XINA
Dia 17 d’agost
Avui hem deixat Khovd i hem recorregut els gairebé 400 quilòmetres que ens separen de la frontera xinesa. Hem conduït per la zona mes a l’oest del sud de Mongòlia per un terreny de muntanyes solitàries, desèrtiques, però de molta bellesa.
L’empresa China roadtrips,que ens gestiona l’entrada, ha estat tot el dia en contacte amb nosaltres preparant l’entrada.
Quan arribem a Bulgan tot es torna verd amb arbres fruiters i tot. Sembla un oasi sorgit en mig de tants de quilòmetres d’aspres muntanyes.
Dormim al costat del riu.
Dia 18 d’agost
Avui ha sigut un dia llarguíssim.
A les 10h del matí ja estàvem a la frontera mongola els 4 cotxes que viatjaren junts: en David de Irlanda, en Floriano i la Hanna que viuen a Palermo però ell és austríac-italià i ella anglesa i en Armin i en Louis que son alemanys.
Una cosa sorprenent dins uns grans magatzems (on inclús pots comprar un cotxe) és La casa gran dels animals que és un espai on, pagant una entrada, pots gaudir una estona de un gat, un ocell, una rata, una serp, una llama, una tortuga… o l’animal que mes t’agradi de tots els que hi ha. Curiós.
Hem tingut molt de temps per conèixer-nos, fer bromes, fer un mos compartit, riure i gairebé plorar… perquè no ens han deixat entrar fins passades les 12h del migdia.
Si diem que l’aduana mongola és caòtica és quedar-se curt. Terriblement desorganitzats.
Quan, per fi, hem passat al cantó xinès, l’ambient ha estat molt diferent. Els policies nets i polits i ben uniformat ens han fet esperar en una saleta i després el control personal ha estat ràpid en unes instal·lacions de pel·lícula. El tema cotxes ha estat mes lent i complicat, revisions, scanners, etc.
Una cosa curiosa ha estat la revisio de llibres i mapes! Llibre per llibre i preguntant sobre l’argument, traduint algunes pàgines, preguntant si eren sobre religió… Sobre els mapes volien saber on estaven comprats per si marcaven Taiwan com a lloc independent. Cada país te els seus fantasmes i estic convençuda que contra mes coses volen controlar, mes coses se’ls escapen.
Aquí ja hem conegut a la Liang Yi la nostra guia. Parla molt bé anglès i és molt col·laboradora, participativa i riallera.
Després de tot el dia sense menjar, ens ha portat a un lloc cassolà on hem menjat uns damplings farcits de carn (com uns raviolis), amb un caldo boníssim.
Després d’això ja hem fet carretera fins a Qinghe una petita ciutat on dormirem.
Es fa estrany els rètols de la carretera en un idioma encara mes complex. Vam començar a Geòrgia amb lletres diferents a les llatines i, a mesura que hem anat cap a l’est, el llenguatge s’ha anat complicant. Ara ja es ininteligible.
Liang Yi va dins de la nostra furgo perquè tenim un seient extra i és interessant tot lo que ens va explicant.
Quin canvi de paviment de Mongòlia a aquí, les carreteres son perfectes!
A la nits ens han portat a una zona tranquil·la per descansar però abans hem anat els 7 del grup a fer una cervesa i ha estat una estona molt divertida!
Dia 19 d’agost
A les 8,30 estàvem buscant un lloc on esmorzar i la sorpresa ha estat que aquí gairebé dinen a l’hora del te i les torrades… però estava bo.
He aprofitat per descobrir i preparar el meu Alipay, un sistema xinès de pagament amb el mòbil molt pràctic i ràpid.
Hem tornat a invertir el dia en la burocràcia de l’administració xinesa. Conseguir la matrícula i el carnet de conduir xinès ha representat revisar números de xasis, fer fotografies… i els conductors anar a l’hospital a fer la revisió mèdica… això si, ells et posen el taxi.
Després ha tocat revisió del cotxe, com la ITV xinesa. Exhaustiu, però aconseguit!
L’empresa China Roadtrips ens ha aconseguit tres dies mes d’estada perquè, tant ahir com avui, han trigat molt amb les gestions administratives. Increible
Després hem anat a dinar a un altre petit, senzill i cassolà restaurant. Avui uns deliciosos noodles amb verdures.
Aquí ha començat el Xou Maddona. Els del restaurant (el cuiner i la dona) s’han volgut fer una foto amb nosaltres. Quan hem sortit, han vingut els veïns, s’han acostat uns nens que passaven, unes noietes…era un no parar de gent que es feina fotos amb nosaltres, que ens preguntaven d’on érem i quan diem Itàlia, Anglaterra, Irlanda, Alemanya i Espanya… reien molt. Els feia gràcia, ves per on!
Uns xavals ens han deixat dos motos elèctriques i ens han acompanyat a un supermercat a comprar fruita i 4 coses i hem rigut com a nens recent baixats d’Arbeca. Era tot tan bonic, ben posat i acolorit que hem comprat fins i tot el que no voliem!.
Ens ha cridat molt l’atenció el silenci de la ciutat per la quantitat de bicicletes, motos i cotxes elèctric. És relaxant.
Després ha vingut el moment de la benzina, uniformats i amb guants blancs te la posen…però l’Alipay, el fantàstic sistema de pagament xinès no ha funcionat i hem estat una bona estona fins que s’ha solucionat i hem pogut començar ruta cap a Urumqi, ja de nit.
Dia 20 d’agost
Les distàncies son llargues així que hem fet nit a l’autopista en un àrea sorprenentment gran.
Al matí ens hem posat a fer la resta de quilòmetres per un paisatge àrid però amb zones de conreu de gira-sols. La qualitat del paviment, i el fet que sigui autopista, és molt d’agrair després dels camins mongols. És curiós que els rètols estan en xinès i en uigur, ja que aquesta comunitat és molt gran en aquesta zona. És una escriptura que recorda l’àrab.
Durant els 500 quilòmetres que ens separen de Urumqi trobem moltes centrals tèrmiques/nuclears, diverses zones d’extracció de petroli i un desert de sorra amb un munt de camells.
La temperatura s’ha elevat fins als 30 graus i els nostres ulls cap a la quantitat de gratacels que comencem a trobar.
Els darrers 10/12 quilòmetres abans d’arribar al centre d’Urumqi estan plens d’edificis altíssims i molt homogènis, el trànsit s’intensifica i hi ha anells superposats de carreteres per sobre on estem.
Urumqi, és la capital de la regió autònoma de Xinjiang, una ciutat molt peculiar perquè, tot i estar a la Xina, té una barreja cultural molt marcada per la presència uigur i d’altres pobles d’Àsia Central. Segons el cens de la població de la ciutat a l’any 2000, la majoria de la població (75%) és de l’ètnia Han, i són minoritàries les ètnies uigur (13%) hui (2,3%) i kazakhs i kirguis.
Urumqi vol dir pastura verda en mongol, i te 2,4 milions d’habitants.
Fa dos mil anys era un punt important dins la Ruta de la Seda. Ara continua sent un important centre comercial i de transports.
Avui i demà dormirem a un airb&b i la Liang, la guia, ens ha esperat allà, afortunadament, perquè és un barri pleníssim de gent que ens mira, somriu, ens fa fotos.
Ens hem instal·lat i ens ha anat molt bé una bona dutxa i una mica de descans abans d’anar cap al Gran Basar Internacional d’Erdaoqiao i al sopar de benvinguda que ha estat espectacular.
El restaurant es diu Edèn i està gestionat per la comunitat uigur, els clients son majorment uigurs que van molt mudats i el menjar és excel•lent. Lo mes espectacular de tot ha estat el metro de barbacoa amb una carn tendrissima.
Després hem anat a passejar pel basar que és una bogeria de llum, gent a carretades… i botigues que estan obertes fins les 2h de la matinada en un dimecres qualsevol.
Dia 21 d’agost
Hem esmorzat a la bakery de davant l’hotel unes pastes delicioses i un te immillorable que ha sigut com estar esmorzant al cel.
Després hem anat al Mercat de Nanmen, zona plena de botigues, grans centres comercials i llocs de menjar al carrer.
És tan gran i sorprenent que hem acabat ben cansats però ha estat genial.
Ens hem quedat a menjar un Lagman (fideus saltats amb carn i verdures) i una brotxeta de carn de be, que ve a ser com el Shashlik de Kazajistan. Tot regat amb… te, perquè son musulmans. Estava tot boníssim.
La tornada l’hem fet en taxi per poder descansar una estona.
Hem sortit a sopar pels voltants de l’hotel i hi ha un gran ambient de nit amb molts locals, un al costat de l’altre, molta llum i color. Encara després del sopar anem a fer uns billars.
Dia 22 d’agost
Avui anem lents. Dels 4 cotxes, 3 volen fer un dia mes a Urumqi, però nosaltres ja en tenim prou de ciutat i acordem que anem cap al llac Tianchi i demà ells s’hi afegiran.
Amb lo que no comptàvem és amb la mentalitat xinesa. La seqüència és: abans d’arribar al llac s’ha de deixar el cotxe en un pàrquing mes ple que si fos la Feria d’Abril a Sevilla, amb una ma de gent increible que surt per tot arreu. El següent pas és pagar una entrada, i després agafar un autobus que et deixa en una “area escènica” on vas a passar el dia, és a dir, que de dormir a la furgo al costat del llac ni parlar-ne!
Hem decidit doncs que amb tota aquella gentada, passàvem al pla B, que és anar a Turpan.
Però oh! Sorpresa! Ens han aturat per a fer un control i ens pregunten per què abans d’ahir (quan vam arribar), aquest matí i ara hem fet aquest recorregut en diferent sentit! Els hem explicat i ha anat tot bé, però ens sorprèn moltissim l’alt nivell de control que tenen sobre nosaltres.
Hem posat direcció a Turpan a veure que ens trobem.
I hem entrat just per la part mes bonica i verda, la Vall del Raïm.
Resulta que Turpan està a una falla situada a -154 m sota el nivell del mar i és un dels punts més baixos de la Terra després de la mar Morta. També és una de les zones més càlides de la Xina.
Es una ciutat mes petita que Urumqi però amb immenses avingudes.
Hem anat a un super a comprar lo bàsic (m’encanten els súpers xinesos!) i, després de buscar un lloc on dormir durant molta estona, hem optat per un hotelet que ha resultat ser una casa familiar d’adob on es dediquen al conreu del raïm en aquesta vall del raïm. Tota una experiència.
Hem anat a sopar uns shashliks boníssims a una mena de menjador comunitari.
Dia 23 d’agost
A la casa d’adob familiar on hem dormit, en aquesta zona de la Vall del raïm, ens han donat per esmorzar un típic menú xinès: unes boles farcides de carn, sopa d’arroç, ous, uns fideus que semblaven verdura i te de roses.
Amb energia suficient hem anat cap a l’antiga ciutat de Jiaohe, que no he pogut gaudir massa per la calor terrible que feia. Aquí no hi ha ni una ombra i ha arribat un punt que m’he hagut de quedar sota el parasol d’un venedor de síndria. En Miquel ha fet una mica mes de recorregut però ha arribat ben rostit allà on era jo. La temperatura era de 38 graus. Una visita inhumana sense ni un toldo o un arbre.
Quan hem arribat al cotxe estàvem ben rostits els dos. Hem menjat una mica, ens hem hidratat bé, hem pres fruita i hem posat direcció a veure el Minaret Emin que forma part d’una mesquita uiugur amb columnes de fusta però excessivament restaurada.
Després hem posat direcció al Desert de Kuntag, travessant les muntanyes flamejants. Durant la ruta hem arribat a 42 graus.
Lo mes curiós que hem vist és els llocs on assequen el raïm i en fan panses. N’hi ha tants que sembla que totes les panses del món vinguin de la Xina.
En arribar hem buscat un hotel amb aire acondicionat i ens hem posat al West tour hotel. Una pasada, i gairebé regalat.
Dia 24 d’agost
Hem dormit molt bé i hem rigut amb les dificultats amb l’idioma, malgrat el traductor.
Ara ens toca esperar a que arribi la resta del grup per anar al desert. Esperem no triguin massa. Per aprofitar el temps utilitzem el servei gratuït de rentadores de l’hotel, anem a fer una volta i en Miquel ha anat fins i tot al barber. Passem la resta del dia descansant.
Dia 25 d’agost
El desert de Kuntag està molt a prop de l’hotel, a uns 4 quilòmetres. La gran avinguda que ens hi porta, ens mostra, al fons i com un regal, la vista d’una duna immensa, mes gran que les Khongory Els, les dunes del Gobi a Mongòlia.
Quan arribem, l’aparcament ja ens indica que és un lloc turístic i que estarà tot molt organitzat. I així ha estat, un bus turístic ens ha dut a la base de la duna mes gran, i hem pujat fins adalt de tot. Aquí fins i tot hi havia una mena d’escales de fusta per pujar a la duna! Després, per acabar de fer el guiri, hem pujat en camell i tot. Ha estat una passejada curta però agradable.
Hem anat a l’hotel a dinar i, tot i que ens ha costat d’arrencar d’allà, (que si l’oli, que si el diesel…) hem posat finalment direcció al llac Bosten.
Dia 26 d’agost
Deixem el grup de dormilegues i tirem milles al llac Bosten travessant un congost impressionant en el que han construit aquesta esplèndida autovia, és la G-3012. Ens treiem el barret davant l’enginyeria xinesa.
I hem arribat al llac i no era lo que ens pensàvem. Està tot molt controlat amb àrees escèniques que ells li diuen, amb un vigilant, un pàrquing de ciment, uns camins també de ciment fins a la sorra i, quan arribes, és com una gran platja d’aigua dolça. Està tot molt preparat per al turisme amb moltes instal·lacions diferents però, en realitat, hi ha tres persones a la immensa platja.
El llac Bosten és molt gran.Te 1000 quilòmetres quadrats, i és el mes extens de tota la provincia de Xinjiang.
La veritat és que no ens hem quedat al llac, no ens ha fet el pes del tot perque tot és molt artificial, molt controlat, et sents molt sota control.
Hem posat direcció al desert “gran” per així dir-ho.
Es diu Takla Makan. El nom ve a significar ‘lloc sense retorn’. Te 337.000 km² de sorra i és el tercer desert més gran del món després del Sàhara i el Kalahari.
Per arribar-hi passem per la zona del conreu dels pebrots picants que hem tastat en el menjar quotidià d’aquests dies. Ens hem parat amb una de les cases on tenien els pebrots ja preparats, per veure-ho i comprar-ne però ens els han regalat i, finalment, s’han acabat fent una foto amb nosaltres, o sigui que tenim pebrots per tastar i regalar!
I anant cap al desert, logicament, tot es àrid i veiem les dunes molt ràpidament.
Després d’això tot ha estat una mica confús.
Segons un whatsapp que he rebut de l’Edward (de l’empresa xinesa) estem en una carretera no permesa (i ell com sap on som?). La cosa és que trobem un control de policia i ens fan acompanyar per un cotxe en el que anava una noia que parlava angles fins al següent control.
La noia ens diu que estem en una carretera no autoritzada per a estrangers, igual que ens acaba de dir l’Edward, i això ens posa una mica nerviosos.
Al final, quan ens pregunten que on anem, els diem que volem anar cap a Yining que es on hem quedat amb la guia.
Lluny d’enfadar-se, el policia ens ha escortat i ens ha portat a l’altra banda de l’autopista. Ens recomana que no dormim al pàrquing de l’autopista perquè pot ser perillós (!) i que anem a dormir a Korla… i així ho fem, qualsevol els porta la contrària.
Al final, mentre comentàvem la situació ja no sabíem qui ens havia posat nerviosos, si l’Edward, la noia que ens escortava primer o el policia que ens ha posat a l’altra banda de l’autopista. Coses de la Xina.
En arribar a Korla, hem trobat un restaurant familiar que ens han servit un plat esplèndid de peix, tofu, sípia i verdures. Boníssim… a canvi de fer-nos unes fotos amb ells.
I dormim aquí mateix que hi ha un pàrquing tranquil.
Dia 27 d’agost
Avui, al despertar-nos, hem notat tràfec de gent en aquesta zona tan tranquil•la i és que havia un mercat. Hem fet una volta admirant la fruita i la verdura diferent i alhora curiosa que tenen.
Després d’aquesta estona amable tornem al nostre objectiu d’arribar a Yining a dormir per tal de juntar-nos el grup de nou i el 29 passar la frontera. Tenim uns 600 quilòmetres, a veure que tal va.
I no ha anat be. Ens fan tornar enrere i, aquest segon cop, és la policia d’Immigració qui ens escorta fins a la carretera que connecta amb l’autopista G30… i aquí hi ha un altre control que, aquest cop, superem amb èxit. En total hem passat 5 controls només en el dia d’avui.
Potser ells estan acostumats a tan de control, però és bastant cansat tot plegat, a mes del fet que hi hagi carreteres prohibides als estrangers i tu no tinguis manera de saber-ho perquè no hi ha ni un sol rètol en anglès.
En fi, que hem perdut tot el mati i hem de fer uns 400 quilòmetres extra.
La Xina es vol obrir al turisme internacional, però hauran de millorar el tema dels controls exhaustius que als europeus ens venen tan de nou.
Ya hem avisat a la guia que segurament no arribem a la nit a Yining on ens esperava per sopar.
Dia avorrit, tens i de conducció exhaustiva. Dormim passat Urumqui.
Dia 28 d’agost
Avui hem continuat camí fins a Yining per aquesta immensa autopista.
Ens sentim una mica com Marco Polo en la seva Ruta de la Seda fent trajectes llarguíssims per terres desconegudes.
El paisatge és àrid però, en algunes zones, han aconseguit, a força d’aigua, fer camps de cultiu de cotó, raïm, gira-sol,… i també mars de plaques solars i, de cop, un llac immens, el llac dels cignes… amb moltíssima gent local fent-se fotos.
I aquí ens apareix una vall pràcticament alpina i és que estem a 2.000 m d’alçada.
I a mesura que ens acostem a la frontera amb Kazajistan comencen a aparèixer les iurtes un altre cop.
I hem arribat per fi a Yining malgrat els temeraris i arriscats conductors xinesos que ens han fet suar amb les seves improvisacions.
Yining és una petita ciutat de 500.000 habitants amb un passat de lluites fratricides i ocupació rusa amb qui encara ara conserven molts lligams comercials.
Al 1941 Tchang Kai Chek va annexionar el territori a Xina però això va provocar l’hostilitat d’alguns grups locals. El novembre de 1944 els kazakhs, turcs i uigurs es van revoltar i van voler formar la Republicà del Turquestan Oriental. Al 1949 l’exèrcit xinès va abolir aquesta republica, però en anys posteriors hi ha hagut mes rebelions i manifestacions de la població uigur en favor de la seva independència que s’han saldat amb força nombre de morts.
A la tarda hem quedat amb la Liang Yi la nostra guia que ens ha convidat a sopar i a un passeig pel barri uigur, tot de cases blaves i amb un mercat al carrer amb moltes paradetes de roba, fruita, etc. i un lutier que fabrica els instruments típics de la zona.
Després hem anat a prendre una cervesa al parc on s’ajunten les dones a ballar…però ja havien acabat
Dia 29 d’agost
YIning és una població molt agradable, però la vida al carrer és fins molt tard a la nit i aquest matí no trobàvem on prendre un te o un cafe perquè tot estava encara tancat.
Al final, una pastisseria i una yogurteria ens ho han solucionat.
Hem acabat de fer un bon passeig per la zona uigur de les cases blaves i algunes d’elles son hotelets monissims i en un d’ells hem pres el te que ens faltava.
I a dos quarts de tres ens donen la bona sorpresa: podem creuar la frontera abans de les 6pm i nosaltres, cames ajudeu-me, allà estàvem com un clau (després de l’aventura amb la resta del grup que encara no havien arribat).
El traspàs ha sigut eficient i tranquil i ara podem dir que avui comencem a tornar.
I deixem la Xina i les seves gegantines dimensions i això que només hem visitat la part que ens han permès de la provincia de Xinjiang.
No podem generalitzar però, pel que hem vist, aquí tot és a l’engròs, la quantitat de gent que hi ha a tot arreu i a tota hora, la grandària i quantitat dels aerogeneradors i de les centrals tèrmiques-nuclears, l’obsessió de moltes dones per evitar el sol amb barrets immensos, mascaretes immenses, paraigues i guants. La timidesa d’alguns que ni et miren, davant la franquesa amb que d’altres t’aturen i et fan fotos
La quantitat de motos i cotxes elèctrics i el silenci que comporta per a la ciutat. La imagineria infantil que ho invaeix tot (ossets, ninos i dibuixos estil anime).
Les obres d’ingenieria perfecta, des de tunels espectaculars a carreteres esplèndides, etc.
La bona idea dels immensos carrils per a motos i bicis, però els empipadors altaveus que no callen ni sota l’aigua, les gran avingudes d’estil soviètic, l’extracció de petroli, les altíssimes torres elèctriques, els controls policials diaris… i tants grups d’etnies diferents. Ha estat un tastet per acabar la Ruta de la Seda, però realment ha estat un impactant xoc cultural.
Avui, al tornar a entrar a Kazajistan, comença formalment el nostre camí de tornada cap a casa, a grans trets desfent lo fet, amb l’alegria de retrobar-nos amb els nostres i amb certa nostàlgia per tot lo viscut.
Aquest ha estat el gran viatge de la diversitat, de les diferències culturals i religioses, dels diferents sabors i olors, dels diferents paisatges i climes.
Hem gaudit de la part mes propera a Europa: la Turquia del final del Ramadan, la neu a Armènia i a Geòrgia.
Hem gaudit d’Asia central: després d’un impacte total a l’entrar a Kazajistan, van venir les aventures per entrar a Uzbekistan i el rendir-nos devant de la seva gran bellesa. En Tajikistan vam gaudir la Pamir i el verd del Kirguistan amb el pic Lenin de fons. I després Mongòlia, que ens ha robat al cor.
Però ens faltava el tastet de Xina per acabar la Ruta de la Seda i ha sigut el toc final.
En conjunt ha estat un viatge dur en alguns aspectes i deliciós en altres.
Ens ha servit per a nous aprenentatges que no esperàvem i, com a parella, a conèixer-nos encara millor per les situacions noves que hem hagut d’enfrontar.
Tinc el millor company de viatge (i company de vida) que es podria tenir i, entre els dos, hem anat fent aquest viatge encara mes màgic de lo que prevèiem.
Ha estat un plaer.
Ara caldrà gaudir d’aquest llarg camí de tornada. Ja us ho anirem explicant.
Nosaltres i la furgo 