2025 Ruta de la Seda (7)

9 de maig

Ahir al mati va ser un dia de natura preciós i a la tarda vam tenir la sorpresa de que la web on haviem fet l’assegurança rusa del vehicle no ens l’enviaven si no la pagavem des d’ un compte corrent rus. 

Casualment s’ha posat al costat nostre una furgo russa i li hem preguntat si sabia si a la frontera es podia treure l’assegurança i ha mogut cel i terra per ajudar-nos. Un encant de persona l’Aleksei. La cosa es que ens haurem d’arriscar. 

I això hem fet. 

I avui ens hem llevat molt d’hora, per evitar trànsit a la frontera i el premi ha sigut la darrera imatge dels mes de 5000 m. del mont Kazbez illuminat pel sol. Un bon regal.

El procés de passar fronteres sempre és lent i ferragos però aquí  ha estat molt lent . Ens hem estat mes de 2 hores i això que hem arribat les 5,30 del matí.  Però ho hem aconseguit.

Un cop formalitzada l’assegurança ens hem posat en marxa i hem arribat a la primera ciutat russa que trepitjavem amb certa emoció per haver-ho aconseguit, però també amb cert neguit, perquè no dir-ho, per la situació política i perquè no sabíem com ens rebrien pel fet de ser europeus.  La ciutat era Vladikavkaz, amplia, de immenses avingudes, espais verdissim, tot molt net i agradable, tot i que amb edificis i imatgeria bastant soviètica. Pero el dia encara ens preparava una altra sorpresa.

Hem vist moltes botigues tancades i ens han confirmat que avui era festiu perque es celebrava el 80è aniversari del final de la 2a Guerra Mundial i la ciutat estava inundada de fotografies dels seus herois caiguts als que retien homenatge. Per aquest motiu i, segons ens diuen, per la seguretat nacional, s’havia anul•lat tota senyal de Internet. És a dir que estàvem sense senyal per a que ens arribes la cobertura de la e-sim que teníem contractada per al mòbil i sense traductor. Fins i tot una part elèctrica de la furgo s’ha vist afectada fins que ens hem allunyat del centre de la ciutat on es feien les celebracions. Famílies amb nens vestits de soldats i nenes amb banderetes estaven a punt per a la festa.

Sense GPS però amb intuïció i bona voluntat ens hem posat en marxa i, després de superar 3 controls  de documentació,  hem arribat al canyó de Sulak un tall ben profund a les roques digne d’admirar

Dia 10 de maig 

Avui fa dos mesos que vam sortir de casa i la intenció és arribar aprop d’Astrakhan ja al costat de la frontera kazaja. 

A les 8 del mati, 22 graus. 

Tot baixant trobem una instal·lació que creua el canyó de Sulakper un tunel a la roca i un pont penjat i allà que anem. Tenen un bon muntatge amb tirolines, un hotel, botigues de regals…

La carretera d’avui te molt de trànsit i camions, però només ens han parat en 2 controls.

I la carretera que va en direcció a Astrakan és molt plana, recta i creuant una estepa semi desèrtica a estones florida, a estones arenosa i sense cap ciutat en kilòmetres. No vull imaginar lo que seria creuar això al mes d’Agost. Ara a les 14,30h ja estem a 30 graus.

Segons el mapa estem vorejant el mar Caspi però no l’hem arribat a veure en cap moment. Aquí les distàncies tenen una altra dimensió. 

I hem arribat al segon control i revisio d’equipatge del dia. Ens sorprèn la quantitat de policia i la quantitat de controls que hi ha a mes de la quantitat de càmeres de control de velocitat a lo que no estem acostumats.

Encara ens queden mes de 100 km per arribar a Astrakan, per on passa el riu Volga,  i ja comencem a veure algun arbre i alguns canals, així com terrenys immensos de conreu. Estem entrant en la enorme zona d’aiguamolls del riu mes llarg de Rússia. Poc a poc anem trobant petits nuclis de casetes a prop d’aquest tresor que és l’aigua. 

I hem vist el Volga. Un riu ample, immens, blau, ja en la seva part de recorregut mes tranquil,  quan va a fondre’s al Mar Caspi. És una sensació curiosa de petita satisfacció pensar que l’estudiavem a la clase de Geografia quan erem petits com un riu molt llunyà i ara el tenim aquí davant. 

Quan hem arrivat, Astrakhan estava de festa amb el tema de l’homenatge als caiguts de la 2a Guerra. És una ciutat amplia, amb molts espais verds i avingudes per a vianants, plena de flors i el Volga als seus peus. 

Hem sortit a passejar i hem aprofitat per a visitat el seu Kremlin(que vol dir fortalesa)que és una zona ajardinada molt ben preparada per al gaudi dels ciutadans, amb teatre i zones d’exposicions i edificis religiosos. 

KAZAJISTAN 

Dia 11 de maig

Hem posat direcció a la frontera amb Kazajistan. 

Poc hem vist de Rússia com per a fer una valoració. De fet, probablement, hi tornem a passar de tornada cap a casa. 

Però encara hem d’arribar a la frontera i abans hem hagut de creuar un pont articulat per sobre un enorme canal del riu Volga. Ha estat una experiència! Qui necessita el Dragon khan? 

M’ha sorpres que les carreteres que connecten un no res amb un altre, tenen passos de vianants, per a qui? 

I en aquestes carreteres has de vigilar de no atropellar les tortugues que les creuen. Segurament son habitants despistats d’aquests aiguamolls gegants del Rio Volga.

I hem sortit de Rusia i hem entrat a Kazajistan juntament amb dos motoristes catalans de Torelló i Mollerussa que també van a Mongòlia.

Aquí mateix hem canviat moneda i he comprat una tarja sim pel mòbil. 

Això és un altre món. 

De cop hem passat de veure rasgos occidentals a rasgos mongols, el terreny és sec, arenos i ventós i la gent van mes que tapats (cap, boca i ulleres de sol) 

Kazajistan es el 9è país mes gran del món i un dels mes rics en recursos naturals (gas, petroli i urani). Nosaltres ara només veurem la part oest perquè la idea és anar cap a Uzbequistan ara que les temperatures encara son tolerables per a nosaltres. 

D’entrada ens hem topat amb un ramat de camells, un paisatge arenos i ventós i amb el tren que creua tot el país i s’endinsa a Uzbequistan. Ben símbolic. 

No he pogut evitar pensar en el llibre que acabo de llegir “Tren a Samarcanda” de Guzel Yájina. Espero que el nostre viatge no s’hi assembli massa al dels protagonistes. 

I hem posat direcció a Atiraw per una bona carretera, en un paisatge semi desèrtic, on trobem una àrea on es fa extraccio de petroli. Sembla talment que les màquines vagin xuclant l’energia de la terra. 

Tinc la sensació de que estem creuant el no res. El trajecte es fa pesat fins que arríbem a Atiraw, la ciutat banyada pel riu Ural, que desembocarà al mar Caspi.

Anem a un parc (IOverlander) per descansar i allà hi ha 6 furgos mes. La sorpresa és que ens diuen que la frontera de Tajen amb Uzbekistan està tancada per reparació de la carretera i preveuen obrir-la “potser” al setembre o mes tard… El següent pas fronterer és Tashkent i està ben lluny (tocant ja a Kirguistan) o sigui que haurem de pensar bé què fem. En Jesus (de Malaga) i la Carmen (de Alemanya) saben d’un camí alternatiu que estalvia hores de cotxe. Rumiem-ho  bé i demà decidim.

Dia 12 de maig

Avui acordem entre tots els que hem dormit aquí que lo millor és visitar primer el Sud-oest de Kazajistan i després, des de Bayneu, fer el camí curt cap a l’altra pas fronterer, a Tashkent. 

Així que, després d’emplenar la furgo d’aigua i benzina i el rebost de menjar hem iniciat camí cap a la regió de Manguistau a veure les seves formacions calcareas, direcció Aktau.

El camí torna a ser desèrtic. La carretera és rectissima i avorridissima al mig del no res. De vegades veus un ramat de cavalls acalorats remullant-se als tolls d’aigua que troben. De vegades un ramat de camells, potser descendents dels que van fer la Ruta de la Seda. Qui ho sap.

Però el toc d’humor l’ha posat la policia kazaja que ens ha parat a la carretera. Ens ha saludat, ens ha preguntat d’on erem i quan els hem dit que veníem d’Espanya, es pixaven de riure, com a nens… i encara estan rient ara!!! Ens han fet marxar, crec que ells també estaven avorrits. 

I arribem a Beyneu on parem a descansar. 

Dia 13 de maig 

Som una mica tossuts i, després d’esmorzar i recollir-ho tot, hem començat a investigar: hem preguntat a camioners, a la benzinera, a dos furgos que rondaven per allà, a particulars  i tothom ens ha dit que la frontera amb Uzbekistan (que la tenim a tocar) està tancada pels cotxes. Tot i així, hem anat un troç per la carretera i tots els vehicles que hem trobat ens han dit el mateix, cal agafar el camí alternatiu, inclús un senyor ha demanat la confirmació per telefon a la duana. Ens donem per vençuts. 

Esperem al Jesus en una cafeteria que ens ha sorpres. És el primer cop que veiem les taules-llit a l’estil mongol (s’estiren per menjar o ho fan ajeguts) i en un recó de la sala hi ha un espai per a l’oració que és el que significa la paraula HAMA3XAHA del rètol. 

També hi ha taules normals pels occidentals que es on hem dinat nosaltres. 

Despres de dinar, Julio prefereix quedar-se a descansar a Beyneu i llavors nosaltres ens anem a la zona del sud oest a Mangistau. 

Mangistau es una zona del sud oest de Kazajistan, de canyons i protuberàncies rocoses força inexplorat però que va ser travessat per una de les vies de la Ruta de la Seda. És per això que es troben algunes necròpolis i fins i tot mesquites subterrànies. A veure si les trobem. 

En arribar,  ja notem un 

canvi en el paisatge, mes verd i alguna elevació muntanyosa, tot i que el cim mes alt de la zona només fa al voltant de 500 m. d’alçada. Comencem a veure algunes afloracions calcareas, centenars de camells i algunes tortugues agosarades creuant la carretera.

Avui dormirem al poblet de Shetpe entre cabres i camells. Un senyor s’ha aturat a preguntar-nos qui erem i què fèiem allà. Quan li hem dit, somreia i ens a fet un  OK i s’ha quedat tranquil, ell i nosaltres.

Dia 14 de maig 

Hem dormit molt bé i ens hem despertat amb 20 graus que son d’agrair. A veure quines temperatures ens depara el dia. 

Hem posat direcció als afloraments calcaris de Sherkala que vol dir pedra-lleó on no hi ha cap  senyal ni indicador,  anem seguint les roderes dels que han estat aquí abans que nosaltres,

És curiós de veure aquestes roques de uns 300 m. d’alçada al mig del no res, pla i semi desèrtic.

Hem seguit per la carretera vigilant això si, de no espantar les guineus (cua llarga i preciosa), o als gossets de les praderies, que no hi ha qui els atrapi, o de trepitjar les tortugues que van al seu ritme. De fet, he baixat de la furgo a rescatar-ne una de ben grossa que estava al bell mig del cami. 

Hem visitat també el complex cultural al cim del mont Otpan Tau, la montanya mes alta del Mangistau de 532m. d’alçada. Aquí també hi ha el símbol de la llova que, segons la llegenda, és la mare de tots els Kazakhs, cosa que ens ha recordat la història de Ròmul i Rem.

El següent lloc ben curiós ha estat Torysh. Aquí el denominen la Vall de les Boles, o Vall de les Esferes. Son formacions de pedra arrodonides 

La furgo ha fet 100.000 km quan miràvem el mar Caspi de lluny!

Anant cap a la mesquita subterrania de Shakpak Ata ens hem trobat uns georgians  i uns italians ben divertits. 

La ruta que anem fent és per camins, uns millors que d’altres, però amb l’emoció garantida. 

Despres hem visitat la mesquita de Kentti Baba del segle X amb petroglifs destacables i la del Sultan Epi. Per un moment ens hem pensat que estàvem sols al món, i que era el lloc ideal per a descansar, però una furgo d’alemanys havien pensat el mateix, i després ha aparegut un guia amb 3 noies ruses i ens ha ensenyat un pou d’aigua on hem pogut repostar.

 Els paratges son realment magnifics i aquí ens quedem a descansar. Hi ha un canyó impressionant des del que es pot veure un triangle escàs  del Mar Caspi que veurem demà.

Dia 15 de maig 

Ja quan estàvem a punt de marxar hem visitat la mesquita subterrania del Sultan Epi i es curiós com ho tenen preparat, tot el terra cobert amb diferents catifes que ho fan mes confortable. Es veu que inicialment eren amagatalls sota terra. 

Després el dia ha estat de conduccio per camins on, en un d’ells, hem vist una serp enorme, de color verd brillant que no he pogut fotografiar de l’angunia que m’ha fet. 

I entre camins i camins, hem arribat a Aktau, una ciutat important per l’urani i el petroli de la seves terres  però molt plena d’edificis d’arquitectes soviètics que volien fer una ciutat modèlica. Per a nosaltres bastant lletjos, la veritat. Hem descansat al  mateix passeig del Mar Caspi on ens hem remullat els peus a l’aigua ben freda. 

Dia 16 de maig 

I hem deixat sense gaire pena  l’Aktau de les palmeres de plàstic i els edificis alts i hem posat direcció a l’interior cap a dos centres de peregrinatge  de l’escola sufí. 

El primer és Shopak-Ata, que està format per una mesquita subterrània i una gran metròpoli del segle X. Molts dels peregrins mengen, preguen a les sales  i dormen a l’alberg i després continuen viatge fins al segon centre de peregrinació sufi Beket-Ata, de fet, com que hem visitat els dos, ens hem trobat la mateixa gent que ja ens saludava. 

Per arribar al primer centre de peregrinatge hem passat per la reserva natural karagiye-karakol i hem estat una bona estona per sota del nivell del mar (-140m).

El paisatge, però, és ben monòton: planures amb quantitat d’extraccions de petroli i gas fins a l’horitzó i una carretera tan recta que sembla infinita. 

Comencem de nou a veure camells i dromedaris que estan perdent el pel de l’hivern i alguns fan verdadera pena com si anessin vestits amb parracs 

De tant en tant, apareix alguna formació rocosa que gairebé ens sembla extraordinària en mig de tanta monotonia i poc a poc es va fent espectacular.

En aquest punt és on està el Beket-Ata, fundat per el mestre del mateix nom que va fer aquí un retir místic i és una persona molt venerada. Les instal·lacions son molt grans també amb l’objectiu d’acollir als peregrins. Hi ha varies coves subterrànies,  a les que s’accedeix per una bona baixada d’escales. L’entorn és espectacular.

Ens han convidat a l’oració i malgrat que no enteníem el llenguatge, ha estat sorprenent. 

Han estat ben curioses les dues visites així com el fet que la gent es vulgui fer fotos amb nosaltres. Aqui som nosaltres els “diferents” 

En un moment ens ha caigut un bon aiguat i ens plantegem si fem el camí cap a Beyneu, ja que no sabem si hi ha molt de fang. Ens arrisquem i ens surt només bé a mitges: quan portavem uns quants kilòmetres ja al capvespre, el protector de la transmissió s’ha enganxat amb el fang i allà ens hem quedat. Ho hem netejat tot bé i ja sortíem del problema quan una roda s’ha enfonsat al fang. Com que ja era fosc,  ens hem quedat a passar la nit alla mateix.

Dia 17 de maig

Hem dormit poc i malament així que ens ha tocat llevar-nos ben d’hora, ben d’hora, i acabar la feina. 

Per acabar-ho d’adobar plovia i feia fred (14 graus) i ens hem posat ben plens de fang… però ho hem pogut solucionar i hem continuat el camí, que semblava que no s’acabava mai.

En arribar a Beyneu, hem anat a aparcar a un lloc que ens va dir el Jesus (el noi de Malaga) on hi ha parking, dutxa, rentadora i restaurant i allà, després d’una estona, estàvem com a nous. 

Hem descansat una mica i hem anat a netejar la furgo que no hi havia per on agafar-la! 

Ens ha contactat l’Ivan el noi italià i demà farem plegats el camí de Bayneu a Aral. 

Ens caldrà descansar bé, perquè demà tindrem una tanda llarga de camí un altre cop.

Dia 18 de maig

Avui iniciem dia 1 de ruta cap a la frontera d’Uzbekistan. 

Lo que ens falta de Kazajistan ho farem després,  perquè està al nord molt aprop de Mongolia. 

I pensar que si no estigues tancada la frontera de Tazhen amb Uzbekistan, estem a 65 kms!!!!!

Anem amb l’Ivan i el seu germà. Si el camí que escurça la meitat de kilòmetres és molt dolent, haurem de tornar enrere i fer la carretera fins a Tashken (mes de 1300 km.)

I no, no ha sortit bé. 

Hem embarrancat tres cops i al final ens han hagut de treure amb l’eslinga. A mes hem descobert amb horror que les nostres plaques de rescat han desaparegut. Suposo que algú se las ha “trobat”

Conclusió: ens hem equivocat de camí. Tornem a Beyneu, desfem els 85 km de camí que portavem fets i agafem la  carretera que ens portarà a Tashkent… en uns dies. 

Mentretant, vaig llegint les coses interessants que diu la revista Caminos de Samarcanda de Altaïr, com  per exemple això que defineix molt bé la gent dels 5 “stans”:

“…las 5 repúblicas son países ex comunistas que formaron parte de la Union Soviética durante 70 años. La mayoria de la población es musulmana, però no es contradictorio con beberse un vaso de vodka. Sus identidades son múltiples. Los países actuales se formaron en 1920 porque las autoridades comunistas asi lo consideraron. Antes de eso, nadie se identificaba como kazajo, kirguis, tayiko, turmeno o uzbeko, sinó que se identificaban en funcion de las creencias, los oficios, el lugar de origen, o si son nomadas o sedentarios.”

Hem anat fent ruta i hem dormit a l’estepa prop d’un cementiri. Han vingut els nois italians i han dormit a la seva tenda al nostre costat. 

Dia 19 de maig

Avui, dia 2 del trajecte cap a Uzbekistan. 

És pla, avorrit i interminable, però segur que anem mes comodes i ràpids que en Marco Polo. 

L’estepa és monòtona i immensa. 

Ens ha trencat una mica la monotonia, un cotxe avariat a la carretera que ens ha parat. Només parlaven rus i no hi havia cobertura en el meu mòbil per traduir, així que ell ha trucat a un amic que parlava angles, que ens ha agraït molt el gest però ha dit que millor que marxessin i que els nois aturessin a un altre cotxe de gent local. La persona que ens ha parat ens ha donat moltíssimes gràcies amb tot el cos. 

Allà els hem deixat, pobres. 

Als últims 160 km fins a Actobe, l’estepa es fa una mica mes verda. 

A Actobe hem perdut un parell d’hores buscant unes planxes de rescat per a substituir les que ens han “desaparegut”… suposo que no per a tothom. 

Hem anat a “Nomads” un tallers molt ben valorat per tots els usuaris de l’aplicació IOverlander, on ens han atès molt bé i ens han portat a una mena de mercat gegant de centenars de botigues de articles per a cotxes, però no hem tingut sort. 

No les hem trobat, per tant, haurem de defugir camins, per precaució, i buscar-les en una altre ciutat.

Després de fer un mos, seguim ruta una estona mes. 

La carretera està plena de camions i força malament…però no te fang! Passem per una zona d’extraccio de gas que (tot i que el rus no el portem massa bé) ens ha semblat que posava Gazprom, la companyia de l’oligarca rus que exportava gas a Alemania. 

I arribem a Eñbektw(està ben escrit!) i aquí farem nit a un parking de camions, tranquil, on no se sent la carretera. 

Ens ho agafem amb calma. 

Dia 20 maig

Avui, dia 3 del trajecte cap a Uzbekistan. 

Fa molt de vent. En aquestes terres es fàcil veure la gent amb el cap i  la cara completament tapats. La raó és obvia, el vent aixeca la sorra que es fica per tot arreu. 

Hem posat direcció a lo que fa 40 anys va ser el mar d’Aral que ara està desecat però en recuperació. 

Després de la revolució de 1917, Aral proporcionava grans quantitats de peix a la població rusa però, després que els mandataris russos desviessin els dos rius que hi desembocaven (Sie Daria i Amu Daria) per regar el conreu del cotó, el mar va anar desapareixent, es va anar desecant, tot un desastre ecològic que ara estan revertint lentament mitjançant dics. 

Alguns peixos han tornat i també l’activitat pesquera, tot i que en petita mesura. 

Durant el trajecte ens entretenim endevinant d’on son les matricules dels camions que transporten mercaderies: son els camells actuals de l’antiga Ruta de la Seda. 

Hem passat un control policial de passaports amb el riure típic que fan quan veuen que venim de tan lluny. 

I hem arribat a Aral un poblet de poc mes de 30.000h que viu del passat, del què va ser, pero que està fent un veritable esforç per a aconseguir recursos internacionals i millorar la seva situació actual. 

De fet avui hi havia activitats vinculades amb la creació d’un Geoparc.

A la part centre tenen els darrers vaixells pesquers com a record d’una altra època i es pot observar on havia arribat la vora del mar, amb les restes de les indústries pesqueres enderrocades. 

Avui fa força vent que aixeca el terreny molt sorrenc, i molta gent aquí també utilitza màscares integrals (com per anar a atracar un banc) que només tenen forats pels ulls i la boca. Fan molt respecte però reconec que han de ser pràctiques. Les venen fins i tot al mercat.

No volem marxar d’aquí sense veure el mar d’Aral que estan recuperant , i demà ens hi porten. 

Dia 21 maig

Avui, dia 4 del trajecte cap a Uzbekistan. 

A les 7h ja estàvem amb el guia dins un 4×4 a veure el Mar d’Aral. A l’inici del camí ens ha anat explicant algunes coses interessants com que al 1.999 el mar es va començar a assecar com a conseqüència de que Rusia va desviar els dos rius que hi desembocaven (Sir-Daria i Amu-Daria), perquè ells necessitaven l’aigua per a regar els camps de cotó. El desastre va ser immens. Ara està dividit en la zona del nord (que visitem avui) i la zona sudest a l’Uzbekistan. Des del port que hi havia al poble d’Aral (que vam veure ahir) fins que toquem l’aigua, hem recorregut 75 kms. que abans eren aigua.

En aquella època molta gent traballava a la pesca, ara la gent ho fa a l’administració publica, com a professionals, al petit comerç o es desplacen a poblacions properes. 

El peix poc a poc s’està recuperant i ja poden pescar, tot i que ara està prohibit perquè els peixos estan en procés de reproducció des de maig a juliol. 

Després poden pescar de nou, tot i que el procés a l’hivern és dur, perque poden arribar a -25 graus i cal foradar el gel.

Hem passejat pel que va ser el fons del mar i que ara son muntanyes esplèndides, dunes blanques, ramats de camells… fins que arribem a l’aigua, que és dolça i amb un to marronós. 

Després hem anat a remullar-nos els peus a un surgent d’aigua calenta que van trobar perforant i ara dediquen a banys termals.

La nota triste afegida a tota aquesta història son les casetes del poblet vell de pescadors que han quedat envaïdes per la sorra.

Ja hem començat la tornada amb un regust agre-dolç al veure de quines coses som capaços els humans en ambdós sentits, el desastre ecològic i la seva recuperació.  

La bona notícia és que el guia ens ha contactat amb una gent que ven planxes de rescat a Shimkent i allà que anirem. 

Després de dinar reprenem la marxa fins a Baikonur l’estació espacial que Rusia te llogada a Kazajistan fins al 2050 i des d’on va sortir el primer home a l’espai Yury Gagarin i molts d’altres després. 

Evidentment no ens han deixat entrar a l’estació perquè cal tramitat el permís amb 2 mesos de temps, pero hem pogut anar fins a l’entrada de l’estació de llançament on hi ha les rèpliques del Soyuz i d’altres artefactes. Ha estat curiós.

Després d’això, una bona estona de carretera, dutxa i descans. 

Dia 22 maig

Avui, dia 5 del trajecte cap a Uzbekistan. 

No son ni les 10h del mati i ja estem a 29 graus. El dia promet. 

Hem posat direcció a les ruïnes  de l’antic assentament de Sauran.

Després de veure ahir el desastre ecològic del mar d’Aral, ens hem escandalitzat una mica en veure la quantitat de canals d’aigua que surten del riu Sir-Daria (un dels que ja NO van al mar d’Aral) i que reguen un àrea de plantacions d’arroç i d’altres cereals. 

I just aquí, a la vall del Sie-Daria i ha les ruïnes de l’antiga ciutat de Sauran, la capital mongol al s.XIV, i una de les ciutats de la Ruta de la Seda. Hem passat una calor espantosa. Passàvem dels 38 graus. 

A la tarda ens hem enamorat de la bellíssima ciutat de  Turkistan, una ciutat moderna, molt cuidada, amb jardins inacabables i olor de rosas. Hem visitat, sota un sol de justicia, el Mausoleu de Yasaui, magnific, promogut per Tamerlant al 1390 i dedicat al poeta i asceta sufí Kozha Akhmed Yasaui. 

La plaça dels nenúfars està plena de llum, música i sortidors d’aigua que utilitzen per jugar i riure. La gent s’ho passa bé i fins i tot nosaltres ens hem remullat com a nens. 

Ens quedem a passar la nit aquí mateix.

Dia 23 de maig

Avui, dia 6 del trajecte cap a Uzbekistan, hem posat direcció a Shymkent.

Aquí hem anat directament a recollir les planxes de rescat. Son de color taronja!!! Ben cridaneres!!! i ja no les posem on eren, les guardem a la bodega. Aquest cop per nosaltres que no quedi!!!!

I, per cert, els que ens han aconseguit les planxes s’han fet una foto amb les planxes i en Miquel i ja l’han posat a la web del seu negoci. 

Despres hem iniciat, sense saber-ho, l’aventura de la bugaderia. Ens ha costat com 2h trobar-la, preguntant a tort i a dret, però al final ho hem aconseguit.

Despres de fer un mos, hem anat al Museu de les victimes de les repressions politiques, que impressiona per la quantitat ingent de gent que recull. 

És un museu fosc, centrat en les persones,  amb textos terribles que sempre acaben amb una frase com “va ser empresonat per falsos càrrecs  politics i fusilat” una historia molt trista! 

Davant del Museu hi ha un monolit immens pels caiguts de la 2a guerra mundial i una llista dels 140.000 noms gravats en unes plaques de marbre negre. Tot plegat et fa reflexionar. 

I ja per acabar el dia emplenem el dipòsit d’aigua i anem cap al parc Dendro on hem passat la nit despres de gaudir d’un bon passeig dins les immenses instal•lacions. És com un bosc.

24 de maig

Avui, si tot surt bé, entrarem a Uzbekistan. 

Gent que va passar ahir ens diuen que la frontera a Taixkent també està tancada i estem mirant las alternatives, que creiem que no son fàcils. Veurem. 

De moment, l’estepa planissima s’ha convertit en petites ondulacions i  muntanyes suaus. El paisatge no és tan avorrit.

Hem arribat a Kaplanbek i se’ns a caigut l’ànima als peus. Centenars de cotxes en 3 files sota un sol de justícia i sense bellugar-se ni un centímetre. Molta gent deambulant a peu sense que nosaltres sabéssim on anaven, alguns cridant, d’altres asseguts a les poques ombres que oferia el lloc mirant al no res. Tambè hi havia persones que t’oferien canvi… i nosaltres a la cua kilomètrica sense entendre res durant mitja hora. 

Hem vist un noi occidental que ha resultat ser rus i parlava angles i ens diu que això pot durar tot el dia perquè depen del que “deixis anar”. 

Això ens ha acabat de decidir. Hem marxat d’aquí en direcció a la següent entrada a Uzbekistan que està a uns 80km. És l’entrada d’Eskikorgan. 

Les revisions son tan exhaustives que vam estar mes de 5h per passar la frontera. 

La nostra revisioó va ser mes minuciosa com a conseqüència de la medicació diaria que haig de prendre i de la que porto informe mèdic en angles. Van voler-ho revisar tot, fins i tot les tirites! No ens havia passat mai en cap frontera. 

Finalment ens van deixar passar i un cop acabats els tràmits d’assegurança, sim i canvi de moneda, sopar i a dormir. Estàvem esgotats. Hem dormit a la riba del riu Sir-Daria. 

Demà serà un altre dia, Uzbekistan ens espera i estem segur que la gent ens rebrà de millors maneres que a la frontera. Continuarà…