La Tranpirenàica, tal com el seu nom indica és una ruta de muntanya que travessa els Pirineus, en tota la seva longitud, des d’un extrem a l’altre, d’Est a Oest.
Es pot començar al Cap de Creus i arribar fins al Cabo Higuer a Hondarribia o just a l’inrevés. És una ruta llarga: te uns 810 Km. de llarg i uns 78.000 m. de desnivell acumulat i es pot fer a peu, en cotxe, en btt, o a l’estil de cadascú.
Nosaltres ens agafem a la darrera opció: a la nostra manera! A més, com que la part del Pirineu català ens la coneixem molt perquè el tenim a prop, hem decidit començar per la zona aragonesa que ens coneixem menys, i d’aquí cap a Hondarribia, fent entrades cap a la part francesa.
Hem preparat la nostra ruta amb el consells d’uns quants amics ciclistes, caminaires i “furgoneters” que ja l’han fet. A Internet és fàcil trobar les etapes ja preparades, però nosaltres ens hem fet algunes variacions i ens proposem començar la ruta al poblet de Plan que em fa molta gràcia conèixer.
Abans de sortir, ha tocat netejar la furgo a fons ja que, des que va tornar en vaixell de Sud-Amèrica, ha estat al taller per a una bona revisió. Ho preparem tot, carreguem la bicicleta d’en Miquel que farà alguns trams rodant-la i, la resta, tenim previst fer-los a peu i per camins o carretera… veurem el que surt de tot això.
Viatjant en furgo no ens preocupa massa els llocs on dormir o menjar, perquè portem la casa a sobre, motiu pel qual, tenim més llibertat de moviment. Aquí a Espanya anem seguint l’app Park4night que ens resulta molt útil.
El nostre objectiu en cap cas és esportiu. No volem batre cap record, però si GAUDIR. Volem gaudir de la natura amb respecte i de les experiències que el dia a dia ens vagi oferint, de la gent que trobem, dels paisatges.
Així que, endavant!
03/09/23
No ha estat fàcil posar la bici d’en Miquel a la bodega de la furgo, aquesta és una bici tipus gravel i te el manillar diferent a la BTT. Això ens ha endarrerit una mica.
Ens posem en ruta passant per Agramunt, Artesa de Segre (on parem a dinar), Tremp, Pobla de Segur i Pont de Suert, tot això ja molt conegut i trepitjat per nosaltres.
Des d’aquí, posem direcció a Castejón de Sos per la N-260 i cap al Valle de Isebana. Ja estem a l’Aragó.
Pugem fins al coll de l’Espina a 1.407 m. des d’on es veuen unes muntanyes ben verdes i, darrera, s’intueix l’imponent Aneto.
Arribem a Castejón i ens n’assabentem que ha caigut una bona tempesta la nit abans. De poc ens ha anat, doncs, però els prats es veuen ben nets i verds.
Ens instal·lem a l’àrea de caravanes del poble i sortim a fer una passejada.
04/09/23
Ha estat una nit fresca que ens ha fet baixar l’edredó del lloc on estava ben guardat.
Avui ens proposem anar a Plan per una pista de muntanya.
Sortim de Castejón direcció Benasque, agafem la carretera que va a Chia i allà, sortint a la dreta, hi ha l’inici del camí que va a Plan i que ens ofereix uns magnífics paisatges de la vall de Benasque i travessa el Parc Natural de Posets Maladeta, tot i que el cel està enteranyinat.
Arribem al Puerto de Sahun de de 2.018 m. i iniciem el descens entre avets, vaques i vedells.
Aquesta part del camí està mes planera i en procés d’arranjament.
Arribem al Mirador de la Riba de 1.254 m, que ofereix una vista complerta dels 3 poblets del Valle de Chistau ( Plan, Sant Juan de Plan i Chisten o Gistain).
En arribar a Plan, ens n’adonem que la experiència de la Caravana de Mujeres, que va tenir lloc al 1985, va marcar i molt la vida del poble. De un petit poble ramader a punt de desaparèixer, ara és un llogaret turístic, molt ben posat, orgullós de la seva llengua i les seves tradicions.
Hem fet un bon passeig pels seus carrers ben cuidats.
Després visitem San Chuan de Plan (com ho escriuen aquí). Això i coses com “para cuenta” (ves en compte) o “escomencipiar”(començar) m’han fet pensar molt en coses que deia la meva “yaya” Teresa de Huerto (a la província d’Osca)
Aquí a San Chuan de Plan tenen una curiosa història de solidaritat (tipus Fuenteovejuna, però per altres motius) en la que el poble sencer va matar el Sr. Feudal que abusava de la gent del poble en tots els sentits. Diu que encara ara, quan preguen a l’església, demanen a Deu que els lliuri de persones com ell. No ho vam comprovar.
A part de certes similituds del llenguatge amb el català, tenen també la tradició de baixar de la muntanya troncs encesos amb foc per a celebrar la nit de Sant Joan. Tenim mes coses en comú de les que segurament pensem.
Dinem i descansem una estona a l’ombra, prop del riu Cinqueta, afluent del Cinca.
I posem direcció a Gistain, el 3r poblet de la vall del Chistau, molt semblant als altres tres, amb cases de pedra, esglésies romàniques i sostres de pissarra preparats per a la neu.
Després anem fins al Pont Pecadó on, des d’una alçada de 50 m sobre el Rio Cinqueta és des d’on llençaven a la gent convicta i pecadora uns segles enrere. Una manera ràpida de fer justícia.
05/09
L’excursió a peu que hem fet avui jo la qualificaria de gran caminada. Hem pujat fins al Ibon de Plan (Ibon vol dir llac aquí a l’Arago).
La ruta ha estat de gairebé 14 km, però amb un desnivell de 900 m. i, tot i que algun tram ha costat un esforç extra, ha valgut molt la pena.
A la tarda hem anat al càmping el Forcallo, on em conegut a Rodrigo un gran viatger, amb qui hem estat intercanviant experiències.
06/09
Avui hem fet una altra excursió, aquest cop a l’Ibon de Millanes. La ruta ha estat de 14 km i gairebé 800 de desnivell, a l’ombra d’unes muntanyes que els diuen las Espadas.
Quan hem arribat, ens hem trobat amb una presa d’aigua cristallina i rodejada de muntanyes.
Estàvem cansats i acalorats, així que ens hem donat un bany fantàstic.
La baixada ha estat mes ràpida i el premi del dia d’avui ha estat que al càmping ens esperaven en Carles i la Lurdes amb la seva furgo. Ha estat un regal genial.
07/09
Avui anem a Saravillo a comprar el formatge del seu nom.
Passem per Bielsa i el Riu Cinca i cap a Loudenvielle passant pel túnel Aragnouet, que ens porta a l’Occitània francesa.
Aquí a Loudenvielle hi ha el llac Genos, immens i en un entorn verd i muntanyós fantàstic. Hem fet el llarg passeig al voltant del llac i hem visitat els entorns esportius que tenen: aquest lloc és centre de pràctica de parapent i de bicicleta de muntanya, de fet, feia poc que s’acabava de fer el Campionat Internacional de descens de muntanya. La copa del món 2023.
Hem aparcat a un àrea de caravanes on hem sopat. Al poble hi havia concert i fins i tot hem pogut veure els focs d’artifici. Hem estat xerrant fins tard però hem descansat molt bé.
08/09
Després d’esmorzar i passar pel supermercat anem cap al llac Oô. La verdíssima carretera que ens hi acosta, passa a prop de una part del GR10.
La ruta que hem fet és senzilla i l’hem gaudit molt. Quan arribes al final, et dona la benvinguda una llarguíssima cascada que cau a un immens llac. Ha estat molt bonic.
Hem fet un mos allà dalt mateix i hem començat el camí de tornada cap a les furgos.
Després, hem posat direcció Arreau i allà hem sopat i dormit al càmping municipal que està molt bé.
09/09
Avui ens hem llevat molt d’hora. En Miquel i el seu germà han sortit amb les bicis cap al Col d’Aspin de 1.489 m. És el seu entrenament per pujar ben aviat al Tourmalet.
Mentrestant, la Lurdes i jo hem esmorzat tranquil·lament, i ens hem regalat una estoneta de conversa, lectura i relax.
A la tarda, hem fer una visita al poblet d’Arreau, tan d’estil francès…
10/09
Després d’esmorzar i recollir, des del poblet d’Arreau hem posat rumb al càmping d’Artigues que està a la base mateix del Tourmalet, ja a la Villa de Bagneres de Bigorre en un entorn molt verd.
Aquí passarem el dia i demà en Miquel i en Carles es proposen l’ascensió al Tourmalet amb les bicis.
Després de dinar hem fet una caminada per la zona del llac i els dos rius que alimenten 3 centrals elèctriques amb les seves aigües braves.
La temperatura ha anat baixant quan s’ha amagat el sol i hem arribat a les furgos una mica enfredorits, però res que no tregui un bon sopar compartit.
11/09
La nit ha estat plujosa i el dia, ben d’hora, pinta fosc però sembla que aguantarà. Després de preparar-se, aquests homes surten cap al Tourmalet.
Però oh!, només sortir, (no havien arribat ni a la porta del càmping) que ens ha caigut un ruixat tan potent, que han hagut de tornar a les furgos. Ha durat poca estona i, ara si, han tornat a marxar.
I han arribat al Tourmalet i, com que no en teníem prou, han pujat fins al Pic du Midi mes de 2800 m.
Han tornat cansats però satisfets i després de dinar han descansat una estona!
A la tarda hem fet una caminada, pujant fins a la cascada per un camí d’avets que va seguint el riu i ja a sopar i a dormir que aquesta nit pinta pluja de nou.
12/09
Avui després del esmorzar, ha vingut el moment dur del comiat: la Lurdes i en Carles marxen, però ens ha quedat un molt bon gust de boca d’aquests dies compartits.
Nosaltres, posem direcció a Luz i la carretera passa de nou pel Tourmalet. Ens hi parem i he pogut observar lo emocionant que resulta pels ciclistes que arriben, després d’un bon esforç. És una gran fita! Hi havia un grup de ciclistes celebrant-ho amb cava i tot… És emocionant també, pels que hem pujat sense bici, veure la il·lusió i les cares de satisfacció que posen per l’objectiu aconseguit.
Visitem una exposició sobre la història del Tour de France i sap greu comprovar que no hi ha ni una sola foto del Tour femení, com si l’esforç de les dones ciclistes no tingues el mateix valor.
Hem parat al poblet de Luz, molt bonic amb el seu castell, l’entorn de muntanya i l’ambient de ciclisme. N’està ple de serveis per a la bici i inclús tenen una placeta amb un cartell que recull tots els colls que es poden fer en la zona, inclòs el Tourmalet, amb els detalls de kilòmetres, desnivells, etc.
Hem aprofitat per anar al supermercat per a reposar existències i cap a Marsous a prop del coll de Aubisque. Ha plogut molt de camí però un cop arribats a lloc, la pluja ens ha respectat bastant. L’ambient que ens envolta és de boires i muntanyes.
Ens hem instal·lat a un càmping molt nou, rodejats de natura i aprofitem per a fer una caminada pel bosc abans de sopar.
13/09
Avui en Miquel ha pujat en bici fins al col de l’Aubisque i quan ha tornat, i havent dinat, hem fet via cap a Laruns, aquest cop parant per anar veient bé les panoràmiques. Al col de Soulor hi ha un equip d’ornitòlegs fent el cens dels ocells migradors que passen per aquí direcció a Espanya i Africà. Des d’àligues fins a orenetes. Ha estat interessant.
Després, carretera de muntanya (a mi m’ha semblat estreta) que no permetia massa velocitat, així que hem gaudit del paisatge.
Ja arribats a Laruns hem fet una caminada per conèixer l’entorn i és increïble la tranquil·litat que es respira en aquests poblets francesos tan elegants
14/09
Avui hem sortit d’hora de Laruns. La carretera que anem seguint ens porta fins al Col de Marie Blanque 1035m tot ple d’esplanades verdíssimes plenes de vaques i de cavalls, de centenars de ciclistes i de de carreteres estretes de muntanya.
Hem arribat fins a Bedous i ens instal·len en un petit càmping de muntanya on estem ben sols, només rodejats d’arbres fruiters i el son de les esquelles de les vaques properes.
A la tarda hem baixat a peu al poble (estem a una mica mes de 2 km) i, a part de visitar-lo, ens hem entretingut amb una exposició sobre la construcció del tros de via de tren que va de Candanchu fins a l’estació de Bedous i que, curiosament, agraeix, amb una placa, la feina feta per part dels espanyols que hi van participar.
Després ens hem trobat amb una família que portaven un bon tou de ceps i que, tot xerrant, ens reivindicaven el seu origen Bearnès, i el seu dret a parlar el seu “dialecte”… què ens explicaran a nosaltres….!
Finalment hem entrat a una casa que ens han recomanat a comprar formatge artesà d’ovella (boníssim) i ja vam emprendre camí de tornada tot fosquejant.
15/09
Avui ens despertem plovent fort, així que esmorzem amb calma perquè els nostres plans per avui s’han anat en orris. Jo havia triat una excursió a peu per fer-la mentre en Miquel pujava en bici al Col Houratate de 1009m., però el Col l’hem fet amb furgo, amb vistes ben remullades a la magnifica vall que es veu o s’intueix, millor dit, des del cim.
El camí travessa el Foret d’Isaux, que es una fageda verdíssima i espessa, amb algun que altre avet, moltes falgueres i molsa. Mentrestant, sembla que el dia va millorant i el camí ens porta al Col de Labay de 1354m
Aquí a França tenen una bona costum pels ciclistes: a les pistes ciclables hi posen uns rètols amb informació de cada tram, a cada kilòmetre t’indica quant et falta per arribar a la final, quin és el percentatge de desnivell d’aquell tram, etc.
El que no et poden indicar és la quantitat de vaques tossudes que aniràs trobant al mig de la carretera.
Després d’aquest tram, una carretera ja mes ample ens porta al Col de la Pierre San Martín de 1.765 m, on hi ha una estació d’esquí i una història ben bonica: es veu que aquesta zona és rica en aigua i pastures que son utilitzades tant la gent de la vall del Roncal, com per la gent de Baretous.
Per tal de no discutir-se per l’ús de les terres i pels llindars de les pastures, els habitants van decidir que, cada 13 de juliol, les autoritats de les dues bandes es trobessin en aquesta pedra marcada amb el numero 262 i renovessin el compromís que denominen de les tres vaques, en el que es lliuren els animals i, a més, posen les mans sobre la pedra i diuen en veu alta tres cops «Pax Avant» que significa «pau d’ara en endavant», renovant, d’aquesta manera, aquest acord de respecte, col·laboració i bona voluntat, que data de fa més de 600 anys.
Ara ja estem al Valle del Roncal, al cantó navarrès i anem direcció al valle de Belagua, perquè avui volem fer nit a Isaba.
Aquesta vall és d’origen glaciar i ara és extremadament verda; costa imaginar-la coberta de gel, però així va ser la realitat de les eres glaciars que es van transformar per l’escalfament global d’aquella època.
Isaba és un poblet ben basc i ben bonic i, a sobre, estan gaudint dels 3 dies de les festes petites del patró Sant Ciprià o sigui que l’ambient és genial, festiu i amb molts joves.
Ens instal·lem a l’àrea de caravanes que hi ha just al costat del riu Belagua i, sortejant la pluja, hem sortit a fer una volta i a afegir-nos a la festa.
Hem descobert el monologuista Òscar Terol qui, amb molt sentit de l’humor, denuncia i protesta per moltes de les situacions absurdes de la nostra realitat. És un actor d’Euskal Telebista. Hem rigut molt, però ens ha fet reflexionar.
Després han vingut els pinxitos i una copa de vi navarrès.
En aquest poble hi ha anima!!!!
16/09
Hem dormit sentint el riu i després d’esmorzar ha estat un plaer seguir els txistularis i la banda que anaven despertant els veïns.
Comprem pa i ja fem la carretera fins al Port de Larrau veient al fons els boscos d’Irati. Arribem a la frontera i oh! Sorpresa, està tancada!
Just en aquell moment, pugen un grup de motoristes per la carretera suposadament tallada i ens diuen que la carretera no te cap problema i que ni tan sols hi ha policia, ni cap control. De fet, els motoristes se’n tornen per la mateixa carretera prohibida, així que nosaltres i algun altre cotxe mes els seguim, no fent cas del rètol de “carretera tallada”… i creuant els dits.
De fet, no trobem res ni ningú i continuem fins a Saint Jean Pied de Port travessant (ara si) els immensos boscos d’Irati amb muntanyes que semblen de vellut i creuant el port de Bagardi de 1327m.
Aquesta part basca francesa és realment basca amb la seva estètica de “caserios” enormes de fusta i blancs i vermells
Visitem Saint Jean Pied de Port, lloc on es concentren els diferents camins de Sant Jaume europeus i comença un dels que passen per la Península Ibèrica en direcció Roncesvalles, sortint per la porta d’Espanya.
Anem cap a Saint Etiene de Baigorry on passem la nit al càmping municipal, acompanyats per la pluja
17/09
Avui en Miquel ha marxat a fer una ruta en bici pel Port de Izpegui, Arizkun, Elizondo, Quinto Real, Alduda i Banka.
Jo he anat cap al poble però està tot tancat, no hi ha gent pels carrers i l’únic que he pogut visitar ha estat l’església de Saint Etienne de Baigorry i un pont romà sobre el riu. Això si, he pogut admirar la cura que tenen de les cases immenses, les flors. Està tot molt net i cuidat. Quan he començat a tornar cap al càmping, ha començat el diluvi universal.
Jo m’he pogut eixugar i posar-me a cobert dins la furgo, però he passat una estona de preocupació sense saber si el ciclista estava aixopluc. Més tard, quan ha tingut cobertura, un whatsApp m’ha dit que estava a cobert i, al cap d’una estona, ha tornat dels seus 90 km en bici. Després ha estat una tarda plujosa i de descans.
18/09
Des de St Étienne de Baigorry anem cap a Etxalar passant pell Coll Izpeguy (que ahir el va fer en Miquel en bici) i ja entrem a la vall del Baztan immensa i molt verda.
Etxalar és un poblet petit, bonic, però sense llocs per aparcar la furgo, així que seguim fins a Lesaka i, després de deixar la furgo al lloc on passarem la nit, sortim a passejar pel poblet, molt basc, tot i que el territori es navarrès.
Avui dinem al “Kasino”.
19/09
Avui hem fet una bona caminada de 11,6 km i gairebé 500m. de desnivell. Hem sortit de Lesaka per uns boscos verds i ombrívols, fins a l’ermita de la Piedad i fins al mont Frain des d’on hi ha unes vistes precioses de tota la muntanya que rodeja la zona i, com que el dia era molt clar, hem vist el mar i, molt probablement, el cap Higuer, que és el final de la Tranpirenàica.
Hem arribat cansats al migdia, però res que no arreglin una bona dutxa, uns pinxos, un got de vi i un bon descans.
A la tarda una bona passejada i a descansar!
20/3
Avui en Miquel ha fet un altre tram amb bici des de Lesaka fins a Oiartzun i Irun, i tornant per la via verda del Bidasoa, fins a Lesaka, uns 58km.
Jo m’he dedicat a tafanejar, tot passejant, llocs del poble pels quals encara no havíem passat i després una estona de relax, te i lectura al sol suau d’aquest setembre del nord.
Avui hem dinat i hem tastat una “pantxineta” que és una coca de pasta de full i crema que serveixen calenta. Recorda una mica a la nostra crema de Llavaneres.
Després de un bon descans, anem (ja amb la furgo) cap a Irun, passant per Endara i el seu embassament ben ple d’aigua, Oiartzun i arribem a la part mes nord de Irun que és el barri de Behobia, ja tocant a França. Aquí al costat del Rio Bidasoa hi ha una àrea de caravanes on ens instal·lem per passar la nit.
21/03
Anem cap a Hondarribia creuant el pont que cobreix les immenses i lletges vies de tren de l’estació Irun-Madrid, però no ens aturem: encara recordem la nostra primera multa aquí, el dia que vam estrenar la furgo, nova de trinca, perquè vam parar a un lloc (que no tenia cap identificació en contra) a fer unes tapes i brindar per la furgo.
Seguim fins al Cabo Higuer que és el final de la Tranpirenàica, el final del nostre camí, pel que hem anat avançant a poc a poc durant aquests gairebé 20 dies de ruta.
Estem molt contents d’estar aquí, tot i que plou a bots i barrals, i faig la foto des de dins de la furgo.
Iniciem el nostre camí de tornada tranquil·lament i anem cap a Prullans ja que, aquest cap de setmana, hem quedat amb uns amics aquí a la Cerdanya per a fer dos etapes de la ruta de muntanya “Cavalls del vent”.
Aquesta Tranpirenàica ha estat una experiència esplèndida. En teníem moltes ganes i ho hem gaudit molt.
M’han encantat els paisatges, els poblets i el seu silenci, la tranquil·litat que es respira, les caminades fins i tot amb pluja i els reptes de les rutes a peu i en bici… i les facilitats que França ofereix a la gent que viatja amb camper. Potser, algun dia, aquí també se li donarà valor a aquesta manera de viatjar.
Ara, a pensar en la següent!.
Nosaltres i la furgo 