1 abril
Ha estat una nit molt tranquil·la malgrat el que preveiem.
Gaziantep ha estat elogiada per la seva gestió de la immigració ja que, per proximitat, ha acollit mes de mig milió de sirians i ha millorat les infraestructures de la ciutat per acollir-los.
Avui hem anat a visitar el Zeugma, Museu dels Mosaics del que diuen és el millor de Turquia i ens ha sorprès per la qualitat de les peces exposades. Val la pena la visita.
Després hem anat a perdre’ns pèl laberint que representa el Bakircilar Carsisi que es un mercat d’artesania de fusta, de cuir i altres materials però on també pots trobar espècies i fins i tot carbó!
Zona de restaurants i baklava val la pena gaudir-la i així ho hem fet.
La tarda ha estat plujosa i freda i hem aprofitat per llegir i descansar amb un te calent.
2 d’abril
Avui sembla que hi ha mes activitat econòmica i menys festa, però no ens hem quedat a comprovar-ho.
Hem posat direcció a Sanliurfa, coneguda com la ciutat dels profetes, on va néixer el profeta Abraham.
Hem travessat el mític riu Èufrates i per tant hem entrat en lo que va ser Mesopotàmia, la terra fèrtil entre l’Èufrates i el Tigris i que va està poblada per sumeris, accadis i babilonis.
Continua sent una terra fèrtil, agrícola i ramadera molt propera a la frontera amb Síria. De fet hem observat un augment de la presencia militar i poca cosa mes.
Hem visitat l’espectacular Museu arqueològic, enorme en espais i molt ben estructurat, àgil, obert i alhora fidedigne a cada època de la història passada.
Hem visitat després el Museu del mosaic de Haleplibahçe que és l’excavació real d’una villa romana trobada al 2006 amb els mosaics in situ. Els mes espectacular son les Amazones i Aquil·les.
A la tarda hem passat de lo real a la llegenda i hem visitat el lloc on Abraham va néixer i on Nemrod el va intentar matar cremant-lo… però Deu va fer que el foc es convertís en aigua, les brases en peixos i el terra en un tou de roses. I així és ara, un gran estany, uns jardins amb roses i la mesquita, la madrasa i la cova on, suposadament, va néixer el profeta.
El mercat que hi ha proper ens ha tornat a hipnotitzar i hi hem entrat: paradetes de picadura de tabac, servei de maquina de cosir… cada mercat es una sorpresa!
Aquesta nit hem coincidit amb l’Allison i el Darren que vam conèixer a Konya.
3 d’abril
Hem posat direcció al jaciment de Gobeklitepe. Ahir va està un encert veure primer el Museu arqueològic de Sanliurfa, ja que hi ha algunes reproduccions comentades i així avui la visita ha estat mes profitosa.
Se suposa que aquestes construccions eren espais de trobada o espirituals i daten de fa 10.000 anys, del Neolític. Realment impressionants.
Ens arribem fins a Surmeli en plena àrea de població kurda, (al voltant de 20 milions a Turquia) instal·lats entre la Mesopotàmia i el Mont Ararat, tot i que per l’aparença no els distingim.
El nostre següent destí ha estat el parc nacional del Nemrut Dagi que te poc mes de 2.000 m. però encara hi ha neu.
Antioco Ir va ser un rei amb una certa megalomania i va ordenar construir un temple i un túmul funerari a dalt del Nemrut amb estàtues colossals de diferents deus i d’ell mateix. Des d’aquí tant les estàtues com el paisatge es veuen espectaculars.
De baixada hem parat a un petit càmping on Osman ens ha atès de meravella. Tot es molt precari i fa molt fred però la seva conversa i el te de benvinguda son d’agrair.
La família que porta el negoci son kurds i, tot i que parlen turc, a l’escola els ensenyen el kurd. Ens ha explicat coses interessants i ens han preparat el sopar: pollastre una mica picant amb patates, iogurt i amanida. Un clàssic.
4 d’abril
Avui hem posat la direcció cap al llac Van i anirem fent. Estem a la part mes al sud-est d’Anatòlia.
Hem parat a un supermercat a Siverek a comprar menjar i endavant!
El paisatge es completament pla amb algunes persones (moltes dones) treballant la terra i molts nens conduint ramats.
Al marge del fet de tenir cura dels ramats, n’hem vist molts de nens treballant en forns, botigues, al camp, etc. tot i que la llei turca diu que no poden treballar per sota de 14 anys.
Una altra qüestió que ens ha cridat molt l’atenció en els mercats és la venda d’armes de joguina amb una versemblança esgarrifosa amb les que juguen amb absoluta innocència… o no, pistoles, metralladores, fusells…tenen on triar.
Hem travessat la planura de Tür Abdin que és el bressol de l’església ortodoxa siriana. Hem visitat el Monestir de Kyriakos que està en la fase final de rehabilitació i on han generat mes d’una trentena de cel•les. No hem vist les pintures que mencionava la guia però hem copsat la vida rural turca.
Hem passat per Batman, una ciutat d’extracció de petroli que segons el Google extreu 106.000 barrils diaris en els millors moments de producció.
Però marxem ràpid d’aquí cap a Tatvan la riba del llac Van.
Tot i que hem arribat fosc, hem fet un bon passeig pel llac per estirar les cames. Es veu molt verd i cuidat. A veure quina impressió ens farà demà amb llum de dia.
5 d’abril
Avui el dia ha sortit gris. El llac Van és immens (3750 m2 de superfície i uns 180 km de perímetre) i està rodejat de muntanyes nevades, entre elles el volcà Nemrut (que es diu igual que la muntanya de les escultures). Hem començat a caminar al voltant del llac i ha començat a ploure.
Al principi no li hem donat importància i anàvem fent pel llac però ha començat a diluviar i els paraigües que dúiem servien de ben poc. Hem anat cap a la ciutat i ens hem refugiat primer en una teteria i després en un centre comercial on hem aprofitat per a fer un mos, però el dia d’avui no ha donat per a gaire mes.
6 d’abril
Hem deixat la riba del llac per a intentar pujar volcà Nemrut (2.935m.) però la neu no ens ha permès pujar fins al cràter on diuen que hi ha un llac. Ha valgut la pena l’intent i la vista des d’a dalt.
Hem fet un segon intent per a pujar al Süphan Dagi de 4.434m però no està permès.
Hem posat direcció a Van vorejant el llac i gaudint-lo en tota la seva extensió i contrastos de colors.
Una cosa molt curiosa que estem vivint aquests dies, vagis on vagis, son els casaments.
Imaginem que, en acabar el Ramadà, totes les parelles s’han posat d’acord. Pel que hem pogut tafanejar als pobles i ciutats tenen locals, “salonu”, on preparen l’entrada ben guarnida. La sala en qüestió te una mampara de separació i a una banda estan els homes i el nuvi, a l’altra banda les dones i la núvia i on acaba la mampara es posen els músics que, lògicament toquen la música per a tothom. Quan arriba la núvia els timbals i els crits festius de les dones es deixen sentir ben fort i, dins del saló, comença el ball mantenint els dos grups per separat. No ens ha semblat que hi hagués consum d’alcohol.
I hem continuat fent la volta al llac que sembla el mar, fins que ens ha parat un control de policia… on ens han convidat a un te!
Hem creuat Van i hem seguit fins a Akdamar on hem agafat un vaixell per anar a l’illa on està l’església ortodoxa de la Santa Creu (Akdamar Kilesi). Ha estat una experiència ben divertida.
L’església és preciosa. Està considerada una de les meravelles de l’arquitectura armènia, la façana te relleus de la Bíblia ben conservats, l’interior alguns frescos i l’entorn rodejat del llac i muntanyes nevades.
Lo sorprenent ha vingut quan 4 homes d’una família s’han posat a ballar i jo me’ls he quedat mirant. A partir d’aquí, un remolí de família ens ha envoltat i si ens descuidem venen amb nosaltres a la resta del viatge perquè a l’aparcament han pujat a veure la furgo i tot. Espontanis de mena!!!! Ha estat maco. Ara toca enviar les fotos que ens hem acabat fent.
Dia 7 d’abril
Avui ens ha tocat acomiadar-nos del llac Van que ens ha tingut enamorats per totes bandes i ens hem posat a fer uns quants kilòmetres.
Estem tocant a la frontera iraniana i avui hi ha mes controls de policia.
Hem arribat a Dogubayazit un poblet desangelat i de cases d’adob.
El dia està força emboirat i no podem veure bé el bíblic Mont Ararat (5.137 m), allà on l’arca de Noé va quedar parada. És una superfície nevada immensa però la part superior està coberta de núvols.
Dues universitats (Turquia i Usa) estan investigant restes humanes trobades a la muntanya datades sobre el 5000 AC, l’època on suposadament animals i persones van baixar de la famosa barca que, curiosament, també està recollida a la Torà i al Corà.
Ens hem acostat una mica mes a la muntanya per una zona de poblets ramaders i ens arribem fins a Yenidogan que son poques casetes d’adob amb gent amable just a la falda de la muntanya. M’ha resultat molt curiós com fan totxos per a la construcció de cabanes pel bestia aprofitant els excrements. Això si que és reciclatge sostenible.
Ens parem a fer un mos esperant el miracle de que els núvols marxin però no ha estat possible i seguim cap a Igdir. Pel camí anem vigilant la muntanya que no ens acaba de regalar a la seva imatge sencera. És igualment impressionant.
Anem a fer una volta per Igdir i aquí ens quedem a dormir.
8 d’abril
Aquí a les 5,30 ja és de dia lo que ens obliga a ajustar una mica els nostres horaris.
Hem emplenat dipòsit d’aigua sortint de Igdir i hem posat direcció a Kars una ciutat de fred. A l’hivern son normals temperatures de -20, avui plou i estem a 8 graus.
Aquesta va ser una ciutat de moltes influències culturals (de Pushkin a Orhan Pamuk), i amb influència soviètica en les construccions.
El castell de Kars és de pedra fosca i no te massa interès, apart de que està plovent ara mateix.
Mentre diluvia, aprofitem per a buscar la bugaderia ideal que ens han convidat a te i tot, i després ens hem regalat un dinar a un restaurant de cuina casolana: ànec i bé guisat (que es molt típic de la zona).
Com que mentre dinàvem ha parat de ploure, hem pogut passejar per Kars i veure el pont de pedra, les cases d’estil Bàltic i un munt de mesquites. Destaquen la quantitat de botigues de mel i formatge.
Tarda de pluja i descans.
9 d’abril
Tot i que no fa bon dia, avui hem anat cap a Ani que va ser una gran ciutat al segle XI i un gran centre comercial a la Ruta de la Seda.
La ciutat va patir un gran terratrèmol al 1.319 i després el conqueridor mongol Tamerlan també hi va fer estralls cosa que, sumada al canvi de les rutes comercials, va acabar amb l’esplendor de la ciutat que va acabar en ruïnes.
El jaciment d’Ani està format per les muralles de la Ciutadella, la catedral, l’església de Tigran coberta amb frescos (tot i que molt deteriorats i gens protegits), l’església dels apòstols i 3 mes. Hi ha també 1 monestir i 1 mesquita. Moltes d’aquestes construccions estan sent rehabilitades.
El jaciment és digne de veure per l’extensió i el paratge on està construït, l’immens canó que forma el riu Arpaçay que és el que marca la frontera entre Turquia i Armènia.
I continuant camí, arribem al Llac Cildir que avui, al mes d’abril, encara te moltes parts congelades. De fet la guia comenta que a l’hivern s’hi fa patinatge. Sorprenent.
Ens està fent un dia espantós de pluja i fred però aquests son els nostres darrers minuts a Turquia, així que Güle Güle, Turquia! Adeu, adeu!.
I deixem Turquia enamorats del país de les mesquites, la gent amable, les restes arqueològiques, els milions de gats i gossos orfes, els implants i la cirurgia estètica, la construcció costera desmesurada que activa l’economia sobre tot de les empreses de subministres, les grandíssimes infraestructures que ens han sorprès molt positivament (les carreteres i túnels que semblen nous de trinca) i els Renault-12 atrotinats i descolorits que els serveixen per a tot, els casaments, els policies que et conviden a te…hem gaudit molt Turquia.
I passem la frontera amb Geòrgia per la duana de llac Kartsahki i el canvi és tan dràstic que em cau l’ànima als peus.
Hem arribat fins a Akhalkalaki per una carretera mes que infernal i plovent a bots i barrals. Com que ja és de nit sopem i ens posem a descansar. Aquí la diferencia horària amb casa és de 2 hores de mes.
10 d’abril
Al matí hem canviat moneda i hem posat la targeta al telèfon per lo que ja podem començar ruta.
Però abans de sortir, ens topem amb en Pol i en Víctor que son de Lleida i ens comenten les bondats del país i de la gent, cosa que ens retorna l’ànim i les ganes de conèixer el país que ahir se’ns van refredar a l’entrar.
La nostra primera aturada ha sigut a la fortalesa de Khertvisi dalt d’una roca a la confluència de dos rius el Paravani i el Mtkvari. Som impactants els escenaris naturals.
És una zona de castells i monestirs i hem anat cap a Vardzia que un símbol cultural i natural alhora, ja que hi ha una ciutat subterrània i un monestir que al s XII va albergar 2000 monjos que vivien en les cases foradades a les roques amb un desnivell de 13 pisos. Va quedar en desús per un terratrèmol però al final de l’època soviètica va tornar a funcionar i ara hi viu una comunitat de monges.
Lo mes destacable és l’església de l’Assumpció amb uns frescos imponents.
Per a fer la visita al recinte calen bones cames, (perquè hi ha moltes escales) i no tenir claustrofòbia. Malgrat tot val la pena la visita.
Després de dinar ha començat a nevar i la cosa va en augment.
Les previsions per a Geòrgia son molt dolentes i en canvi cap al sud, a Armènia, també marca fred, però no tant. Demà mati decidim que fem.
Nosaltres i la furgo 