2025 La Ruta de la Seda (8)

UZBEKISTAN

dia 25 de maig 

Ens hem llevat d’hora, hem fet algunes petites reparacions a la furgo i ens hem posat en marxa.

Hem descobert que l’abecedari uzbec és llatí, lo que ens ha donat una mica d’alegria, val a dir que ben inútil, ja que podem llegir el que posa però continuem sense entendre-ho… però alleugera una mica! 

El nostre primer objectiu d’avui és el Gran Hotel Uzbekistan. No ens hi volem instal•lar, ni vendre la furgo, és només curiositat, ja que és un hotel immens famós per la  presència que te i la seva arquitectura soviètica. És realment impressionant.

Seguim fins a Samarcanda per una carretera bastant dolenta i amb molt de trànsit, als vorals de la qual hi ha molta gent venent fruita i on ens parem a comprar. 

Samarcanda: a l’escola vam estudiar Alexandre Magne, els faraons, Atila o Napoleó com a grans conqueridors, però mai se’ns va parlar de Gengis Khan o de Tamerlan.

Aquest últim era un guerrer temible i va crear un dels imperis mes grans de la història, però també va ser un gran mecenes de les arts i va crear la capitat islàmica de Samarcanda.

Aparquem la furgo sota una cobejada ombra i fem un mos.

Després hem visitat la Shah-i-Zinda amb la tomba del Deniyat i uns preciosos decorats a la fusta. La següent visita ha estat a la immensa mesquita de Bibi-Khanym que te una curiosa història: la Bibi era la dona xinesa de Tamerlan i per sorprendre’l a la tornada de les seves conquestes, va encarregar aquesta mesquita. L’arquitecte que la feia es va enamorar d’ella i li va dir que no continuaria l’obra fins que ella li fes un petó. Com que el petó li va deixar una marca, quan va tornar Tamerlan i la va descobrir, va matar l’arquitecte i va ordenar que totes les dones portessin vel per evitar temptacions.  

Lo darrer que hem visitat (per fora) avui és la zona del Registan que son 3 madrasses espectaculars. Van ser enderrocades per Gengis Khan, i posteriorment reconstruïdes.  La de l’oest és la que conserva mes parts originals i que van replicar al devant. És un complex espectacular. A dos quarts de 9 fan un espectacle de música i llums… que no és necessari. La bellesa és allà i no necessita res mes. 

No hem puc creure que estiguem a Samarcanda!!

Sopem a un coreà (una bona i nova experiència) i a dormir! 

Dia 26 de maig

Avui hem perdut una mica el temps al Departament d’Immigració ja que ens havien dit que necessitàvem anar-hi per a fer un registre d’estada a Uzbekistan. Ha estat impossible: la burocràcia és tremenda! Ens ha salvat una noia del mateix departament que ens ha dit que això es fa automàticament si agafes una nit d’hotel. I així ho hem fet. 

La senyora del hostel al que hem anat sabia molt bé que necessitàvem i ens ho ha fet en un moment. 

Després hem visitat el mausoleu de Gur-e-Amir que és on està enterrat en Tamerlan i la seva immensa escultura que està a l’exterior. Hem visitat per dins els 3 edificis de les madrasses del Registan on ahir van veure exteriorment l’espectacle de llum i so.  

Tot és tan bonic que et quedes una mica saturat de tanta bellesa: relleus d’or, planxes de marbre tallades, columnes molt decorades…

Per demà encara ens queden un parell mes de visites.  

dia 27 de maig

Avui hem anat a l’immens mercat on pots trobar menjar de tot tipus, teles, manualitats… hem comprat algunes coses que ens faltaven i després hem anat a veure el barri jueu que està en procés de remodelació i es gairebé impossible passejar-hi. La darrera visita ha estat el mausoleu de Abu Mansur al voltant del qual estan construint tot un espai religiós amb immensos jardins per lo que han enderrocat totes les cases del  voltant. Lo que a casa nostra seria un autèntic PERI. 

I per últim, hem passat per la avinguda dels mausoleus que gairebé ocupa mes d’un km. construït de mausoleus de mides mes petites que correspondrien a persones d’alt nivell social. 

I ens hem acomiadat de Samarcanda amb un somriure de satisfacció per lo vist i viscut. Ens ha agradat moltíssim.

I hem posat direcció cap a Bujara que es va construir al voltant d’un oasi al desert de Karakul i que conserva la bellesa que hem trobat als edificis de Samarcanda i la petxada comercial de la Ruta de la seda. 

Va ser la capital d’un regne que s’estenia des de Mongòlia a l’actual Pakistan i es va convertir en el centre religiós i cultural de la zona.

També va ser destruïda per Genís Khan excepte el minaret Kalyan o Kalon que li va agradar molt i que era el far de foc que guiava les caravanes pel desert. Avui és la icona de la ciutat.

I realment Bujara te una bellesa serena, austera, autèntica del color de la terra.

Ens perdem per carrerons estrets i apareixem a uns espais amples on admirem la bellesa de la Kalam mosque i de la madrassa Mir-i-àrab, les filigranes de l’imponent minaret Kalyan que presideix la plaça com un sentinella silenciós. Te 47 m. d’alçada i fa 9 segles que està allà vigilant-ho tot.

Fem un petit passeig abans de sopar amb la promesa de que demà ho coneixerem mes a fons.

Dia 28 de maig 

Hi ha algun turista tafaner per la plaça, però ens ha sorprès que la gran quantitat de visitants se l’emporta Samarcanda que és més exuberant i colorista. 

Ens estem a la Plaça Lyabi Hauz o plaça de les Moreres amb una gran piscina, ara amb cignes, però que la història diu que fa un segle era aigua estancada i va ser un gran focus d’infecció, a tal nivell que la mitjana d’edat era només de 30 i pocs anys. 

Ens admiren davant de la Madrassa Kukaldosh i recorrent petits carrerons arribem a la madrassa Chor Minor que te 4 minarets blaus magnífics i sembla amagada tímidament de l’enrenou de la gent. 

Curiosament, davant mateix hi ha una escola bressol amb tot de dibuixos de les pel·lícules de Walt Disney. 

Tornem a la plaça de les moreres buscant l’ombra i trobem la parella de francesos (I’Isa i el Manu) que vam conèixer a Aral. Estem una estona xerrant.

Amb les forces renovades, visitem el claustre sufí on es celebraven cerimònia religioses, ens passegem pel Bazar dels Canvistes i pel Bazar dels sombrerers on tot son botiguetes. 

Feia tantíssima calor que hem aprofitat una oportunitat única. La guia valorava molt bé la Silk Road Tea house i just la teníem davant nostre, així que no ho hem dubtat.

L’experiència ha estat genial: te de safrà per a un i te d’herbes i espècies per a l’altre acompanyat de uns dolços reconstituents i servit en un ambient fresc, tranquil i molt tradicional. El te estava molt bo i ens va servir per agafar forces per continuar. 

A la tarda hem visitat les muralles de la fortalesa que te unes formes sinuoses fetes de totxos terrosos de terracota que protegien el poder de la ciutat. 

Cap al vespre la calor baixa i és molt d’agrair. 

Dia 29 de maig 

Avui ja deixem Bujara però no ens volem perdre un parell de coses mes.

Una és la porta Talipach que és la petita part que encara es conserva de les muralles de la ciutat i el Mausoleu d’Ismael Samani, fundador de la dinastia samànida.

Aquest mausoleu de l’any 905, juntament amb el minaret kalyan, son les millors mostres de les meravelles que podien fer només combinant les formes dels totxos de terracota. Una autèntica filigrana. 

I ja, després d’acomiadar-nos de l’Isa i el Manu, hem posat direcció a Tashkent

La carretera que estem fent per arribar-hi torna a ser estepa completament seca i terrosa, on no hi ha res verd en quilòmetres. 

La primera parada al mig d’aquest no res la fem a Nurata, ciutat que va ser fortificada per Alexandre Magne fa mes de 2300 anys i de la que queden només restes terroses de les muralles erosionades pel vent de tants anys. Aqui també és on es produeixen uns brodats circulars (suzani) que tenen fama mundial i es cotitzen per milers de dòlars. Crec que no en comprarem cap. 

La ruta que seguim avui (4R36) va a parar a una zona iurtes on descansarem avui i, apart de que la carretera és bastant dolenta, cal dir que hem passat per una ventada de sorra que feia molt difícil de veure el paisatge, gairebé recordava la boira espessa lleidatana, però amb sorra.  

Després s’ha aclarit poc a poc i hem pogut veure que tot al nostre voltant era una planura que no s’acabava mai, quilòmetres i quilòmetres de res, només interromput per alguns ramats d’ovelles, això si… totes negres! Si busqueu les vostres ovelles negres particulars, estan totes aquí!

I per fi hem arribat a l’oasi Sayyod Yurt camp on ens hi estarem uns dies descansat.

Dia 30 de maig

Hem descansat molt bé en un silenci només trencat pels ocells, fins i tot ens hem llevat mes tard de lo habitual en nosaltres. 

Després d’un bon esmorzar hem netejat la furgo (ja li tocava), hem fet bugada i… després, temps per a nosaltres. Quan penso que estic estirada a una hamaca en un bosc d’Uzbekistan, no m’ho acabo de creure. 

Llegir, passejar, i un petit curs de cuina de com es fa el plat típic d’Uzbekistan: el plov. Això ha estat tot per avui.

Dia 31 de maig 

Acabem aquí al Sayyod Yurt camp aquest mes de maig, compartint estones amb l’Andrea i en  Christian que vam conèixer a Atiraw i han aparegut per aquí. Després en Miquel ha sortit una estoneta en bici i jo he llegit, escoltant els ocells i he descansat força. A la tarda he fet una altra classe de cuina amb la Gully (diminutiu de Gulzifa): avui pastis de plàtan que hem menjat de postra al sopar. Boníssim.

Dia 1 de juny

I hem deixat el oasi del Sayyod Yurt camp amb certa nostàlgia. Hem estat molt bé, ens hem sentit cuidats i ho hem compartit amb l’Andrea i en Christian que segur ens tornem a trobar. 

Hem posat direcció a Tashkent a les 8h del mati, amb un sol que promet un dia de força calor. 

La carretera està en condicions molt millorables. El paisatge és àrid i amb zones de prospecció (creiem que de petroli) liderades per una empresa xinesa. 

I de cop, el regadiu fa el miracle i tot es torna verd, arbres fruiters, conreus diversos…

La ciutat de Tashkent era un nucli important de creuament de caravanes al segle VIII, i Genís Khan també la va arrasar però ja al segle XIII. La ciutat però es va recuperar amb els mongols i Tamerlan i va ser proclamada capital i centre administratiu i comercial. 

Al 1966 un fort terratrèmol també va deixar la ciutat molt malmesa i ara te un aspecte de gran ciutat moderna, amb grans hotels, avingudes i zones enjardinades.

Hem passejat força i també hem agafat el metro perquè les distàncies son grans. Hem vist: La Catedral ortodoxa de l’Assumpció que te unes cúpules daurades impactants. L’estàtua eqüestre de Tamerlan, al cavall del qual li van trencar el penis (!). El palau del Senat i el Palau Romanov de l’època tsarista. La plaça de la independència amb unes refrescants fonts que hem agraït per la calor que feia.

L‘Escultura de la mare que plora que és una impressionant imatge de bronze d’una dona que plora els morts uzbecs de la 2a Guerra Mundial. Està en una placeta amb una flama sempre encesa. El cementiri Minor , sempre tan ben cuidats que son dignes de veure,i per últim La mesquita Minor feta de marbre blanc, impactant, que dona molta sensació de pau. 

Amb tot això i el sol ja baixant d’intensitat, ens hem tornat a la furgo a descansar. 

Dia 2 de juny

Avui hem visitat el Basar Chorsu, immens, sota una volta blava que cobreix les dues plantes. 

El tràfec dels venedors és increïble, igual que la manera de vendre, la simpatia i el bon humor. 

Hem emplenat la nevera i en Miquel s’ha firat una camisa d’adolescent que li queda molt bé. 

El següent pas ha estat deixar Tashkent que és una ciutat molt gran, plana i extensa que sembla que no s’acabi mai. 

Hem posat direcció a la Winery Uzumfermer que ens la va recomanar un viatger company de ruta. Aquí hi ha restaurant i, si hi dines tastant algun dels seus vins, pots dormir gratuïtament a les seves instal•lacions. Crec que ens anirà bé descansar sense sorolls perquè aquesta nit se sentíem els cotxes i no es descansa igual. 

Dia 3 de juny

I deixem la Uzumfermer Winery a les 8h del mati amb 32 graus i posem direcció a la Vall de Fergana que  esperem s’estigui una mica mes fresquet. 

Aquesta és una vall fèrtil, amb molta aigua i rodejada de muntanyes on es conrea arròs, cotó i patates, però la part mes important, és la cria del cuc de seda i la tècnica d’elaboració del teixit que li va donar nom a la Ruta de la Seda. 

La vall està repartida administrativament entre Uzbekistan, Kirguistan i Tayikistan a causa dels interessos de l’únió soviètica en aquella època prèvia a la seva independència.

Però la importància real de la vall vera el fet de ser un lloc de trànsit, abastiment i descans de les caravanes abans o després de creuar les muntanyes per les que no només transportaven seda sinó també idees i creences com l’Islam o el budisme.

El camí fins arribar se’ns fa llarg i pesat a causa de les obres a la carretera, però el paisatge i les temperatures van canviant a mesura que pugem el port que ens durà a la extensisima vall, tan extensa que no és fàcil veure les muntanyes que la delimiten. 

El nostre interès en venir a aquesta vall és conèixer de primera ma d’on surt la seda que va donar origen a aquesta ruta de tanta importància  històrica i cultural. 

Ens hem dirigit a Margilon, el centre tradicional d’aquesta industria, on visitem la fabrica de seda Yodgirlik una de les mes grans.

La visita comença des de l’inici del procés del cuc de seda i com, un cop format el capoll, després de bullir-los, s’extreuen els fils que es van posant a les filadores. 

En un altre sala preparen els tints naturals amb pell de magrana (vermell), la flor de l’acàcia (groc), la pell de la ceba (marró clar/groc), fang (vermell suau) i una flor lila que donava el color cobalt. 

Ens ensenyen el procés de tenyit i assecat i ja passem a la sala de telers on es treballa manualment amb el patró del dibuix de cada tela. 

Ha estat interessant veure el procés i conèixer la gran resistència que tenen els fils de seda però les instal•lacions son una mica antigues, crec que podrien ser millorables, mes quan son objecte de visites turístiques, però ha valgut la pena. 

En sortir, hem posat direcció a Kokand on passarem la nit i començarem a dir-li adéu a la nostra visita a Uzbekistan. Estem a prop de Tajikistan i d’altres “stans” ens esperen. 

I deixem Uzbekistan amb un somriure. Veníem amb moltes expectatives i amb certa por de que fossin malaguanyades però no, les nostres expectatives s’ha acomplert amb escreix. L’aclaparadora bellesa de les ceràmiques que decoren les madrasses i les mesquites, les filigranes de terracota, els jardins cuidats (majorment per dones), l’amabilitat de la seva gent, els taxis compartits en mini furgoneta, els patis a l’ombra dels arbres, les dents d’or, la dolçor de la fruita, els basars, la seda… ha estat com un somni fet realitat.

Ara en vindran d’altres, perque això continuarà…

2 comentarios sobre “2025 La Ruta de la Seda (8)

  1. Como siempre una maravilla de redacción. Me ha hecho mucha gracia lo del oasis de KaraKulo……a quien se le ocurriria el nombre?

    Que ganas tengo de veros y abrazaros en vivo y en directo. Un beso.

    Le gusta a 1 persona

Deja un comentario