2024-09 L’Occitània francesa

30 d’agost 2024

Iniciem una petita escapada a la regió francesa de l’Occitània i aquest cop, sense pretendre-ho, ens ha quedat una ruta amb un cert toc “místic” ja que hi ha alguns poblets medievals vinculats als càtars (o Bons Homes) i d’altres al Camí de Sant Jaume francès. 

El nostre primer objectiu en aquesta ruta occitana és Montsegur  però hem sortit cap a migdia i ens hem fet el regal de parar a dinar a Can Serra, al poblet de Pardines, on cuinen uns plats originals i ben preparats que, acompanyats d’un Anyet blanc de la Gutina, ens han fet perdonar el  servei, una mica lent. 

Després toca creuar la frontera (ho fem per Llívia) i cap a les 21h ja estàvem instal·lats al pàrquing  #15822 que ens indica el Park4night.

Després de fer un mos hem sortit a fer una volta per aquest poblet que està completament en calma i solitari.

31 d’agost 2024

Hem dormit molt tranquils i després d’un bon esmorzar ens dirigim a fer la pujada al Castell de Montsegur. 

Aquest castell va ser símbol del final del catarisme, però fem una mica d’història:

El catarisme va ser una secta o confessió cristiana, gnòstica, que va tenir molts adeptes per a tota la cristiandat des del segle X al segle XIII. Els seguidors d’aquest corrent es coneixen com a càtars o també albigesos (per la ciutat d’Albi). Sovint s’anomenaven a ells mateixos bons homes o bons cristians i tenien una idea del cristianisme des de la pobresa i l’ascetisme.

Entre aquesta secta a França hi havia comptes i gent poderosa políticament i econòmica, és a dir, que el problema amb els càtars no era només de caire religiós. 

Representaven una critica a l’església establerta i aquesta no es van quedar quieta: els van denominar heretges i van iniciar una creuada… sense haver d’anar a Terra Santa. 

Durant 30 anys hi van haver tristos esdeveniment com la matança de Besiers amb 20.000 morts i d’altres, però els càtars responien a la mida de les seves possibilitats. De fet van matar uns inquisidors al 1242, cosa que va provocar la còlera del Papa i va donar l’ordre del setge de Montsegur, que va durar gairebé un any. Després d’aquest temps, l’església oficial els dona l’opció de triar entre desdir-se de la seva fe o morir cremats, però mes de 220 càtars van morir a la foguera en un descampat que es troba pujant al castell, on hi ha una estela que recorda aquest martiri: Camp dels cremats. 

Amb aquest trist final acaba la història dels càtars. 

Ha valgut la pena pujar fins dalt del castell on et pots imaginar el patiment d’aquesta gent. 

La nostra segona fita d’avui ha estat el Castell de Foix, que va ser una mítica fortalesa durant l’edat mitjana i es símbol del poder dels comtes. Ara està molt ben rehabilitat i es pot visitar en les seves 3 torres. 

A lo llarg de la història ha canviat d’usos, sent inclús una presó. 

Els habitants del castell van formar part de la creuada (en terra cristiana) contra els càtars i albigesos que acabem de comentar. 

Després d’un mos i un petit descans seguim cap a Albí per carreteres petites (defugim les autopistes), travessant poblets minúsculs i moltes zones agràries de conreu de gira-sols bàsicament. Es un passeig ben agradable.

Arribem a Albí i després de triar bé el lloc per a la furgo, (#45290 de Park4night), sortim a caminar una estona per aquesta petita ciutat d’Albí que ens ha sorprès i enamorat alhora.

Actualment és Patrimoni Mundial de la Unesco i no m’estranya perquè el centre històric es mes que sorprenent. 

Albí va ser també una de les capitals de l’heretgia càtara ( d’aquí bé lo d’albigesos) però te una catedral enorme, espectacular diria jo, que està  feta completament de totxo amb un frontal del gòtic flamíger. La veritat és que mes aviat sembla un castell o un monument defensiu,  però està situada en un entorn amable, molt cuidat a l’estil francès, amb moltes flors i petits “bistros”.

Demà farem la visita per dins. 

1 de setembre 2024

Avui plou i ens hem llevat una mica mes tard. Hem esmorzat  amb uns dolços de la “boulangerie” de la cantonada i hem anat a visitar la imponent Catedral de Santa Cecília. Ha estat sorprenent perquè la sobrietat exterior es compensa sobradament amb la profusió de pintures de l’interior on no hi ha un centímetre sense pintar. Impactant també la quantitat de fidels que estaven oint missa. No hi cabia ni una agulla. 

Al costat mateix de la catedral hi ha el Palau de la Berbie, formant així el conjunt arquitectònic de la ciutat episcopal de Castelviel, on vivien els bisbes d’Albi.

Es un conjunt arquitectònic imponent construït per encàrrec dels bisbes durant els segles XII  i XIII amb l’objectiu de demostrar a la ciutat el poder de l’església, que en el fons temia per la seva seguretat, ja que la majoria de la població d’Albi recolzava la filosofia càtara i comptava amb el suport d’alguns comtes i el mateix rei. 

El resultat arquitectònic és un conjunt gairebé defensiu, una ciutadella on els bisbes tenien la seva residència i els seus despatxos.

Actualment és la seu del Museu Toulouse Lautrec (que va néixer aquí) que alberga pintures i cartells. No hi ha les seves millors obres, però l’interior del palau permet fer-te la idea de com vivien els bisbes medievals i de la bellesa dels jardins exteriors. 

En sortir, visitem el mercat, que està obert, i anem a fer una volta per l’altre banda del riu Tarn. 

Albí ha estat una bona sorpresa. 

I posem direcció a Najac per boscos verdíssims i àrees agrícoles. 

Lo curiós és que a l’inici d’ aquest petit poblet medieval hi ha dues àrees per autocaravanes: a casa nostra encara n’hem d’aprendre al respecte. 

I anem a descobrir Najac a peu. Bàsicament és un seguit de casetes medievals arrenglerades a banda i banda d’un carrer que, amb un fort desnivell, et porta a l’església de Sant Joan i al castell-fortalesa reial. 

Lo primer que ens trobem és la Place du Faubourg, gran i de planta rectangular, on es fa el mercat de la localitat, y que es troba flanquejada per casetes  molt ben conservades del segle XIII totes amb columnes diferents. Ja des de la plaça es pot veure al fons la Fortaleza Real, tot i que haurem de recórrer el poble de punta a punta per arribar-hi, cosa que ens fa gaudir de les casetes, els jardins, els recons i un seguit de petits restaurants. 

Per aquí també hi vivien els càtars que van ser aniquilats pel poder catòlic que va voler mostrar la seva grandesa i poder en les dues construccions esmentades: la fortalesa i l’església. 

Ha estat un passeig ben agradable.

2 de setembre 2024

Hem descansat a l’àrea de caravanes #10788 de Park4night i ens hem llevat envoltats de boira espessa que li dona al poblet un aire gairebé fantasmagòric. 

Ens posem en marxa cap a Bèlcastèl del que diuen que és un dels 10 pobles mes bonics de França. 

I realment es preciós, com de postal. Inclús hi havia un artista copsant el paisatge amb els seus pinzells. Hem visitat l’església i el castell que data del segle X, que va anar passant de Nobles a Cavallers, fins que al segle XVI va ser abandonat.

Però Fernand de Pouillon al 1973 va decidir comprar-lo, restaurar-lo completament i fer-hi casa seva. Tot i ser de titularitat privada, una part es visitable. 

Però el que ens ha captivat encara mes, és l’entorn que hem gaudit fent el petit recorregut verd que envolta el poble. Tenen també un càmping al costat del riu que ens ha fet venir ganes de quedar nos. 

Seguim cap a Concas, per carreteres estretes (gairebé camins rurals asfaltats) plenes de castanyers a punt de vessar de fruita.

I arribem a aquest altre  poblet medieval, aquest amb una forta tradició cristiana. 

La joia de la corona de Conques es l’Abadia de la Sainte Foy que destaca per les seves dimensions, de fet, es considera l’edifici mes gran del romànic. 

L’interior es d’una sobrietat que contrasta amb la grandària dels absis, els arcs o les columnes. 

L’origen d’aquesta immensitat va ser molt mes simple: pel que expliquen, a finals del segle VIII s’hi va establir en aquests magnífics boscos un eremita, on després uns monjos benedictins van fundar un petit monestir. Aqui van arribar unes relíquies de la Santa Foi que era una jove a qui Diocleciano va matar per no voler renegar de la fe catòlica. 

El fet, per una banda, d’albergar les relíquies i, per altre, de formar part del Camí de St. Jaume, fa que aquesta abadia es convertís en lloc de pelegrinatge i ha estat objecte de successives ampliacions i restauracions fins arribar als nostres dies. 

Al marge de la bellesa innegable de l’abadia, val a dir que l’entorn natural és increïble i sens dubte mereix una estada o un petit passeig. Nosaltres avui hem dinat a la fresca dels arbres amb estona extra de te i lectura. 

A la tarda hem anat cap al poblet de Cabrerets per una carretera amb unes gorges impressionants. Lo curiós es que arribant al poble hem vist que han aprofitat les parets de les gorges per a fer-li les cases. Aquestes si que son adossades! 

Descansem aquí perquè ens queda al costat de la cova prehistòrica que volem visitar demà. 

3 de setembre 2024

El temps ha refrescat i ens llevem amb pluja però un te i un cafè ben calents ho arreglen tot. 

La visita a la Grotte du Pech Merle ha tingut algunes sorpreses. 

Una de bona es que ens han donat un llibret informatiu en català que ens ha ajudat molt en la visita. L’altre sorpresa ha estat el guia que portàvem estava ja per a retirar-se per, com a mínim, emfisema pulmonar agut i la tercera sorpresa ha estat la cova pròpiament dita que és immensa i d’una gran bellesa natural a la que cal afegir les pintures d’una antiguitat de 29.000 anys. 

Com passa sovint, la cova la van descobrir al 1922, per casualitat, 3 adolescents del poble que imagino es devien quedar amb la boca oberta al veure tanta bellesa natural i artística. Mereix la pena la visita. 

Fem una aturada al supermercat i posem direcció a Rocamadour. Avui decidim acampar al Càmping Les Campagnes (#2857 Park4night) per tal de poder buidar aigües, però s’ha posat a ploure a base de bé i decidim quedar-nos a “descansar”, llegir i passejar quan para de ploure. 

4 de setembre 2024

Avui hem anat a visitar el Gouffre de Padirac que és una aventura subterrània per una immensa cova calcària descoberta en 1889. 

La visita transcorre a 103m. de profunditat per un seguit de galeries naturals espectaculars (pels efectes de l’aigua sobre les roques) que et porten fins a un petit moll de barques que et fan una passejada pel riu subterrani travessant diversos llacs d’aigües transparents sense cap mena de contaminació, ni peixos per la falta de llum i aliment. 

La humitat de la cova es del 98% i un fred que pela de 13 graus durant l’hora i mitja que dura la visita. 

L’occità és una llengua present en tots els panells informatius i gràcies a això descobrim que Padirac significa “el pas del diable” amb la consegüent història fantàstica  que implica al dimoni i a un ase amb miracle inclòs per a salvar animes esgarriades…

Ha estat una activitat diferent en un entorn molt bonic. 

França es el paradís de les zones d’aparcament per a furgos, això si, totes de pagament, però just arribant a Rocamadour ens instal·lem en una d’elles on dinem i descansem abans de la propera visita. 

Baixem caminant per el sender al curiós poble de Rocamadour que està protegit per un bon penya-segat.

Sembla que és un lloc de llegendes i certa espiritualitat i es conegut mundialment per ser centre de peregrinació ja que hi passa el Camí de Compostela francès. 

També és conegut per la petita Verge Negra i la Basílica de Sant Salvador.

Tot plegat forma part del Patrimoni Mundial de la UNESCO.

Hem fet un bon passeig visitant tot i hem baixat al poblet per la Gran Escala que te 216 escalones. 

Un cop a baix ens trobem immersos en un carrer de comerços d’artesania i records, esquitxats de casetes medievals, però que ja ha perdut completament l’espiritualitat. 

Pugem caminant fins a la furgo sota una fina pluja. Dormim en un dels molts pàrquings autoritzats que hi ha sobre Rocamadour. 

5 de setembre 2024

Aquesta nit ha baixat força la temperatura i hem hagut de posar un punt de calefacció i tot!. El dia surt ennuvolat però no plou, així que anem cap a la Ferme des Campagnes, una granja propera que segons la web tenen bons productes. El que si tenen és tres camps on hi ha una munió d’ànecs a l’aire lliure, tot i que fa una mica d’angúnia pensar com els alimenten per a que nosaltres puguem menjar els seus derivats. 

Ens han donat una petita degustació dels productes i… avui soparem “magret” amb vi francès! 

Seguim ruta cap a la Resurgence de Saint-Sauveur que és un sorgiment d’aigua de pluja que prové de les diferents coves de la zona. El llac que forma és petit però gairebé màgic. Te una profunditat màxima de 182m. a l’entrada d’una cova que te el terra de sorra i que alerta als bussejadors de que es pot arribar a col·lapsar i quedar atrapats dins la cova. Tot això ho avisen amb un rètol a l’entrada del camí que has de fer per arribar al llac, ja que es un lloc on acostumen a investigar els bussejadors i de fet ens en trobem uns quants dins el llac, i dos a fora a punt d’entrar. 

És un entorn molt verd i humit amb una cova profunda per a la conservació dels rat-penats i un arc de pedra natural. Tot plegat, mes la pluja fina que ens atrapa, li dona al lloc un aire misteriós. 

Després fem ruta fins a la part mes alta de les Gorges del riu Tarn.

Hem fet una estona de carretera però ha valgut la pena per la bellesa dels penya-segats amb el riu al fons. 

Trobem un càmping petit “Les gorges du Tarn” (#28324 Park4night) just al costat del riu i just  a l’inici de les gorges i decidim quedar-nos aquí. Demà farem la ruta de descens del riu.

El sopar d’avui ha sigut francès del tot: Magret d’anec amb crudites i un vi negre de la zona boníssim. 

6 de setembre 2024

L’esmorzar d’avui també ha estat francès, francès! En Miquel ha anat a buscar uns croissants boníssims. 

La ruta d’avui te per objectiu seguir els poblets de les gorges:

El primer és St Chély du Tarn amb una església romànica minúscula i aigua per tot arreu. La història del poble diu que, quan no hi havia la carretera, els diferents poblets es comunicaven i compartien queviures només amb barques, aprofitant la corrent del riu. La tornada, a part de ajudant-se amb els rems, era  amb el suport de cavalls que feien de remolcadors.

Hauterives a l’altre riba del riu que, segons els habitants, està en perill ja que l’únic sistema de transport de mercaderies està espatllat des del 2017. 

La Malène que te un pont preciós sobre el riu i el Castell on va viure en Montesquieu (el filòsof) que després dels segles, ara és un castell privat que s’ha convertit en hotel restaurant. Però el mes bonic de tot és l’immillorable entorn natural de les roques que, apart de les gorges, acaben fent formes increïbles. 

Hem dinat i descansat al costat del riu que està tranquil tot i que passen caiacs de tant en tant. 

Seguim el riu fins Le Rozier on anem a passejar una mica i al supermercat, creuem el pont i just a l’altre banda comença el poblet de Peyreleau tots del mateix estil, de pedra i enganxats al riu. 

En aquest poblet acaben les Gorges del Tarn i comencen les Gorges de la Jonte. Nosaltres seguim fins a La Volpelière on fem una petita excursió… on acabem saltant tanques i creuant camps! I fem nit a un càmping  on estem absolutament sols en una esplanada verda immensa on cada arbre és una parcel·la amb el seu nom. Càmping Lozere. La Combe du Méjean (#145525 Park4night) Preciós! 

7 de setembre 2024

Hem dormit força amb aquest silenci així que ens llevem amb energia. 

Ahir vam deixar els rius i vam pujar per la carretera fins a uns 1000m. de alçada que és on hem dormit. 

Avui teníem previst fer la darrera activitat d’aquesta escapada francesa: una excursió cap a les Cascades de Rûnes. Però mentre anàvem cap allà s’ha posat a ploure i en lloc de fer la caminada, hem decidit iniciar la tornada a poc a poc gaudint del trajecte. Passem per Floriac, Ales, que estan de festa, Nimes i Montpellier i ja gairebé som a casa, i aviat tindrem acabada aquesta escapada de poblets medievals.

Tot baixant cap a les espanyes volíem fer nit a Leucate i menjar unes ostres però, fa tan mal temps i tan de vent, que decidim continuar per la costa on, passant per Elna, st. Cyprien i Argeles, sempre tinc un record per als refugiats de la guerra civil. 

Seguim fins arribar a Llança i aquí fem el nostre darrer sopar de cloenda del viatge al restaurant el Vaixell.

Sovint oblidem que França està aquí al costat, te bones instal·lacions si viatges en furgoneta, i te uns paisatges magnífics. Ha estat una escapada curta però que ens ha deixat un molt bon sabor de boca.