TADJIKISTAN
Dia 4 de juny
I ben d’hora hem posat direcció a la frontera amb Tajikistan. Anem a Andarkhon que està encara no a 50 quilòmetres d’on som. Pel que diu la guia i Google és un pas obert, però a veure quines sorpreses ens trobem quan hi arribem.
I la sorpresa ha estat que hem passat a Tajikistan sense cues, amb calma i amb una amabilitat extrema per part de tothom, inclús quan, al deixar Uzbekistan, ens han cobrat una multa per excés de velocitat (!) amb un anglès acadèmic que és molt d’agrair.
Tajikistan, ja estem aquí, les muntanyes ens esperen!
Tadjikistan és un país petit que no arriba als 10 milions d’habitants i te per veïns a Xina, Afganistan, Uzbekistan, que es d’on venim, i Kirguistan, que és on anirem després.
Aquest país, com els altres “stans” te uns orígens culturals rics i complexos. Per aquí va passar Alexandre Magne, els àrabs, els perses, els mongols, Tamerlan…mes recentment els soviètics, fins que van aconseguir la independència al 1924.
El 93% del país és de grans muntanyes i mes de la meitat son de mes de 3.000m. d’alçada. Una de les seves principals atraccions és la carretera del Pamir que esperem recórrer amb el corresponent permís, ja que una part passa per la Provincia Autònoma del Alt Badajshan.
En teoria el document que ens han donat a la frontera ens cobreix aquest permís.
Aquí l’alfabet torna a ser cirílic.
I ben contents pel tracte rebut, hem parat a Konibodom a canviar diners, la targeta sim del telèfon i fer un mos. Aquí tothom parla rus.
De camí, passem per plantacions d’albercocs i cireres on estan fent la collita, està tot verdissim gràcies a l’aigua del riu, que és la seva riquesa.
Hem visitat Khujand on Alexandre el Magne va fer construir unes muralles de mes de 6 kms i 7 portes durant el segle X però que estan reconstruïdes. Aquesta ciutat també es va fer tristament coneguda pels 300 morts que es va cobrar la repressió soviètica al 1997.
En direcció a Istarawshan creuem el Riu Sir Daria varios cops i amb les temperatures tan altes que hi ha, ens sorprenen els camps d’arròs i tota la verdor del regadiu.
Veiem de passada la Sary Mazar que és una mesquita tota de fusta i anem cap a unes altres muralles, les que es van construir con a protecció de la Ciutadella, que fan gairebé 6 Km. i de la que han refet la porta principal com a símbol de resistència devant l’adversitat. Un bon símbol!
Avui descansarem aquí.
Dia 5 de juny
Com que aquí a Tadjikistan no funciona la targeta de crèdit Visa enlloc, avui hem fet un peregrinatge bàncari pels caixers automàtics. Sovint estan buits i quan en algun hi ha diners la gent no guarda tanda, es posen al voltant del que està treient i el mes ràpit en posar la targeta, és el següent en treure. Una bogería.
Hem sortit de Istarawshan amb ganes de deixar la ciutat enrere. Ens posem en marxa cap a Penjikhent, a fer la ruta de muntanya dels 7 llacs (Haft Khul) a les muntanyes Fann.
Per arribar-hi, el paisatge és de muntanyes àrides immensament grans i la vall verda i fèrtil al costat del riu.
El primer llac al que hem arribat és el Mizhgon, d’un color blau intens.
Després ens ha sorpres el llac Soya, el 2n llac, que te un color verd intens.
El 3r llac que es diu Hushyor també és verd però d’un to molt suau.
El llac Nofin, que és el 4t llac te un color verd maragda preciós.
El 5è (llac Khurdak) i el 6è (Llac Marghuzor) son dels mes grans i blaus i, teòricament, segons la guia, el camí acabava aquí, però ens faltava veure el 7è llac (de nom Hazorchashma). Hem vist que el camí continuava, així que l’hem seguit i, quan hem arribat al final, ens hem trobat una meravella de color blau fosc en una esplanada immensa rodejada de muntanyes. I allà hi havia 5 furgos!, una d’elles la de la Brigitte que vam conèixer a Konya.
Ha estat una trobada amigable tot i que ells sopen molt d’hora. Després ens ajuntem al foc de camp que han preparat.
Dia 6 de juny
Hem dormit en un silenci total i amb un despertar molt agradable al costat del llac.
Hem anat a fer una magnifica excursió resseguint el llac fins al riu que el nodreix.
Ens crida molt l’atenció el continu anar i venir de burros carregats de mercaderies i portats per autentics nens, alguns dels quals viuen en casetes d’adob que estan al costat del riu. Ha estat una estona de natura i silenci molt agradable.
En tornar a la furgo, l’esplanada del llac estava plena de furgonetes que portaven turistes! Això ha durat fins ben entrat el capvespre i et deixa un regust estrany. Estem envaint el món d’aquesta gent i no sempre amb les millors maneres.
Dia 7 de juny
Ens hem llevat d’hora i ens acomiadem d’aquest magnific entorn amb la sensació d’haver-nos donat un bon bany de natura.
Hem iniciat viatge de tornada passant de nou pels llacs encara deserts i seguint el curs, sovint invisible, del riu Shing. La tornada la fem amb un nou acompanyant silenciós al cotxe, un senyor gran d’un d’aquests poblats de cases de fang que, tot empolainat, ens ha demanat que el portéssim a Penjakent i, com que es just el nostre destí d’avui, l’hem carregat. En arribar ha tingut un gest molt maco: s’ha burxat el folre de la xaqueta que duia, s’ha tret una agulla imperdible i allà portava amagats els diners: ens volia pagar per haver-lo dut fins allà, cosa que, evidentment, hem rebutjat.
A Penjakent intentem fer el registre obligatori per a fer la Pamir (GBAO), però és dissabte i el cap està fora, o sigui que ho tornarem a provar a Dushambe.
Aprofitem i anem a mercat per a agafar provisions i després hem posat direcció al camp base del llac Alaudin.
La carretera que ens hi acosta passa per un congost molt sec i de parets altíssimes que et fan sentir petit, et fan encongir. El riu Fondaryo que queda a la base del congost porta molta aigua, però es veu com una línia primíssima.
La segona part de la ruta per arribar al camp base del llac Alaudin és totalment off-road i és mes que dolenta, estreta, amb tolls d’aigua, amb revolts i pendents d’infart i lo curiós és que passa per diferents poblats que es recorren aquesta ruta amb burro, moto o cotxes atrotinats cada dia amunt i avall.
En arribar a la casa del “ranger” et fan pagar i allà hi havia un guia amb turistes que també anaven al llac i que ens ha anat bé per veure on podíem acampar.
Hem sortit a fer un passeig i la veritat és que la natura aquí és exuberant. Hem de creuar un parells de rius petits i, lògicament, he relliscat i he quedat ben molla.
Dia 8 de juny
Porto dies (des de Samarcanda) que el menjar no se m’acaba de posar gaire bé i aquesta nit no hem descansat gens. Així que en lloc de fer l’excursió fins al llac Alaudin, hem decidit desfer la carretera infernal, i anar cap a Dushambe.
Per tornar hem hagut de passar per 17 túnels, la major part llargs i sense llums ni senyalització. El més llarg te 5 quilòmetres i els locals li diuen el túnel de la mort. És realment inquietant i quan surt, el paisatge et compensa, però…
Ahir vam gaudir dels entorns del llac i el paratge on estàvem que era preciós, o sigui que ja ha pagat la pena anar-hi.
A Dushambe (nom que vol dir Dilluns), ens hi estarem dos o tres dies i veure com evoluciona la meva panxa. La següent fita és la Pamir highway i haig d’estar en forma.
Dia 9 de juny
Avui hem aprofitat el dia per a descansar durant les hores fortes de sol i, a la tarda, amb la fresca, hem sortit a conèixer aquesta extensíssima ciutat plena d’edificis de dimensions hercúlies, posant de manifest una grandesa que imaginem només tenen uns quants, com a tot arreu.
Quan s’il·luminen les fonts, els edificis, les avingudes te tot plegat un toc que vol ser elegant però que resulta bastant aclaparador.
Avui hem descobert que no podem obrir segons quines webs “estrangeres” sense tenir instal·lat un VPN a l’ordinador. Estem a l’Est.
dia 10 de juny
Avui fa 3 mesos que vam sortir de casa i podem dir que estem per la meitat del viatge.
Avui ben d’hora anem a l’oficina OVIR per tal de que ens registrin i ens donin el permís per a fer la Pamir. La veritat és que ha sigut un tràmit ràpid però hem de tornar a la tarda a recollir-lo.
Per fugir dels mes de 30 graus d’avui, anem al Jardí Botànic que, segons diu la guia, és un dels mes grans del món.
La veritat és que és immens i molt bonic amb molts espais i amb moltes ombres i hem passat una estona ben refrescant.
A la tarda hem recollit el permís per a fer la Pamir i després hem pres un te en una teteria preciosa que es diu “cafè de Bobo”. Hem estat una estona fresquets.
Com que fa tanta calor, al capvespre es quan tothom surt al carrer a passejar, a prendre refrescos, a gaudir de la fresca, la sorpresa ha estat que l’avinguda Ayny (que sempre va de gom a gom), quan hem arribat estava sense cap cotxe i amb molta policia: havia de passar el cotxe del president. I així ha estat, ha passat com una exhalació i després tot ha tornat a la normalitat.
Dia 11 de juny (Pamir dia 1)
Avui deixem Dushambe i comencem a recórrer la Pamir Highway que ens portarà fins a Osh a la frontera amb Kirguistan.
Però que és la Pamir Highway?
Per començar, la Pamir és una cordillera poblada per grups de gent de vida semi-nòmada, de diferents ètnies, dialectes i de religió islàmica ismaïlita, que ocupen la Província Autònoma del Alt Badajshtan. La carretera del Pamir creua aquesta zona (també li diuen “el sostre del Mon”) des de Dushambe fins a Osh, a la frontera amb Kirguistan, passant per la vall de Wakhan (que llinda amb Afganistan) i amb un recorregut de mes de 1000 km. La carretera te passos molts alts com el de Ak-Baital de 4.655 m. i cims que contemplarem com el Lenin de 7.134 m o el Ismail Samani de 7.495 m.
La pista inicial va ser construïda per enginyers militars soviètics, entre el 1931 i el 1934, per aprovisionament de les seves tropes, però ha acabat convertint-se en una ruta clàssica, la segona mes alta del mon.
L’inici de la carretera te un paisatge ben àrid esquitxat d’algun grup de cases, nens amb el burro transportant qui sap què o jugant a la carretera i dones ben tapades traginant el dia a dia.
Passem Mehrobot amb una fortalesa reconstruïda ja que va ser destruïda pels mongols i amb un caòtic dia de mercat.
El següent nucli important és Kulob la 3a ciutat de Tadjikistan, de 2700 anys d’antiguitat i el caos del mercat continua.
En entrar a la província de Karayzek trobem un control militar on ens registren i ens demanen el permís GBAO. Sort que ho tenim tot.
De moment la carretera està prou bé amb un congost que ens acompanya que s’acaba convertint en una vall ampla i rodejada de muntanyes.
El Rio Pyanj que apareix amb tota la seva amplitud, baixa cabalós i agitat i és la frontera natural amb Afganistan, tot i que en aquesta banda del riu hi ha filats i petites barricades amb molta presència militar.
De tota manera la part afgana és perfectament observable, inclús descobrim grups de nens banyant-se, dones rentant roba, homes segant el blat a ma.
El següent lloc de certa importància és Kalay-Khum on diumenge i dilluns hi ha un important mercat mixta, on es permet que afganesos entrin a comprar i vendre.
La carretera avui és bastant bona fins que trobem les obres de 2 túnels que està construint una empresa xinesa amb personal i material xinès. Llavors ens desvien per la carretera antiga que està en mal estat, però hem arribat fins a Deh on ens hem parat a descansar al aparcament d’un restaurant de carretera, si allò era un restaurant i això una carretera.
Dia 12 de juny (Pamir dia 2)
Després de la calamarsada que ens va caure ahir, ha anat plovent.
Ens posem en marxa, ens custodien Afganistan, altíssimes muntanyes i una caserna militar cada 5 km.
I canvia el paisatge a una zona verdíssima, terra fèrtil, plena de cultiu que conreen famílies establertes poblets minúsculs.
Hem arribat a Rushan que és un poblet mes gran amb escola, banc i alguna botiga de queviures.
Posem direcció a Khorog, la carretera M-41 està molt feta malbé. Ahir la vam patir i avui no ha millorat gens. Anem pujant amb el riu i la temperatura va baixant.
Les cases son molt senzilles, d’adob i de sostre pla, al damunt del qual deixen la collita i els estris diversos. Després posen una teulada oberta a sobre, en forma de V invertida. Tot ben ventilat.
Per acabar-ho d’adobar, trobem un equip de gent tirant quitrà a la carretera (que de fet li fa falta) i no ens deixen passar en una bona estona. Descansem de tants de sotracs i al final ens han deixat passar. Sort que no ens hi hem quedat enganxats.
Hem arribat a Khorog que és una ciutat comercial, centre administratiu del Alt Badajshan amb basars, salons de te i molta animació. En aquesta ciutat es fa el festival Roof of the world, a l’estiu, amb mostres tradicionals i culturals de la zona.
Probablement aquesta ciutat serà l’última que trobarem d’aquestes característiques fins acabar la Pamir.
Ens agafem la tarda de pluja com a descans a una casa-càmping.
Dia 13 de juny (Pamir dia 3)
Ahir nit va venir una altre furgo austríaca, amb els que ja havíem coincidit a l’estada als 7 llacs.
Ara al mati hem xerrat una estona de la ruta a fer i s’ha afegit el senyor de la casa que és guia turístic. Ens ha dit unes quantes recomanacions que son molt d’agrair i que ens fan decidir per la ruta nord, enlloc de la del sud.
Primer per que resulta molt repetitiva respecte del que ja hem fet, seguir el riu Puanj, veure Afganistan… i després perquè segons ell, la carretera del sur és encara pitjor a lo que portem fet.
Per tot això, decidim anar pel nord, acomiadant-nos del Pamir occidental, anem una mica mes cap a l’Orient.
Abans de l’inici de la ruta, hem posat benzina i ens canvien rodes de davant perquè la dreta tenia un clau i perdia pressió.
Els mecànics entre ells parlen en Shukny un dels idiomes dels molts que es parlen a les comunitats del Pamir.
Una altra curiositat que hem observat és que tothom estava netejant, pintant, posant banderes… i és que la setmana vinent ve el President a descansar a una residència que te dins el Jardí Botànic. Volen fer bona impressió.
I hem posat direcció cap a Jelondy Hot Spring seguint el riu Gunt d’un color blau-verd increïble.
I la Cordillera Pamir es mostra davant nostre amb parets altíssimes i verticals amb els pics plens de neu. Estem a 2600 m i ens anirà bé per aclimatar-nos a l’alçada de mes de 4000m a la que hem d’arribar.
Com que aquesta ruta nord ja s’ha allunyat de la frontera amb Afganistan, ja no trobem tants controls ni casernes militars de vigilància.
Passem pel Jelondy Hot Sring que és un brollador natural d’aigua calenta. Hi ha dos parts, el Sanatorium termal que està tancat i, segons la guia, te dues piscines, dutxes i un hostel; i la segona opció que és un lloc fet d’autoconstrucció on hi viuen varies famílies, lloguen habitacions i els nens ens han acompanyat a veure d’on surt l’aigua, mes que calenta, i un espai on et pots submergir. Molt precari tot plegat, però els hem agraït el detall de mostrar-nos-ho.
Més endavant està el poblet de Jelondy on antigament també hi havia un altre sanatori termal, ara en desús, i on ens quedem a dormir protegits del vent.
Dia 14 de juny (Pamir dia 4)
Ens despertem amb pluja fina i 9 graus de temperatura que van baixant a mesura que pugem la carretera en direcció a un conjunt de llacs que es diuen Yashikhul i Bulunkhul (khul vol dir llac en tadjiko!).
La carretera és ampla però sense asfaltar, plena de sots i només trobem algun camió que ve de la frontera xinesa, que no està lluny, que importa cotxes marca AION, utilitaris petits que se’n veuen molts a Tadjikistan.
Però avui on estan tots aquells que anaven a fer la Pamir?
Ens entretenim una estona fent fotos a un grup de marmotes grosses i peludes, ens distraiem una mica d’aquesta carretera de malson a mes de 4000 m d’alçada, amb 4 graus i plovisquejant.
I no ens podem creure el que veiem: una noia sola fent la Pamir en bicicleta!! Quan ens aturem a parlar amb ella està somrient com si no estigues fent cap esforç!! Realment és admirable.
I no ens desviem als llacs per culpa del mal temps ja que està el cel molt tapat i la visibilitat és tan dolenta com la carretera, així dons seguim cap a Alichur a 20 km per hora.
Aquesta és una ciutat de cases baixes blanques de cal al mig del prat i del no res verd que trobem després de fer els dos passos de muntanya que deixem enrere. No te cap encant mes que el del paisatge i el de trobar altres éssers humans, per lo que continuem ruta cap a Murghab, travessant el pas de Naizatash de 4.137m
I al mig de la Meseta del Pamir que estem travessant, veiem el primer ramat de iacs, com immenses vaques de pèl molt llarg i brillant. Per un moment m’ha fet pensar en els mamuts de l’era glaciar.
Dia 15 de juny (Pamir dia 5)
La nostra intenció avui era anar al llac Karakhul, però estem sota una altra tempesta que promet i hem decidit esperar. Ens quedem al hostel Pamir i demà serà un altre dia.
A la tarda hem anat a visitar el Centre de rehabilitació i nursery de lleopards de les neus. Ens hem quedat tan impressionants amb els lleopards, com després, quan hem anat a posar benzina: només et venen 20 litres i te la serveixen emmagatzemada en botelles de 5 litres d’oli de gira-sol, de sabó líquid, llaunes…Impressionant.
Dia 16 de juny
Avui fa un dia radiant i anem ràpid a fer tot el que cal per marxar.
L’objectiu d’avui és de nou anar al llac Karakhul.
Ens ha anat molt bé estar en aquest hostel perquè hem parlat amb gent de tot arreu: russos, francesos, holandesos i fins i tot gent de Nova Zelanda. Els que venien de Osh ja ens han dit que la carretera es igual de dolenta, o sigui que paciència!
Aquest llac Karakhul és Patrimoni Muncial de la Humanitat i és d’aigua salada i tot i així es congela fins al mes de maig. A l’estiu es navegable i els agrada dir que és mes alt que el Titicaca per lo de que hi fa molt fred. De fet, hem de travessar dos passos ben alts , així que avui caldrà abrigar-se.
Estem també molt a prop de la frontera amb Xina, tot i que no hi entrarem, la carretera va seguint els filats d’a prop.
La carretera es dolenta però l’hem gaudit gràcies a dos fets: les muntanyes nevades que ens han acompanyat i, passada la frontera amb Xina, que han desaparegut tots els camions que anaven i venien amb mercaderies i cotxes.
Hem arribat al pas d’AK-Baital de 4.655m i el panorama és espectacular entre completament blanc de neu, volcànic, de colors, per ser portador de sofre, ferro i diferents sediments.
I hem arribat a un immens llac blavíssim rodejat de muntanyes nevades que et deixa sense paraules. El Kara-khul és el silenci i la bellesa.
Aquí al poble de Karkhul ens havien dit que hi havia senyal de mòbil però no ha estat així. Estem esperant per correu electrònic el número de registre per entrar a Kirguistan però no ens arriba així que, després de fer un mos, decidim anar tirant cap a la frontera.
La carretera és ben fangosa i difícil i creuem el Pas de Kyzyl-Art de 4.282m.
En arribar a la frontera ens espera una sorpresa: el nostre permís encara no ha arribat, així com el de molts altres viatgers que estan aquí esperant i que ja han passat una nit aquí!! Un francès, diversos russos amb motos, un kazajo, un cotxe amb coreans…
Reclamem tot el que podem per E-mail, per telèfon, però no ens queda una altra que esperar aquí i, afortunats, perquè dormim calents dins la furgo, els altres ho fan en tendes de campanya a molt baixa temperatura.
Dia 17 de juny
Sort que, de moment, fa un sol esplèndid perquè la situació no pinta bé.
Avui a alguns dels nostres companys d’espera els ha arribat el permís i han pogut creuar la frontera, però no a nosaltres.
Hem rebut un WhatsApp de la companyia que diu que ho estan tramitant i que cal esperar. I això hem fet durant tot el dia, esperar i xerrar amb la gent que va arribant amb el mateix problema.
Ahir vam afillar un noi francès que feia la Pamir a peu i avui hem afillat a un pobre noi alemany que anava amb un grup organitzat i la resta del grup ha passat, però ell no… perquè tenia una errada del nom en el permís. S’ha quedat a terra, sol, amb la seva bossa i amb cara de no entendre res.
Una bogeria incomprensible .
Cada cop que surt el policia pel filat li preguntem si te “news” i sempre contesta “Pajanot” que no tenim ni idea que vol dir i no tenim Internet per traduir-lo.
Per fi, després de 24h d’espera, cap a 2/4 de 6 de la tarda, quan ja pensàvem que tornàvem a dormir aquí, ens comuniquen que podem passar. No ens ho creiem!!!
Gairebé ens fa pena deixar a aquell noi sol, ja que ahir érem al menys 10 persones esperant i va estar entretingut.
Així que, finalment, deixem Tajikistan amb la seva gent amable però desconfiada ja que tenen tensions ètniques i locals.
La seva riquesa és l’aigua: estan construint la presa de Roghun i l’alumini però en els darrers anys també eren el corredor de drogues que arriben per Afganistan.
Malgrat totes les tensions ocultes, la gent ha estat molt amable amb nosaltres i hem vist coses sorprenents en tots els sentits: les infernals carreteres que et porten a llocs meravellosos que no podies mai haver somniat, els túnels a les fosques que vam travessar contenint la respiració . Els camions que van i venen de la Xina, els barrets dels homes, gairebé “de copa” i la manera de nuar-se el mocador les dones que els tapa completament la cara, la simpatia dels nens mes petits que ja saben dir Hello i my name is… la manera sentida de saludar o donar les gràcies portant-se la ma al pit i acotant el cap. La terra verda i les muntanyes aspres, els iacs i els lleopards de les neus, la seva manera de seure… i les hores d’espera per poder creuar la frontera: tota una aventura que ha valgut la pena.
I seguim… ara cap a Kirguistan
Nosaltres i la furgo 