Ara si!. Ja estem tots dos jubilats i…no perdrem el temps! Agafem la furgo i aquest març i abril marxem cap Andalusia i, a més, ens servirà d’entrenament per al viatge llarg que volem fer aquest estiu cap Argentina i Xile.
Hem preparat amb carinyo aquelles coses del sur de la península que no ens volem perdre, però segur que, quan estiguem per allà, anirem adaptant l’estada als llocs que ens inspirin més…
Dos mesos de ruta ens serviran d’experiència: cal portar lo necessari i imprescindible, però ni una cosa més! i tot i així ens ha sortit una bona llista entre estris personals, les coses compartides, les bicis, els llibres, jocs per a les estones de relax…
El que no sabíem era la sorpresa que ens esperava: anàvem a Andalucía cercant el sol…però ens vam trobar amb el coronavirus…i el viatge va quedar alterat. Però us comento el que vam poder gaudir.
10 de març: Sortim d’hora, finalment, després de resolt el tema del cargol de seguretat (sort dels amics!!). Posem direcció Cazorla.
Avui es dia de ruta, travessant Tarragona. A Castelló comencem a veure els primers camps immensos de tarongers amb molts jornalers fent la collita, malgrat el poc que els paguen: cal menjar taronges valencianes!!!!
A prop d’Albacete les grans extensions son de vinyes i gran planures verdes. Un bon canvi de paisatge.
Hem parat a fer benzina a una estació P364 que son bastant mes econòmiques però només serveixen gasoil.
A la venta las Perdices -local enorme al mig del no res, on anuncien amb rètols rovellats «bodas y banquetes»- hem dinat la mar de be i hem enfilat direcció Cazorla.
Hem parat al poble de El Jardin a comprar una mica de pa. La fornera era una iaia (però molt iaia!) vestida de negre amb mocador al cap que m’ha venut un pa enorme i unes coques d’oli. Qui no corra, vola!
Travessant la serra d’Alcaraz trobem les primeres esplanades verdes amb vaques pasturant i, a punt d’entrar a la província de Jaén, comencen les grans extensions d’oliveres combinades amb alzinars magnífics.
Passem per Genave, poblet on passen vacances els nets: rodejat de oliveres, una meravella.
I així, muntanyes senceres plenes de fileres perfectes d’oliveres.
Des d’Albacete ens acompanya una via ciclable.
A la Puerta del Segura torna a canviar el paisatge i entrem a la Sierra de Cazorla, Segura i las Villas rodejant la presa del Tranco des d’on comencem a veure el riu Borosa…cérvols i esquirols
Amb una lluna plena immensa fem nit a la Loma de Maria Angela.
11 de març: Després d’esmorzar hem iniciat a peu una excursió molt recomanable: El naixement del riu Borosa.
Hem començat a caminar prop de les 9h. amb 6 graus però a mesura que ha avançat el dia hem acabat amb 27! Un sol esplèndid.
La ruta segueix el riu ple de cascades, ponts, túnels que travessen roques espectaculars.
Hem arribat fins al mateix naixement del riu que surt de sota unes roques, des d’on no para de brollar un aigua fresquísima.
Esta tot molt cuidat i lo mes sorprenent per a nosaltres ha estat la quantitat de cérvols, tranquils en el seu habitat, una llúdriga enorme i feliç jugant al riu i una serp d’aigua…que hem vist després del bany.
Han estat 24 kms. molt ben gaudits.
I enfilem cap al poble de Cazorla contemplant tota la serra i els camps de milers d’oliveres: tants com et permet la vista. Impressionant.
Podem dormir còmodament a un espai habilitat per a caravanes just a l’entrada de Cazorla. Queda una mica desplaçat del centre però hem baixat a fer un mos.
Aquí tot son tapas o «raciones» abundants i, a més, et porten la tapa extra que sempre acompanya gratuïtament a la beguda…
12 de març: després d’esmorzar tranquil·lament, baixem a fer un passeig per Cazorla de dia, aprofitant per a comprar el que ens falta a les botigues locals. Trobem que hi ha molt ambient de gent al carrer i als bars. Per aquí ningú sembla preocupat pel coronavirus, que comença a sonar a la ràdio.
Ens arribem fins a Úbeda que te un centre històric renaixentista interessant. Va ser un centre important de nobles castellans durant la Reconquesta i, com que tenien diners es van dedicar a construir edificis renaixentistes que son dignes de veure, com l’ Hospital de Santiago del segle XVI, la Sacra Capella del Salvador , el Palau de Vazquez de Molina o la Sinagoga del agua.
Val també molt la pena el barri de l’Alfareria on es fa i es ven la ceràmica típica de la zona…però era migdia i el vam veure sota un sol de 25 graus!!
Úbeda te també llocs curiosos com la botiga de barrets «para hombres con cabeza» i un balcó estrafolari de los nazarenos.
Acabem fent una cervesa amb la seva tapa i aquí comencem a sentir els primers comentaris de preocupació pel virus, però entre riures i bromes.
Després marxem cap a Baeza, de fet estan separades només per 9 km. Igual de senyorial, potser encara més tranquil·la però del mateix estil.
Interessant fer el passeig per les muralles i veure la catedral i el palau de Jabalquinto.
Comencem a fer camí cap a Guadix, quan comencem a veure la imponent Sierra Nevada. Espectacular.
Avui dormim a l’embassament Francisco Abellan, prop de Guadix amb una posta de sol impactant.
13 de març: Avui en l’esmorzar comencem a parlar seriosament de què hem de fer amb el tema del coronavirus. La informació ens sembla ja esgotadora, però anem veient que el focus de Madrid va en augment i que han confinat la zona de Ódena. Decidim que esperem el comunicat oficial del president del govern espanyol a veure si ens dona pistes més clares.
Mentrestant ens arribem fins a Guadix i anem directament al barri de les cases-cova.
Estan veritablement incrustades a les roques que son d’un tipus sorrenc.
I mirant i mirant, ens trobem al Sr. José que ens deixa entrar a visitar casa seva. Te tres habitacions, cuina, menjador i dos banys. Parets d’un bon gruix, que t’ofereixen fresca a l’estiu i conserven l’escalfor a l’hivern. Ens explica que el seu origen és de l’època de la reconquesta quan els musulmans s’amagaven dels cristians en aquestes cases, la tradició de les quals s’ha conservat fins aquests dies. De fet, hem vist que moltes de les cases s’han convertit en allotjament rural.
Ens anem cap al Parc Natural de Baza, tot escoltant les noticies.
Quan arribem al centre de visitants per a triar l’excursió que més ens agradi, escoltem a la ràdio que el president del govern espanyol anuncia l’estat d’alarma i el president de Catalunya parla de confinament solidari… estem una estona decidim què fem, amb una barreja d’ enfado i tristesa que no sabem digerir massa be, però és cert que no podem estar de viatgers amb una situació així i amb la família i els amics confinats a l’altra punta. Si portem el virus l’estarem escampant així que, no ens ho pensem més i posem rumb a casa…
Conduïm tan ràpid com podem i aconseguim arribar a fer nit a Sant Carles de la Ràpita, ja dins del territori català.
14 de març: Ens despertem amb una bona vista, però amb un sentiment de pèrdua important. Estem callats i resignats.
Ens passem una estona pel delta de l’Ebre per a carregar-nos d’aire lliure i una mica més de naturalesa, (ja que estarem un mínim de dues setmanes confinats) i, finalment i amb responsabilitat tornem cap a casa, sense haver aconseguit el nostre objectiu.
Pendents queden Doñana, els pobles blancs, les Alpujarras, el pescaito i tantes i tantes altres coses que no hem pogut gaudir. Serà en una altra ocasió!
Nosaltres i la furgo 