GEÒRGIA
Dia 21 d’abril
Amb tots el tràmits fets, l’entrada al país ha estat fàcil, fins i tot portem feta l’assegurança del vehicle que ells demanen.
Hem enfilat cap a Tiblisi (Tiflis), la capital, per una zona molt verda de pastures. El que hem pogut comprovar és que aquí condueixen a 3 carrils encara que la carretera en tingui només 2. Sorprenent i perillós.
Hem aparcat la furgo i hem sortit a fer una volta per a fer un primer contacte amb la ciutat. Te edificis moderns molt originals, com el dels Serveis Públics, o el pont de la Pau, que és d’acer i algun material transparent per al sostre, però el barri vell te l’encant de les casetes de fusta, els carrers estrets i els petits comerços.
La ciutat te 1.700.000 h. i està dividida pel riu Kura. Aquí viu mes d’un terç de tota la població de Geòrgia.
Demà farem una ruta mes acurada.
Dia 22 d’abril
Aquest mati li hem dedicat una estona a la bugaderia i després hem començat a fer una ruta complerta per Tiblisi.
Hem començat pel barroc i rococó teatre de l’opera i el ballet del segle XIX. Imponent. L’edifici del Parlament amb tot de gent instal·lada manifestant-se, davant per davant del Museu Nacional de Geòrgia.
A continuació hem arribat a la plaça de la llibertat amb una columna que acaba amb un Sant Jordi daurat matant el drac.
Hem anat vorejant lo que queda de la muralla, que no es gaire, fins a l’esbojarrada torre del rellotge, realment original, a la que s’arriba per un carrer ple d’escultures en bronze, algunes conegudes per a nosaltres com el Sancho Panza i el Don Quixot. Hem entrat a veure la basílica de Anchiskhatila que ens ha servit per a fer una mitja part i descansar una estona.
Després travessant el pont de la pau, de vidre i acer, i el parc Rike, hem agafat el funicular fins a la immensa escultura de la Kartlis Deda (la mare Geòrgia), de l’època soviètica, que porta l’ofrena d’una copa de vi, però també una espasa per defensar-se dels enemics.
Des d’aquí la vista de la ciutat és espectacular.
El cert és que la ciutat combina la grandiloqüència d’alguns espais amb molts parcs, petites zones verdes (que son com espais de silenci) i molts espais d’oci (skaters, restaurants, etc. ) .
De fet Tiblisi és coneguda per la ciutat de la música techno, la joventut i la vida nocturna.
Hem baixat caminant i ens hem pogut perdre també pels carrerons del barri de cases mes velles. Ens ha agradat molt però quan hem arribat a la furgo estàvem ben cansats.
Dia 23 d’abril
Avui és Sant Jordi, però jo no tindré rosa i ell no tindrà llibre, el que tenim aquest any és una bona experiència compartida amb aquest viatge. Ja ho celebrarem a la tornada.
El cert és que aquí a Geòrgia hem descobert que tenen molta devoció a Sant Jordi matant el drac unes vegades, i d’altres matant a Dioclecià. Es pot triar.
Avui hem anat a canviar moneda per tenir rubles quan entrem a Rússia però encara ens falten uns dies.
Després el següent pas ha estat trobar el “Dr. Parabrisas”, algú que ens posi un petit pegat al vidre, on tenim una esquerda que no volem que vagi a mes.
I ja hem començat ruta en direcció al sud. Hem anat al monestir de David Gareji i al de Udabno que estan en la frontera amb Azerbajan.
Tot i que la guia prometia frescos i grans belleses, la veritat és que al primer hi ha monjos, però només et deixen veure una petita part. Al segon hem pogut pujar a peu però a mig camí ens hem trobat dos militars que ens han saludat i per senyes ens han dit “anar i tornar” i això es el que hem fet, ja que estava tancat.
L’entorn, però, és immillorablement tranquil. Les esplanades verdes son immenses només esquitxades per alguns animals pastant.
Tot baixant per aquest idíl·lic paisatge hem trobat al poblet de Udabno (com el monestir), un espai per a campers gratuït (només pagues dutxa si la utilitzes). És un lloc molt especial i aquí ens hem quedat, gaudint d’un capvespre molt agradable. Hem sopat un Khachapuri i hem tastat el Chachacelo!!!
Dia 24 d’abril
Tot i que el cel està una mica fosc, aquest paisatge no perd el seu encant. Deixem Udabno en direcció al sud, travessant una gran zona vinícola i ramadera, productora de vins i formatges.
Hem arribat a Dedoplis Tskaro on ens hem registrat a l’oficina de Parc per poder entrar demà a la Reserva Natural de Vashlovani. Però això serà demà.
Ara hem anat al Canyó de les Àligues on hem fet un mos i després hem fet la caminada fins al petit observatori on hem gaudit una bona estona contemplant els diferents exemplars d’àligues i els seus nius i un parell d’exemplars de cigonyes negres descansant a un forat de la roca. Ha estat una estona espectacular.
Després hem començat el camí infernal cap al Parc Nacional Vashlovani , és tan dolent que fem nit a Kasristskali. Demà seguim.
Dia 25 d’abril
Hem dormit rodejats de verd i ens despertem amb el contrast del verd i el blau del cel sense ni un núvol.
Hem iniciat el camí cap al Vashlovani National Park i encara anem trobant algun rètol indicatiu en aquest desert d’herba, on anem seguin les roderes.
Entrem per Pantishara que és la reserva de gaseles però és un canyó sense massa llum on veiem una petita gasela, però l’única en tot el dia.
Ha estat una ruta off-road completa fins arribar al mirador del Mijnis Kure des d’on es veuen unes vistes espectaculars de les muntanyes. Aquí hem dinat i la tornada ha estat mes plàcida per la zona de Shavi Mta per on es veuen pastures immenses.
També ha estat un dia ple de sorpreses: a l’inici del canyó he sortit a fer unes fotos i he perdut les ulleres. Missió impossible recuperar-les en aquell terreny, però les hem trobat!.
Després ens han fet dos controls de policia (era el límit amb Azarbajan) i com que només parlen georgià i hem intentant entendre’ns per tots els mitjans (en tot el parc no hi ha cobertura), han acabat rient tots per les meves dots per al teatre i la comèdia, però ens hem entès!.
La tercera ha estat la mas inesperada: ja tornant, en un punt del camí trobem tres homes amb la taula parada, els saludem i automàticament ens han fet baixar a convidar-nos a la seva festa. Dos d’ells son bombers i el tercer policia i portaven pollastre, amanida, formatges, litres de vi i un aparell de música. Ens ha fet d’intèrpret, per telèfon, la filla del policia que parlava angles. Hem rigut, ens hem fet fotos, i ens convidaven a casa seva, però han entès que havíem de marxar.
Un dia ben especial. Anem a dormir a la gorja de les àligues.
Dia 26 d’abril
Ens despertem amb un bon sol i posem direcció a la zona de Kajetia que es la zona vinícola per excel•lència i anem a fer la ruta dels vins amb un toc cultural.
Ens hem entretingut una mica amb un calaix que fa la guitza, però un cop llest, hem seguit.
Hem fet una primera parada al Monestir Bodbe, majestuós per l’entorn amb vistes al Caucas nevat, on està enterrada la Santa Ninó que va fer de Geòrgia el segon país catòlic al segle IV. És un lloc de pelegrinatges.
Hem anat després a veure les Muralles de Sighnaghi. És un poblet moníssim, emmurallat i de carrers empedrats amb vistes també a tot el Caucas imponent i nevat.
Ens hem trobat amb la Myrna i en Manu i hem dinat a un mexicà una mica atrotinat però simpàtic.
Com que era tard en acabar de dinar, hem buscat un lloc on descansar i hem anat a un celler on deixen acampar i aquí estem sota la pluja suau que manté els camps tant verds.
Dia 27 d’abril
Avui fem el completíssim tast de vins que ens ha ofert la Winery Ibero, de la ma de Shota, que ens ha explicat com, en aquesta Vall d’Alazani (és el nom del riu), ja es produïen vins des de fa 8000 anys. El sistema d’elaboració és en tines de fang enterrades a terra (que es diuen Quevri). Al fons de la tina queda la pellofa, que denominen “chacha”, i que és lo que serveix per elaborar el vodka.
Ens ha preparat un bon àpat per acompanyar el vi. Després ens quedem a descansar mirant al Caucas. Si bebes no conduzcas.
Dia 28 d’abril
Ens despertem en un dia núvol i descansat i hem posat direcció a Telavi encara dins la ruta del vi georgiana.
Hi ha tants cellers en aquesta ruta que fins i tot n’hi ha un a la Casa Museu del príncep Alexander Chavchavadze que va ser un poeta, mecenes, pare del romanticisme georgià i militar.
Després hem arribat a Telavi que és una ciutat bonica, amplia i emmurallada. És la ciutat mes gran de la regió vinícola de Kajetia.
Hem coincidit aquí amb la Myrna i en Manu i hem fet un bon passeig pel mercat colorista i divers amb coses que et sorprenen i d’altres que ni coneixem. És el bazari.
Hem fet una volta per la muralla que rodeja el castell Batonistsikhe, però era tancat i no hem pogut entrar.
Ja a l’hora de dinar hem anat a conèixer un lloc que ens va recomanar el Shota del celler Ibero Winery. Es diu restaurant Telauri i es cuina georgiana casolana. Hem tastat albergínies amb una crema boníssima de nous, els farcellets de fulla de parra amb carn a dins i el Chakhapuli de carn com una carn d’olla molt ben condimentada amb estragó. Deliciós!!
I tot dinant ens assabentem de que hi ha hagut una apagada general a Espanya, Portugal i sud de França. Ens preocupa molt tota la família que tenim allà però no sabem que és realment ni que ho ha pogut ocasionar. Caldrà esperar.
I ha arribat el moment del comiat dels nostres amics que finalment no han obtingut el permís per a entrar a Rússia i marxen en direcció a casa. Ha estat molt bonic conèixer-los i ens retrobarem a la tornada.
Hem seguit el nostre viatge fins a la vall de Pankisi on hi viuen gent vinguda de Txetxènia que son musulmans sunnites en un país de religió ortodoxa. Ells es denominen Kists.
Hi va haver un moment en el que els van acusar de fonamentalistes islàmics però un grup de dones va crear una associació per tal de dinamitzar l’àrea turísticament i demostrar que no tenien interessos violents.
Hem fet una passada i, apart de la mesquita i el retorn dels hijabs en les dones, la zona està formada per uns tranquils poblets ramaders.
Hem anat cap a Laliskuri on descansarem rodejats d’un verd intens.
Dia 29 d’abril
Ens ha estat plovent tota la nit i ha baixat la temperatura. Ens hem llevat amb 6 graus. Avui havíem de fer una petita ruta panoràmica però com que està tot envaït per una boira espessa, hem decidit anar cap a Mtskheta.
Aquesta petita ciutat de 8.000 h. és el centre místic de Geòrgia, simbolitzat amb la catedral de Svetitskhoveli, que data del segle XI i que, segons la llegenda, te enterrada la túnica de Jesucrist.
La imatge, però, que dona aquesta església en el seu exterior és com una fortalesa, amb muralla i torres defensives.
Potser tenen un altre manera d’entendre el concepte místic.
La resta del poble està molt enfocat al turisme, però te cases molt boniques, de fusta, amb les seves filigranes als balcons i el riu que li dona vida.
Continua plovent i continua el fred i la manca de sol desllueix una mica tot, però aquest poblet te el seu encant.
Hem posat direcció a Gori, on va néixer i va viure Stalin. Aquí hi ha el Museu Stalin dedicat a la seva vida però és realment antic, empolsinat i ret homenatge a aquesta figura. Només hi ha una petita sala que fa referència a les purgues i al Gulag amb algunes fotografies, la resta es un autèntic panegíric. No et queda bon gust de boca després de la visita per el tema en si, per la poca traça en que estan posades les coses, i per la poca informació que donen.
Després hem anat a visitar l’església d’Ateni Sioni que està en un lloc privilegiat a la Vall de Tana, ple de vinyes. És petita però plena de frescos a l’interior i amb un ornament floral molt delicat.
A la part exterior hi ha un seguit de gravats interessants a les parets.
Hem anat a descansar a la zona del jaciment d’Uplistsikhe que visitarem demà.
Dia 30 d’abril
Ha plogut tota la nit. Com que hem dormit a l’esplanada d’entrada al jaciment d’Uplistsikhe, hem esperat a l’hora d’obertura que ha coincidit amb la sortida d’una mica de sol, i hem iniciat la visita.
És una immensa ciutat cavada a la roca arenosa, que recorda vagament les ciutats subterrànies de la Capadòcia.
Data del segle V AC i va ser considerada com una important seu política i religiosa pre-cristiana i un important centre comercial en el camí de les caravanes de la Ruta de la Seda.
Va acabar sent destruïda pels mongols i lo que hem visitat és només la part que està excavada.
L’indret on està construïda és espectacular, davant del riu Mtkvari.
Hem posat direcció cap a la zona de Kutaisi (Nord Oest) i sorpresa!, acabem de descobrir que els que estant fent la carretera nova, tan l’empresa (pels rètols), com els obrers, son xinesos!.
Hem visitat el monestir de Motsameta en mig d’un entorn natural privilegiat que convida al misticisme i, a més, dins estaven fent un ofici. Ens ha agradat molt i ens continua sorprenent la fe de la gent d’aquest país, inclús de la gent jove.
Molt a prop està el monestir de Gelati, però estava tancat per reformes. Aquí hem tingut un incident que ens ha tret la respiració per uns moments: de les obres de reforma, just quan passàvem nosaltres, s’han després a sobre nostre dos cables i una fusta que semblava subjectar-los. D’entrada, pel soroll, ens hem pensat que se’ns havia desmuntat la furgo per dins, però sort que en Miquel ha frenat en sec, perquè ens hem vist bloquejats pels cables. Poc a poc hem pogut aixecar-los i passar per sota, però ningú s’ha aturat a ajudar-nos i allà han quedat els cables penjant a mitja alçada de la carretera. Ho hem comunicat a la oficina de la policia.
A mi m’ha costat que se’m passes l’ensurt.
Hem arribat a Kutaisi i un passeig per la ciutat ens ha anat de perles. Hem vist la catedral, la font, el pont vermell…
Dia 1 de maig
Hem sortim de Kutaisi amb el rebost i el dipòsit ple i hem posat direcció a Poti vigilats d’a prop pel Caucas nevat que impressiona i els camps verds plens de margarides grogues. Sembla un decorat!
Hi ha tanta pastura per tot arreu que fins i tot els animals pasten a les parts verdes de l’autopista.
I hem arribat a la zona de Geòrgia que banya el Mar Negre i hem anat a tocar-lo. El aigua no ens ha semblat ni salada ni freda en aquesta zona de Poti, però amb hotels, apartaments i aiguamolls que fan una espècie de península que denominen el Parc Nacional de Kolkheti, zona navegable i de pesca.
Poti es un dels tres ports comercials del Mar Negre. Com a nucli urbà va ser fundat pels grecs al segle VII AC i ara és una ciutat gris i industrial des de primers del segle XX sense massa encant i les carreteres plenes de vaques i porcs en llibertat.
Hem visitat el canyó de Okatsa on hem vist la cascada de Okatsa i la cascada de Lomina amb el seu llac. És una zona molt verda de bosc espès.
Després ens hem trobat amb un noi polonès, molt peculiar, que ens porta per una excursió preciosa pel bosc fins a veure el canyó d’Okatsa des d’una altra banda, fora de les rutes turístiques establertes. I l’hem vist de ben a prop i hem fet un altre bany de bosc vivificant i relaxant a l’hora.
Tornem a la furgo ben cansats però contents. Una dutxa, el sopar i un bon descans faran la resta.
Dia 2 de maig
Avui hem anat cap a fer la visita de la Cova de Prometeu que te 1,4 km de llarg amb 6 grans càmeres i que, amb una guia més salada i participativa, hagués guanyat molt. En prou feines ha comentat 4 coses, sense donar peu a intervencions. La cova en si és gran i bonica però la visita no ha tingut cap gràcia.
Hem posat direcció a la remota i boscosa regió de Svaneti (una important unitat en si mateixa) que ens va sorprenent a cada pas per l’exuberància de la natura, els avets immensos, els rius que s’ajunten i baixen ben plens del desgel. Si el dia fos clar començaríem a veure el Caucas però avui els núvols ens ho impedeixen.
La carretera fins a Mestia, el nostre destí, es molt dolenta, i entre la pluja, els sots i el fang ens dona la sensació d’estar en un rally, però l’arribada s’ho val.
Mestia està entre les muntanyes nevades del Caucas i està sembrada de les 175 torres defensives, denominades koshkebi, dels segles IX i X, en l’època en que els mongols van arribar fins aquí amb afany conqueridor.
Es tard i comença a ploure així que ja serà demà quan ho visitem d’a prop.
Dia 3 de maig
Ens ha plogut tota la nit però ens hem llevat amb força sol i hem anat a visitar la Nigurian tower museum que data de fa 900 anys. La visita l’ha guiat la Maria de 12 anys que viu a la casa del costat i parla angles la mar de bé.
Les torres son mes grans per dins del que sembla per fora. Tenen 8 plantes habitables per famílies i bestia. Algunes torres, com aquesta, inclús tenen la seva pròpia capella. Les dos plantes mes altes son defensives.
Ens ho ha explicat tot molt be i ens han convidat a un te.
Després hem anat a veure el Svaneti Museum de història i etnografia. Es molt modern i ben plantejat, amb contingut fàcilment comprensible i denota l’orgull d’aquesta gent per la seva cultura Svan.
I avui, gaudint del sol que per aquí no és habitual, hem dinat al restaurant Lushnu qor: albergínies amb crema de nous, pollastre amb crema liquida de llet i alls i botifarra amb salsa picantona. Molt bo tot.
La tarda ha estat de relax i passeig.
Dia 4 de maig
Aquesta nit ens ha caigut una bona calamarsada i força pluja. Però al matí sol radiant. Avui hem posat direcció a Ushguli i en el camí comprovem que totes les muntanyes del voltant son de pissarra, amb la que després faran les teules de les cases i les torres svan.
Rodejat pel riu Enguri, Ushguri està en una vall verda rodejada de pics nevats, neu verge que et convida a passar el dit llaminer com si fos nata. Te 40 torres svan que formen part del Patrimoni Mundial de la Unesco i que són igual d’impressionants que les de Mestia.
Ens hem arribat fins on acaba el glaciar Shkhara, des d’on s’intueix la base del mont Shkhara de 5.139 m. el sostre de Geòrgia.
Hem visitat la capella de Lamaria que correspon a l’equivalent pagà de Santa Maria. És una capella plena de pintures a les parets i avui hi havia un oficiant vestit de vermell amb el barret tradicional de l’església georgiana.
En Miquel ha pujat per una escala impossible a visitar una de les torres, però aquí ho tenen tot una mica per fer. És un lloc ramader i el turisme sembla que els hagi agafat una mica a contrapeu. Estan, a marxes forçades, fent guesthouses i restaurants i espero que no ho malmetin massa. Aquests poblets de la zona svan son lo mes autèntic que hem vist.
Avui parlàvem amb un noi que ha fet la travessa dels quatre dies des a peu des de Mestia fins aquí i els hi ha enganxat a mig camí una bona tempesta. Potser era com la que ens està a punt d’enganxar a nosaltres ara. La diferencia és que nosaltres anem amb la furgo i ells anaven caminant sobre la neu.
I quan posem camí de tornada a Mestia sota la pluja, el cotxe que anava davant ha parat en sec a la carretera i el conductor ha sortit disparat del cotxe. Per davant nostre ha començat un petit esllavissament de pedres de la muntanya i ens ha anat d’un pel que no ens enganxa a sota! Però hem tingut un premi, i és que quan ja arribàvem a Mestia, hem pogut veure clarament els que denominen Twin Picks, dos muntanyes idèntiques, immenses, amb neu que et deixen amb la boca oberta.
5 de maig
Avui no trobàvem el moment de deixar aquestes terres de Mestia i Ushguri. Quina natura mes salvatge, quines muntanyes, ens hem enamorat d’aquesta cultura Svan, de la gent amb la que hem contactat, del que hem menjat. Han estat uns dies fantàstics.
La carretera que ens portaria vorejant la frontera russa està tancada per la neu, així que avui toca conduir desfent el camí d’arribada a Mestia fins gairebé a Kutaisi, Gori i Tiblisi. Just prop de Tiblisi comença la Georgian military road per la que creuarem el Gran Caucas en direcció cap a Rússia.
I mare meva quina carretera, quines muntanyes tan altes, quin gruix de neu, quina pluja, quina baixada de temperatures, quina aturada del trànsit sota l’aigua-neu de més de mitja hora perquè passessin els camions! I el cel s’anava fent fosc, i fosc, i fosc, i a les a 8.30, ja a les fosques, hem arribat al pàrquing on dormirem avui.
Hem brindat per haver arribat sans i estalvis fins aquí.
Aquesta carretera passa pel congost de Darial i va ser construïda inicialment per al trànsit de tropes russes al segle XVIII, però el seu estat no era bo i feia molt difícil el trànsit. Quan al 1801 Rússia es va annexionar Geòrgia, el Tsar Alexandre I va ordenar reconstruir-la per a millorar les comunicacions i al 1814 es va obrir al transport.
Els treballs van costar 4 milions de lliures esterlines.
Aquesta carretera militar georgiana ha tingut un gran paper al desenvolupament econòmic, cultural i de comunicació amb Rússia, Geòrgia i Armènia.
Stepantsminda, però, és un poblet petit, o es veu petit perquè està rodejat d’immenses muntanyes. Sopem uns bons macarrons casolans i descansem tranquils després de les emocions de la carretera.
Dia 6 de maig
Stepantsminda te un gran atractiu turístic que és l’església Gergeti Trinity. Potser és un monestir similar als que ja hem vist fins ara, però aquest te d’especial que està rodejat d’altíssimes muntanyes com per exemple el Mont Kazbek de 5.053m.
El panorama és espectacular.
Tot i això, els cims estan coberts de boira, fa fred i molt de vent. El dia és desagradós .
Ara aviat farà dos mesos que vam sortir de casa i estem gairebé a punt de començar la segona part d’aquest llarg viatge.
Estem molt contents d’aquesta primera part i, entre això i que el temps no acompanya, hem decidit regalar-nos dos nits en un hotelet i gaudir d’aquestes muntanyes amb calma. Estic segura que el cel s’aclarirà i podrem veure tots els cims.
Dia 7 de maig
Avui, les 9h del mati estàvem davant d’un esmorzar pantagruèlic a l’hotelet Best View de Stepantsminda. Així que ens hem anat a baixar les calories a la vall de Sno en direcció a Juta.
Hem fet una bona excursió de pràcticament 12 km. en el Parc Nacional Pshav-Khevsurets, de vistes espectacular, des de la vall de Sno en direcció al Llacs Aboudelauri fins al Chauki pass. Hem trepitjat neu i molta aigua del desgel de les zones nevades que ens envoltaven, però ha estat genial. Feia molt bon sol i els paisatges ens han enamorat.
Hem fet un mos en arribar a l’hotel i hem descansat una bona estona que avui ens ho hem ben guanyat.
dia 8 de maig
Avui deixem l’hotelet i tenim la intenció de fer un tros més de la Carretera militar georgiana i veure si ens podem endinsar a la vall de Truso, però això només serà si la neu ens ho permet.
Demà ben d’hora, ben d’hora, ens tocarà fer la paperassa per entrar a Rússia, però…això ja serà el següent capítol que us explicaré tan aviat com pugui.
I deixem Georgia amb els seus balcons de fusta decorada, les escultures, els espais verds, la circulació caòtica, els gossos perduts i els milers de ramats amb milers d’ovelles, cabres, cavalls o vaques, l’ofici de pastor és ben viu, a cavall o amb el mòbil…però pasturant. La gent és més oberta i amable amb ganes de connectar. Ens han sorprès també, la quantitat de guinguetes i màquines de cafè calent a cada cantonada, el trànsit d’infart i els khachapuris de formatge, les albergínies amb nous, les immenses pastures i els rius, la cultura Svan, la carretera militar cap a Rússia… us ho recomanem.
Nosaltres i la furgo 