Aquest any 2020 és ben estrany. Li podríem dir l’any Covid que tot ens ho tira enlaire.

Aquests dies d’octubre, si tot hagués anat normal, vull dir sense bitxo!, en Miquel i jo haguéssim estat de viatge per l’Argentina amb la furgo, però no!.  La salut aquest any ens passa a tots per davant dels nostres plans.

Malgrat tot i sense pensar-ho massa, hem equipat la furgo i ens hem llençat a un altre viatge, per part nostra, ben improvisat.

Dues parelles de bons amics estaven en la mateixa situació i, al anul·lar-se els seus bitllets a Nova Zelanda pel Covid, havien decidit i preparat una ruta per Còrsega…i allà que ens hem anat amb ells.

Nosaltres hem sortit uns dies abans i aprofitem per “passejar per la costa francesa fins a Niça que és on ens trobarem tots per agafar el Ferry cap a Còrsega.

Dia 14/10

Sortim amb ganes i ataquem la carretera, passant la frontera, fins a Barcarès on comença la llacuna de Leucate. Aquesta àrea es coneguda bàsicament per les  ostres, però te molt més. És zona d’aiguamolls.

D’entrada es veuen al fons els vivers d’ostres, que en francès, que queda molt més fi, denominen  “centre conchylicole”.

Aquesta llacuna te dos punts importants, Port Leucate que, ara a l’octubre està bastant desert però que està ple d’apartaments, o sigui que a l’estiu pot arribar a ser un formiguer de gent. Hi ha curiosament una zona d’apartaments nudista, però lo que m’ha enamorat és el petit port ple de les  barraquetes dels pescadors que estan reconvertides en petits punts de venda d’ostres i també  de degustació. No ens podem estar: asseguts al sol, ens mengem una safata d’ostres, musclos,  cloïsses i gambes i un blanc muscat ben fred que estava boníssim.  

L’altre punt important és la població de Leucate pròpiament dita, lloc  turístic  i de surfistes.

Aquesta és una zona de forts vents i, seguint la ruta, ens trobem una zona preciosa amb centenars de caravanes amb surfistes que li donen colors al mar: aigua de mar + vent = surfistes a dojo.

Ens acostem a la vora del mar a tafanejar i, de pas,  veure si podem dormir-hi, però resulta que ens expliquen que, cada dia  passa la policia a partir de les 20h i, si encara no has marxat, et posen una multa de 130€. Lògicament hem marxat a temps.

Mirem a l’aplicació Park4nigh i decidim anar a un aparcament proper que ens costa 11,80€ la nit, està al costat mateix del mar, ple de surfistes i ens permet veure una posta de sol espectacular.

Dia 15/10

Hem dormit amb un vent molt fort però molt tranquils. Desprès de l’esmorzar, a l’hora de marxar, hem tingut un petit xou personal perquè no trobàvem el tiquet per sortir…moments tensos…allà hi havia un rètol que deia que si no tenies tiquet havies de trucar a la policia i, evidentment, no ens feia cap gràcia. Ja desesperats de buscar, quan el Miquel estava marcant el número de la poli…he trobat el tiquet en un recó impensable i hem pogut sortir…uf!!! 

Aquesta és la zona del Parc Natural de Narbonnaise i quan arribem a la zona de Peiriac de mar ens sorprèn el color de l’aigua i la gran quantitat de flamencs que hi trobem. Ens hi passem una bona estona gaudint de l’espectacle.

 I cap a Saint Pierre la Mer, una zona amb camins plens de vinyes amb els colors de la tardor i amb els seus corresponents “chateau”. Ens posem per les carreteres interiors dels aiguamolls plenes de diferents tipus d’ocells.

Passem per Cabanes de Fleury, amb un important port per a velers i posem direcció a Adge i el Cap d’Adge per carreteres interiors, vorejant el rio Aude que travessem i seguim  per la carretera D37 fins al cap d’Agde que ens sembla molt turístic i ens arribem a Sète que te un port preciós.

Desprès d’aquesta etapa marinera, anem direcció a  Aigües-Mortes, un poblet murallat entre el mar i el canal. Ara, al mes d’octubre, ens ha semblat una petita joia delicada, tot i que ens ha sorprès la quantitat de gent passejant que hi havia, possiblement turisme interior de França a causa de les vacances escolars de “tousaints”.

Hem fet un panini asseguts al sol de la plaça Saint Lluís que té al centre una enorme estàtua del sant fundador de la ciutat. De fet no se si seria molt sants, perquè era un monjo guerrer de les creuades…

Hem fet també la volta per fora de les muralles (1640m de muralla) i hem passejat pel canal. Es molt bonic tot aquest entorn. Val la pena.

Després amb la furgo hem agafat una carretera que va a les salines i que et permet veure a simple vista unes muntanyes blanques de sal, immenses.

Ens hem arribat fins a un poblet que es diu le Grau-du-Roi just en el moment que arribaven les barques dels pescadors. Un plaer.

Hem enfilat cap a les Saintes Maries de la Mer un poblet blanc amb una història que diu que la María Salomé y María Jacobé van arribar aquí des de Terra Santa, juntament amb la Sara (que era la seva esclava) fugint dels que perseguien als cristians.

S’hi van instal·lar i la Sara va arribar a ser la Santa Sara Kali, patrona de tots els gitanos. Està representada per una verge negra i,  al mes de maig, durant dos dies, els gitanos catòlics, arriben d’arreu del mon en peregrinació a aquest llogaret per oferir un homenatge a aquesta santa: la negra, com ells li diuen.

Hem dormit sense sorolls just davant del mar en una zona de caravanes.

Dia 16/10

Avui a 6.30h ja estàvem desperts. Hem vist sortir el sol a la platja però, això si, amb un fort vent que ens acompanyarà tot el dia amb sol a estones.

Lo primer que hem fet es anar al Parc Natural de la Camarga per camins que travessen les llacunes plenes de flamencs i d’altres ocells amb una vegetació pròpia d’aquests aiguamolls sorrencs. És un veritable plaer per a la vista.

Després hem anat a Arles. Ens hem caminat la ciutat de Van Gogh i la part romana. M’ha agradat molt la zona de Barriol que es la part més monumental amb carrerons i placetes d’estil ben «francès».

Visitem Alyscamps que és una necròpoli medieval, l’amfiteatre i el teatre romà, el cafè de Van Gogh, la zona on estava la casa groga  i el pont de Langloi. Emocionant.

Estan molt ben indicades totes les zones Van Gogh i m’ha agradat molt que en cada espai concret està la rèplica del quadre comentat que va pintar l’artista.

Durant la ruta hem vist moltes referencies als cavalls blancs típics d’aquesta zona, però també al toro. En alguns llocs tenen curses com a Espanya però també tenen uns jocs en els que l’home va vestit de blanc  i ha d’aconseguir una mena de trofeus que li pengen al toro entre les dues banyes amb una corda. Sembla ser que aquest darrer joc no fa mal a l’animal i els homes van amb una mena de perxa per impulsar-se davant del toro.

Tota aquesta zona de la Camarga està mediatitzada per l’immens delta del Roine i tots els seus canals. Es un riu enorme i molt aprofitat amb molins de vent, centrals elèctriques, refineries…

En aquest delta, parem a Port de Saint Louis, que és força industrial però conserva un cert encant mariner.

Descobrim una carretera plena de flamencs que va cap a la platja i allà es on veiem posar-se el sol, dormim i veiem l’alba.

Dia 17/10

Avui ens proposem arribar a dormir a Niça, però a veure que descobrim pel camí.

Agafem una estona l’autovia per evitar la ciutat de Marsella però tota aquesta part es com la seva àrea metropolitana i industrial, tot i que hi ha llocs molt bonics al voltant de la llacuna de Berre.

Poc a poc deixem la plana Camarga i ens endinsem a la Provença més muntanyosa i verda, plena de camps de raïm i vegetació mediterrània castanyers, alzines, pins…

Passem per la costa, però evitem els llocs més turístics (com saint Tropez, per exemple). En canvi, ens ha encantat un poblet, Sainte Maxime, blau i molt bonic, des del que, per una carretera de corbes sobre la muntanya roja, arribem fins al mar.

Passar per la zona de Canes i Niça és una complicació de trànsit. No vull pensar com estarà a l’estiu.

Marxem directament a Sant Jean de cap Ferrat, més a l’Est, on trobem (gràcies al park4night) la Chapelle del Sant Hospici, amb una verge enorme, potser fa més de 5 metres! I fa por i tot. És una zona de cases residencials molt tranquil·les amb espais per a aparcar. Allà trobem una furgo i desprès en vindrà un altra. En lloc posa que estigui prohibit aparcar, però crec que aviat ho posaran… és idíl·lic, amb vistes a la badia, ben silenciós i amb lavabos ben nets.

Fem un passeig pel port abans de sopar i a descansar que demà toca vaixell cap a Còrsega amb els amics.

Dia 18/10

Ens despertem d’hora amb vistes a la badia. Com he comentat abans, hi ha lavabos a prop i buidem el dipòsit negre. Esmorzem tranquil·lament i fem un passeig per a comprar unes  baguettes i ja posar-nos en marxa cap al port de Niça

Ens hem trobat amb els nostres amics just en el moment en que ja deixaven entrar i ens hem afanyat guardant-nos les abraçades per a quan estiguéssim a dins. Ens ha sorprès el bon control d’accés al vaixell, a part de la documentació, ens han fet revisió de la furgo i de la temperatura.

La sortida de la furgo un cop instal·lada dins el vaixell ha estat lenta volgudament, ja que la gent s’apilonava a les portes i hem preferit esperar i pujar amb menys gent per evitar risc de contagi.

Ha estat una ruta plàcida perquè el mar estava molt calmat.

En arribar a Bàstia, hem anat cap a la casa que els nostres amics tenien reservada per l’aplicació Home Exchange. Un cop instal·lats hem sopat i nosaltres amb la nostra furgo hem anat a dormir davant del mar. Estàvem tots ben cansats.

Dia 19/10

Despertem mirant al mar i amb el sol recent estrenat.

Nosaltres esmorzem a la furgo i ens trobem tots 6 a l’hora i lloc indicats per compartir el dia. Posem rumb a Nonza per la carretera que va d’est a oest del cap Nord per on trobem poblets sobris en un entorn de gran bellesa natural. Fem la carretera D81 que ens porta per Barbaggio i després canviem a la D80 que ens porta pels poblets de la costa oest al golf de sant Florent i a Nonza.

Els rètols ens diuen que es la ruta de les caves del vi muscat i, per suposat està ple de vinyes.

També comencem a veure els rètols de carretera escrits en francès (sovint tatxat)  i en cors, i força rètols que ens mostren el moviment independentista de l’illa.

Visitem Nonza auster però molt bonic, i parem a la platja de sant Florent a dinar i els mes valents a fer una banyadeta.

Les pedres tenen un cert color verdós, que el nostre savi particular, la nostra “Andreupèdia” ens diu que és cloratita …i jo vaig i m’ho crec….al final del viatge descobrim que n’hi diuen “Le Verd d’Orezza” o  “Verdi di  Corsica” i el mineral verd contingut es la “smaragdite”.

El cel s’ha cobert de núvols foscos i no pinta be. Anem a ciutadella Saint Florence i fem un cafè i un passeig pel poble.

Les carreteres interiors son estretes però res no ens impedeix arribar a Morato a veure la curiosa església de Sant  Miquel d’estil pisano, de marbre blanc i negre. És molt curiosa, així com l’indret on es troba.

I ja posem rumb cap a Bastia travessant la reserva natural dels estanys de Biguglia per una altre carretera d’infart.

Abans del sopar podem aparcar a la plaça de Sant Nicolas, al mateix centre de la ciutat de Bàstia i fem un passeig pel barri vell. Recorrem el carrer Napoleó i trobem les esglésies de Sant Roc, la de la Immaculada Concepció i la de Sant Joan Baptiste fins a arribar al petit port vell que està al bell mig  de les cases antigues, descuidades, però amb encant!!!

Desprès de sopar plegats, marxem a dormir al mateix lloc d’ahir. L’aplicació  park4night te bones idees.

Curiositat del dia: descobreixo que al wc del pis de Bàstia hi ha un pot ple de mistos cremats. El primer pensament ha estat: “és clar, fumen mentre fan les seves coses”, però després he descobert que el misto encès es menja les males olors!!!!!

Dia 20/10

Avui des de Bastia anem cap al nord per la carretera D-80.

Volem fer a peu un tram de la cornisa del cap Corse (corsu) i allà que anem, quan ens trobem les  vaques tranquil·lament passejant i menjant a la vora del mar.

Fem la passejada pel Sentier des Douaners amb vistes espectaculars i aquí comencem a trobar que Còrsega és l’illa de l’Arboç. Trobem i trobarem cireres per tots els boscos que creuem.

És un bosc mediterrani que contrasta amb les platges negres per la quantitat de posidònies acumulades… i les vaques arran de l’aigua.  Avui dinem el nostre bocata en una caleta en el camí de tornada i desprès fem un cafè amb unes galetes típiques de l’illa que anirem trobant a totes les boulangeries.

Pugem per la carretera D253 cap a Barcaggio i fem la pujada a  Moulin Mattei, antic molí que promociona una destil·leria  (que en aquest moment trobem tancada) però des de la qual es pot admirar una vista panoràmica espectacular.

Desprès anem a la Bocca Santa Lucia, però no pugem a la Torre Sèneca (imponent) perquè la veritat és que estem una mica cansades. En Miquel, en Josep i l’Andreu ens saluden des de dalt.

Després cap a casa a sopar i a dormir al nostre raconet a la platja.

Curiositat del dia: L’Andreu ha perdut les sabates, però…no les ha perdut per a tothom. En Josep ara en te dos parells i no se n’ha adonat!

Dia 21/10

Fem cap a Calvi i el congost de Restonica on farem avui una excursió molt especial.

La carretera d’accés torna a ser molt estreta però el paisatge es preciós i fins i tot podem veure el Mont Cinto nevat. Aquesta és la muntanya més alta de l’illa de Còrsega amb 2.706 metres i la mes coneguda de les que es troben fent el GR-20, famosa ruta que travessa l’illa.

Per cert que, al ser un lloc tan bonic, per tot arreu està ple de rètols que t’avisen de que està totalment prohibit pernoctar en aquella àrea.

L’aventura del dia ha estat pujar al llac Melu , on hem pogut trepitjar la neu, i hem hagut de pujar a l’ajut de cadenes i pujar i baixar escales pels forts desnivells que hem fet. Encara una mica més amunt, pugem fins al llac  Capitellu  i dinem al solet en companyia d’unes garses que ens mengen a la ma.

La baixada se’ns ha fet llarga i arribant a Corti fem una petita volta i, com que estem cansats, (excursió d’uns 7 km i  560 m de desnivell), sopem a un restaurant de la plaça principal on hi havia una estàtua de Pasqual Paoli (un dels líders independentistes).

Demà des de Bàstia els nostres companys han de tornar a venir prop d’aquí, per lo que busquem un lloc discret al aparcament de la ciutadella i dormim allà mateix.

Curiositat del dia: es troben per totes les carreteres panteons familiars, inclús fora dels cementiris

Dia 22/10

Després d’esmorzar a la furgo, anem a proveir-nos de menjar i anem al lloc de trobada amb els nostres amics.

La ruta d’avui recorre Ponte Lequia, Pietralba, Lama, son poblets amb racons medievals, penjats d’alt de la muntanya i amb tot l’encant del mon.

A l’hora de dinar, avui toca fer-lo a la caravana amb lo que hem comprat a Corti i muntem un magnífic pícnic a la gespa i amb la col·laboració de tots.

Passem per Issola Rosse i parem a fer cafè. Lloc turístic de platja però molt ben cuidat. Encara no han envaït de construccions la muntanya.

Arribem a Calvi i ens instal·lem amb els nostres amics al càmping Els Castors. Nosaltres estem a l’àrea de caravanes que està completament buida. Els nostres amics en un bungalou petit però suficient. Avui toca supermercat però després demanem unes pizzes per sopar en un xiringuito que està a la porta mateix del càmping i que el porta un senyor sol que, pels seus trets,  no sabem identificar si és xinès, japonès, filipí o una barreja, però que en qualsevol cas ho fa tot sense mascareta!!!

Desprès de sopar i la xerradeta, a dormir!!

Curiositat del dia: Als poblets de muntanya descobrim uns nens que es parlen a crits en la distancia. Veux toi venir jouer chez moi?!!!!! Oui!!!….I després veiem un nen  baixar les escales corrent com si hagués vist el dimoni. És el que fèiem tots quan no teníem mòbils, no?

Dia 23/10

Avui la dutxa la fem a les instal·lacions del càmping i l’esmorzar (com que estem a prop, el fem comunitari que és millor.

Mentre esmorzem i després preparem el dinar, tinc posada en marxa la rentadora del càmping i ràpid, …a veure mon!!!

Avui ens dirigim a Corbara per la ruta dels artesans. Parem a Pigna, poblet musical, super antic però molt ben arreglat pels artesans. Hi trobem caixes de musica, lutiers, artesans del vidre.

Després Aregno que te un cementiri amb la façana de l’església d’estil pisà,  i al fons, es veu Sant Antonino. Hi pugem i hi dinem.  Passegem per Cateri amb l’ església amb un òrgan gran i ens arribem a Calenzana lloc on comença (o acaba) el GR 20 que travessa l’illa. Fem un cafe i unes galetones pròpies de la zona que els hi diuen “cuggiulelle” i que son bastant semblants a les que anem menjant en diferents llocs, però que posa que son pròpies de Balagne, la zona de Còrsega on estem.

Per a fer-ho tot més tradicional, a la placeta al costat del bar on estem, hi ha un munt de iaios jugant a la petanca, l’esport nacional francès.

Posem direcció a la ciutadella de Calvi que avui hem visitat per dins i que val molt la pena per les vistes que ofereix i per l’encant que tenen les placetes i els raconets

Dia 24/10

Avui ruta per l’oest direcció sud.

La Vall de Fango amb carreteres infernals però que ens permeten una vista espectacular de Calvi i de cales espectaculars d’un blau immens amb milers d’arbres d’arboç, pleníssims de cireres. Parem al Ponte Vecchio sobre un riu transparent i amb gorgs atraients i aquí ens cauen 4 gotes

Visitem Tuarelli i Manso (per la D351) i trobem un llogaret petit A Muvrella, al poble de Barghiana, com un menjador de qualsevol casa, on dinem super be. És una barreja entre centre cívic i cau independentista, portat per una noia (tot i que no estem gaire segurs) que viu allà i te un jardí ple d’herbes aromàtiques.

Després ens hem endut un bon desengany: la carretera que ens portava directes al càmping estava tallada perquè havia caigut el pont i hem hagut de fer la D84 cap a Calacuccia que passa pel congost Scala de Santa Regina, que és espectacular i ha valgut la pena, però que ens ha suposat el conduir un munt de kilòmetres de més per arribar al nou càmping que teníem reservat.

Ja cap al capvespre, hem creuat el bosc d’ Aitone ple de castanyers amb els colors daurats de la tardor i uns pins altíssims. Tot plegat molt misteriós a lo que s’ha afegit la boira, les vaques, els porcs i, després d’una ma de corbes, un ramat d’ovelles de pel llarg que estaven dormint en mig de la carretera: autèntic!!!!

Arribem al càmping La Fontana a l’ora on els nostres amics s’allotgen en una caseta de fusta i nosaltres pràcticament al costat.

Sopem plegats fent plans per demà

Curiositat del dia: Segur que era una noia?

Dia 25/10

Avui dutxes comunitàries i esmorzar a la cantina del càmping per arribar abans a Porto on hem pogut contractar la “promenade” pel mar. El poblet és una petita platja molt ben posada i cuidada, però això a l’estiu…

I en un moment ens trobem a bord d’una potent barca, cridant com a boges mentre saltàvem per les onades del mar. Ha estat genial!!!

Ens ha fet un ampli recorregut per la Reserva Natural d’Scandola, un plaer per a la vista: terra roja, mar blau fent formes ben estranyes. Magnífic.

Com que la visita durava 3 hores, ens ha passat de nou pel port i hem recollit a varies persones més, perquè la visita continuava cap a Les Calanques de Piana. Ha estat també molt bonic amb un altre color de pedra, però amb molts recons i coves excavades per la força de l’aigua i del vent. Espectacular.

A sobre, quan ja tornàvem a Porto, al final de la visita, hem vist dofins! Tot plegat ha valgut molt la pena.

Aquesta segona part de les Calanques, després l’hem fet per terra, d’excursió i, sense adonar-nos, hem agafat més de 3k de bolets rovellons.

Avui acabem el dia cansats i a les fosques perquè avui hem canviat a l’horari d’hivern però més que satisfets.

En arribar al càmping, uns preparem el sopar mentre els altres netegen els bolets. Que bons que estan amb allet i a la paella.

Després d’una estona de riures, anem a dormir que demà això continua.

Curiositats del dia:

• Vous avez bien dormi? A la noia del càmping que no semblava de massa bon humor amb els clients.
• De l’hora nova o de l’hora vella?

Dia 26/10

Avui esmorzem a les 9h tenim pa i croissants calentons q hem anat a buscar a l’entrada del càmping i, com que plou a estones, anem a les gorges de Spilonca fins al pont genovés de Zaglia, que és l’excursió mes curta del Sentier mare i monte (GR-20) però preciosa.

De tornada, anem fins al pont dels pastors que data del segle XVIII i seguim cap a  Ota,  a comprar menjar però no trobem cap botiga de petit que és el poble, així que seguim ruta fins a Porto on hem trobat un super.

Nomes arribar al càmping i posar en marxa la barbacoa, ens ha caigut la gran tempesta.

Com que tots som tossuts de mena, allà estaven els 3 homes disfressats amb capelines fent el que podien. Ni tan sols un llamp de Deu que ens ha caigut a sobre ens ha desdit de menjar carn a la brasa…per acompanyar els bolets d’ahir. I el llamp ha estat seriós perquè fins i tot ha saltat la llum i les vaques i els ases que teníem al costat han sortit disparats corrents, no se pas a on.

Malgrat tot, ho hem aconseguit i, amb tanta aventura, la carn estava encara més bona.

La tarda ha estat de descans per culpa de la pluja que no ha volgut parat.  Hem aprofitat per fer rentadores, llegir, descansar.

Curiositat del dia: el llamp, sense dubtar-ho

Dia 27 /10

Deixem el càmping i Porto i fem la carretera D84 un altre cop de tornada, aquest cop expressament perquè volem veure amb llum de dia el bosc d’Aittone i es encara més espectacular el contrast del to daurat dels bedolls i castanyers,  amb el vermell del boix grèvol i el verd dels pins. Una passada.

Parem al «saltu» d’aigua (lo del saltu és en cors que utilitzen molt la lletra U)  i trobem encara mes bolets!!

Avui ens plou poquet i només a estones però ha baixat la temperatura a 4,5 graus però…seguim!

Anem direcció Ajaccio pero parem a Calapuccia i dinem a un restaurant de carretera que es deia U Fucaghjolu. El porten una parella jove amb un nen de 2 anys i unes vaques que es conviden soles al seu pati a menjar-se les castanyes que cauen de l’arbre.

Dinem una  sopa corsa espectacular, rissottos, costella de vedella i uns postres exquisits.

El solet ens ha acompanyat després d’un mati de pluja i per fi hem vist el Mont Cinto de més a prop. Imponent.

Hem arribat a Ajaccio, ciutat sorollosa, però la caseta reservada estava a les afores i era tranquil·la amb un petit jardí. Nosaltres hem dormit a un carrer per sobre en una zona també molt tranquil·la.

Curiositat del dia: L’Andreu i la Neus trobem bolets des del cotxe…en marxa!!!

Dia 28/10

Es un barri tranquil i hem descansat be però ens ha sortit un veí quan sortíem de la furgo per anar a esmorzar amb els amics. Volia saber quants dies ens quedaríem. Educat això si.

Després d’esmorzar plegats sortim cap a les 9h cap a Ajaccio. Fem una volta per la part de la ciutat que pensem que és la més antiga i alhora també turística, amb un toc francès elegant i desprès anem a dinar a casa.

Ha estat be dinar còmodament però el que no sabíem és que Ajaccio te unes cues immenses tant d’entrada com de sortida i ens ha costat lo seu arribar fins a les Illes Sanguinaries, és a dir fins al pàrquing de la Torre di a Parata, on et fan deixar el cotxe i has de seguir un tram a peu per veure la posta de sol i el reflexa de la llum que converteix les illes en vermelles. Aquesta és la versió tranquil·la. La nostra versió és que en arribar al pàrquing, hem arrencat, literalment, a córrer perquè la posta de sol estava en marxa i per un pel que no la veiem.

Ha valgut la pena, ha estat preciós, però al menys aquest dia les illes no s’han tornat vermelles. No se si és sempre així i és una exageració de les guies de turisme, o és a conseqüència de que cada dia la llum és diferent.

A més, a l’altre banda, teníem una magnifica lluna gairebé plena. Un regal.

Després d’aquest magnífic moment, hem patit una altra cua de mes d’una hora per travessar Ajaccio i arribar a casa.

Després, mentre preparem el sopar, hem volgut estar atents a les noticies franceses i al discurs repetidament anunciat que Macron faria a les 20h. Resultat: Confinen França des de demà a la nit i permeten fins al dia 31 que les famílies que ara estan de vacances per “tousaints”,  vagin tornant als seus destins.

Ens hem quedat de pedra. I la veritat és que no n’hem parlat massa de quines opcions podríem tenir i, de manera gairebé automàtica, hem tret passatges per al vaixell que fa el trajecte Ajaccio-Toulon i, des d’allà  tornarem a casa per carretera.

Curiositat del dia: la carrera sanguinària per la posta de sol i les eternes retencions de Ajaccio.

Dia 29/10

El desànim per tornar al confinament es evident en tots nosaltres, però intentem aprofitar el darrer dia i anem cap al jaciment arqueològic de Filitosa.

És sorprenent el lloc on es troba i el pacte que va fer el propietari del terreny i l’arqueòleg que va trobar les restes. El propietari s’hi va avenir a les excavacions sempre i quan es quedes tot allà mateix i això li dona al lloc una sensació de terra desconeguda. Si sortís un mamut en un moment donat, crec que no ens estranyaria gens.

Dinem al sortir de les excavacions en un petit restaurant que tenia les hores comptades per tancar.

De tornada a Ajaccio, ens trobem el regal dels porquets que van menjant darrera la truja i, en arribar a Ajaccio encara hi son els que venen crisantems a la carretera (le Chrysanthème c’est arrivé!!), però encara fem un passeig per a fer temps fins a l’hora d’embarcar i aquí comença aquesta tornada inesperada i aquí acaben aquestes vacances que ens han fet deixar a mitges, abans d’hora.

Malgrat tot Còrsega i els seus contrastos de mar i muntanya valen molt la pena. Caldrà tornar a veure la part del sud de l’illa que és la que no hem pogut visitar.

Els 6 ens ho hem passat bé, hem estat ben avinguts i en sintonia, cosa que no és fàcil, tant és així que quan hem arribat a prop de casa, hem encarregat una paella i ens l’hem menjat tots junts.

Hem tingut un guia i una cuinera d’excel·lència, dos grans buscadors de bolets i un fotògraf i una que escriu el diari. Tots plegats som “la tribu corsa”.

O en llenguatge Covid, tants dies plegats, ja som “la bombolla”.