2024-3 Cantàbria-Astúries

11/3

Hem sortit de casa amb moltes ganes d’iniciar una nova aventura, però amb molt de vent. Aquest cop anem cap al nord espanyol, el que implica amb molt de vent però que hem passat a tocar del immensos camps de préssecs de color rosa.

Ens ha anat plovent a estones i el fort vent ens ha acompanyat fins al final. Ens hem aturar a pocs kilòmetres de Castro Urdiales.

Ja s’havia posat el sol, quan hem arribat al lloc triat per a passar la nit al poblet de Muskiz, però encara hem sortit a passejar una mica per l’entorn.

El poblet es petit i hi ha un espai com a zona de caravanes (Park4night) que queda al costat d’una via verda feta sobre l’antic tren d’una zona minera que van explotar des del segle XIX fins al 1970. El tren portava els minerals directament als penya-segats de Pobella i Piquillo, on els vaixells el carregaven i els portaven cap a Gran Bretanya. Ara a mes de la via verda, per aquí també passa el camí de Sant Jaume del Nord. 

12/3

Avui després d’esmorzar hem anat a caminar una estona per la via verda Itsas-Lur, plena de caminaires matiners i passejadors de gossos. La vista del Cantàbric és espectacular i es poden observar els penya-segats des d’on els vaixells devien recollir el ferro d’aquesta zona minera, ara tan verda.

Arribem a Castro-Urdiales i lo que mes destaca és la zona monumental del farillo de Santa Ana, el castell medieval del segle XIII i l’església catedral gòtica de Santa Maria. Tot junt forma part d’un eix defensiu. 

Tot tafanejant, entrem al Castell on hi ha una exposició de la representació vivent que fan per setmana Santa de la passió de Jesús.

Sobre la Catedral només dir que es gòtica i la mes important de Cantàbria, però estava tancada i no hem pogut veure el Zurbaran que diuen que hi conté. 

Hem passejat pel barri vell ple de llocs de tapes (al carrer de Santa Maria) i ens quedem al Bar Santi on mengem unes tapetes per dinar.

Arribem a  Laredo, localitat amb força construccions, i travessem el Parc Natural de les Marismas de camí a Santoña. Aqui aparquem al costat del mar (Park4night) i aprofitem per a passejar i conèixer la ciutat. 

13/3

Avui anem a fer l’excursió que rodeja el Monte Buciero. Sortim del Fuerte Sant Martín i seguim la ruta de Wikiloc travessant boscos d’alzines i amb neu a la serra que separa Cantàbria de Burgos.

Rodegem el Monte Buceiro i arribem al Faro del Caballo on s’han de baixar 763 escales per arribar-hi i després pujar-les, es clar!,  però el paisatge s’ho val. Després passem pel Far del Pescador i comencem a baixar fins a la immensa platja de Berria, Dueso i ja cap al punt de sortida. Aquest és l’enllaç de la ruta des de l’aplicació Wikiloc:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/monte-buciero-faro-del-caballo-30259901?utm_medium=app&utm_campaign=share&utm_source=771108

En arribar a la furgo, una dutxa i una mica de descans ens ha deixat com nous. 

14/3

Posem direcció a Santander però passem primer a fer una ullada a Isla i les seves platges.

L’ entrada a Santander és gris i industrial (com a moltes ciutats), anem cap a l’àrea de caravanes i comencem el passeig a peu fins les platges del Sardinero, magnífiques i plenes de gent en un dia assolellat com avui.

Ens arribem fins al palau de la Magdalena que presenten com un regal que els habitants de Santander li van fer al rei Alfons XIII i la reina Victoria Eugènia per a passar les vacances. Ara està dedicat a la Universitat Internacional d’Estiu.

L’edifici està molt ben conservat i destaquen les cavallerisses, d’estil angles, on guardaven els cavalls i els cotxes fins a l’any 1933, quan es va destinar a residència d’estudiants fins al 1935. Durant la guerra civil es va utilitzar per als presoners de guerra. 

Seguim a peu fins al carrer Tetuan on hi ha els restaurants mes populars de la capital. Dinem al rest Marucho que ens l’han recomanat i amb molta raó. Es un establiment de peix i marisc que ja ha celebrat el seu centenari i segueix amb una cuina gloriosa. 

Marxem caminant fins a Puerto Chico a veure les escultures de Los Raqueros, obra de Cobo, un homenatge als nois i adolescents que es tiraven al mar per unes monedes. Entrem al Centro Cultural Botin on hi ha algunes exposicions contemporànies i una sala de retrats on trobem un Sorolla, un Nonell, un Gris i d’altres petites meravelles. L’edifici es una  combinació de  ferro i vidre molt interessant.

15/3

I avui posem direcció a Santillana del mar.

És un llogaret de cases nobles molt ben cuidades amb uns quants (no gaire)  visitants. 

Passegem pel casc antic ple d’hotelets, cases rurals, apartaments, posadas  i botiguetes de venda de souvenirs, lo que defineix la localitat com a zona d’estiueig. Sorprenent els productes de la terra: sobaos, chochitos, quesadillas, corbates… Nosaltres, després d’un bon passeig tafanejant-ho tot, ens decidim per lo mes autèntic: galetes d’ametlla i torró de l’àvia fetes per les monges clarisses. 

Santillana que és el lloc que diuen de les 3 mentides: ni santa, ni llana,  ni te mar, és un lloc turístic i de vacances però on la monumentalitat i l’elegància dels seus palaus la fan molt senyorial. 

Ens estem a un àrea de park4night que està dins mateix del poble.

16/3

Avui anem cap a la Cova d’Altamira. Em fa especial Il·lusió veure-la, encara que sigui la reproducció. Feia temps que en tenia ganes i no m’ha decebut en absolut. 

La instal·lació es artificial però molt ben feta i et permet fer-te una bona idea de la cova real. La impressió que et generen els bisons, els diferents animals, signes i gravats, et trasllada a milers d’anys enrere. 

La guia era molt flexible i ens han resultat molt interessants tots els seus comentaris.

De fet, Altamira és la mes coneguda, però hi ha 17 coves mes de l’etapa del Paleolític situades per tota la serralada cantàbrica arribant fins a França. Ara Altamira és patrimoni mundial de la Unesco i han presentat candidatura per a ser Geoparc. 

El Museu també està molt ben plantejat i l’hem gaudit molt

El conjunt ens ha resultat espectacular, tant des del punt de vista estètic i tècnic, com (sobre tot) per que contextualitza la vida, els valors i les creences dels homínids de l’època magdaleniense.

Després anem cap a Puente Viesgo, un poblet verd d’aire decadent amb el gran balneari a la riba de Pas. 

Estem en plena Vall Pasiega. Els “pasiegos” eren pastors  nòmades a las muntanyes que fan frontera amb Castilla. Vivien en cabanyes característiques de les que  marxaven en funció d’on portaven les pastures. Tota aquesta zona te un gran interès ramader i paisatgístic, al que ara es treu rendiment turístic. 

La Vall del Pas ja estava habitada durant el Paleolític (d’aquí les coves amb pintures rupestres) que ara formen part de la explotació turística i cultural. 

17/3

Aquest mati hem anat a visitar la Cueva del Castillo i la Cueva de las Monedas.

La primera te moltes mes pintures que la segona però aquesta darrera és una meravella de la natura per les formes que l’aigua ha generat a la pedra. Sempre serà un misteri el significat i el per què de les pintures, els símbols, els colors, ja que qualsevol interpretació que puguem fer, la fem des dels referents de la nostra cultura i  el nostre mapa mental… però en qualsevol cas ha estat molt interessant.

Després ens hem posat a fer la Via Verda del Pas des de Puente Viesgo a Alceda amb les bicis. El riu està molt viu i el paisatge tant verd és molt relaxant. Hem parat en un dels poblets a fer un mos i recuperar energies per a la tornada. 

Dia molt complert 

Anem a dormir a Arija, al costat de l’immens i pleníssim  embassament del riu Ebre. 

18/3

Fem una volta pel poble. Ara, Arija, te poc menys de 200 habitants però a principis del segle XX eren mes de 4000 per la fàbrica de cristall que s’hi va instal·lar propiciada per la qualitat de la sorra. Al 1952 es va decidir la creació de l’embassament de l’Ebre i la fabrica va desaparèixer. Arija en aquest moment és mes conegut per les seves “platges” de sorra. 

Posem direcció a Fontibre al sorgint on neix l’Ebre i, creuant la comarca de Campoo, ens arribem fins a Barcena Mayor, un poblet muntanyès del segle XV que han mantingut molt ben conservat i que és una petita joia. 

Ara, travessant la vall de Cabuernaga, passem per  Cabezon de la Sal, on ara ja no hi son els pous de sal i anem cap a Comillas. 

19/3

Comillas te un passat bàsicament mariner, però aquí va néixer l’Antonio López que va emigrar a Cuba als 13 anys i va fer fortuna amb l’esclavisme i d’altres negocis. En tornar i amb la dot de la dona, va poder comprar màquines per a fer sucre i es va anar convertint en un pròsper home de negocis que anaven des dels vaixells, a la banca, al tabac, etc.  Era un dels homes mes rics d’Europa en aquell moment.

El seu advocat Maximo Díaz de Quijano, també havia estat un indià i, en tornar,  li va començar a portar la part legal dels seus negocis a López. 

Al segle XIX, Alfons XII per tal d’entrar a la guerra de Cuba i guanyar-la, necessitava vaixells i diners que va aconseguir gracies al suport d’Antonio López qui, a canvi del seu suport, va aconseguir que el rei l’anomenes Marques de Comillas. 

D’aquesta manera (tot i perdre la guerra), la localitat de Comillas esdevingué un nucli aristocràtic on es van construir un seguit d’edificis singulars, alguns dels quals hem visitat.

Hem estat a El Capricho de Gaudi que és la casa que es va encarregar en Màximo Diaz (l’advocat) i que és com una bombonera per entrar-hi a viure. Plena de llum i plantes. Ens ha enamorat.

També hem visitat El Palacio de Sobrellano (de l’arquitecte Joan Martorell) on vivia la família Comillas i on, al costat mateix, tenien la seva pròpia cripta en forma d’església gòtica.

Com que la família real hi va passar alguns estius a Comillas, es van fer moltes cases d’estil modernista per a la cort, amics i coneguts.

La darrera visita que hem fet ha estat a la Universitat Pontifícia, l’interior de la qual és espectacular. 

Ja tornant hem passat pel Cementiri de Sant Cristobal (de Domènec i Muntaner) on l’escultor català Josep Llimona va deixar el seu immens Àngel exterminador, enorme i impressionant. 

Durant aquesta època van treballar a Comillas molts catalans famosos més enllà de Gaudi,  com els artistes de les vidrieres emplomades, dels tapissos, els ferrers, els treballadors de la fusta, o de l’ornamentació que molts d’ells feien a Catalunya i després traslladaven les peces a Comillas a punt d’instal·lar.  

Ha estat avui un dia sorprenent 

20/3

L’entrada a la primavera ens ha agafat al port de Sant Vicente de la Barquera, on hem passat la nit sentint les onades. Després, hem estat veient el vaixells que arribaven a port, descarregant quantitats brutals de peix. Hem estat parlant amb una dona, filla de pescadors, que ens explicava com va aprendre a fer la conserva de l’anxova a Santoña i com va anar a Sud-Amèrica a ensenyar-los la tècnica, ja que bàsicament la utilitzaven per a fer farines de peix en lloc de conserva. 

Hem fet un passeig sota el “cala bobos” fins al Castell, l’Església dels Àngels, el Puente de la Maza  (de 36 ulls) i la part vella. 

Hem aprofitat per a comprar peix i fer un mos aparcats al costat del mar. 

Aquí tenen la llegenda de la “barquera” que era una barca que, suposadament, va aparèixer un dia al port sense ningú a bord i va anar a l’ermita que hi ha al costat del mar, perquè… qui la tripulava era la verge. Des de llavors  aquesta història és el centre de la festa de «La Folia» on canten i ballen a la verge. A més, ens han explicat, que encara ara, els vaixells quan passen per davant de l’ermita al sortir a pescar, o al tornar a port, es treuen el barret i fan la senyal de la creu com a respecte a la seva “barquera”. 

L’entorn d’aquest poblet mariner és preciós. 

Seguint el riu Deva acabem d’entrar al Principat d’Astúries! 

Continuem amb el paisatge verd i espectacular per al Congost de l’Hermida fins al poblet de Potes que és petit i bufó, però amb molta oferta turística. 

21/3

Pugem fins a Fuente De amb una vista preciosa dels Pics d’Europa. La nostra intenció es pujar amb el telefèric per a fer una excursió a dalt i desprès baixar caminant, però ens ho han desaconsellat a causa de la neu. 

Així que pugem amb el telefèric, gaudim una estona del paisatge nevat i de la vista i tornem a baixar també amb el telefèric. Ens hem quedat una mica moixos.

Amb la furgo pugem al Port de San Glorio de 1.609 m. d’alçada amb una panoràmica increïble. 

Després anem a Espinama per carretera i intentem arribar a Sotres per un camí de muntanya 4×4 però també ha estat impossible perquè el camí estava colgat de neu.

Així que sembla que la nevada d’aquests darrers dies, avui ens ha jugat en contra. 

La nostra idea era arribar al funicular de Bulnes per una carretera mes directa, però no ha pogut ser i hem hagut de retrocedir i fer un altre cop el Congost de l’Hermida.

Dormim a Panes, on tenen una àrea de caravanes municipal.  

22/3 

Posem direcció a Cabrales que és un “Concello” de 18 aldees, entre elles Arenas de Cabrales. Aquí hem visitat una de les coves on s’elabora el formatge que te denominació d’origen i és totalment artesanal en la forma d’elaboració. Es fa amb llet de vaca al 90% perquè és mes abundant i el 10% de ovella i cabra i amb la penetració d’un fong produït per la humitat de les coves. El resultat es boníssim. 

Els productors dels poblets de la zona, per tal de preservar i defensar la producció artesana es van reunir i van crear una denominació d’origen. Ara els formatges porten tots un segell amb el dibuix de la fulla que abans embolicava el formatge i el número de la producció. 

Vorejant el Congost del riu Cares hem arribat al poblet de  Poncebos on hem de prendre el funicular per pujar al poblet de Bulnes (no hi ha carretera) a veure el Urriellu (Naranjo o Naranco). 

El poblet és de pessebre i està dividit en dos zones: la villa i el castell.

Des d’aquí pugem caminant al mirador del Picu on pots observar l’imponent monòlit de 600 m. d’alçada, una imatge impressionant de la muntanya solitària que cada cop mes escaladors intenten conquerir. 

Després de baixar de nou amb el funicular i fer un mos, ens arribem fins a Sotres (Alto La Caballar 1233m.) i Tresviso, un poblet verd i tranquil pel que hem passejat una estona fins que la boira ha començat a cobrir-ho tot.

Hem desfet la carretera fins al poblet Sotres, a poc a poc travessant la boira, i aquí ens hem quedat a l’àrea de caravanes. No fa fred però la humitat va calant i la boira ho cobreix tot i no es veu absolutament res.   

Ens queden dins la furgo. 

23/3

Hem començat la ruta 4×4 des de Sotres al Collado de Pandebano. Aquí hem pogut deixar el cotxe i hem començat l’ascensió en un tram molt verd pero tot cobert de boira. 

Travessant el mar de núvols hem arribat al refugi de la Trenosa i, quan arribàvem al Collado Vallejo els núvols encara eren densos i era des d’aquest punt on havíem de veure el Picu o Urriellu o Naranco o Naranjo de Bulnes. 

Ens hem aturat una estona i llavors, com per art de màgia, els núvols han començat a baixar i quan ja els teníem sota nostre, el Naranco ha aparegut allà davant amb total solemnitat. És espectacular! Emociona! Estàvem a tocar! ha sigut un moment molt bonic.

Hem pujat una mica mes amunt, camí del refugi, però la imatge del “Picu” desapareixia, així que hem tornat avall una estona mes per tal de recuperar-lo i omplir-nos de la seva presència. 

La baixada ens ha costat una mica mes per les plaques de neu en descens, però aviat hem estat a les praderies on havíem deixat la furgo. 

La ruta està a Wikiloc https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/collado-de-pandebano-refugio-de-la-tenerosa-i-collado-vallejo-des-de-pandebano-164800005?utm_medium=app&utm_campaign=share&utm_source=771108

Hem fet un mos i un descans abans de tornar al poble de Sotres. 

24/3

Avui fa un dia esplèndid, tot i que anuncien nevades en els pròxims dies. 

Aprofitem el bon temps i anem a fer ruta 4×4 des de Sotres a Àliva. Arribem fins al refugi d’Àliva, a mes de 1.600m. d’altura, que és on s’allotjava el rei Alfons XIII quan venia de cacera, i aquí ja es veuen plaques de neu que cobreixen parts del camí i decidim fer la volta.

Tot i ser migdia el termòmetre marca poc mes de 6 graus. 

Anem tornant fins a Arenas de Cabrales i en direcció Cangas de Onis, des d’on encara es pot veure una imatge llunyana del Urriellu. (Imatge Naranjo i verd en Poo de Cabrales) 

Des d’aquí arribem fins al Valle de Ponga i dormim a San Xuan de Beleño.

25/3

El primer que hem fet és entrar al centre d’interpretació del Parc Natural del Ponga que és  gairebé un museu etnogràfic. Ens crida molt l’atenció la tradició que ens expliquen del Guirria que es fa el 31 de desembre en la que les noies i els nois posen el seu nom en una olla i, després de remenar, es van emparellament, el que queda sol sense parella, és el personatge del Guirria que ningú sap qui es (perquè va tapat i disfressat) però és el que  amenitza la festa.

Avui hem fet una bona excursió circular sortint de San Xuan de Beleño i passant per Yanu i Abiegos creuant dos rius immensos (Pandellina i Ponga). El paisatge estava verdíssim. Ha estat un bany de bosc molt intens: diferents tipus d’arbres, ocells, salts d’aigua, moltíssima molsa…

L’enllaç de la ruta a Wikiloc és: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/parquing-de-san-juan-de-beleno-puente-sobre-riega-cuesta-yano-mirador-de-abiegos-capilla-de-santa-t-165066725?utm_medium=app&utm_campaign=share&utm_source=771108

En arribar de tornada al poble ens hem quedat a l’Hospederia: hem tastat el pote asturiano que és de diferents verduretes (berzas, patata, pastanaga) i sense llegums. 

En sortir de dinar ja cauen gotes i avui ens toca tarda de lectura. 

26/3

Al despertar, les muntanyes properes al nostre entorn estan totes cobertes de neu i la temperatura es de -1 grau. Sort de la calefacció!. 

Deixem San Xuan i anem amb la furgo a conèixer els entorns que ens recomana la guia: anem cap a l’ermita de Ventaniella i en el camí ens canvia el paisatge: està tot ben nevat. És preciós. 

Tornant per la mateixa carretera, entre neu i arbres florint, ens arribem a Sobrefoz que és un poblet molt ben cuidat i seguim cap a Los Bedules,  al Bosque Peloño des d’on es veuen els Picos de Europa en el Mirador de la Collada.

Aquí comença a nevar i posem direcció a Viegu, un altre poblet petit de teulades vermelles. 

En aquesta zona es veuen arbres de boix grèvol immensos, encara plens de boletes vermelles. 

La temperatura no puja i com que va plovisquejant i les previsions son de pluja a tota la zona, per seguretat ens decidim per fer la carretera N-625 que ens porta al Puerto del Pontón (1.280m.) i Riaño que, tot i ser província de Leon, ens portarà al Parc Natural de Redes.

Ens aturem a dalt del Puerto del Porton a fer un mos i, apart de la guineu que ens ha vingut a saludar, no hi ha ningú i, en un instant, el cel s’ha ennuvolat i ens ha caigut una bona nevada!!

I seguim pujant fins al puerto de Panderueda de 1.450m i s’intensifica la nevada. 

Finalment passem per l’Embassament de Riaño i pujant pel port de Tarna (1.490m) arribem a Bezanes.

Estem al Parc Natural de Redes i en aquest poblet de Bezanes farem nit.

27/3 

Hem anat cap al poblet de Caleao, que dona nom a la vall i a on comença la ruta a peu que farem avui: el congost de Los Arrudes. Diuen que es una de les mes maques del PN Redes i no els falta raó. Aigua de diferents rius, flors, prats, molsa. Es molt bonica. 

L’enllaç de la ruta a l’aplicació Wikiloc es: https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/p-n-redes-camping-los-arrudes-en-caleao-hasta-foz-de-arrudos-puente-colgante-y-vuelta-115963400?utm_medium=app&utm_campaign=share&utm_source=771108

De tornada, el pàrquing on hem deixat la furgo, és restaurant i càmping i avui ens quedem aquí. 

Es un dia fred, ens ha respectat la caminada però cap al final ja ens han caigut gotes de calamarsa i ha estat plovent tota la tarda. 

28/3

Ens llevem amb bon dia però molt de vent. 

Aprofitant que estem al càmping, fem una mica de neteja general de la furgo, que de tant en tant toca. 

Anem cap al centre d’interpretació de Campo de Caso que és la població mes gran d’aquest entorn, on aprofitem també per comprar provisions.

Visitem primer la cova Devoyu d’on surt un riu subterrani,  i anem cap al centre d’interpretació que ens recomana visitar el Museu de la Fusta, així que allà ens anem.

D’entrada, ens sorprèn una gran escultura de fusta al·legòrica als animals del parc, feta per un artista local que hi ha a l’entrada del museu, però també ens sorprèn la quantitat d’usos que se li donava a la fusta per part de la gent en aquesta vall. La utilitzaven per a tot, des de la construcció dels “horreus”, als cistells, a les parets, a las madreñes (els nostres esclops), els instruments de música, eines i inclús les tanques dels terrenys pel bestiar, que feien amb «fusta viva», és a dir, sense arrencar els arbres, giraven la fusta jove fins que quedava en posició horitzontal al terra i, creuats amb d’altres arbres o branques, anaven formant les tanques.

L’aparició de la industria i el plàstic va acabar amb moltes d’aquestes professions i amb l’aprofitament de la fusta com a bé natural però encara queden molts horreus dempeus.

L’ús que donaven a aquestes construccions era ben curiós: eren comunitaris i amb 4 o mes portes amb clau per accedir a les diferents divisions interiors. Hi guardaven la collita, el menjar, els documents i les coses importants perque era un lloc net i allunyat de la llar de foc de la casa que ho podia cremar tot. Com a dada curiosa, ens explica que les dones hi anaven a parir, per ser el lloc mes net i cuidat que tenien. 

El museu te també una gran col·lecció de «madreñas» de diferents contrades.

Després hem anat a la “queseria”. És un dels 3 productors que hi ha en tota la vall. En aquesta vall el formatge es bàsicament de llet de vaca “casina” que és un tipus de vaca autòctona de Campo de Caso, marró i mes petita. La particularitat d’aquest formatge és que en el procés de fer-lo, un cop posat el quall i separat el sèrum, amassen la pasta de formatge com si anessin a fer un pastis, fins a obtenir una determinada consistència. El formatge resultant es diu “Casin”, en la varietat de tendre o sec, que recorda una mica al Cabrales. Son deliciosos. 

Fem un mos i ens preparem per a la ruta de poblets que ens han recomanat. 

La tarda està plujosa així que aprofitem per fer turisme de carretera. Visitem Orllé, Gobezanes i Prieres que son 3 poblets al voltant de Caso. Son increïbles, casetes de fusta molt tradicionals, horreus, gent utilitzant las «madreñas»…

Després anem a l’altre vall, que és la zona del riu Alba i visitem Llaines, Rioseco Villamorei i Soto de Agues en una vall mes oberta però igual de tradicional. És com fer un petit viatge en el temps. 

Avui ha estat un dia molt complert, ple de sorpreses i aprenentatges. 

29/3

Anem a fer l’excursió del circ del Brañagallones. 

El nom significa zona de pastures (Braña) on hi habiten els galls fers ( gallones o urogallos) però sembla que aquests ocells ja estan pràcticament extingits. 

La ruta és de 13 kms., tota en pujada des del poble de Bezanes fins arribar a un immens circ verd de pastures, entre muntanyes nevades. 

La meitat de la pujada (la més dura) l’hem fet en cotxe compartit i la resta a peu fins al refugi que hi ha en arribar. La ruta de wikiloc és:

https://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/bezanes-refugio-de-branagallones-fuente-el-andorvio-mirador-del-texu-la-oracion-aparcamiento-bezane-165450810?utm_medium=app&utm_campaign=share&utm_source=771108

És gairebé un xoc arribar a l’esplanada verda, rodejada de muntanyes nevades, amb casetes de fusta per als pastors. És com l’escenari d’una pel·lícula de fantasia, però és real.   

Lo bo ha estat que, com que feia molt fred, hem entrat al refugi i allà (com si ens estigues esperant) hem conegut al Roberto Carles que és l’artista autor de la escultura que ens va impressionar a l’entrada del museu de la fusta.

Hem estat xerrant amb ell una bona estona, mentre ens preníem un caldo calent.

És tot un personatge! Ha passat l’hivern en una de les cabanyes que hi ha a les pastures, dibuixant, escrivint i esculpint en fusta. 

Hem anat a la seva cabanya, que era la mes petita de totes, i ens ha ensenyat la seva obra. Ha estat un moment màgic.

Des d’aquí hem fet una petita ruta (dins del camí del Cantu del Oso) fins a la cascada, i ja hem començat el camí de tornada amb calamarsada inclosa. En total una mica mes de 17 km molt ben gaudits.

Després hem anat al poblet de Veneros on viu l’últim artesà que encara fa les madreñas a ma en aquesta zona. Ha estat un plaer conèixer-lo, tot i que amb ell, molt provablement, acabarà aquest art ancestral.

Hem dormit a Soto dos Aguas.

30/3

Avui des d’aquí, hem fet la ruta del Alba de gairebé 16 kms. seguint el riu.  És preciosa, humida, verda i plena de racons que enamoren. l’enllaç de la ruta és:

htts://ca.wikiloc.com/rutes-senderisme/soto-de-agues-ruta-del-alba-17181571?utm_medium=app&utm_campaign=share&utm_source=771108

Com que ja portem força quilòmetres acumulats d’aquests dies, avui hem acabat una mica cansats, però res que no arregli un bon dinar. 

La tarda ha estat força plujosa i de descans.

31/3

Avui deixem el Parc Natural Redes i anem cap a Langreo on, a pocs quilòmetres abans d’arribar, al poblet de L’Entregu, està el MUMI (Museu de la Mineria i la Industria).

És una visita molt interessant, dels diferents sistemes d’extracció i de com va evolucionant la maquinaria que millora les extraccions i redueix el risc dels miners. El recorregut pel museu està complementat amb una visita subterrània i comentada a un tros de la Mina San Vicente, on pots fer-te una idea de lo dura que havia de ser aquesta feina tant necessària. 

També dins la mina, pots veure com el pas dels anys i els avenços tecnològics, fan mes fàcil (si així es pot calificar) la feina dels miners. 

De tota manera es troba a faltar informació al voltant de les condicions de vida, de les reivindicacions dels miners, dels moviments obrers. Al comentar-ho, ens informen que està en construcció un museu del moviment obrer que vincularan amb la visita subterrània d’aquest museu perquè estaran connectats. 

Pel que sembla, el muntatge del nou museu es va iniciar abans de la pandèmia i va quedar interromput. 

Hem arribat a Oviedo i deixant la furgo a l’àrea de caravanes, anem a recórrer el Casc Antic que val molt la pena. 

1/4 

El mati el dediquem al Monte Naranco, el pulmó verd d’Oviedo on estan dos de les tres joies del pre-romànic asturià d’Oviedo: Santa Maria del Naranco i Sant Miquel de Lillo. Son grans, altes i robustes, lo que les diferencia molt del romànic català  de Boi i Taull per exemple. 

Hem pujat també al Pico Paisano, que s’hi arriba en cotxe, on han instal·lat una imatge enorme de Jesucrist i des d’on es pot contemplar una vista panoràmica de la ciutat.

Aquí també conserven unes trinxeres de la darrera guerra civil. 

Després anem a veure la tercera mostra del romànic asturià que és San Julian de los Prados que ja està dins la ciutat. 

A la tarda hem fet un freetour amb l’empresa Buendia i ens ha agradat molt les explicacions que ens han permès conèixer millor la història de la ciutat. 

Una sidra ha posat el punt a un dia rodó. 

2/4

No podíem marxar d’Oviedo sense fer dues coses importants: un passeig pel Campo de San Francisco, un immens i molt ben cuidat parc al centre mateix de la ciutat on està un bon percentatge de les escultures que decoren i caracteritzen la ciutat i, la segona cosa important era passar per la pastisseria Rialto a comprar una caixa de «Moscovitas», galetes de xocolata i ametlla que son de pecat mortal.

Després d’acomiadar-nos d’Oviedo, posem direcció a L’Entrago, un altre poblet ben petit on comença la Ruta del Ós. 

Abans d’arribar hem visitat el Centre d’Interpretació de l’Ós que porta la Fundacion del Oso Asturiano. Ha estat interessant la visita, l’exposició i un vídeo sobre la vida i reproducció de l’animal. Es veu que en queden uns 200 exemplars, i que no seria del tot estrany trobar-nos algun. 

Després hem caminat poc mes d’un quilòmetre per la senda del Ós i hem arribat a uns immensos tancats de recuperació d’aquests animals, on hem pogut observar on viu la osa Molina, que la Fundació va rescatar després de patir una gran caiguda i a la que estant recuperant físicament. L’hem pogut veure  descansant de lluny. 

Ja arribats a l’Entrago, localitzem l’àrea de caravanes que està al costat de la casa de lloguer de bicis i del mateix inici de la senda. Perfecte.

Això forma part del PN Las Ubiñas i la Mesa.

Tarda negra, negra, de pluja i lectura. 

3/4

Semblava que ens esperava un dia núvol a primera hora del mati, però ha acabat sortint un sol fantàstic! 

Avui dia de bici. 

Jo he fet la Senda del Ós amb una bici de lloguer. Te la deixen a l’inici de la ruta i te la venen a recollir al final i en la mateixa furgo, et tornen al lloc d’origen. I tot  molt ben explicat: la ruta, els contactes, el bosc, un vídeo…

Només han estat 18 kms., amb uns quants túnels, vorejant el congost i seguint el riu, però he passat una bona estona de plaer i natura. 

https://ca.wikiloc.com/rutes-btt/senda-del-oso-des-de-entrago-puente-sobre-el-rio-trubia-traslavilla-hasta-buyera-165972122?utm_medium=app&utm_campaign=share&utm_source=771108

La que m’han llogat no era la millor bici del món, però m’ha anat bé per a gaudir del paisatge. 

En Miquel n’ha fet més de 60 km., però això per a ell és normal. La seva ruta ha passat per davant d’una de les fàbriques  d’armes que hi ha en territori espanyol. Aquesta, a la localitat de Trubia, és una filial de Santa Barbara Sistemas, especialitzada en fabricar obusos i carrosseries per a carros de combat. Uf. 

Després de dinar i descansar una estona, posem rumb a Somiedo per la AS-228 pel port de la Ventana de 1.587m que ens trobem tot cobert de neu. Impressionant.

Després per un camí de muntanya, pugem fins a Torrestío i a l’Alto de la Farrapona, però no el podem passar perquè aquesta part de la província de Lleó també està colgada de neu. 

Així que ens toca desfer el camí, però no ens sap greu perquè el paisatge es preciós! Nevat, ple d’aigua per tot arreu i verdíssim. 

I arribem al Port de Somiedo de 1.485m i un dels llocs d’Asturies on hi ha mes població d’ossos.

4/4

Hem passat pel Centre d’Interpretació del Parc Natural de Somiedo i, a part dels llacs, ens recomanen visitar las cases de “teito de escoba” que son molt curioses, ja que el sostre era molt alt i fet de ginesta seca que feia relliscar l’aigua i la neu. Els precaris interiors tenien lo necessari per a viure i les quadres dels animals al costat o a sota.

Les mateixes casetes de teito de escoba, però mes petites, les trobem a les pastures i formen las ”brañas”. 

Anem després cap a la banda asturiana del Alto de la Farrapona (1.708m.), des d’on surt un camí a peu fins al llacs de Saliencia: tot ple de neu, això si, que hem hagut d’anar trampejant fins arribar a 3 dels llacs: llac de la Cueva, la llacuna de la Mina i el llac Calabazosa. Ens ha faltat el llac Cerveiriz perquè el vent i la neu ens ho estaven fent cada cop més difícil. 

De tornada a la furgo, hem fet un mos i hem estat una estona observant la muntanya, però malgrat que ens han dit que es fàcil veure ossos, no n’hem vist cap. I això que a la carretera posen senyals de perill per ossos. 

Hem recorregut la part oest de la vall del PN Somiedo i seguint el riu Pigüeña passem per poblets minúsculs que viuen de la ramaderia de les vaques bàsicament.

Ens parem a Villar de Vildes on veiem dones tenint cura del camp, bàsicament patates i berzas (una mena de col de la que es menja la fulla), i homes en la tasca de recollir el bestiar.  

Fa reflexionar força sobre la vida consumista que portem, ja que es pot viure amb ben poc.

5/4

Posem direcció a Cangas de Narcea passant per uns pobles grans, diferents als asturians perquè estem a terres leoneses fins al port de Cerredo (1.359 m) que ens retorna a la verda Astúries i a les explotacions de carbó que encara semblen actives. 

Anem seguint el riu Narcea i els poblets tenen la doble nomenclatura en asturià i en castellà. Tot i que l’asturià l’hem sentit parlar sovint, i hi és als plafons explicatius de monuments o d’altres llocs, no ens havíem fixat encara en aquest detall de la doble nomenclatura en els noms dels pobles. 

Hem deixat enrere els ossos i les altes muntanyes, la neu,  els llacs i les baixes temperatures i passant Cangas de Narcea, agafem la AS-14 fins a Grandes de Salime i la AS-12 per anar cap al nord i conèixer una mica aquesta zona en la que el termòmetre ha pujat avui fins als 25 graus. Quines ganes de sol teniem!! 

Passem per la zona de Oscos on fa uns quants anys van fer una mena de “Fuenteovejuna” al decidir tots els habitants de la zona en ple, rebutjar l’oferta econòmica que els feia una empresa paperera de Navia per plantar eucaliptus en els seus boscos, talar-los i replantar. 

La negativa de la gent ha permès viure la bellesa d’aquest bosc de roures, bedolls i castanyers convertir-se en Reserva de la Biosfera.

La zona és molt verda, espessa i plena d’aigua i també d’algunes pastures…tot i que, mes endavant, mes a prop del mar, hem trobat algunes plantacions de l’eucaliptus que fa malbé el seu voltant. 

I a 20 km de distància ja veiem el mar a la ria de Ribadeo! Quines ganes! 

Fem una volta per Ribadeo que ja és una petita ciutat de gairebé 10.000 habitants i ens anem directes a la Praia de as catedrais. 

Hem arribat just quan començava a baixar la marea i hem deixat enrere el pantaló llarg i la samarreta tèrmica i hem baixat a remullar-nos. 

És preciós aquest entorn. La llum de la posta de sol ens ha ajudat a gaudir-ho encara més. 

6/4 

Aquesta nit, aquí a la praia de as catedrais, ens ha caigut sobre la furgo una bona tempesta!!! Però mentre esmorzàvem s’ha anat aclarint el dia. 

L’entorn és preciós. Son aproximadament 2/4 de 9 i la marea està baixa un altre cop i es quan la gent surt a passejar per la sorra, vigilant la pujada que pot arribar fins a 4 metres d’altura. 

Es podria dir que ara engeguen la ruta de tornada cap a casa. L’anirem fent pels poblets de la costa.

Seguint un camí agrícola que voreja la costa arribem a Ribadeo. Fem un passeig  per aquí i per a Castropol, on hem tastat unes ostres esplèndidesSeguim ruta per Navia (industrial), Puerto de Vega i parem a Barayo  i Lluarca que te amagat un port pesquer bonic i el cementiri on estan les restes del científic Sever Ochoa que, quan va recollir el premi Nobel va dir una gran veritat:

“creo que la humanidad tiene que hacer un gran esfuerzo para progresar espiritualmente y es necesario llevar la cultura y la educacion a todas las clases sociales”  

Després d’un bon passeig posem direcció a Cudillero on passarem la nit. 

7/4

Cudillero ens ha encantat. És petit i amb casetes de colors i a la nit, il·luminat, era preciós!

Avui fem una mica enrere perquè mentre estàvem aquí, hem vist de lluny un cap espectacular que ahir no vam visitar. I allà que anem.

És el cap Vídio una espectacular  panoràmica amb canyons profunds que afavoreixen la biodiversitat marina ( peix espasa, llobarros, etc.) i dificulten l’entrada de vaixells per la quantitat de roques litorals. 

Marxem cap a Salines a veure el  Museu a l’aire lliure de Philipe Costeau que son unes estructures amb ancores trobades al mar, que lo mes bonic que tenen és l’entorn del mar, avui ple de surfistes. 

Seguim fins a Avilés on avui hi havia el campionat espanyol de duatló i estava tot el barri vell ocupat per les instal·lacions de la cursa, o sigui que la nostra visita ha estat una mica mediatitzada per aquest fet i no l’hem pogut gaudir gaire. Haurem de tornar.

Gijon ha estat la visita de la tarda i hem passejat fins a l’escultura de Chillida “Elogi a l’horitzó”, hem vist les Muralles romanes, les diferents placetes, la casa de Jovellanos, la platja de ponent… i ja hem anat a descansar. 

8/4 

Ens emportem una imatge gris de Gijon i posem direcció a Tazones que és un poblet molt petit que mira al mar per on va arribar a Espanya aquell rei que ens feien dir de memòria al cole “Carlos I de Espanya y V de Alemaniaaa”. La visita ha estat ràpida perquè torna a ploure be.

Després hem arribat a Villaviciosa que, tot i que l’hem passejada plovent, ens ha encantat: el forn la Portalina (que és una botiga però com si fos un petit museu de pa), el cafè de Vicente (croquetes de favada!), l’església romànica, el convent de les clarisses i tantes cases blasonades. 

Anem a veure l’església de San Salvador de Valdedion, una altra bona mostra del pre-romànic asturià, però només el podem veure per fora perquè els dilluns està tot tancat.

Posem direcció a Rivadesella i molt a prop, i encara que es d’hora, ens quedarem per aquí. Fa fred i plou força.

9/4

Doncs hem fet una bona passejada per tot Ribadesella. És una petita ciutat que avui sembla silenciosa i tranquil·la, per la que dona gust badar. Ha sortit un sol tímid i cal aprofitar-lo. 

Hem fet el passeig del “malecon” on hi ha instal·lades un seguit de ceràmiques que expliquen la història del poble amb dibuixos d’en Mingote i, després de pujar unes quantes escales, arribem a dalt del Monte Corberu on està  l’ermita de la Verge de la Guia. La vista panoràmica de Ribadesella des de lo mes alt és espectacular. 

Des d’aquí hem anat fins a los Bufones de Pria que és un espectacle sorprenent de la natura. El temps i l’aigua del mar han anat fent forats a la roca mes tova del penya segat i, quan arriba la onada i pica contra les roques, l’aigua penetra pels forats fent un soroll de por i tirant cap al cel un xorro d’aigua intens… que t’acaba mullant. Val molt la pena. 

Arribem a Llanes amb el temps just de sopar i anar a buscar un cafè on veure el partit d’anada de la copa d’Europa de futbol masculí: Manchester City contra el Real  Madrid que acaba en empat. 

10/9 

Avui li hem dedicat el mati a la localitat de Llanes que és un petit tresor desconegut per a nosaltres. Cases senyorials, petits palaus, el mar… fins i tot hi ha un itinerari dels exteriors que diferents directors de cinema van triar per a rodar les seves pel·lícules en un total de 17!! Si, si, 17 pel·lícules, entre les que hi ha per exemple El Orfanato de JA Bayona.

Ara Llanes és molt agradable, al Juliol o Agost suposo que no s’hi deu poder ni passar. 

La tarda/nit ens l’hem regalat al Càmping La Paz davant del mar, en un turó verd… el nom del càmping no podia ser mes encertat

11/4

Esmorzem veient el mar i un cop tot a punt marxem cap al Centro de Arte Rupestre Tito Bustillo, per tal de visitar-lo i gaudir després de la visita guiada a les coves.

Per a mi era una cova  de pintures  desconeguda, però ha resultat ser molt interessant. Les pintures que es poden observar son també de l’època Magdaleniense, (com Altamira o les altres que hem visitat) però, sota de les pintures, en aquest cas concret, hi ha gravats a la roca molt possiblement de temps anteriors. 

Després de dinar, el mateix guia ens ha acompanyat a la Cuevona, que és una magnifica cova de pedra, molt ampla, plena d’estalactites i amb llum natural, on a l’estiu s’hi fan concerts per la magnifica sonorització que hi ha. Deu ser un enorme plaer estar allà fresquets escoltant música.

Hem tingut el mateix guia al mati i a la tarda i ens ha encantat perque és un home trempat, amb sentit de l’humor “asturià” i un gran coneixedor tant de geologia com de arqueologia, fins hi tot ens ha recomanat un llibre que penso llegir: ¨La zarigüella de Shödiguer” de Susana Monsó.

12/4 

Avui hem pujat als llacs de Covadonga, amb un dia de sol i calor al que Astúries no ens tenia gens acostumats. Hem passejat entre el llac Enol i el Ercina i hem baixat a l’extinta mina de Buferrera de ferro i manganès. 

Després hem visitat la Basílica de la Verge de Covadonga, la “Santina” que li diuen aquí, i ens ha recordat una mica la devoció que aixeca aquí a Catalunya la Moreneta. Hem fet un mos i hem descansat una estona a un dels pàrquings verdíssims que tenen habilitats per a les furgonetes. És molt relaxant i al costat del riu.

A la tarda hem anat a fer un gelat tot passejant per Cangas de Onis. Aquí tot està molt a prop. 

Hem passat la nit al costat del riu al mateix pàrquing . 

13/4 

Avui podem dir que aproximadament hem tancat el cercle del nostre viatge tal com l’havíem previst en el mapa i podríem iniciar el viatge de tornada a casa, però decidim regalar-nos el dia: En Miquel tria anar a pujar als llacs de Covadonga amb la bicicleta, (tot un repte, perquè hi ha un desnivell de 1.080m), i jo trio anar a caminar seguint el riu i, al tornar, llegir una estona al costat de l’aigua. 

Després de dinar i descansar, si que posem rumb a Bilbao mentre ens anem acomiadant d’aquests paisatges verds, de la darrera visió del Urriellu, dels horreus i les casadielles de nous, i de tantes i tantes coses bones i boniques que hem vist i viscut. 

En arribar a Bilbao hem anat a deixar la furgo a un àrea de caravanes que està a un barri molt amunt de Bilbao (que curiosament es diu Altamira) i des d’on es veu tota la ciutat. 

Hem volgut baixar al barri vell a fer uns pinxos i els bus 58 ens ha fet un bon passeig. La sorpresa ha estat que el barri vell estava ple com un ou. Encara durava la festa i l’alegria per haver guanyat la copa del rei de futbol per part de l’atlètic de Bilbao, i per celebrar-ho treuen la gavarra a la ria i això feia 40 anys que no passava. Banderes i gent cantant per tot arreu, però hem aconseguit prendre uns pinxos a la plaza Nueva. El segon lloc on hem “picat” es deia Gure-Toki i es per a tornar-hi! Foie amb poma o montadito de pernil, formatge de cabra i gírgola. Molt bó.

El bus ens ha tornat a la furgo i la nit ha estat silenciosa i reparadora del guirigall viscut al centre de la ciutat.

14/4

Deixem Bilbao acomiadant-nos de lluny del Gughenhaim i posant direcció a la carretera de la costa per gaudir dels petits poblets Gorliz, Armintza, Lemoiz, Bakio, Bermeo, Mundaka, Lekeitio, Ondarroa… però el nostre objectiu avui es arribar a Pamplona. 

Hem passejat per aquesta ciutat ja tan coneguda per a nosaltres i que avui està plena de gent amb gelats i màniga curta perquè fa molta calor, però manté l’encant de sempre que fa olor de toro i sanfermines. 

Hem fet uns “pinchos” al Gautxo i hem dormit a un parc molt agradable on hi havien altres caravanes. 

15/4

Avui hem matinat en una Pamplona silenciosa en un dilluns al matí, per passar per Furgo K que ens han fet un petit repàs a la furgo i ja hem posat la directa fins a casa.

Jo no havia estat mai a Cantàbria i Astúries i ha estat un viatge tranquil, com a nosaltres ens agraden, i preciós per tot el que hem vist, la gent que hem conegut, en retorn a lo tradicional, els paisatges verdíssims, i l’aigua… tanta aigua per a tot arreu com la que a nosaltres ens falta!. La veritat és que m’ha sorprès molt en positiu i no m’importaria tornar a alguns dels llocs un altre cop.

Una qüestió que voldria destacar és que hem trobat molts poblets i ciutats amb àrees per autocaravanes i és d’agrair aquest compromís de molts ajuntaments amb aquest tipus de turisme.

En total hem fet 3.778 quilòmetres en 36 dies esplèndids. A veure quina serà la propera escapada?.