2025 Ruta de la Seda (3)

21 de març 

Avui hem visitat el Museu i les ruïnes de la mítica ciutat de Troia. El Museu és un edifici amb una magnifica estructura en forma de cub de ferro rovellat, però per dins perd una mica l’encant. M’ha resultat fred per les parets de ciment i poc cuidat de cara al visitant (les pantalles interactives no funcionaven, les sales de vídeo estaven apagades…).

Les ruïnes de la ciutat ens han donat força la idea de les diferents ampliacions que va tenir la ciutat de Troia des de l’època del bronze fins als grecs i romans. Hi ha alguna reconstrucció que t’ajuda a “veure” els edificis i els carrers. 

Està molt ben reproduït l’immens cavall de Troia amb el que els grecs van enganyar als troians durant la guerra de Troia a l’edat de Bronze. 

Hem seguit cap a Behramkale on hi ha les ruïnes de l’assentament grec d’Assos amb un temple dedicat a Atenea amb unes vistes espectaculars de les illes properes en el Mediterrani. 

Tot i que com a lloc de turisme cultural està molt deixat, el lloc te el seu encant. 

Hem posat direcció a Ayvalik i la ruta va per la costa entre oliveres, zones d’estiueig, molta construcció i un mar netíssim.

El poblet te carrers estrets de  llambordes, amb petits restaurants però amb cases molt decadents, gairebé ruïnoses. Hem vist una posta de sol espectacular. 

22 de març 

Hem posat direcció a Pergamo (Bergama en l’actualitat) i hem visitat en primer lloc les espectaculars ruïnes de Asclepio, la primera ciutat sanitària de l’antiguitat on Galeno va començar a utilitzar eines mèdiques,  inclosa la cirurgia, i on descobriria les bases del sistema circulatori i el nerviós que es van seguir fins al segle XVI. Es poden veure les piscines, les diferents sales de tractament, el teatre i un magnífic temple. 

Després hem pujat fins a la  Acròpolis que està molt ben conservada. 

Nosaltres hem aparcat la furgo a dalt a l’entrada però els visitants que van per lliure han de pujar per un funicular.

Hem posat direcció a Efeso i el camí que ens hi porta és molt industrial, està ple d’empreses que fabriquen els components per a instal·lar els molins de vent per a l’energia eòlica.  

Hem creuat Esmirna la tercera ciutat del país, molt lliberal i occidental, amb port franc lliure d’impostos i amb més de 100.000 alumnes que estudien a les seves universitats. Hem vist el passeig arran de mar, molt verd i ben cuidat. 

És una ciutat poblada amb ciutats dormitoris però també amb molts edificis de moderns dissenys. 

Com a cosa curiosa aquí, (igual que ha Istanbul), hi ha molts anuncis de cirurgia estètica que lliguen amb la quantitat de persones que hem vist amb el nas operat. 

Finalment hem arribat a Efeso (Selçuk). Demà li dedicarem tot el nostre temps.  

23 de març 

Efeso (Selçuk) ha estat un somni. Efeso era una de les 12 ciutats de Jònia, famosa pel temple d’Artemísia i una de les 7 meravelles del món antic. I no ens ha decebut. Hem arribar al lloc arqueològic a les 8h del mati i ha estat impactant per lo ben conservat que està. 

Ja em veia discutint amb Plató i Aristòtil dins la Biblioteca de Cels, o passejant pel carrer dels Curetes, o l’Àgora, o veient una obra clàssica al teatre

Poc a poc s’ha anat emplenant de grups de visitants i hem marxat cap a la església de Sant Joan on està la seva suposada tomba. 

Lo que ens faltava per veure per complementar la ruta recomanada d’avui era la suposada casa on va viure la Verge Maria i ha resultat un entorn verd molt bonic, però certament forçat, artificial, molt turístic.

A la tarda hem anat cap a un càmping a descansar una mica de furgo al poblet del costat que es diu Sirince

24 de març 

Nit de pluja però sense tant de fred.  Hem posat direcció a Kusadasi, tant turístic i construït que no ens hem aturat. 

Hem seguit cap al Parc nacional de la península de Direk i ens ha sorprès l’entrada amb policia. El motiu és que la zona del delta d’aquesta península que, precisament és on mes fauna hi ha, és zona militar i frontera amb Grècia i no permeten arribar fins la punta. Ens hem quedat amb les ganes de veure les foques-monjo i els dofins però hem passejat per una de les moltes platges d’aigua claríssima… però plena de meduses.

Hem seguit ruta fins a Didim per tal de veure el Temple dedicat a Dídima que contenia l’oracle d’Apol•lo… però està tancat per obres i ens hem hagut de conformar amb pujar a la terrassa d’una cafeteria que hi ha al davant a prendre un te i veure les ruïnes des d’allà.  

Hem seguit ruta vorejant el llac Bafa, i hem arribat fins al port de Yalykavac veient com, aquí a Turquia, estan cometent els mateixos errors que nosaltres amb la sobreconstrució d’hotels, cases, apartaments, etc. I quan no construeixen, foraden les muntanyes per treure tot el que poden. No tenim remei.   

25 de març

I així continua tota la costa. El lloc és ben bonic amb vistes a Grècia però,  inclús Gumusluk que la guia qualifica de tranquil poblet de pescadors, és un desori de construccions. 

Hem seguit fins a Bodrum que era l’antiga Halicarnaso on hi havia un mausoleu que estava considerat una de les 7 meravelles de l’antiguitat però no queda ni una pedra a lloc, així que per a millorar el dia, hem posat direcció a Pamukkale

Les carreteres continuen sent amples i ben pavimentades i el paisatge ja ha canviat. Hem deixat enrere les construccions i estem rodejats de verd i de muntanya amb poblets mes petits. 

I abans d’entrar a Pamukkale un senyor ens ha ofert deixar la furgo al seu hort i dormir allà després de la visita, i així ho hem fet.

Pamukkale hem gaudit com a nens remullant-nos a l’aigua calenta i després visitant les ruïnes de Hierapolis que estan molt ben conservades i en un entorn molt cuidat. 

Després hem anat a trobar al nostre “amic” i decidim que, efectivament, dormirem aquí al costat de casa seva i del seu ramat que està en un silenci sepulcral.  

26 de març 

Avui hem deixat Pamukkale amb un bon record, però també ens bé de gust allunyar-nos d’aquest aire pesat que es respira en aquesta zona. Potser és pol·lució, vents del sud o les extraccions de marbre travertí, però fan que sembli la boira espessa dels camps de la plana de Lleida. 

Hem posat direcció a la cova de Kaklik, un magnífic espai sense turistes que és com un Pamukkale en petit però  subterrani. Val la pena. 

En sortir hem passat per varies empreses que treuen blocs de pedra blanca que acaben polint fins a convertir-la en el marbre travertí. 

Ens hem arribat a la zona dels llacs i hem recorregut el llac de Eguirdir, rodejat de muntanyes nevades que es veurien magnífiques si no fos per aquesta calitja espessa. 

En direcció a Konya hem passat per una zona rural i agrària on es conreen pomes, maduixes i diferents arbres fruiters i ja no hi ha les construccions ni els camions que ens acompanyaven.

Konya estava en plena efervescència d’un sopar públic de Ramada al carrer. La plaça de davant de una de les mesquites mes grans estava plena de gent (separats homes i dones, això si!) a punt per menjar un cop ho indiqués la senyal. Ha estat curiós de veure. 

Ens hem afanyat per entrar a veure la cerimònia Mevlevi Sema, el ball dels dervixos que giren. 

És un espectacle de misticisme que et transporta. 

Això últim ho hem compartir amb la Brigitte, una dona holandesa que van també en furgo cap a Mongòlia. 

27 de març

Avui hem compartit una bona estona amb la Myrna i en Manu que van també cap a Mongòlia, és a dir, que no estarem pas sols. 

Hem passat el matí al mercat. Quins colors i textures! Des dels diferents fruits secs i espècies, als formatges i diferents tipus de iogurt que aquí és la beguda turca per excel·lència i fins hi tot el venen sec! 

I després de la compra hem anat a dinar al restaurant Mithat Tirit on hem penjar un deliciós Tirit que es la carn de bé a la brasa, tallada petita i fina, amb iogurt i mantega amb crostons de pa. Una delícia, i tot per 14€ els dos. 

Tarda de descans, te i baklava.

28 de març

Avui hem posat direcció a la Capadòcia. 

La carretera de Konya a Aksaray, creua la plana estepa turca i, durant la Ruta de la Seda, els seljúcides van construir un seguit de caravansarais que eren llocs on es podien aturar les caravanes per menjar, beure, descansar del camí i fer intercanvi de productes. La mes gran és la caravansarai de Sultanhani i cap allà que anem. 

És immens i molt cuidada. Es va construir al 1229 i donava servei tant a locals com estrangers gratuïtament durant un màxim de 3 dies sense importar la procedència, ètnia o religió. Ara encara conserva els espais de descans com petites cel·les, l’espai d’oració, de relació i una immensa sala amb arcs d’una extrema frescor que es devia agrair després d’una ruta a la intempèrie i et pots imaginar perfectament com podria ser la vida aquí un dia qualsevol. 

Et deixa el regust de la tolerància que nosaltres anem perdent dia a dia. 

I hem seguit ruta cap a la Vall de Ilhara, per la ruta vorejada pel volcà inactiu Hasan de mes 3.200 m. Que encara està nevat.

I ja quan hem arribat a Selime hem començat a veure les formacions típiques de la Capadòcia fetes per la solidificació de la cendra expulsada pel volcà Hasan i que ara son roca tova, sorrenca, erosionada pel vent i la pluja i que ja al Paleolític l’home va utilitzar per a fer els seus refugis.  En època romana els cristians s’hi amagaven i feien esglésies,  i ara encara se’n veu alguna utilitzada pel bestia. Aqui a Selime hi ha un grup de coves a la vora d’un riu, on parem a dinar i descansar una estona. 

Hem vist també l’església de Direkli i la ciutat subterrània de Güzelyurt, que no estava il·luminada i no hem pogut baixar gaire,  i ja hem anat cap a Ilhara a descansar.

29 de març

La primera visita d’avui ha estat a la ciutat subterrània de Derinkuyu que te 8 nivells de profunditat i es com un joc de pistes. 

Hem visitat també la ciutat subterrània de Kaymakli que és mes gran i més profunda que l’anterior. Impressionant el que som capaços de fer els éssers humans per protegir les nostres vides. 

Després a la tarda hem visitat el Museu a l’aire lliure de Göreme que conté una gran quantitat d’esglésies excavades a la roca, moltes d’elles amb frescos molt ben conservats i coloristes que recorden molt el nostre romànic. 

I el nostre sopar d’avui ha estat amb la Myrna i el Manu una parella encantadora i que fan la mateixa ruta que nosaltres però amb un camió adaptat que te fins i tot rentadora, forn i tot el que puguis imaginar. Ha estat una conversa molt agradable. 

30 de març 

Avui hem fet una ruta amb la furgo entre Uçhisar i Goreme creuant aquesta vall tan especial. Hem creuant el que denominen la Vall de l’Amor perquè les formes que fan les roques son clarament una bona col·lecció de penis. 

Ens hem arribat fins al poblet rural d’Ortahisar amb el seu imponent castell i una mica farts de tanta gent (avui és diumenge i l’inici de les vacances de l’Eid El Fitr  -el final del Ramadan que celebran amb una setmana de festa-) hem marxat cap a la Vall de la imaginació on hi ha formes per inventar: un camell, els personatges de les menines, un porquet, un colom i lo que vulguis imaginar… i també molta gent. 

La parada següent ha estat Les 3 Belleses, on ha caigut un bon xàfec, i ja hem anat cap a Avanos que és un poblet ple de terrissaires i teixidors de catifes. Aquí ha sortit el sol i l’arc de Sant Martí i ha estat un passeig molt agradable. 

31 de març 

Avui deixem la Capadòcia meravellats de la bellesa i horroritzats per la massificació i mal us que se’n fa. Espero que aviat posin una mica d’ordre si no volem malmetre aquest lloc únic. 

Ens acomiadem d’en Manu i la Myrna (que em regala un fus per aprendre a fer “frivolite”) amb l’esperança de trobar-nos de nou en la ruta.

Hem anat cap a Urgup, un poblet agrícola i tranquil on, a menys de 20 km ja havien desaparegut els turistes. 

El paisatge ha canviat i ens hem dirigit al mont Erciyes de 3.916 m d’altitud, el més alt de l’Anatòlia central. Aquí tenen muntada una gran estació d’esquí que, en part, està amb els remuntadors actius. 

La resta de camí, direcció a Gaziantep, son valls verdíssimes entre muntanyes esquitxades de poblets petits agrícoles i ramaders. 

Però Gaziantep està en plena festa del Eid el Fitr, el final del Ramada, i els carrers son plens de gom a gom de gent mudada, els restaurants fent al carrer grans fumeres preparant el plat típic d’aquí, que es diu Beyran, i pinxos de be a la brasa.

Ens hem donat un passeig per la zona del castell on hi ha botigues d’artesania del cuiro i d’espècies, i després hem anat a tastar el pinxos, força picants, però molt bons. 

On teníem aparcada la furgo, era un espai aparentment tranquil per a dormir. Quan hem tornat de sopar, al local del davant estaven celebrant un casament amb ball i bombo inclòs. No se si dormirem.

Deja un comentario