2025 La ruta de la seda (13)

MONGÒLIA

Aquest és, entre d’altres, un dels països “estrella” d’aquest viatge. Aquí canviem de cultura i de religió. A Mongòlia son budistes amb tradicions xamàniques i suposo que tindrem l’oportunitat de veure alguna pràctica o algun  temple.

Tenen mines de coure, or i carbó i també una alta contaminació a Ulaan Baatar, la capital. 

Però també te molta història.

Els mongols son un grup ètnic que al segle XIII van anar a la guerra amb el lideratge de Gengis Khan i van aconseguir un gran imperi, des de l’Orient mitjà a l’Europa central, Xina, Pèrsia… Van ser enderrocats pels xinesos al segle XIV i després, al segle XVIII, van ser totalment colonitzats per la Xina. 

Una part del segle XX van estar sota el poder soviètic i ara son una jove democràcia participativa orgullosos de la seva independència i de tornar als seus ancestres i costums. 

El clima és extrem tan a l’hivern com a l’estiu sobre tot a la zona del desert del Gobi. De fet, existeix el concepte Dzud que és  una onada de clima extrem ja sigui per temperatures de molt fred o de molta calor i on als pastors se’ls poden morir els ramats. 

Hi ha aproximadament 73 milions de caps de bestiar per a 3,5 milions de persones que viuen en tot el país, de les qual gairebé el 50% viuen a Ulan Baatar, lo que ens dona una idea de que Mongòlia conserva la vida nòmada i una sociedad ganadera i tradicional.

L’estepa mongola és el 80% del territori verd a l’estiu, i blanc a l’hivern, amb fauna abundant al marge dels ramats nòmades  

Ulaan Baatar és una gran urbe, la moderna capital del país, però te iurtes (aquí els diuen gers) instal·lades a les afores, son les que han hagut de canviar l’herba per l’asfalt a causa d’haver perdut els ramats en un Dzud, o per que han canviat de vida. És la zona de la pobresa. 

Anirem explicant aquí el nostre recorregut i les nostres experiències. 

Dia 18 de juliol 

Nosaltres entrem a Mongòlia per la part mes occidental del país que està rodejat de altes muntanyes. Son les que segueixen del massís d’Altai que hem vist a Rússia. 

El paisatge és molt àrid i solitari i, molt de tant en tant, esquitxat d’algun ger de pastors i ramats immensos. També ens retrobem amb els camells i els iacs.

Posem direcció a Ulgii per una carretera plena de desnivells però asfaltada i ens trobem una ciutat que poc te a veure amb les que coneixem. Moltes cases d’adob amb un gran pati on tenen instal·lats els gers.  

Com sempre fem quan arribem a una ciutat,  busquem possibilitats de llocs per a descansar i ens decidim per lo que aquí denominen càmping, però que tampoc respon a la nostra idea occidental d’aquest servei.

És una casa particular on viu una família extensa i lloguen els 3 gers  que tenen al pati. Funciona com a Bed&breakfast.

L’interior dels gers és molt acolorit, cobert de catifes i coixins però, en aquest cas, els llits son antiquíssims i de molles i, tot i que el lloc es molt agradable, preferim dormir al llit de la nostra furgo. 

Avui ens hem fet sopar especial i hem obert una ampolla de cava que portàvem des de casa per celebrar el dia d’arribada a Mongòlia… i el moment és avui. Estava ben fred i ens ha semblat deliciós, el millor que havíem tastat mai. 

Dia 19 de juliol

Avui ens hem llevat amb calma i una gran dutxa ens ha fet oblidar les tensions i esperes d’ahir a la frontera.

Hem parlat amb la noia de la casa sobre les millors carreteres per arribar al Parc Nacional Altai Tavan Bogd i com obtenir el permís que ens cal per entrar-hi. 

Lo curiós del cas és que el permís el donen al punt militar d’Ulgii i allà ens hem trobat amb els francesos  (Matias i Eva) i l’Ali. Avui fem tots la mateixa ruta però a ritmes diferents. 

Nosaltres hem arribat cap a les 21h a dalt del mirador del primer llac, el Hurgan Nuur, després d’haver vist ramats de iacs, camells i gers. 

La ruta des de Ulgii és llarga (177quilòmetres) i tot off road o sigui que el mirador del llac on ens hem parat ja ens ha semblat un bon punt de descans per a demà baixar als llacs (encara falten uns 30 quilòmetres). L’únic problema és que està ple de mosquits. La qüestió és que els francesos s’han perdut i l’Ali s’ha quedat a mig camí a descansar del vaivé d’aquests camins… A veure si demà ens retrobem. 

Dia 20 de juliol

Ha estat una nit molt ventosa amb unes gotes de pluja. El dia s’ha llevat lleganyòs. 

Hem acabat de fer els 30 quilòmetres que hi ha fins als llacs i allà ens hem trobat amb el Matias i l’Eva. Ens hem organitzat per a lluitar contra el vent i hem compartit el dinar. 

Al final recollim tot perquè s’acosten núvols negres de pluja. A veure si la cosa millora. 

Tarda de descans i lectura i sopem els 4 dins la furgo. Fa fred. 

Dia 21 de juliol

Surt un dia esplèndid. 

A la guia i als documents que hem consultat per preparar aquest viatge parlen del blau intens del cel de Mongòlia i ho hem pogut comprovar. És un blau increïble!

Hem començat el dia amb un bany al llac i un esmorzar amb llarga conversa amb l’Eva i el Matias i després hem vist aparèixer el cotxe de l’Ali i… ja hi som tots. Sense dir-nos-ho hem aparegut al mateix lloc.

El dia ha donat per a molt, converses, lectures, jocs de taula (Jakaro, molt divertit), i al final un foc de camp al que s’han afegit uns alemanys (Michael, Anna i Anuk) que fa un any que viuen i traballen a una ONG aqui a Mongòlia i ens han explicat coses molt interessants d’aquesta cultura i la seva experiència.

Escoltàvem embadalits al voltant del foc que, per exemple, tenen moltes rituals per a entrar i estar en un ger o iurta on viu una família. Entrar amb el peu dret simbolitza saludar, però  entrar amb l’esquerra significa que vols reclamar els diners que et deuen. Cal vigilar!

Tambè que en un ger hi ha la banda de les dones i la dels homes, i que si creues pel mig dels dos pals que aguanten el ger, significa  voler posar-te al mig de la parella i crear conflictes. 

Que quan entres en un ger, la gent que hi ha dins, espera una estona en silenci (cosa que als occidentals ens pot generar una certa inquietud) i que després ja comencen a xerrar i somriure amb total normalitat. 

I és que un foc de camp dona per a molt.

Després de conèixer una mica millor la vida als gers, hem començat a parlar del pla per a demà i ni nosaltres ni els alemanys, que van amb una furgo similar a la nostra, no ho tenim gaire clar per la dificultat de la ruta proposada.  De fet, si anéssim sols, no la faríem.

La idea és anar al glaciar del pic Tavan Bodg, un lloc molt especial pels mongols, i decidim intentar-ho tots plegats fins on puguem.

Dia 22 de juliol  

Després d’un esmorzar compartit, deixem els llacs amb el bon gust de boca del temps viscut aquí i ens posem en direcció al glaciar del Tavan Bodg. Si veiem que no és possible, farem marxa enrere. 

En el camí trobem diferents pilars i grups de pedres en cercle amb cintes blaves. Son els Ovoo que son llocs de culte, per a honorar a la natura, les muntanyas i el cel. S’hi fan ofrenes en forma de llet, menjar i s’hi fan també algunes ceremònias.

La ruta que hem iniciat avui és força difícil pels desnivells i perquè hem de creuar diversos rius de diferents profunditats. 

El fet d’anar 4 cotxes et dona certa tranquil•litat però el tràngol l’has de passar igual i dic tràngol perquè jo soc la menys aventurera dels dos.

El paisatge no és verd. Ens han explicat que quan no neva massa a l’hivern, l’herba creix  fosca i dona una sensació d’aridesa que, tot i que te la seva bellesa,  és molt diferent a la sensació que et donen les pastures verdes.

Ens trobem una família pel camí, ens hem parat a saludar-los i, immediatament, ens han ofert el que duien pastes, el formatge sec (que es diu aaruul i està fet amb llet de iac). Aquest gest d’oferir lo que tenien m’ha encantat.

Ens hem acabat fent fotos amb tota la família… però tirem endevant.

Hem parat a fer un mos davant d’un estany i ens trobem una pila de pedres diferent als Ovoo. Michael ens explica que és una tomba i que els mongols tenen diferents maneres d’enterrar els seus morts en funció de la religió. Pot ser directament al terra, a la muntanya,  o cobert de pedres (com el que hem trobat) o, si son musulmans, als cementiris que hem vist durant el viatge o, si son budistes i la que ha mort és la mare, la deixen dins d’un ger, que tanquen molt bé per dins i per fora, fins que ve la família amb els seus gers i s’hi instal·len, rodejant-la per acomiadar-la. Després arriba el lama a beneir-la però els ocells (corbs, voltors…) ja han sentit la olor i també han vingut. 

El camí es força dolent i hem anat sortejant tots els obstacles, inclús al creuar els petits rius, però al haver de creuar un de mes profund, el cotxe de l’Ali, que anava el primer dels 4, s’ha quedat clavat al fang  just quan ja arribava a l’altre banda.

La solució ha estat buscar un pont que estava a 10 km i passar tots nosaltres per anar-lo a rescatar.

I així ho hem fet… i quan hem arribat, un noi local ja l’havia ajudat i ens l’hem trobat a fora traient aigua de tot arreu. 

Ens n’hem alegrat molt i després de l’ensurt hem continuat endavant cap als glaciars.

Ha costat força, però hem arribat!. Hem aparcat les furgos a l’esplanada del camp base que hi ha només arribar i demà ja veurem…estem tots molt cansats dels 138 quilòmetres per un camí dolent amb aventura inclosa

Dia 23 de juliol

Estem al costat del riu Tsagan Gol d’aigua blanca de sediments. Al fons tenim la Cordillera Tavan Bogd (vol dir 5 sants) que és un grup de muntanyes que fan frontera amb Rússia i Xina i on està la mes alta de Mongolia, que fa 4374 m d’alçada.

L’objectiu d’avui, i que hem acomplert amb escreix, ha estat arribar on estan els glaciars de mes de 12 m. de llarg, senzillament impressionants, i que estan al devant del gran Ovoo. Avui ens ha resultat molt curiós veure de prop les ofrenes de menjar de tot tipus, des de caramels i galetes a pasta de sopa o arròs, llet i inclús vodka. També hi deixen diners, imatges i cremen incens. 

Hem vist gent resant i monjos budistes amb molta fe. 

Diu la tradició que cal fer tres voltes a l’Ovoo i demanar un desig a la muntanya. 

Una noia xaman ens ha explicat que aquesta és una zona telúrica molt energètica.

Independentment de les creences, val a dir que és un lloc especial i molt emocionant on sentir el poder de les 5 grans montanyes a una banda amb els glaciars i, a la banda oposada, l’Ovoo, la fe de les ofrenes, i els cavalls que monten com si res. Un moment màgic. 

Però ens ha costat molt pujar fins dalt. Ja ens havien avisat que el camí era molt dolent i ens hem repartit les 8 persones entre els 2 jeep mes maniobrables deixant les dues Mercedes al camp base. Tot i així,  el cotxe de Matias s’ha quedat pel camí i el de l’Ali s’ha hagut de quedar als últims 800m. de pujada que  hem fet a peu. Ha estat una molt bona experiència.

La tornada ha estat per filmar-la: 8 persones i un gos dins un cotxe per un camí d’infart. 

Tot ha acabat bé i a la nit en Michael ens ha ensenyat com encenen les fogueres els mongols amb els excrements del iac. Ha estat preciós: una altra nit d’històries a la bora del foc fins que el fred ens ha enviat al llit. 

Dia 24 de juliol

Comencem a desfer el camí infernal de pols i pedres de tornada cap a Ulguii. 

Com que la parella alemanya parla mongol hem parat a ajudar a un parell de cotxes amb problemes. No m’estranya, aquestes carreteres es carreguen qualsevol motor. 

I ens ha costat Deu i ajuda el camí d’avui.

Hem trobat trams de molta sorra, trams d’aiguamolls pels que no podíem passar però al final, després d’una avaria en la furgo d’en Michael i l’Ana  (que han pogut reparar), hem arribat a Tsengel. 

I a Tsengel s’estava celebrant el Naadam, la seva festa principal amb lluita lliure, carreres de cavalls, tir amb arc, jocs, botigues de tot una mica i gers on poder menjar.

Hem avançat el sopar i ens hem menjat un shashlik en companyia d’una família que s’ha fet una foto amb nosaltres. Hi ha color per tot arreu i ha estat una bona estona, però encara hem d’arribar a Ulgii

Dia 25 de juliol

Vàrem arribar ben a les fosques i hem dormit al costat del riu de Ulgii que es diu Khvd. 

El dia d’avui ha estat ocupat: supermercat, neteja del cotxe, bugaderia… També hem gaudit de l’immens mercat de Tirlik on pots trobat absolutament de tot i a bon preu, sobretot coses vinculades al món del cavall, tan protagonista aquí a Mongòlia.

Després de dinar hem anat a reomplir el tanc d’aigua i allà hem rigut de valent. L’aigua sortia a molta pressió i s’escapava, perquè la nostra manega era massa estreta. En aquest procés han començat a venir nens a tafanejar i a “ajudar-nos”. Hem acabat tots ben remullats, però rient i al final un dels nens ha aconseguit una manega mes gran i hem acabat d’emplenar el dipòsit gràcies a ells. Els volíem agrair l’ajuda d’alguna manera i ens han demanat Coca-Cola! No m’he pogut negar. 

Ara ja ens posem en marxa cap a Ulaangom on tenim previst arribar-hi per a participar en el Naadam la seva festa mes important. A la nit ens hem quedat a dormir en un punt al costat del riu. En aquesta zona tan àrida de muntanyes pelades hi ha aquesta mena de oasi amb molts arbres i el riu que passa per Ulgii. Preciós! 

Dia 26 de juliol

Ha estat una nit molt tranquil·la i després d’esmorzar comencem a tirar cap al llac Uureg Nuur on ens trobarem tot el grup per a gaudir del dia i després ja continuar cap al Naadam de Ulaangom. 

Els camins son tots off road sense asfalt i molta sorra per lo que no podem córrer massa i hem de fer etapes mes curtes per arribar bé. A mes hi ha molt de xerrac i tot tremola dins la furgo. La ruta es la A07.

Però val la pena quan pel camí et trobes llocs com el llac Achit Nuur d’un blau increible, ple de fauna feliç, en una zona desèrtica però amb un petit oasi verd. Increïble. 

Hem arribat fins al poblet miner de Khotgor. És una mina de carbó que els camions traslladen per aquests camins, que sovint trobem ben ennegrits.

Hem parat a fer un mos i han aparegut uns quants nens i nenes a mirar… Els hem donat unes cosetes que portem per a regalar i han tornat amb bunyols acabats de fer i un trocet d’aaruul, el formatge de iac. Agraïment en estat pur.

Hem seguit cap al llac Uureg Nuur per una zona de gers i pastures que s’enfilen fins al 2.500m. d’alçada. 

La baixada del port ha estat ràpida i en un tres i no res ens hem trobat dins l’ aigua transparent d’aquest llac donant-nos un bon bany! Ha estat un moment màgic! 

Dia 27 de Juliol 

Ahir a la tarda només erem dos furgos al lloc de trobada (Matias i nosaltres) i a la nit van arribar l’Ali i els alemanys.

Aquest mati hem esmorzat tots plegats però ells s’han quedat amb els peques i l’Ali, Matias i nosaltres ens hem posat direcció Ulaangom. La idea és dormir allà i demà estar a punt per a les diferents activitats de la festa del Naadam.

De camí cap allà, li hem trobat sentit a la frase “la direcció és bona” perquè hi ha milers de camins per triar! 

Hem trobat a mig camí un altre Ovoo gran amb força gent fent ofrenes. 

I als darrers 30 quilòmetres mes o menys… hem trobat asfalt!!!

Arribant a Ulaangom hem trobat moltes gers i camions carregats de cavalls, probablement son els que competiran durant el dia de demà.

La ciutat està molt plena de gent! Hem estat en un centre comercial per coses que ens faltaven i no m’he pogut resistir a emprovar-me un vestit típic. Llàstima que tots eren massa grans per a mi. 

Hem sopat totes les furgos juntes en una esplanada verda que ha trobat l’Ali. Fantàstic! 

Dia 28 de juliol 

Avui ens hem llevat mes d’hora i hem anat cap al pàrquing de l’estadi on es farà la festa del Naadam. 

En una part hi ha els entrenaments d’unes dances tradicionals, en un altre els entrenaments de la competició de tir amb arc i al final entrenen l’entrada els cavalls. 

És espectacular els vestits que porten tan nens com adults, homes o dones. Son preciosos. 

Cap al mig dia hem anat a la zona de curses de cavalls que està a uns 50 km del centre.

Fa moltíssima calor i sembla que no es bellugui ni un ase. Els corredors estan al punt de sortida a l’estepa de sorra, a 30 quilòmetres lluny d’aquí.

De sobte, han posat en marxa una gran pantalla on veiem la sortida i el desenvolupament de la cursa. Els corredors son molt petits, n’hi ha que no tenen mes de 7 anys i van sobre el cavall sense sella. És molt emocionant. 

Diuen que a Mongòlia els nens aprenen primer a cavalcar que a caminar.

I ben aviat, allà on som, comencem a veure pols a l’horitzó: els primers genets arriben acompanyats pels  crits de la gent.

Els donen el número d’arribada i els fan passejar per davant de tot public que crida i aplaudeix. És molt emocionant. Les carones dels nens plenes de sorra, expliquen totes les seves emocions: cansament, desconcert, feina acomplerta…

Encara ens hem passat una estona pel teatre a veure un espectacle que, en la posada en escena, les cançons, el vestuari, etc. ens recorda molt la cultura xinesa. Molt especial. 

A la nit anem a dormir a l’aparcament de l’estadi per a estar a punt per demà que és l’espectacle d’inauguració.

Després de sopar entrem una estona a l’estadi on encara estan assajant per demà. És increïble.

Dia 29 de juliol

La nit ha estat sorollosa. A les 7 estàvem en dansa i a les 8 dins l’estadi esperant l’inici de l’espectacle inaugural de les festes Naadam de Ulaangom. Sort que l’Eva i el Matias ens han guardat lloc. Està de gom a gom. És un festival de colors, els vestits, els barrets, els cavalls engalanats, tot… però molt llarg…

Hi ha un conjunt de mes de 300 nenes que van dansant, ambientant l’estadi i, mentrestant, hi ha hagut cantants, exhibició de cavalls, malabars, i altres grups molt ben vestits que han fet exhibicions diverses. Al final hi ha hagut l’exhibicio  de lluita.

Ha estat espectacular per lo exhibit però sobre tot per la gent, pels espectadors, que s’han posat les seves millors galas per acudir a l’estadi. Increïble.

I ha arribat el temps del comiat. El grup ens hem de dispersar: Ali ja ha marxat de bon mati, Michael i Ana van cap a Ulaan Baatar i Eva i Matias tenen molt mes temps que nosaltres, així que amb un nus a la gola, llàgrimes, abraçades i bons desitjos, seguim el nostre camí. 

Han estat 11 dies compartits,  magnífics, aventurers, divertits, de confidències…una gent encantadora que no oblidaré mai. 

Si tota la paperassa va bé, el dia 17 hem d’estar a la frontera amb Xina i ens queden 19 dies per acabar de conèixer els millors recons de Mongòlia, així que, carretera i manta! 

Posem direcció al llac Khovsgöl, però farem nit pel camí. 

Per arribar-hi hem de fer la carretera que va a Ulaan Baatar (asfaltada!),  i passem per l’estepa de sorra on comença la cursa de cavalls dels nens, just pel lloc del punt de sortida, on tenen les tanques a punt per a la següent cursa. 

La carretera és bona i amb un paisatge mes verd.

Parem a descansar a Songino un poblet petit sense mes interès però és que ja s’està fent de nit. 

Dia 30 de juliol

Ens despertem d’hora i amb bon sol i avui tornarem a intentar aconseguir emplenar el dipòsit d’aigua.

Aquí acostumen a haver casetes d’aigua tancades amb una manega i has de saber a qui preguntar per a que te la obrin. 

Ahir no ens va sortit bé, però avui, mentre miràvem com podíem fer-ho funcionar, ha passat un cotxe de policia i han estat tan amables que ens han portat a casa seva a emplenar el dipòsit.   

Continuem ruta fins al llac Khovsgöl per la carretera asfaltada (fins que s’acabi) A0306, però encara ens falten quilòmetres. Potser tornarem a dormir pel camí abans d’arribar.

I s’ha acabat l’asfalt i, ara per la A1102 de sorra, haurem de fer 334 km fins al llac. 

De moment el paisatge és ben verd. És la Mongòlia que jo imaginava i comencem a veure grups de gers i ramats de iacs i d’altres animals. 

Abans d’arribar a Moron ens trobem un Ovoo gran i molt bonic, molt decorat amb  cintes blaves. Hi havia una família que han vingut a presentar-se, ens hem fet fotos, ens han ofert llavors per a fer l’ofrena i ens han regalat uns troços de Aaruul, el fortmatge sec que fan amb llet de iac. Son molt cordials i generosos. 

Hem continuat gaudint dels paisatges verds fins que hem arribat a Burentogtoh i aquí passarem la nit, a prop del riu, al mig d’una esplanada molt verda . 

Dia 31 de juliol 

Dormir en aquesta furgo és molt còmode, però també te algun inconvenient. Avui ens han despertat les vaques fregant-se contra la furgo,  i els devia agradar perquè han estat una bona estona fins que ha sortit en Miquel a espantar-les. Ha estat un despertar divertit. 

Hem posat direcció a Moron i durant el trajecte el paisatge et va enamorant. 

A Moron hem d’anar al super un altre cop. Un altre  inconvenient és tenir una nevereta amb congelador petit, però a la nostra furgo no se li pot posar mes gros. Cal adaptar-se, que és un gran aprenentatge.

I, per fi, i per carretera asfaltada (A1101), hem posat direcció als darrers 100 quilòmetres que falten per al Parc Nacional del llac Khövsgöl.

En arribar ens ha fet una impressió una mica decebedora perquè el marge esquerra està ple de cases, cafes, càmpings, apartaments… i ràpidament hem anat a l’altra banda que està molt tranquil•la. Aquí hem dormit.

Dia 1 d’agost

Esmorzem a l’herba mirant al llac i al ramat de cabretes que ens acompanyen. 

Avui hem fet el recorregut per la part oest del llac que està sobrexplotada però de gran bellesa de paisatge.

Aquest llac d’aigües turqueses és una de les  maravelles de Mongòlia. Diuen que està gelat la major part de l’any i que hi ha gent que el creua amb el cotxe d’una banda a l’altra… tot i que també diuen que hi ha mes d’un cotxe al fons del llac!.

Estem molt a prop de la frontera amb Rússia i aquest llac vindria a ser el germà petit del llac Baikal, tot i que és el segon mes gran del país. 

Estem al nord-oest de Mongòlia i, encara mes al nord (s’hi ha d’arribar a cavall), hi ha diversos grups étnics: els darkhad, els buriatos i els tsaa-tan que viuen amb els rens. 

Aquest últim grup son comerciants i practiquen el xamanisme i anant per la ruta  d’avui ens hem trobat 10 Ovoos, cadascun dedicat a un animal diferent, molt bonic,  però sospitem que te part d’atracció turística, ja que al costat, un grup de tsaa-tan han posat un petit mercat de productes artesanals, herbes per a rituals xamanics…i s’han baixat uns quants rens per a que la gent s’hi faci fotos a canvi d’uns quants diners. 

Hem acabat el camí per la ruta occidental fins que hem trobat un lloc magnific i ens quedem a gaudir-lo… acompanyats d’uns quants iacs. 

Dia 2 d’agost

Avui plou amb aquella pluja bona que fa que el verd  de l’herba i el bosc siguin encara mes espectaculars. 

Hem sortit d’hora cap a Ulaan Baatar per la A0902, conscients de que molt probablement no hi arribarem avui, tot i que aquest tram és asfaltat. 

Hem parat un moment a fer un mos i a comprar pa en un mercat que hem trobat pel camí especialitzat en làctics i on tenien aaruul, formatge de llet de iac, molt bo, en tots els formats. Aquí hem tastat el airag, licor que fan amb la llet d’euga. Un sabor estrany pels que no hi estem acostumats.

Després de Bulgan i la industrial Erdenet (tèrmica, mines de coure) anem baixant altitud i el paisatge varia una mica, però sempre amb el verd intens i els ramats immensos. 

Hem trobat alguna zona de conreu de blat, encara verd, i d’alguna altra cosa, probablement, colza.

Dormim al costat del riu Karaa, que tot i estar molt verd, no hi baixa ni una gota.

Dia 3 d’agost

I entre tants camins de sorra com hem fet i farem, avui hem circulat per una estranya autopista amb rotondes, bandes reductores i semàfors que comunica Rússia (al nord) amb Xina (al sud). 

Nosaltres hem posat direcció a la capital (UB com li diuen aquí) i el paisatge canvia completament. 

Aquesta provincia per la que circulem es diu Selenge  i li diuen el graner de Mongòlia per que està mes cultivada que altres zones. Ja no es veuen tants ramats i la industria va creixent a mesura que avancem.

Ens hem aturat a visitar el Monestir budista Aglag Kiid. 

Durant l’ocupació comunista de 1937 la majoria de monestirs van ser enderrocats i els seus monjos executats. Aquest es va reconstruït  al 2014 i te escultures tallades del mestre Purevdat al frontal, i repartides per la muntanya posterior al edifici principal del monestir. Ha estat curiós de veure.

Hem posat direcció a UB una gran ciutat com tantes, amb entorn industrial i una entrada terrible de cues quilomètriques de cotxes. Això ens ha permès anar veient la barreja de construccions desiguals i deslluïdes (moltes de l’època soviètica), algun edifici modern de disseny poc afortunat. 

Hem pogut aparcar pel centre darrera del Monestir Gandantegchinlen Kiid que està en la part vella de la ciutat, on hi ha casetes  destartalades i a punt de caure i algunes iurtes poc ufanoses. Potser son dels que han hagut de canviar l’herba per l’asfalt.

Passejant, arribem a la plaça de Sukhbaatar, on hi ha la estàtua de Gengis Khan. Aquesta és la zona centre de la ciutat amb una profusió de edificis moderns però sense cap planificació.

Ha estat un bon moment de records per a en Miquel (que havia estat aquí fa 18 anys) i que, logicament, ho trobava tot molt canviat.

La sortida de la ciutat ha estat tan caòtica com l’entrada o mes. 

Avui hem anat a dormir a la gesthouse que ens va recomenar en Michael. Està a les afores de la ciutat, a Gachuurt, es diu River Point lodge i es un lloc monissim. 

Nara, la dona que ho porta, és d’Ulaangom on vam estar gaudint del Naadam i es un amor que ens ha cuidat moltíssim. 

Dia 4 d’agost

La Nara ens ha preparat un bon esmorzar (gairebé per a anar a fer de pastor) i ens ha acompanyat a la bugaderia i al caixer. Una altra cosa que ens sorprèn és que les petites botigues o negocis, has de saber on son, o no els trobes, perquè no es mostren amb aparadors com nosaltres estem acostumats i, si posen rétols, no els entenem. Sort que els locals son amabilíssims. 

Aquí moltes coses ja son d’origen xinès, des de coses de cuina, a roba i menjar… 

I hem posat direcció cap al desert del Gobi, tot i que encara ens queda lluny.

Després de dinar ha sortit un bon sol, just quan hem arribat al lloc on al 2007 en Miquel va començar la seva aventura mongola en bicicleta. Hem fet fotos per a el record. 

Passem el poblet de Mandalgovi i el paisatge encara és ben verd, però a mesura que ens anem acostant a Dalanzadgad el verd va perden intensitat de color. 

Hem dormit a Tsogt-Ovoo.

Dia 5 d’agost

Seguim direcció al desert de Gobi, el paisatge va perdent completament el verd i han aparegut els ramats de camells. Ara ja no tenen el  pèl esparracat de l’hivern i es veuen nets i polits.

La primera població important que trobem és Dalanzadgad que està a l’ombra del Parc Nacional de Gurvan Saikhan. Aquí ens aturem a tramitar l’ampliació del permís d’estada perquè, per poc, però ens caduca i es que Mongòlia dona per a molt.

Des d’aquesta localitat hem visitat la vall del Yolyn Am Canyon, un penya-segat on no hi toca el sol i a l’hivern es queda la neu congelada fins ben entrada la primavera. 

Tota aquesta zona és coneguda també per haver-se trobat restes de dinosaures, (ossos, ous) que estan al Museu d’Història d’Ulaan Baatar. 

Hem entrat al canyó caminant uns 4  quilòmetres endins i en total ha estat una caminada ben maca. 

Després, i des del poblet de Bayandalai, hem iniciat el llarg camí off road fins a Khongoryn Els. Hem dormit pel camí en mig del que sembla el no res, però on hi ha escampades algunes gers amb els seus ramats.

Dia 6 d’agost

Seguim amb el camí de pedres direcció Khongoryn Els (a la regio del Omnogov o Gobi Sud) que son les dunes mes grans i espectaculars del desert del Gobi. També se’ls diu dunes que canten perquè quan bufa el vent molt fort sembla que xiulin. Fan 300m. d’alt i 12 quilòmetres de llarg. 

Durant el camí per arribar-hi veiem daines i comencem també a veure les primeres acumulacions de sorra que semblen adormides però que van agafant la forma típica de les dunes.

I arribem a la gran duna i no ens ho pensem pas, comencem a pujar-la. Primer amb l’energia i les ganes de voler arribar a dalt de tot, però a la que estem a mig camí, ja estem bufant i descansant. Però arribem a dalt de tot, on el vent et clava els granets de sorra fina per tot arreu. Allà veus una gran extensió de sorra impressionant i dunes mes petites. 

Ens estem adalt una estona gaudint de la sensació i fent-nos fotos i, quan arriba el moment de baixar, decidim ser originals: en Miquel baixa corrents duna avall i jo ho faig rodolant, fent la croqueta. Potser no torno mai mes aquí i no volia quedar-me amb les ganes. 

Els camins de tornada son iguals o pitxors dels que ens han portat aquí. Tot és de xerrac, anem a 20 per hora i hem d’arribar fins a Bulgan. Es fa etern, i dormim passat el hotel de luxe (en format iurtes) the three camels lodge, però ens el mirem només per fora.

Dia 7 d’agost

Hem rebut un correu del govern mongol que tenen la meva sol·licitud i que ja ens diran alguna cosa… el correu d’en Miquel diu que l’ha de tornar a enviar…Estem en un bucle. Totes les administracions son iguals.

Ja per carretera hem arribat a Dalandzadgad i la idea és anar fins a Ulaan Baatar de nou a veure si allà, a l’Agència d’Immigració, ens aclarim i podem continuar ruta. 

 Dia 8 d’agost

I a primera hora estàvem a l’Agència d’Immigració. En un tres o no res ha solventat el problema amb el número de passaport d’en Miquel i ens ha dit que anéssim tranquils que a la sortida ja ens posarien el segell corresponent. A veure si és veritat. 

Hem posat direcció a Kharkhorin per la A0301. 

Aquesta ciutat era la llegendària Karakórum, la capital mongola del segle XIII, que poc conserva del seu passat ja que ara presenta una imatge d’estil soviètic.

De tota manera, ens aturem aquí per a poder visitar el monestir Erdene Zuu Khiid, el mes antic de Mongòlia. 

Durant el camí el paisatge va passant del verd “mongòlia” a zones de conreu, i del conreu a un paisatge lunar que acaba en unes petites dunes que, comparades amb les Khongoryn Els, aquestes ens semblen ben menudes i molt explotades amb turistes, gers, camells…

Avui ens regalem una habitació molt confortable a la Gesthouse Gaya. Estem cansats de conduir tants quilòmetres per camins infernals, que han valgut molt la pena, sí, segur, però ara ens ve molt de gust descansar un parell de dies.

Dia 9 d’agost 

Ens llevem amb calma ben descansats i aprofitem l’esmorzar per parlar amb d’altres hostes: una família japonesa de Tokio, un noi alemany, enamorat del Camí de Sant Jaume, que es dedica a viatjar i va treballant quan li falten diners per a… seguir viatjant! 

La gesthouse està molt a prop del monestir Erdene Zuu Khiid que, de fet, veiem per la finestra de l’habitació, així que hem baixat caminant. El primer que t’impressiona és la tanca blanca que l’encercla i que està formada per 108 estupes (el 108 és un número sagrat pels budistes).

Erdene Zuu Khiid significa 100 tresors i realment és un gran tresor. 

Va ser fundat al 1586 per Altai Kan  i va ser el primer monestir budista construit a Mongòlia. 

Va anar funcionant fins al 1937 época de les purgues religioses estalinistes en que el monestir va tancar i  els seus monjos van ser assassinats o deportats a Sibèria. 

A l’any 1965 es va permetre la reapertura com a museu (no com a lloc religiós) i amb la caiguda del comunisme i la llibertat de culte, a 1990 va tornar a la seva activitat. 

De fet, diuen que moltes de les imatges, pintures i objectes que es poden veure és perquè van ser amagades a les muntanyes. 

Dins el recinte hi ha tres construccions principals, tres temples dedicats a les 3 etapes de la vida de Buda, una estupa principal i un petit temple on els monjos fan les oracions.

Hi ha monjos en actiu, ajudant al funcionament de tot plegat, alguns d’ells molt joves.  

Ha estat un privilegi poder veure aquesta maravella que t’omple d’espiritualitat.

A la tarda no ens hem volgut perdre un passeig per a la petita ciutat de Kharkhorin i hem acabat fent un te a la cafeteria d’uns amics d’en Michael i l’Anna. Els pastissos eren boníssims i la conversa encara mes, a la que s’ha afegit un altre viatger d’Uruguai. 

Dia 10 d’agost

I ens hem trobat a l’uruguaià esmorzant a la mateixa gesthouse! El món dels viatgers és ben curiós.

Aquesta és la zona del Orkhon valley National Park, que es considera paisatge cultural, i aquí es troben dos escultures emblemàtiques: un penis que era visible per a tots els monjos del monestir i que els recordava l’obligatorietat del celibat,  i una de les 4 tortugues que senyalaven els límits de la antiga ciutat de Karakórum. Les tortugues simbolitzen la longevitat i la protecció de la ciutat Avui només en queden 2, de les quals n’hem visitat una.

Curiosament mentre estàvem allà ha arribar una furgoneta (bukhanka) de turistes espanyols i una noia em diu “tu coneixes l’Antonia Hernández?” I em quedo molt sorpresa! Resulta que elles també son amigues i l’Antonia li va parlar del nostre viatge. Increïble que ens hàgim trobat al mig de Mongòlia!. Li he enviat a l’Antonia la foto que ens hem fet allà mateix!. 

Hem posat direcció a Tsetserleg, (per la A0602) una altra petita ciutat que te el Monestir Galdan Zuu, que mostra un Buda de 7 metres d’alçada.

Aviat hem entrat a la regió del al Parc Nacional del Khorgo Terkhiin Tsagaan Nuur, per a mi una de les mes boniques i mes verdes de Mongòlia (en quant a paisatge), per la quantitat de iurtes nòmades autèntiques amb els seus ramats immensos de iacs.   És un color verd espectacular amb muntanyes suaus que semblen tapissadades. Per a mi sempre mes serà el “verd Mongòlia” 

Ens hem dirigit cap al Terkhiin Tsagaan Nuur, un llac al que li diuen el Gran Llac Blanc perquè te la sorra blanca que contrasta amb l’entorn volcànic de pedra fosca de les colades de lava d’un volcà que es va extinguir fa mes de 10.000 anys. Mai sospitaries  que allà pots trobar un llac.

Abans d’arribar jo ja havia buscat a l’Ioverlander un lloc per dormir, però quan hem arribat, en Miquel m’ha donat la sorpresa: havia reservat una iurta al campament Maikhan Tolgoi que és preciós. Celebrarem els 5 mesos que fa que vam començar aquesta aventura en furgo de la Ruta de la Seda. 

La iurta és petitona però molt confortable, de fet, mes que una iurta és un iglú  però fet de fusta. Moníssim. 

Dia 11 d’agost

Estem a 2.000m. d’alçada i fa fred. Després d’esmorzar hem anat a pujar al volcà Khorgo Uul, on hem fet la volta a tot el cràter. La veritat és que impressiona. 

Un cop hem baixat, hem fet un troç de volta al llac però el dia és ventós i fred i anem cap a la iurta. Descansarem la resta del dia que ens esperen molts quilòmetres per endevant. 

Dia 12 d’agost 

Després de tots els rituals matiners, ens acomiadem d’aquest lloc meravellós i lo genial ha estat que ja estàvem dins la furgo i s’han acostat dos noies de l’equip amb un cubell de fusta ple de llet lligat amb les cintes blaves típiques dels Ovoo: han fet una ofrena a la furgo per a que tinguem un bon viatge. Un detall preciós!

Hem anat posant  direcció oest cap a Ulastai, acomiadant-nos del volcà, de las colades de lava ara amb herba, dels arbres crescuts i les extensions verdissimes plenes de iacs. 

El paisatge es va fent mes àrid però queda compensat per la verdor dels arbres que creixen al voltant del riu Ideriin Gol, ple de ramats i iurtes nòmades. 

Ulastai és una de les ciutats más antiguas de Mongòlia i és d’origen manchú mentre Mongòlia estava dominada per la Xina. Està rodejada de muntanyes i per ella passen dos rius així que intentem arribar i fer nit aquí en aquesta paratge que abans d’arribar és verdíssim, amb iacs i alguna iurta dels pastors. 

Prop de Ulastai es troba la Otgontenger de 4.021 m. d’alçada, una de les muntanyes sagrades pels mongols, en la que hi ha un glaciar perpetu i on s’han produït esgarrifosos accidents com l’estavellament d’un avió o la mort de 17 muntanyencs. 

Dia 13 d’agost

Avui ha estat un dia molt pesat de gairebé 200 quilòmetres per carretera off-road fins a Altai que és una ciutat  bastant polsegossa, a la que només dormirem perquè estem molt cansats de tant xerrac al camí i tot ple de pols. Demà tocarà neteja a fons. 

Dia 14 d’agost

Ens llevem amb sensació de fred i es que ha baixat força la temperatura, però la sessió de neteja de furgo i la dutxa calenta ens fan entrar en calor.

Avui (i, per fi, per carretera asfaltada!!) hem posat direcció a Khovd, per una zona bastant àrida primer, però que després s’ha convertit en un oasi rodejat d’altes muntanyes amb neu i amb molts ramats, especialment de camells. 

Khovd és una provincia que encara te grans relacions comercials amb Xina, des que els manchus van instal·lar-se i hi tenien una gran guarnició militar, durant la dinastía Qing . 

Te també una important universitat agrícola i una gran diversitat social (majoria jalja i els pobles khoton , kazajo , uriankhai , zakhchin , myangad , oold i tor- guud).

La ciutat de Khovd (capital de provincia) és una ciutat ben agradable amb una gran avinguda i una plaça plena de menuts jugant i joves xatejant i rient. A la nit quan sortim a passejar s’omple de llums de colors i els petits ens miren i ens pregunten constantment d’on som. Coneixen el Barça i en Lamin Yamal… tot i que alguns prefereixen al Real Madrid!

Ara ens estarem uns dies aqui a un càmping nou de trinca. Es diu Fairfield i és molt modern i ben equipat, (un des  millors lloc on ens hem aturat en tot el viatge). 

Aquí descansarem durant 3 dies, anirem a veure el monestir budista Gandan Puntsag Choilon Khiid, el mes gran d’aquesta part de Mongolia amb un Buda que te 10 deus protectors, i ens preparem per a dilluns dia 18, si tot va bé, entrar a viure la nostra aventura a la Xina per uns dies.  Us ho explicarem més endavant, perquè l’aventura encara continua! 

I deixem Mongòlia amb la immensa tristesa de qui abandona els amics, amb el dolor de qui renuncia a la bellesa de la natura…

Ens han sorprès tantes coses i ens han passat tantes coses bones! 

La immensitat del verd de l’herba, del blau del cel i dels llacs, la intensa solitud dels camins i paratges, la hospitalitat i generositat de la gent, el color i la grandària dels gers (aquí els diuen així a les iurtes) el formatge de iac (aaruul), el licor de llet d’euga (airag), els infinits camins diferents que et porten a un mateix destí, els ovoos i els cementiris de fusta, les bukhankas (furgonetes soviètiques) que arriben fins a l’infinit i mes enllà, els cavalls i els iacs, els ramats immensos, la sorra del Gobi que es fica per tot arreu, el vent que s’emporta tot lo dolent, els toyota prius  que arriben a llocs insospitats, les ciutats de casetes baixes amb els sostres de colors i, sobre tot, els nens i nenes que et saluden espontàniament, et busquen, et miren 100 vegades: la sensació de ser tu el diferent, el foraster. 

Mongolia és generositat, natura, bellesa i bona gent. No oblidarem mai la impressió d’aquest país. Se’ns ha quedat al cor.