Cada any per aquestes dates fem la sortida de 4 dies amb el grup de BTTrans. Aquest any i després del confinament, hem volgut aprofitar i hem allargat una mica. Aquí us explico el que hem gaudit.
Dilluns dia 6 de juliol
Anem cap a la frontera francesa en un dia clar i amb una mica de tramuntana
Visitem La Vajol un poblet preciós que trobem buit i en silenci, ocupats els seus carrers per grans testos d’hortènsies que li donen un toc festiu.
La nostra idea es anar cap al Santuari de les Salines i trobem una pista 4×4 que ens hi porta. Sembla difícil però la podem fer bé fins que el bosc de castanyers i alzines de poca alçada cobreixen part del camí amb les seves branques i, per l’alçada de la furgo, no podem passar mes endavant sense trencar finestres superiors.
Deixem la furgo aparcada en un revolt i seguim el camí a peu.
Val la pena, la vista és magnífica amb les restes del Castell de Cabrera en primer pla i el pantà de Boadella al fons.
Aquest camí que estem fent és un dels denominats de l’exili, per varies raons.
La primera i més evident, és perquè està a tocar de la frontera i, en aquell moment, fugir per qualsevol camí, drecera, barranc, etc., per difícil que fos travessar-lo, era millor que quedar-se a Espanya.
La segona raó és perquè per aquesta àrea també van fugir els camions republicans plens de tot allò que volien dipositar lluny de l’estat espanyol. Fins i tot hi ha una hipòtesi interessant que l’escriptora i historiadora Assumpta Montellà descriu en el seu llibre el setè camió. Segons ella, el setè camió portava l’or de la República i en aquesta zona va “desaparèixer”. Es veu que encara hi ha gent que el busca.
De fet el camí que ara estem trepitjant, fa uns dies es va recórrer en una caminada memorial per tots aquells que van fugir.
El que sí vam trobar va ser la zona de les mines de talc i l’edifici que es va construir per ordre de Negrin amb una càmera cuirassada en el seu interior amb l’objectiu d’amagar un munt d’obres d’art (algunes provinents del Museu del Prado) i potser també el cobejat or.
Al arribar a la zona denominada de les Salines agafem un trencall que voreja el riu, travessant un bosc de faig que ens porta a la font dels 3 raigs i a la font de la cova. Aigua fresquíssima i abundant.
Llegim (a Google està tot) que es diu zona de les salines perquè en aquesta àrea és on els pastors portaven la sal per als seus ramats, ja que ni l’herba ni l’aigua de la zona en tenen suficient per a les seves necessitats.
I arribem al sobri i tancat Santuari de la Mare de Deu de les Salines que és també un refugi. Està situat en una esplanada d’aquest bosc increïble, i està acompanyat pel soroll del vent i de l’aigua.
Baixem caminant cap a la furgo, fem un mos estil pícnic i anem per inspeccionar la zona del pantà per si hi ha algun lloc que ens agradi per passar la nit: Darnius, fem la volta al pantà de Boadella, ple fins dalt, passem Maçanet de Cabrenys…la veritat és que la zona del pantà no ens sembla massa neta ni condicionada per dormir-hi i decidim tornar cap a les esplanades solitàries de la font i el santuari per passar allà la nit. Només ens acompanyen la lluna i els estels
Sopem dins la furgo perquè notem fred i a les 22.30h ja estàvem al llit a dormir que demà volem fer moltes coses.
Dimarts dia 7 de juliol
Aquesta nit ha estat fresca (12 graus) i el despertar més que lluminós i rodejats de vaques, mosques i vedells. Esmorzem, carreguem aigua a la font i baixen a Maçanet de Cabrenys al supermercat. El poble es maco amb casino i tot.
Després encetem ruta cap als poblets fronterers de muntanya: Tapis, Costoja (preciós penjat a la muntanya) i entrem al Hault Vallespir francès que en realitat és la Catalunya Nord. Passem Sant Llorenç de Cerdans amb els Pirineus a la vista i el Canigó senyorial vigilant aquesta carretera D-64 verda, verda, verda.
Parem a Prats de Molló prop del riu. Deixem la furgo en una àrea de caravanes molt agradable rodejada de gespa, amb aigua i lavabos i ens preparem per fer el camí de la retirada fins a Coll d’Ares.
Es curiós perquè els francesos destaquen que aquest va ser el camí de fugida de molts jueus cap a Espanya i finalment afegeixen que també va servir per a “d’altres retirades”. Molt diferent a l’enfoc que se li dona al tema des de Coll d’Ares.
El camí està molt ben cuidat i senyalitzat. L’anada és tota de pujada constant fins al Coll (mes de 6km) per uns boscos immensos de faigs i castanyers. És un camí ombrívol i agradable per fer a l’estiu.
En arribar al coll ens hem trobat al Ripollès a l’altra banda i, ben sols, hem pres un entrepà i fruita que dúiem a la motxilla. Després de una estona de relax, hem empres el camí de tornada.
Ha estat emocionant per a mi perquè just el camí que trepitgem, és el que van haver de trepitjar al febrer – març del 39 els nostres avantpassats republicans que buscaven la llibertat que aquí s’havia acabat.
Just en aquest coll van haver d’abandonar moltes de les coses que duien perquè el camí del bosc es estret i, aquest cop, fa tot baixada. En aquell moment estava amb neu i no portaven ni calçat ni roba adequada…
Quants dels que van sortir van arribar? Amb quin ànim anaven? Des d’on venien?
Molts acabarien a Argelers, algunes dones coneixerien la Maternitat d’Elna, altres van poder seguir endavant…el que està clar es que moltes famílies van quedar destrossades… La guerra es lo mes estúpid del mon!
Arribem a la furgo i després de la dutxa i de descansar una estona ja se’ns ha fet l’hora de sopar.
On estem es tan relaxant que he dormit com una lirona tota la nit
Dimecres dia 8 de juliol
Ens hem llevat ben d’hora, ben d’hora i després de l’esmorzar hem anat a passejar pel poble absolutament ple de flors. Hem arribat fins l’església i el castell que està força ben conservat. Abans de les 10 tornàvem a la furgo i cap a Camprodon a aprofitar el dia.
Parem a fer benzina, afegir aigua a la furgo, una mica de gas a les rodes i desaigüem.
Passem per Llanars i la Roca … aquí ja trobem molta gent i, segur, lo mes bonic de tot es el paisatge.
Travessem cap a Tregurà i agafem un camí 4×4 que creua tota la vall fins a la vall de Ribes i Pardines. Els paisatges que ens trobem son magnífics per relaxar la mirada i l’esperit: vaques i cavalls pastant en unes extensions de verd que gairebé toquen els núvols.
Iniciem la baixada de cara a la Serra Cavallera i el Taga. Arribem fins a Vilaró i l’ermita de Santa Magdalena (que te molts bons records per a nosaltres) on parem a dinar. Un plaer.
A Ribes parem per comprar existències i aprofitem per trucar a la Carme per si està a Bruguera, i si, hi és! Així que ens acostem a veure-la i, en un moment, muntem un sopar cooperatiu que gaudim mirant els estels i una lluna esplèndida. Que tranquil es això!!! Ha estat un moment màgic.
Anem a dormir a Coll de Jou sota els estels i una lluna creixent ben vermella
Dijous dia 9 de juliol
Ens despertem a les 7 i amb una hora estem a punt de marxa. La Carme arriba just llavors i pugem al “nostre” Taga els 3 junts. Quin plaer de muntanya. Plena de flors vaques i vedells.
Al ser entre setmana no hi ha ningú, només un grupet de nois acompanyats d’un gos que ens van molt per davant i que baixen de seguida.
Aquesta muntanya sempre ha tingut un no se què especial per a mi. Avui hem fixo més en els rètols que hi ha posats a la base i hem crida l’atenció l’explicació tan mística que hi ha escrita. Parla de la simbologia del Coll de Jou com una unió mística que es conclou al cim del Taga, que segons Xirinacs simbolitza el mite de la Mare o del Amor Universal, per tant, pujar al Taga simbolitzaria la fusió amb la consciencia universal.
La Carme fa la baixada corrents (te millors cames que nosaltres) i nosaltres caminant mes xino xano.
Aprofitem per anar fins al pla de Pagot que és el lloc on va morir Xirinacs.
És emocionant la seva història, la seva convicció i la seva decisió de deixar-se morir just al lloc i els dies que ell havia triat. Val la pena llegir el llibre “Les 6 nits d’estiu” de Jordi Lara que ens ajuda a entendre el personatge. Ens hi acostem a la pedra de granit que assenyala el lloc.
Tornem a casa de la Carme per acomiadar-nos i ens te una cerveseta preparada que ens serveix per a compartir una altra estona.
Ara ja comencem ruta cap a Sant Joan de L’Erm on tenim previst passar (com cada any en un lloc diferent) els 4 dies amb la comunitat dels BTTrans.
Passem per la carretera de corbes de la Collada de Toses, la Molina i ja entrem a la Cerdanya. El Cadí majestuós ens surt a rebre, passem Prullans i Martinet (quina coca mes bona la del forn de Sant Jordi de Martinet) i anem a fer un mos cap a Arsèguel d’on tenim un molt bon record d’un altre cop que hi vam ser. Ara no hi ha cap escenari, ni cap mostra tradicional d’acordions, ni post de cervesa, però conserva tot el seu encant.
Per cert, han instal·lat un espai per a caravanes. Quina sort si això ho fessin tots els municipis!
Per un camí anem a un prat obert i sense sembrar on dinem i descansem una estona.
Fem la pujada interminable cap a Sant Joan de L’Erm per la carretera que ressegueix uns quants poblets petits i antics (Sant Andreu, Les Eres, Castellbo, Seix…) alguns semblen semi abandonats, tots amb cases de pedra i pissarra, potser mig enderrocades, però amb una gran dosi d’encant.
En arribar al refugi descobreixo un indret magnífic intensament verd, rodejat de boscos i una esplanada central perfecta per famílies amb nens. I ha una zona de font i barbacoes i una munió de camins que ens esperen.
Podem aparcar be a la zona de caravanes on ho faran també dos caravanes més que arribaran amb gent del nostre grup. La resta dels 19 que serem en total, ho faran a les habitacions del refugi.
Aquí ens hi estarem 4 o 5 nits. La resta dels amics aniran arribant i compartirem aventures en bici i a peu si la pluja anunciada ens ho permet.
Divendres dia 10 de juliol
Quin merder de bicis hem organitzat en un moment. Encara no han arribat tots però, els que hi son, no poden aguantar i se’n van muntanya amunt fins a l’ermita de Sant Joan de l’Erm vell passant per la Culla. La Lourdes i jo ens anem a caminar també fins l’ermita, però el que no ens imaginàvem és que la ruta donaria tant de si.
Pel camí trobem més de 4 kg de bolets!!!!
No anàvem preparades i els acabem recollint en un mocador que duia a la motxilla.
El camí que havíem de fer en 2,5 hores, se’ns ha allargat i hem trigat més del doble. Arribem al refugi cap a les 14,30h. i trobem a tothom preocupat per si ens havíem perdut, però veuen el que portem i ens ho perdonen tot: no s’ho poden creure!! I el Toni, que es sens dubte l’expert boletaire del grup, no podia treure els ulls de la collita: Ceps i rossinyols i algun rovelló de propina.
Pluja amb pedra tota la tarda però l’hem aprofitat per netejar i cuinar els bolets. Després de sopar a dormir que demà repetim.
Dissabte dia 11 de juliol
Ens despertem d’hora, però els ciclistes ja han fet via cap a Santa Magdalena i les Bordes.
Com que avui estem ja totes les del grup, repetim els 13 km del camí d’ahir, fins al Sant Joan de l’Erm vell, encara ple de bolets.
Avui he gaudit mes els bosc perquè no anava pendent dels bolets (avui cridaven i els collien les altres companyes) es un camí verd en mig d’extensions de pi roig i pi negre ben propi del Pirineu.
Tot i que ens hem entretingut molt amb la recerca de bolets…avui arribem a temps a dinar. Els ciclistes també i després de les dutxes, a dinar i a fer una petita migdiada.
A la tarda ens han vingut a veure la Iris i el Josep que s’estan a la Seu. Hem fet passejada fins al mirador i s’han quedat a sopar i a riure amb la tertúlia de després del sopar.
Diumenge dia 12 de juliol
Avui hem fet uns grups mes heterogenis. Els bojos de la bici han anat a fer el Pic de l’Orri i quan ens hem llevat ja havíem marxat. La resta hem esmorzat amb algun ciclista que ha preferit fer una ruta més tranquil·la.
Tanco bé la furgo perquè hi ha anunci de pluja i, preveient-ho, posem dos cotxes de suport.
Comencem pujada al pla de la Culla. Magnífic en verdor i extensió. Està tot ben ple de vaques i cavalls i un d’ells ha decidit deixar-li un regal al cotxe d’en Toni: una bona cossa que ha fet un bon bony al capó del cotxe que estava parat a un marge. Quin perill haurà intuït aquell bon animal?
Arribem al mirador i fem cap al Refugi de les Comes de Rubió que és on dinarem avui i, tot just quan arribem, comença a ploure! Aprofitem el temps i preparem els ceps laminats i adobats. Arriben també les bicis i entre sol i pluja i fem el vermut.
Dinem al refugi molt i molt bé. Sopa d’escudella, botifarres a la pedra i un “Filiberto” de postre que m’ha encantat. És un iogurt amb gelat de nata i fruits vermells. Boníssim!
I ha tornat a diluviar!!!
Esperem una mica que afluixi per començar el camí de tornada.
La nit te olor de comiat. Els tresorers s’afanyen a fer els números perquè demà deixem el refugi…
Dilluns dia 13 de juliol
Últim dia del refugi. Avui tot son corredisses per deixar-ho tot recollit. Esmorzem i ens repartim en 3 grups, els de la bici que van cap a Coll de Jou i Turbias, un grup espontani de boletaires i les caminaires que anem fins a l’ermita de Sta. Magdalena, petita i curiosa perquè està oberta i s’ofereix com a refugi en cas de necessitat. Tot el que hem vist forma part del Parc Natural de l’Alt Pirineu i el verd, l’aigua, la frescor, les flors, les maduixes…tot plegat ho fa meravellós.
Descansem a l’herba una estona gaudint del sol d’avui i comencem ja el camí de tornada.
Ens expliquen que aquest camí li diuen el camí dels contrabandistes, ja que es un pas fàcil fins a Andorra i algunes gents s’hi van dedicar de ple durant els 70-80 a passar tabac i altres coses, i a fer la cursa contra la Guàrdia Civil que intentaven controlar-ho.
En una estona ho tenim tot a punt, bicis, bolets i nosaltres i arranquem cap a Castellbó a dinar a Can Lluís.
És el moment final d’intercanvi de fotos, aventures…i l’hora dels adeus. Què bé m’ho he passat!!!
Malgrat el comiat, nosaltres ens quedem un dia més i anem un altre cop cap a les esplanades de l’ermita de Sta. Magdalena, just al costat del riu. Un paratge preciós on passarem la darrera nit d’aquesta escapada.
Dimarts dia 14 de juliol
Aquesta nit ha estat freda. El termòmetre marcava 7 graus quan ens hem despertat i l’esmorzar ens ha escalfat i carregat piles.
Fem camí 4×4 fins les Bordes de Conflent, travessem un riu i ens topem amb paisatges meravellosos.
Hem de cuidar aquesta terra!!!
A les Bordes parem i parlem amb el pastor d’un abundant ramat de vaques. És un noi jove que es passa aquí dalt la meitat de l’any i baixa quan arriba la neu. Ens obre una petita ermita que tenen per a les escasses bordes que hi ha aquí dalt. La Mare de Deu de Conflent.
Pugem fins als miradors del Coll de Conflent des d’on es veu fins al pic de l’Orri!!! I aquí ens hi estem una estona ben relaxada.
Reprenem camí cap a Os de Civís i el paisatge ja va canviant: perd el regust salvatge i comença la urbanització, hotels, comerços. No ens hem quedat.
La carretera ens porta cap a la frontera amb Andorra, passem Bixessarri i Sant Julià de Lòria.
Al sortir per la duana ens paren i la policia local ens fan ensenyar unes quantes coses de la furgo.
Els queda clar que som uns friquis de la muntanya i no fem contraban de res, així que ens deixen passar.
Agafem direcció Puigcerdà. Per acomiadar-nos d’aquests dies tan magnífics, hem reservat taula a Cal Lliuret a Travesseres on cuinen el millor arròs de la comarca.
Mengem el de botifarra negra, ceps i costella. Boníssim i uns ceps saltejats per obrir boca.
Ens regalem una migdiada a la furgo i seguim camí fins a casa.
Hem gaudit de la natura però no hem cansaré de dir que encara hem de fer més per a conservar-la.
Nosaltres i la furgo 