2025 La Ruta de la Seda (11)

KAZAJISTAN (2a. PART)

Dia 28 de juny 

En una entrada anterior (2025 la Ruta de la Seda 7) us parlava una mica d’aquest país Kazajistan que es el 9è país mes gran del món i un dels mes rics en recursos naturals (gas, petroli i urani)

Llavors vam recórrer una bona part de l’oest del país i ara farem la part Est. 

De moment el pas de frontera ha estat llarg però tranquil, sense incidents remarcables.

Així que després de fer el ritual de cada entrada (contractar l’assegurança, canviar sim al telèfon i canviar moneda) ens hem posat en marxa cap a Almaty (que significa Pare de les pomes) . 

La família que vam conèixer a la Mine House de Kirguistan i que vam portar fins a Karakol amb la furgo, viuen aquí i ens han facilitat lloc per dormir amb la furgo i un taller mecànic de confiança per a revisar la furgo dilluns, ja que portem mes de 21.000 kms i fa un soroll estrany. 

El lloc on ens han convidat a descansar és un espai ple de pomeres on hi ha petits bungalows. També guarden vehicles en ruta per una temporada. Little Alma-Ata es diu el lloc i significa el petit pare de les pomes.

Avui gaudirem de l’entorn.

Dia 29 de juny

Ens agafem l’esmorzar amb calma i després anem a conèixer la ciutat.

Almaty va ser fundada sobre un antic oasis de la Ruta de la seda, que els mongols van destruir, denominat Alma-Ata, que hem quedat que significava el pare de les pomes.

Al 1854 es va convertir en un fort rus devastat per posteriors terratrèmols i al 1927 va ser capital de la Republicà socialista sovietica de Kazajistan on es van instal·lar  diferents fàbriques a las que van anar a treballar eslaus i coreans. Al 1980 Moscu va destinar molts diners a transformar la ciutat i es veuen molts edificis de tall soviètic. 

Curiosament aquesta ciutat va acollir la reunió que va posar fi a la URSS i va donar inici als estats independents. Llavors la ciutat va passar a dir-se Almaty. De fet la capital de Kazajistan és Astanà però Almaty és un centre cultural, social i de negocis. 

Hem anat cap al Kök Töbe, que és la part mes alta de la ciutat i des d’on es pot agafar un funicular que et porta al centre. De fet acaba sent una mena de parc d’atraccions amb una escultura dedicada als Beatles, de dubtosa semblança. 

La pujadeta fins dalt és llarga i a ple sol i mentre baixaven hem decidit anar a una cerveseria que recomana la guia Line Brew i on, a punt de dinar, ens hem quedat a les fosques!!! Però ha valgut la pena esperar perquè hem dinat de perles. 

La ciutat te avingudes molt grans amb edificis d’estil soviètic, d’altres mes moderns i parcs refrescants que s’agraeixen. 

Hem visitat la plaça de la Independència, el museu de la música en una preciosa caseta de fusta, la catedral amb cúpules de colors i hem descansat al parc Panfilov on hi ha un monument funerari als caiguts per les guerres on hi ha també la flama eterna. 

Quan hem arribat al lloc de descans hem agraït la fresca que hi fa. 

Dia 30 de juny 

Avui dia d’espera i relax. Fins demà mati no tenim hora al taller de reparacions. 

A la tarda, amb la fresqueta, hem anat cap a Almaty i hem sortit a passejar amb en Valery i la seva família i hem sopat a un lloc familiar que es deia Casa Jose.

Dia 1 de Julio 

I ben d’hora anem cap al mecànic. En principi cal canviar l’oli i els filtres pero sobre tot que ens solucioni el soroll que fa cada cop que girem les rodes. Ell dirà! 

I si que ens ha dit, si! el problema es la cremallera de la direcció que perd l’oli, cal desmuntar-la, veure si es pot reparar i tornar-la a colocar. Això representa un parell de dies!

En el cas de que no es pugues arreglar s’hauria de demanar una nova i canviar-la.

En Valery ha vingut al taller i ens ha ajudat molt. Ell coneix als del taller i parla rus i anglès. 

Després ens ha portat a conèixer la zona de montanya d’Almaty, on hi ha una immensa pista d’esqui que es diu Medeu. Després hem hagut de pujar 840 escales per a veure tota la muntanya i l’estació d’esqui. La veritat és que el bosc d’avets és immens i impressiona. 

Per baixar ho hem fet (en lloc de per les escales) per entre un magnific bosc de bedolls.

Quan hem arribat a baix  ja estàvem morts de gana i hem anat a tastar el Shashlik que és com uns pinxos fets al carbó (similar als turcs) però aquests molt mes variats: d’ànec, bé, pollastre, fetge, vedella…boníssims! 

Ja després en Valery ens ha deixat a l’hotel Mildom on estarem esperant les bones notícies del mecànic. 🤞

Al vespre, amb la fresca,  sortim a fer un passeig. Hi ha moltes fonts que refresquen l’ambient i ens hem quedat a una terrassa prenent una cervesa. 

Dia 2 de juliol  

Ens llevem amb calma i exercitant la nostra paciència: només podem esperar a que ens diguin alguna cosa del taller. 

Sortim a visitar el Green Basar que és un altre enorme mercat d’absolutament tot, com tants d’altres. Aquí la gent que compra és local i, els estranys,  nosaltres!!

I durant la visita tenim bones notícies: demà al mig dia sembla que podrem anar a buscar la furgo al taller ja reparada! 

Esperem que tot vagi bé!!

Dia 3 de juliol

Aquest mati ja ens han avisat que podem recollir la furgo al mig dia, així que hem deixat l’habitació de l’hotel, hem fet 4 gestions i ja estem a punt d’anar a recollir la nostra Kalma (la furgo). 

Lo fàcil ha estat recollir-la. Lo difícil trobar el lloc on anar després a alinear les rodes. 

A les dues del mig dia amb un sol de justícia,  estàvem fent voltes amb l’adreça equivocada i rodejats de gent que només parla rus. 

Finalment ens hem aclarit i amb la bona adreça, hem arribat a lloc. L’escorpí vermell es diu el taller, com per a no trobar-lo amb aquest nom!

En Miquel, que em te admirada amb la seva capacitat d’entendre el rus,  ha parlat amb el tècnic i ràpidament s’han posat a la feina! 

Un cop la furgo està en marxa i com a nova, ens anem a acomiadar de’n Valeri, la Sabina i la Kaia i ja marxem cap a les muntanyes de nou. 

Almaty, la ciutat de les pomes, es molt maca, però ja n’hem tingut ben prou. 

Anem per l’autopista A-19 en direcció al Congost del Sharyn acompanyats de muntanyes nevades i grans extensions de cultiu que es molt d’agrair perquè Kazajistan és una estepa desèrtica. 

Se’ns ha fet fosc i hem dormit abans d’arribar, en una petita àrea on hi ha algun servei on camions i cotxes parem a descansar, menjar, etc. 

Dia 4 de juliol

Hem arribat aviat al nostre destí: al congost de Sharyn eren 8,30h i ja teníem una bona temperatura de 34

graus. 

El lloc és de pedres roges que van fent un congost que baixa fins al riu durant 3 quilòmetres. Se li diu la vall dels castells per la forma que l’erosió li ha donat a les roques. La baixada és a ple sol però te el premi d’arribar al riu i poder remullar-te una mica… o del tot, com ha fet en Miquel. 

La pujada l’hem vist magra i l’hem fet amb un minibús que baixa a recollir la gent mig rostida. 

En arribar a la furgo en Miquel ha assistit a una senyora hindú que aparentava totalment haver-se trencat el peu en un mal gest. Els crits que feia crec que ja han alertat a l’hospital d’Almaty que és on l’han dut després del embenat de primera cura. 

El nostre següent destí és el llac de Kaindy i és un lloc molt verd, ens recorda una mica al Kirguistan del que no estem gaire lluny. 

La carretera per arribar és off road i dolenta i, quan arribes al aparcament, no et deixen seguir amb el cotxe. Tens varies opcions: fer la ruta caminant fins al llac, agafar un taxi o bé pujar a cavall. 

Nosaltres hem pujat a peu per on ho fan els taxis i, pensem que es la millor opció perquè primer veus els dos llacs que es diuen Egez kol i després de baixar un tram mes de camí hem arribat al Kaindy Kol que es espectacular perquè te un bosc submergit i està alimentat per un riu glaciar. Te 400m de llarg i 30m de profunditat. Està a 2000 m d’alçada i és una de les fotografies típiques dels llibrets de propaganda de turisme de Kazajistan. És realment molt bonic. 

La baixada l’hem fet pel cantó que baixen a cavall i és mes suau. 

Hem desfet la carretera infernal (que segur que ha anat bé per a posar a prova la reparació de la furgo) i hem posat direcció al Kolsai Kol, però ens hem quedat una mica freds quan hem arribat. Està molt preparat per al turisme amb un gran pàrquing, ple de restaurants amb música, llocs de souvenirs… a sobre el llac està preparat per a passejar amb barca. No era el que ens esperàvem i hem marxat. Ja és capvespre i pensàvem dormir aquí, o sigui que haurem de buscar lloc per dormir. 

Dia 5 de juliol

Hem dormit al costat del riu que, al tenir el llit arenos de sorra molt fina i blanca, sembla que sigui un riu de llet.

A les 6h ja estàvem rodant perquè tenim molts quilòmetres per endavant (mes de 1.000) per arribar a Astaná, la capital. 

L’autopista sempre es avorrida però mirant els cultius i l’entorn anem avançant… fins que arribem a l’estepa que ès el no res, el buit, la solitud absoluta. 

Mentre anem creuant l’estepa ens acompanya un vent molt fort amb sorra que anul·la la visibilitat com si fos un banc de boira espessíssim. El cel està fosc a causa de la sorra que s’aixeca. Anem a poc a poc amb les llums anti-boira i nosaltres en un silenci sepulcral creuant els dits esperant que passi.

I això ha passat mes d’un cop… No hi estem acostumats. 

Després poc a poc, com per art de màgia, s’ha anat aclarint el dia i ha quedat un cel blau preciós que ens ha acompanyat amb el llac Balqash, que és immens, de diferents tons de blau-verd i que inclús te zones de salines. Increïble en mig d’aquesta eixuta estepa. 

Quan dic que és immens, és que te una superfície de 16.400 km2, és un dels mes grans d’Àsia i el 15è mes gran del món,

Hi desemboquen 7 rius que recullen l’aigua de la pluja i el desgel  de les muntanyes de la Regió de Xinjiang a la Xina.

A la zona estan preocupats per a que no passi una cosa similar al que va passar al Mar d’Aral, ja que comença a  tenir símptomes de desertització, pateix per l’extracció d’aigua per a la industria i pel canvi climàtic que és una altra amenaça. 

Hem parat a descansar d’aquest dia d’autopista a un poblet que es diu Spassk i que va ser un centre de deportació, un camp de treball de presoners, procedents de les purgues d’Stalin.

A les afores hi ha un emotiu i sacsejador memorial, l’Spassky Memorial, on hi ha enterrades mes de 5.000 persones, procedents de diferents nacionalitats, també espanyols. 

Dia 6 de juliol

Fa un dia esplèndid i, amb menys vent que ahir, posem direcció a Astana. En els aprox. 200 quilòmetres previs a la ciutat es repeteixen les zones industrials, tèrmiques, d’acer, carbó i possibles extraccions petrolieres o d’altres minerals. El paisatge continua sent una planura estepària però una mica mes verda i habitada que la part arenosa i aspre que vam creuar ahir.

Continuem per l’autopista M-36 creuant ciutats com Karagandy o Temirtau que tenen una història de deportació, ja que aquesta àrea era considerada una altra Sibèria. 

I arribem a Astanà que, tot i que és mes petita que Almaty, és la capital del país i un símbol de modernitat del segle XXI. Segons diu la guia que portem, el perfil de la ciutat cada cop es torna mes fantàstic i li diuen la Singapur de l’estepa per la quantitat de moderns edificis d’arquitectes internacionals que conté, com Norman Foster, per exemple, finançats pels diners de la venta del gas, l’urani,  o el petroli nacional. 

Te un ambient jove i avantguardista amb molt fred a l’hivern i moltíssima calor ara a l’estiu perquè està a l’estepa, que creuarem avui per arribar-hi. 

Astana va néixer com un fort militar rus al 1830 i li deien Akmola (que vol dir tomba blanca). Al 1950 va ser seu d’un programa denominat “ciutat de les terres verges” i amb el desmembrament de l’URSS va recuperar el nom d’Astana (que significa capital). Al 1997 va ser triada com a capital del país en lloc d’Almaty que ho havia estat fins llavors. 

Al 2017 va ser seu de la Expo amb el lema de la millora mediambiental i això va projectar la ciutat a nivell internacional.

Lògicament el que hem fet després d’instal·lar-nos és sortir a conèixer la ciutat que, realment és espectacular. El Khan Shatyr de 150 m d’alçada en forma de carpa dissenyada per Norman Foster que dins te el que puguis imaginar: centre comercial, platja!, restaurants,  parc d’atraccions…, la Torre Esmeralda, el espectacular Monument Bayterek que representa l’ou d’or que va posar l’ocell mitològic Samruk i que conte el secret del desig i la felicitat i, al fons del passeig Nurzhol, la casa presidencial. 

No se com deu ser viure aquí perquè és una ciutat amb molt de ciment i sembla poc orientada a la gent, però en qualsevol cas et deixa sorprès per les formes, els colors i la grandària dels seus edificis tan singulars.

Hem fet un bon recorregut però demà l’acabaren.

Hem anat a fer un mos al Zina restaurant que ens van recomanar dos profes de la Universitat d’Estambul que vam agafar en auto-stop.

El cambrer ha resultat ser profe d’història i en un correctíssim angles en ha volgut demostrar lo equivocats que estem amb el nostre desig d’independència que coneixia perfectament. Ben curiós tot plegat. 

Dia 7 de juliol

Ha caigut un bon aiguat aquesta nit però ens hem despertat amb un dia esplèndid. 

Estem a l’ample pàrquing d’un hostel i la Sprinter veïna es d’una parella de francesos enamorats de Rússia. Ara ells marxen de nou cap allà. 

Demà ho farem nosaltres, però per anar cap a la frontera amb Mongòlia

Hem sortit a veure la resta de ciutat que ens faltava però avui no ho hem fet a peu, sinó amb la furgo. Hem visitat el Palau de la Pau i la Reconciliació també dissenyat de Norman Foster, que és una petita meravella en forma de piràmide de vidre i acer, tan espectacular per dins com per fora.  Al davant mateix hi ha el Palau d’Art , d’un blau arrogant, que te a un  costat del Museu d’Història, i a l’altra banda la mesquita blanca i tot rodejat d’immenses avingudes de 7 carrils per cada sentit. 

Hem passejat pels jardins i es veuen els edificis importants tots alineats al llarg del llarguíssim passeig central que comença amb el Khan Shatyr de Norman Foster i acaba amb la Piràmide també del mateix arquitecte britànic.

Ens fa la impressió d’una ciutat molt pensada i construïda de bell nou, sense parts antigues, o que no els hagi importat destruir-les.

De fet està al mig de l’estepa i no hi ha límit per a la seva expansió.

A la tarda fem un passeig pel riu i els entorns i està completament ocupat de famílies.

Ahir era el dia de la ciutat d’Astana i avui també és festa. Es nota en l’ambient. 

Sopem a l’Astana Nury i anem a descansar aviat. 

Dia 8 de juliol

Ens hem posat en marxa d’hora al matí en direcció a la ciutat de Semey propera a la frontera russa. Avui tornem a la monotonia de l’estepa, immensa i desoladora. 

Abans d’arribar a Semey, hi ha la zona del Polígon Semipalatinsk que és on la Unió Soviètica va fer una sèrie de proves nuclears que van començar a l’any 1949 i es van aturar al 1989 per pressió popular.  Segons la guia Lonely Planet,  es van detonar 456 bombes. De fet encara hi ha població amb seqüeles físiques i mentals d’aquelles accions. El lloc en concret és visitable i ara està dedicat a la investigació nuclear, però es necessita un permís que no tenim, així que no anem fins allà, però si que passem per la desèrtica població de Chagal que és on vivien els pilots bombarders que treballaven al Polígon. Ara els edificis estan buits i mig enderrocats i fa la sensació de barri fantasma. 

Després, per a treure’ns el regust amargant, tornem a la carretera llarguíssima que travessa l’estepa i que ens portarà a prop de la frontera russa. Creuem Semey amb aspecte de ciutat industrial i dormitori i aviat busquem un lloc on descansar, el paisatge està canviant d’estepa a camps de gira-sols i plantacions d’avets. Increïble. I ens posem a l’entrada d’un poblet verdíssim. Serà un bon comiat ja que estem a 30 quilòmetres de la frontera amb Rússia i demà mati deixarem Kazajistan. 

I quina impressió tan intensa m’ha deixat aquest Kazajistan! 

L’hem viscut en dos moments ben diferents. A l’inici del viatge, i ara que ja hem vist els altres “stans” i estem anant cap a Mongòlia. 

Jo sempre dic que aquesta Ruta de la Seda ha tingut una primera part molt amable (Turquia, Geòrgia i Armènia) i una altra de sorprenent, complexa i mes difícil, que han sigut els “stans” i, en especial, Kazajistan amb el vent i la sorra constant, els camells, la gent de trets mongols (on els estranys érem nosaltres), les màscares integrals que fan por, la sequedat del mar de Aral i la bellesa dels llacs, l’entranyable acolliment de la gent (com la família del Valeri), la duresa de l’estepa, la tempesta de sorra, les muntanyes d’Almaty i les gorges, l’espectacularitat d’Astana… un país ple de contrastos que no ens ha deixat en absolut indiferents 

Demà comencem amb una nova etapa. Anar cap a Rússia per a entrar al nostre darrer destí, Mongòlia.