta del Fresno. 12 kms. En teoria és zona de linxs i cérvols però no n’hem vist cap ni un. Jo crec que la calor els te amagats a tots al seus caus. En canvi, pel que fa a la floració, ha estat una excursió exuberant.

El rio que travessava el camí era el riu Yeguas i baixava suau amb peixos i moltes granotes.

Quan hem arribat a la furgo, estàvem cansats per la intensa calor (29 graus) i ens ha vingut molt bé una dutxa freda, igual que la cervesa i les olives que ens hem pres a l’ombra d’una alzina.

A la tarda hem deixat Cardeña per anar direcció al Parc Natural de la Sierra de Andujar que ja es província de Jaén.

I pujant pel riu Jándula, estan les indicacions del Santuario de la Virgen de la Cabeza a la que anomenen “la Morenita” que està dalt de tot d’una muntanya i hem pujat a veure-ho.

Lo espectacular es lo que hem trobat abans: una infraestructura de cases per a les confraries, un alberg per als peregrins, un hotel, un càmping i unes esplanades immenses preparades per a acampar quan es fa la Romeria que es el 25 d’abril de cada any. Després de la data i ara mateix està totalment desert.

Hem entrat al Santuari, d’una estètica granítica i monumental amb una escultura enorme d’una verge del mateix estil que ens dona la benvinguda a l’espai…tot i que mes aviat impressiona…

Dins, estaven fent missa per a 8 persones i hem aprofitat per passar pel camerino de la verge, petita, morena, i guarnida amb vestits nobles i moltes flors.

Hem marxat, tot plegat era desèrtic.

Hem tornat a la natura desfent el camí i hem anat de nou al riu que ens ha portat a un magnífic embassament (embassament del Encinajero) on ens hem posat a sopar i ens disposàvem a passar la nit…fins que ha començat a sonar una alarma. La cosa es que a les 22h hem hagut de marxar de l’Embassament i, riu avall, buscar un altre lloc.

La veritat es que es un lloc preciós i preparat per estar-s’hi així que, tot i instal·lar-nos a les fosques, hem dormit molt bé.

18 de maig 2022

Aquí ja es nota que la temperatura ha pujat. Ahir a les 9h del mati teníem 12 graus i aquí a les 10h en tenim 26!!

Avui hem fet ruta per camins travessant el Coto Nacional de Contadero direcció a Despeñaperros  amb nombroses i enormes finques de toros, vaques i cavalls. Son tan grans les finques que es perd la vista en molts kilòmetres, donant-li a tot plegat un aire misteriós, sense ningú mes que nosaltres. Passem el mirador “Los Alarcones” que encara ens referma en aquesta sensació de solitud al mig del no res i de reconeixement a la grandesa de la natura. I malgrat tanta vida, tanta natura, marxem de la Sierra de Andujar sense haver vist el linx… però hem vist un grup de cérvols banyant-se en una bassa i es que es mig dia i amb 30 graus fins i tot els cérvols tenen calor!!

I de cop, el paisatge ens ha canviat de planures i alzines, a bosc espès de pins: acaba la Sierra de Andujar i ens dirigim cap a les muntanyes del Parc Natural del Desfiladero de Despeñaperros. Aquesta zona, (ara en plena feina de neteja del bosc i tala per a conservar nets els tallafocs), era una antiga zona minera de Jaén que comprenia aquests petits poblets que hem passat (el Centenillo i los Guindos) i també Linares i La Carolina. Van extreure plom i plata fins a finals del segle passat.

Aquí la calor va pujant i a les 15h hem arribat a 36 graus.

Hem fet cap a un càmping al poblet de Santa Elena. Aquí sota l’ombra dels pins…se sent la calor però no tant!!!!

A la nit però ha refrescat una mica

19 de maig 2022

Avui ens hem llevat molt d’hora per a fer una petita caminada fins al mirador del Congost de Despeñaperros.

Es una caminada fàcil que et permet veure tota la cadena muntanyosa que separa Castella d’Andalucia i, des del mirador, poder veure el congost.

I mirant, mirant, descobrim que l’origen del nom no es gaire honorable. La primera hipòtesi és de caire històric.

Si fem per un moment retrospectiva històrica i ens situem a l’any 1.212, a la Batalla de les Navas de Tolosa estaven guerrejant cristians contra musulmans. Aquests últims anaven guanyant, però el suport als cristians de la corona catalano-aragonesa i l’església va fer que perdessin els musulmans. Aquesta batalla i d’altres, van formar part de lo que es va denominar genèricament com “Reconquesta”.

Quan un bàndol perd una guerra, o fuig , o les conseqüències poden ser devastadores per a ells i les seves famílies. En aquest cas, segons diuen, llançaven els musulmans dalt a baix des de les roques del congost al crit de “gossos”.

Hi ha una altra hipòtesi de caire lingüístic molt agafada pels pèls: “Perros” equivaldria a “final” i “Dezpana” equivaldria a “España”, es a dir que Despeñaperros vindria a dir «el final de España».

Aquí ho deixo.

Després hem anat amb la furgo per la carretera antiga fins ben bé el Congost on hi ha el mirador de los órganos, un lloc que mostra la grandesa del pas estret, ple de voltors i amb dues sorpreses afegides quan ja baixàvem del mirador :

• Han arribat un pare i un fill, gitanos i molt simpàtics, dels quals el pare estava gravant un vídeo al seu fill cantant flamenc. Quina veu! I les muntanyes li feien ressò! Ha estat molt especial. El home estava molt orgullós del seu fill però ens ha explicat també la història de la filla, tot ben curiós.
• Baixava per les escales del mirador quan, tot d’una, ha aparegut una mena de llangardaix gros que s’ha escapolit ràpidament quan he cridat per l’ensurt. Quan m’ha atrapat en Miquel, ha aparegut un altre una mica mes petit però també considerable. Encara no sabem que eren. 

Avui, tarda de relax, ombra i aigua fresca. Es el millor tractament per aquesta temperatura.

I finalment, hem decidit que demà marxarem cap a la fresca: Sierra Nevada.

Quan vam iniciar el viatge al mes de març, al passar per Granada, a la zona de Sierra Nevada feia molt fred i estava nevant, motiu pel qual ho vam deixar per al final, per a la tornada. Ara crec que hi estarem molt bé.

Dia 20 de maig 2022

Avui ha estat un mati de recollida i neteja, hem deixat Santa Elena i hem posat direcció a Sierra Nevada.

Durant el desplaçament, hem arribat a 37,5 graus de temperatura. Tinc la sensació de estar fugint literalment d’aquesta onada de calor, molt difícil de tolerar.

I hem aprofitat per parar a l’entrada de Granada on li fem un bon bany a la furgo en un auto-rentat. Ens ha quedat com a nova!!!

I hem continuat cap a Sierra Nevada. De lluny és difícil de veure clarament la serra perquè l’aire està empolsinat. Intueixes la grandària però no ens hem fet una idea clara fins que hi hem arribat.

Ens hem aturat al Centre d’Informació de Visitants on ens han recomanat una sèrie d’excursions a peu i en bici.

Hi ha poca neu i amb un color rosat, terrós, del darrer episodi de calima.

Després ens ha tocat fer recerca: Nosaltres estem en el programa “Home-Exchange” d’intercanvi de cases, i amb els punts que tenim per deixar casa nostra, a canvi, aquests 4 dies ens hi estarem a un apartament al bell mig de Sierra Nevada.

L’hem trobat sense massa dificultat i hem pogut aparcar bé la furgo a la mateixa porta de l’edifici.

El que ens ha sorprès és el fred que feia! Veníem dels 37 graus i hem passat a 17!!! Així que hem encès les estufes i una petita llar de foc elèctrica.

Hem sortit a conèixer l’entorn que te poc encant sense neu, com el que tenen totes les estacions d’esquí i, a més, al ser temporada baixa, hi ha pocs serveis oberts: una pizzeria, un super, una farmàcia i para de comptar!!! Però segur que en tindrem prou!!!

Ja es tard i avui toca provar aquest llit, nou per a nosaltres.

21 de maig 2022

Els plans que hem fet per avui son pujar amb la furgo fins a l’Alberg Universitari (que és el lloc màxim on es pot pujar amb vehicle) i des d’allà fer un tram de camí del Veleta a peu. No portem equipament de neu, per tant, la intenció és fer el tram que puguem fer caminant sense riscos.

Però no comptàvem amb el vent. Literalment allà a dalt el vent era tan fort que se’ns enduia. Ràpidament hem fet un canvi de plans i des del Mirador de la Hoya, ens hem arribat fins al Mirador Monte Ahí de cara (quin nom tan curiós!) i el vent se’ns emportava, així que baixem per una carretera estreta plena de cirerers, nogueres i castanyers i anem directes a fer la via verda del Tramvia (14 km. i 650 de desnivell) que surt des de Güíjar-Sierra (La Fabriquilla)  i segueix una part important del riu Genil, del qual no deixes de sentir el soroll del aigua, (amb un cabal important), i de veure el riu d’a prop en tot el recorregut fins a l’Embassament de los Canales.

I què hi feia aquí un tramvia? Doncs és una història curiosa. El Duc San Pedro de Galatino havia fet construir un Hotel aquí, en un tram del Genil, (encara existeix com Hotel del Duque, tot i que ara és un seminari) i un altre hotel a Granada capital i, pensant, pensant, se li va ocórrer un projecte de promoció turística que consistia en construir un tramvia que anés d’un hotel a l’altre, amb diferents parades a llocs emblemàtics de Sierra Nevada.

L’obra es va iniciar al 1921 i va anar connectant paulatinament i en diferents fases Granada, Güéjar-Sierra, Maitena i, finalment al 1947 va arribar fins al Barranco de San Juan.

Va ser un tramvia amb un trajecte “accidentat” perquè creuava túnels, anava per crestes de muntanya i passava per sobre de 20 ponts.

El fet de ser un transport col·lectiu, va generar riquesa al coincidir amb l’interès pel lleure de muntanya, tot i que també va ajudar al transport de passatgers i a la mineria.

El darrer viatge el va fer al 1.974. Després d’aquesta data, part del material es va retirar, les estacions es van abandonar, un tram va servir per eixamplar la carretera i, la part que anava de la Fabriquilla a Maitena és la que es va transformar en via verda, per la que hem caminat nosaltres avui i on conflueixen el riu Maitena i el riu Genil.   

I , com que se’ns havia fet molt tard amb el canvi de plans del mati, hem dinat gairebé al final de la via verda a Casa Chiquito. La veritat és que el lloc ens ha sorprès. Pensàvem que era un “merendero”, i ens han ofert un txuleton de vaca de raça “pajuna”. El cambrer ens ha explicat que aquestes vaques estan molt treballades perquè l’entorn és molt muntanyós i no tenen pastures en pla. Possiblement no és tan tendre com el txuleton basc però estava boníssima. Això ens ha donat forces per acabar el recorregut fins al embassament de los Canales on teníem la Kalma.

22 maig 2022

Avui hem fet una excursió preciosa a Los Lavaderos de la Reina. És una excursió que surt des de Güéjar-Sierra però des d’aquí encara has de fer un bon tram per camí de muntanya per arribar al pàrquing del inici de la ruta.

Hi ha 3 pàrquings i nosaltres hem aparcat només arribar en el primer que hem trobat, cosa de la que ens hem penedit al final de l’excursió quan ja estàvem molt cansats.

I hem començat alegres, pensant que trobaríem poca gent, i sense pensar que era diumenge.

Hem pujat acompanyats però la vista que es veu tot pujant no te preu: el Mulhacén i el Veleta tan a prop i en un dia cada cop més clar!!!!  Impressionant.

De camí a la cascada, hem tocat neu (que semblava cola-cao) tota plena de les restes de l’episodi de calima, però quan hem arribat a la cascada, et quedes amb la boca  oberta.

Tot al teu voltant és aigua: a la cascada, per suposat, que després es converteix en reguerons que baixen muntanya verda avall, d’una bellesa que impressiona. No saps on posar els peus, perquè tot és moll, però tant és mullar-te, perquè el que vols és veure més i més verd i més i més aigua.

Ha estat una experiència magnífica. Hem dinat prop de la cascada, sobre l’herba.

I hem iniciat el camí de tornada que se’ns ha fet llarg (18 km, amb 661 de desnivell) però ha quedat compensat perquè el cel s’anava aclarint i encara t’impacta més la grandària de les muntanyes que t’acompanyen.

En arribar a l’apartament, una dutxa i descans, però les imatges del impacte del dia encara estaven dins nostre.   

23 de maig 2022

Avui ha estat un dia de relax per a recuperar-nos una mica i poder gaudir demà un altre cop de la natura. El vent sembla que finalment ha parat i la nostra previsió és pujar el tros que puguem del Veleta.

Aprofitem el mati per preparar les rutes d’aquests propers dies de viatge (que ja seran els últims) i després de dinar aprofitem per emplenar la nevera. Dia curt i tranquil.

24 de maig 2022

Avui ens hem llevat d’hora perquè teníem moltes ganes de fer el què hem fet: Pujar al Veleta!!

Des d’aquí on som, a l’apartament Montes Blancos de l’estació d’esquí, hem d’anar en cotxe una petita estona per arribar al pàrquing de la Hoya de la Mora.

Un cop aquí, com estem fora de temporada, no tenim cap problema per aparcar i, allà mateix, ja surt la ruta.

És tota ascendent i no te pèrdua. Un tram ben llarg és per camí de pedra, veient la neu al teu voltant, però ha arribat un moment, ja gairebé al final, que el camí era la neu. Tot i anar sense grampons es caminava molt bé, fins que ha començat el gel i aquí si que calia anar en compte.

Avui feia molt bon dia, amb un sol radiant, però a dalt feia un aire molt fred. En Miquel és un campió i ha arribat fins a la punta de dalt de tot (ha fet el cim!!) i a mi m’ha faltat molt poquet perquè de tan fred que tenia, les mans gelades i els peus mullats, no podia donar un pas més amb certa seguretat. Tot i així, hem superat plegats els nostres més de 3.000 m. d’alçada junts!!!

Estem molt contents perquè ens feia molta il·lusió i ens ha fet un dia esplèndid.

Jo, tot baixant, anava parlant amb una parella de jubilats francesos que també feia dos mesos que rondaven per Andalusia amb una camper que es van comprar en jubilar-se. Es que només pensem en fer voltes pel mon!!

Avui, ben satisfets, arribem a l’apartament on una dutxa ens ha recuperat del cansament. I, de regal, una cabra de muntanya ens estava esperant a la porta.

25 de maig 2022

Hem descansat bé de la ruta d’ahir al cim del Veleta i, ben d’hora, ja hem recollit l’apartament, i ja tornàvem a estar a la furgo i en marxa!

Avui ens fa un dia esplèndid de cel blau sense núvols però amb 6 graus de temperatura, que va pujant a mesura que ens anem allunyant de Sierra Nevada amb pena i sensació d’haver estat dins d’una bombolla de pau i natura espectacular i pràcticament sols, sense ningú.

Marxem veien Sierra Nevada i els 3 pics el Mulhacén, l’ Alcazaba i el Veleta. Ens els emportem amb nosaltres i mai se’ns oblidaran.

Avui portem (també a les cames) el regust de la magnifica excursió d’ahir però, per tal de mantenir la forma i evitar dolor muscular, hem anat a fer la ruta de los Cahorros que ens havien recomanat molt.

I com hem rigut!!!!. Era com un joc de pistes vorejant el riu Monachil!!! Hem hagut de passar amb el cul a terra, ajupits a la gatzoneta, arrapats a la roca, creuar 3 ponts penjats sobre el riu: una aventura!

Suposo que si el riu va mes baix, pots passar millor, però va ben ple de l’aigua del desgel i ha estat divertit.

El camí segueix pel congost fins a una central elèctrica rehabilitada al 1.991 però que sembla en desús. Hem carregat cantimplores a la Fuente de las Chorreras i sort hem tingut, perquè el que no ens esperàvem era la tornada.

El camí ha començat a pujar per una zona de roca, aspre i sense arbres, i cada cop mes amunt fins que, quan semblava que no podíem mes, hem vist el poblet de Monachil a baix als nostres peus i hem començat a baixar entre “cortijos” i granges.

Hem arribat destrossats al poble i hem fet un mos al Laurel.

Tot seguit marxem cap a Granada i aprofitem per anar al super i per comprar oli per la bici d’en Miquel.

I ja canviem de província. Deixem Granada i entrem a Almeria.

Hem anat cap a Vélez Rubio on es veu clarament el canvi de paisatge. Hem passat del verd de Granada i el vermell de les “cases-cueva”, a la pedra deserta de la Sierra de Maria i los Vélez.

Volem visitar el Vélez Rubio i el Vélez Blanco i el park4night ens indica un lloc agrícola on dormir i allà que hem anat.

Avui es veu que es el dia de les sorpreses.

Aquest lloc està ben lluny de tot i es diu Rec-on project Spain.

Ens rep una noia polonesa, que es diu Paulina, i ens presenta l’espai.

Son una parella que es dediquen a fer art-reciclatge i van comprar uns estables i els han convertit en diferents espais: cafeteria, dutxes, sala de treball, l’hort i un tros de camp on pots passar la nit amb la furgo. Tot molt alternatiu.

Estàvem tan cansats que no hem fet vida social i abans de les 22h estàvem dormint.

26 de maig 2022

Hem marxat del eco-càmping després que ens han convidat a cafè i te comunitari amb els altres hostes, tots anglesos.

També ens han fet algunes recomanacions de restaurants.

Hem anat cap a Vélez Rubio, un poblet discretament senyorial amb cases antigues, blasonades, ben conservades i una església barroca enorme. És del segle XVIII i, curiosament, el retaule està llaurat en fusta, fugint dels daurats habituals del barroc.

Després de fer un passeig, hem marxat cap a Vélez Blanco, directament a veure l’enorme castell situat a 1.000 m. d’alçada que, a mes, te una història curiosa.

Aquest castell el va fer construir Don Pedro Fajardo Chacón a finals del segle XVI. Aquest Marques volia representar la noblesa castellana, propera a la Corona, per perpetuar els vells drets i privilegis.

Però com no aconseguia tenir fills i veia trontollar els seu pla, va rebutjar la seva dona i es va tornar a casar amb Doña Mencia de la Cueva, una important aristòcrata que li va donar el seu primer descendent. Van viure al castell totes les generacions següents, fins al segle XVII. Tot i que, amb certa irregularitat,  es va anar ocupant també fins al segle XIX, però llavors el castell va ser espoliat fins que, l’any 1.907, un col·leccionista francès va comprar tot un seguit d’obres, capitells i peces de marbre que es van exposar a París i, mes tard, van quedar al Museu Metropolità de Nova York. L’exposició d’avui que parlava de la història del castell, es lamentava de que això és un exemple de “les grandeses i les misèries del patrimoni espanyol” i hem sembla una frase trista però molt encertada.

I la història no acaba aquí. Es veu que durant el segle XX, a les acaballes del castell, hi van viure veïns del poble i fins i tot rodamons moment en que va desaparèixer lo poc que quedava. Al 1.984 es va fer càrrec de la situació la Conselleria de Cultura andalusa que està treballant per a retornar-li al castell la grandesa del seu passat.

Val molt la pena la visita.

Després hem anat a fer una volta pel poble i hem trobat un munt de fonts i flors i un avi savi, davant de la Font de la núvia, que ens ha explicat que lo més important de Vélez Blanco no és el castell, sinó l’aigua!! I es una reflexió important en mig d’aquesta seca Serra de Maria i los Vélez que te una bellesa diferent. De passada, també ens ha dit que hi ha una tradició al poble que diu que les noies que beuen d’aquesta font, l’any següent es casen!!! He baixat ràpidament a beure per si de cas. Mai se sap…

I després hem anat a un gastrobar, un dels llocs que ens havia recomanat aquest mati el noi de l’eco-càmping on hem dormit…i quan estàvem per la meitat, han aparegut ells a dinar. Es a dir que hem fet cafè al mati i gairebé hem dinat plegats.

A la tarda hem pogut lligar la visita a la Cueva de los Letreros per demà a les 10h i després de mirar els aparcaments suggerits, hem anat a un càmping on estàvem  nosaltres i uns altres hostes, apart de la multitud d’ocells.

Hem aprofitat també per a fer una rentadora…i descansar al sol d’aquesta terra, ara que es pot fer, inclús amb jersei.

27 de maig de 2022

Avui anem a veure la Cueva de los Letreros, sortint de Vélez Blanco. La guia ens ha portat fins dalt de tot i, malgrat la impactant calor que ja feia a les 10 del mati, ens ho ha explicat tot fil per randa.

Estem en una petita balma rocosa i ens explica que, després de diversos estudis arqueològics, han conclòs que aquesta balma podia ser un lloc de culte o santuari perquè els estris de vida quotidiana els troben mes lluny, a pocs kilòmetres mes avall, al Cerro de las Canteras on troben eines de sílex i ceràmica que estan al Museu de Vélez.

Les imatges que ens mostra son del Neolític, fa uns 5000 anys aproximadament.

Aquesta cova i d’altres properes, juntament amb les de la zona de Llevant i les de mes al nord, formen l’Arc rupestre mediterrani.

Les pintures les feien amb òxid de ferro barrejat amb greix d’animal i, per a pintar, utilitzaven els dits, plomes, o alguna fusta. Les imatges que veiem es presten a moltes interpretacions, totes elles des del nostre punt de vista actual, es clar. Hi ha cabres, un personatge disfressat de cabra, escenes de cassa i multitud de simbologia.

Un d’aquests símbols crida l’atenció per tenir els braços per sobre del cap. Al preguntar-li a la guia si podia ser una inspiració de l’Indalo, símbol d’Almeria, ens explica la següent història:

Jesús Pérez de Perceval era un arqueòleg d’Almeria que també era escultor i pintor. Juntament amb altres pintors, i inspirat per la llum de les pintures de Sorolla, va crear el moviment de “pintores de la luz”. Amb motiu d’una exposició, on els van demanar un símbol que els identifiques, en Jesus de Perceval va fer l’esquemàtic símbol de l’Indalo, després de veure la cueva de los letreros i d’altres coves. Aquest moviment es va anomenar “moviment indaliano de la llum” i mes tard, aquesta imatge de l’Indalo identificaria Almeria.

Tot acabant la visita, la guia ens ha recomanat veure el Jardí Botànic del poblet de Maria, i allà que hem anat!

El jardí està configurat en 3 parts que s’han de fer caminant, rodejats de flors i aromes diversos. La part mes baixa hi ha hort, flors i plantes aromàtiques i medicinals. Descobreixo el Celindo que es una flor blanca amb un aroma molt similar al gessamí però mes suau.

A la part del mig i a dalt de tot hi ha més planta de bosc i arbrat, vegetació natural de la zona, diferents tipus de pins i flors de muntanya, però tot molt ben cuidat. Aquí descobreixo una flor blanca preciosa que es diu Gamon que es com una branca blanca alta plena de flors, que se sembla a la tradicional vara de Sant Josep.

Ha estat una visita molt agradable.

I sortim del PN de Maria i los Vélez i el paisatge es torna totalment pla amb carreteres de rectes inacabables per l’ A- 317 que ens porta per entre camps de cultiu immensos i a enllaçar amb la A-330 que passa per Huescar.

I portem una bona estona buscant una ombra on poder parar a dinar i això es tan pla que no hi ha manera! Finalment dinem sota uns arbres a l’entrada de un poblet que es diu Fàtima.

I seguim fins a  Castril, un curiós poble atrapat entre 2 muntanyes al Parc Natural de la Sierra de Castril, que ja forma part de la Sierra de Segura, Cazorla i las Villas.

Fem un passeig pel poble i ens quedem amb la boca oberta: Tot és ple de geranis, les parets, les cases, les baranes, les places… tot son flors, és preciós!

Ara mateix son les 17h de la tarda i el Centre d’informació no obre fins les 18h, així que anem a fer un cafè i, en aquest espai de temps, ens n’assabentem de moltes coses d’aquest poble.

Resulta que durant la darrera etapa política d’esquerres a Andalusia, l’escriptor portuguès Saramago va ajudar a desenvolupar el poble pel que fa a esdeveniments culturals i promoció de tradicions autòctones com el vidre bufat, entre d’altres aspectes. Era un poble que “bullia” a nivell cultural.

Així entre parèntesi dir que aquest amor de Saramago per  Castril no era casual, ja que va estar casat amb Pilar del Rio, una escriptora i traductora filla d’aquest poble.

Però com ha repercutit el canvi polític en aquesta zona?  Doncs segons ens expliquen, acabant amb moltes d’aquestes iniciatives, traient escultures, posant preu a les excursions a la natura i moltes coses mes…i posant el poble molt ple de flors!

Perplexos amb aquesta informació, ens dirigim a la Oficina d’Informació on ens recomanen diverses excursions per a fer aquests propers dies i ens anima a fer la pujada a la Peña de Castril que va ser un castell àrab fins a la reconquesta. I si, ens cobra l’excursió que farem demà i la pujada al castell que farem ara mateix.

Però ha valgut la pena, des de dalt del castell la vista es espectacular. Estem a mes de 120m. d’alçada sentint el soroll del riu Castril a una banda,  veient la vega a l’altra i en front la presa de l’embassament del Portillo. Espectacular.

28 de maig 2022

Aquest matí l’embassament del Portillo està preciós, en calma i transparent i anem cap a la sortida de la caminada de la Cerrada del riu Castril que comença en una petita rambla verda plena d’arbres diversos que dona una gran frescor a l’ambient.

La ruta és una passarel·la de fusta que voreja el riu que baixa molt ple d’aigua del desglaç. A l’altra banda hi ha una gran roca, erosionada per l’aigua i  aprofitada pels ocells per a fer els seus nius. És una ruta curta però te el seu encant amb un pont penjat i un túnel. La tornada es fa pujant per unes escales que et tornen a dur al centre del poble.

A la tarda hem descansat. El cel s’està enfosquint i se senten trons. A veure si ens canvi a el temps?. Ara ja ens queden pocs dies. Caldrà aprofitar-los al màxim

Dia 29 de maig 2022

Després d’un bon esmorzar mirant les esplanades d’oliveres, hem fet via cap al Bosc encantat de les Figueres i realment era una zona on l’aigua havia fet la seva màgia amb els troncs i les  branques, i semblava que t’haguessis traslladat a l’interior d’un conte de fades. Si haguessin sortit nans o dones d’aigua per allà en mig, no ens haguéssim estranyat.

Es una zona preciosa.

Hem pujat una mica el camí buscant l’origen de l’aigua i ens hem trobat un congost amb un petit gorg però no podia ser que tanta bellesa sortís només d’allà.

Com el camí quedava tallat i no podíem seguir, hem anat seguint el riu que, en uns mapes es diu Guadalentin, i en altres el paratge de Peralta, que es una zona de pesca.

L’aigua era transparent i lluminosa i en Miquel no ha resistit la temptació de banyar-se.

Després, ja de tornada, al passar per l’Embassament de la Bolera, hem vist una petita terrassa sobre l’aigua i hem baixat a tafanejar: hem acabat menjant una tapa de llom de cérvol, deliciós! Però la vista encara era millor: es veien els cérvols a l’altra banda de l’embassament. Vius i preciosos!!. Crec que no en menjaré mai mes.

Avui, migdiada i tarda de relax, preparant les poques rutes que ens queden per fer.

30 de maig 2022

Avui fem un camí de muntanya des de Castril per a fer una altra excursió d’aigua: El Nacimiento del Rio Castril. Per tal d’arribar a l’inici hem hagut de resseguir tot el Rio que baixa ben ple d’aigua cristallina.

Aquesta zona és de roques kartiques que actuen com esponges que xuclen i retenen l’aigua i la deixen anar a mesura que estan plenes. És molt bonic tot el paratge. En Miquel, com no, s’ha banyat, però jo no he estat capaç de ficar-me del tot de freda que estava. Tan freda, que la sensació era com si et clavessin agulles a la pell. Em venia molt de gust el bany però he sortit de l’aigua a la velocitat de la llum.

A la tarda, després de fer un mos, hem anat a fer el Sendero de la Cerrada de la Magdalena. Aquesta camí és curt i verd i arribes fins a unes parets impressionants que et fan sentir molt petit i formen un congost que et deixa veure per una escletxa les muntanyes de darrera mentre cau l’aigua a un gorg de color verd. Preciós. I l’aigua fredíssima de nou!

I deixem la Sierra de Castril, i sortint del poblet de Pozo Alcón, ja veiem el primer rètol que ens dona la benvinguda a la Sierra de Cazorla, Segura i las Villas i el canvi de paisatge no es fa esperar: tot son extensions d’oliveres. Estem a Jaén, aceituneros altivos, com deia el poeta.

Pugem el port de Tiscar i parem a veure la Cueva del Agua i ens ha sorprès aquest reco de món: l’entrada que es un túnel-cova i, després, la cova pròpiament dita. Te cascades i formacions d’estalactites i estalagmites…a mes dels diferents rams de flors, espelmes i mil coses que els devots li han deixat a la verge que és el motiu principal d’aquest lloc tan curiós.

La història que ens han explicat diu que, durant l’època de la Reconquesta, aquesta verge se li va aparèixer a un cabdill àrab i aquest, enfadat, la va trencar llençant-li a l’infant Don Pedro, que seria qui després es faria amb la zona.

Es veu que te molts fidels aquesta verge i nosaltres ni la coneixíem.

Pugem a peu al santuari de Tisnar on no hi ha ningú excepte un gosset escandalós. L’església es oberta i allà que anem a tafanejat. Dins ens trobem 3 gossos més, una senyora arreglant les flors de la capella i un senyor xerraire que ens convida a dormir on ha deixat la seva caravana…xerrava tant que hem anat a dormir a una àrea de caravanes a Quesada, compartida amb els addictes a la petanca.

31 de maig 2022

Hem dormit molt tranquils i hem posat direcció a Cazorla però hem vist que a 25 km està el naixement del Guadalquivir i allà que hem anat. El camí era de muntanya i la veritat es que l’origen del Rio es… minúscul. Jo imaginava la gran cascada i es un origen ben discret. Podem imaginar que aquest rajolinet serà després un gran riu navegable que es veurà nodrit per molts altres rius afluents… però ara i aquí, un rajolí!

Hem parat després al punt d’observació d’aus del camí “el Chorro” i ens trobem un grup de joves escalant. Son de la Junta d’Andalusia (Medi Ambient) i de la Universitat de Jaén i estant intervenint als nius de voltors, on estan anellant els pollets per a seguir-los la pista. Molt curiós.

I després de veure un bon llangardaix, esquirols, cérvols i milions d’oliveres (fins que se’t perd la vista), hem començant a pujar el Puerto de las Palomas per la A-319 i veiem com desapareixen les oliveres que ens han acompanyat per tot Jaén i que semblen brodades a la terra. Ara ens endinsem en zona de bosc. Es l’inici de la Sierra de Cazorla.

Al baixar del Puerto de las Palomas parem a una zona recreativa i molt verda i fem un mos al Fresquito.

I ens arribem a la Torre del vinagre que es el punt d’informació per a visitants de la Sierra de Cazorla. Ens han recomanat algunes excursions a peu que sens dubte aprofitarem per a fer.

En sortir del punt d’informació, hem anat a veure una immensa sequoia que tenen.

Hem seguit ruta i, de seguida, ens trobem amb l’Embassament del Tranco que veiem àmpliament des del Mirador Fèlix Rodríguez de la Fuente. L’embassament està molt baix d’aigua i, de Bujaraiza, que es el nom del poble que van cobrir d’aigua per a fer l’Embassament, es veu el castell dalt d’una illeta però que ara es zona verda perquè l’aigua no arriba a cobrir-lo. Crec que ha tingut millors temps.

Hem acabat de fer aquesta carretera tan boscosa fins al poblet d’Hornos on la visita sota una calor abrasadora se’ns ha fet insostenible, tot i que es un lloc encantador.

I hem arribat a Pontones al Secadero de jamones de la Sierra on a l’exterior te un espai precios per autocaravanes. Ens rep un señor darrera un taulell ben sortit de pernil, formatge, embotits de cérvols, olis de la zona, vins… però no només això! També ven els seus llibres i resulta que es un erudit en la història de la zona.

Ens ha deixat garratibats amb la història del espoli d’ arbres que els van fer per a construir els vaixells de la batalla de les Navàs de Tolosa i que va deixar la serra pelada… entre d’altres històries.

Hem fet un bon passeig a una zona de pedres amb formes estranyes amb una posta de sol preciosa. La nit ha estat deliciosa de silenci, només trencat per les òlives

1 de juny 2022

El senyor de l’assecador ens ensenya la immensa sala on assequen els pernils i ens explica tot el procediment de assecat tenint en compte la meteorologia, la humitat, els canvis primaverals, etc. Es molt interessant veure com suen diferent els pernils de porcs alimentats amb castanyes o glans, per exemple.

Hem comprat algunes coses per provar (pernil, formatge, embotit de cérvol…) i també comprem el seu llibre a veure si es tan interessant com ho ha sigut la seva conversa.

I hem marxat cap al naixement del Riu Segura travessant un bosc immens i, quan hem arribat allà, ha resultat molt curiós perquè del no res, d’un forat fet a la terra, brolla l’aigua tranquil·lament formant una petita llacuna que ja baixa a xorro cap al llit del riu que serà el riu Segura que regarà tota l’horta murciana.

Després hem anat a l’inici de l’excursió d’avui al Bosc de las acebeas fins al Navalperal

Caminem a través d’un bosc de Freixes, alzines, pins…però lo que mes crida l’atenció son els enormes “acebos” (Grèvol, en català, aquell arbre que fa les boletes vermelles que tant ens agraden per guarnir el Nadal). Això es el que dona nom a l’excursió: las acebeas, i pugem fins al Navalperal de 1.638 metres d’alçada i des d’on hi ha una magnifica perspectiva de tota la Sierra de Cazorla. Un plaer.

A la punta del Navalperal hi ha una caseta de vigilància contra incendis, amb un guarda força avorrit, afortunadament.

De tornada, a l’ombra, hem fet el mos del migdia i hem anat cap a Segura de la Sierra per a visitar el magnífic castell, que alberga un petit espai dedicat a l’obra de Jorge Manrique.

I passem per Siles l’últim poble d’Andalusia. Es el darrer poblet de Jaén que travessem i ara anem direcció al Parc Natural de los Calares del Mundo y de la Sima.

Passem doncs a la província d’Albacete que ja es comunitat de Castilla-La Mancha i en aquest moment acabaria la nostra aventura de 80 dies per Andalusia.

Però volem també aprofitar aquests últims dies per explorar aquesta zona abans de fer el camí de tornada cap a casa.

I ja hem posat direcció al càmping Rio Tus, on volem passar els darrers dies del nostre viatge, però al Google Maps li ha resultat massa fàcil l’arribada i ens l’ha volgut complicar per a donar-li més emoció encara als darrers dies: ens ha portat per uns camins infernals!.

Sort que teníem el contacte del noi del càmping, en Carlos, que ens ha ajudat a sortir del bosc on ens havíem ficat.

Hem arribat al càmping passades les 22h amb sensació de “he tocat terra!!!!” Però ens han acollit molt bé.

Hem sopat i dormit mes que tranquils després de l’aventura.

2 de juny de 2022

Aquest càmping es completament nou i està tot com si ho estrenessis i posat amb molta gracia.

En Carlos ja ens ha donat excursions per a fer, però avui ens ve de gust descansar sota l’ombra dels pollancres (…i aquests ens han explicat que no tenen pol·len), després d’haver fet neteja de la furgo.

Estem rodejats d’un ramat de vaques i unes muntanyes ben altes que aviat explorarem.

3 de juny 2022

Després d’esmorzar hem anat a comprar pa i fruita a Los Giles una aldea petita prop del càmping i després hem anat d’excursió seguint el riu Tus i fins a arribar a la Cañada del Avellano, una esplanada on antigament la gent venia amb el burro fins aquí i carregaven algunes d’aquestes pedres que, per les seves característiques (no pesa, es refractària, es pot adaptar lleugerament…) era ideal per a fer les tapes dels forns de pedra en els que coïen a l’exterior de les cases.

L’excursió es maca perquè sempre t’acompanya el riu, però es bastant exigent, només dir que hi ha una pujada que li diuen “Sendero del diablo” i un tram que has de fer penjat amb cadenes.

Però al final ens hem aturat al costat del riu a descansar, ens hem banyat, (aquesta no estava tan freda),  hem fet un mos i hem pogut iniciar el camí de tornada!!

Hem arribat cansats al càmping i ens hem pres una cervesa que tenia tots els gustos. Una bona recompensa!

Ara toca dutxa, un bon sopar i un bon descans.

4 de juny 2022

La veritat es que aquí només se senten els ocells i els esquellots d’algunes vaques. Es molt tranquil aquest indret del parc Natural de los Calares del Rio Mundo i la Sima, es com un gran circ de muntanyes i arbres i les aldees minúscules disseminades de gota en gota.

Avui es el nostre últim dia. En Miquel ha sortit amb la bici una estona i jo estic per aquí llegint i prenent el sol de juny que es molt agradable.

Hem d’acabar de gaudir aquest petit paradís perquè demà a primera hora del matí començarem a fer la tornada cap a casa… per tal de començar a preparar la propera escapada, el següent viatge…

Aqui està la nostra » volta per Andalusia en 80 dies» amb la camper que acaba avui després de 80 dies de viatge i més de 7.200 kilòmetres de recorregut

Hem vist moltíssimes coses, però segur que ens han quedat encara moltes per veure, serà en un altre moment.

Ha estat un viatge ple de sorpreses. Tot i que el dúiem preparat, el viatge en si mateix ens ha fet canviar moltes coses, afegir llocs que ens han recomanat, explorar senders que ens han cridat l’atenció… Ha estat molt ric i divers.

Les grans ciutats com Sevilla amb la Feria de Abril; Còrdova amb la seva bellesa mestissa; o Granada amb el seu aire gitano i intel·lectual tan especial, son sorprenents, però no ens han sorprès més que la bellesa de les dunes de Huelva, l’elegància de Jerez, la majestuositat de Sierra Nevada, o tants i tants altres llocs.

Si em veies obligada a triar una sola cosa de tot el que he vist, senzillament, no podria. Queden també en el nostre imaginari coses com:

• l’aroma de tarongina de molts carrers que t’impregna els sentits,
• el soroll de l’aigua a tants llocs on nosaltres mai haguéssim imaginat aquells rius i cascades,
• la Història de cada lloc i les petites històries que molta gent ens ha anat explicant a cada pas. Nomes calia escoltar. 
• els porcs lliures que donen una carn deliciosa i altrament ben cuinada
• el misteri de les deveses amb les seves extensions i silenci.
• La seva gent amable i generosa, de caràcter alegre i espontani.

Costa dir adéu quan estimes i això ens ha passat amb Andalusia.

Com deia abans, ara ens queda la tasca de preparar la propera escapada, el següent viatge… que serà una mica més lluny.  

Alguns dels llocs on hem dormit amb la furgo:  

Fins la propera!